Capítol 15
Estaven aquí.
En Luke es va quedar
totalment immòbil sota del malparat ventre d'acer del lliscador i va parar
l'orella.
No hi havia cap so.
Però hi eren, i
l'observaven. En Luke ho sabia. Podia percebre la seva presència fins i tot a
través dels silenciosos clarins de la Força que vibraven impalpablement en
l'immens silenci dels erms. Una vegada i una altra, en Luke havia sabut que
algú era conscient de la seva presència des que va sortir de Hweg Shul.
Els vigilants
invisibles...
Els habitants
originals del planeta, que mai havien estat vistos per ningú.
Havien estat seguint
el seu lliscador sense cap esforç, i no l'havien perdut de vista ni un sol moment.
Des d'on estava no
podia veure res. Quan la unitat antigravitatòria d'estribord va començar a
fallar, en Luke va decidir no córrer riscos i va fer abaixar el vehicle,
deixant-lo amb una banda recolzada en una mena de banc de basalt mentre que
l'altre costat reposava sobre una massa de quars color verd gebre de la mida
d'un coixí, de manera que l'únic que podia veure des de sota del lliscador
mentre manipulava el cablejat del generador per recarregar l'anell a-g
defectuós era el que tenia o just davant o just darrere, dos panorames idèntics
de dura graveta reflectora interrompuda aquí i allà per fragments més grans,
trossos de vidre i, a la llunyania, les xemeneies cristal·lines que perforaven
el cel.
En Luke va tenir
l’inexplicable pressentiment que si sortia de sota del lliscador i mirava al
seu voltant, seguiria sense veure ningú.
Va baixar les
parpelles i va intentar convocar la forma dels vigilants invisibles dins de la
Força. Però les interferències que acompanyaven a la Força en aquell món eren
tan intenses i, la pura i simple magnitud de la seva presència sota aquella
forma incomprensible era tan colossal que no va aconseguir obtenir cap imatge
clara dels éssers invisibles. «Bé -va pensar -, pot ser que la interferència
existeixi precisament per això...»
Tampoc podia saber
amb exactitud quan havien començat a vigilar-lo, ni si el seu interès era
benèfic, malèvol o simplement fruit de la curiositat.
Els vigilants es
limitaven a ser-hi.
- Qui sou? -Va
cridar, sent molt conscient de com de vulnerable que era mentre estigués ajagut
d'esquena sota del lliscador-. No vull fer-vos cap mal. No hi ha cap raó per la
qual hagueu de tenir-me por, així que us podeu mostrar. Eh... Podeu aparèixer
davant meu?
La presència dels
vigilants invisibles es va aproximar una mica més..., o alguna cosa, la nítida
consciència que els vigilants eren conscients de la presència d’en Luke, es va
aproximar una mica més. En Luke es va preguntar com sabia que els vigilants
eren diversos.
Va anar sortint
cautelosament de sota del lliscador i es va incorporar.
Una multitud de
pàl·lides ombres s'estenia al seu voltant, i les pàl·lides estrelles del dia
travessaven el blau fosc del cel amb la seva tènue claredat. La pàl·lida llum
del sol es fragmentava xocant amb la graveta resplendent, que desplegava el seu
buit infinit en totes direccions fins arribar a la vora més llunyana d'aquell
mar oblidat feia ja tant de temps.
-Tot això és obra de
la Corporació Loronar. –En Yarbolk, el periodista chadra-fan, va baixar una
mica la seva ronca veu de tenor, va extreure d'una butxaca de la jaqueta de
seda tacada i socarrimada un grapat de cubs de dades de color verd i els va
sostenir davant seu, com si la mera presència dels cubs de dades sobre el seu
rosat palmell desproveït de borrissol bastés per provar el que estava dient-.
En cada un d'aquests planetes, en cada punt del sector de Meridià on hi ha
hagut una revolta armada o un disturbi religiós o aixecaments protagonitzats
per tribus, grups minoritaris o el que sigui en cada cas..., les forces dissidents
sempre usen armes fabricades per Loronar. I no em refereixo a equip vell
d'octava mà com el que els traficants d'armes sempre estan venent als aborígens
si creuen que ningú pot atrapar-los amb els pantalons baixats, per descomptat.
No, estic parlant de desintegradors, granades i canons iònics ultra moderns.
Feu una ullada a això.
Va sacsejar els cubs
de dades en el seu palmell com si fossin daus. L’R2 va acceptar la invitació i
va fer brollar del seu cos un braç manipulador, va agafar un cub i va introduir
el braç i el cub en les seves entranyes.
- Ei, Torna’m això!
