Planeta de Penombra (XVI)

Anterior

Capítol 16

-Som les armes de la Força. -Els forts dits de la Callista van tirar del rotllo de cinta adhesiva fins a deixar-la tensa mentre buscava un ganivet a la butxaca de la jaqueta carmesí amb la mà que tenia lliure. Per sobre del seu cap, les bigues de ferro dels baluards defensius de l'estació artillera es perdien en la foscor, un mortífer sedàs de filferro-navalla astutament construït per atrapar la gèlida resplendor diamantina de les estrelles-. Sempre ho hem estat. Des de l'inici de l'Orde, des que els éssers intel·ligents van començar a entendre l'existència de la Força per primera vegada...

-Això és el que m'espanta -va murmurar la Leia.

-Ja ho sé.

 La Callista va tallar el tros de cinta, va acabar de subjectar a les restes destrossades de la bota de la Leia, la sola de cuir de cu-pa que havia retallat i li va tornar el rotlle de cinta, plegant el ganivet i guardant-se’l a la butxaca, novament amb una sola mà i amb la ràpida economia de moviments pròpia d'una persona acostumada ha fer aquell tipus d'arranjaments improvisats. El rostre que havia estat de la Cray Mingla havia canviat. Per molt que busqués els trets de la jove investigadora que havia conegut en el passat -la dona que va lliurar el seu cos a la Callista per així poder buscar el seu amant en l'Altre Costat-, la Leia només podia veure la Jedi perduda, la dona de la qual el seu germà estava tan profundament enamorat. La claredat incolora de les estrelles revelava que els delicats tons rossos dels cabells de la Cray havien desaparegut per complet de les abundants masses de la cabellera de la Callista. Foscos amb la foscor, sota la llum del dia aquells cabells tindrien el suau color castany que ja havien començat a adquirir quan la Leia l'havia vist per última vegada al costat d’en Luke. Els seus ulls grisos quedaven gairebé totalment ocults entre les ombres projectades per les delicades corbes de les fosques celles.

-Crec que en realitat en Luke no entén això.

 La Callista va tornar el cap en un gir gairebé imperceptible quan les orelles van captar un so procedent de l'altre costat de l'enorme brocal negra del canó, que s'alçava cap al cel al centre del sostre obert de l'estació. Però només era un theranià que estava connectant un petit però potent escalfador elèctric per preparar el sopar i que cridava a un parell de les joves de la partida. El vent del vespre s'havia calmat. Bé, l’Oient de la partida de theranians, un home primíssim que tant podia tenir trenta anys com cinquanta, va passar tan silenciosament com una ombra per entre els genets que desplegaven mantes, netejaven armes i conversaven en veu baixa al seu voltant.

La Força era un mar fosc que vibrava i ressonava en la nit. La Leia es va preguntar si la Callista podria percebre-la tal com ella la percebia.

-Han intentat utilitzar-lo des del moment en què va estendre la mà i va cridar a la seva espasa de llum perquè vingués volant cap a ell -va seguir dient la Callista-. En Vader volia atreure’l cap al costat fosc. En Palpatine volia que li servís. La còpia d’en Palpatine va aconseguir esclavitzar-lo durant algun temps. Però en Luke és fort..., més fort del que ell mateix sap o s'imagina. I per a ell només hi ha un propòsit en la vida. Suposo que es podria dir que té un cor pur.

Es va creuar de braços, més tranquil·la i relaxada del que la Leia l'havia vist mai en presència d’en Luke durant els últims dies en què van estar junts. El seu alè va crear una fumera de diamants quan va tornar a parlar.

-En Luke no anhela el poder. De fet, crec que no entén als qui si que el desitgen.

-Tens raó.

La Leia mai havia pensat en això des d'aquell punt de vista, però de seguida es va adonar que la Callista tenia raó. En Luke mai havia aspirat a manar sobre res més gran que un esquadró de caces. No posseïa les dots tàctiques d’en Han. I pel que fa a l'Acadèmia Jedi, l'únic que pretenia amb ella era ensenyar i aprendre per seguir obrint els camins de la Força a tots. Volia un Orde Jedi per poder formar part d'ell, i no per poder disposar d'alumnes que obeïssin fins a la més insignificant de les seves ordres.

-Però tu sí pots entendre aquesta classe de persones.

-Sí...

-Llavors entens per què vaig haver de marxar.

