No faràs mal (i II)

Anterior

II

Passar més enllà de la badia d'atracada va ser molt més fàcil del que s'esperava. En Haslam, fent una imitació perfecta d'un oficial imperial -discurs sec i la postura formal incloses -, es va identificar com un tal tinent Grallant, número d'operació 13398247, i a nosaltres com a contrabandistes i possibles simpatitzants rebels. El comandant de la base, que semblava haver sentit tot això massa vegades en el passat, ens va fer un gest cansat amb la mà indicant el passadís que vaig suposar que ens portaria a la zona d'espera.

Vàrem desfilar pel passadís gris, acabant en una gran badia amb passadissos plens de cel·les que s'obrien a intervals regulars. El banc central informàtic estava habitat per quatre soldats d'assalt que sostenien rifles blàster almenys tan grans com els que subjectaven l’Enkhet i en Gowan, i un oficial d'uniforme acuradament planxat, que portava la insígnia de capità i que semblava estar molt més alerta que seu comandant. L'oficial va aixecar la vista quan vàrem entrar, i tots els soldats es van moure lleugerament per apuntar els seus rifles no precisament a nosaltres, però sens dubte en la nostra direcció. Tot d'una vaig trobar més difícil respirar. Part del meu cervell estava considerant seriosament dir "No comptin amb mi, gràcies, no vull jugar més", donar la volta i caminar de tornada a la nau. Atès que això hauria arruïnat el preciós guió d’en Haslam, i jo estava massa congelada per moure’m de tota manera, em vaig quedar quieta i en silenci.

En Haslam va repetir l'assumpte del nom, rang i número d'operació per a l'oficial, que (gràcies als cels) no semblava estar inclinat a presentar problemes. En canvi, amablement va encendre l'ordinador i ens va assignar a cada un dels tres un nombre de cel·la. El processament dels presoners aparentment es duia a terme dins de les cel·les, en lloc d’una àrea oberta, per reduir el risc de fuites, vaig suposar. Atès que una fugida era precisament el que teníem planejat, no vaig trobar encoratjadora aquesta informació.

L’Enkhet pressionà el canó del seu blàster a la meva esquena, empenyent-me cap endavant. El capità Quisigui va fer un pas endavant per ajudar-los a conduir-nos-hi, rudes criminals, a les cel·les per ser processats. En Haslam el va detenir amb una mà aixecada.

- Vaig a haver de demanar-li a vostè i als seus homes que surtin per uns minuts.

- Què? -va preguntar el capità sense comprendre.

- Necessito que vostè i els seus homes surtin de l'àrea temporalment. -En Haslam va parlar en veu encara més baixa, amb un aire de complicitat -. Pertanyo a Intel·ligència. Sospitem que aquests presos han tingut accés a informació d'alt secret sobre els moviments de diverses cèl·lules rebels. No és que no confiem en un lleial oficial imperial, però la presència d'aquests presoners aquí ha de mantenir-se en el més absolut secret fins que s'hagi completat l'interrogatori. Estic segur que ho entén.

- Sap el comandant Caton alguna cosa d'això?

- No, i és important per a l'esforç de guerra que en aquest moment no ho sàpiga ningú. No puc dir-li més. Ni tan sols hauria d'haver-li dit això. La raó per la qual els he portat aquí és perquè conec la reputació dels oficials i soldats d'aquesta base. No hi ha lloc més segur a tota la galàxia.

- Entenc -va dir el capità amb gravetat, i va indicar als soldats que el seguissin per la porta. Evidentment, l'adulació sempre servia de molt.

- També he de desactivar temporalment les càmeres de seguretat. Només fins que siguin processats, ja entén. Ningú ha de saber de la seva presència.

- Entesos. - I va ser tan fàcil com això. Els IMPES simplement van sortir i van tancar les portes darrere d'ells. En Gowan, amb el casc fora, ja estava piratejant l'equip, després d'un moment, les càmeres muntades entorn del sostre van quedar a les fosques.

En Haslam va recórrer ràpidament la sala per comprovar no-sé-què, mentre l’Enkhet ens treia les manilles. La Melenna va estirar els braços i les mans cap endavant per eliminar la rigidesa.

- No tenies per què estrènyer-les tant -es va queixar suaument -. Tinc les mans adormides.

- Eres tu la que volia ser convincent.

En Liak va grunyir una amonestació i la disputa, probablement el capítol més recent d'una llarga saga, va cessar. Mentrestant, jo estava furgant de nou en la meva farmaciola, assegurant-me un cop més que cap dels preciosos equips o vials de medicaments estigués danyat. El lleuger pessigolleig dels meus músculs en tensió, el preludi habitual a una reanimació total, començava a treure el cap a través de la meva por.

- On és? -vaig preguntar.

- Estic buscant -va respondre distretament en Gowan, amb la seva atenció totalment ocupada per les imatges intermitents de la pantalla -. Bé, aquí està. Cel·la 2826.

- Bé, vinga, anem-hi!

- Aurin -va dir en Haslam en veu baixa -. Jo estic al comandament d'aquesta missió. Anem quan jo ho digui.

- Haslam -vaig dir en el mateix to -, ha aconseguit que passéssim a través dels IMPES. Ara es tracta d'una missió mèdica. Aquest és el meu departament, recorda? Hi ha un home morint-se en una d'aquestes cel·les. Tinc feina a fer. Deixi-me-la fer-la. - Les paraules "o en cas contrari..." van quedar flotant en l'aire. No sabia molt bé què implicaria "o en cas contrari", però en Haslam es va adonar que jo parlava seriosament de totes maneres. Ell va mig riure, mig sospirar, i va donar el senyal d'avançar.

La cel·la estava al final del passadís central. Mentre l’Enkhet muntava guàrdia prop de l'entrada en Gowan s'havia quedat enrere per buscar una mica més d'informació en els ordinadors, en Haslam va introduir un complex codi en el teclat al costat de la porta. Es va obrir lliscant per revelar un humà prim de pèl gris estirat a la plataforma a l'extrem més allunyat de la petita habitació. Es va incorporar a mitges sobre un colze, amb els ulls molt oberts pel fet de veure'ns. Vaig absorbir detalls mentre m'acostava ràpidament al seu costat, deixant-me anar la farmaciola del voltant de la cintura: estava molt pàl·lid, amb els ulls enfonsats i els llavis secs, el que indicava deshidratació, però estava despert, alerta i conscient. M'havia estat preparant per a un pacient en les portes de la mort, i estava sorpresa del relativament bon aspecte que tenia.

- És aquest l'equip de rescat? -La seva veu era suau i ronca, però mantenia un toc d'humor irònic.

- Nosaltres som. -La Melenna m'havia seguit de prop, i li va oferir un enlluernador somriure que vaig sospitar que podria aixecar a qualsevol home del seu llit de mort en poc temps. Probablement aquesta fos la seva intenció. "Qualsevol cosa perquè la missió sigui un èxit", havia comentat breument durant el viatge. Si coquetejar amb el rescatat ajudava en alguna cosa, ho faria.

- No us... esperava. -Va haver de respirar enmig de la curta frase: si, necessitava una mica d'ajuda. Durant la conversa havia estat obrint ràpidament el meu equip, en aquest moment vaig col·locar la UAI -unitat d'accés intravenós -a la part superior del seu pit i vaig pressionar l'interruptor d'activació. Mentre que el catèter s'enterrava a través de la seva pell a la recerca de la vena subclàvia que conduïa directament al seu cor, vaig obrir dues ampolles de Clondex, una d’esteroides endògens, un pegat de cordina, i un litre de solució de sèrum de reemplaçament, i els vaig col·locar tots a l'abast de la meva mà. En Liak es va ajupir al meu costat, a punt per ajudar-me si fos necessari; en Haslam es va mantenir alerta a la porta.

- Hey -va comentar la Melenna -, mai subestimis el poder d'una dona.

-Estàs en millor forma del que pensava que estaries -li vaig comentar mentre treballava.

- Jo tenia tres vials de... Clondex quan vaig arribar aquí... He estat reduint-me la dosi. No se’m va acabar... fins fa dos dies.

- Com vas aconseguir passar-los per l’escorcoll corporal? -va preguntar la Melenna.

- Me'ls vaig empassar. -Feble com estava, en Vibrion li va fer l'ullet. La Melenna va seguir aquesta declaració a la seva conclusió lògica i va fer una ganyota, curiós, jo no hauria pensat que fos de tipus aprensiva. Vaig passar l'escàner sobre el seu cos, advertint el cor petit (un altre signe de deshidratació) i la reducció dels ronyons i les glàndules suprarenals, que eren símptomes del Zithrom. La pressió arterial era una mica baixa, el ritme cardíac una mica ràpid, però d'altra banda tot semblava bastant normal. Vaig deixar escapar un sospir d'alleujament. Això no serà tan dolent com jo pensava, gràcies als cels. I recorda, la propera vegada que en Briessen vulgui enviar-te a una d'aquestes coses, digues que no.

La UAI va fer clic, i un reflux de la fosca sang venosa va aparèixer a la cambra d'accés, el que indicava que el catèter era a la vena. Va injectar la primera unitat de Clondex i l'esteroide ràpidament, després vaig començar a alimentar la solució de sèrum el més ràpid que vaig poder. Vaig anar amb compte aquí, proporcionar un gran volum de líquid massa ràpid podria resultar perjudicial i causar insuficiència pulmonar i renal.

- Com anem? -va preguntar en Haslam -. Hem de sortir aviat.

- Necessito uns minuts més. Ens han descobert?

- No hi ha senyals encara -va dir -, però no temptem a la sort. Liak, vés a obrir l'entrada del túnel d'accés i espera allà.

En Liak es va apartar del meu costat i va sortir per la porta, agitant-me els cabells amb la seva gran pota mentre passava.

La borsa de fluid estava gairebé buida, la vaig estrènyer per aconseguir que les últimes gotes entressin en el meu pacient, i després la vaig desconnectar. En Vibrion ja tenia millor aspecte, amb els ulls menys enfonsats i el color tornant a la seva cara. Li vaig donar la segona dosi de Clondex, i a continuació vaig plantar el pegat de cordina sobre el seu coll. Es va posar vermell, aixecant una mà tremolosa cap al seu front mentre l'estimulant feia efecte.

- El mal de cap passarà en un minut -li vaig dir -. Això t'ajudarà a mantenir-te dret. Hem de sortir d'aquí. Pots seure?

En Vibrion va assentir, fent una ganyota mentre l'ajudava a seure i tornava a comprovar la seva pressió arterial, aguantava constant. Fins ara, tot bé.

- Liak té el túnel obert -va dir en Haslam, amb calma però amb una nota d'urgència subjacent en la seva veu. Vaig alçar a Vibrion a una posició de peu, la Melenna va fer un pas perquè ell pogués recolzar el braç sobre la seva espatlla, i vaig tornar a revisar les lectures de l'escàner, el seu pols havia augmentat 10 batecs per minut per compensar el canvi en la postura corporal, però la pressió arterial es mantenia estable.

- Estàs bé? -li vaig preguntar.

- Estic bé. -Ell va somriure dèbilment -. Anem-hi.

***

El túnel d'accés corria paral·lel al llarg del passadís, un passatge ple de pols, brillantment il·luminat, amb l'altura justa com per estar dret (en Liak i l’Enkhet havien d’ajupir-se una mica) i l'amplada justa per avançar en fila d'un. La Melenna, en Vibrion i jo, units a la rereguarda, lliscàvem de costat. En Liak anava al capdavant, seguit de l’Enkhet i en Gowan, en Haslam era al centre, on podia supervisar-nos a tots alhora. Era un procés lent, i al principi ens vam veure obligats a retrocedir i tornar a començar un parell de vegades. Jo no tenia ni idea d'on anàvem, i no estava segura de si em feia res. Havia fet el que havia vingut a fer, i el reflux de l'excés d'adrenalina sense usar després de l'acció m'havia deixat esgotada, cansada i famolenca. La Melenna, d'altra banda, semblava alterada i nerviosa.

- Això ens està costant massa temps -va dir entre dents a Haslam, just per davant d'ella -. Quant de temps creus que passarà abans que els IMPES se n'adonin que passa alguna cosa? No són tots idiotes, saps?

- Sóc conscient d'això, Melenna -va dir en Haslam amb mesura, calmat -. Només han passat onze minuts. Tenim temps.

Onze minuts? Com podien haver passat només onze minuts? Semblaven haver passat hores des que havia entrat en aquesta cel·la.

En Liak va grunyir una mica des del cap de la fila, i vàrem seguir avançant. Vaig donar un cop d'ull a Vibrion en diverses ocasions, reavaluant el seu estat, després d'uns minuts estava gotejant suor -feia calor al túnel- i perceptiblement estava més pàl·lid quan es va passar l'efecte de la cordina, però s'agafava suaument a les meves espatlles i seguia movent-se. Se’m va acudir que, tan fràgil com semblava aquest ancià, qualsevol que - a la seva edat, i aclaparat per la malaltia crònica- pogués fundar i dirigir tota una cèl·lula de la Rebel·lió havia de ser més dur que el titani temperat. Sens dubte ho estava demostrant ara.

Després d'uns llargs minuts més d'aquesta empresa, tots ens vam aturar a un senyal d’en Liak: ens acostàvem a la badia d'atracada. El pla consistia a llançar una granada de concussió a la badia mentre romaníem a cobert al túnel, amb els guàrdies incapacitats i el feix tractor presumiblement desactivat, ens esmunyiríem en la nostra llançadora robada, ens enlairaríem, i evadiríem la persecució el temps suficient per completar els preparatius per saltar a l'hiperespai.

Almenys, aquesta era la teoria.

Tots ens vàrem ajupir al terra polsegós del túnel, excepte en Vibrion, que es va asseure bastant sobtadament, com si les seves cames ja no poguessin sostenir-lo. La Melenna el va recolzar a la paret mentre jo remenava al medipac per treure un altre pegat de cordina. No estava segura que fos massa encertat donar-li una altra dosi - li podria causar una fallada cardíaca -, però volia tenir-lo a mà per si el necessitava. Una espurna de color blanc em va cridar l'atenció de cua d'ull a la cantonada més llunyana del passadís, i vaig alçar la mirada.

Un soldat d'assalt, premut contra la paret corba, estava donant la volta a la cantonada, amb el blàster alçat i apuntant-me directament a mi.

Emboscada, vaig pensar, molt fredament i clarament, mentre el temps semblava aturar-se al meu voltant. Em feia la impressió de no poder respirar, les nàusees i el buit atordit eren gairebé exactament el que havia sentit als sis anys, quan vaig caure des d'un balcó de planxa sobre l'estómac. Però la meva ment, entrenada per funcionar lògicament en una crisi, va seguir treballant tota l'estona: No hi ha temps per advertir en Haslam. Estàs bloquejant als altres, no poden envoltar-te per disparar. Si caus, en Vibrion és el proper de la fila.

Tens un blàster.

La meva mà dreta va treure el petit blàster de suport de la funda sota la meva màniga esquerra, va apuntar al soldat, i va disparar. El tret va sortir cap amunt en un angle suficient per passar entre el peto i la part inferior del casc, li va donar de ple en la gola, i el soldat va deixar escapar un murmuri ofegat i va caure de genolls. El seu casc va quedar solt en caure, permetent-me una breu visió d'un home molt jove, de cabell castany clar humit per la suor i enganxat al seu crani, ulls grisos clars oberts de sorpresa, abans que caigués de ple sobre la seva cara.

Tot just vaig tenir temps de sorprendre’m per haver disparat de veritat, quan ja estava envoltada de trets blàster: en Haslam i els altres se n'havien adonat que alguna cosa estava passant darrere nostre, i disparaven per sobre del meu cap en un patró de disparar i ajupir perfectament coreografiat que deia que ja havien estat en situacions com aquesta abans. Els altres soldats, trencada la seva cobertura, havien sortit de la cantonada i ens estaven disparant. Jo vaig començar a fer marxa enrere, amb una idea confusa de protegir en Vibrion amb el meu cos, però la Melenna em va xiuxiuejar:

- A terra!

La seva frase va ser accentuada per una explosió atenuada, però molt forta, procedent de la direcció de la badia d'atracada, que va sacsejar les parets que ens envoltaven. Vaig empassar saliva per igualar la pressió en les meves orelles i vaig fer un parell de trets a l'atzar cap als soldats, alhora que temptejava darrere meu amb la meva mà esquerra buscant el canell d’en Vibrion. El seu pols era ràpid i una mica irregular, però fort, em va estrènyer la mà en senyal de feble consol.

Durant tot això, m'havia oblidat de tractar de tornar a respirar. Vaig panteixar, i l'aire va entrar corrent en els meus pulmons, fent que em sentís sobtadament marejada. Vaig deixar caure el front sobre el meu canell, doblegada maldestrament en una posició semi-fetal a terra, no hi havia molt més que fos capaç de fer. Em vaig quedar allà, agafant la mà d’en Vibrion, fins que algú em va agafar fortament l'espatlla.

- Vinga! -va cridar bruscament una veu -. Ens anem!

Vaig mirar cap amunt per veure en Gowan inclinat sobre mi, sense el casc i amb un plec carbonitzat de cremada de blàster creuant el seu front, on un tret li havia fregat. Em va agafar del canell, em va posar dempeus, i em va empènyer cap endavant, cap a la badia d'atracada. Darrere de nosaltres només quedava un munt d'armadures blanques, el noi d'ulls grisos ocult sota els seus companys. El sòl de la badia estava cobert de manera similar amb els cossos flàccids de soldats i oficials, tots inconscients a la vegada per l'explosió de la magrana de concussió d’en Liak. En Haslam, esperant-nos a l'entrada, em va agafar del braç i em va fer pujar la rampa de la llançadora just darrere de la Melenna i en Vibrion; ell estava recolzant-se en la seva espatlla, amb els genolls doblegats i clarament a la vora del col·lapse. En Gowan ens va seguir a l'interior, va colpejar el tancament de la porta i es va dirigir a la cabina a la carrera, els motors ja estaven rugint en la seqüència d'arrencada. En Haslam ens va deixar a Vibrion i a mi en els seients de passatgers, ens va cordar ràpidament els arnesos, i després es va tornar per seguir la Melenna a popa.

- A on aneu? – vaig panteixar.

-A manejar les armes -va dir de dalt a baix, sense perdre el pas.

- Armes? Pensava que les llançadores no tenien armes!

No hi va haver resposta, llevat de les sacsejades de la nau alçant-se, després vam ser llançats cap enrere per la forta inèrcia de l'acceleració quan la llançadora va sortir disparada cap endavant. Els minuts següents van ser una basta aproximació d'una atracció repulsoelevadora de fira en la que havia muntat una vegada durant una Setmana Festiva de Coruscant: movent-se cap amunt, cap avall, cap als costats, com un llevataps, i diverses direccions menys imaginables, tot això a una velocitat vertiginosa, en total foscor (els llums de la cabina s'havien apagat durant la segona maniobra a alta velocitat), i aquesta vegada amb l'emoció afegida de gent disparant. Vaig poder escoltar vagament la xerrada casual d’en Haslam i la Melenna mentre responien als trets; evidentment aquesta llançadora tenia armes. En Vibrion estava massa lluny perquè jo arribés fins a ell, però estava assegut arraulit en els seus arnesos, amb els ulls enfonsats de nou al seu rostre, però espurnejants. La gent diu que els metges d'emergència són addictes a l'emoció, però això s'estava tornant ridícul. No obstant això, en Haslam tenia raó sobre el pilotatge de l’Enkhet, fins i tot jo m'adonava que estava fent un treball excel·lent per mantenir-nos d'una peça. Finalment el viatge es va convertir en un entrepà d’Aurin en alta gravetat, extraient l'aire dels meus pulmons quan la llançadora donava el salt a l’hiperespai amb les estrelles estirant-se.

Els minuts següents van ser un esborrall, mentre s'acomodava millor a Vibrion i li donava una mica més de fluid i mitja dosi més de Clondex. En Haslam havia rebut un tret de blàster a l'espatlla esquerra, i havia tingut la sort que no li afectés cap dels grans vasos i plexes nerviosos, el vaig netejar i embenà la seva ferida i la d’en Gowan. La Melenna, que havia estat a plena vista dels soldats i sense armadura ni cap altra forma de protecció, no tenia ni una rascada.

 -Per això la portem sempre amb nosaltres -va fer broma alegrement l’Enkhet, caminant a la sala comuna des de la cabina -. És el nostre amulet.

La Melenna li va colpejar suaument a la coroneta amb un somriure burleta, i l’Enkhet va tirar jogasserament d'un dels seus daurats rínxols solts.

Vaig acabar l'embenat d’en Haslam i estava a mig camí de tornar a guardar-ho tot al medipac, pensant que semblava bona idea prendre una beguda calenta, quan em van atacar les tremolors. Sempre em poso una mica tremolosa després d'una emergència; en general se’m passa després d'uns pocs segons, però aquesta vegada es va posar cada vegada pitjor. Em vaig agenollar en les plaques de la coberta al racó de la sala comuna, amb la cara volta cap a la paret, mentre els horribles pensaments burletes s'arrossegaven pel meu cervell.

Va disparar al soldat. El vas matar. Creia que se suposava que eres metge, recordes?

Vaig fer-ho! Era ell o nosaltres.

Sí, és clar. Tota aquesta moralitat simplista i piadosa sobre el teu jurament, i no fer mal, i la santedat de la vida intel·ligent... i res d'això significa realment res, oi?

No era només jo, no només la meva pròpia vida. Havia de protegir un pacient. Havia de protegir tot el grup.

Au, vinga ja! Tu havies de protegir-los? Qui t'ha nomenat Heroi de l'Univers? Reconeix-lo: pots parlar tot el que vulguis sobre moralitat, però al capdavall has tret una vida. No ets una sanadora, ets una assassina.

- Aurin?

Una mà em va tocar l'espatlla i em vaig tornar. En Gowan es va agenollar al meu costat, amb aspecte cansat i malmès i absurdament jove, amb franca preocupació en els seus ulls foscos. El vaig mirar, incapaç de fer passar cap paraula per la pilota de Hessa que s'havia allotjat sobtadament en la meva gola.

- Saps -va dir lentament -, vas fer una bona feina allà fora.

-Jo el vaig matar. - Una respiració profunda em va permetre parlar, però no va poder evitar la tremolor de la meva veu.

-Ja ho sé. I sento que haguessis de fer-ho... però no puc dir que sento que ho fessis. -La seva veu era ferma, tranquil·la -. Escolta, Aurin... això és una guerra. L'objectiu de la guerra és que si pots matar força gent de l'altre costat, es rendiran. Això és una cosa dura amb el que viure. I el que és encara més dur és que, de vegades, en la matança queden atrapades persones que en realitat no haurien d'estar allà. I crec que ets una d'aquestes persones.

- Pots dir això una altra vegada. – Se’m va escapar un feble gemec, meitat riure, meitat sanglot -. Se suposa que he de mantenir a la gent viva, no... això.

- Exactament. I això és el que fa que el que vas fer avui sigui tan valuós. La Rebel·lió no té ni de lluny tantes tropes com l'Imperi. Si no podem seguir amb vida el temps suficient per guanyar aquesta guerra, haurem malgastat les nostres vides. Mira-ho d'aquesta manera: has ajudat a mantenir-nos a tots amb vida una mica més de temps per lliurar aquesta batalla. I vas mantenir a Vibrion amb vida, i això és encara més important, per ser ell qui és. Perquè ell pot atraure altres que creuen que el que estem fent és el correcte.

No m'esperava tanta dolçor, tanta eloqüència d'aquest home fosc que tot just havia parlat durant tota la missió. El nus a la gola es va dissoldre ràpidament en llàgrimes. En Gowan va posar maldestrament un braç al voltant de les meves espatlles mentre plorava, llàgrimes calentes de vergonya, d'autorecriminació, de dolor i de pura reacció als esdeveniments del dia.

Les tensions i el dolor van anar sortint gradualment fora del meu cos, juntament amb les llàgrimes. Després d'uns minuts, simplement vaig deixar de plorar i em vaig deixar caure esgotada a la paret, em vaig passar la màniga pels ulls i vaig somriure tremolosament cap en Gowan.

- Ja estic bé. De veritat -vaig afegir davant la mirada incrèdula -. Sento haver-te omplert de llàgrimes. Jo només... voldria estar tota sola un moment.

Ell va assentir amb el cap i es va aixecar.

- Vols alguna cosa? Una beguda?

- Ara no, gràcies.

Ell va assentir amb el cap i va avançar cap a la cabina.

- Gowan?

Es va donar la volta.

-Gràcies.

Ell va tornar a assentir i es va allunyar. Em vaig quedar allà asseguda per un temps, amb els ulls tancats i la ment a la deriva. En la seva major part, havia fet el que vaig venir a fer. Havia aconseguit que en Vibrion sortís amb vida de la presó, jo mateixa havia aconseguit escapar, igual que la resta de l'equip. I si tot això es devia en part al fet que hagués violat el meu jurament de no fer mal... bé, potser es podrien fer excepcions per haver fet una cosa dolenta per una bona raó. Potser les boniques regles de la medicina no es mantenien massa bé en la guerra. De qualsevol manera, no hi havia res que pogués fer al respecte ara... excepte desitjar que aquest noi d'ulls grisos es fes un amb la Força que ens uneix a tots, i seguir endavant amb la meva vida i la meva feina el millor que pogués. Vaig sospirar, em vaig aixecar -adolorida com per les seqüeles d'un tret atordidor- i vaig anar a la recerca d'aquesta beguda calenta.

***

Em van donar una medalla quan vam tornar: el Premi a l’Assoliment de Camp, la qual donen a tots els operatius de camp que tornen de la seva primera missió. Encara la tinc. La vaig tirar en un calaix i no l'he mirat des de llavors. Però igual que una ferida a mig curar, sempre sé que hi és.

FI