Conquesta (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

L'arrel del damutek era un tub buit, i quan l'Ànakin i en Vua Rapuung van entrar en ell, feia gairebé un metre de diàmetre.

Va tenir una mica de claustrofòbia, encara que no molta.

Però, quan va sentir la seva presència, el tub es va estrènyer oprimint amb força insistent els contorns dels seus cossos. L'Ànakin havia d'estirar els braços per davant d'ell i arrossegar-se cap avall amb la simple força dels dits.

Va sentir que s'ofegava però no podria retrocedir, no amb Vua Rapuung darrere d'ell. Per empitjorar-ho tot, es movia contra un suau però tenaç corrent. Quan la pressió es feia excessiva col·locava el seu cos en posició fetal, cosa que pràcticament esgotava totes les seves forces. Quan tornava a estirar el cos, les parets de l'arrel trigaven diversos segons a contreure's i ajustar-se de nou a la seva figura. Sentia com si intentés arrossegar-se per l'esòfag d'una serp que se l'estigués empassant. L'únic problema amb aquesta analogia era que, d'estar fent alguna cosa així, estaria segur de trobar llum al final del mucilaginós túnel. En canvi, aquí, s'arrossegava cap a la foscor, potser cap al no-res. I si l'arrel acabava en un aqüífer segellat? Quant de temps funcionaria el respirador que portava encastat a la tràquea? Probablement, fins que es morís de fam.

Es va prometre que si mai aconseguia sortir de Yavin IV visitaria Tatooine, el món natal del seu oncle, o algun altre lloc igualment àrid i sec. En aquest viatge havia tingut prou aigua i fluids per a diverses dècades.

Lluitant contra un atac de pànic, l'Ànakin va continuar impulsant-se cap endavant. Els minuts es van convertir en hores.

Va pensar en la llum del sol, en el vent, en l'espai infinit.

Va pensar en la Tahiri. S'equivocava intentant reconstruir el seu sabre làser? Havia d'intentar alliberar-la sense ell? Els primers i potents contactes amb la Força s'havien convertit en poc més que indicis ocasionals, únicament poderosos quan ella sentia un dolor agònic. L'Ànakin tenia la clara impressió que en realitat la Tahiri evitava el contacte, que el mantenia allunyat.

Tot i això, la seva ment havia format la imatge de la seva presó: una habitació petita, separada d'una major per una membrana prima però irrompible. Els seus carcellers eren yuuzhan vong com la que havia vist a l'estany de successió, la qual portava aquell tocat ple de circells. Podia veure altres cel·les com la seva, però estaven buides i fosques, esperant probablement més joves presoners Jedi.

L'altre punt del que estava segur, era que la Tahiri es trobava en un estat de confusió. No només no responia al seu contacte sinó que, de vegades, fins i tot no el reconeixia.

Si només pogués salvar-la sense el seu sabre làser...!

Però sabia que era impossible. Fins i tot l'embogidament temerari Vua Rapuung estava d'acord, o no estarien reptant per un quilòmetre d'estret intestí.

La Tahiri podria resistir un parell de dies més. Hauria de fer-ho.

I per salvar-la, ell estava disposat a arrossegar-se a través del que fos. Va seguir endavant amb els músculs tremolant-li tot i va recórrer constantment a la Força.

* * *

Quan per fi va emergir a un espai prou ampli com per surar lliurement sense tocar res al seu voltant, ho va celebrar silenciosament estirant-se, girant sobre si mateix, estenent al màxim braços i cames. En aquells moments era la sensació més deliciosa que podia imaginar. Durant tot un minut no va pensar en res que no fos aquesta senzilla celebració; llavors, la foscor que aguaitava en la seva ment li va recordar que si aquesta caverna no tenia sortida, hauria de tornar a arrossegar-se per aquell monstre de Sith. Va treure el vidre lambent i va desitjar que cobrés vida.

