Visió de Futur (XXXIII)

Anterior

CAPÍTOL 33

Va esperar fins a una hora després que els sons de fons de la casa s'haguessin callat. Llavors, aixecant-se del llit, la Shada va deixar la seva cambra en el vast complex subterrani que era la casa d’en Jorj Car'das i va passejar pel vestíbul enfosquit.

La porta de la biblioteca estava tancada, i el truc Aing-Tii d'agitar la mà que havia usat en Car'das per entrar òbviament no anava a funcionar per a ella. No obstant això, abans de donar-los bona nit els havia mostrat a ella i a Karrde el mètode més convencional per obrir les portes de les seves cambres, i estava comptant que la biblioteca estigués equipada de la mateixa manera. Buscant amb els seus dits a les pedres que delineaven la porta, va trobar la que estava lleugerament més freda i va prémer el seu palmell contra ella.

Per potser vint segons no va passar res. La Shada va mantenir la seva pressió a la pedra, alerta per senyals d'activitat en l'àrea i preguntant-se de nou sobre aquest ridícul procediment. Basada en la història de la seva vida que els havia explicat, no podria veure el Jorj Car'das que havia arribat per primera vegada aquí a Exocron com un home massa pacient, certament no del tipus que instal·laria a casa portes a les que els hi prendria mig minut a obrir-se. Ella només podia assumir que el seu pensament en aquell moment havia estat que els intrusos amb intencions de robatori o violència serien igualment impacients.

És clar que, per descomptat, amb els seus trucs Aing-Tii, res d'això importava. Almenys no per a ell.

Sota la seva mà, la pedra gallet va emetre un suau so sord. La Shada la va sostenir, i uns segons més tard la porta finalment es va obrir lliscant ponderadament.

Hi havia esperat que la biblioteca estigués tan fosca com la resta de la casa, amb només un grapat de panells de llum enfosquits per mostrar el camí. Però per la seva sorpresa intranquil·la, la cambra estava il·luminada molt més que això. No tan brillant com ho havia estat quan en Car'das les hi va mostrar més d'hora, però més brillant que el que qualsevol cambra deshabitada hauria d'estar. Va entrar dins, ajupint-se a l'esquerra quan va passar la porta, i quan ho va fer, va entreveure una ombra en moviment al cercle central prop de l'escriptori de l'ordinador.

Car'das? Va reprimir una maledicció entre dents. En Karrde ja havia programat una partida d'hora al matí per a la cita del Salvatge Karrde amb la nau Aing-Tii. Aquesta era la seva singular i única oportunitat per aconseguir la Datacard que necessitava trobar.

I llavors, surant des de l'escriptori de l'ordinador, va sentir una veu ofegada però molt familiar: distintiva, una mica melindrosa, i bastant mecànica. Silenciosament, es va separar de la paret i es va encaminar per un dels estrets passadissos entre els gabinets de dades i es va dirigir cap al centre.

Per trobar que les orelles de fet no li havien estat jugant trucs.

-Hola, Mestressa Shada, -va dir brillantment C3PO, redreçant-se de la seva postura inclinada damunt de l'escriptori de l'ordinador. -Vaig pensar que vostè i els altres s'havien retirat a dormir.

-Vaig pensar que tu també ho havies fet, -va dir la Shada, mirant al gabinet de dades més proper quan va caminar fins a ell. Cada prestatge estava completament ple de piles de datacards, cada pila de datacards era de vuit o deu de profunditat. Una increïble col·lecció de coneixement. -O qualsevol cosa que facin els droides a la nit.

-Oh, usualment m’apago per algun temps, -li va explicar C3PO. -Però l'Amo Car'das, durant la meva xerrada de més d'hora amb ell, em va suggerir que podria desitjar tenir una xerrada amb el seu ordinador principal. No és que l'ordinador a bord del Salvatge Karrde no sigui una companyia decent, per descomptat, -afegí precipitadament. -Però he d'admetre de vegades que estranyo a l’R2 i a altres del meu propi tipus.