-Va protestar en Yarbolk, en un to de veu prou alt perquè dos dels esposos de
l’Ugmush, un guàrdia molt armat, dos contrabandistes aqualishians que semblaven
estar molt nerviosos i la dotzena de refugiats que estaven compartint la càmera
d'espera del Creuer d'Imposició de la Quarantena Lycoming es tornessin cap a
ells per fulminar-los amb la mirada, com si els culpessin de la seva situació
actual.
El Zicreex ni tan
sols havia arribat al punt de salt hiperespacial quan es va trobar ficat en un
bon embolic. Acabaven de deixar enrere els camps d'asteroides del sistema
drovià quan es van ensopegar amb el creuer de la Nova República Empiri, que
estava disparant frenèticament els seus canons en totes direccions sense que hi
hagués cap blanc a la vista..., fins que la fogonada que va acompanyar l'esclat
d'un dels generadors d'escut del creuer va il·luminar el que en el primer
moment va semblar un núvol de restes espacials que envoltava al navili com un
eixam de mosques. Però uns segons després va resultar obvi que les minúscules
tiretes de metall negre mat eren naus d'alguna classe que estaven vessant un
diluvi de foc concentrat sobre l'enorme creuer mentre s'escapolien de les
salves de represàlia tan àgilment com un núvol de ratpenats mantequers.
La batalla es
trobava just entre el Zicreex i la perifèria del sistema, que era el lloc on
podien saltar a l'hiperespai sense córrer perill, de manera que la petita nau
mercant es trobava atrapada. L’Ugmush, els androides i en Yarbolk es van
enganxar al visor i van contemplar com l’Empiri intentava presentar batalla
primer i tractava de fugir de l'eixam d'atacants a continuació.
-Fascinant -va dir
C3PO, mirant per sobre de les espatlles de l’Ugmush mentre la capitana tractava
d'obtenir una lectura del voltant amb l'esperança que així podria evitar
ensopegar amb el navili de grans dimensions que devia estar controlant
l'eixam-. Semblen ser meres armes ambulants. No diguis ximpleries -va afegir
tornant-se cap a l’R2, qui acabava de connectar subreptíciament a la consola
per darrere de les amples espatlles de l’Ugmush-. Ha d'haver una nau principal.
Sigui el que sigui, ha de posseir un radi d'abast impressionant.
En Yarbolk, que
s'havia col·locat al costat del colze de l’Ugmush i els ulls anaven i venien de
les lectures de l’R2 a les que apareixien a la consola, es va afanyar a parlar
en murmuris.
-No hi ha cap nau
principal, només armes. Ha de tractar-se d'alguna mena de control central com
el que utilitzen per als sindroides.
Una marea de llum va
lliscar sobre les seves cares quan l'andanada llançada per una de les diminutes
naus va donar en l'objectiu. Els núvols de foc que brollaren del creuer en
l’explosió va envoltar aquelles petites armes que semblaven dagues, i cent
estels blancs van flamejar entre la bola de calor i gasos en ràpid procés de
dissipació quan aquestes també van ser destruïdes. Els quinze o vint
supervivents es van limitar a virar en rodó, com un banc de peixos luminoides
en la foscor, i van començar a allunyar-se. No van trigar a tornar-se
invisibles pel fet d’estar pintades de negre,.
-Pel Gran Peix
Verd... -Va murmurar en Yarbolk-. Què estàs fent? -Va afegir un instant després
quan l’Ugmush va moure les palanques i el Zicreex va virar en rodó.
-Operacions de
recuperació -va dir la gamorreana, estenent una rabassuda manassa cap al visor
en el qual dos o tres fragments gegantins del que quedava del creuer suraven
com muntanyes resplendents en la negror, envoltats per camps giratoris de
blindatge mig fos, estelles metàl·liques, llances de vidre i cadàvers inflats
pel buit -. Aquí fora hi ha de tot.
L’Ugmush i els seus
esposos, resplendents en els seus vestits per a l'espai profund adaptats a la
seva espècie perquè poguessin ser usats pels mercenaris gamorreans, estaven
saquejant les restes quan va aparèixer el Creuer d’Imposició de la Quarantena
Lycoming. La seva capitana, una gotaliana sobrecarregada de treball que manava
un petit destacament de caces i un grup de metges de l'Institut de Coruscant,
havia captat la transmissió d'emergència de l’Empiri, i no va semblar prendre’s
molt bé la presència dels comerciants independents gamorreans a la zona de les
restes.
C3PO va suposar que
el que hagués estat arrestat amb els altres deia molt en favor de la seva
disfressa. L’R2, en canvi, només havia estat confiscat.
La petita escotilla
d'accés blava del flanc de l’R2 va tornar a obrir-se i el seu braç manipulador
va dipositar el cub sobre de la taula davant d’en Yarbolk. El periodista
chadra-fan el va agafar amb un gest clarament possessiu i se'l va guardar a la
butxaca del pit.