La Leia va sospirar, amb tot un murmuri de pena tancat en aquell so.

-Sí.

I, en certa forma, sempre ho havia entès.

El silenci es va perllongar durant uns moments mentre els cristalls dels puigs capturaven la implacable claredat fragmentada de les estrelles.

-I jo sóc com en Luke -va seguir dient la Callista, en un to tan baix com si estigués parlant amb si mateixa-. Mai vaig voler el poder. Només el desitjava per poder aprendre, per poder estar amb altres persones a les que em fos possible entendre... Però la gent sempre intenta utilitzar als qui posseeixen la nostra classe de poder, Leia. En Vader volia utilitzar-te. Si no hagués parlat de les seves intencions de fer-ho, no crec que en Luke hagués pogut arribar a sentir una ira prou intensa per ser capaç de perseguir-lo i enfrontar-s'hi en un combat a mort. Em vas explicar com en Thrawn i en Pellaeon van intentar segrestar als teus fills, com en C'baoth va voler utilitzar-los per què fossin les armes de les seves ambicions... He vist quant t'esforces per tractar d'ensenyar-los la noblesa i el sentit de la justícia al Jacen i la Jaina, i com intentes aconseguir que escoltin al seu cor. I fas tot això perquè no siguin peons, oi? No vols que puguin ser pervertits. Però continuaran sent febles durant molt de temps, perquè són uns nens..., i els nens es deixen influir fàcilment per l'amor, l'odi i les mentides.

-Sí -va repetir la Leia.

Es va posar la bota, es va embolicar en els plecs de la gruixuda capa de llana de majie toscament filada que algú li havia prestat i va anar fins al parapet prop d’on estava asseguda la Callista. Li havia explicat el seu somni, i li havia parlat de la por que l'havia estat seguint des de llavors.

-Vull que siguin feliços -va dir, i va recolzar la galta en el metall esgarrapat pel vent de la biga -. Vull que siguin nens i que puguin gaudir de la innocència a la qual tenen dret pel sol fet d'haver nascut. Però al mateix temps sé que no poden limitar-se a seguir el camí que més els vingui de gust. Tenen el poder d'utilitzar la Força, i per això he d’ensenyar-los a distingir les mentides de la veritat i a defensar la justícia de la mateixa manera en què el meu pare..., en què en Bail Organa defensava la justícia. He de... He de protegir la pròxima generació del que podrien arribar a fer-li, de la mateixa manera com he de protegir la generació actual de mi mateixa.

Va baixar la mirada cap a la dona que seguia immòbil al costat del parapet i va veure com els ulls il·luminats per les estrelles de la Jedi perduda brillaven amb la comprensió del que havia intentat explicar, i va saber que la Callista comprenia quina era aquella por immensament fosca que s’agotzonava entre les imatges del son.

-Si vols protegir aquesta generació de tu mateixa has de seguir el camí dels Jedi, Leia -va dir la Callista amb delicada dolçor-. En Luke té raó: has de seguir aquest camí en lloc de tractar de fugir d'ell.

Es va aixecar, desdoblant lentament la seva alta i prima silueta envolta en peces de color porpra que semblaven gairebé negres sota la iridescència estel·lar i la pàl·lida claredat reflectida per les pedres resplendents. L'absència d'oceans que escalfessin l'atmosfera feia que les nits de Nam Chorios fossin increïblement fredes fins i tot durant l'estiu. La Leia es va ficar les mans enguantades a les aixelles, preguntant-se com se les arreglaven els theranians per sobreviure, nit rere nit, acampant a la intempèrie sota les estrelles.

-A Hweg Shul vaig conèixer una dona anomenada Taselda, una antiga adepta Jedi de quarta categoria que va venir fa segles en aquest planeta a la recerca del poder..., de la mateixa manera en què vaig venir jo.

-Beldorion em va parlar d'ella -va dir la Leia-. Eren socis?

-Van venir aquí junts. Porten tant temps contant-se mentides a si mateixos, l'un a l'altre i a tothom, que no estic molt segura de què va passar exactament. Els dos eren adeptes, però cap tenia molt poder. Només un d'ells havia rebut l’ensinistrament necessari per construir una espasa de llum, però no sé de quin dels dos es tractava. Crec que ara ni en Beldorion ni la Taselda són capaços de construir una espasa de llum. Com jo, van venir aquí en busca d'una resposta fàcil.