-Ho entenc, -li va assegurar la Shada, amb un nus formant-se en la seva gola. -Pot ser molt solitari estar en algun lloc on estàs fora de lloc.

-De debò, -va dir interessadament C3PO. -Suposo que sempre havia assumit que els éssers humans eren adaptables a gairebé qualsevol lloc i circumstància.

-Ser adaptable a alguna cosa no necessàriament vol dir que t'agradi, -va assenyalar la Shada. -De moltes maneres jo estic tan fora de lloc a bord del Salvatge Karrde com tu.

El droide inclinà el cap.

-Ho sento tant, Mestressa Shada, -va dir, sonant dolgut. -No tenia cap idea que se sentia d'aquesta manera. Hi ha res que pugui fer per ajudar-la?

-Potser ajudar-me a tornar a on pertanyo.- La Shada va fer senyals cap a l'escriptori de l'ordinador. -Has arribat a conèixer l'ordinador prou bé com per poder fer una recerca a la biblioteca d’en Car'das?

-Certament, -va dir C3PO, amb veu sobtadament cauta. -Però aquest és l'equip de l'Amo Car'das. No estic segur de si hauríem de...

-Estarà bé, -el va tranquil·litzar la Shada -No robar res. Tot el que vull és una petita peça d'informació.

-Suposo que això estarà bé, -va dir C3PO, encara sonant incert. -Després de tot, som els seus convidats, i els convidats sovint tenen uns drets tàcits sobre la casa...

Es va aturar quan la Shada va alçar una mà.

-Pots fer la cerca? -va preguntar de nou.

-Sí, Mestressa Shada, -va contestar amb una veu una mica dominada. -Què voleu cercar?

La Shada respirà profundament.

-Emberlene, -va venir una veu baixa des de darrere d'ell. -El planeta Emberlene.

-Ai mare!-va panteixar C3PO. La Shada es va girar, agenollant-se lleugerament, la seva mà es va ficar sota la seva túnica fins a l'empunyadura del seu blàster.

-Perdó, -va dir en Car'das, sortint a la vista al voltant del cercle intern de gabinets de dades. -No vaig voler sobresaltar-vos d'aquesta forma.

-Certament espero que no, -va dir la Shada, encara agafant el seu blàster, amb els músculs i reflexos preparats per al combat. Si en Car'das no aprovava la seva presència aquí... -No et vaig sentir entrar.

-Se suposava que no havien de sentir-me, -va dir, somrient. -No estàs planejant usar aquest blàster, no?

Fins aquí va arribar la subtilesa Mistryl.

-No, per descomptat que no, -va dir, retirant la seva mà buida. -Només era...

Es va interrompre, arrufant les celles, quan les paraules que ell havia dit fa un moment de sobte van penetrar la seva ment conscient.

-Què vas dir quan vas arribar?

-Li vaig explicar a C3PO que volies fer una recerca sobre el planeta Emberlene, -va dir en Car'das, mirant-la fermament. -Això és el que anaves a buscar, no, la meva jove guàrdia de les ombres Mistryl?

El seu primer impuls va ser negar-ho. Però mirant en aquesta mirada tranquil·la, va saber que seria un esforç perdut.

-Per quant de temps ho has sabut? -va preguntar en canvi.

-Oh, no per tant de temps, -va dir, agitant una mà en un estrany gest d'auto-desaprovació. -Ho sospitava, per descomptat, però no ho vaig saber realment fins que vas derrotar aquells quatre motociclistes fora del lloc d’en Bombaasa.

La Shada va fer una ganyota.

-Així que en Karrde tenia raó, -va dir. -Va pensar que donar-li a Bombaasa el seu nom eventualment t’arribaria.

En Car'das va agitar el cap.

-M’interpretes malament. En Bombaasa no treballa per a mi, ni jo per a ell. De fet, a part de l’Enadós Nee i algun altre personal de la meva casa, ningú en absolut realment treballa per a mi.

