Planeta de Penombra (XII)

Anterior

Capítol 12

A la tarda següent en Luke encara estava prou furiós com perquè arribés a pensar si havia de dir-li a Gerney Caslo que fotés el carregament de contraban on li cabés, però alguna cosa que li havia dit l’Àrvid va fer que acabés canviant de parer. Només havia estat una observació casual durant una conversa que en Luke va mantenir amb el jove granger l'endemà, alguna cosa sobre que en Caslo era l'agent comercial de l’Ashgad a Hweg Shul, però això va ser suficient per fer reflexionar al Luke. Resultava obvi que l’Ashgad havia estat fent el que podia per sembrar la ira entre els Racionalistes del planeta. No calia disposar de moltes dades per a comprendre que el fet de comptar amb un exèrcit privat llest per expulsar els theranians de les estacions artilleres i obrir el planeta al comerç era una cosa que beneficiava considerablement a l’Ashgad. Sent l'home més ric que en Luke havia conegut fins llavors i donada la seva posició d'hereu d’en Beldorion, l'antic senyor del crim, l’Ashgad estaria en condicions d'actuar com a intermediari per a la comunitat quan s'iniciessin els intercanvis comercials.

«Encara que només durant uns anys, per descomptat», va pensar en Luke. I si l’Ashgad creia que podria controlar el planeta durant bastant més temps quant les estacions artilleres ja no hi fossin per seguir limitant les importacions? O potser només voldria aconseguir el control de les estacions artilleres per seguir mantenint la situació actual en benefici propi...

En si, el planeta era tremendament pobre. L'únic que podia exportar era els vidres-fantasma, que eren més aviat fràgils, i després d'haver subsistit durant diversos dies a base de topats, liquenaris i exsudacions de blerdo, en Luke no podia imaginar que algú fos capaç de pagar els costos de transport necessaris per adquirir qualsevol d'aquestes exòtiques delicadeses gastronòmiques. Però l’Ashgad havia crescut allà, raó per la qual era molt possible que desitgés fer-se amb l'únic poder que coneixia.

Mentre esperava en la foscor del pati del Blerdo Blau aquella lla nit, en Luke es va preguntar si el seu raonament era realment lògic. L’Ashgad havia crescut al planeta, cert, però havia estat educat per un pare que somiava apoderar-se del Senat. Si en Palpatine no s'hagués convertit en Emperador, en Seti Ashgad podria haver arribat a obtenir el tron. En Seti Ashgad no semblava el tipus d'home capaç de criar un fill que es conformés amb governar el que, amb caràcter generalment pràctics, no era més que una bola de roca estèril.

Uns minuts després que les pluges torrencials del capvespre haguessin començat a minvar, en Luke va veure com la filera de lliscadors girava la cantonada entre els edificis en un fantasmagòric silenci. Sis d'ells, visibles únicament com ombres, van avançar amb els llums apagats per sobre del permacret esquerdat pel pes de la maquinària i van entrar al pati de l'hangar. En Luke va reconèixer l'extravagant silueta de l’Aratech de l’Àrvid, amb la seva tosca pota equilibradora a la part posterior, i el saltador de l’Umolly Darm. En Gerney Caslo estava assegut darrere de la prospectora, amb un petit rifle desintegrador negre d'aspecte altament temible preparat per fer foc sobre de la seva cuixa. Un parell de voluntaris que actuarien com a sentinelles avançaven darrere d'ells muntats en cu-pes, amb els seus rifles desintegradors també preparats per fer foc, els rostres ennegrits i els ulls lluents sota el parpelleig aquós de les estrelles.

-Tu aniràs en quart lloc -va murmurar en Gerney, i va llançar al Luke una de les llaunetes planes de pintura fosca de camuflatge que utilitzaven els caçadors per eliminar els reflexos de les seves armes -. Si ens separem, tornarem a reunir-nos a la casa de l’Ashgad..., i si et sembla que els theranians poden arribar a treure’t el carregament, sobrecàrrega dels sistemes de tot el que hagis recollit.

En Luke es va ennegrir la cara i va ruixar el tosc parell d'ulleres infraroges que li havia prestat la tia Gin amb una bona quantitat de pintura negra. Una dotzena de genets es van reunir amb ells entre les torres de topats. Els bípedes de cos rabassut que muntaven es movien de manera sorprenentment silenciosa, i en Luke de seguida va veure que aquells guàrdies també estaven extremadament ben armats.

Mentre anaven deixant enrere les torres i els globus antigravitatoris dels cultius més recents, que començaven a elevar-se lentament sobre el sòl, i lliscaven per entre els camps de bropo i les praderies algals on els blerdos pasturaven com silencioses muntanyes blavoses cobertes d'arrugues, en Luke va pensar que l’Ashgad estava gastant moltíssims diners per esdevenir el líder de la facció governant del planeta. L'olor de les plantes en creixement va anar desapareixent a poc a poc de les fosses nasals d’en Luke a mesura que l'estèril pessigolleig dels erms començava a lliscar-li sobre la seva pell.

Hi havia alguna cosa que ignorava, algun fragment d'informació del que encara no disposava i que acabaria donant sentit a tot aquell trencaclosques.

Els erms s'estenien en totes direccions, desplegant-se al seu voltant com una gegantesca manta de sal. El terrible pes envellutat de la Força oprimia la seva ment amb creixent intensitat.

En Luke va pensar que molt pocs habitants del planeta semblaven ser conscients de la presència de la Força. De fet, ningú semblava haver-se adonat que Nam Chorios albergava alguna classe de vida invisible, i que contenia una civilització invisible i silenciosa que s'amagava entre els enlluernadors canons assotats pel vent. I si l’Ashgad n'era conscient? Seria això el que pretenia controlar?

O, igual que l'enemic de la Taselda, pretendria controlar potser la mateixa Força?

En Luke va veure com la guspira vermella ataronjada d'un canó làser il·luminava la columna vertebral dels turons a la llunyania per davant d'ells. Una altra espurna va sorgir del no-res com a resposta a la primera, il·luminant l'horitzó seixanta graus més endavant. L'anell cristal·lí dels Cosins s'alçava cap als estels just davant d'ells, elevant-se com si volgués assenyalar-les amb un gest silenciós.

Un puntet de llum infinitesimal va esclatar i es va esvair en la implacable negror de la volta que s'estenia sobre els seus caps. Algú va maleir als theranians des d'un dels lliscadors, cridant-los idiotes i bojos i coses encara pitjors per la seva tossuda negativa a donar la benvinguda a influències estrangeres en el seu món. L'educació que havia rebut va fer que en Luke pogués entendre aquella reacció sense cap dificultat. Ni una sola de les persones a qui havia conegut durant la seva infància i la seva adolescència havia pres en consideració els drets que els Jawes o el Poble de les Sorres poguessin tenir sobre el territori ocupat pels colons humans de Tatooine, i tots i cadascun dels seus amics i coneguts adults d'aquells temps s'haurien escandalitzat davant la idea que qualsevol de les dues espècies indígenes, indubtablement majoritàries, pogués fer valer els drets que això els atorgava per determinar la política planetària.

Aturar la importació d'eines i equip agrícola, metall i xips merament perquè nou desenes parts de la població del planeta estaven convençudes que les mercaderies no havien de baixar del cel? Ridícul! Per què no ens prohibeixes utilitzar qualsevol classe d'eina i et deixes de subtileses?

En Luke es va gratar la mossegada d'un droch i va anar reduint la velocitat del seu lliscador recentment reparat en el mateix instant en què una espurna perduda al cel indicava la presència d'un meteorit roent que estava entrant a l'atmosfera: la diminuta càpsula plena de contraban acabava d'arribar. Els guàrdies muntats es van dispersar, amb les minúscules llums grogues dels seus sensors i detectors de calor delineant els seus rostres camuflats durant una fracció de segon mentre els cu-pes, proveïts de morrions i amb les peülles embolicades, es movien per entre la foscor sense fer cap soroll. En Caslo va marcar el lloc on havia caigut la càpsula mentre cada conductor portava a terme una ràpida triangulació basant-se en els deu pinacles de gèlida claredat i tots van anar cap a ells, avançant ràpidament per sobre de l'immens plat iridescent de la plana.

La càpsula, que estava equipada amb uns retrocoets molt primitius, ni tan sols s'havia enterrat a la graveta centellejant. Un rifle de percussió va tossir a la llunyania, i en Luke va percebre la presència distant de més genets. Mentre en Caslo baixava a corre-cuita per una vessant del cràter d'impacte que elevava la seva fumera a cent metres del tsil més proper, en Luke es va preguntar com se les hauria arreglat l’Ashgad per pagar les armes amb les quals equiparia als seus seguidors. Hi hauria deixat en Palpatine alguns dels seus ingressos a les mans del seu rival? «Oh, segur, i a més les roques ballen...» Però totes les armes que estava comprant l’Ashgad eren noves o pràcticament noves, i constituïen un impressionant exemple de l'armament més modern i més car adornat per la lluna doble del logotip de Loronar. Sempre oferint el millor, i sempre en primera línia... Aquell home estava traient molts diners d'algun lloc.

I si la Callista havia entrat a la casa de l’Ashgad? Potser havia aconseguit esbrinar d'on procedien els diners i on estava sent enviat, possiblement a través de la Taselda. Seria aquesta la raó per la que havia fugit de Hweg Shul?

Diversos homes estaven traient caixes del cràter i les hi passaven als conductors. Un aleteig de trets a la llunyania va indicar al Luke que els theranians s'estaven aproximant, i que el perímetre de guàrdies feia el que podia per mantenir-los allunyats d'ells. Algú li va passar una caixa de rifles desintegradors que en Luke es va afanyar a col·locar a la part posterior del seu lliscador theranià, i un instant després un altre parell de mans li va allargar un grapat de nuclis energètics de recanvi que havien estat lligats a corre-cuita amb un parell de cordills. «Bé, així que també estan rebent algunes armes de segona mà...», va pensar en Luke mentre feia girar els esvelts cilindres negres i vermells entre els seus dits abans de deixar-los en un racó de la plataforma. Fins i tot als preus que cobraven els contrabandistes, les armes sortirien més barates que les noves, i resultava obvi que l’Ashgad estava fermament decidit a armar a tots els homes i dones del Partit Racionalista. Els homes del cràter havien començat a passar-los rifles d'un en un. En Luke va agafar al vol el que li acabaven de llançar, i el va sostenir durant un moment per la tènue claredat de les llums de la consola del lliscador per veure de quina marca era. La seva ment va tornar a l'estació artillera, als ferotges combatents theranians plens de brutícia que s'ajupien per entre les ombres d'aquella superestructura impossible i a la desmanegada silueta dansarina vestida de vermell que s'havia balancejat a l'extrem d'aquell cable per llançar les granades.

L'arma era un Destructec de color blanc i plata i les mans d’en Luke de seguida van reconèixer els familiars contorns del model d'aquell any, petit i sòlid. El coneixia molt bé, ja que tota la Guàrdia d'Honor de la Nova República havia estat equipada amb aquestes armes el mes passat. En Luke havia practicat amb elles per passar el temps quan estava a bord del Borealis.

En Luke va capgirar-lo..., i va sentir que se li gelava la sang a les venes.

A la culata hi havia una placa de codi platejada dels Guàrdies d'Honor que identificava l'arma com a propietat de la Nova República, i els números del codi indicaven que havia estat assignada a l'arsenal del navili insígnia.

Aquell rifle desintegrador procedia del Borealis.

- Ei, Lars! -Va cridar algú des del terra-. T'has quedat adormit o què?

En Luke es va afanyar a guardar l'arma i va estendre el braç per acceptar la que li estaven allargant. Els seus dits van trobar la placa de codi res més agafar-la, per la qual cosa no va necessitar sostenir-la davant de les llums de la consola. Quan va portar la remesa següent a la part de darrere del seu lliscador, va encendre la vareta lluminosa per fer una ullada a les que havia guardat abans.

Hi havia un parell procedents de l’Impenetrable, però la majoria de pistoles havien estat obtingudes de la nau insígnia de la Leia.

I una d'elles, un Centelleig-4 amb la culata personalitzada i un anell de subjecció, era la que en Han li havia lliurat a la Leia amb les seves pròpies mans.

«He d'escapar...»

Immòbil a la cantonada del balcó des d'on dominaven les planes de vidre il·luminades per l’alba que s'estenien a gran distància per sota d'ella, la Leia va contemplar com el luxós lliscador de superfície negre en què viatjaven en Seti Ashgad i els seus dos guàrdies s’anava empetitint i acabava morint en la llunyania. L’Ashgad s'havia mantingut allunyat d'ella des del segrest -probablement, o això pensava la Leia, perquè se sabia incapaç de seguir mantenint la mascarada que era el seu propi fill davant d'algú que havia estudiat tants hologrames del vell Ashgad com ella-, però tot i així la Leia sempre havia estat conscient de la seva presència i la seva protecció. Fossin quins fossin els plans de l’Ashgad, estava clar que de moment necessitava que ella seguís amb vida.

Però en Dzym i en Beldorion tenien els seus propis plans.

Tres dies. Suposant que aconseguís sobreviure tant de temps, naturalment...

Per primera vegada en dies, la Leia havia despertat amb la ment aclarida. L'aigua que en Liegeo li havia portat la nit anterior no contenia droga. La Leia no sabia si es tractava d'un descuit o d'alguna classe de regal que li feia en Liegeo, però sí sabia que havia d'aprofitar l'oportunitat sense perdre ni un sol instant.

Es va aturar al llindar de la seva habitació, amb la prima manta protegint el seu cos per sobre de la prima camisa de dormir blanca que portava i la llarga cabellera castanya recollida en una trena que penjava sobre la seva esquena. Al seu voltant -al voltant dels gegantins murs color gris cendra de la fortalesa de l’Ashgad i de les punxegudes roques cristal·lines de l'altiplà -s'alçaven les muntanyes més grans, blocs, dents i masses colossals de vidres que brillaven en aquell crepuscle etern com immenses joies, recordant com de gran era la distància que la separava de la lluent plana que s'estenia per sota d'ella.

La Leia va sentir com el seu cor tremolava i palpitava dins del seu pit, sucumbint a un vague terror en el qual s'agitava l'horrible desig que els seus raptors haguessin seguit mantenint-la sota els efectes de la pau soporífica produïda pel brot de la dolçor.

Va tancar els ulls i va desplegar la seva ment i el seu cor, formant la imatge d’en Luke. El seu germà havia anat a buscar-la en el passat quan la Leia estava presonera en el Bloc d'Eliminació de l'Estrella de la Mort, quan estava feble i malalta a causa de les tortures, atordida per una pena tan enorme que no seria capaç d’experimentar-la en tota la seva intensitat fins que haguessin transcorregut diversos anys... «He vingut a rescatar-te», li havia dit.

Si no hagués tingut tanta por, el record l'hauria fet somriure.

La Leia va cridar el nom del seu germà en el silenci de la seva ment - «Luke!» -, Enviant-lo en un veloç missatge ple d'ecos perquè creués el buit d'aire, vidre i llum de l'alba.

«Luke!»

Havia de sentir-la. Havia de sentir-la...

Però la profunda i pesada agitació de la Força va semblar envoltar a la Leia, agitant-la en aquella gèlida immobilitat, omplint-la amb l'estranya sensació de la seva presència. Era com el so del mar, capaç d'ofegar qualsevol altra veu amb la immensa potència de la seva.

En Luke mai sentiria el seu missatge. La Leia estava atrapada, i ningú anava a poder ajudar-la.

Va expulsar la por de la seva ment en una reacció gairebé immediata, i l'horrible record de les mans d’en Dzym sobre el seu rostre i l’espantosa fredor de la mort van ser expulsats juntament amb ell.

En Luke no podia sentir-la i no vindria a rescatar-la. La Leia havia d’esbrinar què estava passant i actuar en conseqüència.

L’Ashgad estava utilitzant la Llavor de la Mort.

Va tornar al dormitori ple d'ombres, es va asseure a l'extrem del llit sobre el qual queia la llum del sol i va lliscar els peus sota la manta. Va sentir que un droch la mossegava i es va gratar furiosament, i l’insecte va caure del llit per quedar-se immòbil sobre l'enlluernadora catifa de taquetes de llum. El droch es va cargolar sobre si mateix per formar una mota negra i marró de la mida d'un cap d'agulla i va morir.

«El brot de la dolçor fa que acabis acceptant-lo tot -va pensar la Leia amb una sobtada repugnància -. Fins i tot el fet de dormir en un llit que saps és ple de paràsits...» Haver pres el te amb en Beldorion l’Esplèndid en aquella cambra sumida en la penombra també l'havia deixat plena de mossegades.

Estaven utilitzant la Llavor de la Mort. Si podien controlar-la -o si creien que podien controlar-la -a través d’en Dzym, llavors no resultava molt difícil endevinar quina classe de negociacions haurien entaulat amb el Moff Getelles i l'almirall Larm. «Oh, maleïts siguin... -Va pensar la Leia-. Maleïts siguin tots!»

I, d'una manera o altra, en Dzym era una de les claus de tot aquell assumpte. En Dzym era capaç d'invocar la plaga –transmetent-la a través dels sindroides? - I d'expulsar-la, tal com havia fet amb ella. La Leia va recordar l'èxtasi que li havia vist a la cara i, en altres moments, el fet de com semblava estar prestant atenció a una altra cosa o estar escoltant algun so llunyà, igual que un home absort en alguna classe de compte enrere.

Sí, però què pretenien aconseguir amb tot allò?

I respecte a Getelles, realment creia ser prou poderós per poder apoderar-se del sector de Meridià quant s'haguessin començat a aplicar els procediments de quarantena i amb contenció? Com podia creure’s que seria capaç de resistir un esforç concertat de la Nova República per expulsar-lo?

I amb quin propòsit? Pedducis Chorios, aquell niu de contrabandistes i senyors de la guerra, seria impossible de controlar. La coalició planetària de Durren donava suport a la Nova República d'una manera tan sòlida com decidida. Budpock havia estat un dels partidaris més lleials de la Rebel·lió. Nam Chorios era una roca carent d'aigua i de vida devastada per la pobresa.

«Per acabar el Protector», havia dit l’Ashgad.

Però el Protector no era un destructor capaç de desintegrar planetes, sinó merament un vaixell de càrrega mitjà. «Caixes... de les dues classes.» Quina mena de carregament susceptible de ser transportat per una nau d'aquelles dimensions podia ser prou valuós per justificar tot allò, fins i tot en el cas que les estacions artilleres fossin eliminades?

La Leia es va estremir i es va fregar els canells, on encara perdurava el record de les gèlides mans d’en Dzym.

El timbre de la porta va emetre la seva educada dringadissa. La Leia va girar sobre els seus talons, molt sobresaltada, i es va embolicar en el cobertor mentre després lliscava la mà cap a l'espasa de llum amagada entre els coixins.

Però no era més que en Liegeo, inclinant-se tímidament al llindar amb un gerro de porcellana ple d'aigua a les mans.

-Em complau veure que et trobes millor, estimada.

Els seus ulls van anar, tal com acabaven de fer-ho els de la Leia d'una manera totalment automàtica, al gerro buit que hi havia al costat del llit. La Leia s'havia afanyat a beure tota l'aigua tot just es va haver adonat que no estava drogada.

El seu dolç somriure li va revelar que en Liegeo ho sabia.

-No podia suportar veure com anaves suïcidant-te a poc a poc en aquest clima terrible. -Li va allargar el recipient de vidre-. L’Ashgad no se n'ha adonat de res. També t'he portat uns quants holovídeos: estar tancat sense ells només resulta suportable quan estàs drogat.

La Leia va estudiar cautelosament la cara d’en Liegeo per sobre de la vora.

-I ara què? -Va preguntar en veu baixa-. Què em passarà mentre ell estigui fora? O és aquesta la raó per la qual se n'ha anat..., per no ser culpable del que em passi?

-No, no -es va apressar a dir en Liegeo-. No, per descomptat que no. L’Ashgad no és dolent, estimada.

-És la pitjor classe d'home que pot arribar a existir.

La Leia va tornar el rostre. Les paraules «Llavor de la Mort» estaven ballant a la punta de la seva llengua i la Leia sabia que no havia de pronunciar-les, i que ni tan sols havia de permetre que en Liegeo s'assabentés de què havia esbrinat. En Liegeo podia enfrontar-se a Beldorion per protegir-la, però la Leia sabia –ho havia vist amb els seus propis ulls -que no podia enfrontar-se al Dzym. I qui podia culpar-lo per això?

«En realitat s'assembla molt a Greglik», va pensar de sobte. La Leia li havia cobrat afecte i sentia una gran compassió per ell, però sabia que no podia confiar en aquell home.

-No -va insistir el falsificador d'hologrames -. L’Ashgad... -Va tenir un breu moment de vacil·lació -. Puc comprendre què li està obligant a..., a fer tot això. I... I no puc explicar-ho.

La llarga trena fosca de la Leia va girar en l'aire quan es va girar cap en Liegeo per trobar-se amb la terrible impotència de la seva mirada.

-No puc explicar-ho, però et prego que confiïs en mi -va dir en Liegeo. Va seure al seu costat en el divan, va ficar la mà en una de les butxaques de la seva bata de laboratori i va treure d'ella un cilindre negre que tindria unes dues vegades el gruix del seu polze i la meitat de la longitud del seu palmell-. Això és per a tu -va afegir-. Hauràs de tornar-me’l abans que l’Ashgad torni.

La Leia el va fer girar entre els seus dits. Era un comunicador i no tenia teclat, pel que els seus circuits devien ser considerablement limitats. Semblava haver estat fabricat amb components estàndard i, com tot el que hi havia en aquell planeta, era bastant vell. Els nous lectius models de comunicadors eren tan petits que havies d’utilitzar eines micròniques per reparar-los.

-He canviat la combinació de la porta -va seguir dient en Liegeo. No va arribar a mirar per sobre de la seva espatlla, però va estar a punt de fer-ho -. Ara ja no hauria de poder entrar aquí. -No va dir de qui estava parlant, perquè no era necessari-. No sap res sobre els ordinadors i és..., és incapaç d'arribar a dominar aquest tipus de processos mentals. No facis cas de res del que pugui arribar a dir-te, i no li deixis entrar. Si intenta entrar o si aconsegueix fer-ho, utilitza el comunicador. Estaré molt a prop d'aquí, a la... -Va callar de sobte, i la Leia va suposar que havia estat a punt de revelar-li que estaven construint una nau al voltant. A què venia aquest desig de protegir-la de certs secrets? Quin paper jugaven en els seus plans? -. Estaré a l'altra part de la casa.

En Liegeo es va disposar a aixecar-se, i la Leia el va agafar de la màniga.

- Qui és en Dzym? -Va preguntar-. Què és?

Els ulls foscos es van apartar ràpidament d'ella, i la Leia va poder veure la tremolor que va recórrer aquells llavis excessivament sensibles i delicats.

-És... el que és. Va néixer en aquest món...

-Aquest món mai havia estat habitat. -La Leia va sentir com la mà d’en Liegeo es refredava sobtadament sota els seus dits-. Abans que la dinastia Grissmath comencés a enviar els seus presoners polítics a aquest planeta aquí només hi havia pedres. Què vol fer-me? Què vol de mi? Què és el que va intentar fer-me aquella nit? Vas dir que en Beldorion li havia venut una persona, algú a qui havia esclavitzat... Per a quin propòsit, i què va ser d'aquesta persona?

-No li va passar res -va dir en Liegeo. La Leia va abaixar la mirada i va veure que li tremolaven les mans -. No puc explicar-t'ho. És una cosa que..., que molt poques persones serien capaços d'entendre.

La por que brillava en els seus ulls havia assolit una intensitat gairebé insuportable, i la Leia es va sentir envaïda per una sobtada onada de compassió.

-Potser jo sigui una d'aquestes persones -va dir amb veu urgent mentre posava la mà sobre els esvelts i freds dits d’en Liegeo.

Però en Liegeo es va aixecar a corre-cuita i va retrocedir cap a la porta.

-Jo... -Després va moure el cap-. Beldorion potser torni a convidar-te a prendre el té, o a sopar -va dir-. No hi vagis, o assegura't que jo t'acompanyo. Recorda que has de passar el màxim de temps possible al balcó, sota la llum del sol, i així tot anirà bé.

La porta es va obrir i en Liegeo va creuar el llindar. Els seus ulls van tornar a trobar-se amb els de la Leia durant la fracció de segon que va trigar la porta a tornar a tancar-se, i la Leia va veure en ells un desesperat anhel i una gran pena, i un terror que havia engolit pràcticament tot el que hi havia en la seva ànima.

-Gràcies -va murmurar, i el panell metàl·lic va lliscar per entre ells amb un suau xiuxiueig i els forrellats exteriors van quedar activats amb un espetec un instant després.

Després que se n'hagués anat, la Leia va romandre immòbil durant uns moments, va fer provisió de valor i tractant de recuperar l'alè. Després es va aixecar, va anar fins a la còmoda on guardava el seu vestit, les forquilles i les joies que havien adornat la seva cabellera, i la massa acuradament doblegada de la seva capa de vellut vermell. Dues de les gemmes de base plana, un cop arrencades del plec davanter de la capa, li van permetre doblegar l'extrem d'una de les forquilles per convertir-la en un tornavís manual improvisat. La Leia només va necessitar cinc minuts per obrir el comunicador i recalibrar el feix.

Forçar un pany de teclat mitjançant un feix micrònic va resultat ser un procés sorprenentment llarg i tediós, però la Leia disposava de tot el dia i no tenia res més a fer. A jutjar pel nombre d’holovídeos que li havia portat, en Liegeo no esperava quedar lliure de les seves misterioses obligacions en el Protector fins al vespre.

Forçar panys era una de les diverses habilitats que la Leia havia adquirit durant els seus anys amb la Rebel·lió, una de les petites arts de la supervivència entre els guerrillers que els pilots s'ensenyaven els uns als altres per si es donava el cas que algun dia arribessin a necessitar-la, de la mateixa manera en què aprenien a fabricar explosius amb certes marques de fitxes de joc o construir un filtrador d'aigua amb sorra i el folre d'un vestit de vol. Eren habilitats molt simples, però podien salvar-te la vida algun dia. La Wínter -que li havia ensenyat aquell truc, que al seu torn l’havia après d'un expert en manipulacions informàtiques il·legals de Coruscant -li havia donat alguns consells. «Assegura't d'anar anotant cada combinació a mesura que les proves -li havia dit-. Saps per què ho has de fer? Perquè pots estar segura que tot just t'afartis i decideixis deixar d'anotar, donaràs amb la combinació adequada..., i llavors descobriràs que no te’n recordes dels nombres.»

La Leia les va anar anotant una darrera l'altra, utilitzant una segona forquilla per esgarrapar les xifres a la suau fusta de botoner de la part de darrere d'un calaix que havia tret de la còmoda. Una hora i mitja després del migdia, o això li va semblar a jutjar per l'angle dels raigs del sol, la porta es va obrir davant seu.

La Leia va retrocedir amb la sensació d'haver rebut un cop totalment inesperat que acabava de deixar-la sense alè, va tancar la porta i va permetre que els forrellats tornessin a activar-se amb un espetec. Havia d’estar segura que la porta s'obriria quan necessités que ho fes, i que allò no havia estat una casualitat que no tornaria a repetir-se. Si la sorprenien fora de la seva habitació sense que pogués tornar a entrar-hi, llavors si que es trobaria realment empresonada.

La porta es va obrir per segona vegada. La Leia es va ficar el comunicador reconvertit a la butxaca, no sense una certa por. Però les probabilitats d'ensopegar amb en Dzym eren lleument inferiors a les que hagués de tornar corrent a la seva habitació sense poder disposar dels deu minuts que necessitaria per alterar el feix, fent que passés de la modalitat comunicadora a la micrònica. Va alçar la mà per poder acariciar la reconfortant duresa de l'espasa de llum, sostinguda al costat del seu cos per la cinta amagada sota la camisa de dormir, i va sortir al passadís.

Següent