Visió de Futur (XXXIX)

Anterior

CAPÍTOL 39

El droide sentinella va continuar amb el seu atac, enviant sistemàticament les seves ardents sagetes de mort en direcció a la Mara. El seu sabre de llum botava i interceptava cadascuna, les seves mans es retorçaven i giraven i esgrimien l'arma guiades per la Força.

Ella sabia que les seves mans s'estaven movent, igual que sabia que les seves dents estaven fermament premudes i que hi havia gotes de suor rodant per la seva cara. Però no podia sentir-les. No podia sentir res d'això. Tan enfocada estava la seva ment, fixa en el terrible forcejament per la supervivència, que no hi havia res més en l'univers que semblés capaç de penetrar en la seva consciència. Ni la resta de la cambra, ni la silueta del sentinella amb prou feines visible darrere de la llum enlluernadora dels raigs de blàster, ni tan sols el seu propi cos. Res més que els blàsters i el seu sabre de llum.

I en Luke.

Era una sensació estranya, va notar la petita part de la seva ment que encara estava lliure per preguntar-se per tals coses. Aturats esquena contra esquena, estirats tan profundament junts a la Força, era com si les seves ments s'haguessin fos literalment per tornar-se una única entitat. Podia sentir la tensió mental i física d'ell mentre mantenia la seva pròpia defensa; podia sentir la seva confiança en la Força, i la seva recerca desesperada d'un pla per treure'ls d'això, i la seva profunda preocupació per la dona parada allà amb ell.

D'alguna manera era gairebé com una extensió lògica dels breus contactes emocionals que havien tingut al llarg d'aquest viatge. Però d'una altra manera era una cosa completament nova, com res que ella hagués experimentat mai abans.

Perquè dins de la profunditat d'aquesta relació mental, ella de sobte i totalment va conèixer en Luke Skywalker. Va conèixer tot sobre ell: les seves esperances i pors, els seus èxits i fracassos; les seves forces i debilitats, les seves majors alegries les seves més profundes i privades afliccions. Va veure en el seu més profund esperit, fins a les profunditats del seu cor, fins al mateix centre del seu ésser.

I va saber que així com ell jeia obert davant els seus ulls, així també el seu cor i el seu esperit estaven oberts davant els seus.

No obstant això, no era atemorint ni humiliant com podria haver esperat. Com hauria esperat. Era en canvi una cosa completament satisfactòria. Mai abans havia experimentat semblant profunditat i proximitat amb una altra persona, una persona que l’entengués tan íntimament com ella l’entenia a ell. Mai havia sabut que semblant relació fins i tot pogués existir.

I mai abans havia comprès quant volia semblant relació.

I aquesta era a la seva manera, la part més sorprenent de tot: comprendre de sobte després de tants anys quant havia acabat ferint-la la seva determinació de tancar-se als altres. Hi havia atrofiat el seu propi creixement i la seva vida, i la seva tossuda negativa a acceptar la responsabilitat de les seves habilitats de Jedi havia limitat el seu creixement.

Era una visió sorprenent, particularment venint com ho va fer enmig del foc i la calor d'una batalla. Només podia lamentar que la comprensió no hagués arribat abans, en lloc d'ara.

Ara que estava a punt de morir.

Perquè la seva mort estava de fet prop a la mà, d'una manera o altra. Ja podia sentir que els seus músculs es cansaven davant l'assalt del sentinella, i sabia que no podria mantenir la seva defensa per més que com a màxim uns pocs minuts. Havia d'actuar ara, mentre encara tenia la força per fer-ho, o en Luke també moriria.

Perquè mentre que el pla que havia ideat podria “podria” eliminar l'amenaça del sentinella davant d'ella, no hi havia cap manera que ella pogués encarregar-se dels seus dos blàsters prou ràpid per impedir que un tret mortal l’encertés. Fugaçment, va pensar en Corran Horn i en la seva habilitat per absorbir i dissipar energia, però aquest mai havia estat un dels seus talents, i certament ara no hi havia temps perquè aprengués la tècnica. No, llançaria el seu sabre de llum al seu blanc escollit, i el sentinella li dispararia, i moriria. Tot el que podia esperar era aferrar-se a la vida el temps suficient per acabar amb el que havia de fer-se.