-TriNebulò em pagarà
una fortuna per això, especialment ara -va dir. Feia diversos dies sense ser ni
pentinat ni esquilat (la majoria de salons d’esquilament de Bagsho havien estat
clausurats), i el seu sedós pelatge daurat s'havia convertit en una massa de
brutícia i nusos -. Veu poder fer una ullada a aquestes restes? Em refereixo
als cascos dels navilis atacants, el seu armament...
-No, no els vaig
examinar de prop.
C3PO va tornar el
cap per contemplar les restes que l’Ugmush havia pujat a bord del Zicreex abans
que el CIC fes la seva aparició, i que estaven amuntegats en un racó de
l'enorme sala d'espera, etiquetats i sota la vigilància d'un guàrdia sullustà
d'aspecte molt cansat i tirant a descuidat.
En Yarbolk va baixar
la veu una miqueta més.
-Són mòduls de
transport Seifax modificats amb protecció especial -va dir -. Fa uns mesos van
enviar diversos milers a la nova fàbrica de Seifax a Antemeridià..., i Seifax
és una empresa-tapadora de Loronar.
-No pot estar
parlant de debò.
C3PO es va afanyar a
remodular la seva veu, sentint-se tan perplex com consternat. Encara que la
túnica negra que envoltava el seu cos i la màscara de cuir plena de filtres i
tubs respiratoris que tapava la seva cara no li produïen cap incomoditat
física, l'androide de protocol ja havia descobert que la disfressa resultava
considerablement molesta perquè la tela es ficava en les seves articulacions,
interferint el delicat funcionament dels seus retractors hidràulics i -atès que
el sentit de l'equilibri dels androides normalment era inferior al dels humans
–amenaçant-lo de convertir cada pas en una caiguda.
-La Corporació
Loronar està inscrita en el Registre Empresarial de la Nova República -va
seguir dient-. El seu consell de direcció està format per individus de la
màxima probitat dotats de credencials immillorables. Van ser responsables de la
creació d'una gran part de l'armament que va fer possible la Rebel·lió!
-I durant els deu
anys d'activitat de la Rebel·lió que van precedir a la caiguda del Nou Ordre
van obtenir uns beneficis de l'ordre del cinc-cents per cent. La Rebel·lió
comptava amb fonts de finançament pròpies, però no podia disposar de sumes de
diners d'aquesta magnitud. Loronar venia armes als dos bàndols, probablement a
través d'empreses-tapadora com Seifax. I la fàbrica que Seifax té a Antemeridià
ha estat comprant impulsors hiperespacials miniaturitzats als biths. Ho sé
perquè tinc una connexió en el departament de processament, i.... Ep! -Va
afegir, recuperant un altre dels cubs de dades de les urpes de l’R2 qui,
aparentment encara estava convençut que «Feu una ullada a això» era una ordre,
havia estat agafant sistemàticament els cubs col·locats sobre la taula amb el
seu braç manipulador i els havia anat introduint en la seva presa de
recuperació de dades-. Torna’m aquests cubs, vols?
El petit androide es
va afanyar a escopir-los en una pulcra línia sobre de la taula. En Yarbolk els
va agafar, els va comptar i va tornar a llançar una ràpida mirada de dalt a
baix per veure què estaven fent els altres ocupants del compartiment de
quarantena. El grup no podia ser més bigarrat: hi havia un wookiee de pelatge
grisenc i aspecte una mica escrofulós, un parell d’aqualishians que es
mantenien molt enganxats l'un a l'altre i no paraven de mirar els guàrdies de
les portes, la tripulació d’un navili de prospecció squib que assegurava,
vehementment i molt sovint, no saber que hi hagués cap plaga, i un ergeshià de
colors més aviat extravagants que ocupava tres seients i feia olor de
compactadors d'escombraries d'una fàbrica de llaminadures.
-Des que vaig
començar a investigar aquest assumpte ja han tractat de matar-me en tres
ocasions -va murmurar el chadra-fan, i els quatre orificis de les seves grans
fosses nasals van tremolar al vellut del seu musell. La Corporació Loronar no
pot permetre que això arribi a ser del domini públic. La meitat dels seus
contractes procedeixen de la Nova República.
- Oh, però estic
segur que la Corporació Loronar mai contractaria un assassí!
En Yarbolk va
esbufegar i va agitar un curt ditet davant de l’androide de protocol per donar
més èmfasi a les seves paraules.
