Conquesta (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

L'Ànakin havia entrat en el ventre de la bèstia.

Literalment.

I feia pudor.

El gnullith, l'equivalent orgànic yuuzhan vong d'un respirador, que l'Ànakin portava no feia res per emmascarar les olors confoses i odioses dels crustacis fluvials, de les anguiles Silman, de les algues podrides, de la viscosa mucositat que entapissava l'interior del vangaak... o el del propi respirador, que amb la seva lenta i constant ondulació insistia a recordar que era un animal viu que havia ficat els tentacles pel seu nas i gola.

L'única cosa positiva era que no tenia necessitat de menjar ni de beure des de feia dia i mig.

Abans tot havia anat millor, quan la criatura-bot capturava el seu menjar, nedant amb la boca oberta en forma d'embut aplatat de deu metres d'amplada. L'aigua entrava per ella i sortia per unes membranes posteriors que li servien de filtre, provocant l'equivalent submarí d'una brisa fresca. Ara el seu ventre estava inflat i els llavis retrets sobre si mateixos, i el flux d'aigua s'havia reduït al mínim necessari per mantenir vives les captures que es retorçaven al seu voltant.

Tot allò li va recordar la història de com els seus pares es van conèixer a l'Estrella de la Mort, una història que havia sentit massa vegades. Uns segons després de veure's per primera vegada, fugint de les tropes imperials, havien acabat en un contenidor d'escombraries.

-Quina olor tan deliciosa ens has fet descobrir -li va dir sarcàsticament en Han a la seva futura esposa. En aquells moments no se sentia precisament feliç d'haver-la conegut.

He descobert una aroma millor que ell la teva, mare, va pensar.

La idea que Rapuung es trobés a l'exterior, muntat sobre el vangaak, gaudint de la càlida brisa de Yavin IV i sens dubte divertint-se davant la incomoditat del seu aliat pagà, no feia res per millorar l'humor de l'Ànakin. Si el seu sabre làser funcionés, feia temps que s'hauria obert pas a través del ventre del seu transport, encara que això hagués significat enfrontar-se a cent guerrers yuuzhan vong. Algunes coses feien que la mort no semblés tan mala opció.

Va lamentar immediatament pensar així. Hi havia éssers en la galàxia que suportaven tanta desgràcia, tanta misèria, que aquella situació els semblaria tan envejable com un passeig pels jardins d'Ithor.

Quan Ithor tenia jardins, és clar.

Tot i això, anhelava sortir d'allà. Passava el temps coneixent als seus companys de ventre, convencent amablement als més aventurers que ell no era una cosa a rosegar. Va intentar relaxar-se i oblidar-se del seu cos i de les desagradables dades sensorials que havia de processar. Va buscar mentalment la Tahiri i la va trobar... adolorida, però viva. Va creure que havia trobat breument la Jaina però la va tornar a perdre. El temps es va fer etern i va deixar de tenir sentit.

Un moviment estrany el va sobresaltar. S'havia adormit? Era difícil saber-ho amb seguretat.

El moviment es va repetir. Una sobtada contracció que va empènyer als seus companys de presó contra ell.

Llavors, una altra contracció més potent el va impulsar cap endavant, arrossegant-lo fins a la llum enmig d'un corrent de fluid i pesca, abans de capbussar-lo en aigua neta. Alguna cosa el va subjectar pel braç i el va arrossegar. I es va trobar contemplant veladament la cara d'en Vua Rapuung.

El guerrer el va posar dret i li va treure el gnullith. L'Ànakin va tossir i escopir aigua abans de poder aspirar profundament.

Va tornar a mirar en Rapuung.

-Acabo de ser vomitat per un peix -va balbucejar.

-És obvi. Per què m'ho dius? -va preguntar en Vua Rapuung, assentint amb el cap.

-Oblida-ho. On som?

El vangaak havia llançat les seves preses a l'extrem més estret d'una piscina en forma de falca. La més ampla, a uns vint metres de distància aproximadament, s'obria a un espai aquàtic més gran encara. L'Ànakin i en Rapuung es trobaven drets a sobre d'una mena d'embarcador, envoltat per parets de corall lleugerament desiguals de sis metres d'altura. Cada sis metres aproximadament, les parets tenien ovoides de la mida de portes, clarament distingibles causa del seu color més fosc. El vangaak havia entrat en aquell complex a través d'un canal obert al final de la falca. Al fons, l'Ànakin podia veure la llum del dia i uns oscil·lants arbres Massassi.

També podia veure el cel sobre els seus caps.

-Entenc... -va dir l'Ànakin-. Estem en un d'aquests... com els vas anomenar?

-Damuteks.

-Això mateix. Segons vas dir, tenen forma d'estrella i estem a l'extrem d'una de les seves puntes. Aquest és un dels edificis plens d'aigua.

-Cada damutek disposa d'una piscina de successió. Algunes estan cobertes i l'espai pot ser utilitzat per a altres fins.

-Hem arribat per aquí -L'Ànakin apuntà cap al canal-. Desemboca al riu, oi?

-Correcte de nou.

-Llavors, per què l'aigua del canal flueix cap al riu?

-Per què preguntes coses tan irrellevants? La piscina de successió s'omple per sota. Les seves arrels-tub busquen aigua i minerals, i desguassen al riu. I ja n'hi ha prou de xerrada.

-Tens raó -va acceptar l'Ànakin-. Trobem la Tahiri i sortim d'aquí.

-No és tan senzill -va dir en Rapuung-. Primer, hem de disfressar-nos. Un humà caminant lliurement per les instal·lacions...? Impossible. I després haurem de localitzar la teva Jeedai.

-Puc trobar-la.

-Pel que he sentit dels Jeedai, ho suposava. Podeu ensumar-vos a distància, oi?

-Alguna cosa així.

-Llavors seràs la meva uspeq de caça, però encara no. Fins i tot sabent on es troba...

-Hem de saber com arribar-hi, entesos. Tu coneixes el disseny de les instal·lacions. I la teva venjança? Què em dius d'això?

-Quan trobem a la Jeedai, trobarem la meva venjança.

La fredor en la veu d'en Rapuung va aixecar sospites en la ment de l'Ànakin.

-La teva venjança no serà contra la Tahiri, oi? -preguntà-. Vinga, confessa d'una vegada.

En Rapuung va ensenyar les dents en una mostra d'humor negre.

-Si volgués venjar-me de la teva Jeedai, en tindria prou amb deixar-la als cuidadors. Res pot ser pitjor que estar en mans de la Mezhan Kwaad.

-Mezhan Kwaad?

-No repeteixis aquest nom -va grunyir en Rapuung.

-Però si tu acabes de dir-ho.

-Si el repeteixes, et mataré.

L'Ànakin es va aixecar tot el que va poder.

-Pots intentar-ho -va dir suaument.

Els músculs d'en Rapuung es van tensar i els seus llavis es van retorçar en una ganyota furiosa. Tornava a semblar més a un animal perillós, verinós, que a una persona, però només, va deixar escapar un sospir.

-Jo sé el que és millor per als dos i has d'aprendre a escoltar-me. Com hauries entrat tu sol en el perímetre de la base? A partir d'ara, els perills als quals ens haurem d'enfrontar seran grans i hauràs de seguir les meves ordres. Com més discutim, més probable serà que ens descobreixin i ens matin. Força sort hem tingut fins ara. Has entrat pels orificis nasals d'aquesta bèstia, però sense mi no viuràs prou com per trobar el seu cor.

Probablement, allò era veritat, va reflexionar l'Ànakin. L'orgull no era l'estil dels Jedi. En Rapuung no feia més que posar a prova el seu orgull, i ell reaccionava retorçant-se com els lekku d'un twi'lek. Gairebé podia sentir al Jacen i al seu oncle Luke renyint-lo.

-Em disculpo, tens raó -va acceptar l'Ànakin-. Què fem ara?

En Rapuung va assentir amb el cap.

-Ara et convertirem en un esclau.

* * *

L'Ànakin creia haver viscut molts moments difícils, però res l'havia preparat per a l'odissea de permetre que en Vua Rapuung li implantés coralls. Eren exactament iguals que les excrescències malaltisses i ulceroses que havia vist en més esclaus yuuzhan vong dels que podia recordar. Havia vist i sentit a éssers sensibles perdre la raó, afeblir-se i desaparèixer en la Força, convertint-se en zombis estúpids dels yuuzhan vong.

-No són reals -li va dir en Vua Rapuung-, però has de reaccionar com si ho fossin. Has d'obeir certes ordres.

Com sé que no és un truc ?, va cridar el cervell de l'Ànakin. Com sé que aquest no era el seu pla des del principi, portar-me fins a la base cuidadora i fer que lliurés voluntàriament el meu propi ésser?

Va tornar a sentir com si se li vetllessin els ulls, li tallessin la llengua i li entumissin els nervis dels dits. No tenia manera de saber el que pensava realment en Vua Rapuung. Però, d'alguna manera estranya, semblava bastant segur que el mutilat guerrer no era capaç d'elaborar una xarada tan complicada.

-Així que tinc d'actuar com si fos un zombi estúpid...

-No. Ja no utilitzem aquest tipus de corall en la majoria dels esclaus treballadors, resulta que els debilita massa. De què serveix un esclau que es torna estúpid o es mor? L'implant només assegura que, si és necessari, podeu ser controlats. Si et pica, fingeix que sents dolor i queda't paralitzat. Si realment et fa mal, fingeix que et mors.

-Entesos.

Així que l'Ànakin va deixar que el guerrer yuuzhan vong empeltés aquelles coses en la seva carn, intentant no fer ganyotes de dolor mentre arrelaven. Es va concentrar a sentir el primer senyal -qualsevol senyal- que començava a perdre la voluntat.

Quan Rapuung acabar es va sentir violat, com si la seva pròpia carn s'hagués convertit en una cosa odiosa, però seguia controlant-se. De moment.

-On puc amagar el meu sabre làser? -va preguntar l'Ànakin. En Rapuung l'havia obligat a desprendre's de la seva roba i la seva arma era l'únic que li quedava.

-No funciona.

-Ja ho sé. On puc amagar-lo?

-Aquí, a la cantonada més allunyada de la piscina de successió -va assenyalar en Rapuung després de dubtar un instant. Passarà inadvertit entre el material orgànic del fons.

L'Ànakin va seguir a contracor el consell d'en Rapuung. Li va doldre veure com el sabre làser que havia construït amb les seves pròpies mans s'enfonsava en l'aigua. Però, donades les circumstàncies, no tenia altra opció.

* * *

Segons després, l'Ànakin es va veure sobtadament envoltat de centenars de yuuzhan vong. Van sortir de l'edifici més gran pel mateix punt que havia entrat la criatura que els va portar, recorrent el moll paral·lel al canal.

Entre el riu i el complex damutek es trobaven les barraques que veiés des del turó. Formaven una sèrie de doms orgànics i cercles buits marcats per les portes i, a diferència de la resta de les instal·lacions, semblaven col·locades gairebé a l'atzar. La majoria amb prou feines era prou gran com per poder dormir en el seu interior, i no va veure molta gent entrant o sortint d'elles. La majoria dels yuuzhan vong eren similars al pescador que en Rapuung havia matat abans. No tenien cicatrius amb prou feines. Alguns mostraven malformacions o cicatrius purulentes com Vua Rapuung, i vestien el mateix tipus de tapall que el guerrer i que el mateix Ànakin.

Encara que allò no era tela, sinó una cosa viva. Si tirava d'ella per separar-la de la seva carn, tornava a acoblar-se lentament a ella.

També portava un tizowyrm a l'orella, i les paraules dels que l'envoltaven li arribaven en petites ratxes, però no parlava gairebé ningú. Es dirigien als seus treballs tranquil·lament, defugint fins i tot el contacte visual.

Es va adonar que no era l'únic no yuuzhan vong. Bastants espècies es trobaven representades, i tots portaven implants de corall. Va reconèixer fàcilment les seves expressions: anaven de la simple resignació a la desesperació més absoluta. De tant en tant captava un indici d'esperança per la idea de fugir, però, com els yuuzhan vong, cap li va dirigir més que una mirada casual.

-Tu! -va bramar una veu a la seva esquena.

En Rapuung es va tornar cap a ella, i l'Ànakin va donar mitja volta més a poc a poc, intentant mantenir la mateixa expressió que havia vist en els altres esclaus.

El yuuzhan vong que els havia cridat era un guerrer, el primer que l'Ànakin veia allà, i es va esforçar per romandre immòbil. Fins llavors, la proximitat d'un guerrer havia significat una lluita a mort, i ja tenia més que suficient.

El guerrer va retrocedir bruscament quan va veure la cara d'en Rapuung i, per un breu instant, va donar la impressió d'estar a punt d'agenollar-se. Els seus ulls es van convertir en tolls d'obsidiana.

-Ets tu. Al port em van dir que havies tornat.

-He tornat -va confirmar en Rapuung.

-Molts van pensar que havies fugit, portant la teva vergonya amb tu. Molts es van alegrar de no haver de veure's reflectits en ella.

-Els Déus saben que la vergonya no està en mi -va contestar en Rapuung.

-La teva carn diu el contrari.

-És possible -va tallar-lo en Rapuung-. Tens alguna ordre per a donar-me?

-No. Quina tasca et va encomanar el teu executor?

-Ara anava a parlar amb ell.

-Els horaris de pesca estan distribuïts pels propers quatre dies. Potser puguis passar aquest temps a sacrifici i penitència, pregant a Yun-Shuno perquè intercedeixi per tu. Podria deixar anar alguna paraula en la direcció del teu executor al teu favor.

-Ets molt generós, Huí Rapuung. Però no necessito aquest favor.

-No és cap favor concedir temps per demanar perdó, fins i tot als Déus -va respondre Huí Rapuung-. Vés -es va tornar bruscament i ja s'anava a marxar quan va retrocedir-. L'esclau. Per què t'acompanya?

-El vaig trobar vagant. El porto fins al meu executor perquè li assigni una tasca.

-Vagant, dius? Saps que a l'espessor s'amaguen diversos Jeedai...

-Aquest ja era aquí abans que em perdés. Sempre ha estat força oblidadís.

En Huí Rapuung va aixecar la barbeta.

-Ah, sí? -la seva veu baixar una vuitena-. Circula una història... un rumor, per ser justos. Diuen que un d'aquests Jeedai no és un Jeedai en realitat, sinó un yuuzhan vong a qui els seus poders li van tornar boig.

-No sé res d'aquests rumors.

-Van començar a circular fa poc -va explicar-. Vés amb el teu executor.

-Aniré -va dir en Vua Rapuung.

* * *

-Vua Rapuung, ets un deshonrat -va dir l'Ànakin quan va estar segur que el guerrer no podia sentir-lo. No obstant això, va mantenir el cap baix i va intentar moure's amb prou feines els llavis.

En Rapuung mirar breument al seu voltant, va agafar del braç a l'Ànakin i el va empènyer fins a l'estructura més propera. L'interior semblava còmode però l'olor era agre, com el que desprendria un bothan brut.

-No et vaig ordenar que continguessis la llengua? -va escopir en Rapuung.

-Hauries d'haver-m'ho dit -va contestar l'Ànakin-. Si vols que conservi la calma, procura que no em sorprengui cada deu segons.

En Rapuung va obrir i tancar els punys diverses vegades, fent cruixir les dents.

-Haig d'actuar com un deshonrat... però no ho sóc.

-Per començar, què és un deshonrat? I no em diguis que no val la pena parlar-ne.

-No són... -va començar en Rapuung, però es va aturar. Va tancar els ulls-. Els deshonrats són els maleïts pels Déus. Els seus cossos rebutgen les cicatrius adequades, no curen bé. Els implants d'utilitat i rang que ens distingeixen com castes i individus també són rebutjats pels seus cossos febles. Són uns inútils.

-Cicatrius, ferides, implants podrits...

-Jo era un gran guerrer, un comandant -va explicar en Rapuung-. Ningú dubtava de la meva habilitat, però un dia el meu cos em va trair. -Es va posar a passejar nerviosament, colpejant els palmells de les mans contra el corall, esgarrapant-se-les -. Però no van ser els Déus. Sé qui ho va fer i sé per què. I ella ho pagarà.

-La femella el nom de la qual no vols que repeteixi.

-Sí.

-I és ella a la qui vols matar.

-Matar? -els ulls d'en Rapuung es van obrir de sorpresa, després va escopir-. Infidel. Penses en la mort que tard o d'hora patirem tots com si fos un càstig en si mateixa. La meva venjança serà obligar-la a admetre el que m'ha fet perquè tots sàpiguen que en Vua Rapuung mai va ser un deshonrat! Així, els yuuzhan vong coneixeran el seu crim. La meva venjança serà saber que morirà, quan mori, a la ignomínia. Matar-la? Mai li concediria aquest honor.

-Oh -va exclamar l'Ànakin. Era tot el que se li va ocórrer.

Tot i la tendència al secretisme d'en Rapuung, l'Ànakin havia cregut saber el que significava la venjança per al yuuzhan vong. Però les seves respostes feien trossos totes les seves suposicions.

-N'hi ha prou per ​​a les teves oïdes de moment? -va preguntar en Rapuung amb una veu baixa, estranya.

-Només una pregunta més. El guerrer que acabem de trobar... Part del seu nom és igual que el teu.

-Com ha de ser. És el meu germà de bressol.

-El teu germà?

En Rapuung inclinà el seu cap lleugerament en signe d'afirmació.

-Ara anem amb l'executor. Li suggeriré que treballis netejant els camps per sembrar lambents; aquests esclaus viuen més. Ens veurem quan pugui trobar-me amb tu sense aixecar sospites. Fes el teu paper i no dubtis. Mentrestant, utilitza els teus poders per localitzar el més exactament possible on es troba l'altra Jeedai. Tornaré d'aquí a set cicles més o menys, i fins llavors no intercanviarem altra paraula.

...Observa als altres esclaus, parla quan ells parlin o millor encara, no diguis res. Ara, vine.

Va fer una ullada a l'exterior i va sortir, arrossegant a l'Ànakin pel braç. Ningú es va fixar en ells. Van caminar junts cap a l'edifici més gran, indistingibles dels altres esclaus i deshonrats.

O això esperava l'Ànakin.

 Següent