Conquesta (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

El món sencer semblava d'or pàl·lid quan l'Ànakin es va deixar caure de genolls al costat d'en Vua Rapuung. Cada vegada que respirava, un milió de punxades perforava els seus pulmons, el seu cap ressonava com una alarma.

Es va estirar a terra buscant una mica d'aire, però si estava per allà estava disfressat. Si hi havia alguna cosa que respirar, es trobaria en algun lloc per sobre d'ell. També contindria una mica de fum, és clar, però valia la pena intentar-ho.

L'Ànakin es va aixecar i va empènyer mitjançant la Força, creant un tub intangible que aspirés aire de les altures i el portés fins al yuuzhan vong i ell. Es va sentir immediatament alleujat.

Al foc també li va encantar el doll d'aire fresc i la mala herba va explotar com una bomba. L'Ànakin va sentir la calor breument, una calor que podia consumir la seva carn en pocs segons. Mai abans havia intentat alterar l'energia, però en Corran Horn podia fer-ho i les seves vides depenien que ho aconseguís. L'Ànakin va tornar a obrir-se a la Força, va concentrar els seus esforços i va rebutjar la calor del foc en un cercle on el centre era ell.

Quant de temps podria mantenir el foc a ratlla? l'Ànakin no ho sabia. Va entrar en una mena de tràngol, aspirant aire del cel, exhalant calor a l'escorça de Yavin IV. D'improvís va pestanyejar i va comprendre que tot havia acabat, que el foc havia sobrepassat la seva posició, i es va agenollar sobre les cendres.

En Vua Rapuung seguia immòbil i l'Ànakin el va sacsejar. On es buscaven els signes vitals en un yuuzhan vong? Tenien cors com els humans, venes, pols o alguna cosa més estranya?

Li va donar una forta bufetada a Rapuung. Els ulls del guerrer van parpellejar i es van obrir.

-Estàs bé? -va preguntar l'Ànakin.

-Dóna'm la teva paraula que no ets un dels Déus -va murmurar en Rapuung-. Si ho ets, la mort resultarà molt tediosa.

-De res -va respondre l'Ànakin-. Pots caminar? Hem de marxar d'aquí abans que tornin els voladors.

-El fum i la calor els confondran -va assegurar en Rapuung. Es va asseure i va fer una ullada al voltant-. El foc ha passat per sobre de nosaltres.

-Així és.

-I seguim vius.

-Seguim.

-Aquest era el teu pla? Més bruixeria Jeedai?

-Alguna cosa així -va admetre l'Ànakin.

-Llavors, m'has salvat la vida. Què desafortunat. Què repugnant.

-No, no m'ho agraeixis tant. No va ser res, de veritat -li va oferir la mà a Rapuung per ajudar-lo a aixecar-se. Després d'un llarg moment en què la va mirar com si fos fem de nerf, el guerrer la va acceptar.

-Vinga -va urgir l'Ànakin-. Ara, només hem de seguir el foc.

* * *

Van travessar les restes de la xarxa teixida pels escarabats sota la cobertura del fum. Les fibres en si no havien cremat i brillaven platejades entre les cendres, com esquinçades mortalles dels fumejants troncs dels arbres. Quan el peu de l'Ànakin es va enredar en algunes, va descobrir que fins i tot li havien tallat una mica la bota. No va intentar trencar-la amb els dits, sinó que les va desenredar suaument amb tota la cura possible. A partir de llavors, es va fixar molt més on trepitjava.

El foc s'havia estès més enllà de la xarxa. L'Ànakin va poder veure a diversos voladors olorant aquí i allà, i un es va allunyar de la seva posició per l'esquerra.

Es van desviar a la dreta fins a arribar fins a la selva intacta i lliure de la xarxa dels escarabats. I encara que no van reduir el pas durant dues hores, l'Ànakin es va sentir sobtadament més segur envoltat pel batec vivent del bosc.

Però el batec anava acompanyat d'espasmes de dolor.

Només llavors va comprendre el que havia fet. Per salvar-se, havia incendiat incomptables quilòmetres quadrats de selva i sentit perifèricament com morien multitud d'animals d'aquell hàbitat. En aquells moments el seu propi dolor era superior, però ara, l'angoixa del bosc el va sacsejar com una bufetada: era un eixam de stintarils arraïmats a la copa d'un arbre, amb el foc grimpant buscant-los mentre el seu pelatge començava a socarrimar-se; era una enorme i indefensa runyip, massa lenta per allunyar-se de les flames, empenyent amb el morro les seves cries per posar-les fora de perill però sense saber on fer-ho; era carn carbonitzada i pulmons socarrimats. Estava mort o moribund.