-Potser no
directament, però farien que en Getelles s’encarregués de contractar-lo. Qui
creus que em va tirar a sobre a aquests gopso'os a Drovis? Les meves fonts
d'informació en la cort d’en Getelles m'han assegurat que Loronar està pagant
pràcticament totes les seves despeses. Dymurra, el president executiu d'aquesta
zona, està vivint a cos de rei: androides sexuals, banys vibratoris, connexions
de tot tipus, brillestim, quatre caps de cuina diferents, sabatilles
autoamoldables, entorns de control independent a cada habitació de la seva
mansió... El que vulguis, apa! Ah, i això inclou unes quantes coses que no són legals
en cap lloc de la galàxia... Mai hauria pogut aconseguir tots aquests luxes
sense el vistiplau d’en Getelles. En conseqüència, naturalment que...
- Igpek Droon? -Va
cridar una veu des de l'accés interior.
- T’està cridant!
-Va xiuxiuejar en Yarbolk quan C3PO no res va respondre.
-Oh... Oh, sí.
C3PO es va aixecar
tan precipitadament que va posar un peu sobre un plec de la seva túnica mentre
s'incorporava, i en Yarbolk va haver d’agafar-lo discretament pel colze per
evitar que es desplomés. La capitana i l'oficial mèdic del Lycoming estaven
esperant-lo a l'accés, i els xatos rostres grisencs de les dues gotalianes ja
s'estaven tornant cap a C3PO amb creixent suspicàcia a mesura que els seus
òrgans sensorials semblants a banyes percebien els camps d'energia
sinergístics, que estaven delatant la seva veritable identitat mentre
l’androide de protocol s'afanyava a anar cap a elles.
- Oh, gràcies al
Faedor per fi hem aconseguit establir contacte amb algú dotat de la suficient
autoritat! -Va exclamar C3PO amb immensa gratitud mentre es treia la perruca
color ros palla i descordava les tires de la seva màscara -. No tenen ni
idea...
I es va trobar
contemplant els canons de dos desintegradors i un disruptor.
-No t'acostis ni un
centímetre més, androide -va dir secament la capitana-. Tu, ves, ves a cercar
un pern de retenció per aquest trasto.
- Però és que no ho
entén! -Va protestar C3PO-. Ha de comunicar-se immediatament amb el Consell de
la Nova República! La seva excel·lència la cap d'Estat Leia Organa Solo ha estat
segrestada. Té que...
-Oh, no... Una altra
vegada no -va murmurar l'oficial metge, tornant-se cap a la seva capitana-. Què
ens va explicar l'últim contrabandista al qual vam capturar? Em sembla recordar
que es tractava de tot un carregament de cadells carosians als quals només els
quedaven dues hores d'oxigen, però ja no me'n recordo de quines quantitats
d'extracte d'arrel enho havia amagat sota de les planxes...
- Disculpi’m, però
he de protestar enèrgicament! -C3PO s'alçà quan alt era, encara que havia estat
conscienciosament dissenyat perquè un ampli espectre d'espècies intel·ligents,
la gotaliana entre elles, el trobessin el menys amenaçador possible-. Sóc un
androide de protocol registrat i pertanyo ni més ni menys que a la seva
excel·lència en persona! La mera idea que se’m pugui haver programat per
col·laborar en el contraban de drogues il·lícites...
-No sé qui l'ha
programat, però està clar que és un autèntic desastre inventant històries -va
observar la capitana, i va dirigir una inclinació de cap a l'enginyer sullustà
que s'havia col·locat darrere de C3PO amb un parell de perns de retenció en les
mans-. Porti la seva excel·lència al compartiment de confiscació i
administri-li un bon repàs. Ah, i no s'oblidi d'anotar els números de sèrie.
Es va fregar els
ulls. Els seus prims llavis, que amb prou feines tenien carn, s'havien tornat
de color gris a causa de la fatiga i el teixit tou que envoltava els seus ulls
estava inflat. Després d'uns moments de reflexió, C3PO va suposar que enviar
una nau d'imposició de la quarantena destacada en el perímetre d'un sector on
havien esclatat mitja dotzena de revoltes diferents -sense cap autoritat
centralitzada que donés suport a les decisions de la capitana- devia ser una
tasca extremadament esgotadora.
-Quan tot això hagi
acabat farem que els nois dels registres esbrinin a qui pertany en realitat,
però de moment n'hi haurà prou que etiquetin el que trobin sota les seves
planxes abans d'enviar els microprocessadors al laboratori. Ens fan molta
falta. Ah, i els de manteniment també van escassos de circuits i cablejats.
- Protesto!-Va
cridar C3PO mentre els guàrdies sullustans l’agafaven dels braços-. La seva
excel·lència ha estat segrestada i...
-Per la teva
informació, amic meu, et diré que la seva excel·lència acaba de transmetre
l'autorització per a la nostra missió en aquest sector i que l'ha rubricat amb
el seu segell personal -va dir la gotaliana amb cansada sequedat-. He parlat
amb ella fa uns moments.
