Planeta de Penombra (III)

Anterior

Capítol 03

La Força estava per tot arreu, una presència palpable que l’escalfava amb tanta delicadesa com la llum del sol.

Ajaguda -sobre un divan, o sobre els cristalls semblants a dents tant grans com punys que cobrien les planes del fons del vell mar fins allà on podia arribar la vista? - La Leia Organa Solo gaudia de la calor de la Força, absorbia a través de la seva pell aquella irradiació, molt més càlida que l'ungla-clau sense calor del sol, amarant-se en ella com si el seu cos s'hagués tornat tan transparent com el dels plasmes amèbics del fosc Y'nybeth.

Algú li deia alguna cosa, però la Leia estava profundament adormida i no podia entendre les paraules.

I la Leia es va lliurar als somnis.

Era al palau del seu pare, a Alderaan. El seu estudi era una sala jardí delimitada per una doble filera de columnes blanques com la neu a l'altre costat de les quals s'estenia una petita prada, més enllà de la barana corbada es podien distingir les aigües blaves del llac i les inacabables planes d'herba pentinada pel vent que les succeïen. L’embriagadora aroma de l'herba s'escampava per tot arreu gràcies a les càlides brises, i la Leia podia sentir el delicat murmuri de les campanetes eòliques escampades entre les columnes i els suaus trinats i murmuris dels cairokas, els sons de la seva infància. El seu pare hi era. La Leia li estava mostrant als seus nens, en Jacen, la Jaina i l’Ànakin, crescuts i ja convertits en adolescents, cada un d'ells amb la cara que la Leia sabia seria la seva algun dia.

-Has sabut crear unes vides magnífiques, filla. -Bail Organa va estendre una mà per acariciar l'abundant cabellera castanya de la Jaina. L'anell d'or que envoltava el seu dit brillava com un fragment de l'últim crepuscle del món-. Què els has ensenyat a aquests joves Jedi de la casa d'Organa?

-Els he ensenyat a estimar la justícia tal com tu l’estimaves, pare.

- La veu de la Leia va ressonar suaument en el tranquil crepuscle de la gran sala-. Els he ensenyat a respectar els drets de totes les criatures vives. Els he ensenyat que la llei es troba per sobre de la voluntat de qualsevol individu.

-Però nosaltres sabem que hi ha altres coses en l'univers.

- L’Ànakin va parlar amb la veu tremolosa i a punt de trencar-se, pròpia d'un adolescent, i quan va donar un pas endavant en el seu rostre hi havia un horrible somriure amenaçadorament estrany, i els seus ulls blaus i cristal·lins cremaven amb una llum que la Leia mai havia vist quan estava desperta-. Som Cavallers Jedi, i tenim el poder dels Jedi.

La fulla d'energia de la seva espasa de llum va llepar les ombres com una llengua carmesina i va partir per la meitat al pare de la Leia.

La Leia va saltar cap enrere per apartar-se del cadàver partit en dos seccions que ja estaven caient a terra, cridant, cridant... Per què no podia aconseguir que el crit s'obrís pas a través del pes asfixiant del son? El cos del seu pare jeia fet a trossos entre les ombres, cauteritzat allà on la fulla d'energia havia separat el tòrax de la pelvis i amb només un prim filet de fluid marronós lliscant cap als peus de la Leia, com un cuc que s’arrossegués sobre el sòl de marbre. Un crit inarticulat va escapar dels llavis de la Leia. Ni ella mateixa sabia què havia intentat dir, però en Jacen, la Jaina i l’Ànakin es van tornar a l'uníson per clavar-li els ulls a la cara.

Els tres empunyaven espases de llum. Tres fulles van brillar en la penombra, vermelles columnes d'energia resplendent, aquella llum va fer aparèixer sis flames vermelles en tres parells d'ulls demoníacs.

-Som Jedi, mare -va dir la Jaina-. La llei no s'ha escrit per a nosaltres. Podem fer el que vulguem.

-Aquest és el gran regal que ens has fet -va dir l’Ànakin-. Som Jedi perquè tu ets Jedi. Som el que ets. -Es va tornar per contemplar les dues meitats del cos de Bail Organa, els ulls oberts i vidrats per la perplexitat, la mà estesa amb el seu anell d'or-. I de tota manera, en realitat no eres filla seva.

- No! -Va udolar la Leia-. No!

Les imatges es van esvair entre un remolí de foscor, i de sobte va sentir la veu d’en Luke.

-Aprèn a utilitzar la Força, Leia. Ho has de fer.

- Mai!

«Has de fer-ho...»

La Leia no estava molt segura que la veu fos realment la d’en Luke. La calor de la Força la va embolicar i la va consolar, però era com si només pogués veure la llum a través d'un espiell o del buit d'una porta. La Leia jeia immòbil entre les ombres, i les ombres estaven molt fredes.

Va sentir un moviment darrere del seu cap i va obrir els ulls.

Quan les forces rebels havien de traslladar-la contínuament d'un planeta a un altre per fugir de la implacable persecució de la flota de l'almirall Piett, la Leia havia conegut un home anomenat Greglik que pilotava un transport de mineral recondicionat. En Greglik era un bon pilot, però també era un addicte, l’addicció s'havia anat tornant progressivament incontrolable fins que va aconseguir que tant ell com disset combatents de la Rebel·lió morissin en una estúpida col·lisió amb un asteroide.

I de sobte en Greglik havia tornat a la seva memòria. Una nit, quan estaven esperant un atac en uns quarters generals provisionals a Kidron, en Greglik li havia explicat el que significava ser un addicte i com calia barrejar les drogues per obtenir el matís exacte de l'arc de Sant Martí de danys mentals adequats per a l'estat anímic que volgués dissipar.