-Em pensava que els Hutts no podien utilitzar la Força.

-No subestimis la Força, Leia -va dir la Callista-. La seva llum és tan poderosa que pot donar origen a qualsevol cosa. Al planeta Dagobah hi ha un arbre que posseeix una enorme capacitat per a l'ús de la Força. Les erugues marines dels oceans de Calamari la utilitzen per atreure el plàncton cap a les seves boques, i segueixen fent-ho fins que arribin a ser més grans que un caça estel·lar. Però no posseeixen el tipus de ment intel·ligent capaç d'aprendre a usar-la per altres fins..., i és millor que sigui així.

 La Callista sospirar.

-Aquesta persona que havia estat esclavitzada i de la qual em va parlar en Liegeo, la que en Beldorion va vendre o cedir al Dzym a canvi d'alguna classe de compensació... Eres tu, oi? -Va preguntar la Leia, comprenent de sobte alguna cosa que se li havia escapat fins aquell moment.

 La Callista va trigar tant a respondre que la Leia va témer haver-la irritat, però va acabar assentint.

-Ja havia estat esclava de la Taselda, i el meu anhel i la meva desesperació van fer que em deixés esclavitzar de nou -va murmurar-. La Taselda, va utilitzar, de la mateixa manera en què m’hauria utilitzat en Beldorion si hagués pogut ser-li útil..., i de la mateixa manera com t’hauria utilitzat a tu.

La Leia va tornar a assentir. El dolor que cremava en el rostre de la Callista era gairebé insuportable i la Leia va sentir que la ira tornava a agitar-se dins d'ella, encara que aquesta vegada no anava dirigida directament contra l’Ashgad sinó contra tots ells: Beldorion, els seguidors del Partit Racionalista, Getelles..., tots els homes i dones que estaven disposats a ha fer el que fos per assolir les seves mesquines metes i que destrossaven i arruïnaven vides durant el procés, sense ser capaços de veure res que no fos els seus propis anhels i desitjos. Però la ira estava impregnada d'amargor, com una fràgil capa de gel trencadís acumulada sobre un pou silenciós i immòbil ple d'una pena infinita.

-Mentre pugui ser manipulada d'aquesta manera -va prosseguir la Callista -, mentre pugui ser usada, mentre no hi hagi recuperat el meu poder per utilitzar la Força, seguiré sent una candidata ideal per a l’indret fosc. Ara mateix em trobo submergida en la seva ombra. Si hi ha un camí per a mi, hauré de recórrer-lo en solitari. Estimaré al Luke fins al dia de la meva mort i més enllà d'ell, però no l’arrossegaré a les profunditats d'aquesta ombra amb mi. Fes que ho entengui, Leia, si us plau...

-Bé, què tenim aquí?

En Han va entrar al pont, i mentre es treia el casc i els guants del vestit-A els seus ulls van percebre a l'instant el parpelleig de les llums vermelles enceses en el tauler de comunicacions, i les seves orelles van captar l'ombra de preocupació oculta en el grunyit amb el qual en Chewbacca havia avisat al Han i al Lando que havien de tornar a la nau el més aviat possible. A l'exterior, un silenci aterridor jeia sobre les planures de lava negra de l’Èxode II i la pols etern escampant-se al voltant dels forats excavats pels ghaswars, la forma de vida més abundant del planeta, tremolava nerviosament sota la resplendor dels focus del Falcó Mil·lenari. Les restes del creuer d'exploració, el seu rastre l’havien seguit fins allà, es trobaven en un estat molt semblat als del Corbantis, amb l'única diferència que els motors portaven molt de temps freds i que no hi havia supervivents, ja que tota la tripulació havia sucumbit a l'enverinament radioactiu, l'asfíxia, el fred i les perforacions dels ghaswars.

En Chewbacca va grunyir una rèplica i va fer aparèixer la lectura en la pantalla.

En Han la va contemplar, perplex i esbalaït.

-Ha de ser un error.

En Lando va arribar a tot córrer pel passadís. S'havia tret el vestit-A i s'estava pentinant l’arrissada cabellera negra. Els cadàvers del creuer destrossat li havien afectat d'una manera terrible, i el fet innegable que el creuer hagués estat destruït pels diminuts míssils semblants a ganivets que havien infligit tremendes ferides al Corbantis i havien estat a punt de destruir el Falcó l’havia horroritzat encara més.