-Correcte, estàs retirat, -va grunyir la Shada. -Ho vaig oblidar.

-O sinó, no ho creus realment, -va contraposar en Car'das. –Explica’m, què és el que vols per Emberlene?

-El que tots els altres volen, -va respondre el foc. -Almenys el que volen per als mons grans i importants com Caamas. Vull justícia per al meu poble.

En Car'das va agitar el cap.

-El teu poble no vol justícia, Shada, -va dir, amb una tristesa infinita en la veu. -Mai la va voler.

-De què estàs parlant? –demandà la Shada, sentint que la seva cara s'escalfava. -Com t'atreveixes a jutjar-nos? Com ​​t'atreveixes a jutjar qualsevol? Assegut aquí fora tot alt i poderós, mai dignant-te a embrutar les teves pròpies mans, mentre tots els altres lluiten i sagnen i moren?

Es va interrompre, la seva fúria creixent contra l'actitud d'ell batallant contra la por profundament inculcada a no perdre el control.

-No saps com és Emberlene, -va dir entre dents. -Mai has vist el sofriment i la fam. No tens cap dret a dir que ens hem rendit.

Les celles d’en Car'das es van alçar.

-Mai vaig dir que s'haguessin rendit, -la va corregir suaument. -El que vaig dir era que no volien justícia.

-Llavors què volem? -va grunyir la Shada. -Caritat? Llàstima?

-No, -En Car'das va agitar el cap. -Venjança.

La Shada va sentir que els seus ulls s'estrenyien.

-De què estàs parlant?

-Saps per què va morir Emberlene, Shada? -va preguntar en Car'das. -No com va morir, no la tempesta de foc i el gegantí atac aeri i espacial que finalment el va aixafar, però per què?

Ella el va mirar fixament, una fosca inquietud començant a arremolinar-se a la flama del seu enuig i frustració. Hi havia alguna cosa darrere d'aquests ulls que no li agradava en absolut com es veia.

-Algú temia el nostre poder i prestigi creixents i va decidir fer un exemple de nosaltres, -va dir acuradament. «Alguns pensen que aquesta persona era el mateix Palpatine, raó per la qual mai hem treballat per al seu Imperi.»

Les seves celles es van alçar de nou.

-Mai?

La Shada va haver d'apartar la vista d'aquesta mirada.

-Teníem milions de refugiats que alimentar i vestir, -va dir, la seva veu sonava buida i defensiva a les seves orelles. -Sí, de vegades treballem fins i tot per a l'Imperi.

Per un moment la cambra va estar plena d'un tens silenci.

-Els principis molt sovint són així, no? - va dir per fi en Car'das. -Tan relliscosos. Tan difícils de complir.

La Shada el va tornar a mirar, intentant pensar una rèplica apropiadament mordaç. Però res li va venir a la ment. En el cas d’Emberlene, en el cas de les Mistryl, el seu tranquil cinisme era massa cert.

-De totes maneres, aquest principi en particular no tenia cap fonament real, -va continuar en Car'das. -Resulta, que en Palpatine no va tenir res a veure amb la destrucció d’Emberlene.

La va depassar i va donar la volta al voltant del gabinet de dades darrere C3PO.

-Aquí tinc la veritable història del teu món, -va dir, fent senyals cap a la fila superior de datacards. -Vaig reunir tota la informació un cop vaig saber que anaves a venir aquí amb Karrde. T'agradaria veure-la?

Automàticament, la Shada va caminar cap a ell... titubejant.

-Què vols dir amb veritable? -va preguntar. -Què vol dir qualsevol amb veritable? Tots dos sabem que la història l'escriuen els vencedors.

-La història també l'escriuen els espectadors, -va dir en Car'das, la seva mà encara alçada al costat de les datacards. -Els caamasi, i els alderaanians, i els Jedi. Gent que no va tenir cap part o interès en el que va passar. Els acusaries a tots de mentir?

La Shada empassà saliva, la por i una horrible sensació d'inevitabilitat es retorçaven en la seva gola.

-I què diuen totes aquestes parts desinteressades? -va preguntar.

Lentament, en Car'das va baixar la mà.

-Diuen que tres anys abans de la seva destrucció, -va dir suaument, -els governants d'Emberlene van desencadenar una onada de conquestes. Que en els primers dos i mig d'aquests anys van destruir i van conquistar i van enxampar a cada un de la dotzena d'altres mons a seu abast.

-No, -la Shada es va sentir murmurar. –No. Això no pot ser veritat. Nosaltres no hauríem... no haguéssim pogut fer una cosa així.

-Als ciutadans mitjans no els van explicar la veritable història, per descomptat, -va dir en Car'das. -Encara que m'imagino que la majoria podria haver llegit entre línies si de veritat volien saber el que els seus líders estaven fent. Però tenien el triomf i el botí, l'orgull i la glòria. Per què molestar-se amb la mera veritat?

De nou, la Shada va haver d'apartar la mirada d'aquests ulls. No va ser culpa meva, volia protestar. Jo no hi vaig ser. Jo no ho vaig fer.

Però les paraules eren buides, i ho sabia. No, ella no havia estat una dels que havien fet aquelles conquestes d’Emberlene i buscat àvidament a per més. Però dedicant la seva vida a les Mistryl, hi havia al seu propi mode ajudat a perpetuar la mentida.

Tot perquè havia volgut fer una diferència.

-No hauries de prendre’t res d'això personalment, Shada, -va interrompre suaument els seus pensaments en Car'das. -No ho sabies, i el desig de fer una diferència és una cosa que tots tenim profundament dins.

La Shada el va mirar agudament.

-Estigues fora de la meva ment!- va exclamar. -Els meus pensaments no són cosa teva.

Ell va inclinar breument el cap.

-Ho sento, -va dir. -No vaig voler entremetre’m. Però quan algú està cridant, normalment és difícil no arribar a sentir-lo.

-Bé, prova-ho més fort.- La Shada respirà profund. -Llavors què va passar? Com ​​vam finalment ser detinguts?

-Les seves víctimes i víctimes potencials eren massa febles per tornar la baralla per si mateixos, -va dir en Car'das. -Així que van agrupar els seus recursos i van contractar un exèrcit mercenari. L'exèrcit va ser... potser massa eficient.

Massa eficient. De nou, la Shada va buscar una rèplica abrasadora. De nou no hi havia res que pogués dir.

-I tots en el sector es van alegrar, -va murmurar.

-Sí, -va dir en Car'das en veu baixa. -Però per haver detingut una perillosa maquinària de guerra. No pel sofriment dels innocents.

-No, els innocents no són una prioritat molt alta, no? - va dir la Shada, sentint l'amargor en la seva veu. -Compta teva veritable història qui va ser l'exèrcit que ens va destruir? O qui van ser els seus patrocinadors?

La seva cara va semblar restablir-se subtilment.

-Per què ho vols saber?

La Shada va arronsar incòmoda d'espatlles sobtadament cansada.

-La meva gent no ha sabut qui ho va fer.

-I si et dono aquesta informació, què faràs amb ella? -va preguntar en Car'das. -Tornar la venjança de les Mistryl contra ells després de tots aquests anys? Crear encara més patiment entre més innocents?

Les paraules van ser una sobtada punyalada al cor.

-No sé el que faran amb ella, -la Shada va dir, una sobtada boirina en els seus ulls li va tacar la vista. -Tot el que sé és que és l'únic que jo puc portar que em podria permetre...- Es va interrompre, fregant-se viciosament els ulls.

-No vols tornar-hi, Shada, -va dir en Car'das. -Estan vivint una mentida, ho sàpiguen o no. Això no és per a tu.

-He de fer-ho, -va dir miserablement la Shada. -No ho entens? He de treballar per a alguna cosa més gran que jo mateixa. Sempre he necessitat això. He de tenir alguna cosa en el que pugui creure, a la qual aferrar-me i a la qual servir.

-Què hi ha de la Nova República? -va preguntar en Car'das. -O del mateix Karrde?

-La Nova República no em vol-, va dir entre dents. -I en Karrde...- Va agitar el cap, un àcid li cremava a la gola. –En Karrde és un contrabandista, Car'das, com ho eres tu. Quin tipus de propòsit en el que creure és aquest?

-Oh, no ho sé, -va dir pensativament en Car'das. –En Karrde ha alterat considerablement l'organització des dels meus dies amb ella.

-Encara està en el baix món, -va dir la Shada. -Encara és il·legal i clandestina. Jo vull alguna cosa honorable, una cosa noble. És això tant demanar?

-No, per descomptat que no, -va dir en Car'das. -No obstant això, ara en Karrde és un negociant d'informació més que un contrabandista. No és això almenys quelcom millor?

-No, -va dir la Shada. -De fet, és pitjor. Traficar informació no és res més que vendre la propietat privada de la gent en aquells que no mereixen tenir-la.

-Un punt de vista interessant, -va murmurar en Car'das, la seva mirada es va moure a la dreta de la Shada. -Alguna vegada ho havies considerat d'aquesta forma?

-No ho havia fet fins ara, -va dir la veu d’en Karrde.

La Shada es va girar, espolsant-se les últimes llàgrimes que quedaven en els seus ulls. A la dreta, vestit en una túnica i sabatilles de nau, en Karrde estava parat just fora del cercle intern, mirant-la amb una estranya expressió a la cara.

-Potser necessito reavaluar les meves idees-, va afegir.

-Què estàs fent aquí? – demandà la Shada.

-En Car'das em va cridar, -va dir en Karrde. Va mirar en Car'das, amb el front arrugat. -Almenys, crec que em va cridar.

-Oh, sí, definitivament, -li va assegurar en Car'das. -Vaig pensar que havies de sentir aquesta part de la conversa.- Li va inclinar el cap a la Shada. -Una altra vegada, perdoneu, Shada, si et vaig sobresaltar.

La Shada reprimí una ganyota.

-Simplement estàs ple de sorpreses, no? -va comentar.

-Ell sempre va ser així, -va convenir en Karrde, caminant fins al seu costat. -Està bé, Car'das. Els teus dos titelles estan junts i esperant les teves ordres. Què vols de nosaltres?

Els ulls d’en Car'das es van obrir en una mirada d'innocència.

-Jo? -va protestar. -No vull res de vosaltres, els meus amics. Al contrari, desitjo donar-los un regal.

La Shada va mirar en Karrde, el va trobar donant-li la mateixa mirada sospitosa.

-De debò, -va dir secament en Karrde. -I quin tipus de regal pot ser?

En Car'das va somriure.

-Mai vas ser algú que apreciï les sorpreses, oi, Karrde? - va dir. -No ets massa dolent en repartir-les, saps, però extremadament pobre per acceptar-les. Però crec que t'agradarà aquesta.

Ell es va tornar cap al gabinet de dades darrere d'ell i va seleccionar dos datacards del prestatge de dalt.

-Aquest és el regal que t'ofereixo, -va dir, tornant a enfrontar-los, sostenint una de les datacards a cada mà. –Aquesta, -va aixecar la mà dreta, -és la història d’Emberlene sobre la qual acabo de parlar amb la Shada. Cosa que ella vol moltíssim, o almenys que ha pensat en el passat que volia. Aquesta, -va aixecar la mà esquerra, -és una Datacard que vaig fer especialment per a tu. Una que personalment penso que a la llarga serà molt beneficiosa per a tots.

-Què hi ha en ella? -va preguntar en Karrde.

-Informació útil.- Car'das les va recolzar costat a costat a l'escriptori de l'ordinador. -Poden tenir una d'ella. Us plau escullin.

Al seu costat, la Shada va sentir que en Karrde respirava profund.

-És la teva elecció, Shada, -va dir en veu baixa. -Agafa la que vulguis.

La Shada es va tornar a fixar en les dues datacards, esperant que l'inevitable tumult emocional la retorcés. La seva única esperança de tornar a unir-se a les Mistryl, potser fins i tot la seva única esperança que no la matessin per aquesta marca de mort que li havien posat, jeia allà a la seva esquerra. A la seva dreta hi havia alguna cosa desconeguda, reunida per un ancià que fàcilment podria estar mig dement, per al suposat benefici d'un altre home amb l'únic propòsit a la vida que era l'antítesi del que ella sempre havia anhelat.

Però per a la seva aclaparada sorpresa, el tumult mai va venir. Havia estat merament tot cremat per les revelacions més primerenques d’en Car'das, es va preguntar vagament, sense deixar cap força per manejar emocions tals com l'enuig o la incertesa?

Però no. No hi havia cap tumult perquè no hi havia cap decisió real a fer. En Car'das tenia raó: ja no podia treballar més per les Mistryl, que servien i mataven i morien perquè Emberlene pogués alçar-se de nou algun dia. No ara que sabia el que Emberlene havia estat alguna vegada.

I certament no ara que podia veure el que les Onze podrien fer amb el coneixement en aquesta Datacard.

La justícia que ella una vegada havia pensat que estava buscant ja havia estat portada a terme. Tot el que aquesta Datacard podia crear, era venjança.

Estirant-se per sobre de l'escriptori, distantment conscient que ara estava finalment creuant el pont final amb el seu passat, va aixecar la Datacard a la dreta.

-Estic complagut amb tu, Shada D'ukal, filla de les Mistryl, -va dir en Car'das amb una calidesa que mai abans havia sentit en la seva veu. -Et prometo que no seràs defraudada.

La Shada va mirar en Karrde, preparant-se per la seva reacció davant la revelació d’en Car'das. Però ell merament va somriure.

-Està bé, -va dir. -He sabut qui ets fa molt de temps.

Mirà de nou a Car'das.

-Qui era, -va corregir a Karrde en veu baixa. -El que sóc ara... no ho sé.

-Trobaràs el teu camí, -li va assegurar en Car'das. Abruptament es va redreçar i es va fregar les mans. -Però ara, és hora de marxar.

La Shada va parpellejar.

-Ja? Vaig pensar que teníem fins demà.

-És clar, és de matí allà fora, -va dir en Car'das, venint al voltant de l'escriptori de l'ordinador i prenent a Karrde i la Shada d'un braç cada un. -Bastant a prop, almenys. Veniu, vinguin, encara tenen molt per fer. Tu també, C3PO, veuen.

-Què hi ha sobre això? -La Shada va preguntar, agitant la Datacard mentre en Car'das els empenyia pel passadís cap a la sortida.

-Poden llegir-ho en el camí al punt de cita, -li va dir en Car'das. -Només vosaltres dos junts, ningú més. Després d'això, crec que sabran què fer.

Van arribar fins a la porta i en Car'das va agitar la mà per obrir-la.

-Què hi ha de tu? - li va preguntar en Karrde mentre la persona gran els portava de tornada pel vestíbul, ara de nou apropiadament il·luminat, cap a les seves cambres.

-La meva porta sempre estarà oberta per a tu, -va dir en Car'das. -Per qualsevol de vostès, és clar. Torneu en qualsevol moment que vulguin visitar-me. Però per ara, s'han de donar pressa.

        

***

Una hora més tard, el Salvatge Karrde va enlairar-se d’Exocron i va partir cap a l'espai. Una hora després d'això, després d'estar segurs per si mateix que estaven apropiadament de camí a la seva cita amb la nau Aing-Tii que els esperava, en Karrde va portar la Shada a la seva oficina.

I asseguts junts davant de la pantalla del seu escriptori, van llegir la Datacard.

La Shada va ser la primera a trencar el silenci.

-Ell tenia raó, no? -va murmurar. -Això és increïble. Si és veritat, això és.

-Oh, és veritat, -va dir en Karrde, mirant fixament la pantalla, la seva ment li donava voltes furiosament. La Shada havia baixat immensament el qualificatiu: increïble ni tan sols començava a cobrir-lo. -Si alguna cosa va ser en tota la seva vida, en Car'das sempre va ser fiable.

-Puc creure això.- La Shada va agitar el cap. -Suposo que anem a demanar-li als Aing-Tii que ens portin directes a Coruscant amb això?

En Karrde titubejà. Coruscant era per suposat l'elecció òbvia.

Però hi havia un complet rang de possibilitats aquí. Algunes possibilitats de fet molt interessants.

-Karrde? -La Shada va tallar en els seus pensaments, el seu to sobtadament sospitós. -Anem a portar això de tornada a Coruscant, no?

Ell li va somriure.

-En realitat, no, -va dir. -Crec que podem fer alguna cosa millor.

Va tornar a mirar la pantalla, sentint que el seu somriure es tornava greu.

-Molt, molt millor.

***

Aturat en el mig de la passarel·la de comandament del Destructor Estel·lar Imperial Tirànic, el Capità Nalgol mirava fixament la negror més enllà dels finestrals.

Encara no hi havia res a veure allà fora, per descomptat, a menys que una de les naus sonda per casualitat es capbussés dins de la vora de l'escut invisible o que volgués contemplar la bruta vora de l'estel al seu costat. Però era la tradició que el capità d'una nau mirés l'univers des del seu pont, i en Nalgol s'estava sentint bastant tradicional avui.

Quatre dies. Quatre dies més i la llarga ociositat aniquilant hauria finalment acabat. Només quatre dies, assumint que l'equip d'assalt encara estigués en l’horari previst.

Quatre dies.

A l'extrem llunyà de la passarel·la de comandament podia sentir aproximant-se els passos lleugerament descompassats del Cap d'Intel·ligència Oissan. Gairebé deu minuts tard, va notar amb desaprovació quan va mirar el seu crono.

-Capità-, va dir l’Oissan, esbufegant lleugerament quan va arribar al costat d’en Nalgol. -Tinc l'últim informe de nau sonda per a vostè.

En Nalgol es va tornar cap a ell, notant el lleuger enrogiment de la cara de l’Oissan.

-Arriba tard, -va dir.

-Van fer falta més anàlisis de l'usual, -va dir rígidament l’Oissan, oferint un datapad. -Sembla que les naus sobre de Bothawui gairebé van començar la guerra fa uns dies.

En Nalgol va sentir que els seus ulls s'estrenyien quan va prendre el datapad.

-De què està parlant? - demandà, teclejant a la recerca de l'arxiu apropiat.

-Una de les naus de guerra ishori va decidir empènyer cap als diamales, -va dir l’Oissan. -Va estar a mig parpelleig d’empènyer al combat obert.

En Nalgol jurà a sota veu, mirant l’informe. Si aquests necis alienígenes impetuosos començaven les hostilitats abans que l'equip d'assalt estigués a punt...

-Què els va aturar? -va preguntar. -No importa, allà està-, va afegir, fullejant la secció. -Interessant. Algú va aconseguir un ID d'aquest vaixell de càrrega?

-Cap de les naus sonda estava prou a prop per a un ID positiu, -va dir l’Oissan. -Però el trànsit de comunicacions subsegüent a través de la flota va dir que era l'Alta consellera Organa Solo. Encara que això no està confirmat.

-Però és molt probable, -va grunyir en Nalgol. «Sens dubte aquí per ajudar en Gàvrisom a tranquil·litzar tothom.»

-Sens dubte.- L’Oissan va alçar les celles. -Els rumors també diuen que va portar a un fiable Caamasi amb ella.

-Oh, això diuen, -va dir en Nalgol, sentint un lent somriure començant a arrossegar les cantonades de la boca. -Realment això.

-Ho sabrem amb seguretat en un o dos dies, -va assenyalar l’Oissan. -Si en Gàvrisom té a un veritable caamasi allà amb el seu enviament de pau, és segur que l'ostentarà davant de tots quan pugui.

-És clar, -va murmurar en Nalgol. -I si pot mantenir-se aquí parlant de pau per quatre dies més, podrem dir que hi havia un caamasi present en la destrucció de Bothawui. Present i, per tant, aprovant-lo totalment.- Va agitar el cap meravellat. -Sorprenent. Em pregunto com s’ho va fer en Thrawn per aconseguir això.

-Sí, és sorprenent, -va convenir l’Oissan, no sonant ni a prop de tan entusiàstic. -Només espero que no s'hagi calculat malament en algun lloc al llarg de la línia. Cent noranta-una naus de guerra serien una mica massa per a tres Destructors Estel·lars si hem d'ocupar-nos de totes per nosaltres mateixos.

-Es preocupa massa, -li va reprendre en Nalgol, tornant-li el datapad. -Jo he vist en Thrawn treballant, i ell mai calcula malament res. L'equip d'assalt farà la seva feina, i llavors aquestes naus de guerra seves començaran a partir-se en trossos entre si. Tot el que haurem de fer és eliminar als supervivents i demolir el que quedi del planeta.

-O així és la teoria, de qualsevol forma, -va dir agrament l’Oissan. -Puc recomanar, Capità, que almenys posi al Tirànic i als altres en alerta de preparació per la resta de la nostra estada aquí fora? D'aquesta manera podrem moure'ns ràpidament si els esdeveniments es desencadenen abans del que s'esperava.

-També significaria quatre dies addicionals de desgast dels talls de combat, -li va recordar en Nalgol. -Difícilment crec que això sigui útil.

-Però si els esdeveniments es desencadenen massa aviat?

-No ho faran, -el va tallar bruscament en Nalgol. -Si en Thrawn diu quatre dies, seran quatre dies. I punt.

L’Oissan respirà profundament.

-Sí, senyor, -va murmurar.

En Nalgol va mirar a l'altre, una barreja de menyspreu i llàstima fluctuava a través d'ell. L’Oissan, després de tot, mai havia conegut al Thrawn; mai havia sentit la confiança i autoritat en la veu del Gran Almirall. Com podria possiblement entendre’l?

-Està bé, farem alguna cosa intermèdia, -va dir. -Ordena que la preparació preliminar de batalla comenci aquesta tarda, i un dia abans del punt d'ignició projectat, ens posarem en alerta de preparació. Farà això que se senti millor?

-Sí, senyor.- La boca de l'Oissan es va agitar. -Gràcies, senyor.

-I la seva preparació preliminar de batalla començarà ara mateix, -va continuar en Nalgol, assenyalant el datapad. -Vull que faci una llista de prioritat / amenaça de cadascuna d'aquestes naus d'allà fora. Poseu tot el que tinguis sobre les seves capacitats, defenses, i debilitats, i inclogui detalls de l'espècie del capità i de la tripulació on sigui possible.

Va esbossar un prim somriure.

-Quan finalment sortim de sota d'aquest maleït escut invisible, vull poder tallar directament a través de qualsevol cosa que quedi sense perdre tant com un sol turbolàser o Au de Presa. Entesos?

-Entesos, Capità, -va dir l’Oissan. -Ho tindré llest per demà.

-Bé, -va assentir en Nalgol. -Pot retirar-se.

Donant-se la volta acuradament, l’Oissan es va dirigir cap a popa a un pas ràpid al llarg de la passarel·la de comandament. En Nalgol el va mirar per un moment, llavors va tornar a la vista buida a través del finestral.

Quatre dies. Quatre dies, i finalment tindrien la seva oportunitat de massacrar l'escòria Rebel.

Li va somriure a la foscor. Sí, de fet s'estava sentint molt tradicional avui.

 Següent