Vector Prime (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Porta’m lluny, molt lluny

El Sabre de Jade va sortir de l’hiperespai en l'última etapa del seu viatge a Coruscant. La Jaina conduïa la nau, activant i desactivant la hipervelocitat, mentre la Mara supervisava les seves maniobres. La dona confiava tant en la noia que, passant a velocitat subllum, va decidir deixar-la sola al pont.

La Leia es va quedar una mica sorpresa quan va entrar i va veure la seva filla asseguda còmodament als comandaments, sense rastre de la Mara per enlloc.

- On és la teva tia? -Va preguntar.

La Jaina es va donar la volta amb un ampli somriure.

- Va dir que estava cansada.

La Leia va seure al seu costat.

- Quant falta per arribar a Coruscant? -Va preguntar.

- Dues hores -va respondre la Jaina -. La Mara em va dir que sortís de la velocitat llum perquè hi ha molt trànsit a la zona. Vol que la desperti just abans d'arribar.

La Leia va assentir i es va posar còmoda. Ella també estava cansada, cansada de tot. En els últims anys no havia fet més que renunciar al seu lloc per després haver de tornar, perquè sempre hi havia algú, fins i tot ella mateixa, que s'ocupava de recordar-li que podia haver-hi un milió de vides en joc. La Leia estava considerada com una de les millors diplomàtiques de la Nova República. La seva heroica reputació, la seva capacitat de negociació i la seva autèntica empatia la capacitaven per intervenir en qualsevol crisi.

La Leia va tancar els ulls i va somriure amargament amb un intens sentiment de fracàs recordant que les seves habilitats i la seva reputació no havien millorat la situació entre Osarian i Rhommamool. Els rhommamoolians tenien dret a queixar-se dels osarians, els quals, acomodats en el luxe que els proporcionava el treball dels miners, vivien molt millor que els seus veïns. A més, no era cap secret que els rhommamoolians amb prou feines tenien representació en el Govern osarià. Però aquestes discrepàncies s'havien canalitzat i explotat, i la seva naturalesa s'havia tenyit de tints fanàtics i religiosos. El que havia d'haver estat un conflicte entre els treballadors, corria el risc de convertir-se en una guerra santa.

Un gran risc, va pensar la Leia, perquè en tots aquests anys no hi havia conegut a ningú tan intractable com Nom Anor, i més tenint en compte que ell i el poble al qual suposadament representava havien de ser aniquilats en una guerra que no podien guanyar. Després de la desastrosa reunió, la Leia li havia cridat diverses vegades des del Mitjancer. Ell havia contestat totes les trucades, però per dir-li que no tenia temps de parlar amb ella.

La Leia es va quedar adormida amb aquests desagradables pensaments rondant el cap.

- Mare meva! -Va xiuxiuejar la Jaina.

La Leia va obrir els ulls de bat a bat, pensant que hi havia problemes.

- Què passa? -Va preguntar, evidentment alarmada.

- El defensor estel·lar calamarià -va respondre la Jaina, assenyalant la cantonada superior esquerra de la pantalla. Un ràpid gest amb l'altra mà va ser suficient per quadrar el monitor i obtenir una vista completa de la preciosa nau.

Era espectacular. Com totes les naus calamarianes, era única, una obra d'art, dinàmica i fluida, i, en darrer terme, letal. Era la nau més gran que havia estat creada al planeta aquàtic. La seva grandària era gairebé el doble que el del creuer de combat que havien deixat entre Osarian i Rhommamool, i era, a més, el primer defensor estel·lar calamarià creat especialment per a la flota de la Nova República.

-És el Vescomte -va dir la Leia -. Es va botar fa només dues setmanes. Deuen haver-lo portat perquè passi l'examen del Consell.

- Mare meva! -Va murmurar la Jaina de nou, i els seus ulls marrons van brillar.

La Leia va riure en silenci. Escoltant l'exclamació de la Jaina, havia interpretat immediatament que hi havia problemes i s'havia preocupat per si la Jaina no podia solucionar-los. Va examinar la seva aparent manca de confiança en la seva filla i durant un moment va creure que era una mare horrible per pensar així de la nena.

No, nena no, es va recordar la Leia. Ja era una dona.

Quan hi havia entrat al pont, després d'acabar l'informe sobre el desastre de Rhommamool, i havia vist la Jaina sola, el seu cor s'havia aturat un instant. Però la Mara, com a pilot competent i l'adulta més responsable que la Leia havia conegut, havia jutjat que la Jaina estava preparada per quedar-se sola.

Per què no podia la Leia tenir la mateixa confiança en la seva filla? Va contemplar a la Jaina minuciosament: la seguretat dels seus moviments, l'expressió tranquil·la a la cara...

-I ara quant falta? -Va preguntar.

La Jaina va arronsar les espatlles.

- Has dormit una hora -va explicar -. Ens ha de quedar una altra mitja, depèn de la ruta que ens assignin.

- Vaig a despertar a la Mara -es va oferir la Leia, aixecant-se de la cadira i espolsant-se les últimes restes de son.

-Pots deixar-la descansar -va suggerir la Jaina -. Jo puc aterrar el Sabre de Jade.

La Leia va pensar un moment. Sí, la Jaina podia aterrar la nau sense problemes, i la Leia era una pilot amb experiència; podia supervisar-ho tot. A més, la Mara necessitava tot el descans possible. Gairebé va estar d'acord.

Però només gairebé. De nou li van assaltar els dubtes sobre com tractava a la Jaina.

-És la nau de la Mara -va dir -. Podria ofendre’ si la fem aterrar sense el seu permís explícit.

Contenta per l'educada excusa, la Leia va somriure i li va donar un copet a la Jaina a l'espatlla.

- Sé que podries aterrar tan suaument que la Mara ni es mouria al llit -va dir, i li va fer l'ullet a la Jaina quan aquesta es va girar per mirar-la.

Això va fer a la Jaina somriure. La Leia va tornar a acariciar l'espatlla i abandonà el pont en direcció a l'habitació de Mara.

Es va aturar davant la porta i va aixecar la mà per trucar, però va sentir un so suau procedent de l'interior, i va dubtar. La Leia va acostar l'orella a la porta i va escoltar.

De tant en tant se sentia algú xuclar sorollosament, i la Leia es va adonar que la Mara estava plorant.

- Mara? -Va dir suaument, i va trucar a la porta.

No hi va haver resposta. La Leia va prémer el botó i la porta va lliscar a un costat. La Mara es va asseure al llit, d'esquena a la Leia, amb les espatlles encongides lleugerament, com si acabés de recuperar el control.

- Estàs bé? -Li va preguntar la Leia.

La Mara va assentir.

La Leia va seure al seu costat al llit i, veient la humitat en els ulls de la dona, li va passar el braç per les espatlles.

- Què passa? -Va preguntar en veu baixa.

La Mara es va asseure dreta i va respirar profundament. Després va forçar un somriure.

- Res en absolut -va respondre.

La Leia la va mirar amb escepticisme.

- Un somni -va explicar la Mara -. Quan em vaig despertar em vaig deixar portar.

- Vols parlar-ne?

La Mara va arronsar les espatlles.

La Leia va esperar una mica, però l'altra dona no semblava tenir ganes de parlar.

- Estem a prop de Coruscant -va explicar la Leia -. Vols que ajudi a la Jaina a aterrar?

- Puc fer-ho jo -li va assegurar la Mara.

Es va aixecar i es va dirigir a la porta. Caminava tan rígida que una ganyota de dolor se li va dibuixar a la cara.

La Leia es va aixecar immediatament i la va agafar del braç per ajudar-la.

- He dormit en una postura rara -va intentar explicar la Mara, però la Leia no s'ho va creure en absolut i no la va deixar anar. Per contra, va agafar a la Mara i la va obligar suaument a tornar a seure a la vora del llit.

- No és una mala postura -va dir la Leia -. És la malaltia, no? La Mara la va mirar. Li costava un gran esforç empassar-se les llàgrimes. - El dolor ha tornat fa una estona -va admetre.

La Leia va sospirar i va sacsejar el cap. Desitjava que hi hagués alguna cosa, qualsevol cosa, que pogués fer per ajudar a la seva cunyada, la seva estimada amiga.

- Vas dir que et feia mal sovint -va dir -. Ha estat diferent aquesta vegada?

La Mara va apartar la mirada.

- Has de dir-m'ho -va dir la Leia amb més duresa de la que pretenia.

La mirada que la Mara li va tornar no era d'enuig ni d'indignació, sinó més aviat d'incredulitat, el que va deixar a la Leia una mica sorpresa. De tota manera per què havia de dir-li? Tampoc hi havia res que pogués fer per ella. Tots els que havien patit la malaltia havien explicat als seus metges que sentien, i aquests, al seu torn, havien enviat els informes als millors experts de la Nova República. Tots els pacients havien detallat cada punxada i cada dolor, i havien demanat tota mena d'ajuda. I tots estaven morts o a punt de morir.

- Ho sento -va dir la Leia, amb aquest pensament tan desagradable rondant-li la ment -. No has de dir-me res -li va fer un petó a la Mara a la galta. Després es va aixecar per marxar i va oferir la mà a la dona.

La Mara la va acceptar, però, en lloc d'aixecar-se, va fer que la Leia tornés a seure al llit. Després la va mirar fixament als ulls durant una estona.

- Aquesta vegada ha estat en el ventre -va dir.

La Leia es va mostrar confosa.

- El dolor va tornar mentre dormia -va explicar la Mara -, i aquesta vegada em va atacar al ventre.

La Leia va obrir els ulls espantada.

- Ja ha passat?

La Mara va assentir i va intentar somriure.

-Encara no em matarà -va respondre amb un riure bastant descoratjador.

La Leia, plena d'admiració davant d'aquesta dona tan forta i estoica, va assentir. Cada vegada que apareixia el dolor, la Mara es concentrava en el seu poder, orientava la Força cap al seu interior i el repel·lia.

-Però aquesta vegada ha estat més difícil -va dir la Leia, pensant que tenia la resposta a la inusual reacció de plor de la Mara.

La dona va negar amb el cap.

- El dolor no ha estat tan fort -va replicar.

- Llavors? -Va preguntar la Leia.

La Mara va tornar a sospirar profundament.

-El meu ventre -va dir amb solemnitat.

Llavors la Leia es va adonar.

- Tens por de no poder tenir fills -va dir.

- Ja no sóc tan jove -va dir la Mara amb un somriure amarg.

Era cert. La Mara, igual que la Leia i en Luke, passava dels quaranta, però, a part d'aquella malaltia, estava molt bé i, pel que la Leia sabia, encara podia tenir nens. La Leia comprenia perfectament la preocupació de la dona. El dolor l'havia atacat en el nucli de la seva feminitat.

- Quan em vaig casar amb el teu germà, vàrem parlar de tenir nens -va explicar la Mara -. Ell havia vist als vostres tres fills créixer tan sans i forts, que desitjava tenir els seus més que res al món.

-Encara pots tenir-los -li va assegurar la Leia.

-És possible -va respondre la Mara -, però qui sap, Leia? Estic cansada de lluitar, i aquesta malaltia no té aspecte de rendir-se.

-Però tampoc sembla estar guanyant terreny- li va recordar la Leia.

- No m'he rendit -li va garantir la Mara -, però ara no puc tenir fills. Ni tan sols sé si els contagiaria aquest mal, o si moririen dins meu. I qui sap quan acabarà, o si, per llavors, m'haurà causat tant de mal que no podré ser mare.

La Leia volia dir una cosa que la tranquil·litzés, però com negar la lògica aclaparadora de les paraules de la Mara? Va passar el seu braç per l'espatlla de la dona.

- No pots perdre l'esperança -va dir.

La Mara va somriure.

- No ho faré -va prometre -. A més, ara la Jaina està al meu càrrec i això és gairebé igual de bo.

Un gest va creuar ràpidament la cara de la Leia i la va trair.

- Què? -Va preguntar la Mara preocupada.

La Leia es va posar vermella i va riure.

- Què?

-A vegades he sentit gelosia de la Jaina i de tu -va admetre la Leia, somrient a cada paraula -. Veig la connexió que teniu i, per una banda, m'encanta que la Jaina hagi trobat una amiga i mentora tan meravellosa com tu, però, de l'altra, em sento fatal. Quan us veig a les dues juntes treballant em donen ganes de córrer cap a tu, abraçar-te i ofegar-te a la vegada.

L'expressió de la Mara revelava una autèntica preocupació, però la Leia es va aproximar a ella i li va donar una forta abraçada.

-Vas a superar això -va dir la Leia -. Segur. I tindràs nens. I potser després de tu els tingui la Jaina -la Leia va deixar d'abraçar-la -. No seria meravellós? -Va preguntar -. Les tres assegudes explicant-nos les nostres coses, i en Luke cuidant de totes.

Era el millor que li podia dir en aquell moment. Les comissures dels llavis de la Mara van dibuixar un somriure i una espurna d'esperança va creuar els seus ulls verds.

Però la Leia sabia, i va pensar mentre tornaven al pont, que l'esperança podia ser passatgera, i la imatge d'ella mateixa i la Jaina, assegudes parlant amb els fills d'aquesta sobre la difunta tia àvia Mara, gairebé li va fer enfonsar-se.

Però va aconseguir controlar les llàgrimes. Havia de fer-ho, tots havien de fer-ho, pel bé de Mara.

Acostant-se a la càmera principal del Falcó Mil·lenari, en Jacen va escoltar un espetec elèctric i un brunzit inconfusible, i va saber que l’Ànakin hi era practicant de nou amb el sabre làser.

Sempre estava practicant.

En circumstàncies normals, en Jacen hauria deixat en pau al seu germà petit, doncs sabia que no es posarien d'acord en l'estat mental en què es trobaven en aquell moment, però aquest cop, després de l'espectacle que havia presenciat durant la reunió amb el Consell, al Jacen li venia de gust una bona discussió, així que va entrar a la sala.

L’Ànakin estava xop de suor. Girava sobre si mateix i es movia cap als costats, mentre, amb el sabre làser brillant entre les seves mans, intentava eludir tots i cadascun dels nombrosos trets que emetia el petit control remot que volava al seu voltant, i que buscava el seu punt vulnerable.

El seu germà petit estava millorant, va admetre en Jacen veient com l’Ànakin feia baixar la fulla lluminosa, es movia cap a l'esquerra, després cap amunt i de volta a la dreta, rebutjant un projectil d'energia en cada moviment.

La seqüència va acabar. L’Ànakin va desactivar el sabre i es va quedar aturat per recobrar l'alè.

En Jacen va aplaudir a poc a poc, amb un gest de burla.

- Podries millorar-ho? -Va preguntar l’Ànakin fins i tot abans de donar-se la volta per mirar al seu germà.

- És que importa? -Va replicar en Jacen.

L’Ànakin va fer una ganyota de desdeny i esbufegà.

- Et passes la meitat de la teva vida anant amunt i avall amb aquesta cosa -va dir en Jacen.

- Som Cavallers Jedi, o aviat arribarem a ser-ho -va respondre l’Ànakin.

- I tots els Jedi haurien de passar les hores de vigília sols i ballant amb els controls remots -va dir en Jacen sarcàsticament.

- Tu també pràctiques -va dir l’Ànakin de sobte.

- I passo sol més temps que tu -va admetre en Jacen.

L’Ànakin el va mirar amb escepticisme. Tenint en compte el que acabava de dir, no entenia quin era el problema.

- La solitud i la pràctica tenen el seu sentit -va intentar explicar en Jacen.

- Per millorar l'habilitat -va respondre l’Ànakin.

En Jacen va negar amb el cap abans fins i tot que el seu germà acabés la previsible frase.

- Per aprofundir en la comprensió -va dir ell.

- Ja estàs altra vegada amb això?

- Sempre -va dir en Jacen amb fermesa -. En què penses quan practiques?

De nou l'expressió escèptica.

- Tens fantasies amb què estàs perseguint bandits gamorreans? -Va preguntar en Jacen -. O t'imagines salvant la galàxia, com va fer el pare?

- Quan practico tinc la ment lliure de bajanades -va respondre l’Ànakin, però en Jacen va tornar a negar amb el cap, insatisfet amb la resposta.

- Sí, això és abans d'entrar en contacte ple amb la Força -va aclarir -, però just després... En què penses?

L’Ànakin començava a enfadar-se.

- En què penses en aquests moments? -Va continuar en Jacen -. Quines batalles fantàstiques lliures en aquestes sessions?

- I això què importa? -Va deixar anar l’Ànakin.

- Importa perquè aquesta no és la veritable Força -va respondre en Jacen tallant -. Segueixes veient-te com una eina, com una arma en la teva guerra contra tot el que et sembla dolent. Però aquesta és una filosofia molt limitada.

-Però la Força és una arma -va respondre l’Ànakin a poc a poc -. Una arma poderosa i una gran responsabilitat.

En Jacen va negar amb el cap.

- Aquests són només indicis de l'autèntica Força -va dir -. Indicis que molts com tu utilitzeu per satisfer la vostra gana personal de glòria.

L’Ànakin semblava a punt d’interrompre'l.

- La Força és un mètode de serenitat i de veritat. No és una eina externa perquè algú pugui augmentar la seva percepció sobre el que és bo o dolent -va afirmar en Jacen.

- Creus que la Nova República és una cosa dolenta? -Es va burlar l’Ànakin.

- No és dolenta ni bona -va explicar en Jacen sense ofendre’s -, però no estic d'acord amb totes les seves accions. Hi ha comunitats que han patit per la seva causa, igual que ho van fer sota el regnat de l'Emperador.

-Però aquesta vegada aquestes accions han conduït a grans béns -va discutir-li l’Ànakin amb convenciment, evidentment disgustat per la comparació entre la Nova República i l'Imperi.

En Jacen es va limitar a riure, i aquella reacció burlesca ser suficient perquè l’Ànakin se n'adonés de la subtil veritat amagada darrere de les paraules del seu germà.

- Em posa malalt sentir això -va dir l’Ànakin.

- Doncs el sentiràs fins que descobreixis la veritat -va respondre en Jacen immediatament -. Aquesta és la meva responsabilitat.

- T'ho va dir l'oncle Luke?

- Això no té res a veure amb ell -va replicar en Jacen -. Té a veure amb tu i amb mi.

- Tornarà a reunir el Consell Jedi -va dir l’Ànakin, com si aquestes paraules li donessin la victòria.

- Ha de fer-ho -va dir en Jacen, i en el seu to va deixar clar que no li agradava admetre-ho -. La seva altra alternativa és arriscar-se a suportar el desastre que suposa tenir un munt de Cavallers Jedi com tu, solts per la galàxia i fent-ho tot malament.

Va fer un gest amb les mans per donar per acabada la conversa i es va girar, però l’Ànakin el va agafar per l'espatlla abans que pogués donar dos passos i va tirar d'ell.

L’Ànakin va agafar l'empunyadura del seu sabre làser.

- Això -va dir amb èmfasi -, és un instrument de la llei.

- No -li va cridar en Jacen a la cara -. És una eina mitjançant la qual un Jedi pot mirar dins de si mateix i trobar la pau interior, un barem per mesurar la seva acceptació de la Força.

L'expressió de l'Ànakin va revelar clarament que no entenia res en absolut.

- Negar l'accés complet a la Força durant un entrenament a debilitarà els teus moviments i farà que et fereixin sovint -va replicar en Jacen -. No es tracta de guerres, Ànakin, consisteix a trobar la pau i el lloc que ocupes en la galàxia.

- Boniques paraules que no signifiquen res quan la baralla ha començat -va exclamar l’Ànakin.

- Un Jedi en pau és molt millor guerrer -va dir en Jacen.

- Demostra-ho -l’Ànakin va emfatitzar el repte activant el seu sabre làser, que va brillar i brunzir encenent-se davant la cara d’en Jacen.

- Si he de fer-ho perquè t’entri en aquest capgròs... -va respondre en Jacen allunyant uns passos. Després, es va girar per enfrontar-se a l’Ànakin i va activar el seu sabre làser.

L’Ànakin va tancar la porta. L'oncle Luke no li agradaria veure'ls enfrontar-se allà, i al seu pare molt menys. A continuació es va tornar cap al seu germà, que ja s'acostava amb passos mesurats.

- Potser admetis la veritat quan et derroti -va dir l’Ànakin, però en Jacen semblava no escoltar perquè estava entrant en els nivells més profunds de concentració, l'avantsala al buit de consciència que implicava l'acceptació pura de la Força.

Tots dos es van aturar un moment, i després, de sobte, l’Ànakin es va avançar amb rapidesa, girant el sabre làser al seu voltant i buscant les espatlles d’en Jacen. Quan aquest el va esquivar fàcilment, l’Ànakin va atacar en l'altra direcció, just des de l'angle oposat.

En Jacen va tornar a eludir el cop, interceptant el sabre de l'Ànakin amb el seu i portant les dues armes d'un costat a un altre, primer a l'esquerra i després al costat oposat. Quan les fulles es van aixecar verticals, just enmig dels dos germans, en Jacen girà el canell i el seu sabre rebutjà el de l'Ànakin.

Però l’Ànakin va estar a l'altura i va impulsar l'arma cap avall per trencar la poderosa clau. Després va tornar a pujar ràpidament, just a temps d'apartar la fulla del seu germà, abans que aquest pogués col·locar el lluminós tall a la gola i apuntar-se així una victòria ràpida.

Va aixecar el sabre de dalt a baix i el va llançar cap endavant. Les espurnes van saltar al trobar-se amb l'arma d’en Jacen. Va atacar de nou una vegada i una altra, com si volgués llançar al seu contrincant a través de la paret.

- La ira et traeix -va dir en Jacen, i les paraules van provocar una esgarrifança a l’Ànakin.

Eren paraules que definien clarament el moment que estaven vivint, i també el Costat Fosc de la Força, un lloc que cap Jedi es podia permetre visitar.

L'atac de l’Ànakin es va suavitzar. Els cops es van tornar més suaus i ell es va limitar a moure’s el just per esquivar els atacs d’en Jacen.

Van continuar movent-se per la sala durant diversos minuts. Cadascun guanyava terreny i tornava a perdre davant la ràpida resposta de l'adversari. Tots dos havien de confiar en si mateixos i en el seu oponent, ja que els seus sabres làser no podien ser col·locats en mode de pràctica, i el més mínim error podia causar greus danys.

Però, tot i així, van seguir endavant, solucionant les seves diferències de pensament mitjançant el combat, i, tot i l'advertiment d’en Jacen, no va passar molt temps sense que estiguessin lluitant amb fúria: assestant i esquivant, colpejant amunt i avall, i, més que esquivant, rebutjant una vegada i una altra la fulla de l'altre. En Jacen va ser el primer a sortir d'aquell cercle viciós, suavitzant els seus moviments i els seus girs gairebé sense oferir rutines defensives.

Aquesta sobtada passivitat només va aconseguir provocar més a l’Ànakin. El seu sabre làser va colpejar una, dues i tres vegades des de l'esquerra, després va recórrer un arc complet, girant mentre ho feia, i es va descarregar una, dues i tres vegades des de la dreta.

En Jacen va esquivar els tres primers cops des de la seva esquerra. A continuació va tornar a eludir l'arma una vegada i una altra des de la dreta, i després... Es va ajupir.

L’Ànakin, que estava totalment immers en el combat, va pensar de donar un tercer cop i tornar a donar la volta, però va llançar la fulla cap al seu germà ajupit i va trontollar quan la seva arma va trobar només l'aire.

Llavors, en Jacen es va alçar i va atacar. Va ser un cop subtil i ràpid que va enviar el sabre de l’Ànakin lluny i va fer que el noi retrocedís, agafant-se la mà ferida.

En Jacen va apagar el sabre.

- La Força és un poder interior i s'ha d'utilitzar per al bé interior -va dir -. No som una patrulla galàctica.

L’Ànakin va mirar al seu germà amb fredor durant una bona estona, evidentment sorprès que en Jacen, que practicava molt menys que ell, l’hagués vençut tan netament.

- L'oncle Luke va utilitzar la Força per destruir l'Estrella de la Mort -li va recordar l’Ànakin.

- I la Mara l’empra ara per combatre la seva malaltia -va replicar en Jacen -. Només quan aconseguim la pau interior podrem pensar d’actuar correctament en les batalles de la gran galàxia.

L’Ànakin no va respondre i es va quedar així, dempeus, agafant-se la mà i mirant al seu germà durant una llarga i silenciosa estona.

-Estàs millorant -li va dir en Jacen. Després li va fer l'ullet i se'n va anar cap a la porta.

- La propera vegada et guanyaré -va ser la previsible resposta de l’Ànakin. En Jacen va somriure sortint al passadís que conduïa a l'escala. Més avall, va sentir un soroll metàl·lic i unes quantes malediccions proferides pel seu frustrat pare, que seguia treballant.

- Vas a fondre els cables! -Va cridar Han.

En Chewbacca udolà i es va sentir una rèplica aguda i grinyolant, seguida per un lament d’en Han.

El cap d’en Chewie va treure el cap pel panell de servei obert.

- Torna aquí, bola de pèl! -Va cridar en Han.

En Chewbacca va sortir del forat amb un únic i àgil salt, o almenys així li va semblar al Jacen, fins que va veure el braç del seu pare apuntant pel forat de darrere del wookiee, amb un cable guspirejant a la mà, i el fum sortint del cul d’en Chewie.

En Jacen no va poder evitar riure, però va intentar amb totes les seves forces contenir-se quan el wookiee es va acostar a ell fregant-se el cul.

- Aaaah, aeeeaaah! -Va udolar en Chewie.

- Jo no he estat -va exclamar en Jacen -. Ha estat l’Ànakin.

En Chewie udolà de nou.

- No, no és igual -va protestar en Jacen.

El wookiee va obrir els braços, abraçant una distància d'uns tres metres, i va negar amb el pelut cap, grunyint i rugint.

- Jo no vaig dir que poguessis girar el Falcó -va replicar en Jacen -. I jo tampoc ho he fet. Digues-li a l’Ànakin.

- Aaaah, aah! Aah!

- Podries passar-te per aquí i ajudar amb aquest compensador? – Preguntà en Han amb fredor, obligant al wookiee a donar-se la volta. Portava un parell de cables a la mà, i un d'ells deixava anar espurnes de forma intermitent. La cara d'en Han estava coberta de greix, i els ulls i les dents li brillaven pel contrast.

En Jacen va riure de nou, o almenys va començar a fer-ho, però en Chewie es va girar i el va mirar enfadat. Res com la mirada sorruda d'un wookiee per fer callar.

- I bé? -Va preguntar en Han.

En Chewie va emetre un rugit de resignació, va donar mitja volta i va tornar al panell de servei obert.

Una estona després, la Mara, la Jaina i C3PO van trobar als seus amics treballant al Falcó. La Leia havia anat a parlar amb el Consell per donar-los un informe complet sobre la seva missió a Osarian i Rhommamool.

La Jaina es va dirigir immediatament als seus germans i els va deixar bocabadats amb el relat de la seva fugida dels Incursors Z-95. L’Ànakin esbufegava entusiasmat amb la història i la hi prenia com una prova per comprendre el grau de percepció de la Força.

En Jacen no es va molestar a reprendre la discussió.

C3PO també va córrer a la trobada de l’R2-D2 i va començar a detallar minuciosament l'aventura amb Nom Anor, "una persona d'allò més desagradable", segons va explicar.

L’R2-D2 va xiular impressionat, sobretot quan C3PO li va explicar la trobada final, quan es va veure cara a cara amb el poderós Nom Anor, el líder rhommamoolià.

Mentrestant, la Mara va explicar al Luke la temerària intervenció d’en Wurth Skidder.

- És massa temperamental -va dir ella.

- Estàs segura que no estava simplement intentant ajudar? -Va preguntar la Leia.

- No necessitàvem la seva ajuda -va respondre la Mara amb decisió -. I ell ho sabia perfectament. El Sabre de Jade tenia munició de sobres per enfrontar-se a uns quants Incursors. A més ja ens anàvem quan va arribar fins on érem. No, en Wurth volia divertir-se una mica i afegir un parell de calaveres a la carrosseria de la seva nau.

En Luke, que se sentia impotent, va arronsar les espatlles. Hi havia cent Cavallers Jedi vagant per la galàxia. Com anava a controlar-los a tots?

- Un a un -va dir la Mara, que en Luke li va dirigir una expressió curiosa, ella es va limitar a tornar-li un somriure pensatiu -. Estàs escoltant tots els problemes i tens la sensació que et superen, però cal resoldre'ls un a un. La teva germana va posar a Wurth al seu lloc, almenys per ara, així que no crec que t'hagis de preocupar per ell de moment.

- Què et semblaria anar d'excursió a la Vora Exterior? -Li va preguntar en Luke.

Ara li va tocar a la Mara fer cara de curiositat. En Luke va esbossar un somriure d'intriga.

Llavors ell li va donar una forta abraçada i va riure amb ganes. Sempre se sentia molt millor quan la seva dona estava a prop.

En Chewie esperava tranquil·lament dempeus, fora de la Cambra del Consell, recolzat contra la paret amb les mans darrere del cap. Quan la Mara i la Jaina van arribar al Falcó, en Han va enviar al wookiee a escortar la Leia, però en Chewbacca es va adonar que l'únic que en Han volia era mantenir-lo allunyat d'ell i del Falcó. La reparació no anava molt bé, i en Han i Chewie s'havien passat la major part de l'última hora udolant-se l'un a l'altre. Tots dos necessitaven un descans, i en Chewie estava d'acord.

Però quan un dels consellers, Fyor Rodan, de Commenor, va sortir de l'habitació de sobte i va començar a apuntar amb el dit a Chewie i va remugar algun argument irresoluble sobre certs privilegis comercials que tenia Kashyyyk, el planeta del wookiee, aquest es va adonar que no havia passat el temps suficient allunyat dels crits d’en Han.

La Leia va sortir una estona després de la Cambra del Consell i es va posar les mans al cap. Allà, a l'altre costat del passadís i dins d'un armari, estava en Fyor Rodan penjat del coll en un penjador.

- Permeteu-me lloar les seves amistats -va dir el conseller amb fredor.

- Chewie, baixa’l –li va ordenar la Leia.

En Chewbacca va grunyir i va negar amb el cap.

-El conseller Triebakk sabrà això -va amenaçar en Fyor Rodan -. Coneixes a Triebakk, no? - Va temptejar a Chewie.

En Chewie va tancar la porta de l'armari.

- No pots anar per aquí tractant així als consellers -el va renyar la Leia, fent un pas endavant. Però llavors es va aturar i va començar a pensar en la reunió de la que acabava de sortir. Va recordar la interminable xerrada sobre detalls insignificants i el desdeny que havien mostrat dos dels consellers davant la preocupació que mostrava la Leia per haver fracassat en el tema Osarian i Rhommamool, una actitud d'altra banda lògica des d'un punt de vista polític.

- Anem-nos -va dir baixant pel passadís, amb Bolpuhr esmunyint-se per darrere.

- Aaaaah? -Va preguntar en Chewie, i quan la Leia es va girar, ell va començar a caminar cap a la porta.

- Amb sort no el trobaran fins que ens hàgim anat -va explicar la Leia. En Chewie va deixar anar un grunyit d'assentiment i tots dos se’n van anar.

L'humor de la Leia va millorar quan van arribar al Falcó i va poder tornar a veure la brillantor en els ulls del seu marit. Després de tants anys, entre la Leia i en Han encara cremava l'espurna de l'amor i el respecte profund i sincer.

- Chewie et va trobar -va dir en Han, acostant-se a la Leia per donar-li una forta abraçada -. Segur que et va sentir cridar des de baix.

- La Mara t'ha explicat això d’en Nom Anor -va deduir la Leia.

- I allò d’en Wurth Skidder -va afegir en Luke, sortint de la rampa de descens.

La Leia va sospirar i va moure el cap.

- Has de fer alguna cosa amb ell -va respondre.

- Només una cosa cada vegada -va explicar en Luke.

-Què passa ara? -Va preguntar la Leia exasperada.

-Bé, sembla que ens anem d'excursió -li va dir en Han.

- Espero que sigui molt lluny -va afegir la Leia.

En Han va riure.

- El més lluny possible.

- I no seria prou -va dir la Leia, mirant furiosa en direcció a l’edifici del Senat -. Hi haurà algú capaç de satisfer per complet en aquesta colla?

En Luke va deixar anar una rialleta. Ell sabia la resposta.

- Cap punt de vista pot satisfer a un grup tan...-es va detenir per buscar la paraula adequada -... Eclèctic.

- Què diplomàtic -va dir la Leia -. Bé, quin és ara el problema?

- T'ho explicaré pel camí.

- Jedi?

La rialleta d'en Han li va indicar que havia encertat, i això li provocava encara més ganes de marxar. Una gran part d'ella volia unes vacances lluny de tot aquell caos, però, després de l'incident amb Wurth Skidder, la Leia començava a prendre’s com una cosa personal els incidents amb els Jedi. No hi havia dedicat molt de temps a pensar en els plans d’en Luke per tornar a formar el Consell Jedi perquè, en vista de totes les responsabilitats que les autoritats de la Nova República li encolomaven sense parar, no ho havia considerat el seu problema, però ara començava a tenir una perspectiva més àmplia, que seria encara més àmplia si en Luke posava una mica d'ordre entre els Jedi.

- Anem a veure un vell amic -va dir en Han.

La Leia va mirar curiosa.

- Lando -va explicar ell.

Massa per unes vacances, va pensar la Leia. Sempre que en Lando estava implicat, encara que fos de forma indirecta, les situacions es complicaven i es tornaven perilloses. La veritat és que no li emocionava la idea que el seu marit tingués alguna mena de tracte amb Lando, ja que sabia que aquest home sempre s'ho feia per portar al Han a la vora del desastre. Per descomptat, això reforçava les seves raons per acompanyar-lo.

- Què passa amb la Mara? -Va preguntar al Luke, intentant amb totes les seves forces no mostrar la seva profunda preocupació.

- També ve -va respondre en Luke -. La Jaina i ella estan traçant la ruta ara mateix. Sempre que puguem fer volar el Falcó de nou.

La Leia va mirar al Han.

- L’Ànakin -va explicar ell, i d'alguna manera, a la Leia no li va sorprendre.

- Estàs segur que la Mara vol venir? -Va preguntar la Leia al Luke.

-Intenta aturar-la -va respondre en Luke.

La Leia va aconseguir somriure. Malgrat tot el dolor i de la imminent amenaça de mort, la Mara estava resolta a viure la seva vida plenament, sense que la malaltia fos el centre de la seva existència.

Això va fer que la Leia s'alegrés encara més que la Mara fos la mentora de la Jaina.

Següent