- La seva
excel·lència va deixar hologrames autoritzats de la seva persona perquè fossin
utilitzats en cas de necessitat abans de marxar a aquesta missió secreta! -Va
cridar C3PO-. És el procediment habitual. Ja sé que necessiten una autorització
per establir una zona de quarantena, però en realitat la seva excel·lència no
hi és! El meu congènere i jo som els únics que coneixem el seu veritable
parador.
Les dues gotalianes
-membres d'una espècie famosa per la desconfiança que li inspiraven els
androides, un prejudici que resultava bastant comprensible donada la sensibilitat
dels seus òrgans sensorials -van intercanviar una mirada d'allò més eloqüent.
- Però els dic que
jo hi era! Dos creuers de combat van desaparèixer! El Borealis i
l’Impenetrable...
La cirurgiana va
arrufar les celles.
-La seva cosina està
servint a bord de l’Impenetrable, oi, capitana?
La capitana va
assentir.
-I l’Impenetrable va
salpar amb rumb a Celanon a començaments d'aquesta setmana.
- Això va ser el que
es va dir als mitjans de comunicació! –Va gemegar C3PO mentre els guàrdies
començaven a estirar-lo per dur-lo cap a les portes-. La missió que va portar a
la seva excel·lència a aquest sector era del màxim secret! L’Impenetrable va
ser destruït...
Els ulls de la
capitana es van endurir fins a adquirir una lluentor acerada.
-Traieu-lo d'aquí -els
va ordenar als guàrdies en veu baixa i suau veu-. I porteu-vos també a aquest
R2, d'acord? Digueu-los als de Confiscació que s'assegurin de deixar ben nets
tots els seus microprocessadors.
El guàrdia la va
saludar.
- Què hi ha del
chadra-fan que venia amb ells quan van pujar a bord? -Va preguntar.
La capitana va
rebuscar en la seva butxaca i va acabar traient una tira de plastipaper rosada.
Al principi C3PO va pensar que seria alguna mena de tira de missatges, però en
comptes de l'encapçalament oficial només hi havia un codi de protecció privat
imprès a la part superior. Els ulls de la gotaliana es van entretancar
furtivament mentre tornava la mirada cap a Yarbolk, qui seguia assegut al
costat de l’R2 i intentava passar el més desapercebut possible. La capitana va
acabar tornant-se cap a C3PO.
- Com es diu el teu
amic?
Llevat que hagin
estat programats per proporcionar informació alternativa, els androides sempre
són devastadorament sincers..., fins i tot quan han estat construïts per
ocupar-se del protocol i la diplomàcia.
-Es diu Yarbolk Yemm
-va informar C3PO sense titubejar -. Tinc entès que és periodista del
TriNebulò.
Hi va haver un
moment de silenci que va acabar sent trencat per la capitana.
-És ell -va dir, i
va fer un senyal a un altre guàrdia mentre començava a caminar cap al
chadra-fan.
En Yarbolk els va
veure venir i es va aixecar d'un salt. Tots els ocupants de la sala d'espera
havien estat desposseïts de qualsevol tipus d'armament que posseïssin
originalment, i de totes maneres els guàrdies anaven fortament armats. En
Yarbolk va córrer cap a les portes, però aquestes no es van obrir. El
chadra-fan va girar sobre si mateix veient-se acorralat, i ja havia començat a
alçar les mans en un gest de protesta o rendició quan la capitana va empunyar el
desintegrador que penjava del seu costat i va disparar un feix atordidor sobre
el seu pit des de menys d'un metre de distància. L'impacte va llançar al petit
periodista contra la porta, sobre la qual va anar lliscant lentament fins a
caure a terra en un garbuix de pelatge daurat i seda blava i rosa.
La capitana va mirar
al seu voltant. Cap dels altres ocupants de la sala s'havia mogut, i tots
havien estat asseguts sota la mirada vigilant dels guàrdies. C3PO va deduir que
potser tenien les seves pròpies raons per no voler cridar l'atenció. La
capitana es va tornar cap als guàrdies més propers i va parlar en un to de veu
tan baix que només els agudíssims receptors auditius d'un androide podien
captar el que deia.
I el que va dir va
ser «Escotilla tres».
La Leia es va fer
ombra als ulls per protegir-los de la resplendor del sol naixent en l'esquerda
del penya-segat resplendent sobre la qual estava ajaguda. El vent feia que
tingués la sensació que la seva cara havia estat sotmesa a un conscienciós
processament químic. Des de la seva elevada posició actual podia tornar la
mirada cap al laberint de congostos, aquells canons on els talls seguien sent
tan tallants i irregulars com quan van ser creats per enormes moviments
tectònics en un passat molt llunyà i en els quals cada superfície era un mirall
que amplificava la llum desproveïda de calor que arribava del sol.
Potser l’estiguessin
buscant, però no va veure cap senyal d'això.
