PLANETA DE PENOMBRa
La trilogia de la Callista
Bàrbara Hambly
Capítol 1
El primer a morir va
ser un infant de marina anomenat Koth Barak.
Un dels seus
companys de tripulació del creuer d'escorta de la Nova República Impenetrable
el va trobar tirat sobre la taula a la sala de descans de la coberta nou, a la
que havia anat mitja hora abans per prendre una tassa de cafina. Vint minuts
després del moment en què en Barak hagués hagut d'estar de tornada en el seu
lloc, la sergent d'artilleria Gallie Wòver va començar a buscar-lo amb la
irritada certesa que en Barak havia anat a fer una ullada als bancs infològics
"per Si algú havia estat parlant
de la missió".
Ningú anava a parlar
de la missió, naturalment. Encara que anava acompanyada per l’Impenetrable, el
viatge al sector de Meridian emprès per la cap d'Estat la Leia Organa Solo era
d'una naturalesa completament extraoficial. El Partit dels Drets de la Intel·ligència
hauria esgrimit l'argument, totalment encertat, que en Seti Ashgad, l'home amb
el qual s’havia de reunir en el punt de cita situat en els límits dels sistemes
de Chorios, no ocupava cap lloc oficial a Nam Chorios, el seu món natal.
Organitzar una conferència oficial hauria suposat atorgar una aprovació tàcita
a les seves exigències, que eren compartides pel Partit Racionalista.
El que, de fet i en
última instància, era precisament la raó per la qual havia de parlar amb ell.
Quan la sergent Wòver
va entrar a la sala de descans de la coberta nou, el primer que va veure va ser
el tènue parpelleig de blaus sobre blaus a la pantalla infològica.
-Maleïda sigui,
Koth, ja t'he dit que...
I llavors va veure
que el jove estava immòbil a l'altre costat de la pantalla, amb el cap recolzat
a la taula de la sala de descans i els ulls tancats. Mentre cridava el seu nom
- Koth! -, li va semblar que les parpelles del jove infant de marina es movien
d'una manera gairebé imperceptible.
La Wòver va pressionar
el botó d'emergència en una reacció pràcticament instintiva. Durant els pocs
moments que van transcórrer abans que arribessin els androides metges, la Wòver
ensumà la tassa de plasté gris abandonada sobre la taula a uns centímetres dels
flàccids dits d’en Koth. El seu contingut ni tan sols s'havia refredat. Una
prima pel·lícula de líquid s'havia adherit als començaments de borrissol de
color préssec a la qual en Koth, presumint d'un considerable optimisme, deia el
seu bigoti. El contingut de la tassa feia una olor tan bona com es podia
esperar que fes l’olor de la cafina de la flota, i no hi havia ni que pensar d’alcohol
o drogues..., no a bord d'un creuer d'escorta de la Nova República i tampoc pel
que feia al Koth. El jove infant de marina sempre havia estat un bon noi.
La Wòver era una
veterana de les sales de màquines que havia preferit servir quinze anys a bord
dels saltaplanetes dels serveis mercants abans que romandre a la flota després
que els matons d’en Palpatine es fessin amb el poder. La sergent tenia cura
dels «seus» infants de marina com si fossin els fills seus propis fills, la
vida dels quals havia lliurat a la Rebel·lió. Si algun d'ells hagués estat
tenint problemes amb la beguda, l'espècia o la pols hilarant, la Wòver ho
hauria sabut.
Alguna malaltia misteriosa?
Les plagues eren
l'etern malson de qualsevol navegant de l'espai. Però l'equip de «bona
voluntat» que havia pujat a bord ahir procedent del petit navili d’en Seti
Ashgad havia superat l'examen mèdic, i en qualsevol cas Nam Chorios portava
quatre segles inscrit en els registres galàctics sense que mai s'hagués fet la
més mínima menció a algun virus planetari endèmic. Tot el passatge i la
tripulació del Llum de la Raó havien vingut directament del planeta.
Tot i així, la Wòver
va teclejar el codi del comandant al tauler mural.
- Senyor? Aquí la
Wòver. Un dels infants de marina ha perdut el coneixement. Els androides metges
encara no han arribat, però...
La porta de la sala
de descans es va obrir darrere d'ella amb un suau xiulet. La Wòver va llançar
una ràpida mirada de dalt a baix per veure com un parell de 2-1Bs entraven
portant amb ells una taula que ja estava desplegant sensors i cables de suport
vital, ramificant-se com si fos el monstre d'un holovídeo de quarta categoria.
-Sembla bastant greu
-va seguir dient-. No, senyor, no sé de què es tracta, però he pensat que hauríeu
de posar-se en contacte amb el navili insígnia de la seva excel·lència i amb el
Llum per a informar del que ha passat. D'acord, d'acord... -Va afegir,
tornant-se mentre un 2-1B es plantava davant seu amb impassible cortesia
mecànica -. El meu cor és teu -va declarar jovialment, i després va esperar que
l'androide anés reunint laboriosament el vuitanta-cinc per cent de
probabilitats que l'observació fos una broma.
-Moltes gràcies,
sergent Wòver -va dir educadament l'androide quant va haver acabat de processar
la cascada de bits amb un últim espetec -, però l'òrgan no serà necessari. N'hi
haurà prou amb una mera lectura de funció.