No, Mara. No!

Va ser aquest el seu pensament? es va preguntar. O era d’en Luke?

He de fer-ho, Luke. Aquest era seu. A través de les seves pors i recances podia sentir la sobtada onada d'emoció desesperada mentre ell intentava idear una forma en què ella no hagués de morir.

Però no hi havia cap. La Mara ja havia considerat cada possibilitat, i simplement no hi havia cap manera que en Luke pogués rebutjar quatre blàsters per si mateix quan dos d'ells estaven disparant així a la seva esquena. Però si ella tan sols pogués viure el suficient per dur a terme això, usant el seu cos per escudar-lo fins que els sentinelles que l'enfrontava pogués ser eliminats...

Mentre encara tinc les forces, es va recordar. I el moment era ara. Va respirar profund.

No! L'emoció va penetrar a través de la seva negra determinació. Espera. Mira.

Ella no tenia cap atenció que distreure’s per mirar a qualsevol part més que el sentinella i els seus blàsters. Però no ho va haver de fer. En Luke ja havia vist el nou factor crític, i ara la imatge va fluir a la seva ment a través de la Força.

A la dreta, amb el seu petit soldador d'arc elèctric estès davant d'ell com una arma, l’R2 estava rodant determinadament al llarg de l'anell del pis superior cap al seu atacant.

El seu primer pensament va ser preguntar-se per què flames li havia pres al petit droide tant temps portar el seu cul de metall per ajudar-los, només llavors va comprendre el poc que realment havia passat des que la batalla va començar. El seu segon pensament va ser quelcom irreverent notant que l’R2 havia escollit al seu sentinella per atacar en lloc del d’en Luke, i preguntar-se si se li havia enganxat la tendència cap a la sobreprotecció de l’Skywalker.

El seu tercer pensament va ser que en Luke tenia raó. Aquesta podria ser l'escletxa que necessitava, l'obertura perquè el seu pla tingués èxit sense que ella hagués de morir en el procés.

Potser.

Ara l’R2 ja gairebé havia arribat al sentinella, amb una espurna blavosa que arquejava entre els contactes del soldador. El sentinella, per descomptat, era perfectament conscient d'ell, l'única pregunta era què faria al respecte...

I llavors una imatge va aparèixer en la ment de la Mara. Una imatge d'ella i en Luke jaient a terra enmig de l'embolic de cordons per ensopegar d'allà baix.

Es va sentir sospirar. Era aquesta una visió del futur, d'ells jaient morts junts? Estava el seu pla condemnat al fracàs?

No ho veus? L'emoció d’en Luke va penetrar sobre de la por sobtada. No ho entens?

I llavors la imatge es va aclarir, i de fet va veure el que ell volia dir. No una visió de mort, sinó una esperança de vida: La contribució d'últim segon d’en Luke al seu pla. Ho tinc, va enviar la seva comprensió en resposta.

Prepara't...

Va sentir que les seves dents s'estrenyien i tot més fortament, amb el seu sabre de llum encara llampant contra els atacs del sentinella, es va preparar. L’R2 ja gairebé estava sobre el sentinella, el seu arc soldador encara espurnejava.

I amb una facilitat casual i despectiva, el sentinella va girar el seu braç esquerre, va posar el costat del blàster d’aquella mà contra el dom de l’R2, i va enderrocar al petit droide d'una empenta fent-lo aterrar sobre la seva esquena.

I durant aquest mig segon, un sol dels seus blàsters estava disparant.

Ara!

La Mara va reaccionar a l'instant, deixant que la seva cama dreta caigués sota d'ella per enviar caient cap al seu costat dret. En Luke va caure al costat d'ella, amb l'esquena premuda contra la seva tot el camí avall. Van colpejar el sòl, probablement hi va haver una punxada de dolor a l'espatlla per l'impacte, però la Mara no ho va sentir, i en Luke va girar sobre la seva esquena per enfrontar-se cap amunt al sostre.

I amb aquest únic moviment de sobte ja no hi havia dos atacs venint de direccions totalment oposades. Ara, eren merament dos atacs que venien d'un parell d'oponents àmpliament espaiats, els dos dels quals estaven efectivament davant d'ell.

