Conquesta (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

-Què? -L'Ànakin va escopir la pasta groguenca que normalment ja li costava empassar.

-Ets un Jeedai? -va repetir l'Uunu-. La pregunta és senzilla.

-Però, per què em preguntes una cosa així? -va dir l'Ànakin-. Seguiria presoner de ser-ho?

-Els cuidadors tenen presoner a un Jeedai, i circulen rumors que en aquesta lluna hi ha altres. I tu... ningú sembla recordar qui et va portar aquí o quan. A més a més, no actues com un esclau, sembles massa relaxat. -El va mirar especulativament-. Els rumors també diuen que, algunes vegades, els Jeedai permeten que els capturin.

-Bé, jo no ho vaig permetre -va contestar l'Ànakin. No era una mentida, atès que no considerava que l'haguessin capturat.

I tampoc el capturarien ara. Es trobava a soles amb l'Uunu, i la yuuzhan vong no era una guerrera. Es va tranquil·litzar, intentant controlar la respiració. No volia fer-li mal a la dona, ja que l'havia tractat millor del que podia esperar, gairebé com a una persona. No és que fos molt, però tampoc podia deixar de tenir-ho en compte.

Llavors, l'Ànakin va notar alguna cosa en la seva mirada.

-Tu voldries que fos un Jedi, oi? T'he defraudat.

L'Uunu va sospirar i va tornar a mirar a la llunyania.

-Si fossis Jeedai, ara m'hauries atacat.

-Creus això i no obstant això m'ho has preguntat? Per què has corregut tant risc?

-No he corregut cap risc, hi ha guerrers amagats prop d'aquí. Els vaig explicat els meus temors. -Adoptà una expressió mortificada.

L'Ànakin va sentir que se li estarrufava els cabells al clatell. On estaven els guerrers que els vigilaven? No en veia cap.

-Hauries deixat de ser una deshonrada si haguessis descobert que sóc un Jedi?

-No, només els Déus poden canviar la meva condició -va reconèixer ella-. Però m'hagués agradat conèixer a un d'aquests Jeedai. A més a més, d'haver-te descobert, la Yun-Shuno hauria aconseguit molta influència per intercedir per mi.

-Ja l'has esmentat abans. És la teva superiora?

-És una deessa, infidel. La Deessa dels deshonrats. L'única que pot convertir-me en una veritable yuuzhan vong.

-Oh.

-Torna al teu treball.

Van seguir recol·lectant. Ella acariciant i arrencant les fulles, i ell tallant els lambents.

-Com es converteix un en un deshonrat? -va preguntar l'Ànakin.

-Una altra mostra de mala educació -va rondinar l'Uunu, però amb un to lleuger, sense transmetre reprovació-. Alguns naixem així, altres són maleïts pels seus mals actes o els seus pecats.

-Diuen que alguns deshonrats no creuen merèixer el seu estat -va comentar l'Ànakin tan casualment com li va ser possible.

-Merèixer? -ella va deixar escapar una aspra riallada-. Què és merèixer? Simplement, ets un deshonrat o no ho ets. -El va mirar i, sobtadament, va saber a qui es referia-. Ah, parles d'en Vua Rapuung, el qui li va recomanar al prefecte que treballessis en els camps.

-Potser es digui així, no estic segur. No és que parlés amb mi, tot just semblava adonar-se que jo hi era... Però no deixava de murmurar coses.

-En Vua Rapuung està boig -va sentenciar l'Uunu-. Va ser un gran guerrer, però ara no és res. No pot suportar-ho, així que inventa mentides. Potser fins i tot ell mateix se les cregui.

-Mentires?

-Diu que una cuidadora, per pur rancor, el va infectar amb alguna cosa que produeix les marques de la deshonra.

-Per què? -es va interessar l'Ànakin.

-Perquè ella l'estimava i ell la va rebutjar -va dir l'Uunu.

-L'estimava? -d'alguna manera, a l'Ànakin mai se li havia ocorregut que els yuuzhan vong poguessin enamorar-se.

-Sí. Però això és impossible.

-Per què?

-Quanta ignorància! Perquè els Déus que governen aquestes coses, els amants Yun-Txiin i Yun-Q'aah, mai permetrien que creixés la passió entre un guerrer i una cuidadora. En Yun-Yuuzhan ja va castigar per tota l'eternitat als Déus bessons per les seves pròpies transgressions, i mai s'atrevirien a incórrer de nou en la seva ira. Per això és impossible, i per això tot el que diu en Rapuung són deliris de boig. Simplement està maleït, com tots nosaltres, i darrerament s'ha tornat encara més erràtic. Crec que els intendents el destruiran molt aviat, si no ho han fet ja.

-El destruiran?

-Els Deshonrats han de ser útils i humils. Fem la feina que cap autèntica casta yuuzhan vong vol fer, per no embrutar-se les mans. Si no complim amb ell, no som dignes de rebre tan sols aliment. -va alçar el cap de sobte-. És que et preocupes per Vua Rapuung?

-Em preocupo per tots els éssers vivents -va dir l'Ànakin.

-Aquesta resposta fa que torni a creure que ets un Jeedai.

Com sap tant de la filosofia Jedi?, es va preguntar l'Ànakin. D'on havia pogut treure tanta informació una simple deshonrada? I per què s'interessava tant en aquest tema?

-Digues -va dir l'Uunu-, es preocuparia un Jeedai pel destí d'un deshonrat? Es preocuparia tant com ho faria pel d'algú d'una casta superior?

-Sí. Conec als Jedi i sé que protegeixen tota mena de vida.

-Als Yuuzhan vong no. Els Jeedai maten els yuuzhan vong.

-Només quan no tenen altre remei -va aclarir l'Ànakin-. Als Jedi no els hi agrada matar.

-Llavors, no són guerrers?

-No exactament... almenys pel que sé. Són protectors.

-Protectors? I protegeixen a tothom?

-A tots els que poden.

-Una mentida divertida -va riure ella entre dents, una mica inquieta. El tipus de mentida que dóna esperança als que no la mereixen, una mentida destructiva. Alguns deshonrats fins i tot... -callà a mitja frase, visiblement enfadada-. Com aconsegueixes fer-me parlar així, infidel? Treballa i no parlis. No em facis més preguntes.

* * *

Aquesta nit, l'Ànakin va sortir arrossegant-se del dormitori dels esclaus. No li va ser difícil. La gran majoria sabia que no podien escapar del campament; si preferien malgastar les precioses hores de son que se'ls concedia, els yuuzhan vong no els ho impedien.

Arribar fins als camps li va costar una mica més, però l'Ànakin tenia molta experiència en moure's sigil·losament. Pocs moments després, gràcies a la llum ataronjada que emetia la gegant de gas, va localitzar el camp dels lambents. Les plantes van xiuxiuejar suaument, com una suau brisa nocturna que agités lleument les copes dels arbres. Més enllà del perímetre del camp, més enllà del riu, sentia feblement la vida de la selva. En algun punt del seu interior, en un llit de dolor i tristesa, va saber que la Tahiri estava marcint-se.

Va trobar l'últim dels lambents collits i es va agenollar al costat del primer que havien de recol·lectar l'endemà, contemplant fixament la tija dèbilment il·luminada. Llavors, gairebé sense gosar respirar, va tocar l'inflat capoll i el va acariciar exactament com l'Uunu ho havia fet centenars de vegades.

Els pètals li van semblar tan suaus com la seda mentre els fregava entre els seus dits, i l'Ànakin va sentir un contacte feble, una mena de descàrrega elèctrica ascendint pel seu braç. No era ni agradable ni desagradable, com la primera vegada que proves un àpat tan exòtic, que la teva llengua no té referents per jutjar-la.

La sensació va anar aprofundint progressivament i, al final, no només sentia que els seus dits fregaven la flor, sinó que la flor també el fregava a ell. Perquè per un instant ell va ser el lambent, i no només va sentir el seu despertar, sinó que ell mateix va despertar.

Va seguir amb la seva tasca fins que el petit brunzit del seu cap va augmentar de volum, fins que va ser més obvi que el de qualsevol de les altres plantes, fins que la beina es va estovar. Llavors, va pestanyejar i va escrutar al seu voltant buscant qualsevol signe de moviment. Allà, en camp obert, estava pràcticament cec i sord. Ni tan sols podia utilitzar la vida nativa d'aquella lluna perquè li alertés que s'acostava un perill. Si ell no podia veure-ho o sentir-ho, és que no hi era.

