Vector Prime (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

L'honor de morir

La Tee-ubo va conduir un equip de quatre persones a l'exterior de la base científica carregant una enorme motxilla lligada a l'esquena. Mentre ho feia, la noia pensava en el que hauria donat per un simple disc transportador que li evités carregar amb tant de pes. En circumstàncies normals mai haurien abandonat ExGal-4. La sòlida estació podia afrontar qualsevol condició climàtica adversa a Belkadan, però la crida de la Danni havia deixat clar que aquesta tempesta era excepcional, i que havia de ser investigada.

D'altra banda, i encara que cap dels quatre ho deia obertament, tenir alguna cosa a fer els ajudava a superar el dolor que els havia provocat la mort accidental d’en Garth Breise. Per descomptat, quan van acceptar venir a Belkadan, un planeta salvatge i inexplorat, tots sabien el risc que corrien, però, tot i així, la pèrdua d'un company havia resultat devastadora, sobretot per la Tee-ubo. Ella sabia que la notícia seria terrible per a Bensin Tomri, però, abans de poder comunicar-li, havien de trobar la forma de contactar amb la ja llunyana nau repetidora.

La twi’lek era l'única que mantenia la pistola làser enfundada. Els altres tres es movien amb les armes a la mà, a punt per disparar. Luther De'Ono, un home fort de pèl negre i ulls foscos que havia passat dels vint anys, guardava diligentment el flanc esquerre; en Bendodi Ballow-Reese, de cinquanta-tres anys, el membre més antic d’ExGal-4 i ex agent de missions perilloses per a l'Aliança Rebel, marxava a la dreta, i en Jerem Cadmir un corellià, vigilava la rereguarda i caminava pràcticament d'esquena mentre el grup s'obria pas per l'espessa selva. El prim i tendre Jerem era el que es trobava menys còmode amb la seva arma. No era soldat, però havia estat escollit per a la missió per ser el membre de l'equip amb més coneixements de geologia i climatologia. Si la tempesta que s'acostava, i de la qual la Danni Quee els havia advertit, era realment un perill per a ExGal-4, en Jerem Cadmir podia donar el senyal de perill de forma ràpida i precisa.

- El més perillós són les nits -va dir en Bendodi aquella tarda. L'equip avançava lentament a través de l'espessor -. Els pumes de cresta vermella són depredadors nocturns i ens seguiran de prop per identificar l'estranya olor que desprenem per a ells.

La resta va mirar cap a Bendodi, al seu fort i atractiu rostre creuat de cicatrius adquirides en combats brutals, i amb prou feines van poder ignorar la seva advertència.

- Activarem les retromotxilles en quan sortim de la selva -va suggerir la Tee-ubo.

- Llavors donem-nos pressa -els va instar en Jerem nerviós.

- Encara ens queden dos dies de camí -va dir en Bendodi.

La Tee-ubo el va mirar amb cert menyspreu. Ja havien tingut aquesta conversació a l'estació. En Bendodi i Luther eren partidaris de volar des del mur del recinte, encara que els càlculs indicaven clarament que es quedarien sense combustible si intentaven sobrevolar els gegantins arbres. En aquest cas, haurien d'abandonar les retromotxilles i passar-se una setmana caminant.

El pla de la Tee-ubo, amb el qual tot el món a l'estació s'havia mostrat d'acord excepte els dos més habituats a missions bèl·liques, era més sensat. Consistia en travessar la jungla a peu i posar-se les retromotxilles arribant a la gran plana que estava a uns vint quilòmetres al sud del complex. Calculant l'angle i tenint en compte la direcció del vent, les retromotxilles els permetrien creuar els tres-cents quilòmetres de l'altiplà gastant menys combustible del que hagués estat necessari per sobrevolar els arbres fins a la vora de la plana.

Amb la lògica de la seva part, la Tee-ubo va guanyar el debat, però des que van sortir del recinte va saber que en Luther, i molt menys en Bendodi, no oblidarien el tema.

Els membres del grup van accelerar el pas a través de l'espès aire, enmig de la calor i xops de suor. Quan va arribar la nit van trobar un racó a dalt d'un arbre i van decidir utilitzar-lo per acampar.

Tot just van dormir. La selva produïa sons amenaçadors: grunyits roncs i xiulets que semblaven sorgir de llocs molt pròxims. Malgrat el perill, no van trobar cap amenaça real i van decidir posar-se en marxa de seguida. Volien arribar amb temps de sobres a la vora de la selva, on es trobava el precipici rocós que dominava tota la vall.

Un temps que no anaven a malgastar un cop allà. Només arribar van fer unes ràpides comprovacions d'última hora a les retromotxilles, que, igual que la resta de l'equipament terrestre d’ExGal-4, no estaven en les millors condicions. Després, es van allunyar volant del precipici i van obrir les ales per aprofitar els corrents d'aire a l'esquena.

Van volar durant tot el capvespre i fins ben entrada la nit. Preferien els vents gèlids als sons que sortien dels arbres. Pel que sabien, no hi havia grans depredadors voladors en Belkadan. La Tee-ubo mesurava els progressos per hores i no per quilòmetres. Tenint en compte el vol que podien realitzar planejant amb un mínim de combustible, va deduir que podrien volar unes quatre hores abans de consumir la primera meitat del dipòsit.