-Si estàs trist pots utilitzar el brillestim -li havia dit i els seus ulls castanys havien adquirit una expressió entre distant i somiant, com si estigués recordant el gran amor de la seva vida-. Tot sembla tornar-se més nítid i intens, com si cobrés una nova vida, com si tot el teu cos hagués tornat a néixer i tot el teu futur hagués renascut amb ell... I per a aquestes nits en què la teva ànima crema amb la coïssor de la ira que voldries deixar caure sobre totes les persones que t'han robat o s’han burlat de tu, sempre tens el pirepenol. Un parell de dosis de pirep i podràs escopir sobre les Parques que teixeixen el fil de la teva existència. Quan sents desitjos de plorar per la noia a la que podries haver salvat si haguessis fet això en comptes d'allò, has de confiar en l'extracte d'arrels de tenho de Santheria. Ah, sí, aquest és el verí que has d'escollir per a aquests moments, perquè és suau, suau... Sí, és tan suau i tan delicat com els raigs de sol que s'obren pas a través dels núvols al final del dia.

I llavors en Greglik havia somrigut i el menyspreu que la Leia sentia cap a ell es va transmutar sobtadament en compassió quan va comprendre, per primera vegada, tot el que aquell home s'havia fet a si mateix per poder gaudir d'aquelles il·lusions barates. En Greglik havia estat un home ben plantat, tan bronzejat i ros com un déu irresistible però, com els hi passava amb terrible rapidesa a la immensa majoria d'addictes, la droga l’havia convertit en un ésser asexuat que no tenia el valor necessari per enfrontar una relació o defensar les seves pròpies opinions.

-Però hi ha moments en què només el brot de la dolçor pot ajudar-te. És una sort que no sigui addictiu -havia afegit amb un somriure-, perquè només necessitaria una setmana per aturar els engranatges de la civilització en tota la galàxia.

- Tan mortífer és? -Havia preguntat la Leia.

En Greglik es va posar a riure.

-Estimada nena, molt poques drogues són tan mortíferes. No, el que et destrueix és el que et fan... Els efectes del brot de la dolçor són idèntics als del son. Una mica del seu suc, potser només dues gotes, i és com si acabessis de despertar, com si revisquessis aquest moment en què la teva ment encara no és capaç d'enfrontar-se a cap tasca, quan et quedes assegut al llit amb el pijama posat i penses que ja faràs el que has de fer quan et sentis una mica més despert... Però mai ho fas, naturalment. Cinc gotes basten perquè puguis gaudir d'una eternitat d'estar assegut i quiet, fet un cabdell, sentint-te meravellosament a gust i sense pensar en res mentre contemples com les viboraiques teixeixen les seves teranyines o observes els dibuixos que formen les motes de pols. La teva ment està perfectament clara, però el motor d’encès es nega a funcionar. Set o vuit gotes i quedes paralitzat. Ets despert no et mous perquè no pots moure't, com passa aquests matins en què obres els ulls però tot el teu cos segueix estant adormit. És una bona manera de suportar els dies en què..., oh..., els dies en què et passen certes coses de les que preferiries no assabentar-te.

«Com per exemple veure destruït el teu món i haver de presentar la mort de totes les persones a qui coneixes?». Havia pensat la Leia en aquell moment. La Leia havia plantat cara a aquells horribles records ajudant al Luke i en Han a escapar amb els plànols de l'Estrella de la Mort, forjant així la primera baula de la cadena d'esdeveniments que havia acabat convertint la superarma amb la qual somiaven el Gran Moff Tarkin i l'Emperador en un núvol de pols interestel·lar.

Hi havia canviat de tema, i en Greglik havia mort unes setmanes després. La Leia portava anys sense pensar en ell o en aquella conversa.

Però les paraules d’en Greglik van tornar a la seva ment quan va sentir el suau espetec d'una porta que s'obria darrere d'ella i el murmuri d'uns plecs de tela que s'agitaven just allà on acabava el seu camp visual. La Leia, terroritzada, va intentar girar el cap i va descobrir que no podia fer-ho.

No podia moure ni un sol múscul del seu cos.

«El brot de la dolçor...», va pensar.

El pànic es va apoderar d'ella. Ja no hi havia dubte que algú s'estava acostant al divan sobre el qual jeia. El pesat vestit cerimonial de vellut que s'havia posat per acudir a la cita amb l’Ashgad seguia embolicant el cos de la Leia com un sudari de plom meticulosament modelat. Hi havia una porta o un panell de transpariacer allargat a la paret davant dels seus peus, i l'extrem inferior del trapezoide de pàl·lida llum solar que el travessava li fregava els genolls, impregnant-los amb una desagradable calor per sota dels plecs del vellut. La paret que envoltava aquella entrada era una massa de permacret de color plom que no havia estat allisat ni revocat, i més enllà d'ella la Leia podia veure una terrassa pavimentada, un muret de permacret i un immens buit saturat per una claredat daurada entre melosament i curiosament aspra.

El xiuxiueig de la tela va tornar a arribar a les seves oïdes. La Leia va percebre la vibració creada per una mà que acabava de posar-se sobre les talles que cobrien el suport del divan.

Les potes van esgarrapar el sòl de permacret amb un tènue grinyol quan el divan va començar a ser arrossegat cap enrere i es va anar allunyant del rectangle de llum solar per endinsar-se en les ombres més fosques de l'habitació.

Cada àtom del cos de la Leia va cridar i es va debatre, esforçant-se desesperadament en un frenètic intent d'aixecar-se, de lluitar -o almenys de girar el cap-, i els àtoms del brot de la dolçor que aguaitaven dins del seu organisme es van riure d'ella i la van mantenir immòbil.

Les mans que havien estat arrossegant el divan el van deixar anar de sobte.

«Aixeca't, aixeca't, aixeca't!»

En Dzym va aparèixer davant la capçalera del divan. Es va quedar immòbil,va inclinar el cap i va contemplar a la Leia amb aquells ulls enormes i totalment desproveïts de color - («A bord de la nau eren castanys. Estic segura que llavors tenia els ulls de color castany...» ) -, i la Leia va poder veure que la pell de la seva gola, allà on quedava revelada pel coll obert de la seva folgada túnica grisa, era d'un marró purpuri, lluent i gairebé imperceptiblement articulat. Tenia un aspecte quitinós, i no s'assemblava en res a la pell humana. Quan en Dzym es va asseure al seu costat al divan i li va prendre les mans, la Leia va poder veure que les franges de pell visibles entre els seus guants i les mànigues de la túnica tenien el mateix aspecte que la pell del coll.

En Dzym es va adonar que la Leia l’estava mirant i va somriure, lliscant una llengua molt llarga i molt punxeguda sobre unes dents marrons que semblaven terriblement esmolades. Mentre els seus ulls mantenien la mirada de la Leia, en Dzym va moure l'espatlla en un lent gir perquè no pogués veure-li les mans i es va treure els guants. La Leia va sentir com els dipositava sobre el seu braç. Després en Dzym va prendre la mà esquerra de la Leia entre les seves.

Una terrible sensació d'enfonsar-se en el buit i un dolor que es va anar estenent lentament per tot el seu pit van tornar a fer-la seva tal com ho havia fet quan era al seu cabina del Borealis: un fred que s'anava intensificant a poc a poc, una lenta erosió del seu alè...

«M'estic morint», va pensar la Leia, tal com havia pensat llavors. Va veure com els prims i foscos llavis del secretari es separaven per formar el que podia ser un somriure, o potser tan sols un sospir de sacietat. Una resplendor extàtica il·luminava el seu rostre, igual que li havia il·luminat quan era a la nau.

En Dzym es va incorporar i va caminar lentament al voltant del divan fins a quedar darrere seu. Va apartar-li els cabells i va posar les mans sobre els costats del seu coll. Una cosa que no era ni fred ni dolor, però que resultava més aterridor que qualsevol d'aquestes dues coses, es va obrir pas a través de la Leia i la va estripar com una ganivetada impalpable.

«No, si us plau... Prou, prou... -Va pensar, i els pensaments es van succeir vertiginosament uns als altres dins del seu cap-. Han... Han... -I després, i abans que perdés la capacitat de pensar, la ira va aixafar a la por-. Acaba amb mi ara que pots, maleït paràsit escanyolit, perquè si no ho fas juro per la mà del meu pare que et trencaré el teu pudent coll.»

I llavors la Leia es va enfonsar en un mar de tenebres, i la seva ment es va ofegar en un oceà de foscor.

Una multitud de veus udolava dins de la Força.

Hi havia centenars de veus, i en Luke podia percebre amb tota claredat el seu terror i la seva desesperació. «S'estan morint», va pensar, i durant aquesta primera i punyent llançada de pànic també va pensar que la Leia era una de les criatures que estaven morint, terroritzades i atrapades en la soledat més absoluta. Però el clam era tan terrible que no podia estar segur d'això.

La seva mà va sortir disparada cap al panell de comunicacions i va fer aparèixer les imatges del Borealis i la seva escorta, que ja es trobaven molt lluny. Les lectures indicaven que les dues naus anaven cap al punt de salt de Coruscant, i la transmissió visual de llarga distància va confirmar les dades de les lectures. En Luke es va dir que potser hauries de posar-se en contacte amb ells -el sistema de comunicacions de la seva ala-B disposava d'un codificador de seguretat-, però la possibilitat que la seva transmissió fos captada pels agents d’en Getelles, o per alguna una altra de les amenaces sense nom que aguaitaven a l'espai, va acabar dissuadint-lo. El que va fer va ser activar el canal de captació, i un instant després va poder sentir com la veu de la Leia, debilitada per la llunyania, recitava el seu informe al Rieekan i l’Ackbar.

-... nostra missió ha estat un èxit. Tornem a casa.

En Luke es va preguntar si hi hauria problemes en altres llocs. A Pedducis Chorios, potser? També podia tractar-se d'algun altre món del voltant. La Força captava i augmentava algunes alteracions en els lents ritmes de la vida de l'univers a la vegada que distorsionava altres, de manera que de vegades resultava difícil saber-ho. El pànic gelat i la dolorosa estirada de la pena inexpressable que havia captat ja s'estaven esvaint, i en Luke ni tan sols estava segur de quin havia estat el seu punt d'origen.

Va tornar la mirada cap a l'estrella violeta que anava creixent a poc a poc davant seu. Ja estava prop de Chorios II, el primari de Nam Chorios, i aquell puntet d’encegadora claredat blanca que cremava al seu costat devia ser el planeta.

I llavors una onada de la Força sorgida del no-res va caure sobre en Luke, embolicant-lo en el seu càntic irresistible, omplint tot el seu ésser i travessant la petita nau amb un diluvi tan impalpable i incontenible com el dels raigs gamma. Era com arribar a Dagobah per primera vegada i contemplar el bull de les lectures vitals d'aquell estrany planeta, i en Luke va tornar a tenir-la sensació de trobar-se davant d'una vastitud que era incapaç d'entendre.

«No m'estranya que la Callista s'hagi sentit tan atreta per aquest lloc...»

En Luke va empènyer les palanques i va augmentar l'acceleració fins a entrar en una òrbita de gran alçada.

El planeta ja era clarament visible. Erms de sòl pissarrós tan llisos i durs com pistes esportives s'estenien en una interminable successió de quilòmetres. Els erms estaven envoltats per zones de roques i penyals que anaven erigint fileres de fràgils murs, muntanyes amb aspecte de dents que mai havien estat erosionades per la pluja o el creixement lent de les arrels de les plantes. En altres llocs els llits dels mars que s'havien assecat estaven recoberts per milers i milers de quilòmetres de graveta facetada que lluïa com si tot el planeta fos una gegantina gemma de cristall tallat. Muntanyes de vidre emetien els seus pàl·lids i distorsionats reflexos sota la feble claredat del diminut sol blanquinós, cadenes senceres de puigs i cims que s'anaven empetitint fins a esdevenir franges de solitàries xemeneies de cristall de roca, tan malenconioses com sentinelles separats per immenses distàncies, que acabaven perdent-se en la iridescència de les planes crepusculars.

Llum i vidre, estranyes serralades sense núvols que semblaven no acabar mai i, entre tot allò, diminutes zones de verdor.

Les mans d’en Luke es van moure ràpidament d'un costat a un altre per executar les comprovacions orbitals, i després van tornar a la freqüència subespacial i van intentar establir contacte amb el Borealis i l’Impenetrable.

Res. A aquestes alçades les dues naus ja haurien entrat a l’hiperespai i estarien tornant a Coruscant.

«Mort...», li va xiuxiuejar la seva memòria. El que havia percebut era la mort, i a una escala colossal. El record que guardava d'ella era tan borrós i confús com si tot hagués estat un somni, i en Luke no podia estar segur de quan i on havia tingut lloc, i tampoc sabia de quina direcció procedien aquelles sensacions.

Però la Leia era viva. Estigués on estigués, la Leia seguia amb vida.

En Luke va connectar els sensors i va examinar l'espai forçant el seu radi d'abast fins als límits, però només va veure el puntet groc del saltaplanetes improvisat d’en Seti Ashgad, una taqueta parpellejant que tornava a la seva base a la màxima velocitat subllumínica que podia assolir.

En Luke va pensar que la seva ala-B era massa petit per a aparèixer en els sensors del saltaplanetes de l’Ashgad en aquesta distància. Tot i així, seria millor que desaparegués dins del camp magnètic del planeta abans que l’Ashgad tingués temps d'acostar-se.

No et reuneixis amb l’Ashgad.

«Per què?»

No vagis al sector de Meridià.

En Luke va tornar a estudiar la pantalla. Estar tan a prop d’Antemeridià no l'obligava a ser cautelós, encara que tots els informes coincidien a afirmar que en Getelles no posseïa ni el valor ni la potència de foc necessaris per buscar un enfrontament obert amb la flota de Durren. De fet, la calma provinciana d'aquella part del sector no es veia pertorbada per la presència de cap nau capaç de solcar l'espai profund. L'únic que podia detectar era el parpelleig ocasional dels saltaplanetes, els petits navilis mercants o els vaixells de càrrega lleugers que portaven a terme les seves insignificants operacions comercials entre les estrelles.

Què sabia la Callista sobre en Seti Ashgad?

En Luke va dirigir l'ala-B cap a una òrbita temporal de menor altura i va sol·licitar les coordenades de Hweg Shul.

«La trobaré -va pensar-. I tornaré a veure-la...»

L’andanada d'un canó làser de llarg abast va volatilitzar el seu escut deflector del darrere i va esgarrapar el seu estabilitzador abans que en Luke tingués temps de deixar enrere la negror i les estrelles.

Va ser únicament la sort, unida probablement a com de difícil que resultava encertar a una nau en l'extrem posterior de la seva massa objectual, la que va evitar que l'impacte fes trossos l'ala-B. En Luke va reaccionar a l'instant iniciant una seqüència d'accions evasives, i va descriure girs, viratges i ziga-zagues mentre llançava la seva nau cap a la vasta eternitat resplendent de penombra i vidres a través de l’udol flamejant de l'atmosfera. Un segon feix d'energia làser va fregar l'aleta d'orientació de l'ala-B, i mentre intentava recuperar el control de la seva nau, en Luke va veure les llances de llum blanca que pujaven cap al cel des dels escarpats contraforts gris pissarra dels turons.

«Bé, sembla que en Seti Ashgad no tenia ni idea de quina és la massa mínima necessària per activar les estacions artilleres -va pensar amb irritació-. Es referiria a això Callista quan ens advertia que no havíem de confiar en ell?»

Però l’Ashgad ni tan sols sabia que en Luke havia de formar part de la missió de la Leia, i molt menys que pensés anar a Hweg Shul. A part d’en Han i en Chewie, ningú ho sabia. En Luke va moure els controls d'un costat a un altre, tractant d'evitar que les seves maniobres evasives portessin l'ala-B cap al centre d'una d'aquelles llances blanques de llum mortífera. El sòl pujava a tota velocitat cap a ell, una catifa radiant que semblava cremar amb els centelleigs de la pàl·lida claredat solar reflectida.

«Oh, maleïda sigui... -Va pensar en Luke mentre la palanca de comandament tremolava violentament sota els seus dits-. Vinga, noi... No em fallis precisament ara, d'acord? »

L'estabilitzador encara responia prou bé perquè en Luke pogués evitar estavellar-se..., o això esperava. Els bressols antigravitatoris estaven intactes, però en Luke es convertiria en un blanc molt més fàcil d'assolir quan redrecés la nau. Va moure els controls cap a la dreta primer i cap a l'esquerra després, i va descendir per pur instint en el mateix instant en què un feix làser començava a lliscar sobre el seu cap. Aquells canons làser devien d'estar sent manejats per éssers vius, ja que cap estació automàtica posseïa tanta flexibilitat a l'hora de reaccionar. I a més es tractava d'uns artillers que coneixien molt bé el seu ofici...

Penya-segats immensos, muntanyes, monuments de basalt i vidres imponents i aterridors en la seva nuesa obrien les seves gargamelles insondables sota seu. En Luke va fer que el caça es submergís en elles i va serpentejar per aquells abismes que s'anaven estrenyent ràpidament mentre un feix làser feia miques una columna de roca negra a la seva esquerra i a tres-cents metres per sobre d'ell i ruixava l'ala-B amb un diluvi de fragments. La seva llarga aleta ventral feia que l'ala-B resultés gairebé impossible de controlar. En Luke va iniciar un planatge lateral, esquivant per ben poc un altre feix làser i un amenaçador cingle del que semblava quars estriat de vetes grises, banyat per la resplendor gairebé encegadora de la llum solar reflectida en un bilió de miralls.

Havia sortit del radi d'abast de les estacions artilleres amagades a les muntanyes i estava caient per un llarg congost resplendent, descendint cap als erms que s'estenien més enllà d'ell. L'estabilitzador va deixar de funcionar de sobte i en Luke va forçar els controls cap amunt, desplegant el poder de la seva ment per establir contacte amb la Força i empènyer l'ala-B que queia en una incontrolable sèrie de girs i allunyar-se dels murs de roca, portant-lo més enllà de les gegantines torres i els cingles de pedres esmolades com navalles d'afaitar, dirigint-lo cap l'osca blava de la boca del congost.

Hi havia baixat massa. No disposava de l'altitud suficient. Mai aconseguiria...

En Luke va concentrar tota la seva voluntat i tot el poder de la Força en un desesperat intent d'aixecar l'ala-B perquè passés per sobre de l'últim cingle de lluents cristalls rosa i or, per guiar-lo en un suau descens, cap avall, cap...

El vent li va bufetejar com una mà monstruosa. L'ala-B va ballotejar en l'aire, i un instant després l'aleta ventral va començar a lliscar sobre els còdols que cobrien l’erm a l'altra banda del congost. Roques, pols i fragments de vidre li van envoltar en un remolí de calor. En Luke va seguir aferrant els controls mentre les vibracions amenaçaven amb expulsar els ossos del seu cos i va intentar veure-hi alguna cosa, esperant que davant seu només hi hagués més plana recoberta de grava.

Però hi havia alguna cosa més. Un penyal transparent tan gran com un aerolliscador de superfície va xocar amb el que quedava de l'aleta. Tot l'ala-B es va inclinar cap a un costat i va començar a bolcar, i les delicades superfícies en forma de S es van doblar i es van partir sota del seu pes. Durant un segon de pànic en Luke va estar segur que l'arnès de seguretat es trencaria i que acabaria partint-se el coll contra la consola. Les tires de l'arnès van aguantar, va esclatar l'escuma anticol·lisions i líquid segellador, l'ala-B va donar dues voltes de campana més, rodant sobre la grava com un barril, i va acabar detenint-se contra alguna cosa que va crear un altre núvol de fragments i pols.

I després només hi va haver immobilitat, el gemec del vent i la lenta desaparició del repic dels còdols que queien sobre el casc esquerdat pels impactes làser.

----------

-Agafi’s, excel·lència.

Dues mans fortes i segures de si mateixes van ajudar a la Leia a aixecar-se, van dipositar una tassa a les seves i la van sostenir mentre bevia d'ella.

- Com es troba?

La Leia va parpellejar. El divan havia estat tret a la terrassa. La claredat solar, feble i tenyida d'estranys colors, formava mosaics de resplendors vidriosos sobre les parets de permacret color cendra de la casa que s'alçava per sobre d'ells i guspirejava sobre la bogeria sense arbres de l’amuntegament de cingles de pedra, columnes, pinacles i baluards que empetitien la casa per tres costats i emmarcaven, en el quart, eternitats de graveta intermitent, com si la mar s'hagués enfonsat feia molt de temps i hagués deixat la seva escuma solidificada sota la forma de vidre i sal.

«Han de ser els vidres... Capten la llum del sol i la reflecteixen», va pensar la Leia, tornant el cap d'un costat a un altre per contemplar les gegantines protuberàncies formades per les masses de cristalls incrustades a les roques de les muntanyes. El petit sol només proporcionava un filet de llum perdut en els oceans color cobalt del cel, i la tènue claredat de les estrelles era visible fins i tot en presència de les seves emissions. La llum reflectida per les roques feia que semblés no haver-hi ombres enlloc o, potser, que es trobaven davant d'una vertiginosa multiplicitat d'ombres debilitades. L'aire ressec ja estava començant a tensar la pell de la seva cara, que fins llavors havia estat protegida pel mini clima molt més humit de la casa.

La Leia va donar l'esquena a aquelles estranyes distàncies per sostenir la mirada plena de preocupació dels ulls foscos de l'home assegut al seu costat al divan.

Era el pilot de l’Ashgad.

Quan el va conèixer la Leia havia pensat que era un home bastant agradable. Sense que sabés per què, el pilot li havia recordat una mica a Greglik, encara que la seva aparença física no podia ser més diferent. D'alçada mitjana i constitució esvelta, aquell home posseïa una mena de foscor saturnina que era un revers gairebé perfecte de l'exuberant posat del pilot rebel. Potser fos pel nas, elegant i aquilí, o per la profunda xarxa d'arrugues que envoltaven els seus ulls i que parlaven d'una vida molt dura.

«Encara que és més probable que sigui alguna cosa relacionada amb l'expressió dels seus ulls», va pensar la Leia. Que estrany... Per què no parava de recordar-se’n d’en Greglik? Aquell pilot tenia els ulls d'un home que és incapaç de fer mal a un insecte o d'enfrontar-se a algú que s'estigués aprofitant desvergonyidament d'ell perquè tindria por de ferir els seus sentiments. «És el tipus d'home que sempre intenta fugir», va pensar la Leia. El pilot de l’Ashgad no buscaria fugir a través de les drogues, la seva pell no tenia el color malaltís que la Leia havia vist a la d’en Greglik, sinó que es limitaria a no ser present si aconseguia trobar alguna forma d'evitar-ho.

«Tot i així, sembla un bon home...»

-Estic bé. Crec que estic bé.

La Leia es va preguntar si la sobtada aparició d’en Dzym no hauria estat més que un somni. Aquell dolor que s'obria pas a través dels costats del seu coll, les mans que li arrabassaven la vida exactament igual a com ho havia fet aquesta misteriosa malaltia a bord de la nau, l'horrible impressió que hi havia un altre ser sota la roba, algun moviment obscè i repugnant cautelosament amagat perquè no pogués ser vist... I si tot havia estat un somni?

- On sóc? Què ha passat?

Era com si els seus pensaments se li haguessin escorregut entre els dits i haguessin rodat fins als racons més allunyats de l'habitació, i l'esgotament li impedia aixecar-se per recollir-los.

-Em temo que no puc dir-li on es troba, excel·lència. -El pilot semblava lamentar-ho sincerament -és... És millor que no ho sàpiga, comprèn? Em dic Liegeo Sarpecio Vorn.

-Vom... -Amb la major dificultat imaginable, com si estigués erigint un castell de cartes mitjançant dos braços controlats per servomecanismes defectuosos, la Leia va anar establint connexions dins de la seva ment-. En Liegeo Vorn... Pilotava la nau d’en Seti Ashgad, oi? I en Dzym..., en Dzym va estar aquí. Estem a Nam Chorios?

- En Dzym va estar aquí? -En Vorn va mantenir la tassa allunyada de les mans amb les que la Leia li allargava, i un arrufament de celles va tensar les seves negres celles-. Crec que ja ha begut prou d'això, excel·lència. Li portaré una mica d'aigua.

Va buidar la tassa, que la Leia havia cregut que contenia aigua, a l'altra banda del muret que envoltava la terrassa. La Leia es va aixecar i va contemplar el vessament del líquid, veient com les gotetes espurnejaven i s'anaven empetitint mentre queien amb una curiosa lentitud, com a cambra lenta, i anaven deixant enrere els murs de la casa i les roques del penya-segat sobre la qual s'alçava fins a acabar xocant amb el garbuix d’adamantí, pissarra i graveta que s'estenia dos-cents metres per sota d'ella.

-No es mogui d'aquí i continuï prenent el sol -li va demanar en Vorn amb amable preocupació. Tenia una veu tan suau que resultava gairebé inaudible, però el seu timbre era greu i sonor, i la veu era una de les més boniques que la Leia havia sentit en tota la seva vida-. Tornaré de seguida.

La Leia va seguir immòbil on estava no perquè en Vorn li hagués dit que ho fes, sinó perquè la sensació de la calor a la cara era tan agradable com el lent retorn de la salut després d'haver patit una terrible malaltia.

«Del Borealis... -Va pensar-. Què va passar a bord del Borealis?»

Pel que sembla l’Ashgad l'havia tret de la nau i l'havia portat fins aquell lloc. La Leia no recordava absolutament res del que va passar, i es va preguntar si el capità Ioa creuria que havia mort. Però en aquest cas haurien portat el seu cos a Coruscant, i no allà.

«Han -va pensar de sobte-. En Han estarà boig de preocupació. Els nens...»

Altres coses estaven començant a sorgir de les profunditats de la seva ment.

La llum de missatges que parpellejava en el comunicador, i el que no hi hagués ningú per respondre a la seva silenciosa trucada.

L'infant de marina Marcopio arrencant a córrer pel passadís.

L'almirall Ackbar dient que semblava haver una filtració d'informació en els nivells del Consell, i el conseller Q-Varx colpejant suaument la taula de malaquita de la sala de conferències privada de la Leia amb un rom dit marró. Què havia dit Q-Varx? Ah, sí... «Ja hem fet tots els arranjaments necessaris per a la reunió secreta amb l’Ashgad, excel·lència. l’Ashgad no ocupa cap posició oficial al planeta, però tot i així aquesta conferència podria ser la clau de tota la política dirigida a fer servir de manera beneficiosa dels recursos planetaris que encara no han estat explotats.»

No et reuneixis amb l’Ashgad.

No vagis al sector de Meridià.

I els noghris? Què havia estat d'ells?

El pensament es va anar obrint pas a poc a poc a través de la seva ment, i la Leia es va preguntar què passaria si anava a l'habitació de la que l'havien tret i tractava d'obrir la porta. Descobriria que estava tancada? «Encara que el fet que estigués oberta o tancada gairebé no tenia importància, naturalment», va pensar. La casa semblava haver estat construïda en un erm totalment desert de muntanyes en forma de dents de serra i enlluernadores planes enjoiades.

Unes veus que venien de sota van arribar fins a ella, i la Leia va reconèixer la d’en Seti Ashgad.

-Haurem de passar per sobre d’en Larm i parlar amb Dymurra. I de tota manera en Larm és un idiota... Segueix sense ser capaç d'entendre què hem de fer per acabar de construir el Protector. Han captat alguna transmissió subespacial?

L'atmosfera tènue i seca transmetia molt bé la bella veu de baríton. «Larm...», va pensar la Leia. En Getelles tenia un almirall anomenat Larm. La Leia l’havia conegut a Coruscant durant una recepció diplomàtica organitzada per celebrar l'elevació d’en Getelles al càrrec, una de les últimes a les que havia assistit al palau. En Larm pertanyia a la vella escola de militars d'esquena recta, uniforme impecable i mentalitat ordenancista que sempre estaven disposats a llepar una bota, i havia fet el que va poder per adular a Getelles i a qual qualsevol altre Moff i governador presents sense relaxar ni un sol instant els seus inflexibles modals de soldat endurit per la guerra. En Larm havia anat ascendint per la jerarquia de la flota en qualitat de cabaler d’en Getelles, una presència de rostre ombrívol que sabia actuar amb austera eficiència com a contrapès a la façana de jovial imparcialitat a l'estil “hola-noi-es-un-plaer-conèixer-te” emprada pel nou Moff, i com a conseqüència havia estat ascendit, passant per sobre de diversos candidats millors qualificats, pel que fa a Getelles va ser nomenat Moff d’Antemeridià.

Quant a qui era Dymurra, la Leia no tenia ni idea, encara que el nom li resultava familiar.

No va poder entendre el murmuri que va respondre a les paraules de l’Ashgad, però aquella veu gairebé mussitada va semblar esquinçar tot el seu ser i la Leia va sentir que el seu plexe solar era travessat per una fletxa de gel. En Dzym... La Leia va tornar a baixar la mirada cap a la seva mà.

Notava un lleu dolor en els costats del coll, just a sobre de les artèries principals, però no disposava de les forces necessàries per aixecar les mans i esbrinar a què era degut. El fred de la mort encara estava amagat dins la seva ment, i al seu costat s'amagava alguna cosa més..., una cosa que potser fos el regust amarg del malson.

Per això se sentia tan feble.

«No -va pensar-. Em sento dèbil perquè hi havia brot de la dolçor a l'aigua.»

-Suposo que tens raó. –L’Ashgad havia passat a emprar un to més baix, però la seva veu seguia sent tan penetrant com abans-. Tres sindroides! Quan penso en el que costa una sola d'aquestes coses...

Quan va respondre, en Dzym va pujar una mica la veu. Coneixent el costum de passejar d'un costat a un altre que tenia l’Ashgad, la Leia va suposar que es trobava més lluny del seu secretari del que havia estat feia uns moments.

-No es pot evitar, senyor. Els sindroides són la nostra única manera d'introduir la Llavor de la Mort a bord de les naus sense que hi sigui detectada.

La Llavor de la Mort! L'aire va escapar dels pulmons de la Leia tan bruscament com si acabés de rebre un cop físic.

Set-cents anys abans aquesta plaga havia causat milions de morts. Sectors sencers s'havien enfonsat en un nivell de subsistència primitiva quan els que coneixien els secrets de la maquinària i el vol espacial havien mort en massa...

La tranquil·la despreocupació amb què acabava de parlar en Dzym va galvanitzar a la Leia i la va obligar a actuar. Es va aixecar del divan, es va embolicar en els plecs d'aquella túnica que gairebé semblava una capa, la llum del sol no contenia cap calor, i va anar amb pas tremolós fins a l'altre extrem de la terrassa. Uns vint-i-cinc metres per sota d'ella, just a sobre del lloc on els murs de la gran mansió es confonien amb les rugoses superfícies de basalt del penya-segat, hi havia una altra terrassa que s'estenia al llarg de tot aquell costat de l'edifici i es corbava seguint la cara del cingle. Frondosos matolls de brachniel i loak creixien en testos de terra importada per complir la funció de tallavents en dos costats, desplegant la seva resplendent verdor alienígena sobre la grisor del permacret. Un extrem de la terrassa estava ocupat per una mena de mirador plena d'ombres intensament negres. Un complicat sistema de ruixadors de boirina i canonades aconseguia mitigar una mica la sequedat de l'aire. Per la manera com l’Ashgad es va tornar cap a aquell punt, la Leia va suposar que en Dzym estava assegut entre les ombres del mirador.

Hi havia una tercera criatura a la terrassa, ajaguda damunt d'un matalàs d'aire negre i ataronjat sobre el qual queia un autèntic diluvi de gotetes emeses pels nebulitzadors, i la Leia va haver de contenir una ganyota de repugnància veient i escoltant la seva enganxosa veu de trombó.

-En Dzym té raó. -La criatura va rodar sobre si mateixa, flexionant els dotze metres de gelatinosa longitud que la convertien en la hutt més llarga que la Leia hagués vist mai. Era colossal, cert, però sense l'obesitat d’en Jabba, i feia pensar en un jove hutt que hagués crescut fins arribar a les dimensions de la vellesa conservant tota la seva agilitat i la seva força -. Mai podries haver superat els sondejos metges sense ells, i només uns androides estarien disposats a introduir-hi les naus en l'hiperespai sense disposar d'una segona coordenada de salt.

L’hiperespai!

En Marcopio. L’Ezrakh. El capità Ioa. Aquells pobres nois de la seva guàrdia d'honor... C3PO i l’R2.

Una onada de nàusees i horror es va apoderar de la Leia, per ser substituïda un instant després per una ràbia abrasadora.

- Sí, però cada un va costar 100.000 crèdits!

-Segueix sent un preu barat. -El hutt va arronsar les espatlles-. En Dymurra estava convençut que el resultat justificava aquesta despesa, no? Bé, doncs jo estic d'acord amb ell. No podíem conformar-nos amb què en Liegeo transmetés aquest missatge de «Missió complerta, i tornar-nos a Coruscant», i ni tan sols les falses transmissions des del punt del salt haurien sigut prou. No podíem portar aquestes naus fins aquí, i no podíem destruir-les sense córrer el risc de deixar restes que ens haurien delatat. I de tota manera, què més et dóna? Va ser en Dymurra qui va pagar els sindroides, no tu.

- I et sembla que això ho arregla tot? –L’Ashgad va donar l'esquena a la barana amb una ganyota d'impaciència per encarar-se amb la gegantesca silueta reclinada -. Amb aquest tipus d'actituds no em sorprèn gens ni mica que ja no governeu aquest territori, Beldorion.

-Però aviat s'hauran d'enfrontar a les conseqüències d'aquest preu, no? -Va ser la més aviat críptica resposta d’en Beldorion-. I què són tres-cents mil crèdits si et permeten alliberar de totes les proves que podrien revelar on es troba la seva excel·lència i què ha estat d'ella? Quant en Rieekan hagi entrat en coma, el Consell passarà dies i més dies perseguint-se la cua, i cada membre intentarà evitar que qui se senti al seu costat sigui nomenat com a successor.

El cos del hutt es va inflar lleument i va produir un rot de proporcions còsmiques que va fer brollar un fil de baves verdoses de la seva boca i va alliberar una quantitat de gasos tan colossal que la Leia va poder olorar-los des de la terrassa superior. Després en Beldorion es va tornar cap a un costat i va enfonsar una diminuta però musculosa mà al bol esmaltat, tan gran com una banyera i ple d'algun aperitiu vivent rosa i ataronjat, que hi havia al costat del matalàs d'aire. Fins i tot l’Ashgad va desviar la mirada amb visible repugnància.

-I no tornis a recordar-me mai més que ja no governo aquest condemnat planeta maleït per la Força -va afegir el hutt mentre mastegava un grapat de diminutes criatures que es retorçaven i s’agitaven dins de la seva boca-. Ningú va obligar a Beldorion l’Esplèndid, Beldorion el dels Ulls de Rubí, a què es retirés. Vaig governar aquest món durant molt més temps que el teu insignificant Imperi, i el vaig governar bé.

El hutt va introduir un altre grapat d'aquells el-que-fossin en la seva enorme boca. Algunes criatures van aconseguir escapar i gairebé van aconseguir arribar a la vora del matalàs d'aire abans que el hutt les capturés amb la llengua.

-Així que no em diguis que vaig ser massa mandrós o malgastador per saber de què estic parlant.

Després va allargar una mà, i la Leia va percebre...

... una sobtada agitació en la Força.

Un got de plata, que probablement havia estat ficat en l' algun tipus de recipient refrigerant entre les negres ombres del mirador, va emergir d'elles i va flotar per l'aire fins arribar als rabassuts dits groguencs plens d'anells d'or que s'havien estès per rebre'l.

I llavors la Leia va sentir que l'aire canviava de sobte a seu voltant, com si la iridescent claredat solar s'hagués espessit o hagués alterat la seva composició per convenir-se en una pessigollejant massa enfurismada.

Aquell hutt anomenat Beldorion havia rebut l'ensinistrament dels Jedi.

I el seu ús de la Força estava produint una sobtada agitació, una reacció, un moviment en la mateixa Força que la Leia, encara que només era capaç de controlar una minúscula fracció dels seus poders jedi, podia percebre en la forma del dolorós fregar d'un paper de vidre invisible i impalpable que lliscava sobre les parets interiors del seu crani.

Va sentir que se li doblegaven els genolls i va retrocedir cap al divan, agafant-se al suport per no perdre l'equilibri i tremolant sota el pes vermellós del vestit cerimonial.

El Borealis, enviat a l’hiperespai a cegues i desproveït de programació perquè mai més tornés a sortir-ne... Però si el que en Dzym havia dit era veritat, si la plaga de la Llavor de la Mort s'havia estès a bord de la nau, potser fora el millor que podia passar.

I el ministre Rieekan, el seu delegat personal en el Consell...

Quan Rieekan entri en coma...

«He d'advertir-lo. He d'advenir a algú.»

Es va deixar caure sobre el divan, sentint com tots els seus membres tremolaven a causa de la debilitat i el xoc. El pànic i la ràbia es van enfrontar al gruix impalpable de la presó creada pel brot de la dolçor que entumia el seu cervell, omplint-lo amb un furiós desig d'escapar i de ser més llesta que ells.

I la droga de seguida li va murmurar la seva rèplica: «I tant que ho hauries de fer..., però no ara.»

La Leia va arrufar les celles i va intentar recordar què s'havia portat amb ella entre els voluminosos plecs del vestit cerimonial per acudir a la reunió amb l’Ashgad. La resposta era res, naturalment. La peça de vellut ja li pesava prou per si sola sense necessitat que li afegís cap pes extra.

Però en aquest cas qui podia haver-li ficat alguna cosa a la butxaca, i quan?

La Leia es va retorçar sobre el divan fins que va aconseguir trobar la butxaca amagada al folre, concebut originalment per ocultar una gravadora, o depenent d’amb qui planegés reunir-se el seu portador, un desintegrador de petit calibre.

Els seus dits, encara entorpits pels efectes del brot de la dolçor, es van tancar sobre un objecte metàl·lic.

Era la seva espasa de llum.

 Següent