En Rapuung va aparèixer enfront d'ell surant, com un monstruós rèptil aquàtic. Més enllà, l'Ànakin va veure que el tub s'obria a una superfície pètria que formava una caverna de mida indeterminada. El noi va deduir quina era la direcció a seguir gràcies a l'empenta de la gravetat i va nedar fins a la superfície. Al mateix temps va recórrer a la Força sentint el batre de l'aigua contra la pedra, buscant els espais buits en els quals podia haver-hi aire.

* * *

L'Ànakin va pensar en com de content que s'havia sentit abandonant l'estret tub, però extreure's el gnullith de la boca va ser infinitament millor. Es va asseure en una pedra, esgotat i xop, mentre en Vua Rapuung emergia de l'aigua rere d'ell.

-Espero que tot això valgui la pena -va grunyir en Rapuung.

-La mereixerà.

-Cura la teva arma perquè puguem sortir d'aquest forat.

-D'aquí a un moment -va assegurar l'Ànakin-. Primer has d'explicar-me una cosa. De debò creus que les marques de la teva deshonra han estat provocades per una cuidadora? Que et va fer una cosa així perquè vas refusar el seu amor?

-Qui t'ho ha explicat?

-Altres deshonrats. Em van veure amb tu i...

La cara d'en Rapuung es va tòrcer com si s'hagués empassat el més fastigós del món, però va assentir amb el cap.

-El nostre amor era prohibit, tots dos ho sabíem, però durant un temps no ens va importar. Vam creure que Yun-Txiin i Yun-Q'aah s'apiadaven de nosaltres, que desafiaven la ira d'en Yun-Yuuzhan i ens concedien una dispensa especial. Ja havia passat una cosa així alguna vegada, no importa el que hagis pogut escoltar, però no ens va passar a nosaltres. -Els seus llavis es van contreure-. Ens vam equivocar.

-I tu vas trencar.

-Sí. L'amor és una bogeria. Quan vaig començar a recuperar el seny, vaig saber que no podia violar la voluntat dels Déus. L'hi vaig dir a ella.

-I no li va agradar.

-No, fins i tot va blasfemar -va grunyir en Rapuung-. Va dir que els Déus no existien, que només eren una superstició, que mentre fóssim forts també seríem lliures per fer tot el que volguéssim -els seus ulls es van apartar de l'Ànakin-. Tot i que era una evident heretgia, mai li hagués explicat a ningú el que em va dir, però no em va creure. Va témer que acabaria denunciant-la o que, algun dia, les nostres relacions prohibides cridarien l'atenció dels seus superiors. La Mezhan Kwaad és ambiciosa. I rancorosa. Em va convertir en un deshonrat perquè sabia que d'aquesta manera ningú creuria en les meves paraules, que tot el que pogués dir es prendria com el deliri d'un boig.

-Per què simplement no et va matar? -va preguntar l'Ànakin-. Per què no et va inocular un verí o una malaltia letal?

-Perquè és més cruel que això -va xiuxiuejar en Rapuung entre dents-. Per què concedir-me el descans de la mort quan podia fer-me patir?

Els ulls del yuuzhan vong es van enfocar en el lambent.

-Què més t'han dit els altres deshonrats? Que jo estava boig, oi?

-El cert és que sí.

-Doncs no ho estic.

-No m'importa si ho estàs o no ho estàs. -L'Ànakin va mesurar les seves paraules acuradament-. A mi no m'importa la teva venjança més del que a tu t'importa la Tahiri, però necessito saber fins on estàs disposat a arribar. Vas dir que no t'importava que jo usés el meu sabre làser.

-Ho he dit.

-Perquè, tal com et vaig dir, vaig a reconstruir-lo. El que vaig callar és que vaig a reconstruir-lo utilitzant això.

I va sostenir el lambent davant els ulls del yuuzhan vong, que a poc a poc es van obrir com a plats.

-Vas a unir un ésser viu a la teva màquina?

-Un sabre làser no és exactament una màquina.

-No és viu.

-En certa manera, ho està -va dir l'Ànakin.

-Igual que, en certa manera, el fems és menjar. Potser ho sigui a nivell molecular, però... parla clarament.

-Llavors, he de parlar de la Força. I has d'escoltar-me.