De fet, no va veure
res. L’Ashgad podia programar sense cap dificultat màquines tan simples com els
androides rastrejadors per ajustar-los als seus paràmetres físics: moviment,
massa, temperatura corporal... És per això que la Leia havia sacrificat la seva
unitat antigravitatòria i un dels escalfadors, enviant-los a la deriva congost
avall perquè servissin com a esquer. Els poders debilitats d’en Beldorion
potser percebessin la diferència, però la Leia estava gairebé segura que
l'antic Cavaller Jedi no hauria estat capaç de dur a terme tal esforç ni tan
sols en el cas que la Força no estigués envoltant tot el planeta com un
espurnejant camp magnètic.
Va tancar els ulls
durant un moment, lluitant amb un cansament tan immens que fregava l'esgotament
total. Seguia sense saber per què no havia quedat convertida en gelatina en els
contraforts de l’altiplà, i va suposar que es deuria al fet que l'anell
antigravitatori no havia estat tan descarregat com li va semblar al principi.
Se sentia com si hagués corregut, enfilat i donat voltes durant cent
quilòmetres des de llavors.
Va tornar a obrir
els ulls i va desdoblar el mapa. Anys de fugir amb les forces rebels li havien
ensenyat a llegir els mapes d'alçades. La Leia va identificar el congost pel
qual s'havia enfilat i els dos puigs entre els quals hauria de lliscar per
baixar fins a l'estació artillera abandonada de Punta Lúgubre. No hi havia cap
lloc marcat amb la indicació que hi hagués aigua en tot el mapa, de manera que
no podia saber si hi hauria alguna mena de bomba en el seu destí. Ja només li
quedava un quart del contingut del recipient, i la Leia no sabia quant de temps
anava a necessitar per a poder enviar un missatge...
... si l'estació
artillera encara contenia equip transmissor d’abast subespacial en condicions
de funcionar.
La Leia es va anar
inclinant en un moviment rígid i encarcarat acompanyat per diverses punxades de
dolor per examinar les restes de les seves botes cerimonials daurades, i els
seus dits ensangonats van arrencar un altre tros de cinta adhesiva platejada
per afegir-lo a l’entrecreuament de reparacions ja existent.
Si l’Ashgad no
comptava amb algun mitjà per captar un senyal d'aquest tipus i seguir-li la
pista, naturalment.
I si encara quedava
algú viu per sentir-la.
La Leia va intentar
no pensar en la Llavor de la Mort i en com li feien mal els peus.
«La Llavor de la
Mort...»
El ressò d'aquelles
paraules tornava a la seva ment una vegada i una altra.
«Idiota,idiota,
idiota.» Va tornar a posar-se a l'esquena el recipient segellat i va iniciar el
llarg, cautelós i terrible procés d'anar seguint la cornisa que s'estenia al
llarg del penya-segat per anar cap al munt de puigs d'ametista que havia triat
com el seu següent punt d'orientació.
La Leia havia llegit
informes i registres sobre altres governs, altres exèrcits i altres homes que
havien intentat utilitzar la plaga com a arma, i Hathrox III va acudir a la
seva ment. Segons els arxius trobats allà ja havien transcorregut dos segles
des de llavors, i Hathrox III seguia figurant en el Registre com a Zona d'Alt
Risc. Tots els integrants de l'equip que havia recuperat els arxius havien
mort, igual que tots els tripulants de la nau de rescat i tot el personal del
centre de quarantena on els havien portat. Segons els registres, als que
s'havia accedit mitjançant sistemes de recuperació a distància, l'organització
terrorista que havia desenvolupat aquella varietat del quasi-virus comptava amb
un antivirus «infal·lible».
Us sona d'alguna cosa el verb "mutar", nois i
noies?
–Un gest de cínica desesperació va retorçar els llavis de la Leia-. Heu sentit alguna vegada les paraules
"error humà" o "una petita avaria en l'equip"? Què em dieu
de la vella i entranyable frase "Oh, no se'ns havia ocorregut pensar en
AIXÒ"? »
La Llavor de la
Mort...
«No us atreviu a
fer-ho. No us atreviu a fer-ho.»
Però ja s'havien
atrevit a fer-ho. Si els informes i notes de l’Ashgad eren correctes, la Llavor
de la Mort ja s'estava difonent a través de la flota, deixant-la paralitzada
mentre una revolta de darrere d'una altra anava esclatant pel sector i les naus
de l'almirall Larm es disposaven a entrar en acció. Pel que sembla en Dzym
podia controlar el moment en què apareixien els brots de la malaltia si estava
a la zona o si desitjava fer-ho, i en cas contrari la plaga anava seguint el
seu propi curs.
Si intentava tornar
a cridar al Luke, seria capaç en Beldorion de captar el seu missatge?
