Visió de Futur (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

-Llavors és aquest, huh? -va preguntar en Wedge, recolzant-se indiferentment contra un dels llums de vell estil bothan que delineaven el parc i mirant per l'extensió oberta al dom blanc brillant del centre.

-Aquest és, -va confirmar en Corran, arrufant-li les celles al seu datapad. -Almenys, segons això.

En Wedge va passar la mirada per la perifèria del parc, al carrer que l'envoltava i a les botigues amb els seus colorits cartells comercials que la delineaven. Era aparentment dia de mercat, i centenars de vianants bothans i alienígenes omplien l'àrea.

-Han d'estar sonats, -li va dir a Corran. -Posar un blanc així?

Es va interrompre quan un parell de duros van passar davant d'ell i es van anar per un angle al parc.

-En una àrea pública, -va continuar en un to més baix, -és només buscar-se problemes.

-D'altra banda, tenir un pol de la teva reixeta d'escut planetari dins de la teva ciutat capital garanteix prou la seguretat d'aquesta ciutat-, va assenyalar en Corran. -Això ha de ser reconfortant per a tots els extraplanetaris que fan negocis aquí.

-Els bothans sempre s'han preocupat molt per la seva imatge, -va concedir agrament en Wedge.

Així i tot, va haver d'admetre que el lloc no era ni a prop de tan vulnerable com aparentava. D'acord amb les dades que en Bel Iblis els havia aconseguit, el dom estava construït d'un aliatge especial de permacer, no tenia cap finestra i només una porta, i era ple de guàrdies armats i defenses automatitzades. L'equip generador d'escuts pròpiament dit estava dos pisos sota terra, amb un subministrament d'energia autocontingut de suport, una sala plena de parts de recanvi, i una estructura de tècnics de servei que segons s'al·legava podrien desarmar tot el sistema i tornar-lo a armar en dues hores.

-És cert, però més enllà de la imatge, tampoc mai s'han quedat curts tenint cura dels seus propis culs-, va assenyalar en Corran. -Tindran resguards de set formes diferents.

Es va aturar quan un grup de bothans, xerrant animadament entre si, es van obrir pas a empentes entre els dos humans. Un parell d'endarrerits que seguien al grup principal estaven encara més abstrets, un dels quals va xocar directament contra en Wedge, gairebé fent-lo caure.

-Tot el meu clan es disculpa, senyor, -boquejà, onejant el seu pelatge de vergonya i torbació mentre retrocedia ràpidament directament cap en Corran. En Corran va intentar esquivar-lo, però el bothan ja s'estava movent massa ràpid i també va envestir contra ell.

-Maldestre neci, -l’amonestà el segon bothan, prenent el braç d’en Corran per ajudar-lo a recuperar l'equilibri. -Endeutaràs a tot el nostre clan fins que el sol de Bothawui mori. Les nostres més grans disculpes, amables senyors. Està algun de vostès danyat?

-No, estem bé, -li va assegurar en Wedge. Va mirar en Corran per confirmació, va veure tot just una insinuació d'estar arrufant el nas. -Pensant-ho millor...

-Excel·lent, excel·lent, -va continuar el bothan, clarament no molt interessat en la resposta a la seva pregunta mentre prenia el braç del seu company i els dirigia a tots dos cap a les botigues. -Un bon i amistós dia per a vostès, llavors, bons senyors.

En Wedge es va acostar al costat d’en Corran, mirant com els dos bothans gairebé atropellaven una dona gran humana a la vora de la multitud i llavors es van esvair en el flux de vianants general.

-Què passa? -va murmurar. -Estàs ferit?

-No, -va dir a poc a poc en Corran, aprofundint les seves celles. -Simplement hi va haver una cosa que es va sentir malament sobre...

Abruptament, palmetejà la seva túnica, el seu nas va explotar en una mirada de consternació absoluta.

-Droyk! S’ha endut la meva cartera!

-Què? -va exclamar en Wedge, manotejant la seva pròpia butxaca.

I trobant-la buida.

-Oh, merd...

-Anem-, va dir entre dents en Corran, capbussant-se en la multitud.

-No m'ho puc creure, -va grunyir en Wedge, capbussant-se darrere d'ell. -Com espais han fet això?

-No ho sé, -va respondre en Corran per sobre de la seva espatlla, empenyent a un costat a un vianant rere d'un altre. -Hauria jurat que coneixia tots els trucs. Suposo que no vas arribar a veure el signe de clan que estaven portant?

-El vaig veure, però no el vaig reconèixer, -li va explicar en Wedge, sentint-se un complet i alegre ximple. Tot el que tenien, diners, xips de crèdits, i els seus IDs civils i militars, tot estava en aquestes carteres. -El general va a matar-nos si no les recuperem.

-Sí, de a un a la vegada i molt lentament, -va convenir obscurament en Corran. Es va obrir pas a través d'un últim grup de vianants a un punt temporalment buidat a la passarel·la i es va aturar. -Alguna cosa? -va preguntar, aixecant el coll per buscar a les multituds.

-Res, -va dir en Wedge, fent una mirada al voltant i preguntant-se què en el nom de la tia de l’Ackbar anaven a fer ara. El govern bothan no sabia que hi eren aquí, i probablement estaria furiós si ho esbrinaven. El mateix que qualsevol oficial de la Nova República. -Suposo que no podries ser capaç de, ah...?

-Si no vaig poder copsar res quan van estar al costat meu, no és probable que pugui fer-ho en aquesta distància-, va dir en Corran, sonant completament fastiguejat de si mateix. -Espero que ja tinguis un pla de suport llest.

-Vaig pensar que el portaves tu, -va contraposar displicentment en Wedge. Desafortunadament, tot el que podrien fer ara era tornar a la seva llançadora i reunir-se amb el Pelegrí a Ord Trasi.

Es rumorejava que el General Bel Iblis tenia un imponent repertori d'invectives corellianes que només sortien a la superfície quan estava absolutament furiós. En Wedge mateix mai havia pogut confirmar personalment la remor. Semblava probable que aviat tindria l'oportunitat de fer-ho.

-La Mírax mai deixarà de reprendre’t per això, -li va advertir amb un sospir.

-És clar -com si la Iella fora a deixar de fer-ho alguna vegada, -va grunyir en resposta en Corran.

-Ei, vosaltres, els meus bons joves nois. M'acompanyen amb una beguda?

En Wedge es va tornar, per trobar una dona d'ulls brillants parada al costat d’ell.

-Què?

-Els he demanat que m’acompanyessin amb una beguda, -va repetir ella. -És un dia tan calorós, i tota aquesta llum brillant del sol és molesta per a uns ulls vells com els meus.

-Ho sento, però estem una mica ocupats ara mateix, -va dir bruscament en Corran, parant-se de puntetes per apuntar-se de nou per sobre de la multitud.

-Vostès els joves, -va dir la dona en to de retret. -Sempre massa ocupats per seure i gaudir de la vida. Massa ocupats també per escoltar la saviesa dels majors.

En Wedge va fer una ganyota, centrant la seva atenció de nou a la multitud i esperant que la vella nècia entengués la indirecta. Què estava fent ella excavant mineral als carrers de Drev'starn en primer lloc, no s'ho podia imaginar.

-Miri, senyora, ho sento...

-Però estan massa ocupats per compartir una beguda amb una vella dama solitària - va continuar ella, amb una veu que es va tornar afligida. -Això és simplement escandalós. Especialment quan la vella dama solitària paga.

En Wedge va tornar a mirar-la, buscant una manera ferma però cortès de treure-se-la de sobre. -Miri, senyora...

I es va aturar. La mà d'ella estava aixecada ara i estava sostenint dos articles perquè els inspeccionés. Dos petits sobres negres.

Les seves carteres.

En Wedge va sentir que la seva boca va caure oberta uns mil·límetres, enfocant-se per primera vegada a la seva cara. Era la mateixa dona amb la qual els dos lladregots havien xocat durant la seva partida precipitada.

-Ah, Corran? - va dir, estenent la mà i prenent les carteres de la mà de la dona. -No importa.

-Qu..? -va dir en Corran, amb la paraula estrangulada a mig camí quan en Wedge li va retornar la seva cartera. Cautelosament, la va agafar, els seus ulls van deixar la dona només el temps suficient per confirmar que tot seguia allà. -Puc preguntar com van arribar aquestes a la seva possessió?

La dona va riure entre dents, agitant el cap.

-Vostès la gent de CorSec són un riure. Els programen per ser així, o simplement els fan menjar els manuals?

En Corran va mirar en Wedge.

-Ens agrada ser precisos, -va dir, la seva veu cautelosament ofesa. -I és ex-CorSec.

-El que sigui, -va dir amb un encongiment d'espatlles. -De qualsevol manera, nois haurien de tenir més cura, aquests són uns holos familiars molt bonics, i odiaria veure que els perdessin. Aleshores, Wedge, què hi ha sobre aquesta beguda? Realment tenim molt de què parlar.

