Conquesta (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

L'Ànakin es va enfonsar encara més sota les arrels d'un arbre del pantà, submergint-se en l'aigua fins a la barbeta, vigilant el cel a través de la retorçada vegetació que l'ocultava. Durant llargs moments va creure que podia haver-se equivocat, que el soroll procedent de la part alta només va existir en la seva imaginació, però llavors va veure passar sobre el fètid llac en forma de «U» on s'havia refugiat una ombra massa gran per pertànyer a una au nativa.

La seva mà va aferrar automàticament l'inútil sabre làser abans de recordar i deixar-lo anar.

Feia tres dies que esquivava els equivalents yuuzhan vong de les barredores. I la seva familiaritat amb els sons d'aquella selva lunar li havia ajudat molt: els llunyans i irritats laments de les woolamandres o el vol d'un grup de cries de falcons-estel havien estat els seus millors aliats, advertint-li de la proximitat de les patrulles molts quilòmetres abans que passessin sobre el seu cap. Tot i això, a mesura que s'acostava a l'emplaçament de l'acadèmia, va augmentar la freqüència de les patrulles. No creia que els vols fossin a l'atzar, sinó que formaven alguna pauta, una mena d'espiral que naixia en la nau que havia enderrocat amb el sabre làser.

Bé, almenys ara s'ho pensaria dues vegades abans de clavar un tall a un Dovin basal. Pel que podia deduir, la seva arma havia traspassat la part d'aquesta cosa que manipulava la gravetat; això havia fet que el vidre del seu sabre s'alterés subtilment per després fondre's amb l'energia generada. Era una notícia bona i dolenta simultàniament. En els vells temples Massassi de Yavin IV havien trobat vidres, i els havien utilitzat per a crear sabres làser. Malauradament, cada vegada eren més escassos i pràcticament els donaven per esgotats.

Es va aferrar amb un sospir al bastó de fusta que s'havia fet amb el ganivet. Dubtava que li servís de molt contra una armadura yuuzhan vong, però era millor que res. Poc abans havia trobat uns quants fongs explosius, una planta local que podia generar una explosió considerable un cop assecada. En el seu estat natural no podien utilitzar-se; així que les havia amagat entre terra seca abans d'ocultar-les-hi.

Va seure, esperant que tornés l'ombra i va intentar no pensar en el que faria quan per fi arribés fins a la Tahiri i els seus captors. Quants yuuzhan vong hi hauria al planeta? Per què seguirien aquí?

Bones preguntes, però irrellevants si l'Ànakin Solo moria en el camí o era capturat pels seus enemics.

Aviat hauria d'enfrontar-se a les respostes, és clar. Segons els seus càlculs, només es trobava a uns vint quilòmetres de l'acadèmia.

Estava tan ocupat vigilant el cel, que no va veure les ondulacions d'un deixant en l'aigua fins que va ser gairebé massa tard.

Fins i tot llavors, va pensar que la provocava un dels enormes i inofensius crustacis amb els quals s'havia alimentat des que es va veure obligat a prosseguir el seu viatge per terra. Va poder albirar una petxina jaspiada que se li acostava. Aquests crustacis només mesuraven un metre de llarg, i de sobte va comprendre que aquella criatura sobrepassava els tres metres.

Va baixar l'extrem esmolat del bastó, però li va ser ràpidament arrabassat de les mans per una forta estrebada. El cap de la criatura va emergir de les aigües, un malson de mandíbules i dents en forma de ganxo que el buscaven ansiosament. Per un instant es va quedar paralitzat per la por i la sorpresa, però llavors va embolicar aquella massa assassina amb la Força i va empènyer. Va poder veure-la bé quan va ser llançada cap enrere, alçant-se sobre la superfície: plana, ampla i segmentada, amb milers de potes agitant-se en l'aire.

Va caure sobre l'aigua a uns cent metres de distància, i immediatament va tornar a nedar en direcció a l'Ànakin. Aquest va sortir de seguida de l'aigua.

Va sentir una veu darrere seu parlant en una llengua que no comprenia. Va girar i va veure una nau yuuzhan vong amb un dels seus flancs oberts. Un guerrer sortia d'ella.