-He fet una ullada a aquestes lectures baromètriques, vell amic, i si volem sortir d'aquest planeta abans que comenci la propera marea atmosfèrica serà millor que...

Lando va callar i va romandre immòbil, amb els ulls clavats en les dades que el wookiee acabava de transferir al monitor principal.

- Què inferns és això?

- Què et sembla que és? -Va preguntar en Han, que encara no podia creure el que estava veient-. És una flota invasora que acaba de sortir de l’hiperespai i que ve cap aquí.

-Ai, mare... Què creus que estàs fent, R2? –C3PO ​​es va afanyar a seguir al seu congènere mentre l'androide astromecànic sortia de la seva immobilitat, feia girar les rodes en el mateix instant en què es tancaven les portes del compartiment de confiscació i avançava cap al panell d'accés situat al costat d'elles-. He de dir que des que el pobre capità Bórtrek et va col·locar tots aquests circuits d'interconnexió extra, t'has estat comportant d'una manera realment extraordinària! Saps tan bé com jo que aquests perns de subjecció ens impediran sortir d'aquesta sala.

L’R2 es va limitar a emetre un brunzit interrogatiu.

- Per què?

L’R2 li ho va explicar.

-No ho entenc -va protestar C3PO-. Fins i tot suposant que pogués treure aquest panell, no veig com això salvarà el pobre amo Yarbolk que el llancin a l'espai per l'escotilla. I si ens descobreixen, com segurament passarà, podríem veure'ns ficats en un embolic terrible!

L’R2 va observar que, posats a parlar de problemes, li semblava que no podia haver cap més terrible que el de ser disseccionat perquè aprofitessin els teus microprocessadors i que després es compensés al teu antic propietari amb un cinc per cent del preu original que havia pagat al comprar-te.

- No he estat programat per a aquesta classe de coses! Ai, mare... Per què ningú em creu mai?

C3PO va col·locar un índex metàl·lic sobre el centre de la placa d'accés situada a sobre de la porta de la consola i va empènyer, pressionant la placa amb tota la força que podia arribar a generar l'articulació hidràulica del seu braç. Fossin quines fossin les circumstàncies, mai hauria utilitzat la seva força contra cap varietat de carn viva, però el metall era metall i, quedant bastant per sota de l'estàndard de resistència militar, aquell metall es va anar corbant al llarg de la vora fins a quedar prou doblegat per permetre que C3PO pogués col·locar els dits sota de la placa i estirar-la fins a deixar-la anar. L’R2 va procedir a emetre un enfilall d'instruccions.

- Em temo que aquests circuits addicionals han pertorbat el funcionament dels teus modificadors lògics, R2! Cables verds units a connexions coaxials... Tu no tens connexions coaxials! Oh, tant se val... - C3PO va obrir la placa d'accés d'un dels sistemes addicionals de color gris platejat cargolats al flanc del seu congènere -. Crec que el meu deure és dir-te que estic segur que no t’assentaran gens bé.

Però C3PO va unir les connexions als cables verds i després va escoltar amb gran atenció el torrent de xiulets, cantussols i brunzits que l’R2 va introduir en el sistema de reds internes de la nau de quarantena.

- Això és una mentida manifesta i palpable, R2! -Va declarar després amb gran indignació -. El primer que fas és desactivar el mecanisme d'obertura de les portes de l'escotilla número tres, i a continuació fas que el sistema cregui que aquestes portes s'han obert..., i tot i suposant que aconsegueixis ajudar a l'amo Yarbolk a escapar d’aquesta escotilla, has de saber que això no ens beneficiarà en res. Mentre portem posats els perns de subjecció seguirem sent incapaços de sortir d'aquest compartiment, i l'amo Yarbolk segueix sense poder sortir d'aquesta nau.

L’androide de protocol va donar l'esquena a l’R2, els braços creuats sobre el pit per imitar la manera com els humans expressaven la seva indignació i el seu desig de no voler ficar-se en embolics.

-No vull tenir res més a veure amb tot això -va anunciar. L’R2 va deixar escapar un gemegós gemec electrònic, però no va demanar ser tret de l'escotilla d'accés i es va limitar a anar produint una successió de brunzits i xiulets ocasionals que va indicar a C3PO que el petit androide astromecànic estava absorbint dades de l'ordinador principal del creuer. La naturalesa exacta d'aquests dades li va quedar molt clara quan l’R2 va fer un balanceig sobre les seves rodes i va deixar anar un trinat d'excitació. Les portes del compartiment de confiscació es van obrir un instant després, i en Yarbolk va entrar corrent al recinte.

-Us dec un favor -va xiuxiuejar a tot córrer mentre remenava en la seva butxaca per acabar traient un extractor de perns magnètics i unes tisoretes de tallar cables-. Germans, us dec un munt de favors. Aquesta nau fa pudor! Només el Gran Peix Verd sap qui haurà subornat en aquesta capitana perquè em llancés per l'escotilla i quants diners li hauran pagat. Encara que potser va pensar que només era una ordre més que havia d'obeir, naturalment...

-Podria ser -va murmurar C3PO amb veu pensativa mentre el chadra-fan obria el pern de subjecció que envoltava el seu pit daurat -. L’R2 afirma que hi ha un traïdor, o almenys una considerable filtració informativa, en el si del Consell Galàctic.

-I els rebels han pres Coruscant –va remugar Yarbolk, passant a ocupar-se de l’R2-. Explica’m una cosa que no sàpiga, d'acord? Abans vas dir que l’Ashgad havia segrestat la dama 0-S. És veritat?

C3PO va titubejar mentre inquietants visions d'una cobertura informativa a escala galàctica inundaven els seus circuits de lògica deductiva.

-Perquè si és veritat, serà millor que no se t'acudeixi parlar-ne, el meu llaunesc amic, llevat que vulguis que la dama acabi patint el lamentable destí del qual he escapat per molt poc. I quant a això que hi ha un traïdor en el Consell... Peixos, però si ja me l'havia imaginat fa setmanes! Loronar compra i ven senadors i governadors tant en la Nova República com fora d'ella. L'únic que necessita és fer unes quantes contribucions estratègiques a bones causes. Et faria res subjectar aquesta porta, Treset? Es tornarà a tancar quan hagi aconseguit treure aquesta cosa a Doset... Ah. Gràcies.

En Yarbolk va ajuntar els cables i feixos coaxials en un gran manat, el va ficar a la caixa d'intercanvis del costat de l’R2 i va tornar a posar a lloc la tira de cinta adhesiva platejada que havia mantingut tancat el panell.

Tots aquests senadors tenen algun punt cec. Causes favorites, assumptes als que donen preferència... Ja sabeu, coses com «l’ordre a la galàxia», o «els drets de totes les espècies intel·ligents», o «el dret que assisteix a una espècie intel·ligent òbviament superior a l'hora d'obligar a la resta d'espècies intel·ligents a anar pel bon camí tant si els ve de gust com si no». Loronar sempre fa el que pot per assabentar-se de quins són aquests punts cecs.

En Yarbolk havia començat a caminar pel passadís mentre parlava, movent ràpidament els seus peluts peus sense fer cap soroll mentre les seves enormes fosses nasals ensumaven l'aire amb delicats esbufecs. En un moment donat es va aturar i va empènyer als dos androides cap al buit de la porta d'un hangar. Dos guàrdies sullustans van passar al costat d'ells, amb les armes penjant de les espatlles com si s'haguessin oblidat d'elles i els cossos encorbats per la fatiga.

-Doneu gràcies als vostres cargols de la sort, nois. Aquest creuer va una mica escàs de tripulants, i tothom està molt ocupat amb aquests contrabandistes aqualishians de l'àrea de detenció. En quin d'aquests hangars hi ha la seva nau, Doset?

L’R2 va girar una cantonada en un ràpid viratge ple de decisió i va anar cap a un curt tram de passadís que portava a un hangar on les portes, sorprenentment, estaven obertes. Van entrar a l'hangar i en Yarbolk va tancar manualment les portes des de dins. La badia era molt petita i estava gairebé totalment ocupada per l’ovoide ple de protuberàncies del navili dels contrabandistes aqualishians. El camp magnètic desplegat sobre l’oval de l'accés d'entrada relluïa amb tènues esclats a l'altre costat del fosc ou verd platejat de la nau. En Yarbolk va ficar les connexions coaxials de l’R2 en l'escotilla d'accés de la porta de l'hangar.

-Suposo que necessitarem uns cinc minuts, no?

L’R2 va respondre amb un suau brunzit.

- Intentes fer-me creure que ets capaç de posar en marxa aquesta monada en tan poc temps?

L’R2 va emetre un nou brunzit, aquest cop clarament ple d'indignació.

-D'acord, d'acord. Quant has aconseguit pescar-li el truc, aquests trastos resulten facilíssims de pilotar. Dubto que disposi d'energia suficient per arribar fins a Cibloc, però a Budpock hi ha un tipus que el comprarà sense fer cap mena de preguntes, carregament inclòs. Amb el que traguem hauria de ser suficient perquè jo pugui tornar al Nucli i vosaltres pugueu arribar a Cibloc.

-Oh, no, una altra vegada no -va gemegar C3PO mentre s'afanyava a seguir l’R2 i al Yarbolk, que ja havien començat a creuar la coberta en direcció a la nau aqualishiana-. Espero que aquesta vegada aconseguim trobar una disfressa més convincent. Si em permet parlar amb franquesa, he de dir-li que estic començant a afartar-me de què tots els éssers intel·ligents amb els quals ens ensopeguem em tractin com si fos una propietat en potència.

-No et preocupis –li va tranquil·litzar el chadra-fan.

En Yarbolk va tancar l'escotilla darrere seu, va fer girar els anells de bloqueig (tenint en compte que havien estat construïts per una civilització capaç de viatjar per l'espai, no hi havia dubte que les naus aqualishianes presentaven algunes característiques sorprenentment primitives) i va precedir als dos androides fins al pont, on va tornar a connectar a l’R2 al nucli de l'ordinador i es va enfilar al tamboret que hi havia davant de la consola, deixant que els seus peuets peluts pengessin en el buit.

-Tinc un pla..., i el meu pla no depèn de què haureu de fingir ser una cosa que no sou -els va explicar en Yarbolk.

C3PO no va dir res, però la part de la seva unitat de processament central encarregada de formar opinions perquè servissin com a paradigmes de protocol a efectes de facilitar la comunicació li va informar que ja estava més que fart de plans.

Ningú podia negar que estaven totalment i absolutament perduts.

En Luke es va aturar entre les espesses ombres que s'acumulaven al costat de la base de l'altiplà i va alçar els ulls cap al penya-segat ple d’estries per contemplar la massa de negror del complex d’en Seti Ashgad, i es va preguntar quants d'aquells rectangles de claredat groga i blanca indicaven una presència. Correspondria algun d'ells a la presó de la Leia, o la tenien presonera en algun lloc del cor de la casa, dins de la roca del mateix altiplà?

Tremolant a causa del terrible fred, va desplegar el poder de la seva ment i va intentar establir contacte amb la de la seva germana - «Leia...» -, però no tenia cap forma de saber si havia pogut sentir-lo. El murmuri de la Força que l’embolicava i vibrava amb una potència terrible en la foscor, exercint pressió sobre la seva ment i tirant dels seus pensaments amb tanta insistència que en Luke havia de fer un gran esforç per mantenir-los a ratlla. De la mateixa manera com hi havia formes d’utilitzar la Força per evitar ser vist, també se la podia utilitzar per evitar que certs tipus de sensors captessin una imatge. En Luke esperava que aquest tipus d'ús menor de la Força seria tan poc perceptible que no arribaria a provocar cap mena de reacció en un altre lloc del planeta.

Quant al que podia estar passant en altres llocs de la galàxia com a resultat del segrest de la Leia i amb quins altres esdeveniments podia haver estat coordinat aquell segrest... Bé, en Luke preferia no pensar en això.

Hi havia comportat una caixa d'eines del taller d’en Croig, deixant la major part dels seus escassos estalvis com a pagament, i no va necessitar gaire temps per desconnectar el cablejat de l'alarma i fer saltar els pestells de la porta. La seva petita vareta lluminosa li va mostrar un moll d'atracament de permacret on hi havia una esvelta Carrossa Mobquet negra i que, a jutjar per les taques del sòl, també solia acollir a altres dos lliscadors, un dels quals tenia un anell del darrere que no funcionava correctament. Les portes d'un turboascensor van brillar amb un tènue reflex sota la llum. En Luke va lliscar el feix lluminós al llarg de la paret, buscant la porta d'una escala, i una multitud de drochs tan grans com el seu polze es va afanyar a fugir de la trajectòria de la llum.

«L'escala estarà encara pitjor», va pensar.