-Tenies raó -va dir a Rapuung, quan es van aturar al costat d'un toll d'aigua per refrescar-se i rentar-se la cendra que impregnava els seus ulls, nassos i llavis.

-Sobre què, infidel?

-Sobre el foc. Em vaig equivocar.

-Explica't -va exigir el yuuzhan vong aclucant els ulls.

-He sacrificat moltes vides innocents per salvar-nos.

-Això no és res -va riure en Rapuung asprament-. Matar i morir no és res, així és el món. El que vas fer va estar malament perquè era una abominació, no perquè matessis. No t'enganyis. Ara veig com de decidit que estàs en rescatar la teva companya Jeedai. Si l'única manera d'arribar-hi fora omplir un abisme de cadàvers i creuar caminant sobre ells, ho faries.

-No, no ho faria -el va contradir l'Ànakin.

-Una fita que no vols per sobre de tot no és una fita digna.

-Desitjo rescatar-la, però no m'agrada matar -va confessar l'Ànakin sospirant.

-Llavors, els guerrers et mataran a tu.

-Els guerrers són diferents i em defensaré d'ells amb totes les meves forces. Però la selva no em va fer res per merèixer el que jo li vaig fer a ella.

-No té sentit -va protestar en Rapuung-. Matarem el que hem de matar i als que hem de matar.

-No.

-D'acord. Així que em contamines amb la primera abominació per assolir els teus propòsits, però pretens obligar-me a què no mati per la teva por infantil? Tota vida té un final, Jeedai.

L'Ànakin va acusar aquelles paraules. Realment creien els yuuzhan vong que la tecnologia no biològica era tan dolenta com la filosofia Jedi per justificar les seves matances indiscriminades? Intel·lectualment podia comprendre-ho, però no ho assimilava emocionalment. Només ara, que tots dos estaven d'acord que havia fet alguna cosa terrible, encara que per raons completament diferents, trobava cert sentit a la situació.

Si tan sols pogués sentir a Rapuung en la Força! Si tan sols pogués saber si el yuuzhan vong s'alineava amb la llum o amb el Costat Fosc!

Més encara, per ventura era una pregunta pertinent? Depenien tant els Jedi de la Força que sense ella no eren més que esguerrats morals?

En Rapuung havia mantingut la mirada fixa en l'Ànakin mentre el Jedi buscava respostes. Ara, de sobte, va mirar a la llunyania.

-No tens sentit, però... -va començar en Vua Rapuung-. Reconec que m'has salvat la vida. Quan completi la meva venjança, t'ho deuré a tu.

-Tu també m'has salvat un parell de vegades -va contestar l'Ànakin-. Ni tan sols estem en pau.

-No estem en què? Què significa aquesta paraula?

-No importa. Quina venjança és aquesta, Vua Rapuung? Què t'han fet perquè et tornis contra la teva pròpia gent?

Els ulls d'en Rapuung es van endurir.

-De veritat no ho saps? De veritat no ho veus? Mira'm!

-Veig que les teves cicatrius tenen nafres, veig que tens implants que semblen morts o moribunds... però no tinc ni idea del que significa tot això.

-No t'importa -va tallar-lo en Rapuung-. No presumeixis, infidel.

-D'acord. Llavors, explica'm el teu pla, aquest que em portarà fins a la Tahiri.

-Segueix-me i ho veuràs -es va limitar a respondre en Rapuung.

* * *

Es van ajupir rere d'un conglomerat d'arrels, al costat de l'afluent d'un gran riu.

-Estem més lluny de la base cuidadora del que estàvem ahir -es va queixar l'Ànakin.

-Sí, però en el lloc adequat.

-El lloc adequat per a què?

-Espera i ho veuràs.

L'Ànakin va estar a punt de deixar anar una rèplica mordaç, però es va contenir. D'això es queixava la gent quan l'acusaven a ell de ser parc en paraules? En Rapuung era tan parc donant explicacions com un missatger bothan. Feia sis dies que caminaven i lluitaven junts, i l'Ànakin seguia sense saber res sobre el guerrer excepte que estava enfadat per alguna cosa. Potser fins i tot estava boig. Hi havia esmentat una "ella" i semblava estar obsessionat per demostrar els seus mèrits davant els Déus.

Potser tots els yuuzhan vong eren així, encara que no podia dir-se que l'Ànakin hagués xerrat amb molts. Potser en Rapuung era tot el normal que podia ser, potser mantenia els seus motius i els seus plans en secret perquè així eren els yuuzhan vong o potser tenia por. Por que si l'Ànakin esbrinava el que tramava o descobria pel seu compte com entrar a la base cuidadora, el mataria o l'abandonaria.

Va mirar de reüll la ferotge i camusa cara del guerrer, però només va obtenir silenci. No podia ni imaginar de quina por podia tenir en Vua Rapuung. Potser prudent fos una paraula que el definia millor.

Així que l'Ànakin va esperar en silenci, i a poc a poc va quedar abstret pel flux del corrent. Temptejar la vida que bullia al seu voltant, sentint el seu bullici contra l'ombra del dolor i de la mort que havia causat.

Ho sento, va emanar mentalment cap al bosc.

Com de prop estava del Costat Fosc? Tindria raó en Rapuung?

Hi havia defensat davant Jacen que la Força només era una eina, una cosa ni bona ni dolenta que, com qualsevol eina, podia utilitzar-se per fer el bé o el mal. Podia ser el mal una cosa tan simple com el fet de no pensar? Suposava que si. En Corran Horn li havia dit una vegada que l'egoisme era dolent i el desinterès bo. Vist així, si un era egoista i provocava morts per salvar-se a si mateix, era dolent. I el fet de no haver pensat en les conseqüències dels seus actes, no servia d'excusa. Però ell no lluitava per salvar-se únicament a si mateix, oi? La vida de la Tahiri estava en joc. Potser més vides fins i tot, perquè si la Tahiri de la seva visió arribava a existir, significaria la mort per a molts altres.

Però si era sincer amb ell mateix, havia d'admetre que tampoc havia actuat pensant en aquestes conseqüències. S'havia trobat amb un problema i l'havia resolt com hauria resolt una equació matemàtica o un problema amb el motor hiperlumínic del seu Ala-X. Tot just havia pensat en els problemes que causaria la resolució del primer, cosa que últimament semblava bastant típic en ell.

La Mara Jade li havia parlat d'aquesta tendència feia molt de temps, quan acampaven junts a Dantooine. Pel que sembla no havia après res i ja era hora de començar.

Cosa que li tornava a Vua Rapuung. L'home admetia que buscava la venjança i, si hi havia una cosa gravada a foc en l'Ànakin, era que la venjança conduïa al Costat Fosc. Es veuria involucrat en aquesta venjança si seguia col·laborant amb Rapuung? Quina tragèdia provocaria el fet de cooperar amb aquell yuuzhan vong mig boig?

Una cosa va agitar la vida a la selva. Mil veus van canviar lleugerament de to en escoltar i olorar alguna cosa poc familiar, alguna cosa no inclosa en el limitat vocabulari del depredador i de la presa, de la fam i del perill.

Alguna cosa nova a Yavin IV s'acostava pel riu.

-Esperes a algú? -es va interessar l'Ànakin.

-Sí.

L'Ànakin no va preguntar de qui es tractava. Estava fart de fer preguntes que sabia que no obtindrien respostes. En canvi, va aguditzar els seus sentits i va observar.

Poc després una cosa va aparèixer pel riu, navegant contra corrent.

Al principi va creure que era un bot, però va recordar que de ser un bot yuuzhan vong tindria un origen orgànic. Estudiant-lo amb deteniment, va captar detalls que li donaven la raó.

La part visible formava en la seva major part un dom ample i planer que sobresortia de l'aigua, amb plaques i escates als costats. Fos quin fos el seu mitjà de propulsió devia estar sota la superfície de l'aigua, però semblava efectiu. De tant en tant, alguna cosa que podia ser la part superior d'un cap trencava l'aigua davant d'ell. I si era un cap havia de ser enorme, gairebé tan ample com la part visible de la closca, escamosa i de color olivaci.

Sobre la criatura anava assegut un home que l'Ànakin no podia sentir en la Força, però que com més s'acostava menys semblava un yuuzhan vong. Al principi, l'Ànakin no va comprendre el motiu pel qual li va causar aquesta impressió, ja que tenia la mateixa cara inflada i els orificis nasals eren gairebé plans a la cara, com els de qualsevol altre ésser d'aquesta espècie que havia vist.

Però no tenia cicatrius. Cap ni una. Ni un sol tatuatge que l'Ànakin pogués veure, i això que veia gairebé tot el seu cos, ja que només portava una espècie de tapall.

De tant en tant tocava alguna cosa a la superfície de la closca, i la criatura-bot alterava el seu curs lleugerament.

-Amaga't -va ordenar en Rapuung, i es va posar dret-. Qe'u! -va cridar.

A través de l'entramat d'arrels, l'Ànakin va veure que el cap de l'altre girava a banda i banda sorrés. Va deixar anar tot un reguitzell de paraules que l'Ànakin no va entendre, i en Vua Rapuung li va contestar. El flotador començà a girar per acostar-s'hi i l'Ànakin va arronsar-se encara més.

Els dos yuuzhan vong van continuar conversant mentre el flotador s'acostava a la riba.

L'Ànakin va aspirar aire profundament i va aguantar la respiració. Havia estat pensant en les motivacions d'en Vua Rapuung; ja era hora de començar a pensar en les seves. Quan deixaria de necessitar el yuuzhan vong? Ara? Quan arribin a la base cuidadora? Quan hagi complert la venjança que perseguia? Podia ser en qualsevol moment. Va recordar el que li havia dit en Valin sobre els yuuzhan vong i les seves promeses. Tenia alguna raó per creure que en Rapuung mantindria la seva?

Tot d'una, l'Ànakin va notar que els altres dos havien deixat de parlar. Estava pensant en fer una ullada, quan va escoltar un fort xipolleig.

-Ja pots sortir d'aquí, infidel -va dir en Rapuung en bàsic.

L'Ànakin es va aixecar cautelosament. En Rapuung es trobava dempeus sobre el flotador. Sol.

-On és? -va preguntar l'Ànakin.

En Rapuung va fer un gest, assenyalant l'aigua a l'altre costat del flotador.

-Al riu.

-L'has tirat a l'aigua? S'ofegarà?

-No. Ja està mort.

-L'has matat?

-L'ha matat un coll trencat. Puja al vangaak i partim.

L'Ànakin va romandre immòbil uns segons, intentant dominar la seva fúria.

-Per què l'has matat?

-Perquè deixar-lo viu era un risc inacceptable.

L'Ànakin va sentir nàusees i va estar a punt de vomitar. Però va acabar pujant al flotador, intentant no mirar el cadàver que surava una mica més enllà. El cadàver d'un ésser innocent, desarmat, que havia mort perquè l'Ànakin li havia salvat la vida a Rapuung.

Quants més moririen per culpa seva?

En Rapuung començà a manipular diverses protuberàncies de la closca. L'Ànakin va assumir que eren terminacions nervioses o alguna cosa semblant.

-Qui era? -va preguntar, quan el flotador va començar a derivar mandrosament riu avall.

-Un deshonrat. Algú sense importància.

-Tots som importants -va replicar l'Ànakin, intentant mantenir la calma.

-Els Déus el van maleir en néixer -va riure en Rapuung-. Tots i cada un dels segons que va viure van ser de prestat.

-Però tu el coneixies...

-Sí.

Van seguir descendint pel riu a ritme lent.

-Com el vas conèixer? -va insistir l'Ànakin-. Què feia aquí?

-Pescava. Era la seva ruta habitual. La meva.

-Eres pescador? -va exclamar l'Ànakin incrèdul.

-Entre altres coses. A què vénen tantes preguntes?

-Simplement intento comprendre el que ha passat.

El guerrer va grunyir i va callar uns minuts. Llavors, gairebé a contracor, es va tornar cap a l'Ànakin.

-Per trobar-te, vaig haver de desaparèixer. Vaig fingir la meva mort aquí, al riu. Ho vaig organitzar perquè semblés que una bèstia aquàtica m'havia devorat i li van donar la meva ruta a Qe'u. Ara tornaré i els hi explicaré com vaig sobreviure perdut en un món estrany, fins que vaig trobar aquest vangaak abandonat. No sabré el que li ha passat a Qe'u. Potser el va matar un Jeedai, o potser es va topar amb la mateixa bèstia que jo.

-Au. I ens permetran entrar en el seu perímetre de seguretat? Per què creuran aquest conte?

-Perquè no els importarà. Era un deshonrat. La seva mort no els preocupa gens ni mica. Encara que sospitin que el vaig matar per alguna raó, ningú dubtarà de la meva història.

-I com explicaràs la meva presència?

En Rapuung va somriure obertament.

-No hauré de fer-ho, perquè no et veuran.

 Següent