-La Força és això amb el que mateu els Jeedai -va protestar en Rapuung.

-És molt més que això.

-Per què vols explicar-m'ho?

-Perquè quan utilitzi el meu sabre làser, no vull que reaccionis igual que quan vaig encendre foc. Vull que tot quedi clar entre nosaltres, aquí i ara.

-Està bé. Explica'm la teva heretgia.

-M'has vist usar la Força, així que has d'admetre que és real.

-T'he vist fer coses, però potser fossin trucs. Parla.

-La Força és generada per la vida. Està en tot, en l'aigua, en les pedres, en els arbres del bosc... i ho uneix tot. Jo sóc un Cavaller Jedi. I els Cavallers Jedi naixem sintonitzats amb la Força, amb l'habilitat de sentir-la i controlar-la... per conservar el seu equilibri.

-El seu equilibri?

L'Ànakin va dubtar. Com explicar a un cec el que és la vista?

-La Força és llum i vida, però també és foscor. Ambdues són necessàries però han de guardar un equilibri, estar en harmonia...

-Deixant de banda que tot això és una estupidesa, pretens dir-me que els cavallers Jeedai guardeu aquest «equilibri»? Com? Rescatant als vostres camarades? Matant yuuzhan vong? Lluitar contra la meva gent aporta equilibri a aquesta Força? Com és possible, quan admets que nosaltres no existim en ella? Pots moure una pedra, però no pots moure'm a mi.

-Això és cert... de vegades -va admetre l'Ànakin.

-Bé, si la vostra superstició exigeix ​​que busqueu l'equilibri d'aquest misteriós poder, per què us preocupeu tant pels yuuzhan vong? Per què no ens ignoreu i us dediqueu al vostre comès?

-Perquè heu envaït la nostra galàxia, matat a la nostra gent, robat els nostres mons. És que no esperàveu que lluitéssim?

-Espero que els guerrers lluitin, que abracin el dolor i la mort, que cantin la cançó de la matança amb llavis plens de sang. És el que fan els yuuzhan vong, i no per cap equilibri, sinó per la veritat. El que em descrius no té sentit. Digues... els yuuzhan vong formen part d'aquest «Costat Fosc» de què has parlat?

-Crec que sí -va respondre l'Ànakin amb franquesa.

-És el que et diu la teva Força màgica?

-No, perquè...

-Perquè per a ella no existim. No és part de nosaltres com nosaltres no som part d'ella. Així que torno a preguntar, com pots assegurar que som part del teu Costat Fosc?

-Pels vostres actes -va respondre l'Ànakin.

-Els nostres actes? Nosaltres matem a les batalles, però vosaltres també. Tu lluites per la teva gent, igual que jo per la meva.

-Aquesta Galàxia és la nostra!

-Els Déus ens l'han atorgat. Ens han ordenat que us revelem la veritat. Aquesta Força teva és per a éssers menors, per a aquells que no coneixen als Déus.

-No accepto això -va assegurar l'Ànakin.

-I vols que jo accepti una cosa que no puc veure ni olorar? Vols que accepti una cosa només perquè tu em dius que hi és? Creus en els Déus?

L'Ànakin va dubtar, abans de tornar-ho a intentar.

-M'has vist usar la Força.

-T'he vist fer coses sorprenents, però no t'he vist fer res que els yuuzhan vong no puguem arribar a fer. Els nostres dovin basal poden moure planetes. Els nostres yammosks, fins i tot els pitjors lambents com el que tens, poden parlar de ment a ment. Accepto el que veig... que tens poders que jo no tinc. No necessito creure en les teves supersticions sobre l'origen i la procedència d'aquests poders.

-Llavors, no ho facis -va esclatar l'Ànakin.

-I què té a veure tot això amb construir una arma abominable?

-Un Sabre làser és quelcom més que una arma. Cada Jedi construeix el seu. Les diferents peces estan unides per la Força i la voluntat del Jedi, i és més gran que la suma de les parts. Gràcies a la Força es converteix en una cosa viva.

-Està fet de peces inanimades. No pot estar viu.

-Si les observes a nivell microscòpic, totes les coses vives estan fetes de parts inanimades -va assenyalar l'Ànakin-. Res és realment inanimat. Com t'he dit, la Força està en tot. Hi haurà una mica d'aquest lambent en mi i una mica de mi en el meu sabre làser.

-Ara començo a veure les arrels de la teva heretgia -va assentir pensativament en Vua Rapuung-. Utilitzes abominacions perquè creus que, d'alguna manera, estan vives?

L'Ànakin es va aixecar impulsivament.

-T'he explicat el que faré, t'oposes? Vas a protestar quan lluiti contra la teva gent amb el meu sabre làser?

En Vua Rapuung el va contemplar sota la suau llum del lambent. L'Ànakin podia sentir com li grinyolaven les dents.

-Els Déus m'han portat fins a tu -va dir per fi-. No la Yun-Shuno, la mare de molts ulls dels ploramiques, sinó el propi Yun-Yuuzhan. En una visió em va dir que el Jeedai infidel, amb la seva espasa de llum, em conduiria fins a la meva venjança i la meva reivindicació. Per això t'he seguit fins aquí baix, encara que els meus instints em deien el contrari; per això no et vaig matar quan vas usar la primera abominació. Tot el que em dius sona a mentida i les raons que em dones perquè accepti la teva arma no tenen sentit... Però Yun-Yuuzhan m'ha parlat.

-Llavors, acceptes el que t'he dit sobre la Força?

-És clar que no. Com t'he dit, puc admetre que el que em diuen els meus sentits és cert, sense haver de creure en les teves delirants justificacions. La teva arma pot ser acceptable pels Déus, la teva heretgia no. Construeix la teva espasa.

En Rapuung es va allunyar, endinsant-se en la foscor.

-I resulta que el que jo dic no té cap sentit... -va sospirar l'Ànakin.

* * *

La desil·lusió va atacar a l'Ànakin, però va lluitar contra ella.

Podia sentir el lambent, però no en la Força, no de la mateixa manera que la resta de la seva arma. Tot estava al seu lloc, encaixat i llest per funcionar. Però en Rapuung havia dit la veritat: el moment en què un sabre làser es convertia en l'arma d'un Jedi, en aquell moment en el qual els primers amperes d'energia circulaven pel seu interior, quan cada peça es convertia en part d'una altra i en part del Jedi que l'havia construït.

Però el lambent es resistia. Bé, en realitat no és que es resistís, però tampoc s'acoblava en l'esquema global.

I el temps passava. Cada moment acostava a la Tahiri a alguna cosa terrible.

Concentra't, va pensar. No has d'intentar-ho, has de fer-ho.

Però no ho aconseguia. Les paraules del mestre Yoda, tota la seva filosofia, requeria la presència de la Força.

I no hi havia Força en res yuuzhan vong. No estava en la seva biotecnologia. Només es podia lluitar contra ells indirectament, amb coses que puguin sentir-se en la Força.

Llavors, una cosa el va colpejar. Una cosa que feia temps que estava coent-se en el més recòndit de la seva ment.

El mestre Yoda estava equivocat.

Els Jedi estaven equivocats i en Vua Rapuung tenia raó. Si els Jedi únicament buscaven l'equilibri en la Força, no tenia sentit lluitar contra els yuuzhan vong. Ei, podia rescatar la Tahiri, per descomptat; al cap i a la fi, impedir que es convertís en una Jedi fosca era el cor de tota la seva filosofia. Però, valia la pena oposar-se als actes dels yuuzhan vong, per bons o dolents que semblessin, si en si no afectaven a la Força?

Els alienígenes mataven gent, i això sempre pertorbava la Força. Però, la desequilibrava? Els yuuzhan vong no estaven atraient energia fosca sobre ells. Si algú corria aquest risc eren precisament Jedis com en Kyp, fins i tot com ell mateix. Vist així, era probable que combatre als yuuzhan vong provoqués més desequilibri en la Força que qualsevol acte dels propis invasors.

Ara, tot tenia sentit. Semblava una cosa que bé podien argumentar en Jacen o l'oncle Luke. Però ells sempre es basaven en la certesa que la Força es trobava en totes les coses.

I no era així. Encara que els fets hi eren, encara que haguessin pogut enfrontar-s'hi cara a cara d'haver-ho desitjat, cap Jedi s'havia vist en cor d'afrontar la nova realitat. En canvi actuaven com nens emmurriats, queixant-se que els yuuzhan vong no jugaven net, que no seguien aquestes regles blanques o negres. Per això en Kyp només pensava en lluitar contra ells, en matar-los, per fer desaparèixer el problema d'aquesta manera, mentre en Jacen es debatia indecís. Potser tenia raó.

No. No tenia raó perquè els yuuzhan vong devastaven planetes sencers. No tenia raó perquè esclavitzaven a les persones. Aquests actes eren malvats, estaven equivocats i havien de combatre'ls. Si la Força no traçava aquesta línia i feia udolar totes les alarmes, potser l'Ànakin no servia per a al Força. O, per expressar-ho amb més exactitud, servia a alguna cosa més fonamental que la Força, quelcom del que la Força només era una manifestació, una emanació... una eina. No els Déus d'en Rapuung, no qualsevol déu, sinó una veritat fonamental enllaçada amb l'univers a nivell subatòmic. En la seva galàxia, la Força servia a aquesta veritat. A la galàxia dels yuuzhan vong, qualsevol que fos, era evident que dominava una altra manifestació d'aquesta mateixa veritat, però la llum seguia sent llum i la foscor, foscor. I, no importava el que els hauria passat als yuuzhan vong, el resultat era que feia molt de temps que s'havien alineat amb aquesta foscor, amb aquest Costat Fosc. Si l'Imperi d'en Palpatine hagués prevalgut i viatjat fins a una altra galàxia en una campanya de conquesta, una galàxia on no es conegués la Força, amb quines proves comptarien els seus habitants que la Força també tenia un costat lluminós? Saber que l'Imperi era una aberració del que havia de ser? No de manera similar, l'Ànakin no sabia, no podia saber, quina manifestació de la llum havien deixat enrere els yuuzhan vong. Però era indubtable que l'havien deixat enrere.

Potser eren el resultat de tota una raça atreta pel Costat Fosc. Potser la Força simplement els havia rebutjat... o ells havien rebutjat la Força.

Això no els convertia a tots en malvats, com no tothom que va servir a l'Imperi era malvat. Però sí valia la pena oposar-se a ells, sí que era necessari detenir-los. Sense ràbia ni odi, d'acord, però havien de detenir-los. I l'Ànakin Solo mai renunciaria a això.

Amb una sobtada onada de confiança, va buscar les diferents parts del seu sabre làser en la Força i les va pressionar més fermament.

Havia de treballar indirectament amb els yuuzhan vong i les seves coses. Bé. Després de l'aparent desunió, havia d'existir unitat.

I amb una flamejant revelació, la va descobrir. La baula entre el lambent i les peces del seu sabre làser era ell, era l'Ànakin Solo. I era ell qui havia de canviar i fer els canvis.

L'energia va sorgir, va cruixir, i un familiar xiuxiueig va aixecar ressons a la caverna. En algun lloc, en Vua Rapuung va grunyir.

L'Ànakin va obrir els ulls per contemplar la llum porpra del seu sabre làser i va sentir que un ampli somriure li dividia la cara en dos.

-Torno a ser un Jedi -va murmurar.

Potser una nova classe de Jedi.

* * *

-Han passat dos cicles -va grunyir en Vua Rapuung uns moments després. Els seus trets no mostraven cap expressió sota la llum violeta-. Pel que sembla, la teva arma abominable ja funciona. S'ha acabat el fet d'amagar-se? Per fi podrem abraçar als nostres enemics?

-Abraça'ls tu -va dir l'Ànakin-. Jo penso acabar amb ells. Els teus cuidadors volen més Jedi? Doncs en tindran un.

 Següent