En Yoda li havia dit que la Força era vida i que unia i interrelacionava a tots els éssers vius. El que en Luke va sentir mentre va romandre immòbil a l'entrada de l'escala i forçava al màxim tots els sentits que era capaç d'utilitzar no s'assemblava a res del que havia sentit fins aquell moment..., i en Luke va desitjar no tornar a sentir-ho mai.

Perquè estava captant la presència espessa i asfixiant de la vida, d'una vida enorme que semblava abastar i comprendre-ho tot. No podia haver-hi tantes criatures al pou d'aquella escala! Hi havia milions d'éssers vius, milers de milions... La sensació de vida resultava aclaparadora, i no obstant això hi havia alguna cosa espantosa i inexplicablement errònia en ella, alguna cosa maligna, podrida i repugnant. Era com un miasma pestilent, una sensació de fermentació tan inflada, podrida i fastigosa com un teixit cancerós. En Luke no sabia com havia d'interpretar aquelles sensacions i no tenia ni idea de què significaven, i tampoc podia estar segur de si les seves percepcions eren correctes. Ni tan sols podia saber si el que estava captant era la presència de milers de milions de vides o la d'una sola, tan colossal com fastigosa, que semblava esperar la seva arribada.

Però la Leia havia d'estar allà dalt.

L'espasa de llum va cobrar vida a la mà amb un suau cantussol. En Luke va subjectar la petita vareta lluminosa proveïda de clips de la caixa d'eines a la butxaca davantera del seu mico i la va encendre.

Un tram d'esglaons de permacret pujava fins a un replà i després girava per desaparèixer del seu camp visual. Foscor, i alguna cosa que es movia al llarg de les parets. Aquella sensació interior de maldat que resultava gairebé asfixiant feia que fos impossible saber res més sobre què podia estar esperant-lo allà dalt, ja fos forma, mida, olor o so.

En Luke va començar a pujar cautelosament.

Va deixar enrere un replà, dos, tres. Cada interrupció de l'escala estava separada de l'anterior i la següent per un tram de vint esglaons. L'altiplà semblava tenir bastant més de tres-cents metres d'altura, però no hi havia manera de saber fins on arribaven els ciments de la casa. En Luke no va poder veure holocàmares ni visors a l'escala, i els seus ulls només van aconseguir percebre l’opressiva monotonia de les parets de permacret embrutades per les empremtes marrons que deixaven els drochs. La unió de les parets i el terra gairebé s'havia tornat de color sèpia a causa de les fastigoses exsudacions dels seus cossos.

Una punxada de dolor li va travessar el panxell i en Luke va abaixar la mirada per veure a mitja dotzena de drochs enormes, tenien la longitud del seu polze, retorçant-se i grimpant per les seves botes. Diversos drochs havien aconseguit travessar el camal dels pantalons i ja s'estaven enterrant en la carn. En Luke els va contemplar, fastiguejat, i després va treure un hipopropulsor del seu cinturó i va utilitzar l'èmbol per treure’s de sobre els que encara no li havien mossegat, però ja hi havia més drochs avançant decididament cap a ell per terra.

Quan es va inclinar, la claredat de la seva petita vareta lluminosa va caure sobre aquells drochs, i en Luke es va sorprendre de veure que alguns d'ells posseïen membres clarament delimitats, tentaculars o acabats en urpes-pinça, i que de vegades els dos tipus de membres coexistien en un mateix organisme. En Luke va estrènyer el pas, recordant-se a si mateix que l’Àrvid li havia dit que després de mossegar els drochs es limitaven a morir i acabaven dissolent-se dins de la carn...

Però el dolor al panxell va ser seguit per un intens cansament i una lassitud gelada, als quals no van trigar gaire a unir-se un nou dolor al pit i el sobtat i aclaparador desig de dormir.

En Luke va girar una cantonada i va arribar a un altre replà..., i allà estaven.

El sòl es trobava cobert pels seus cossos marrons. Entre la massa lluent hi havia mitja dotzena de drochs gairebé tan grans com la mà d’en Luke, criatures amb forma d'aranya o d'artròpode, algunes d'elles proveïdes de potes de batraci saltarí tan robustes com les d'un saltaliris cabuloidà.

En Luke va retrocedir, aclaparat, i alguna cosa li va colpejar des del darrere i es va adherir a la seva esquena per entre els omòplats, i un dolor tan intensament tallant com el tall d'un cisell li va travessar el clatell.

Es va llançar sobre la paret, aixafant el que vulgui que fos aquella cosa contra el permacret però, com si la seva reacció hagués estat un senyal, els drochs del sòl es van posar en moviment i van avançar cap a ell, mig saltant i mig corrent. El dolor del coll encara estava produint nous ressons, encara que el fluid apegalós que es lliscava per la seva esquena va indicar al Luke que la criatura que li havia atacat estava morta. Va girar sobre els seus talons per fugir escales avall i va veure que els drochs s'havien congregat darrere seu, grans i petits, alguns d'ells enormes, plens de potes i dents i tan veloços com llangardaixos. Una onada de debilitat va recórrer tot el seu ésser juntament amb l'agonia de cent mossegades, com si totes les venes del seu cos haguessin estat obertes de sobte..., i en Luke va comprendre a l’instant que el que estava perdent no era la sang sinó la vida, i va saber que aquelles criatures estaven absorbint el camp electroquímic del sistema nerviós per robar-li la mateixa essència vital de la seva carn i el seu cor.

Es va desplomar contra la paret, aferrant-se al permacret per a romandre dret i sabent que si s'ensorrava entre els drochs era home mort. Les criatures esquivaven les espasades de la seva espasa de llum, una arma que era alhora massa gran per tocar-les i massa lenta malgrat la seva velocitat. En Luke va tornar la mirada cap als esglaons que hi havia davant d'ell i va veure el droch més gran de tots aquells amb qui s'havia trobat fins ara, una criatura gairebé el doble de gran que els seus dos punys junts, una massa carcinomòrfica que el contemplava amb dos ulls resplendents situats sobre dos curts circells. «És intel·ligent -va pensar-, o li falta molt poc per arribar a ser-ho.»

I, d'alguna manera inexplicable, en Luke va saber que era aquella criatura la que havia orquestrat l'atac del que estava sent objecte, i que li havia permès ascendir per l'escala fins arribar prou lluny perquè no tingués cap possibilitat de baixar.

Li va llançar una ganivetada, trontollant a causa de la debilitat. La criatura es va apartar d'un salt. Els genolls d’en Luke es van doblar sota el seu cos i va caure, panteixant, atordit i marejat, sentint-se travessat per una multitud de punxades de dolor com si estigués rodant sobre un llit d'agulles...

I va invocar la Força.

La va cridar com si la Força fos un vendaval impregnat de llum i la Força va acudir a ell com un vendaval impregnat de llum, arrencant als drochs del seu cos com en una ocasió en Vader havia arrencat armaris, tamborets i baranes de la infraestructura de la càmera de congelació de carbonita a Bespin per llançar-les contra ell. Però el que va fer en Luke va ser apartar els drochs del seu cos, aixafant-los contra les parets i tractant d'incorporar-se mentre que més drochs fluïen cap a ell des de dalt de l'escala i des dels esglaons que hi havia més avall.

«No puc fer-ho -va pensar-. L'equilibri de la Força ha quedat trencat. Això destruirà algun altre lloc...»

Però quan els drochs van tornar a adherir-se al seu cos, acoltellant-li la carn amb les seves boques cobdicioses a través de la tela esquinçada del seu mico, el pànic i l'horror es van apoderar d’en Luke i va comprendre que havia d'utilitzar la Força... o morir.

L'energia psicocinètica va caure sobre els drochs com un remolí, esgarrant-los i arrencant-los del cos d’en Luke per llançar-los contra les parets o escala a baix, i en Luke va tenir fugaços indicis, entre el tremolós huracà de claredat trencada i estellada, de com els drochs més grans capturaven als més petits i pegaven les seves boques als seus cossos per llançar-se novament sobre ell a continuació. La sensació asfixiant de vida putrefacta i fermentada va envair el seu cervell amb una creixent abundància de vida, com si cada droch es fos inflant amb les vides que absorbia de les seves víctimes.

«Si estàs disposat a robar dos crèdits, per què no robar el banc sencer? -Va pensar en Luke-. Després del que acabo de fer, no veig per què he de seguir intentant passar desapercebut...» va concentrar la Força per davant d'ell i va pujar trontollant per l'escala, trepant sobre les mans i els genolls, mentre seguia percebent com el gran droch artròpode s'anava retirant per sobre del seu cap, amb les urpes fent petar sobre el sòl i els circells oculars vigilant-lo com estrelles malèfiques des de la foscor.

Següent