Quan va arribar el moment d'aterrar, en Bendodi va encendre una bengala portàtil i la va col·locar a la retromotxilla. La resta del grup va emprar la seva llum per orientar-se fins a terra. Malgrat el temor real i ben fundat que els provocava l'incessant rumor rugits i xiscles a la zona, van aterrar sense incidents. Una ràpida comprovació del sistema de localització va confirmar que gairebé havien creuat la plana. Si les dades proporcionades per la Danni eren correctes, trobarien l'amenaçadora tempesta després de caminar un parell de dies. Amb una mica de sort tindrien temps suficient per obtenir els mesuraments necessaris -sobretot pel que fa a la velocitat del vent -, recollir els instruments i sortir-ne de seguida. Una mica més animats, van decidir prendre un breu descans nocturn.

Però va ser més breu del que s'esperava.

La Tee-ubo va escoltar una tos ronca i aspra, i va obrir els ulls. Al principi va pensar que una boira espessa pujava des del terra, però quan una olor fastigosa semblant al dels ous podrits li va arribar al nas, es va adonar que era alguna cosa més.

La twi’lek va aconseguir incorporar-se, però ja era presa de la tos i va començar a escopir.

- Poseu-vos els vestits d'aïllament! -Va sentir cridar a Bendodi. La Tee-ubo amb prou feines podia veure. Li picaven els ulls i els tenia plens de llàgrimes. Va aconseguir manipular barroerament la retromotxilla i es va posar la petita escafandre i la bombona d'oxigen.

- Els guants també! - Va bordar a tots en Bendodi amb la veu esmorteïda pel vestit d'aïllament -. No exposeu la pell fins que sapiguem què és això.

Un moment després, amb els ulls encara cremant i el gust de podrit a la gola, però amb oxigen net fluint en els seus pulmons, la Tee-ubo va avançar a poc a poc entre les embullades branques que havien escollit com a lloc per acampar i es va unir a Bendodi i al Luther. En Jerem Cadmir s’havia enfilat a dalt d'una branca i semblava estar estudiant les fulles amb una llanterna.

- Probablement sigui un volcà -va comentar en Luther -. Això va veure la Danni entrant en òrbita: un volcà deixant anar gasos. Haurem de trucar a ExGal perquè tanquin i aïllin completament el recinte.

En Bendodi i la Tee-ubo van assentir sense mostrar massa preocupació. L'estació d’ExGal era autosuficient i capaç de suportar qualsevol gas verinós que expulsés Belkadan. Hi havia moltes altres estacions situades en planetes molt més hostils i que comptaven amb el mateix equipament que aquesta. Una d'elles es trobava en un tros de roca giratòria sense cap tipus d'atmosfera. Si el núvol procedia realment d'un volcà, serien bones notícies, perquè això significaria que a penes hi hauria vents verinosos.

- No és un volcà -va dir en Jerem. Els altres tres es van tornar per mirar-lo. Estava assegut en una branca amb una fulla a la mà -. És l'arbre -va explicar.

La resta dels seus companys el va mirar amb sorpresa. Seguint les instruccions d’en Jerem, els membres de l'equip es van anar acostant un a un i van obrir les seves escafandres el just per ensumar la fulla que tenia a la mà.

- Baixem d'aquí -va dir en Luther.

- No -va respondre en Bendodi de sobte mentre els altres tres començaven a moure’s pel tronc. Tots li van dirigir mirades interrogatives.

- Aquest lloc és segur -va dir el vell soldat marcat. Ens quedarem aquí dalt sense treure'ns els vestits. Aquí no vindran els pumes.

Semblava bastant lògic. Els gasos no podien fer-los mal si portaven posats els vestits d'aïllament.

- Quant falta perquè es faci de dia? -Va preguntar en Luther.

La Tee-ubo mirà el cronòmetre.

- Dues hores.

- Llavors col·loqueu-vos bé -va dir en Bendodi.

Així ho van fer, però quan el sol va sortir i va explotar brillant sobre l'horitzó oriental, la seva angoixa va créixer. El bosc als seus peus semblava cremar i emanava un fum verd ataronjat. Les fulles verdes s'havien tornat grogues.

De seguida es van adonar que no era foc, sinó quelcom que sorgia directament de les fulles i omplia l'aire de gasos tòxics.

- Però com és possible? -Va preguntar la Tee-ubo.

La noia, en Bendodi i en Luther van mirar a Jerem a la recerca de respostes. L'home tenia una fulla a la mà i, mentre negava amb el cap, la mirava amb els ulls desorbitats.

- Un canvi molecular? -Va mussitar.

- Luther, enfila’t tant como puguis mentre nosaltres baixem a terra -va ordenar en Bendodi, i va començar el descens.

A nivell del sòl l'aire era igual d'espès i irrespirable. L'herba, la molsa i les flors emetien els mateixos gasos. En Jerem es va acostar ràpidament a una petita planta i la va arrencar de soca-rel. En fer-ho, uns estranys escarabats de color marró vermellós van sortir pel forat del terra.

Seguint les ordres d’en Jerem, la Tee-ubo en va agafar un i el va aixecar.

- Què és això? -Va preguntar en Bendodi.

- Potser no és res -va replicar en Jerem -. O potser és una pista.

Abans que en Bendodi pogués preguntar alguna cosa més, en Luther va baixar a batzegades de l'arbre. Ho va fer tan ràpid que al final va saltar a terra i va rodar fins a un monticle. Gairebé va tornar a caure mentre intentava aixecar-se.

-Està cobrint-ho tot -va explicar agitant el braç en direcció al nord -. I segueix expandint-se... He vist els arbres canviant de color i tirant fum!

- Anem-nos d'aquí -va suggerir la Tee-ubo, col·locant l'escarabat en una petita bossa que portava penjada del cinturó. A continuació, va empènyer la palanca de control de la seva retromotxilla. Tot just podia esperar, així que va encendre l'aparell.

O almenys ho va intentar.

L'equip ranquejà, va cruixir i fins i tot va arribar a encendre’s prou com per elevar la Tee-ubo, però va ser només un petit salt. Res més. I llavors es va apagar.

- No té oxigen suficient -va deduir en Bendodi.

En aquell moment es va sentir un cruixit proper. Tots es van quedar immòbils veient un puma de cresta vermella aparèixer entre la mala herba. En Luther i en Bendodi van agafar les seves pistoles làser, però aviat es van adonar que no anaven a necessitar-les. L'enorme animal estava panteixant, els seus costats s'inflaven i es desinflaven. Si va arribar a veure'ls, no va reaccionar de cap manera. Davant l'atònita mirada del grup, la criatura va trontollar, va caminar un parell de passos més i va caure a terra respirant per última vegada.

- Anem-nos d'aquí -va suggerir la Tee-ubo, contemplant el patètic animal. Va començar a llevar-se la retromotxilla, però en Bendodi la va detenir.

- Deixa-te-la posada -li va ordenar -. Anem a necessitar-les si aconseguim sortir de... - va fer una pausa i va mirar als altres amb gest interrogatiu -,... El que vulgui que sigui aquesta cosa -va concloure.

En Jerem Cadmir es va treure l'intercomunicador i va intentar trucar, però el soroll de fons era massa dens com per distingir ni una paraula.

Es van posar en marxa el més ràpid que els permetien els seus peus. Després d'una hora de camí, i amb la reserva d'oxigen a la meitat, seguien sense poder veure el final dels gasos tòxics. En Bendodi va ordenar al Luther que pugés a un altre arbre, mentre ell i els altres membres del grup es dispersaven per buscar un lloc en el qual no hi hagués tanta estàtica en els intercomunicadors.

Va ser inútil. Van tornar a reunir-se en la base de l'arbre i un desanimat Luther baixà pel tronc i va negar amb el cap. Després els va explicar que no podia veure res a través de l'espès fum.

Els va cobrir l'infortuni, tan dens com els gasos.

Per a sorpresa de tots, en Bendodi Ballow-Reese es va treure la màscara d'oxigen i la hi va llançar a Jerem Cadmir.

- Corre -li va ordenar. Va inspirar i va arrugar el nas amb fàstic -. Corre. Un de nosaltres ha de tornar per avisar els altres.

En Jerem, com en Luther i la Tee-ubo, es va quedar atònit.

- Vinga! -Va insistir en Bendodi.

En Jerem anava a començar a discutir, però en Bendodi es va girar i es va internar corrent entre la mala herba. La resta del grup va escoltar les seves posteriors tos ronques.

- S'ha tornat boig -va cridar en Luther, i es va afanyar a seguir-lo. Abans d'arribar a la vora dels arbustos, es va escoltar el brunzit d'una pistola làser, i en Luther va caure d'esquena amb un tret al pit.

- Aneu-vos! -Va cridar en Bendodi des d'algun lloc no gaire llunyà.

La Tee-ubo i en Jerem es van acostar ràpidament al Luther, però ja era massa tard, era mort. La Tee-ubo li va treure l'equip d'oxigen, va agafar al sorprès i immòbil Jerem pel braç i el va arrossegar darrere seu. Els dos van arrencar a córrer desenfrenadament cap al nord.

Llavors van sentir un altre tret i van saber que en Bendodi també havia mort.

Després d'una hora, i sense que el desastre biològic tingués aspectes de remetre, en Jerem es va veure obligat a canviar la bombona d'oxigen. Aprofitant la parada i es va aproximar a la Tee-ubo per comprovar també el seu nivell d'aire.

La twi’lek no es va moure.

- Necessites oxigen? - Li va preguntar en Jerem.

La Tee-ubo li va lliurar la seva bombona de recanvi.

- Corre -va dir-li ella -. Jo porto una hora retardant la teva marxa. Ets la nostra única esperança.

La Tee-ubo es va treure del cinturó la petita bossa en la qual havia guardat l'escarabat i també la va lliurar al sorprès home.

- No vaig a deixar-te aquí -li va dir en Jerem.

El seu to no admetia discussió. L'home es va acostar a la twi’lek amb la bombona de recanvi a la mà, però es va aturar veient que la Tee-ubo alçava la seva pistola làser i apuntava cap a ell.

- Un dels dos ha de seguir amb les bombones que queden -va explicar -. Tu ets més ràpid i... La teva formació és millor que la meva... per a esbrinar el que... passa, així que... aquesta és la meva oferta -els seus panteixos evidenciaven que es quedava sense oxigen per moments -. Ets la nostra última oportunitat -va dir, assenyalant amb la pistola cap al nord.

- Els dos ho som -va insistir en Jerem.

La Tee-ubo es va treure l'escafandre del vestit d'aïllament i la va tirar a terra. Llavors, davant l'absolut por d’en Jerem, va inspirar profundament una alenada dels gasos tòxics que els envoltaven. Immediatament, els ulls se li van posar grocs i un líquid escumós va començar a sortir del seu nas.

-Estàs perdent temps -li va dir, tossint amb cada paraula -. I oxigen.

En Jerem va anar cap a ella, però la twi’lek va alçar la pistola làser i va disparar just per sobre del cap del noi.

En Jerem va córrer cap al nord, encegat per l'horrible boira i per les seves pròpies llàgrimes. Tot just havia avançat uns metres quan va sentir el tret d'un làser darrere d'ell.

I en Jerem va córrer desesperadament. Va recobrar una mica l'esperança quan va comprovar que els gasos eren cada vegada menys densos. En aquest moment, va haver de tornar a canviar la bombona d'oxigen i es va posar l'última. Poc després va arribar a una escarpada paret que tot just feia uns deu metres d'alt, però que no podia escalar.

Tampoc tenia temps de buscar un camí que l’envoltés. A la vora de la desesperació, en Jerem va connectar els comandaments de la seva retromotxilla, però, abans d'encendre-la, va tenir una idea.

Es va treure la bombona d'oxigen, va estirar el tub que sortia del lateral de la seva escafandre i el va introduir en la vàlvula d'entrada de la retromotxilla.

Després la va encendre. L'equip ranquejà i es va queixar, però es va elevar per sobre del precipici, on l'aire era més net. Era com si la barrera rocosa hagués aturat la plaga. Ja a la part alta, em Jerem mirà enrere i va sentir que li inundava el desànim. La tempesta que la Danni havia anunciat s'estenia a l'esquena en tota la seva esplendor verda i groga. Per descomptat, no era una tempesta, sinó un gegantí núvol de gasos tòxics. Un núvol que creixia per moments i que s'expandia en totes direccions.

En Jerem continuà volant, tornant-se de tant en tant per comprovar el progrés del núvol. Va calcular que avançava a uns deu quilòmetres per hora.

D'aquí a dos dies arribaria l'estació ExGal-4.

En Jerem accelerà la retromotxilla i aquell mateix dia va sortir de la plana. No va aterrar a la selva, sinó que va sobrevolar les copes dels arbres i va planejar sobre elles. Finalment, la seva retromotxilla es va quedar sense combustible i en Jerem es va precipitar a terra de mala manera. L'home es va internar entre les branques i va caure en l'espessa vegetació. Havia perdut la pistola làser en la caiguda.

En Jerem estava sol i desarmat a la selva, i es feia de nit.

Va córrer.

Quant van sortir de l’hiperespai va aparèixer davant seu el quart planeta del sistema Helska, una bola grisa de gel de diversos milers de quilòmetres de diàmetre. No s'apreciava atmosfera i tampoc hi havia boira ni núvols. A primera vista, semblava un lloc mort.

Per descomptat, la Danni Quee i els seus dos companys sabien que no calia fiar-se de les aparences. Molts sistemes comptaven amb mons en els quals existia vida sota una immensa capa de gel aparentment impenetrable. Així i tot, des de l'òrbita, la superfície del planeta semblava llisa i sense senyals d'un impacte recent.

-Potser va passar de llarg -va dir en Bensin Tomri.

- Hem travessat la meitat del sector en aquesta baluerna mig desballestada per descobrir que el cometa potser ha passat de llarg? -En Cho Badeleg sonava realment disgustat.

La Danni va llançar a Bensin una mirada seriosa, donant-li a entendre explícitament que no apreciava el seu sarcasme.

- Ho dic de debò -va replicar en Bensin -. Si el cometa que vam veure va topar contra aquesta bola de gel, llavors què fa aquest planeta aquí? Hi hauria d'haver explotat en mil trossos i haver-se convertit en un núvol de pols espacial.

La Danni va mirar el monitor. El que deia en Bensin era cert, però, tot i així, les dades recollides a ExGal-4 indicaven que el cometa havia xocat contra aquest planeta.

- Estic rebent uns senyals molt estranys des de la superfície -va dir en Cho Badeleg mentre premia els comandaments dels seus sensors. Va mirar els seus companys, que l'observaven amb un indici d'esperança en els seus rostres -. És energia.

- Podria ser l'energia del sol reflectida pel gel -va dir en Bensin. En Cho Badeleg va negar amb el cap.

- No, és diferent.

- Com és? -Va preguntar la Danni col·locant al seu costat.

-És un espectre diferent al de la llum del sol reflectida -va explicar l'home.

En Bensin es va apartar perquè la Danni pogués observar els indicadors. No mostraven res gaire clar, només una emanació intermitent, però era cert que l'amplitud d'ona no era pròpia d'una bola d'aigua congelada.

- És energia orgànica? -Va preguntar la Danni.

En Cho es va limitar a arronsar les espatlles.

-Potser el cometa fos només una bola de gas -va dir en Bensin Tomri -. Això explicaria moltes coses.

- Com ara quines? -Va preguntar la Danni.

- Bé, si fos així, el planeta seguiria aquí i, de fet, segueix aquí -va dir en Bensin -. A més, una combinació poc habitual de gasos provocaria lectures energètiques estranyes.

- Però quina combinació de gasos no es desintegraria travessant un camp gravitatori? -Va preguntar en Cho.

-Bé - va intervenir la Danni, seguint el raonament d’en Bensin -, doncs una bola de gas que tingués una petita massa sòlida en el nucli.

- Un nucli amb suficient gravetat com per mantenir unida una bola de gas tan gran? -Va preguntar en Cho escèptic.

- I a més girant a una velocitat vertiginosa? -Va exclamar la Danni amb to interrogatiu i amb la veu plena d'agitació.

Tots van arribar a la mateixa conclusió. Les seves mirades van brillar.

- Anem a dir-ho als altres -va dir la Danni al Bensin.

- Encara no he pogut contactar amb ells -va respondre l'home -. La torre ha de seguir avariada.

La Danni va pensar en això un instant.

- Llavors transmeteu-lo per tots els canals -va dir -. Anem a necessitar ajuda amb això.

En Bensin la va mirar amb expressió reservada.

- Quan algú arribi fins aquí, nosaltres ja haurem fet les primeres investigacions -va explicar la Danni -. Encara que després aparegui aquí la flota sencera de la Nova República, aquest descobriment és ara el nostre. Vigila les lectures -va dir a Cho Badeleg -. Vaig a conduir la nau fins a l'altre costat del planeta.

En Bensin va somriure sentint allò i va obrir el comunicador a tots els canals. Després va emetre un missatge sobre la seva posició i sobre els possibles descobriments.

Mentre la nau repetidora lliscava al voltant del planeta, un grup de petits meteorits va passar de llarg i es va perdre de vista al revolt de l'horitzó gelat.

- Què ha estat això? -Va preguntar la Danni.

-Jo també els he vist -va confirmar en Cho amb expressió curiosa -. Eren centenars.

- Què eren? -Va preguntar en Bensin.

La Danni gairebé s'ennuega.

- Restes? -Va preguntar, i es va girar per mirar als seus companys amb el rostre il·luminat -. Crec que això pot significar alguna cosa.

- Restes en òrbita després d'un impacte -va afirmar en Cho Badeleg mentre assentia amb el cap.

El grup de meteorits va reaparèixer sobre la corba de l'horitzó, just davant d'ells, però quan van sortir de l'ombra del planeta, l’encegadora llum solar els hi va arribar de front i els va enlluernar.

La Danni aclucà els ulls i va deixar anar un grunyit.

- Segueixo veient-los -li va garantir Cho -. Van per davant de nosaltres i es mouen de pressa -es va aturar i va arrufar les celles -. Són molt veloços, en realitat -va aclarir, però la veritat és que allò no tenia cap sentit.

- I hi ha alguna cosa més -va continuar en Cho -. A baix, a l'esquerra, a la superfície.

Seguint les indicacions d’en Cho, la Danni va fer girar l'atrotinada nau per orientar la pantalla de manera que poguessin veure de nou la superfície del planeta. Era completament llisa, a excepció d'una gran elevació. Una cosa que semblava coberta per una fina capa gelada, però que evidentment no era gel. Semblava una substància lletosa que cobria un amorf monticle multicolor de pedra o os.

-Aquí està l'origen de les lectures -va dir en Cho Badeleg nerviós. La Danni va baixar a poc a poc cap al planeta.

- No hauríem d'anar primer a pels meteorits? - Va dir en Bensin Tomri, evidentment incòmode.

La seva incomoditat va trobar resposta en els altres dos.

- Si és una criatura, encara segueix viva -va advertir en Cho Badeleg, mirant els seus sensors i sense saber molt bé què significaven les lectures procedents del monticle.

- Anem a pels meteorits -va dir en Bensin amb més fermesa. La Danni va mirar primer a ell i després a Cho. Tots dos estaven hipnotitzats, un amb el monticle i l'altre amb els meteorits. Va tornar a mirar el planeta i va contemplar la línia de l'horitzó.

- Oh, no -va mussitar.

- Anem a pels meteorits -va repetir en Bensin.

- Els meteorits vénen a per nosaltres -va explicar la Danni.

Quan van mirar cap amunt ho van entendre.

Els estranys trossos de roca s'aproximaven a ells. Estava clar que no podien ser meteorits. Volaven en una formació clàssica de falca d'atac.

- Treu-nos d'aquí! -Va cridar en Bensin.

La Danni va maniobrar immediatament. Va fer baixar la nau i la va dirigir cap a un costat.

- Llestos per saltar a velocitat llum! -Va exclamar la Danni.

- Trigaríem massa! -Va cridar en Bensin.

La nau repetidora rebre un impacte i es va estremir, donant així la raó a Bensin.

- Activa la velocitat llum! - Va recolzar en Cho Badeleg.

La Danni va orientar la nau cap amunt buscant una trajectòria que els permetés saltar a l'hiperespai sense córrer el risc de xocar amb algun altre cos a milions de quilòmetres de distància.

Però la pantalla era plena de naus/meteorits que brunzien al seu voltant com caces. Una d'elles es va acostar i els tres la van contemplar sorpresos i atemorits. Un petit apèndix semblant a un volcà en miniatura va sorgir de la seva part frontal i va entrar en erupció, expulsant una flama i un tros de roca fosa que va colpejar a la nau repetidora i la va fer estremir.

- Està fonent-se! -Va cridar en Bensin Tomri.

- Connecta la hipervelocitat, Danni! - Va demanar en Cho.

- Ja ho he fet -va respondre ella amb la veu tranquil·la, gairebé apagada.

L'havia activat..., però no havia obtingut resultats. Es va adonar que els primers projectils havien donat just en el motor, com si aquestes coses... sabessin exactament on disparar.

Els tres científics van saltar cap enrere instintivament quan un fragment d'alguna cosa va colpejar el vidre blindat. Amb intens horror, van veure com el projectil es fonia i canviava de forma mentre travessava l'escut transparent. Al final va quedar penjant per l'interior de la finestra com una bola de cola.

La cosa va vibrar i un forat es va obrir en el seu embolcall membranós. Els dos homes van cridar. La Danni es va abalançar sobre l'armari de les armes.

I llavors, la bola es va replegar fins a gairebé empassar-se a si mateixa. El que va sortir d'ella semblava un cap humanoide desfigurat, aterridor i completament tatuat.

- Celebro que hagin vingut, Danni Quee, Bensin Tomri i Cho Badeleg -va dir la bola. O el que fos, va pensar la Danni.

La noia va identificar la cosa, o la criatura, com algun tipus de comunicador i no com l'ésser real que parlava. No va reconèixer l'accent en absolut. A més, la criatura semblava tartamudejar amb cada paraula.

-Jo..., Da'Gara -va prosseguir l'intrús -. Prefecte i conseller del yammosk, coordinador Bèl·lic de... ee... ee... la Pretòria Vong. Benvinguts casa meva.

Els tres tripulants es van quedar atordits davant el fet que a la criatura Da'Gara els reconegués, i que fins i tot sabés els seus noms. No podien articular resposta.

- Veieu casa meva, cree..., ee... ec -va prosseguir en Da'Gara cortesament -. Venir amb mi allà. Jo mostro esplendor yuuzhan vong.

- Què diu? -Va preguntar en Bensin Tomri mirant la Danni.

- Crec que és una invitació -va respondre la Danni arronsant les espatlles.

-El víllip de veure -va explicar el prefecte Da'Gara -. Animal dels yuuzhan vong.

Els tres van desxifrar les paraules i van deduir que parlava de la criatura que havia envaït la nau repetidora.

- Per parlar lluny -va continuar en Da'Gara.

- Un comunicador vivent -va dir en Cho Badeleg, els instints científics es van imposar per un moment a la seva por.

- D'on veniu? - Va aconseguir preguntar la Danni.

- Lloc que no conèixer tu.

- Per què heu vingut?

En Da'Gara va respondre amb una riallada.

- Treu-nos d'aquí -va pregar en Bensin Tomri a la Danni. Ella el va mirar, va grunyir i va tornar als comandaments, disposada a sortir volant d'allà.

Però els meteorits, els caces que eren com roques, envoltaven per complet la nau repetidora i vomitaven roca fosa en els punts precisos per deteriorar cada vegada més la nau. Abans que la Danni pogués tan sols començar una maniobra d'evasió, es van quedar amb un sol motor i amb la capacitat de vol al mínim. La resta dels compartiments de la nau ja tenien fuites i la unitat d'aïllament havia patit diversos impactes.

La Danni va mirar espantada als seus dos companys.

- No elecció -va subratllar el víllip del prefecte Da'Gara -. Ss... Sss... seguir als coralites endins. Ara! I si no, us fondreu i vosaltres ofrena d'honor per a Yun-Yammka.

- Afanya't -va pregar en Cho Badeleg, tremolant tan violentament que va quequejar en les dues paraules.

- No elecció! -Va advertir el prefecte Da'Gara.

La Danni estava plena de frustració i d'ira. Els seus somnis científics havien estat truncats per una mena de malson alienígena. La jove va obrir l'armari de les armes, va treure una pistola làser i va destrossar el víllip. Es va balandrejar un moment i es va dirigir als comandaments.

Però llavors els van disparar una vegada i una altra i, de sobte, la nau repetidora va començar a girar vertiginosament, fora de control, i el planeta va semblar abalançar-se sobre ells i tragar-los-hi.

I després... res.

Va arribar la foscor i en Jerem Cadmir seguia corrent. Ensopegava enmig de la negror, exhaust i atemorit. Estava horroritzat pel que havia vist i terroritzat pels perills que l'envoltaven. Els rugits dels pumes de cresta vermella viatjaven aquella nit amb ell, i hi va haver un moment en què va creure veure una d'aquestes enormes feres mirant-lo des de dalt d'un arbre.

En Jerem mai va saber si tot va ser producte de la seva imaginació o si realment va passar, perquè no va deixar de córrer. Corria per la seva vida i per la vida de tots els que es trobaven a l'estació. A part del localitzador, només portava tres coses a sobre: l'escarabat, la planta i una mostra dels gasos tòxics que havia pres sense voler i per fortuna en una de les bosses de mostra.

L'alba no li va reconfortar. Arribat en aquest punt tot just podia pensar. Suposava que estava movent-se en la direcció correcta i pel camí més curt, però el localitzador començava a fallar, probablement a causa dels gasos tòxics, i no podia estar segur.

- Seria fantàstic per a tothom que passés de llarg pel costat de la base -es va lamentar. Va creure reconèixer un arbre embullat, però el cert és que eren tots iguals.

En Jerem va caure de cap a un matoll que li va provocar talls al braç. A l'altra banda l'esperava un membre de l'equip ExGal. L'home va sentir un gran alleujament.

- La base? - Va panteixar en Jerem.

-Està just aquí -va respondre en Yomin Carr, mentre l’ajudava a aixecar-se -. On són els teus companys?

- Morts -va dir en Jerem gairebé sense alè -. Tots.

En Yomin Carr el va ajudar a aixecar-se i el va mirar fixament.

- Trobem... trobem... La tempesta, però no era una tempesta -va intentar explicar en Jerem -. Era una mena de plaga..., un desastre biològic. Va arribar fins a nosaltres.

-Però tu vas escapar -va dir en Yomin Carr

- Em van donar el seu oxigen -va respondre l'home, i va començar a tremolar. En Yomin Carr el va agitar amb força.

- Un de nosaltres havia de tornar per advertir-vos -va prosseguir en Jerem -. Hem d'activar el vaixell de càrrega Jolian i sortir d'aquí.

- El vaixell de càrrega Jolian? -Va repetir en Yomin Carr rient -. Aquesta nau porta sense utilitzar-se des que es va construir la base. La meitat de les seves peces s'han reutilitzat en els sistemes operatius de l'estació. No s'enlairarà mai.

- Però hem d'anar-nos-en! -Va cridar en Jerem. En Yomin Carr el va agafar per les espatlles -. No hi ha elecció.

- Una plaga, dius? -Va preguntar en Yomin Can. En Jerem assentí frenètic -. Bé, llavors potser puguem trobar alguna manera d'eliminar-la. O d'aïllar-nos dels seus efectes.

- Podem aïllar-nos -va dir en Jerem.

A continuació va començar a caminar cap al recinte, però, per la seva sorpresa, en Yomin Carr el va detenir.

- Quan la tempesta hi arribi no tindrem forma de comunicar-nos amb l'exterior -va intentar explicar en Jerem mentre intentava apartar-se del seu company -. Els gasos...

- Gasos? -Va preguntar en Yomin Carr amb tranquil·litat.

- No tinc temps d'explicar-t'ho -va dir en Jerem -. Hem de marxar d' aquí.

En Yomin Carr va tirar d’en Jerem i el va empènyer contra un arbre. En Jerem, absolutament immòbil, va mirar l'imponent home amb absoluta incredulitat.

- Podria deixar-te anar amb ells -va dir en Yomin Carr -. O irrompre al recinte amb tu, cridant que hem de fer enlairar el vaixell de càrrega Jolian.

-No ho entens -va dir en Jerem -. La plaga avança a una velocitat increïble. Estarà aquí en qüestió d'hores.

- Aquí a tres hores, per ser exactes -va dir en Yomin Carr

En Jerem anava a respondre, però el pes implícit en les paraules d’en Yomin Carr li va caure a sobre i el va deixar sense parla.

- Els gasos arrasaran la base dintre de tres hores -va afirmar en Yomin Carr -. I la resta del planeta en dos dies, o abans, si el temps favorable permet que els nivells atmosfèrics arribin a un nivell crític.

- Temps favorable? -Va repetir en Jerem Cadmir confós -. Com ho saps?

En Yomin Carr es va emportar un dit al nas i va tocar el punt sensible de l’emmascarador ooglith que indicava a la criatura que sortís.

Quan les solapes de l’emmascarador es van retirar i en Jerem Cadmir va veure el desfigurat i tatuat rostre d’en Yomin Carr, l'home va intentar retrocedir i introduir-se en una esquerda que hi havia al tronc de l'arbre contra el que estava recolzat.

El guerrer yuuzhan vong es va quedar quiet, gaudint intensament de l'exquisida agonia de l'home, mentre l’emmascarador se separava totalment d'ell i lliscava sota les seves vestidures soltes.

- Podria portar-te de tornada allà i esperar amb tu i amb els altres a què es complís el vostre destí -va explicar en Yomin Carr -. Perquè està clar que he deshabilitat el vaixell de càrrega de manera irreparable, encara que, de tota manera, aquest trasto no hagués servit de res. Podria deixar-te lluitar amb valentia contra la transformació, això que tu dius plaga, i deixar-te morir sense honor i no a mans d'un guerrer, sinó simplement per falta d'oxigen.

En Jerem negava amb el cap i movia els llavis intentant respondre, però de la seva boca no sortia paraula.

- Però crec que et dec això en respecte a la perseverança i als recursos que has emprat per tornar fins aquí -va prosseguir en Yomin Carr

En Jerem va intentar esquivar-lo, però en Yomin Carr el va atrapar sense dificultat amb els músculs propis dels seus anys d'entrenament guerrer. Va col·locar una mà sota la seva barbeta i amb l'altra va agafar-li els cabells del clatell. Amb facilitat aterridora, en Yomin Carr el va fer agenollar i va tirar del seu cap cap enrere perquè pogués veure el seu horrible rostre desfigurat.

- Entens l'honor que t'estic oferint? -Va preguntar en Yomin Carr amb la major serietat.

En Jerem no va respondre.

- T’ofereixo una mort de guerrer! -Va cridar el yuuzhan vong -. Yun-Yammka!

A continuació, va fer un moviment brusc amb els braços i li va trencar el coll.

En Yomin Carr va deixar caure el cadàver i es va quedar dempeus, davant d’en Jerem, durant una llarga estona, murmurant oracions amb solemnitat perquè l’Aniquilador acceptés el seu sacrifici. En Yomin Carr estava segur que li havia mostrat un gran respecte en aquest dia. En certa manera, fins i tot s'havia saltat les ordres, ja que no havia permès als científics lluitar contra la plaga sense posar traves.

Però en Yomin Carr podia justificar-ho. En Jerem havia vist molt de prop la plaga i, com ell mateix va admetre, sabia que no tenien mitjans per eliminar-la. En Jerem els hauria instat a fer un intent desesperat d'enlairament, i això hauria evitat que investiguessin la plaga. Satisfet amb el raonament, el guerrer yuuzhan vong assentí i es va ajupir per inspeccionar el cos d’en Jerem. En fer-ho, va trobar els tres valuosos objectes.

Els portaria al recinte perquè fossin analitzats i perquè els altres sis científics busquessin solucions. La seva missió pel que fa a la plaga era esbrinar si els científics d’ExGal podien trobar alguna manera d'eliminar la poderosa arma biològica dels yuuzhan vong.

Assolir aquest objectiu podia justificar la seva mostra de respecte cap a Jerem Cadmir. Satisfet, el yuuzhan vong va caminar cap al recinte. Havia aconseguit que tot quadrés, però ell sabia la veritat.

Hi havia assassinat a Jerem Cadmir no per respecte o perquè l'home es mereixés una mort de guerrer, sinó perquè havia volgut fer-ho i perquè ho havia gaudit. En Yomin Carr portava massa temps vivint entre els infidels, parlant el seu idioma i acceptant les seves estranyes i sacrílegues actituds. I ara, el dia de la glòria, el dia dels yuuzhan vong estava cada vegada més a prop. I ell estava ansiós, molt ansiós.

Al principi la Danni va pensar que estava morta, però, a mesura que recuperava la consciència i abans fins i tot d'obrir els ulls, no només va saber que estava viva, encara que greument ferida, sinó que, d'alguna manera, també va saber on es trobava. La certesa d'estar dins del monticle habitat que havien vist en el monitor de la nau repetidora la va terroritzar.

L'espatlla dreta se li havia dislocat i li bategava. Els seus braços estaven estesos i subjectes. Podia sentir unes mans fortes agafant-li dels canells, el suau frec d'una túnica sobre les seves espatlles nues i una humitat enganxosa als peus, com si estigués dreta sobre un toll de fang enganxós.

Va escoltar un crit ofegat i va reconèixer la veu d’en Bensin Tomri. Es va esforçar per obrir els ulls.

Va veure els irregulars i vasts murs multicolor i a aquells homes enormes, encara que de seguida va comprendre que no eren homes, sinó algun tipus d'humanoides. Estaven desfigurats i coberts de tatuatges, i li subjectaven els braços estirats amb tanta força que no es podia moure. Va veure en Bensin al seu costat. Era a peu, amb el cap tirat cap enrere i amb una altra de les grans criatures situada a la seva esquena. El guerrer tatuat va alçar una mà, la va tancar com l'esperó d'una au i la va clavar a la gola d’en Bensin. El guerrer li va deixar anar i en Bensin va caure a terra inert. La Danni va saber que havia mort.

El gegantí guerrer es va acostar a ella lentament i amb la mà encara xopa de la sang d’en Bensin. La Danni va intentar escapar, però els humanoides que la subjectaven van donar sengles estirades i el seu cos va ser recorregut per una onada de dolor originada a l'espatlla dislocada quan l'articulació es va col·locar al seu lloc. La Danni va estar a punt de desmaiar-se i va deixar caure el cap cap endavant. El guerrer es va col·locar davant seu. Ara podia veure’l clarament i el va reconèixer. Tenia el mateix rostre que la criatura que havia envaït la nau repetidora.

- Yomin Carr va demanar respecte per la Danni Quee -va afirmar el prefecte Da'Gara -. Com... compri...? - Es va aturar i va fer una estranya ganyota, buscant de la paraula adequada.

- Comprens -va dir la dona serrant les dents.

En Da'Gara va assentir i va somriure.

- Comprens l'honor?

La Danni el va mirar amb impotència.

Llavors va tornar a sentir les punxades de dolor. La massa viscosa que jeia als seus peus va cobrar vida i va començar a reptar per les seves cames. A mesura que la criatura començava a unir-s'hi, els ulls de la Danni es van desorbitar pel pànic i el dolor. L'ésser pujava cada vegada més i s'arrossegava per sota de la túnica, recorrent tot el seu cos. Ella va intentar forcejar.

En Da'Gara li va donar una bufetada.

- No deshonres la petició d’en Yomin Carr -li va grunyir a la cara -. Demostra el teu valor o et deixo morir en l'aire buit de la superfície!

La Danni es va calmar, però va seguir retorçant-se, cosa inevitable tenint en compte que aquesta criatura enfonsava els seus garfis en els porus de la seva pell per unir-se a ella. La dona es va mossegar els llavis i es va mantenir ferma, mirant a Da'Gara fixament.

El Prefecte assentí en gest d'aprovació.

- M'alegra que la Danni no morta, com era Cho Badeleg quan us vam portar aquí -va dir en Da'Gara -. Seré jo qui et mati ara, de manera honorable, aquest dia.

La Danni no va parpellejar.

- Pensant-ho millor -va explicar en Da'Gara -. Potser prefereixis venir amb mi a veure el zhaetor-zhae -va sacsejar el cap adonant-se que estava emprant una paraula yuuzhan vong -. A veure la glòria de la Pretòria Vong.

La Danni va negar amb el cap, incapaç de comprendre el que passava.

- Vols veure la galàxia morir? - Li va preguntar de sobte en Da'Gara -. Ja fa temps que veu veure a nosaltres entrar-hi, mónnau. El principi del final.

La Danni va arrufar les celles. Ara estava començant a entendre el que volia dir en Da'Gara i li semblava totalment absurd.

-Sí -va dir el Prefecte. Va acariciar suaument la galta de la Danni amb una mà i la noia va sentir més fàstic que si li hagués clavat un cop de puny -. Ho veus amb mi, veus la veritat, la zhaetor, la glòria de yuuzhan vong. Potser vinguis a veure-ho i creure-ho, i t'uneixis. Potser sentis viccae, ira en l'orgull, i moris. És igual. La veritat és que faria més feliç a Yun-Yammka.

La Danni va voler preguntar què o qui era Yun-Yammka, però només va moure el cap d'un costat a un altre, massa atordida per la situació.

En Da'Gara es va allunyar de la Danni per dirigir-se a un altre guerrer, que es va acostar a la noia portant a la mà una mena de tros de carn amb forma d'estrella. Ella va intentar retrocedir instintivament i va tractar de resistir amb totes les seves forces, però eren massa forts. El seu crit de protesta es va ofegar quan li van posar la criatura a la boca. El seu horror va augmentar encara més quan el tentacle de l'estrany animal es va arrossegar per la seva gola. Al principi va notar que s'ofegava, però després l'ésser es va unir a ella i va passar a formar part del seu sistema respiratori.

Amb els ulls oberts de bat a bat pel pànic, la Danni va ser arrossegada a través de les càmeres de la mónnau fins a una enorme sala amb un forat circular a terra. L'obertura era encara més gran del que semblava, però estava mig amagada pel gel. La Danni es va preguntar per què no tenia més fred i per què no estaven tots congelats.

Però aquest pensament es va allunyar en un instant de gran terror. En Da'Gara es va acostar a ella per l'esquena i, sense cerimònia alguna, la va empènyer de cap per la cavitat. La Danni va relliscar per l'interior d'un enorme cuc tubular cap a les profunditats aquàtiques.

El Prefecte va saltar darrere.

Següent