El guerrer va dubtar un segon i va tornar a entrar al seu vehicle. Mentre s'alçava en l'aire, l'Ànakin va deixar anar una maledicció i va córrer. Només es va aturar un instant per recollir la motxilla.

* * *

La nau el va seguir, però mantenint la distància. L'adrenalina feia que la sang de l'Ànakin bullís, però la seva ment estava curiosament tranquil·la. Va tallar a través de la mala herba buscant una cova, les ruïnes d'un temple, qualsevol cosa que li permetés ocultar-se del seu perseguidor. La fatiga es desprenia d'ell com les cèl·lules mortes en un tanc bacta i la Força fluïa pel seu interior com un riu desbocat, gairebé aterrint-lo amb el seu cru i exultant poder.

Mai havia viscut una situació així, mai havia estat tan conscient de tot el que l'envoltava. Yavin IV estava tan viu...!

I en aquesta matriu de Força vivent, polsant, els vehicles yuuzhan vong eren bombolles de res. Els Jedi havien après a detectar no detectant, però abans sempre era un problema de concentració: si es concentrava en alguna cosa que podia ser yuuzhan vong i no sentia res, és que ho era.

Ara es tractava d'alguna cosa completament diferent. Era com si de sobte pogués notar els espais existents entre les paraules, era una cosa fràgil, una cosa que probablement mai hauria vist de no buscar-la, una cosa que podria escapar si no es concentrava prou.

Però, per desgràcia, en aquell moment no tenia gaire temps per pensar. Va saber que el primer yuuzhan vong hi era abans de veure'l. El guerrer va sorgir de darrera d'un arbre, alt, amb el seu serpentí amfibastó en posició de guàrdia. Li faltaven dos dits i li havien tallat l'orella fins a l'arrel. Portava l'habitual armadura de cranc vonduun i exhibia una expressió satisfeta.

L'Ànakin va arrencar una pesada branca d'arbre ja podrida, i la va llançar cap al guerrer amb quelcom més que la simple força de la gravetat. El yuuzhan vong era ràpid i gairebé la va esquivar, però el «gairebé» no va ser suficient i mitja tona mètrica de fusta el va aixafar contra el terra. L'Ànakin no sabia si el guerrer estava viu o mort, ferit o simplement atordit, però tampoc li importava. Es va concentrar un instant buscant una forma d'allunyar-se de les bombolles de «res» que reptaven pels límits dels seus sentits expandits i confluïen cap a ell tancant-se un immens cèrcol.

El proper yuuzhan vong el va agafar per sorpresa. Va estendre al màxim el seu amfibastó i va escombrar el camí traçant un arc per colpejar a l'Ànakin a sota dels genolls. El dolor va traçar un solc de dolor en les seves canyelles mentre se submergia d'un salt en l'espessor del bosc i queia a terra tres metres més enllà. El yuuzhan vong va carregar contra ell, retraient la seva arma però preparat per desplegar-la una vegada més. L'Ànakin va donar mitja volta per enfrontar-s'hi i va esperar que el guerrer activés la seva arma amb un espetec peculiar del canell. A mig camí entre la rigidesa i la flexibilitat, l'amfibastó traçar un arc sobre l'espatlla de l'Ànakin i els seus ullals verinosos van apuntar a un punt per sobre de la cintura.

L'Ànakin no va intentar aturar la mossegada. De fer-ho, l'amfibastó s'enrotllaria al voltant del seu bastó i de totes maneres trobaria el seu objectiu. En canvi va saltar cap al guerrer, una mica a l'esquerra, aproximant-se tan ràpidament que aquest no va poder reaccionar a temps i impedir que el bastó de fusta el copegés dolorosament a l'espatlla. L'Ànakin es va ajupir i va dirigir la punta de la seva arma cap a l'aixella del guerrer. Va impulsar el bastó i el seu propi cos amb la Força, aconseguint donar un cop que va llançar al seu enemic gairebé verticalment tres metres en l'aire.

Tampoc va esperar aquest cop per veure l'efecte del seu atac. Va fugir, mentre obria la motxilla i llançava a l'aire els fongs secs que recollís poc abans. No va deixar que caiguessin a terra, sinó que els va mantenir surant suaument gràcies a la Força i els va distribuir en un ampli ventall enfront d'ell. Dos d'ells van explotar per subjectar-los amb massa fermesa, però per llavors ja es podia concentrar plenament i se sentia un amb tot el que l'envoltava... exceptuant els yuuzhan vong.

Li van atacar un parell de guerrers, però amb prou feines va reduir la velocitat mentre llançava dos fongs explosius a cada un. El primer yuuzhan vong va aconseguir bloquejar un dels esferoides amb el seu amfibastó, però l'explosió va desviar l'atenció del guerrer i el següent li va esclatar al cap. El seu company també va caure a causa de l'esclat, deixant anar un ronc lament de ràbia.

El setge s'estava tancant, però encara existia una sortida. L'Ànakin podia captar un forat a la xarxa. Va carregar cap endavant, alçant del sòl un núvol de pedres i branques que es van unir als restants fongs. Va ser com si un vent tan fort com estrany rugís entre els arbres.

Llavors, quelcom va provocar un soroll sord en la seva espatlla esquerra i va caure quan les seves cames es van negar a obeir. Es va esfondrar preguntant-se què havia passat. La selva va ressonar amb les detonacions dels seus fongs explosius en caure a terra i esclatar.

Va intentar seure, i va ser llavors quan va veure la sang que esquitxava les fulles mortes i la màniga del seu vestit de vol.

Un yuuzhan vong va sorgir de la mala herba sostenint una cosa de la mida d'una carrabina, un tub amb una mena de recambra.

Grunyint, l'Ànakin es va esforçar per aixecar-se. El costat esquerre del seu cos semblava curiosament entumit. Va mirar cap enrere i va descobrir un forat a la espatlla. Va sentir que hi havia alguna cosa dura en el forat i la va extreure.

Era la massa esquerdada d'una closca.

Les seves cames van amenaçar amb fallar de nou. El yuuzhan vong va avançar cap a ell apuntant-li amb la seva arma i l'Ànakin podia sentir la resta dels seus enemics envoltant-lo, apropant-se.

Estranyament, seguia sense sentir por o ràbia. No sentia gairebé res, només la Força.

I una presència familiar no massa lluny. No una sola presència en realitat, sinó una que era legió.

-Dos poden jugar al mateix joc -va murmurar l'Ànakin.

Va deixar caure l'arma i va alçar les mans.

-Bona jugada la de disparar-me per l'esquena amb una bestiola -li va dir al yuuzhan vong-. Molt valent.

Ara podia veure a tres o quatre guerrers amb la seva visió perifèrica.

No esperava que cap d'ells li contestés, però un d'ells ho va fer en bàsic.

-Sóc el comandant de camp Sinan Mat. Saludo la teva valentia, Jeedai, però em disculpo per negar-te la mort en combat.

Una mica més a prop, va pensar l'Ànakin. Si no volen matar-me, potser...

-Lluitaràs amb mi, Sinan Mat? Sols tu i jo?

-És el meu desig, però no pot ser. He de portar-te viu als cuidadors.

-Em sap greu sentir això. I... bé, si no m'haguessis disparat per l'esquena em sentiria pitjor pel que passarà, així que... perdona.

En Sinan Mat va arrufar les celles i es va tocar l'orella.

-El Tizowyrm no coneix el significat d'aquesta paraula, perdona. Què...?

Llavors els seus ulls es van obrir desmesuradament. El bosc udolava una cançó de mort.

Els escarabats-piranya van caure sobre els yuuzhan vong com un núvol. En Sinan Mat va deixar anar la seva arma i es va esgarrapar la cara mentre es desintegrava sota les ferotges mandíbules. Els insectes tampoc van perdonar a la resta dels guerrers, i un cor de dolor i ràbia es va alçar com a contrapunt al cant estrident dels escarabats-piranya.

L'Ànakin va recollir el seu bastó i es va allunyar coixejant, sabent que les seves cames no el portarien molt més enllà. Necessitava trobar un lloc on amagar-se.

Deu minuts després, es recolzava pesadament contra un arbre. A la llunyania, les voraces escarabats-piranya havien acabat la seva tasca i ara, per fi, l'Ànakin va sentir que perdia el control sobre la Força. La seva espatlla semblava estar-se adonant del que havia passat i el dolor era com un líquid ardent que gotejava sobre les seves costelles, i relliscava pel seu pit i el seu cap. Cada pas li provocava una nova onada de vertigen i nàusea.

Va intentar donar un altre i no va poder, es va enfonsar en la molsa amb un sospir. Un petit descans i després...

Una ombra va caure sobre ell. Va aixecar la vista per descobrir que dos guerrers yuuzhan vong el contemplaven. Òbviament no formaven part del grup que havia matat.

Va apel·lar a tota la seva energia i va intentar trobar de nou als escarabats-piranya, però ja només eren una presència distant i difícilment manipulable per la simple voluntat de l'Ànakin.

Un tercer guerrer va aparèixer darrere dels altres dos. D'alguna manera, semblava diferent, mutilat com tots els yuuzhan vong que l'Ànakin havia vist fins llavors, però molt més grotesc. Al contrari que els seus congèneres, aquest portava les mans buides.

El nouvingut va grunyir una mica en el seu idioma, i els altres es van girar cap a ell.

L'Ànakin es va preguntar si estaria somiant. Els primers dos guerrers van grunyir en resposta al tercer. El jove Jedi coneixia el to, era el que empraven els yuuzhan vong en parlar de màquines o aquelles altres coses que consideraven abominacions. Era un to de pur menyspreu.

Per un moment, el nouvingut va semblar encongir-se sota aquell diluvi d'imprecacions, però llavors va somriure obertament, tot dents esmolades i malícia, i va clavar una ganivetada al coll a un dels guerrers amb la vora de la seva mà enguantada. L'altre va deixar anar un ronc crit de ràbia, va baixar l'amfibastó i va carregar contra l'atacant. El guerrer desarmat es va recolzar en el bastó de la seva primera víctima, va donar un salt i va clavar a l'altre un parell de puntades de peu a la cara.

El primer guerrer intentava tornar a posar-se dret, pressionant-se la gola amb la mà. El yuuzhan vong desarmat el va subjectar pels cabells i li va ficar dos dits pels ulls, alçant-lo del sòl per les conques. El guerrer es va quedar rígid quan el nouvingut el va deixar anar, va caure a terra com un pes mort.

El segon guerrer no s'havia incorporat, i l'Ànakin va sospitar que s'havia trencat el coll. El yuuzhan vong desarmat era l'únic que romania dempeus. Es va asseure a la gatzoneta al costat de l'Ànakin i el va trepar amb uns ulls com pous infestats d'algues.

Semblava... malalt. El seu rang quedava patent per les cicatrius i el sacrifici de diverses parts del seu cos, però aquest yuuzhan vong semblava un perfecte exemple que alguna cosa podia sortir molt malament. El pèl li penjava a humides grenyes, i el seu rostre i el seu coll estaven coberts de crostes i ferides obertes. Les cicatrius semblaven inflades i malaltisses. Excrescències punxegudes amb aspecte d'implants morts o agonitzants embotien el seu coll i colzes. Feia pudor de putrefacció.

Després d'observar a l'Ànakin un llarg minut, el yuuzhan vong es va aixecar, es va acostar a un dels cadàvers i va rebuscar alguna cosa en la seva orella. Va arrencar el que semblava una mena de cuc i se'l va col·locar en la seva pròpia orella o, més ben dit, en el forat supurant que alguna vegada havia estat una orella. Es va estremir i el seu cos va patir un espasme, com si sentís un intens dolor. Un prim fil de sang degotà per l'orifici.

Va retrocedir de nou cap l'Ànakin i li va oferir la mà.

-Em dic Vua Rapuung, Jeedai. Vindràs amb mi i t'ajudaré.

 Següent