Un instant després la
Wòver va girar sobre els seus talons, perplexa, mentre l'altre 2-1B col·locava el
Barak sobre de la taula i el connectava als sensors. Tots els traços de les
lectures van caure en picat, i una suau dringadissa d'alarmes va començar a
vibrar l'aire.
- ¡Maledicció i
putrefacció! -La Wòver es va alliberar del seu examinador amb una brusca
estirada i va anar cap el noi-. Per tots els llums del dia, què...?
El rostre d’en Barak
s'havia tornat d'un gris ceruli. La taula ja estava injectant estimulants i
substàncies antixoc en les venes del noi, i els ulls del 2-1B connectat a
l'altre costat havien adquirit la inconfusible mirada buida que indicava que un
androide s'estava comunicant amb altres sistemes de la nau. La Wòver va poder
veure les primeres línies del diagnòstic en les pantalles que cobrien els
flancs del transport antigravitatori de personal.
No hi havia virus,
bacteris o verins.
El cos d’en Koth
Barak no contenia absolutament res que no hauria hagut de ser-hi.
Les línies van
prosseguir el seu ràpid descens cap al zero, van arribar a ell i es van
esfumar.
--------
-Excel·lència, la
situació a què ens estem enfrontant a Nam Chorios és força complicada.
En Seti Ashgad va
donar l'esquena a la bombolla de quatre metres de la zona d'observació per
contemplar la dona esvelta i fredament vigilant que estava asseguda en una de les
butaques de cuir gris de la sala.
- «Ens», noble
Ashgad? En qui està pensant exactament?
La veu de la Leia
Organa Solo, cap d'Estat de la Nova República, sempre solia sorprendre als qui
la sentien per primer cop, potser perquè no s'esperaven que fos tan rica i
greu. La relativa joventut de la Leia, que no era molt alta i tenia un aspecte
gairebé fràgil, també sorprenia als que ignoraven que des dels disset anys
sempre havia jugat un paper molt important en la Rebel·lió encapçalada pel seu
pare i per la gran estadista Mon Mothma. Després de la mort del seu pare, la
Leia s'havia convertit en el nucli de la Rebel·lió. Hi havia manat tropes,
havia jugat a fet i amagar amb la mort i havia fugit per mitja galàxia amb el
seu cap posat a preu abans de complir els vint-i-tres anys. Ja tenia trenta-un
i no els aparentava..., excepte pels seus ulls.
- S'està referint
als habitants de Nam Chorios o només a alguns d'ells?
-Em refereixo a tots
ells. –l’Ashgad va anar cap a ella i es va aturar massa prop de la seva butaca,
intentant dominar-la amb la seva alçada i amb el fet que ell estava dret mentre
que la Leia romania asseguda. Però la Leia va alçar els seus ulls castanys cap
a ell i la seva mirada li va dir que sabia amb tota exactitud què estava fent,
o intentant fer, i l’Ashgad va retrocedir-. Em refereixo a tots nosaltres...
-Es va corregir a si mateix un instant després-, tant als Nouvinguts com als
theranians.
La Leia va entrellaçar
les mans sobre el seu genoll, i les seves folgades mànigues de vellut i la
voluminosa faldilla de la seva túnica cerimonial de color carmesí van recollir
la suau claredat de les llums hàbilment dissipades que brillaven sobre el seu
cap i la de les llunyanes estrelles suspeses en la foscor que s'estenia a
l'altre costat de la curvatura de la bombolla d'observació. Cinc anys abans
hauria emès alguna àcida observació per retreure-li que es negués a esmentar el
segment més gran de la població del planeta, aquells simples gran viatgers que
no pertanyien ni al grup tecnològic post-imperial dels Nouvinguts ni a l’esparracat
culte theranià que dominava els gèlids erms mancats d'aigua. Però la Leia del
present es va limitar a guardar silenci i va esperar a sentir què més havia de
dir.
- Hauria explicar-li
que Nam Chorios és un món hostil i àrid -va seguir dient l’Ashgad amb aquella
melodiosa veu de baríton tan sorprenentment semblant als enregistraments del
seu pare que havia sentit la Leia-. Si no es fa un ús massiu de la tecnologia,
és literalment impossible viure-hi allà.
- Els presoners
enviats a Nam Chorios per la dinastia Grissmath semblen haver-se-les arreglat
força bé durant els últims set-cents anys.
Una ombra
d'irritació va creuar fugaçment pel rostre d’en Ashgad, però es va esvair de
seguida.
-Ah, veig que la
seva excel·lència ha estudiat la història del sector -va dir amb un
enlluernador somriure ple d’impecables dents blanques mentre tractava de fer
veure que això li complaïa moltíssim.
-Prou per conèixer
els orígens de la situació -va replicar la Leia amb dolça afabilitat -. Sé que
la dinastia Grissmath enviava els seus presoners polítics a Nam Chorios amb
l'esperança que es morissin de fam en aquest món, i que va envoltar el planeta
amb un anell d'estacions artilleres automatitzades per evitar que fossin
rescatats. Sé que els presoners no només es van negar a donar-los la
satisfacció de veure com es morien, sinó que els seus descendents, i els
descendents dels guàrdies, segueixen conreant les franges on hi ha aigua mentre
que Meridià, el món natal de la dinastia Grissmath, s'ha convertit en una bola
de residus radioactius calcinats.