I això era una cosa que podia manejar.

Ara! La petició d'ell va venir mentre el verd-i-blanc del seu sabre de llum passava brillant damunt del seu cap, desviant un tret de la seva cara. La Mara no necessitava la petició; el seu sabre de llum ja estava girant de camí cap al sentinella. Una ganivetada ràpida, i el blàster a la mà dreta havia estat destrossat a la inutilitat. La seva altra mà ja estava girant de tornada cap a ella; el sabre de llum va canviar de direcció i va apunyalar de nou, i el segon blàster del sentinella se n'havia anat de la mateixa manera.

Hi va haver un curt rugit ressonant del gran droide, aparentment tenia la suficient consciència per estar molest per haver estat burlat d'aquesta manera. Però també tenia la intel·ligència suficient per saber que el desavantatge era només temporal, que el sabre de llum no podia danyar-lo directament, almenys no prou ràpid perquè fos efectiu.

I els seus dissenyadors clarament també l’havien preparat per a semblant eventualitat. S'havien obert dos compartiments més al llarg dels costats de la seva part baixa, i les mans del sentinella ja estaven buscant un altre joc d'armes de reemplaçament.

Però amb sort, mai tindria l'oportunitat d'usar-les. La Mara ja havia fet al seu sabre de llum donar la volta al voltant i per davant del sentinella, girant per apuntar la fulla cap al gran droide. Ara, grunyint amb l'esforç, el va empènyer cap endavant.

No inútilment cap al sentinella i la seva cuirassa de mineral cortosis, però directament passant, enterrant la fulla blanc-i-blava a la paret tacada d'aigua darrere d'ell.

El doll d'aigua que va sortir al voltant de l'empunyadura ser instantani i violent, algunes esquitxades van arribar fins on ella i en Luke jeien a terra a trenta metres. La Mara va sentir una sobtada punxada d'inquietud per la força del flux, però ja era massa tard per aturar-se ara. Sostenint l'arma contra la pressió, la va girar al voltant d'un cercle de deu centímetres de diàmetre, l'empunyadura més d'una vegada gairebé es va esvair de vista darrere del doll d'aigua que s'eixamplava sortint a través de l'esquerda que estava tallant. El sentinella va tornar el cap per veure el que estava passant; va alçar els seus blàsters cap al sabre de llum.

I amb un últim esforç, la Mara va acabar el tall.

El tap de pedra va sortir disparat de la paret amb la velocitat d'un torpede de protons, estavellant-se directament contra el gruix tors del sentinella amb una força que aixafava blindatges i enderrocant al gran droide que no va poder fer res, llançant l'anell superior cap al pis principal. La Mara albirà un metall retorçat; va veure que el raig d'aigua que havia empès el tap ara passava disparat a través de la cambra per sobre del seu cap.

I de sobte una onada coronada d'escuma la va copejar i va passar sobre ella des de la direcció oposada.

Amb la seva ment encara en la visió de túnel de la manera de defensa Jedi, l'onada la va agafar completament fora de guàrdia. Es va sentir sent aixecada i llançada pel salvatge onatge quan els seus peus d'alguna manera van ser arrencats dels cordons per ensopegar, i va buscar bojament quelcom del que penjar-se. La seva mà esquerra va agafar un altre grapat dels cordons, i va aguantar amb totes les seves forces, intentant orientar-se. Una altra onada va passar per sobre d'ella, fent perdre el seu agafador, i un cop més es va trobar donant voltes a la turbulència. Va arribar esgarrapant a la superfície, va prendre una inspiració que va semblar ser meitat aire i meitat escuma, es va treure l'aigua dels ulls per veure una altra onada sorgint cap a ella.

I llavors un parell de mans la van agafar sota els braços, i amb una estirada que es va sentir com si fos a partir-la per la meitat, de sobte estava pujant en arc a través de l'aire. Hi va haver una sacsejada quan la seva esquena es va estavellar contra a alguna cosa dura una de les dues mans sostenint-la es va apartar mentre l'altra la va agafar més fermament.

-Aquí agafa’t, -va cridar a la seva orella en Luke.

Es va girar a mitges, agafada per aquesta única mà d'ell, va veure la barana del balcó d'equip superior allà al seu costat, i es va agafar a ella.

-La tinc.

-Aguanta, vaig a tornar a per l’R2.

Tallant la barana, es va deixar caure de tornada a l'aigua.

Amb una mica d'esforç, la Mara va pujar a la barana i per sobre d'ella cap al pis del balcó. A sota, podia veure, la cambra s'havia tornat una furiosa massa d'aigua escumosa.

I estava pujant, omplint el lloc ràpidament. Molt més ràpid del que hauria, va comprendre inquieta.

I de sobte va veure per què. El petit i prolix forat que havia tallat a la paret ja no era tan petit, ni tan prolix. Quatre o cinc metres quadrats de la secció tacada d'aigua havien cedit al seu voltant, i el Llac dels peixets estava entrant a través de l'obertura. Ja estava mig camí pujant la paret cap al sortint on ella estava...

Un moviment a l'altre costat de la cambra va atreure la seva mirada: en Luke, penjat d'algun sortint a la paret, li agitava la mà.

-Aquí estic, -va cridar sobre del rugit de l'aigua. -Què necessites?

En resposta, la part superior de la cúpula de l’R2 es va elevar uns centímetres per sobre de les ones. Concentrant-se, la Mara es va estirar amb la Força i va alçar al droide cap a ella.

Era més difícil del que havia esperat. Molt més difícil del que hauria d'haver estat. El droide es va elevar sobre de l'aigua amb lentitud agònica, i dues vegades durant el procediment gairebé va perdre completament el seu agafador. Clarament, la batalla amb els droides sentinella l'havia esgotat més del que se n'havia adonat.

Però finalment ho va fer, i el droide va baixar barbotejant pensatiu al seu costat. Havia estat arrossegat per l'aigua i havia perdut el datapad que li havien aparellat per traduir, però a part d'això semblava estar bé. Va tornar a mirar cap avall, buscant al Luke.

Una mà palmetejà amunt agafant la barra inferior.

-Vas poder pujar l’R2? -va panteixar en Luke, grimpant laboriosament a la barana.

-Està just aquí, -va confirmar la Mara, estirant-se sobre la barana per donar-li una mà. -Tu estàs bé?

-Bé, -esbufegà mentre passava per sobre de la barana i s'ensorrava cap al balcó de costat. -Lliçó número u-, va afegir entre panteixos. -Un Jedi necessita aire per funcionar de manera apropiada.

-Prendré nota, -va dir la Mara, apuntant a baix de nou a través de la barana. -Què hi ha d'aquest segon sentinella?

-Jo em vaig encarregar d'ell, -va dir en Luke. Ja estava respirant millor. -Aquí està el teu sabre de llum-, va afegir, traient dues armes de l'interior de la seva túnica i lliurant-li a ella la seva. -A propòsit, bona feina amb la paret.

-Ah, és clar, un treball genial, -va replicar la Mara. -No hi ha res tan brillant com un pla que gairebé acaba ofegant-te. Parlant de la qual cosa, no hauríem d'estar sortint d'aquí abans que es torni encara més profund?

Hi va haver una breu pausa.

-Bé, en realitat...

El va mirar, una sobtada punxada de por li va tocar el cor.

-Quin és el problema?

Ell es va estendre i li va prendre la mà.

-Ho sento, la Mara, -va dir. -L'aigua ja està sobre del nivell del túnel. Ja està omplint aquesta cambra subterrània allà enrere.

La Mara el va mirar fixament, no havia tingut cap idea que l'aigua està venint tan ràpid.

-Està bé, -va dir, forçant la seva veu a mantenir la calma. Forçant la seva ment a mantenir la calma. -Està bé. Així que la cambra s'està omplint. Si podem arribar fins a l'escala, almenys podrem pujar fins a l'interior de la fortalesa, correcte?

Un múscul a la galta d'ell es va crispar.

-No ho entens, -va dir. -Ja està sobre del nivell del túnel. Això significa viatjar tots aquests centenars de metres sense aire, a més de probablement també haver de travessar tota la cambra subterrània.