La seva mà va
acariciar l'espasa de llum que penjava del seu cinturó. «Hi hauria d'haver fet
cas al Luke -va pensar -. Hi hauria d'haver dedicat més temps a
l'ensinistrament. En Luke no tindria aquests problemes...»
Ni Vader tampoc,
naturalment.
Panteixant, amb les
mans ensangonades i els genolls plens d'esgarrapades infligides per aquelles
pedres implacables que mai havien conegut l'erosió, la Leia va aconseguir
arribar al cim del cingle que s'estenia entre els dos pollegons i va contemplar
l'estació artillera.
Es trobava a
centenars de metres per sota d'ella i semblava minúscula, un insignificant
cilindre negre d'extrems arrodonits, sense portes i sense un sol centímetre de
transpariacer, col·locat al costat del gegantí contrafort rocós que havia donat
el seu nom a aquell lloc. La pedra negra original havia estat reforçada amb
toscos treballs defensius que feien pensar en una dama vestida amb la túnica de
gala senatorial que hagués decidit complementar-lo amb un barret equipat de para-sol,
armariet de begudes i sistema estèreo. La Leia creia poder obrir-se pas a
través d'aquelles amenaçadores superestructures de fusta i acer sempre que
estigués disposada a sacrificar la seva manta tallant-la en tires per allargar
el cable.
Ho va aconseguir,
però per molt poc. Llançant el ganxo des d'un precari punt d'equilibri a la
part alta de l'esperó de roques i ajudada per les ràfegues de vent, va
aconseguir allotjar-lo en l’eriçament de bigues. Després va deixar anar el
cable perquè pengés al llarg de la paret, va tornar a baixar a terra i va anar
trontollant fins al lloc on el cable, prolongat mitjançant les tires de manta,
estava suspès a un metre de la graveta.
Havien transcorregut
anys des de l'última vegada que va escalar una paret. Quan estava a vint metres
d'alçada, amb el cos bufetejat pel vent, els braços cremant de dolor i l'escàs
alè que li quedava pesant com una pedra dins dels seus pulmons, va sentir que
el vertigen s'apoderava d'ella i va pensar que s'anava a desmaiar.
Es va embolicar els
braços amb el cable, va fregar el front en la pedra negra i va intentar vèncer
l'onada de mareig amb un immens esforç de voluntat mentre el vent l'oprimia amb
l'aclaparador poder d'un torrent de gel. El seu cos tremolava a causa de la fam
i la fatiga. «No ho aconseguiré...»
Però ho va
aconseguir. La Leia va recollir el cable quan hi va haver arribat al cim i
després es va arrossegar com una dona gran exhausta fins la pasterada d'anells
blindats, reflectors i moduladors que travessaven el paviment per entre els
baluards protegits amb trampes i sistemes d'alarma. Els gegantins canons làser
apuntaven al cel.
La nit va fer que
les pàl·lides estrelles blanques del dia brillessin amb estàtica claredat entre
la confusió de bigues i filferro espinós, i va afeblir la martellejant
brutalitat del vent. La Leia va utilitzar la seva espasa de llum per obrir-se
pas a través dels panys de les portes que portaven als nivells inferiors de
l'estació després d'haver bloquejat amb barricades, el més sòlides possible,
les portes que hi havia darrere d'ella. El fet de mancar de panells de
transpariacer, l'estació artillera molt bé podia estar infestada per les
mateixes voraces feristeles mutants que l'havien atacat a l'escala de la casa
de l’Ashgad. En aquest cas, probablement es veuria obligada a dormir a la
teulada..., i probablement acabaria congelada.
No va veure cap
d'aquelles criatures, però a l'escala hi havia centenars de drochs de la mida
d'una ungla. Alguns es van tornar cap a ella sota el pàl·lid feix lluminós de
la vareta que la Leia mantenia dirigida cap avall, i van començar a reptar
decididament esglaons amunt. La Leia va activar la seva espasa de llum i va
lliscar la punta per entre ells. Els drochs als que va fregar van començar a
xiuxiuejar i es van enroscar sobre si mateixos per quedar convertits en boles
de mort calcinada. Els altres la van seguir mentre baixava per l'escala.
L'equip de l'estació
era bastant antic, però encara estava en condicions de funcionar. La majoria
dels anells de l'armament estaven segellats, però els controls es trobaven al
descobert i consistien en un senzill mecanisme intercanviador que transferia
les funcions de punteria dels ordinadors segellats a les mans de l’operador.
«Algú ha d’haver-los ensenyat a construir aquestes coses...» La Leia va
accionar els interruptors de prova per fer un petit experiment i va estudiar
les lectures. L'equip de localització de blancs era bastant elemental, però
ningú que no hagués rebut l'ensinistrament necessari podria utilitzar-lo. La
Leia va pensar que potser es tractés d'un coneixement que els Oients anaven
transmetent juntament amb les doctrines que sentien predicar a les veus dels
deserts.