De fet, el Registre
contenia molt poques dades més concernents a Nam Chorios. Aquell planeta
portava segles pràcticament oblidat per tots, i la Leia només havia sentit
parlar d'ell abans de la crisi actual perquè en una ocasió el seu pare havia
observat que el vell Emperador Palpatine semblava estar utilitzant Nam Chorios
per al seu propòsit original de món-presó. Quaranta anys abans havien corregut
rumors que el primer Seti Ashgad havia estat segrestat i abandonat en aquell
planeta tan aïllat com remot per agents del seu enemic polític, aleshores
senador Palpatine. Aquells rumors van seguir sent merament rumors sense
demostrar-se fins que el segon Ashgad, que semblava un duplicat amb els cabells
negres de l’encanudit i corretjós polític desaparegut, es va posar en contacte
amb el Consell després de les primeres disputes sobre el planeta i sol·licitar
ser escoltat.
Tot i així, la Leia
va pensar que no hi havia cap raó per permetre que aquell home s'assabentés de
fins a quin punt era escassa la informació sobre el planeta o la situació de
què disposaven.
«No et reuneixis amb
l’Ashgad -deia el missatge que havia arribat a les mans de la Leia en el mateix
instant en què s'estava preparant per pujar a la llançadora que la portaria
fins al seu navili insígnia -. No confiïs en ell i no accedeixis a cap de les
seves exigències i, per sobre de tot, no vagis al sector de Meridià.»
- Excel·lent! –L’Ashgad
va embolicar l'elogi amb una ganyota que estava a mig camí entre l’enuig i la
irritació, encara que va aconseguir emetre una rialleta totalment automàtica
com a acompanyament -. Però la situació no és tan senzilla, naturalment.
-No ho són, oi? -Va
murmurar una veu des de la cantonada de la sala en la qual una enfiladissa
dyanthis de fosques fulles omplia d'ombres al voltant de la bombolla
d'observació.
-Bé... Segons tinc
entès, abans que per casualitat es reiniciés la colonització després de la caiguda
de l'Imperi, al planeta només hi havia descendents dels presoners i guàrdies
originals de Meridià.
Dzym, el secretari de
l’Ashgad, va somriure entre les ombres de l’enfiladissa.
La Leia encara no
tenia molt clar quin era l'origen de l'aversió profundament irracional que li
inspirava en Dzym. Hi havia espècies alienígenes que els humans de la galàxia -els
corellians, alderaanians i altres races humanoides -trobaven repulsives,
normalment per raons relacionades amb indicadors subliminars com les feromones
o a causa d'alguna classe de programació cultural subconscient. Però els
chorians, que eren coneguts com Veterans tant si pertanyien al culte theranià
com si no, descendien de la mateixa arrel comuna humana. La Leia es va
preguntar si la seva aversió tindria alguna cosa a veure amb un factor tan
simple com la dieta. No hi havia percebut cap olor peculiar que emanés d'aquell
homenet de pell marró i negres cabells recollits en una elegant cua, però sabia
que aquest tipus de coses solien escapar a l'atenció de la part conscient del
cervell. Era perfectament possible que hi hagués alguna mena de reacció feromònica
situada molt per sota del nivell de la consciència, potser com a resultat de
les unions considerablement endogàmiques pròpies d'un món on les comunitats es
trobaven àmpliament disperses i mai havien estat molt nombroses. També podia
tractar-se d'una mera reacció davant l'individu, alguna cosa relacionada amb la
flacciditat d'aquella boca tan neutra i corrent, o amb aquells ulls entre
castanys i groguencs d'un aspecte curiosament aplatat que mai semblaven
parpellejar.
- Vostè és un dels
chorians originals, noble Dzym?
En Dzym va romandre
totalment immòbil. La Leia es va adonar que subconscientment havia estat esperant
que en Dzym reaccionés amb algun moviment desagradable, o potser fins i tot
groller i repugnant. En Dzym ni tan sols va inclinar el cap.
-Sí, excel·lència -va
dir-. Els meus avantpassats formaven part del primer grup enviat a Nam Chorios
per la dinastia Grissmath.
Una cosa va canviar
en els seus ulls, que no van arribar a cristal·litzar-se però van adquirir una
expressió distant i abstreta, com si tota la seva atenció hagués estat dirigida
sobtadament cap a un altre lloc.
L’Ashgad va seguir
parlant molt de pressa, com si volgués dissimular la manca de reaccions del seu
secretari.
-El problema, excel·lència,
és que set-cents cinquanta anys de complet aïllament han convertit la població
de Veterans de Nam Chorios en, i espero que disculpi la meva franquesa, els
conservadors més tossudament fanàtics que es pot arribar a trobar fora d'una
junta de patents acadèmica. Són grangers, naturalment, i entenc la seva manera
de pensar... Han suportat un clima i un sòl impossiblement difícils durant
segles en els que han viscut amb un mínim de tecnologia, i tant vostè com jo
sabem fins a quin punt això afavoreix semblant aparició del conservadorisme i,
per parlar clar, de la seva superstició. Un dels canvis que el meu pare va
intentar introduir al planeta va ser una clínica moderna a Hweg Shul. La
clínica no aconsegueix guanyar els diners suficients per mantenir en
funcionament els androides metges. Els grangers prefereixen portar els seus
malalts a qualsevol Oient del culte theranià perquè sigui curat mitjançant
"el poder absorbit de l'aire».