Però els seus ulls no van descobrir cap ombra arrossegant-se, ni les seves orelles van captar cap feble murmuri de moviment. Col·locant l'arpa en un polze, va tallar la planta i li va arrencar la pell fins que va tenir la gemma al palmell de la mà. La va estrènyer fermament entre els seus dits i, gairebé sense que hagués de desitjar-ho, va brillar amb una suau fulgor.

-Sí! -va xiuxiuejar exultant.

Va alçar el seu puny cap a la foscor en un gest de triomf.

Va tornar a través dels camps i les cases. No romanien precisament silencioses; en passar prop de l'altar de la Yun-Shuno va sentir gemecs a l'interior del recinte. D'altres portes sorgien xiuxiuejos i, aquí i allà, algú passejava inquiet per la foscor.

L'Ànakin va seguir avançant fins que va arribar a l'edifici amb forma d'estrella on el va vomitar el bot vivent. Va entrar en ell.

La piscina brillava amb una suau fosforescència que no penetrava la seva superfície. L'Ànakin va buscar mitjançant la Força, anhelant amb desesperació que el seu sabre làser seguís allà, on l'havia deixat dies abans.

L'aigua era fosca. Va poder sentir la seva arma gràcies a la Força, com la sentiria a través d'un núvol. També als crustacis i als seus cosins aquàtics que vivien a l'estany, però d'una manera difusa. Va trigar més del compte a captar la vida i l'energia al cor del damutek cuidador, però per fi ho va aconseguir. Titil·lava com un miratge, però allà hi era. El corrent havia arrossegat el sabre làser fins a la vora de l'edifici, al costat d'una barrera que evitava que els peixos escapessin. Es va concentrar, va reunir tota la seva voluntat i el sabre es va agitar, es va moure, va trencar la superfície i va acabar el vol descansant a la mà.

-Qui hi ha aquí? -va preguntar una veu, sorgint de les ombres que envoltaven la piscina. L'Ànakin va retrocedir ràpidament, amb el cor bategant-li a la velocitat de la llum, i es va submergir en la foscor del racó més allunyat de l'edifici.

-Perdó -va grunyir, agraït pel tizowyrm de la seva orella. Va intentar que la seva veu semblés la d'un yuuzhan vong-. No sóc ningú, només un deshonrat.

La figura oculta en la foscor es va moure i va poder distingir la seva silueta. Portava una cosa estranya al cap, una cosa que es recargolava com un niu de serps. Mai havia vist res igual entre els yuuzhan vong.

-Aquesta és la casa dels cuidadors -va dir la veu de la dona-. No tens res a fer aquí, deshonrat.

-Demano novament perdó, oh, gran -va respondre l'Ànakin-. Només esperava... només desitjava que les aigües de la piscina de successió m'inspiressin per poder suplicar persuasivament a Yun-Shuno.

El silenci es va allargar diversos batecs.

-Saps que hauré d'informar d'aquesta intromissió. Aquí només són permesos els deshonrats amb les feromones adequades. Jo...

L'Ànakin va escoltar un curt gemec de dolor.

-Algun problema greu, oh, gran?

-No, només és el meu sofriment -va contestar ella amb veu tensa-. Havia vingut a meditar. Vés, deshonrat, no interrompis el meu somni. Vés, deixa'm en pau i considera't afortunat.

-Com vulguis, gran cuidadora. Gràcies.

I es va retirar. La suor solcava el seu front i els seus membres tremolaven lleugerament, però el triomf esclatava en el seu interior com una supernova. Ara ja tenia el que necessitava.

La supernova es va refredar una mica mentre abandonava el damutek i tornava al poblat dels deshonrats. Necessitava alguna cosa més que el lambent i el sabre làser. Necessitava temps i solitud, i ni tan sols la indulgent Uunu se'ls proporcionaria. Però tampoc podia seguir esperant eternament a Vua Rapuung. L'Uunu ja sospitava d'ell, i Huí Rapuung havia expressat una sospita similar el primer dia.

En Vua Rapuung bé podia estar mort.

Així que necessitava amagar-se en algun lloc. Però, on?

Confós, no es va adonar d'una presència davant seu i va xocar amb ella. El yuuzhan vong va deixar anar una maledicció, i una forta mà va fer presa en el seu pèl. Sobresaltat, l'Ànakin va deixar caure el sabre làser i el lambent, que es va il·luminar sobtadament.

Una cara mutilada pel fulgor el va contemplar fixament.

-Vua Rapuung! -boquejà.

-Sí -va grunyir l'altre-. Fes callar a aquest lambent.

-Llavors, deixa'm anar.

El yuuzhan vong li va fer cas, i l'Ànakin es va agenollar per recuperar els dos articles. Calma't, va pensar dirigint-se al lambent, imaginant-se'l fosc.

La llum va empal·lidir i va desaparèixer.

-Què fas amb això? -va rondinar en Rapuung.

-No importa, m'alegro de veure't. Deien que...

-Van intentar matar-me -el va tallar en Rapuung-. Hem d'actuar ara. Aquesta nit o mai.

-No podem! -va protestar l'Ànakin-. Encara he de fer una cosa.

-Impossible.

-No, escolta. Vas dir que una de les raons per les quals vols la meva ajuda va ser el meu sabre làser, oi?

-Ens ajudaria molt -va reconèixer en Rapuung a contracor-. Sense ell, no sé com travessarem les portes i els sistemes de seguretat. -De sobte, va agitar el cap-. Em vas mentir? Tens l'arma?

-No funciona, però puc arreglar-la. Amb el lambent puc arreglar-la.

-Llavors, fes-ho. I de pressa.

-Per molta pressa que em doni, necessitaré un dia o dos.

-No, impossible. No podem amagar-nos aquí durant dos dies, i si sortim del perímetre potser mai puguem tornar a entrar.

-Necessito dos dies -va insistir l'Ànakin obstinadament.

-Demà descobriran que segueixo viu -va dir en Rapuung-. Llevat que tinguis una fetilleria Jeedai que ens torni invisibles.

-No, escolta... -el va interrompre l'Ànakin-. El temple que s'alçava aquí, el que estava construït de pedra, com va ser destruït?

-Què...? Van fer que un damutek aterrés sobre ell. La seva substància va ser dissolta i usada per nodrir el corall.

-Però, van omplir les cavernes que hi havia sota ell?

-Les cavernes?

-Sí, les cavernes -va repetir l'Ànakin impacient-. Si només van deixar caure un d'aquests damuteks sobre del temple, potser les cavernes segueixin dempeus. No vas dir que els damuteks enfonsaven i estenien les seves arrels, o el que siguin, en el terreny sobre el qual s'assenten buscant aigua i minerals?

-És clar, això és. -En Rapuung jurà a sota veu-. Si existeixen aquestes cavernes, si tenen la mida suficient i si els Déus estan amb nosaltres... És clar que ho estan, sóc en Vua Rapuung.

Va dir això últim com si repetís un mantra, i l'Ànakin va sentir una renovada aprensió recordant el que l'Uunu opinava d'ell. Si realment havien atemptat contra la seva vida, podia haver passat de ser un solenoide de transformador a una massa fosa de circuits.

Però, per ventura importava? Boig o no, en Rapuung era el més proper a un aliat amb el que comptava l'Ànakin. I, en aquell moment, estava disposat a acceptar tot el que pogués aconseguir.

En Rapuung seguia parlant, gairebé per a si mateix.

-Creuran que hem tornat a fugir a la selva. Ella ens buscarà allà, mai se li ocorrerà mirar les mateixes arrels de la seva fortalesa, mai sota els seus propis peus... Però necessitarem respiradors gnullith.

-Pots aconseguir-los, no? -va preguntar l'Ànakin.

-Sí, però correré un gran risc -va admetre en Rapuung-. Si ens veuen entrant en les arrels les segellaran, i patirem una mort molt llarga i innoble.

-Més innoble que morir com un deshonrat? -el va tallar l'Ànakin-. A més a més, mai se m'hagués ocorregut que et preocupessis tant per córrer algun risc.

No podia veure la cara d'en Rapuung, però podia imaginar-se-la.

-Està bé que mai se t'hagués ocorregut -va contestar en Rapuung-. Està molt bé. Espera'm aquí.

I va marxar, deixant únicament la seva podrida pudor i l'ombra de la seva ràbia. L'Ànakin va tornar a quedar-se sol.

 Següent