-Què hi ha d’un tràngol d'hibernació? -va suggerir la Mara. -Com el que vas fer servir per passar a camisa freda des de la base pirata fins el Gel Estrellat?

En Luke va agitar el cap.

-Amb la cambra subterrània omplint-se, o potser ja gairebé completament plena, l'aigua no fluirà a través del túnel prou ràpid per empènyer-nos a temps.

I era segur que no podrien nedar mentre estaven en un tràngol. La Mara es va apartar un floc de cabell humit de la cara, intentant pensar.

Al costat d’en Luke, l’R2 va donar un sobtat grall nerviós.

-Ja ho vaig notar, -li va dir en Luke.

-Què vas notar? -va preguntar la Mara.

-El nivell de l'aigua està començant a pujar de nou, -va dir reticentment. -Això significa que la cambra subterrània ha d'estar plena. L'únic desguàs que tenim és a través dels dos forats que vam tallar, el de l'àrea de l'escala i el d'allà a les cavernes.

La Mara va empassar saliva.

-Forats petits.

-Massa petits per gestionar la quantitat que entra, -va convenir sòbriament en Luke. -Em temo que...

Es va interrompre. La Mara va mirar a sota a l'aigua que pujava, ara prou alt per amagar l'entrada a través del forat que ella havia tallat. Però encara estava entrant, la contínua ondulació en la superfície era suficient per mostrar això.

-Tot just quan vas arribar aquí, -va dir ella, -et vaig dir que si volies podies tornar a Coruscant i deixar que els Qom Jha i jo ens ocupéssim de la fortalesa per nosaltres mateixos. Vas dir que no, que havies d'estar aquí, i vas dir que no preguntéssim per què.

Ell va respirar profund.

-Vaig tenir una visió sobre tu a Tierfon, -va dir en veu baixa. -Abans que sabés que havies desaparegut. Et vaig veure jaient en una piscina d'aigua, envoltada per roques escarpades.- Va titubejar. -I semblaves...

-Morta?

Ell va sospirar.

-Sí.

Per un llarg moment es van quedar asseguts allà junts, la remor de l'aigua era l'únic so.

-Bé, suposo que llavors això és tot, -va dir per fi la Mara. -Almenys tinc la satisfacció menor de saber que m'ho vaig fer a mi mateixa.

-No et rendeixis encara, -va dir en Luke. Però no hi havia cap esperança particular que pogués notar en la seva veu. -Ha d'haver una sortida d'això.

-També una llàstima, -va dir la Mara. El va mirar, seguint amb els ulls el contorn de la seva cara. -No et vas assabentar, però després d'això a la base pirata, la Faughn em va dir que tu i jo fèiem un bon equip. Ella tenia raó. Realment ho vam fer.

-Realment ho fem, -la va corregir en Luke, mirant-la gairebé nerviosament als ulls. -Saps, quan estàvem lluitant contra aquests sentinelles allà baix, em va passar alguna cosa. Ens va passar alguna cosa. Vam estar tan a prop en la Força que era com si ens haguéssim tornat una sola persona. Va ser... va ser especial.

Ella va alçar una cella, un pessic de diversió es va colar fins i tot a través de la gravetat mortal de la situació. Hi havia un afany tan estranyament maldestre en la seva expressió.

-De debò? - va dir ella. –Com d’especial?

Ell va fer una ganyota.

-No vas a fer-m'ho fàcil, no? -va grunyir.

-Oh, apa, -va dir, acusant-lo en broma. -Quan t'he fet alguna cosa fàcil algun cop?

-No gaire sovint, -va concedir ell. Visiblement prenent forces, es va estendre i va tornar a prendre-li les mans. -Mara... vols casar-te amb mi?

-Vols dir si sortim vius d'aquí?

En Luke va agitar el cap.

-Vull dir de qualsevol manera.

Sota altres circumstàncies, sabia, probablement hauria considerat que el seu honor li exigia fer-lo suar, almenys una mica. Però amb l'aigua encara pujant sota d'ells, tals jocs semblaven bastant obertures. A més, no hi havia cap raó perquè els vells patrons defensius entressin en joc. No ara. No amb ell.

-Sí, -va dir. -Vull.

Següent