-Sí, per què no? -va convenir cautelosament en Wedge, tota una llista de possibilitats desagradables li van passar per la ment. Si ella els lliurava als grups delictius locals -o pitjor, a l'organització Venjança- o fins i tot si merament demanava una pesada recompensa -Òbviament ja saps els nostres noms. I el seu és...?

-Moranda Savich, -va dir ella. -Una espècie d'empleada de segona línia del seu vell amic Talon Karrde. I pensant-ho millor, vosaltres dos paguen.

       

***

El droide mosso els va lliurar les seves begudes, vessant les poques gotes obligatòries cap a la taula de pedra tallada, va acceptar la moneda d’en Wedge, i va partir.

-Chakta sai kae, -va dir la Moranda, alçant el seu got. -Ho vaig dir bé, Corran? Mai he estat segura de la pronunciació corelliana correcta d'aquest brindis.

-Bastant a prop, -va grunyir en Corran, alçant la mirada amb òbvia reticència del datapad i mirant en Wedge. -I doncs?

En Wedge va arronsar les espatlles.

-Es veu bé per a mi.

-'Bé' no és suficient-, va dir obscurament en Corran. -També me n'adono que l'única manera de confirmar que aquesta carta de presentació realment és d’en Karrde seria investigar els codis d’ID a Coruscant.

-Així que moguin les seves cues a l'oficina d'enllaç de la Nova República i demanin que facin això, -va dir la Moranda, prenent un llarg glop de licor verd-blau pàl·lid que havia ordenat. -No estem precisament grossos de temps aquí, saben.

-Sí, -va murmurar en Wedge, intentant llegir aquesta cara tan totalment indiferent. -Desafortunadament...

-Desafortunadament, no poden fer això -va suggerir ella, mirant en Wedge per sobre del seu got. -Sí, això vaig pensar. Que estrany.

-Per què dius això? -va demandar en Corran.

-Per què dic què? -va contraposar la Moranda. -Que els hagin deixat sols, o que això és estrany?

-El primer, -va dir en Corran. -Sona com que gairebé ho esperaves.

-Oh, apa, -va dir amb desdeny. -Vaig fer una ullada llarga a les seves carteres, recordes. Quina altra conclusió ha, quan tenen les seves IDs militars enterrades darrere de les civils?

-Exactament, -va dir en Corran, mirant-la fix amb el tipus de mirada intensa que en Wedge va decidir era l’equip estàndard de Seguretat Corelliana. -El que vol dir que ja sabies que no podíem verificar aquesta història des d'abans que ens la mostressis.

-I què, vaig crear això en el camí? -va preguntar ella, encara apuntant cap a la Datacard en el seu datapad.

-O el tenies esperant amb la teva col·lecció d'una dotzena d'altres falsificacions, -va respondre el foc en Corran. -Com se suposa que ho sapiguem?

Alçant el seu got, la Moranda el va buidar.

-No importa-, va dir, posant-se dempeus. -Vaig assumir que estàvem del mateix costat en això, i vaig pensar que podríem ajudar-nos entre nosaltres. Aparentment no podem. Intentin aferrar una mica millor les seves carteres la propera vegada.

En Wedge va mirar en Corran, va captar la inclinació fraccionària de l'altre.

-Si us plau, asseu-te, Moranda, -va dir, mig aixecant-se de la seva pròpia cadira i agafant-la del braç. Se sentia dolorosament prim sota de la seva màniga. -Si us plau.

Ella va fer una pausa, llançant una mirada especulativa a cada un d'ells. Llavors, fent un prim somriure a Wedge, va tornar al seu seient. -Una prova, presumeixo. Vaig passar?

-Prou bé perquè almenys t’escoltem una mica més, -li va dir en Wedge. -Comencem amb per què exactament ets aquí.

-Probablement la mateixa raó que vostès, -va dir ella. –En Karrde veu una explosió de camí, amb els bothans en el mig d'ella, i vol veure si hi ha forces externes planejant serrar els detonadors.

-I tu ets tot el que va poder enviar? -va suggerir en Corran.

-És clar que no, -va dir la Moranda. -Té gent per tota la Nova República seguint el rastre de personal i moviments d'equip. Altra gent està revisant cada informació i insinuació i especulació que apareix. Jo només sóc la que està aquí al terreny.

-Amb quines instruccions? -va preguntar en Wedge.

La Moranda assenyalà amb el cap en direcció a la porta del cafè.

-Hi ha molt poder de foc en òrbita allà dalt, -va dir. -Podrien començar-se a disparar entre si en qualsevol moment. Però si algú vol donar un cop al mateix Bothawui, hauran de lliurar-se dels escuts planetaris primer. En Karrde em va demanar que mantingués un ull en ells.

-És per això que estaves ensumant prop del generador de Drev'starn? -va preguntar en Wedge. -Intentant veure com podria entrar algú?

-Ja havia fet això, -va dir. -En realitat, avui hi era fora veient si podia descobrir a algú més cobrint el lloc.- Va somriure maliciosament. -Raó per la qual els vaig atrapar a vosaltres dos. No vull ofendre, però destaquen en una multitud com un wookiee en una reunió familiar noghri.

En Wedge va assentir quan l'enteniment el va copejar.

-És per això que vas fer que ens robessin les nostres butxaques? Així podies esbrinar qui érem?

Els llavis prims de la Moranda es van agitar.

-De fet, no, no ho vaig fer. Només estava mirant per casualitat quan aquests bothans es van alçar amb les seves coses i em vaig assegurar d'estar en posició de tornar a robar-los-hi a ells.

En Wedge va mirar en Corran.

-Estàs pensant el mateix que jo?

-Que algú va poder haver-nos notat, -va dir en Corran, recorrent el cafè amb una mirada acurada. -Podria ser. Suposo que no podries tenir cap idea d'on poden haver-se enterrat aquests dos lladregots, no?

-Ho sento, -va dir la Moranda, agitant el cap. -Només vaig arribar aquí fa un parell de dies i no he tingut l'oportunitat de connectar-me amb el baix món local.

-Però podries connectar-te amb ells si volguessis? -va preguntar en Wedge, encara intentant fer-se una percepció d'aquesta dona. Confiava més o menys en el mateix Karrde, però Karrde tenia una organització gran, i possiblement no podria conèixer personalment a tots en ella. La Moranda Savich podria estar jugant en les dues puntes en contra del mig, o aprofitant-se de l'organització d’en Karrde per als seus propis propòsits, o fins i tot simplement fent-la servir per obtenir allotjament i menjar gratis sempre que estigués entre treballs més insípids. Si algú de Venjança, diguem, li oferia una suma de diners prou gran per trair a ell i a Corran, ho faria?

La Moranda va sospirar.

-Mira, Wedge, -va dir en veu baixa. -Vaig fer una bona quantitat de treballs d'infiltració, i en els treballs d'infiltració aprens a llegir les cares de la gent. Puc veure que no confies en mi. I realment no et culpo, ens acabem de conèixer, després de tot. Però tinc aquesta carta d’en Karrde, i els hi vaig tornar les seves carteres. Així de sobte, no sé què més puc fer per persuadir-te.

-Però vols persuadir-nos, -va dir en Corran.

Ella va somriure, un somriure prim i trencadís.

-Em van donar una assignació, -va dir simplement.

En Wedge va suprimir una ganyota. Encara se sentia estrany sobre això, però els seus arguments semblaven tenir sentit. Si alguna cosa apareixia més tard, calia esperar que els sentits Jedi d’en Corran la captessin.

-Està bé, -va dir. -De moment, almenys, unim els nostres recursos. Algun suggeriment?

-Bé, òbviament, la primera cosa que necessitem fer és esbrinar si qualsevol sospitós ha arribat des que aquesta estació d'investigació orbital va ser destruïda fa una setmana, -va dir la Moranda, el seu to completament seriós ara. -Després de tot, això va ser el que va començar tot aquest increment militar. Si Venjança vol decidir aprofitar-se d'això, poden haver necessitat portar aquí a més de la seva gent.

-Venjança o algú més, -va murmurar en Corran. -L'Imperi, per exemple.

-Sembla raonable, -va convenir en Wedge. -Només hi ha un problema. Aquesta informació està guardada en els ordinadors de Duanes de Bothawui, i nosaltres no hi tenim accés.

-Oh, aquest no és cap problema, -li va assegurar la Moranda amb un moviment airós de la mà. -Vinga, acabin, i anirem al seu lloc i parlarem sobre això.

-Segur, -va dir en Wedge, prenent un llarg glop de la seva encara intacta beguda i posant-se dempeus. Qualsevol cosa que passés aquí, va decidir, seria molt interessant.

Sense ser necessàriament una cosa bona.

         

***

-De debò? - va dir en Navett en el seu comunicador, alçant la vista quan en Klif va entrar a l’Empori de Mascotes Exoticàlia i va tancar la porta darrere d'ell. -Ei, això és genial. Quan puc passar i recollir-los?

-En qualsevol moment que vulguis, -va venir la veu del funcionari de duanes bothan pel comunicador. Des del fons va venir el feble so d'un esternut. -Preferentment aviat-, va afegir.

-Aposti a què ho farem-, va dir en Navett alegrement. -Ja tenim clients que vénen volent veure el que tenim, i nosaltres hem d’explicar-los que encara no en tenim res. Podem passar ara mateix, no?

-Crec que ja he contestat aquesta pregunta, -va contestar el bothan quan un altre esternut va sonar al fons.

-Oh, està bé, -va dir en Navett mentre en Klif s'acostava. -Genial. Moltes gràcies.

-Un dia de pau i guanys per a tu.

-Sí, el mateix per a tu.

Va apagar el comunicador.

-Estem dins, -va explicar a Klif, guardant l'instrument. -I pels esternuts, diria que almenys alguns dels bothans són al·lèrgics als nostres petits polpians.

-El que ha de fer-los ansiosos de lliurar-se ells, -va dir en Klif.

-Crec que ja ho va fer, -va convenir en Navett. –Vas veure en Horvic?

En Klif va assentir.

-Ell i en Pensin van entrar com a personal de manteniment per a aquesta taverna Ho'Din a dues quadres del generador d'escuts. Després de l'hora del tancament.

-Perfecte, -va dir en Navett. Si els seus esquemàtics eren correctes, aquest cafè estava directament sobre un dels conductes subterranis que portaven cables d'energia al lloc.

-Sí- la cara d’en Klif s'agrí. -Ara les males notícies. Els dos carteristes bothans que vàrem contractar van arruïnar la feina.

En Navett va jurar. Hauria d'haver sabut que no havia de confiar en el talent local.

-Els van atrapar?

-Segons ells, el robatori real va ser suau com gel del llac.-En Klif va fer una ganyota. -Va ser només que quan van tornar a mi, ja no tenien les carteres.

En Navett va sentir que els seus ulls s'estrenyien.

-Què vols dir amb què no les tenien?

-Només el que vaig dir: les van perdre. La millor suposició és que algú en la multitud els va veure robar les carteres i els va tornar el favor.

-Estàs segur que no se’n van embutxacar simplement l'efectiu per a ells mateixos?

En Klif va arronsar les espatlles.

-Absolutament segur, no. Però és difícil creure que un parell d'agents de la Nova Rep estarien portant més efectiu que el que jo els estava oferint.- Va arrufar els llavis. -Tret que, per descomptat, no siguin agents de la Nova Rep.

En Navett atragué d'una cadira i es va asseure pensativament en ella. Podria haver estat equivocat sobre ells?

-No, -va contestar la seva pròpia pregunta. -No, és clar que són Nova Rep. Probablement militars, també, pel seu aspecte. La pregunta és, qui és aquest nou saltador que s'havia unit a la partida?

-No creus que va ser simplement un altre carterista aprofitant-se de la situació? -va preguntar en Klif.

En Navett va alçar una cella.

-Ho creus?

-No, no realment, -va dir pesadament en Klif. -Massa perill de ser atrapat amb els béns quan les plaques despertessin.

-Exactament el meu punt, -va dir Navett. -No, han trobat un aliat del baix món. Un molt bon aliat del baix món també, pel que sembla.

En Klif xiuxiuejà suaument entre dents.

-No tenim a ningú a qui manar per fer una vigilància apropiada, -va recordar a Navett. -Potser haurem de lliurar-nos d'ells.

En Navett es va gratar la galta. Era un suggeriment temptador. Un treball complicat amb un itinerari ajustat era bastant dolent sense agents militars de la Nova Rep tafanejant. Si poguessin ser eliminats en silenci...

-No, -va dir. -Encara no. No poden possiblement estar darrere nostre. Ens mantindrem alerta, i si semblen estar mostrant massa interès en nosaltres podríem haver de fer alguna cosa. Però per ara mateix, els deixarem tranquils.

El llavi d’en Klif es va agitar bruscament.

-Tu ets el cap, -va dir. -Espero que no estiguis cometent un error.

-Si ho és, és un error que es corregeix fàcilment, -va dir en Navett, posant-se dempeus. -Anem. Posem-nos les nostres cares de sincers-però-estúpids i anem a buscar els nostres animals.

Següent