Les mans de l’Ashgad
es van agitar sarcàsticament en el buit, creant una pantomima silenciosa de
conjurs i fetilleries. Després es va asseure a l'altra butaca de cuir gris, un
home robust vestit amb una jaqueta marró molt senzilla i uns pantalons
òbviament confeccionats per un androide tèxtil del model estàndard dignificats
pels accessoris, un cinturó amb sivella daurada, una cadena pectoral, un
fermall d'or al coll, que la Leia havia vist en els vells hologrames del seu
pare. L’Ashgad va recolzar els colzes en els genolls i es va inclinar cap
endavant com si anés a fer-li una confidència.
-El Partit
Racionalista no només està intentant ajudar els Recent Arribats, excel·lència -va
dir-, sinó que també intenta ajudar els mateixos grangers. Desitgem ajudar els
Veterans que no pertanyen al culte i que només volen sobreviure. Llevat que es
faci alguna cosa per arrabassar el control de les velles estacions artilleres
als membres del culte, que prohibeixen qualsevol classe de comerç
interplanetari, aquesta gent seguiran vivint com..., com els esclaus agrícoles
que van ser en el passat. El Partit Racionalista ja té prou força a Nam
Chorios, i segueix creixent. Volem obrir el comerç planetari amb la Nova República.
Volem gaudir de la tecnologia i explotar adequadament els recursos del planeta.
Li sembla que hi ha alguna cosa de dolent en això?
-La majoria
d'habitants del planeta pensen que sí.
L’Ashgad va manotejar
furiosament.
- La majoria
d'habitants del planeta s'ha deixat rentar el cervell per mitja dotzena de
llunàtics que s'atipen d’arrels de Brachniel fins a embogir i després es
dediquen a vagar pels deserts xerrant amb les roques! Si volen que les seves
collites es marceixin a terra i que els seus fills morin només perquè ells es
neguen a entrar en el món modern... Bé, encara que em trenca el cor veure-ho,
suposo que tenen el dret a fer el que vulguin amb les seves vides. Però és que
a més també estan prohibint als Nouvinguts que entrin en el món modern!
La Leia sabia que en
Dzym confirmaria i donaria suport a qualsevol cosa que digués l’Ashgad -sent el
seu secretari, difícilment podia fer res més -, però així i tot va mirar al
chorià. Aquest seguia assegut i immòbil sense dir paraula i amb els ulls
clavats en el no-res, com si s'estigués concentrant en algun assumpte que no
tingués res a veure amb el que els havia portat fins allà, encara que de tant
en tant llançava un ràpid cop d'ull al cronòmetre de la paret. Al seu costat,
la bombolla oferia un espectacular panorama de la corba de gel verd i groc lluent
de Brachnis Chorios, el planeta més distant dels diversos sistemes designats
amb aquest nom i la lluna més gran havia estat triada com a punt de cita
orbital per a la reunió secreta.
El creuer escorta l’Impenetrable
amb prou feines era visible en un ex extrem del panorama, una silueta platejada
de morro aplatat que semblava vagament irreal sota la claredat de les
estrelles. A sota d'ell i molt a prop del resplendent triangle d'estrelles de
colors format pels primaris de Brachnis, Nam i Pedducis Chorio i resultant
patèticament minúscul al costat de la mola del creuer, flotava el garbuix de
cascos bronzejats interconnectats de la nau d’en Seti Ashgad, al Llum de la
Raó. Fins i tot el navili insígnia de la Leia, el Borealis, semblava un gegant
al seu costat. Format pel tipus de petites naus que podien escórrer d'una en
una a través de les sempre vigilants pantalles de les velles instal·lacions
defensives de Nam Chorios, al Llum amb prou feines hauria resultat utilitzable
com saltaplanetes, i mai podria haver fet un salt hiperespacial.
«I d'aquí aquesta
missió», va pensar la Leia amb una certa inquietud. Abans d'haver rebut aquell
silenciós missatge, el fet que estiguessin tan lluny de les bases del poder de
la Nova República més properes, que es trobaven a Durren, i la seva proximitat
al que en un passat no tan distanciat havia estat la satrapia imperial del
sector Antemeridià ja ha havien estat suficient per posar-la una mica nerviosa.
Seria això l'única cosa de què pretenia advertir-la
aquella curta nota, o hi hauria alguna cosa més?
-Els theranians no
són el tipus de persones en les que confiï prou com per estar disposat a deixar
el meu destí a les seves mans, excel·lència -va murmurar en Dzym. El secretari
semblava haver tornat a prestar atenció a la conversa mitjançant un gran
esforç, i havia entrellaçat les seves primes manetes enfundades en guants de
cuir violeta -. Han acumulat un poder impressionant dins de les comunitats dels
Veterans que s'estenen al llarg de les franges d'aigua. Com podria ser d'altra
manera quan disposen d'armes i d'una gran mobilitat, i a més porten generacions
sent l'única font de cures mèdiques que han conegut aquesta gent?
Un parpelleig
lluminós que va lliscar al llarg dels lluents costats de l’Impenetrable i va semblar
cremar més enllà de les fulles de la dyanthis, que ocultaven les vores de la
bombolla d'observació, va atreure la mirada de la Leia. Un instant després va
veure que diverses de les llums de la zona posterior de la nau escorta s'havien
apagat.