«I quines raons
poden tenir per voler destruir totes les naus que intenten arribar al planeta o
enlairar-se d'ell? Actuen així únicament perquè volen mantenir aquest món en la
seva situació de primitivisme actual?»
O hi havia alguna
cosa més?
Una punxada de dolor
li va travessar el panxell. La Leia va abaixar els ulls i va veure tres o
quatre drochs enormes que s'estaven enterrant en la seva carn a través de les
tires de cinta adhesiva amb què s'havia embolicat les cames. L'esgotament i una
lleu falta d'aire van semblar tirar d’ella, tal com ho havien fet després de
l'atac de les criatures de l'escala. «Deuen ser parents dels drochs», va
pensar, apartant-se de les consoles de punteria i fent girar la vareta
lluminosa en un lent arc. El sòl estava puntejat per les siluetes rodones i
aplanades dels insectes. «Segueix movent-te -va pensar-. No permetis que els
teus peus es quedin quiets massa temps al mateix lloc.»
La càmera artillera
era rodona i enorme, i saltava a la vista que ocupava tot un nivell de la
rabassuda estructura de la torre. No hi havia absolutament res en ella que
pogués, ni que fos un suggeriment, ser l'existència d'un equip de
comunicacions. Llums que mai tornarien a funcionar penjaven de les voltes
ennegrides pel fum.
Una escala d'acer
situada al centre del sòl comunicava amb el nivell inferior, i allà també hi
havia equip protegit per mampares metàl·liques cobertes de brutícia i tacades
de sutge. En el sòl hi havia escampades mantes esfilagarsades, munts de fletxes
i llances i caixes plenes de bales de metall, càpsules ceràmiques explosives,
perdigons i metralla embolicada en trossets de paper. La Leia es va recolzar en
l'escaleta, lluitant contra una altra onada de vertigen, el cos tremolós i
sobtadament gelat. «Els drochs -va pensar-. La llum del sol farà que em senti
millor...» Però un instant després va comprendre que aquelles sensacions
igualment podien ser fruit de l'esgotament, la fam i un esforç físic al que no
estava acostumada.
I un instant després
va sentir el lliscament i l'estrèpit sobtat de bigues i mobles que queien a
terra.
«La barricada!» El
seu cor va deixar de bategar durant uns segons. Unes botes es van moure del
terra sobre del seu cap, embolicades en un tènue ressò de passos, i l'aspra
blancor d'un feix de llum sòdica va tremolar i centellejar per l'obertura del
sòl. Unes veus van parlar en murmuris. Una ràpida mirada al seu voltant li va
revelar que l'escaleta acabava allà: la resta de la torre devia estar ocupada
pels sistemes que subministraven energia als canons. Encara que sabia que els
buits plens de foscor amagada entre la maquinària i els equips estarien plens
de drochs, la Leia es va ficar entre dues caixes negres mancades de tota
identificació i va aferrar l'espasa de llum amb la seva mà morada i plena d'esgarrapades.
La llum procedent de dalt es va anar intensificant, es va moure amb el moviment
inconfusible d'un objecte transportat a la mà i va girar per lliscar sobre el
sòl i examinar-lo. Algú va dir «Mira», i un xiuxiueig li va fer callar.
«Els drochs morts
-va pensar la Leia-. També he d'haver deixat petjades en la pols del sòl...»
La mera idea que
hauria de lluitar era com un dolor que va fer vibrar tot el seu cos. «Oh, en
Luke -va pensar-. Si surto d'aquí amb vida et juro que començaré a ensinistrar-me
amb tu, ni que sigui per posar-me en forma...»
Les seves mans
gelades van lliscar sobre l'interruptor d'activació de l'espasa de llum.
Un torrent de
claredat va sorgir des de dalt i una ombra va baixar dos esglaons de
l'escaleta, i després va saltar àgilment a terra i va desaparèixer a l'instant
entre les ombres, un guerrer que busca refugi. Altres ombres acabaven
d'aparèixer a dalt i impedien que la major part de la llum arribés fins a la
Leia, però un feix perdut va il·luminar una jaqueta vermella esgarrapada per la
sorra, una pluja de vels color de fum i les plaques metàl·liques i les sivelles
d'unes botes molt gruixudes. Després hi va haver un moviment, i la fulla groga
com un sol d'una espasa de llum va sorgir del no-res amb un tènue brunzit.
-Surt d'aquí -va dir
una veu de dona.
La Leia, confusa i
atordida, va baixar l'arma.
- Callista? -Va
murmurar.
La fulla d'energia
va descendir lentament, i la silueta vermella immòbil davant d'ella va alçar
una mà enguantada per apartar els vels que envoltaven el seu rostre.
- Leia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada