Conquesta (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Una punxada de dolor va solcar front de l'Ànakin, tan inesperada i estranya, que les seves cames es van doblegar i va caure de genolls sobre el negre terra de la selva subjectant-se el cap. Sentia com si l'haguessin apunyalat des de la línia del pèl al pont del nas. La sang va entelar-li els ulls i va inundar les seves fosses nasals.

Però quan es va mirar les mans, estaven netes. Esquerdades, amb butllofes, plenes de petites rascades i ferides pels molts dies d'arrencar males herbes, però no sagnants.

Es va tornar a palpar el cap amb cautela. El dolor seguia present, martellejant-lo, però la seva carn semblava intacta.

-Tu, esclau! -xerraquejà el tizowyrrn de la seva orella, traduint el crit brutal d'un dels guàrdies. El corall que li creixia al voltant del coll li va donar un petit ensurt, i va saber que li estava transmetent tota la força d'una ordre. Es va posar rígid i va caure a terra agitant-se espasmòdicament. Era fàcil, donada l'agonia que sentia dins del seu cap.

Quan va creure que ja havia fingit prou, es va agenollar i va tornar a treballar, retorçant les mans al voltant de les plantes i arrancant-les d'arrel.

Els yuuzhan vong no utilitzaven màquines ni procediments mecànics, ni tan sols una cosa tan simple com una palanca. Disposaven d'altres mètodes per desbrossar els camps a més dels esclaus, però, ja que els tenien a mà, estaven disposats a utilitzar-los.

Aferrar les herbes, retorçar, arrencar. Un cop, deu mil milions de vegades.

El dolor va reverberar rere els seus ulls, minorant una mica i començar a captar els detalls a través de l'estàtica que ennuvolava la seva ment.

No es tractava del seu front, de la seva sang o dels seus sentits. L'agredida havia estat la Tahiri. Li havien marcat la cara amb una cicatriu a l'estil yuuzhan vong.

Era gairebé massa. Sentia el seu dolor esporàdicament des que l'havien capturat: unes vegades com una picor, altres com si el metanol ardent recorregués tots i cadascun dels seus nervis. Però aquella vegada havia estat massa real, massa íntim. Podia olorar la seva respiració i assaborir les seves llàgrimes, com en l'últim moment de pau que compartissin junts dies enrere.

Però ara ella estava sagnant i ell eliminant jull. Si el seu sabre làser funcionés...!

Aquest era el problema, no? Més ben dit, un dels problemes.

I encara passarien diversos dies abans que tornés a veure en Rapuung.

Què t'estan fent, Tahiri?

-Esclau! -un amfibastó li va colpejar suaument l'esquena, i va haver de recórrer a tota la seva força de voluntat per no donar-se la volta, saltar contra el guàrdia, treure-li l'amfibastó i matar tots els yuuzhan vong que es creuessin en el seu camí.

No ho va fer. En canvi es va aixecar dòcilment, amb els braços penjant com morts als seus costats.

-Vés amb aquesta deshonrada -li va ordenar el guàrdia.

Es va tornar cap a la persona que li assenyalava, una dona jove sense cicatrius visibles. L'estava contemplant fixament, però els seus ulls tenien certa brillantor de la qual no tenien molts dels altres deshonrats.

-Porta'l fins al tercer camp de lambents, el més proper al perímetre, i ensenya-li a recol·lectar.

-Si he de complir amb la meva quota, necessitaré més d'un esclau -va protestar ella.

-Creus que pots discutir amb mi? -va tallar el guerrer.

-No -va replicar ella instantàniament-. Però crec que l'assignació d'esclaus correspon al Prefecte.

-El Prefecte està ocupat. Prefereixes complir amb la quota tu sola?

Ella va mantenir l'expressió de desafiament un batec més, però va acabar baixant el cap de mala gana.

-No. Per què em fas això?

-Et tracto igual que a tots els altres.

Ella va aclucar els ulls, però no va contestar. Es va girar cap a l'Ànakin.

-Vinga, Esclau. Ens espera un llarg passeig.

L'Ànakin la va seguir, mentre intentava recuperar el contacte mental amb la Tahiri. Estava viva, podia captar-ho, però seguia més distant que les estrelles.

Era gairebé com si evités conscientment el seu contacte.

-Com et dius, esclau? -va preguntar la dona. L'Ànakin es va sorprendre tant que trontollà-. I bé?

-Perdona, però, des de quan un yuuzhan vong s'embruta voluntàriament les orelles amb el nom d'un esclau?

-Des de quan creu un esclau que la seva insolència quedarà impune?

-Em dic Bail Lars -va respondre ell.

-Què et passa, Bail Lars? Semblaves a punt de desplomar-te d'esgotament. Per això t'ha enviat amb mi aquest neteja-latrines de Vasi, perquè no aconsegueixi la meva quota.

-Té alguna cosa personal contra tu?

-El que li molesta és el que no ha pogut tenir.

-De veritat? Vaig creure que... -de sobte es va adonar del que havia de dir i no va acabar la frase.

-Vas creure què? Que jo no podia negar-li res a un guerrer?

-No, no és això -va dir l'Ànakin-. Suposo que vaig pensar que ells... la resta dels yuuzhan vong, vull dir... no vaig pensar que trobessin als deshonrats... ja saps, desitjables.

-I no ho som, almenys per als guerrers normals. I tampoc a l'inrevés, però en Vasi no és normal. Li agrada allò morbós, allò malaltís. Pot ordenar a un deshonrat que faci coses que cap casta faria, voldria fer o voldria que li fessin.

-Ell et va ordenar que fessis coses així i no les vas fer?

-No exactament. Ell sabia que, si m'ho ordenava, li hagués obligat a què em matés. Així que no m'ho va ordenar, volia... vol que vagi a ell i accedeixi voluntàriament. -Es va aturar i el va mirar amb fúria-. I tot això no és assumpte teu. Mai oblidis que el que jo sóc per a ells, tu ho ets per a mi. Un dia la Yun-Shuno em redimirà, el meu cos acceptarà tot tipus de cicatrius i implants, i llavors pertanyeré a una veritable casta... però tu seguiràs sent menys que res per tota l'eternitat.

-Realment penses això? -va preguntar l'Ànakin-. Crec que no.

La dona el va bufetejar amb totes les seves forces. Com el jove Jedi no va reaccionar al dolor, va assentir amb el cap pensativament.

-Ets més fort del que pensava, potser sí puguem complir amb la meva quota -va comentar la yuuzhan vong-. Si m'ajudes a aconseguir-ho, buscaré alguna forma de recompensar-te.

-Ho faré, però només per molestar en Vasi -va replicar l'Ànakin-. Encara que si segueixes bufetejant-me, potser canviï d'opinió.

-Dius totes aquestes coses brutes i esperes lliurar-te del càstig?

-No sabia que fossin brutes.

-Diuen que vosaltres, els esclaus, sou infidels. Però fins i tot els infidels haurien de conèixer als Déus i les seves veritats.

-Em pensava que no conèixer tot això és precisament el que em converteix en infidel -va argumentar l'Ànakin.

-Suposo. Això no té cap sentit, mai havia parlat amb un infidel, no d'aquesta manera. És... -va dubtar, buscant la paraula adequada-. És interessant. Potser ho passarem bé treballant. Pots parlar-me del teu planeta, però vés amb compte... Puc ser una deshonrada, però no em resigno a la meva deshonra.

-Tracte fet -va acceptar l'Ànakin-. Pots dir-me el teu nom?

-Em dic Uunu. -va assenyalar un petit mur de coral-. Estem arribant al camp de lambents, el tens aquí mateix.

-Què són els lambents?

-Espera un moment i tu mateix els veuràs. O, millor dit, els sentiràs.

-Els sentiré?

I de sobte, els va sentir. Emetien un cantussol feble, burleta, com les veuetes d'uns animals petits.

I no els va sentir mitjançant la Força, almenys no exactament, ja que no tenia la seva profunditat, el seu toc familiar. Era més semblant a sentir al cap l'estàtica d'un comunicador.

Van envoltar el mur i més enllà van veure un camp conreat en cercles concèntrics, separats per un metre de distància; en ells creixien plantes d'aspecte semblant a un niu fet amb ganivets curts, espessos i verds. De la mata central creixien dos, tres, fins i tot quatre tiges curtes, i a l'extrem de cada una floria una peluda flor color sang, de la grandària aproximada d'un puny. La remor telepàtica sorgia d'elles.

-Què són?

-Comença a treballar. Si ens acostem a la quota, t'ho explicaré després.

-Què faig?

-Fixa't en mi. Trec les fulles dels capolls... així -arrencà suaument els pètals vermellosos i peluts, fins que només va quedar un bulb groguenc-. Això els harmonitza, i després has de recol·lectar-los. Això ja és més difícil. Espera, si us plau. -Va extreure alguna cosa corba i negra d'una butxaca del seu vestit.

-Posa-te'l al polze.

L'Ànakin va mirar l'instrument. Semblava un esperó molt esmolat, d'uns vuit centímetres de llarg. Estava buit, i quan va lliscar el polze pel forat no va poder evitar una ganyota de dolor en sentir la mossegada de moltes dents petites.

-Està viu -va murmurar.

-Per descomptat. Qui faria servir alguna cosa mort...? -Entretancà els ulls-. No t'he demanat que parlis, oi?

-No he dit res dolent -va protestar l'Ànakin.

-No. Només ho has implicat i deixat que la meva ment fes la feina bruta. No ho repeteixis.

L'Ànakin va aixecar el dit polze i el va estudiar.

-No t'il·lusionis, no es tracta d'un veritable implant -va explicar ella-. No és permanent, fins i tot jo puc portar-lo un cert temps abans que el meu cos comenci a rebutjar-lo. I en cas que se't passi pel cap alguna idea típica d'esclau... -el va agafar pel canell amb una presa sorprenentment forta i es va punxar el palmell de la mà amb la punta esmolada de l'esperó.

Immediatament, la punta va quedar flàccida.

-Amb això podries punxar o tallar a un altre esclau -va dir suaument-. He sentit parlar que s'organitzen coses així per a entreteniment i diversió dels guàrdies. Però mai podràs ferir un yuuzhan vong amb aquesta eina.

-Hauria estat suficient la teva paraula.

-Bé, estàs aprenent. Així que pren l'esperó i fes-li un tall al lambent a la part superior. Endavant.

L'Ànakin es va agenollar davant les plantes i pressionà l'esmolada punta contra el bulb groguenc. Aquest va traspuar una pàl·lida substància lletosa.

-Ara, un altre tall en el costat. Compte, no serà fàcil.

No ho va ser. La closca era dura. Quan ja havia tallat tres dels costats, va poder extreure la pell. Mentre treballava, era conscient de la veu telepàtica d'aquella cosa, un suau xiulet d'alguna manera diferent al dels seus companys, probablement a causa de la «sintonització» duta a terme per l'Uunu.

La gran sorpresa estava a l'interior. Quan la va haver alliberat gràcies als talls, l'Ànakin la va sostenir davant seu fascinat.

Era una cosa molt semblant a una gemma.

-Què és? -va tornar a preguntar.

-Després, ara segueix. Aniràs molt més lent recol·lectant-los que jo harmonitzant-los, i t'hauràs d'esforçar per mantenir-te a la meva alçada. Normalment, portaràs dos o tres closques de retard. Quan agafis el ritme i no et quedis enrere podrem parlar, no abans.

No va ocórrer aquell mateix dia. L'Ànakin va aconseguir adaptar-se a la cadència de treball, però després de retardar-se bastant respecte l'Uunu. Els lambents pessigollejaven la seva ment i el distreien. Encara que podia arribar fins a ells mentalment, no ho feia a través de la Força, almenys no en el sentit convencional. Li havien dit que en Wurth Skidder havia tingut una experiència similar amb un yammosk, la criatura que coordinava les naus de guerra yuuzhan vong. Els yammosks es coordinaven telepàticament amb les seves naus-filles i amb les tripulacions de la flota, els protegia com si fossin la seva pròpia descendència i els dirigia en combat per minimitzar les pèrdues. Segons els seus companys supervivents, l'Skidder va arribar a aconseguir una espècie d'enllaç entre la Força i la telepatia del yammosk.

Serien aquests lambents parents dels yammosks? L'Uunu els feia alguna cosa, això estava clar, ja que canviaven a mesura que els acariciava, i després semblaven distanciar-se de l'Ànakin. Els vinculava únicament a ella? Podria l'Ànakin sintonitzar-ne amb un? Si pogués aconseguir-ho, potser esbrinés quina era la seva funció. Eren el que li semblaven, el que ell intuïa? No exactament, és clar, perquè estaven vius, però tot i així...!

No sabia quanta esperança havia perdut fins que va començar a recuperar-la.

* * *

Va dormir en un dormitori d'esclaus, un edifici depriment de sostre baix dividit en quatre zones delimitades i catifes amb una mena de molsa esponjosa. Un total de divuit esclaus omplia l'edifici, tan comprimits com stintarils. Era gairebé impossible dormir sense estar en contacte amb algú.

Per alleugeriment de l'Ànakin, no tots havien pertangut a la Brigada de la Pau. De fet, l'Ànakin va esbrinar que, encara que havien capturat a la majoria dels brigadistes d'aquell sistema, molts van ser sacrificats als Déus yuuzhan vong. Els que compartien el seu dormitori procedien de diversos planetes situats al llarg de la seva ruta de conquesta i semblaven representar un segment concret d'esclaus, aquell del qual s'havien eliminat els descontents i rebels. Cap tenia el tipus d'implants esclavistes que l'Ànakin veiés a Dantooine.

-Aquests implants solen utilitzar-se amb els esclaus que envien a la batalla -li va explicar un twi'lek anomenat Poy, quan el va interrogar sobre aquell tema-. El problema és que quan te'ls s'empelten, perds gairebé tota la teva capacitat de raciocini. Et tornes estúpid i els cuidadors no volen esclaus estúpids que s'oblidin constantment de les ordres que els donen. Els guerrers només necessiten carn de canó que atregui el foc enemic, així que aquesta circumstància no els importa gens ni mica. -Els seus lekkus es van retorçar pensativament-. Però rebel·la't o fes alguna cosa estúpida, i t'ompliran d'implants i t'enviaran al capdavant.

El més reconfortant dels esclaus era que l'Ànakin podia sentir-los en la Força; però, a part d'això, no tenia moltes esperances que l'ajudessin. En canvi, estava gairebé segur que si esbrinaven què era i el que pretenia, el perill que el traïssin seria enorme. Els va explicar que l'havien capturat a Duro i, els més curiosos, els contestava amb duresa que no necessitaven saber els detalls.

* * *

Al segon matí, l'Uunu va anar a buscar-lo quan encara era de nit. Tot just havia dormit esporàdicament intentant localitzar la Tahiri mitjançant la Força. Seguia retirada, difícil de trobar, però estava bastant segur de quin era el damutek on es trobava.

Se sentia bastant endormiscat mentre seguia el pas de la deshonrada.

-Té -va dir aquesta amb to aspre, mentre li allargava una cosa que portava a la mà.

-Què és?

-Mira-ho tu mateix, infidel.

Una voluta fosforescent va aparèixer en el seu palmell, i ràpidament es va convertir en un focus de llum. L'Ànakin va descobrir que era un vidre lambent com els que havia estat recol·lectant el dia anterior.

A poc a poc es va anar fent més i més lluminós, fins que amb prou feines va poder mantenir la mirada fixa en ell. Llavors, la llum es va esvair.

-Controles la seva brillantor amb la ment -va deduir l'Ànakin.

-Sí -va assentir ella-. Els utilitzem com a fonts d'il·luminació portàtils. També poden configurar-se com biots fotosensibles per als controls de diversos superorganismes, sobretot els que viatgen per l'espai. -va tancar la mà en la qual portava l'organisme-Gemma-. Anem-hi.

-Encara és viu, oi? -va preguntar l'Ànakin, mentre caminaven cap als camps.

-Per descomptat.

-De què s'alimenta?

-Un lambent està compost principalment per silici i metall extret de la terra. Quan tenen gas disponible transpiren, però la majoria del seu suport l'obtenen dels camps bioelèctrics de la vida que els envolta. -Es va aturar i el va contemplar fixament-. Quina expressió t'està reflectint a la cara?

Tot d'una, l'Ànakin va comprendre que estava somrient d'orella a orella.

-Res -va respondre-. Sorpresa... suposo.

-Els Regals dels Déus produeixen aquest efecte -va dir l'Uunu, però l'Ànakin va creure percebre sospita en la seva veu.

Van treballar durant sis hores sense parar, però l'Ànakin ja havia agafat el ritme. Li va explicar a l'Uunu que formava part de la tripulació d'una fragata, i va descriure les meravelles de Coruscant i Corèllia. A ella tot li va semblar bastant desagradable, ja que era impossible parlar de planetes tecnològics com aquells sense esmentar el que considerava múltiples abominacions. El jove Jedi va canviar, i va triar Ithor i la lluna d'Endor, mons molt més primitius i menys delicats.

Després de sis hores de treball es van prendre un curt descans per descansar, beure aigua i xuclar unes farinetes pastoses d'alguna cosa que l'Ànakin sabia que era un organisme viu, però va preferir pensar en ell com una bossa càlida i inflada.

-És difícil imaginar tots aquests mons, tan grans com aquest o més grans fins i tot va dir l'Uunu entre glops-. Jo vaig créixer en una de les mónnaus més pobres i plenes, amb molt poc espai disponible. Aquí sobra per tot arreu.

-Hi ha molts mons no habitats -va confirmar l'Ànakin-. La Nova República us hauria cedit encantada alguns d'ells.

L'Uunu va mostrar l'expressió confosa que ell ja coneixia de les seves converses anteriors.

-Per què els yuuzhan vong hauríem de suplicar que ens concedeixin alguna cosa que els Déus han ordenat que hem de tenir? Per què hauríem de tolerar abominacions en la galàxia que en Yun-Yuuzhan va decretar que era la meta del nostre pelegrinatge?

-Com sabeu que els Déus han decretat això, Uunu? -va preguntar l'Ànakin, intentant mantenir un to de veu neutre.

Ella va prémer els llavis abans de respondre.

-La teva boca serà la responsable de la teva mort, Bail Lars. He acabat per entendre que no ets estúpid, només ignorant... Però d'altres no seran tan comprensius.

-Només vull comprendre. Pel poc que sé, els yuuzhan vong heu passat segles, potser mil·lennis, viatjant per l'espai. Per què ara? Per què la nostra galàxia? Per què la van triar els Déus?

L'Uunu va arrufar lleugerament les celles, però no el va renyar de nou.

-Els Signes van ser molts -va respondre-. Les mónnaus van començar a morir, i això va provocar molta inquietud. Van lluitar casta contra casta i domini contra domini. Va ser una època de proves, i molts van pensar que els Déus ens havien abandonat. Llavors, Lord Shimrra va tenir la visió d'una nova llar, d'una galàxia corrompuda per l'heretgia i necessitada d'una profunda depuració. Els sacerdots van ser els primers a adonar-se que la seva visió era la veritat, seguits pels cuidadors i, finalment, pels guerrers. El temps de prova va donar pas al de conquesta. -El va mirar directament als ulls-. Això és tot. I així és com ha de ser. No em facis més preguntes sobre aquest tema, perquè no tinc res més a dir. Els pobles d'aquesta galàxia acceptaran la voluntat dels Déus... o moriran.

-I els deshonrats? No els has esmentat. Com encaixen en tot això?

-Tenim les nostres pròpies profecies -va assegurar, mirant novament a l'horitzó-. En aquesta nova galàxia, la Yun-Shuno ens ha promès redempció.

-Quin tipus de redempció?

Ella va mirar a l'horitzó i va trigar diversos segons a respondre.

-Mira quant s'estén la terra -va dir per fi-. Segueix i segueix, sembla eterna.

L'Ànakin va creure que la conversa havia acabat. Però, després d'una altra llarga pausa, l'Uunu va tornar a mirar-lo fixament i va xiuxiuejar en un to de veu tan baix que gairebé no va poder sentir-la.

-Bail Lars, ets un Jeedai?

 Següent