-----------
- Què vol dir amb
això que no pot establir contacte? -El comandant Zoalin va girar sobre els seus
talons amb visible irritació i va donar l'esquena al tauler de comunicacions,
que acabava de cobrar vida amb un esclat de claredat tan intens com el d'un
llum de festival, mentre assenyalava un altre indicador parpellejant amb un
dit-. No pot obtenir resposta del Borealis, o es tracta d'alguna altra cosa?
-Sembla un simple
bloqueig de senyals, senyor. -Oran, la cap de comunicacions, es va fregar el
front en una nerviosa salutació -. En Legassi està intentant esbrinar què és el
que passa exactament.
L’Oran es va girar
al seu seient dins de la petita pantalla, permetent que el comandant tingués un
fugaç indici del centre de comunicacions, el tauler principal estava ocupat per
un gegantí diagrama dels circuits de comunicació de l’Impenetrable il·luminat
per lluents línies grogues. Petites llums vermelles es lliscaven ràpidament al
llarg d'elles, seguint l'avanç de l'examen sinàptic mitjançant el qual
intentaven localitzar un bloqueig o interferència en la transmissió d'energia
que hagués resultat bastant fàcil de trobar i corregir sota circumstàncies
ordinàries.
Però les circumstàncies
havien passat d’ordinàries a espantoses en poc menys de deu minuts. I a jutjar
per les llums vermelles que s'encenien i s'apagaven per tot el seu tauler de
comunicacions, el missatge panteixant i entretallat que havia arribat de la
infermeria i la sobtada absència de respostes o informes procedents de
manteniment, llançadores, energia i diverses seccions més de la nau, la
situació estava progressant de dolent a pitjor amb tota la rapidesa d'una
òrbita inestable condemnada a acabar al planeta.
- Legassi?
L’Oran es va aixecar
del seu seient. En Zoalin va veure que la butaca situada davant de la consola
de control, i que havia cregut buida fins aquell moment, estava ocupat.
L'especialista Legassi s'havia s'ensorrat damunt de la seva consola i les seves
escamoses mans color salmó rebregaven espasmòdicament les vores del tauler al
compàs dels terribles estremiments que es lliscaven per tot el seu cos igual
que les ones pel mar.
«Se suposa que els
virus humans no afecten els calamarians.», Va pensar en Zoalin.
«Però potser no es
tractés d'un virus, és clar.»
I el mateix podia
dir-se dels sullustans i els nalronis, dues espècies representades per
tripulants que havien informat sentir-se malalts durant els últims cinc minuts.
En Zoalin creia recordar dels seus cursos de xenobiologia que Nalroni i Mon
Calamari eren un exemple molt usat en els llibres de text per explicar els
sistemes immunes mútuament exclusius. A un calamarià li era literalment
impossible contraure les malalties que podien afectar als nalronis.
- Legassi? -L’Oran
es va inclinar sobre el cos tremolós del calamarià -. Legassi, què...?
Un instant després
va trontollar, gairebé com si acabés de rebre un cop, i es va dur una mà al pit
i la va moure maldestrament amunt i avall, com si intentés dissipar algun dolor
o entumiment donant-se un massatge.
- Comandant Zoalin?
-Va murmurar la veu cortès i impassible del 2-1B que exercia les funcions en cap
de la infermeria pel canal que havia deixat obert-. Lamento haver d’informar-lo
que la teràpia amb tancs bacta no només no sembla retardar la dissolució dels
subjectes sinó que, de fet, aparentment la incrementa per un factor que, en la
mesura que analitzable, frega el trenta-cinc per cent.
Mentre aquelles
paraules tranquil·les i mesurades ressonaven en la seva unitat auricular, En
Zoalin va fer que la pantalla de la consola central passés d'una imatge a una
altra, i va anar prement les tecles sintonitzadores dels passadissos en els
quals els equips de recerca que intentaven localitzar el bloqueig de senyals
s'anaven dirigint cap a la infermeria a mesura que primer un dels seus
integrants, i després un altre i un altre més, es recolzaven a la paret i
començaven a fregar-se el cap, el pit o el costat. La imatge va acabar tornant
a la infermeria, on els androides incansables i immutables operaven ascensors
mecànics per extreure el cos gotejant i sense vida de la sergent Wòver del tanc
bacta; i a la sala de control del compartiment de llançadores, on l'últim
especialista de guàrdia estava morint en una agonia solitària al costat de la
porta.
«Quinze minuts...
-Va pensar en Zoalin amb una mena d’atordit horror-. Només han passat quinze
minuts des que la Wòver va usar l'intercomunicador de la sala de descans de la
coberta nou.»
Ni tan sols havia
tingut temps de tallar la connexió abans que comencessin a arribar les altres
transmissions. El tripulant de primera Gasto s'havia desmaiat. El cap
d'enginyers Cho P'qun s'havia desmaiat. «No vam aconseguir establir contacte
amb manteniment, senyor...»
-4C. -Va canviar de
canal per establir contacte amb la Divisió 4C, la Divisió Operativa de Senyals
de l'Ordinador Centre central-. Sol·licitud de reprogramació d'emergència. Tots
els androides de manteniment del...
Li feia mal el cap,
i també notava dolor al pit. Va descobrir que li costava respirar. «És la
tensió, es va dir a si mateix, i no té res d'estrany que estigui una mica
tens.» Havia de localitzar el bloqueig de senyals i havia d'establir contacte
amb el navili insígnia de la cap d'Estat. Fos com fos, havia d'enviar una
transmissió al Complex Metge del sector de Nim Drovis.
-Que tots els
androides de manteniment de la categoria C3 localitzin qualsevol equip no
estàndard en... - I de quin color serien les línies intersectades per un
bloquejador de senyals? -. Que localitzin qualsevol equip no estàndard en les
línies verdes. -Esperava no haver-se equivocat. Estava començant a sentir un
agut palpitar al cap-. Iniciació immediata.
Això no serviria de
molt, naturalment. Els androides eren sistemàtics. El mètode que emprarien per
localitzar qualsevol possible equip no estàndard consistiria a començar per la
proa i anar avançant cap a la popa, investigant totes les escotilles i relés en
comptes de començar inspeccionant els llocs més obvis..., aquells en què algun
membre del petit grup de bona voluntat d’en Seti Ashgad podia haver gaudit
d'uns moments de soledat.
Encara que no tenia
per què tractar-se de l'Ashgad, per descomptat. Un bloquejador de senyals podia
ser connectat a un cronometrador, i això volia dir que l'artefacte podia haver
estat instal·lat a l’Impenetrable abans de la seva discreta partida d’Hesperidi.
En Zoalin va
descobrir que, sense que la seva ment fos conscient, s'havia recolzat al
seient. Les seves mans i els peus estaven gelats. Va sintonitzar la imatge del
navili insígnia Borealis, immòbil i llunyà amb la negror de les estrelles com a
fons. En realitat es trobava bastant a prop, però tot i així caldria recórrer
diversos quilòmetres a través de la pàl·lida resplendor iridescent del planeta
que s'estenia per sota d'ells per poder arribar-hi.
I si aquell
misteriós el-que-fos també estava fent estralls allà? I si el capità Ioa estava
intentant posar-se en contacte amb ell?
En Zoalin va
recolzar el cap en l’encoixinat del seient. «Vint minuts -va pensar-. Vint
minuts... »Se sentia com si estigués dins d'un turboascensor que s'estigués
submergint a tota velocitat en un pou interminable ple de foscor.
----------
-Sóc conscient que
s'han dit moltes coses bastant dolentes sobre el Partit Racionalista durant els
últims anys. -En Seti Ashgad s'havia aixecat de la seva butaca com impulsat per
la importància de la seva causa, i estava anant i venint nerviosament d'un
costat a un altre per darrere d'ell-. Però li asseguro que no som els..., els
capitalistes espoliadors que descriuen els nostres enemics. Els Nouvinguts van
anar a Nam Chorios amb l'esperança d'obrir noves fronteres. Els empresaris no
poden establir-se a Peduccis Chorios. Llocs com Nim Drovis, Budpock i Ampliquen
tenen les seves pròpies civilitzacions rígidament establertes i tancades en si
mateixes. ¡Donada la considerable presència de la indústria pesada en el sector
Antemeridià, les meres oportunitats comercials existents ja serien suficients
perquè tot el procés de colonització de Nam Chorios pogués ser autosuficient!
»Però no es tracta
únicament que als Nouvinguts els estigui prohibit portar-hi qualsevol nau que
sigui més gran que un aparell personal..., o treure-la del planeta. Atesa la
costum theraniana d'obrir foc sobre qualsevol nau que superi certes dimensions,
quan l'equip es gasta i deixa de funcionar ningú pot substituir-lo llevat
pagant sumes exorbitants. Això significa que no hi exportacions que permetin
viure per sobre del simple nivell de subsistència. Significa que hem de
pagar-ho tot a preus de contrabandista. Significa que, com el Registre no els
va proporcionar la informació suficient sobre les condicions de vida, aquestes
persones s'han condemnat així mateixes a viure exiliades en una ruïna cultural.
No pot pretendre que això sigui just, excel·lència.
-No, no puc fer-ho -va
dir la Leia, parlant lentament i amb molta calma-. Però no creu que la
colonització consisteix precisament en això? No creu que en el fons tot es
redueix a córrer un risc sense saber amb quines condicions et trobaràs quan
arribis allà? No estic afirmant que els theranians tinguin raó, per descomptat -va
afegir, aixecant una mà mentre l’Ashgad empassava aire per emetre una protesta
plena d'indignació -. El que estic dient és que compten amb el suport de la
majoria de la població del planeta.
- La qual viu en un
estat d'esclavitud perquè està presonera de les supersticions i les mentides!
«Però això no és una
cosa que concerneixi a la Nova República.» La Leia va aixecar les espatlles
sota el pes carmesí de la seva túnica, veient en el foc de la ira d'Ashgad un
reflex de les que haurien estat les seves pròpies reaccions quan tenia divuit
anys. «Però és que no hauria de ser així!» Encara recordava com s'havia encarat
amb el seu pare i com havia sanglotat quan les preses d'unes criatures
vampíriques anomenades garthoons havien decidit tornar amb els seus vampirs
després d'un llarg i complicat judici. La Leia havia necessitat molt temps per
poder arribar a comprendre i respectar la decisió de no emprendre cap mena
d'acció que havia pres el seu pare.
- Nam Chorios no
forma part de la Nova República. Legalment, no tenim cap dret a interferir en
els seus assumptes.
- Ni tan sols per
protegir els drets dels colons, els drets d'homes i dones que...?
-Que van abandonar
la República per anar a viure a un món que no formava part d'ella-el va
interrompre la Leia-, i que van decidir córrer un seriós risc en un planeta
sobre el qual no sabien gairebé res. Tothom sap fins a quin punt són deficients
les informacions del Registre. I l'Imperi «protegint els drets» d’Alzoc III, de
Garnib, de Trosh...
El rostre de l’Ashgad
va enrogir.
- Aquests casos no
tenen res a veure amb la nostra situació! ¡Puc assegurar-li que no li estem
demanant que esclavitzi a una població nativa! L'únic que li demanem és que
faci que els que volen poder viure decentment es trobin en condicions de
fer-ho.
-La majoria de la
població de Nam Chorios va expressar la seva voluntat en una votació quan va
decidir no unir-se a la Nova República -va dir la Leia-, i els colons ho
sabien. No tenim cap dret a passar per alt els desitjos de la majoria. No vull
semblar dura o insensible, noble Ashgad, però que jo sàpiga els Nouvinguts no
estan sent sotmesos a cap mena de pressió.
-Excepte la que
suposa el fet que tota la seva vida està allà. Tots els recursos i possessions
són allà, i mentre les estacions artilleres segueixin funcionant ni tan sols
poden emportar-se-les en el cas que vulguin
marxar. Tot el seu futur està en aquest planeta.
-I el futur dels habitants
originals també, noble Ashgad.
L’homenàs va
romandre immòbil durant un moment amb una mà al maluc i l'altra recolzada en el
respatller de la seva butaca, el cap inclinat i un negre floc de la seva
abundant cabellera penjant sobre un front arrugat per la frustració i l'esforç
de la reflexió. En Dzym havia tornat a sumir-se en el silenci entre les fosques
fulles del seu minúscul refugi, i mantenia entrellaçades les seves mans
enguantades mentre un lleu arrufament de concentració alterava la llisor del
seu front. Pel que havia pogut veure la Leia, fins ara ni tan sols havia pres
anotacions amb un micròfon amagat per complementar la transcripció de la seva
entrevista que li proporcionarien els registres.
-Vaig a fer el
següent -va dir la Leia després d'un instant de silenci -. Quan torni a
Coruscant, autoritzaré a un equip de recerca a què visiti el planeta per
esbrinar què està passant realment a Nam Chorios i perquè explori altres
opcions, si això és possible. Potser puguem negociar alguna mena d'acord amb
els theranians que controlen les estacions artilleres.
-Ningú no pot
negociar amb els theranians. -Una terrible amargor va centellejar com una daga
en la veu de l’Ashgad i va centellejar en les seves verdes pupil·les-. Són uns
fanàtics embogits que mantenen encisada a tota aquesta població de crèduls i
imbècils des de fa generacions.
I llavors va haver
un moviment gairebé imperceptible entre les fulles de la planta enfiladissa
dyanthis. La Leia va tornar ràpidament la mirada cap en Dzym a temps de veure
com el secretari s'alçava en el seu seient, oferint un aspecte estranyament i
inexplicablement deforme entre els plecs color granit de la seva túnica mentre
una expressió d'èxtasi saciat s'estenia per seus trets. En Dzym va deixar
escapar un prolongat sospir, com si estigués paladejant alguna cosa deliciosa,
i va tornar a quedar-se totalment immòbil.
-Albergava
l'esperança que podria convèncer-la perquè ens prestés la seva ajuda, excel·lència.
-La veu de l’Ashgad va tornar a apartar l'atenció de la Leia d'aquell secretari
tan curiosament apàtic i inactiu -. I li agraeixo enormement que hagi decidit
enviar una comissió, és clar. No tingui cap dubte que utilitzaré totes les
influències que tinc dins de la comunitat dels Nouvinguts per ajudar aquesta
comissió en la seva tasca.
La Leia es va posar
dreta i li va oferir la mà.
-Sé que ho farà.
Va parlar amb
sincera afabilitat, encara que la rebel plena de cinisme que encara habitava en
les profunditats de la seva ment es va apressar a afegir un silenciós «Oh,
segur que sí».
L’Ashgad s'inclinà
sobre la seva mà en un gest d’antiquada cortesia amb què la Leia no s'havia
trobat des que va abandonar la cort d’en Palpatine. Semblava ser totalment
sincer, i els instints d'ajudar i protegir les minories en dificultats tan
propis de la Leia no podien evitar comprendre la seva frustració i simpatitzar
amb ella. Després d'haver hagut de veure-se-les amb faccions com els
Agromilitants i els Separatistes Units, la Leia realment desitjava poder fer
alguna cosa en favor d'un grup de persones modernes i intel·ligents que
s'esforçaven per lliurar-se d'una tirania irracional.
Si és que era això
el que estava passant en realitat, naturalment...
-Ssyrmik, tindràs la
bondat d’assegurar-te que el noble Ashgad pugui tornar a l'hangar de
llançadores sense haver de donar massa voltes?
La petita guàrdia
d'honor de la Leia es va incorporar d'un salt mentre la cap d'Estat i els seus
convidats creuaven el llindar de l'avantsala del recinte de conferències. La
tinent es va inclinar davant seu i es va tirar a l'espatlla el seu esvelt rifle
desintegrador cerimonial de colors blanc i plata.
-Per aquí, nobles
senyors.
Contemplar els
rostres plens de joventut i el nerviós entusiasme d'aquella mitja dotzena de joves
graduats de l'Acadèmia Espacial de la Nova República va fer que la Leia se
sentís com si el tingués cent anys d'edat.
Els tres guàrdies
personals que l’Ashgad s'havia portat amb ell, tres atractius andrògins vestits
amb cenyits uniformes color blau clar, les cabelleres d'aspecte estranyament
mort i mancat de brillantor feien pensar en nines molt cares, també es van
inclinar davant seu.
Mentre la Leia
contemplava com les portes adornades amb baix relleus de bronze del passadís es
tancaven al darrere, una veu va parlar darrere d'ella en un suau xiuxiueig
enronquit.
-Fan una olor
estranya, la meva senyora -va dir la veu-. Aquestes criatures no estan fetes de
carn viva.
La Leia es va tornar
cap als quatre diminuts humanoides grisencs de pell arrugada que semblaven
haver sorgit de les parets de l’antecambra. El més petit d'ells, que amb prou
feines li arribava al colze, estava mirant fixament les portes de bronze amb
els seus ulls grocs entretancats.
Ja havien
transcorregut diversos anys des que la creixent pressió del Consell havia
obligat a la Leia a suprimir la seva guàrdia personal de caçadors-assassins noghris.
La Leia entenia les raons del Consell, naturalment: fins i tot abans de
l'infortunat incident amb l’ambaixador de Barabel, ja hi havia qui estava en
contra que emprés una arma que havia pertangut al Palpatine. Portar-los amb ella
durant aquella missió havia estat un terrible risc.
Però el missatge
deia que no devia de confiar en l’Ashgad.
La Leia havia fet
cridar als noghris en secret just abans de la partida. Hi havia riscos molt més
grans que el perill que es produís un cisma en el Consell.
-Però tècnicament
parlant, no hi ha dubte que estan fets de carn viva -va dir amb veu pensativa -.
Són sindroides, Ezrakh. Els he vist en les cúpules del plaer d’Hesperidi i
Carosi. Carn sintètica meticulosament esculpida escampada sobre carcasses metàl·liques...
Els seus ordinadors interns estan reduïts al mínim i les seves accions són
dirigides per un control central, probablement des de la nau de l’Ashgad,
perquè no conec cap tecnologia que sigui capaç de transmetre'ls instruccions
des d'una distància tan gran com la que ens separa de Chorios.
La Leia es va creuar
de braços, i una petita línia fosca va aparèixer entre les enèrgiques pinzellades
del seu front.
-I pel que he sentit
dir són molt, molt cars. Et faria res assegurar-te’n que pugen a la seva nau i se’n
van?
El noghri va inclinar
el cap, però no abans que la Leia tingués temps de veure la guspira de
divertida comprensió que va brillar en els seus ulls.
-En Gshkaath ja
s'està ocupant d'això, la meva senyora.
La Leia va pensar
que el missatge que havia rebut potser l'havia predisposat en contra de l’Ashgad,
i va moure el cap. Era un perill contra el qual intentava mantenir-se en guàrdia
cada dia, però els prejudicis personals mai podien ser descartats per complet.
El noghri va
començar a retirar-se, els alienígenes tendien a mantenir-se prudentment
allunyats dels guàrdies d'honor de l'Acadèmia, que formaven part del reduït
nombre de persones assabentades de la seva presència a bord, però un impuls
sobtat va fer que la Leia alcés la mà per aturar-lo.
- I què em dius del
noble Dzym? -Va preguntar-. Què opines de la seva olor?
L’Ezrakh va titubejar
durant uns moments abans de respondre, i va sospesar la pregunta en silenci
mentre els plecs durs com el cuir del seu rostre grisenc es tibaven en un
visible esforç de reflexió. Després va moure el cap en una lenta negativa.
-La seva olor és humana.
Tampoc m'agrada, la meva senyora. No m’agraden els seus ulls. Però fa olor
igual que els altres humans.
La Leia va assentir,
sentint-se una mica més tranquil·la.
- Voldràs venir amb
mi? -Va preguntar -. I tu també, Marcopio, si ets tan amable -va afegir,
tornant-se cap a un dels joves guàrdies de l'Acadèmia amb un afable somriure.
La Leia sabia que
els caçadors-assassins d’Honoghr no tenien la culpa que la seva peculiar
naturalesa fes que poguessin esquarterar a un aspirant a assassí abans que un
humà, i particularment aquells joves, tingués temps d'empunyar un rifle
desintegrador, i també sabia que els guàrdies de l'Acadèmia no tenien la culpa
que ella no pogués permetre córrer el més mínim risc mentre portava a terme
aquella missió. La Leia havia fet tot el possible durant tot el viatge per assegurar-se
que els guàrdies de l'Acadèmia ocupaven la seva posició habitual al seu costat,
i també havia procurat deixar-los el més clar possible que els noghris només
eren una reserva, una arma d'emergència a emprar contra una catàstrofe
inesperada.
I com diria en Luke,
mai podies saber quin grup seria la teva salvació durant una crisi.
La Leia va arribar
als turboascensors i va prémer el botó de trucada, i quan ella i els seus dos
guàrdies van estar dins de la cabina, la seva mà va teclejar el codi de la
coberta de l'hangar de llançadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada