Capítol 17
- Què ha estat això?
La Leia es va tornar
en rodó davant alguna cosa que no era tant un so com una punyalada impalpable
dins la seva ment, una opressió pentina en el seu pit que assotava la seva
consciència amb la violència d'una fuetada. Un estrèpit ofegat d'alguna cosa
que queia va arribar fins a elles des de les profunditats de la torre tancada i
segellada. Bé, l’Oient, va agafar una llum blanca i va pujar corrent pel tram
de graons que portava a la porta de descens per enganxar-se a ella com una
aranya. Un dels theranians que havien acampat al sostre va començar a cridar i
a assenyalar amb el dit en aquell mateix instant. Amb un estremiment d'horror,
la Leia va veure com un dels llançagranades pujava lentament per l'aire i
començava a colpejar el blindatge negre del canó central.
Convertit en un
objecte fantasmagòric per la tremolosa claredat de les estrelles, el
llançagranades va tornar a xocar una vegada i una altra amb el mur metàl·lic,
doblegant el metall del seu canó sota la violència de les envestides sense que
fos tocat per cap mà. La Leia va retrocedir fins enganxar l'esquena al parapet,
preguntant-se si era l'única persona que estava sentint una mena de cridòria
llunyana, un clam de veus que ressonaven dins la seva ment i que cridaven una
cosa que no entenia.
Les veus es van anar
debilitant. El llançagranades va caure de sobte i va tornar a quedar immòbil
sobre el paviment, amb el canó doblegat en un angle de gairebé noranta graus.
Els estridents crits dels cu-pes lligats en el cingle que s'alçava darrere de
l'estació artillera van ressonar amb sobtada claredat en el silenci subsegüent.
-La Força -va
murmurar la Callista-. Algú està utilitzant la Força...
La Leia es va
estremir. Tots els desitjos d'aprendre a utilitzar la Força que les paraules de
la Callista havien fet sorgir dins d'ella es van esfumar tan ràpidament com el
gel que es fon sota el sol de l'estiu. «Si es tracta d'això, si puc arribar a
convertir-me en aquest poder irracional encegat per la ràbia que destrueix allò
que l'envolta... No, aleshores no vull aprendre a usar la Força.»
- Beldorion?
-Potser -va dir la
Callista -. Encara hi ha cert poder dins d'ell, encara que ja no pot usar-lo ni
controlar-lo com havia estat capaç de fer en el passat. Per això volia
controlar-te.
La Leia va moure el
cap.
-No ho entenc. -La
mateixa atmosfera semblava xiuxiuejar amb un murmuri d'horror endormiscat, com
si una immensa violència estigués amagada entre les tenebres i només esperés el
frec d'un dit per esclatar -. La... La Força d'aquest planeta... Creus que pot
haver-li afectat d'alguna manera?
-Això no té res a
veure amb la Força, Leia - va replicar la Callista-. En Dzym i els drochs poden
absorbir la vida. Són la plaga de la Llavor de la Mort, Leia, i la dinastia
dels Grissmath ho sabia. Van sembrar el planeta de drochs amb l'esperança que
els enemics polítics als quals exiliessin aquí moririen. Però la llum del sol
fragmentada pels vidres d'aquest món genera una radiació que debilita els
vincles electroquímics dels seus teixits. Això impedeix que els drochs més
grans puguin atacar els processos electroquímics de la vida orgànica prou de
pressa per a resultar nocius abans que siguin absorbits pels seus amfitrions
sense que aquests es facin malbé. Quant als drochs més petits, els mata
immediatament.
» No tinc ni idea de
com el profeta Theran va arribar a descobrir-ho -va seguir dient-. Sabem tan
poc d'ell... El que si està clar és que mai va arribar a descobrir que eren els
drochs els que causaven la plaga, perquè l'únic que sabia era que cap nau que
fos prou gran per poder estar proveïda d'un blindatge pesat havia de sortir del
planeta. Potser fos un espia, o un polític que lluitava contra la dinastia.
Però si més no va comprendre que el planeta havia de romandre sotmès a una
estricta quarantena, i amb el pas dels anys la prohibició inicial es va ampliar
a qualsevol nau de grans dimensions que intentés posar-se al planeta. No sé
com, però en Theran devia saber que hi havia alguna connexió.
-I l’Ashgad els va
treure d'aquí a la carn dels sindroides –va murmurar la Leia-. Com va poder
arribar a fer això? Com se les hi va arreglar per aconseguir que travessessin
les pantalles de quarantena? Com pot controlar-ho en Dzym de la manera en què
ho fa?
-No puc demostrar-ho,
però crec que els drochs posseeixen certa forma d'intel·ligència-va dir la
Callista, parlant en un to de veu tan baix com el que havia emprat la Leia-.
Fins i tot els més petits semblen capaços d'actuar amb una certa
intel·ligència: imiten les formes, la química, els corrents electromagnètics...
Són capaços d’imitar-ho tot, i d'una forma tan completa que la semblança arriba
fins al nivell cel·lular. Per això no poden ser detectats. Crec que, en certs
aspectes, també són capaços d'imitar la intel·ligència. Passen a estar formats
per la mateixa substància que els seus amfitrions, i aquest efecte es manté
fins i tot quan estan absorbint les seves vides per introduir-s’hi. I els
grans, els drochs-capitans, poden absorbir la vida de les víctimes a través
dels drochs més petits sense necessitat d'adherir-se als seus amfitrions:
aquest és el moment en què es tornen molt perillosos -va afegir, movent el
cap-. Com més vida xuclen, ja sigui la de les seves víctimes o la d'un altre
droch, més intel·ligents es tornen. També es fan més grans, i més capaços de
mutar. Aquestes criatures amb les quals et vas trobar a l'escala de la casa de
l’Ashgad i de les que m'has parlat no estaven emparentades amb els drochs: eren
drochs..., drochs que havien arribat a fer-se tan grans perquè havien devorat a
altres drochs i absorbir les seves energies. La gent solia menjar-se'ls per
absorbir la seva vida i la seva energia.
- I donava resultat?
El record d’en
Beldorion rebuscant entre els seus coixins i ficant drochs en aquella enorme
escletxa de la qual degotava saliva que tenia per boca va tornar a la ment de
la Leia per omplir-la de repugnància.
-En certa manera...,
sí -va dir la Callista.
La ganivetada de
dolor i terror va tornar a esquinçar a la Leia i les veus van iniciar un nou
clam dins del seu cap, i de sobte la negra boca d'un congost que quedava a uns
cent metres d'elles va escopir un remolí de pols que es va arremolinar sota la
claredat de les estrelles, girant bojament com una massa de fum centellejant.
El vent s'havia calmat del tot, però la Leia va veure com les penyes i les
lloses de vidre, granit i basalt saltaven entre el remolí com peixos, i va
sentir el terrible estrèpit que produïen xocant amb les parets del congost. El
pànic li va oprimir la gola. La Callista va pujar d'un salt al parapet, fregant
tot just el laberint de bigues i cables amb una sorprenent agilitat que li va
permetre mantenir l'equilibri, per clavar la mirada a l’erm blanc com la sal i
contemplar la sobtada rotació i ascensió de la pols procedent d'aquesta
direcció que anava recollint lloses i penyals a mesura que s'acostava. Altres
objectes estaven caient sota d'elles a l'estació artillera, o colpejaven
frenèticament les parets.
I llavors l'horror
va tornar a dissipar-se, i les veus que havien estat udolant dins de la ment de
la Leia van callar de sobte..., i la Leia es va preguntar per què li havia
semblat que estaven cridant el seu nom.
La Callista va baixar del parapet, amb els
seus vels d'un negre agrisat novament immòbils tot i que s'havien estat agitant
al voltant del seu rostre com si estiguessin sent empesos pel vent mentre
escoltava.
-És una pertorbació
massa gran perquè pugui haver estat causada per Beldorion mentre et buscava.
-Una ombrívola solemnitat brillava en els seus ulls-. No sé què és, però està
passant alguna cosa més. Només és una opinió personal, per descomptat, però
crec que els drochs acaben formant part del cervell dels que se'ls mengen. I si
són ingerits, els drochs més grans continuen exercint una certa influència fins
i tot després que hagin estat consumits. Sé que els drochs de majors
dimensions, els realment grans, aquests que tenen la mida d'un pittí, poden
controlar els drochs més petits. En Dzym...
- Callista! -Va
cridar Bé en una desesperada advertència.
Un vendaval sobtat
va sorgir de sota el parapet en aquell mateix instant, brollant sobtadament de
tots els congostos que rodejaven l'estació artillera. Partícules de pols i
sorra van esgarrapar la cara de la Leia, i trossets de grava i puntes de fletxa
volants arrencades als vidres van esquinçar les seves galtes i el seu front.
Per sobre d'ells i al seu voltant, les bigues i fustes dels baluards defensius
van començar a tremolar, i el filferro i els cargols van gemegar i es van
torçar com si estiguessin vius. L’Oient va aparèixer al llindar de la torre, la
cara plena de cicatrius ferit per la metralla i els braços recoberts de drochs
que furgaven en la seva carn, i va córrer cap a la Callista una fracció de
segon abans que els llançagranades, les piles de projectils i les llances
fossin dispersats per la puntada d'un gegantesc peu invisible. Un dels
llançaflames va començar a escopir foc. Bé el va agafar i el va llançar per
sobre del parapet, i la Leia va veure com s'inflamava i anava escampant flames
com una torxa mentre queia i acabava esclatant quan encara li faltava recórrer
mitja torre per arribar a terra. Mentre altres theranians agafaven els cables
metàl·lics que es desprenien de les bigues per retorçar-se com serps que
intentessin capturar-los, la Callista va anar traient a cops els carregadors de
munició i els nuclis d'energia de totes les armes que va poder trobar i els va
llançar al buit perquè seguissin al llançaflames en la seva caiguda. Un nucli
d'energia va esclatar pocs segons després que hagués sortit acomiadat de les
seves mans, i els reflexos de la fogonada va permetre que la Leia veiés la cara
de la Callista, tranquil·la, i estranyament plena de pau entre el remolí de la
seva llarga cabellera negra.
La Leia es va
inclinar, va agafar un rifle desintegrador, la recambra havia començat a
brillar amb una intensa claredat rogenca i el va llançar per sobre del parapet.
La pols havia reduït la visibilitat pràcticament a zero, i la violència de la
tempesta no trigaria a arrencar les bigues balancejants dels seus punts de
subjecció. Un rotllo de filferro-navalla es va desprendre de sobte i va caure
sobre l'esquena de la Leia amb la violència d'un fuet, i la sang va amarar la
seva roba mentre la Callista tirava d'ella per portar-la fins el cable que els
theranians havien usat quan van grimpar per la torre.
Baixar per un cable
poques hores després d'haver pujat per ell era l'última cosa que la Leia
desitjava fer en aquell moment, però podia notar com la potència de l'horror no
només no disminuïa sinó que anava augmentant. Va creure sentir la veu d’en Luke
a través de les veus que cridaven en la seva ment, i va percebre el seu terror
i la seva desesperació. Un coneixement instintiu que semblava brollar de la
mateixa medul·la dels seus ossos li va fer comprendre que romandre en aquell
lloc i exposar-se a les terribles energies que estaven sent alliberades molt bé
podia significar la mort.
Va passar per sobre
del parapet i va tensar les mans al voltant del cable mentre un vendaval gelat
tirava de la seva llarga cabellera i li esgarrapava l'esquena amb raigs de
sorra a través de l'estrip de la seva camisa. El descens li va semblar durar
una eternitat solitària en la qual va haver de baixar i baixar per aquella
foscor udolant, amb penyals que volaven per l'aire estavellant-se contra la
torre mentre els murs i les bigues es precipitaven al buit al seu voltant. Mai
va arribar a saber com se les havien arreglat Bé i la Callista per guiar a la
partida de theranians fins als cu-pes i els lliscadors que havien deixat en el
cingle del congost. A diferència del que passava amb els vendavals corrents,
aquelles terribles agitacions de la Força no eren desviades o obstaculitzades
pels murs del congost. Les ràfegues invisibles i impalpables van tirar dels
theranians mentre anaven ascendint al llarg dels congostos i s'allunyaven del
centre de la tempesta. La Leia es va aferrar al coll del cu-pa que li havien
prestat, entreveient de tant en tant a la Callista, que cavalcava al seu costat
mentre estirava les regnes per guiar la seva muntura.
I mentre fugia no hi
va haver ni un sol instant en el qual no pogués sentir la veu d’en Luke, i ni
un sol segon en el que deixés de percebre la seva consciència entre la
tempesta.
- Leia!
Els ecos del crit
van ressonar escala a baix, omplint-se amb una veu masculina esquinçada per
l'agonia i la desesperació.
En Luke va
trontollar i va permetre que la Força s'anés esvaint al seu voltant. «La Leia
és aquí..., o allà dalt hi ha algú que sap on és.» Agafant-se a la paret, amb
els genolls convertits en gelatina per la debilitat, en Luke va tornar a
activar la seva espasa de llum i es va obligar a trobar les energies
necessàries per pujar per l'escala.
La pudor psíquica
dels drochs s'havia tornat insuportable. En Luke va sentir com li envoltava a
mesura que s'anava aproximant a la porta..., i un instant després va veure el
que hi havia a l'altra banda del llindar.
Aquella estança
estava excessivament a prop del centre de l’altiplà perquè pogués formar part
dels fonaments de la casa, i en Luke va pensar que probablement seria alguna
càmera per a guàrdies o alguna mena de sala de vigilància abandonada feia molt
de temps. Les parets, el sostre i el terra estaven plens d'eixams de drochs, un
immens horror absorbit i reabsorbit d'un droch a un altre en un procés que
havia continuat incessantment fins que tota l’atmosfera va quedar ennegrida per
ell. En Luke va veure el droch carcinoforme, aquell que semblava capaç de donar
ordres als altres drochs, movent-se al llarg de la paret en un ràpid vagareig
que li va fer concebre l'estranya idea que estava veient un general que passava
revista a les seves tropes, però la percepció només va durar un instant.
I havia un home
jaient al centre de l'habitació. Ja havia deixat de tractar d'aixecar-se,
encara que en Luke va veure com els seus dits mig paralitzats tiraven feblement
de les tremoloses criatures marrons que cobrien el seu rostre. El
droch-comandant dels circells oculars s'acostava de tant en tant per arrencar
drochs més petits del cos de l'home, i després els xuclava fins a deixar-los
secs i els llançava a un costat perquè acabessin de ser consumits per les
criatures més diminutes que lliuraven escaramusses a la perifèria de la massa
de drochs. En Luke estava aixecant la mà i es preparava per cridar a la Força
quan de sobte hi va haver un moviment a la porta del mur de davant, la porta
que portava a un altre tram de graons que pujaven cap a la casa, i un suau
murmuri va ressonar a l’habitació.
-Vaja, vaja... Què
tenim aquí? Tranquils, tranquils...
Els drochs es van afanyar
a apartar-se de la seva víctima, i en Luke va apagar la vareta lluminosa que
portava al pit amb un ràpid cop amb la mà i va retrocedir un parell de passos
per sortir de la tènue resplendor ataronjada de l'única llum existent a
l'habitació. Els drochs es van retirar, però van romandre al voltant de l'home
immòbil al centre del terra, aquella prima silueta grisa de cabells canosos que
en Luke va pensar que li era vagament familiar. Les seves robes estaven
estripades en mil llocs diferents que revelaven la carn puntejada pels senyals
vermellosos de les mossegades dels drochs, i el seu pit pujava i baixava en un
desesperat esforç per seguir respirant. Quant a l'home que estava anant cap a
ell des del llindar, en Luke només va necessitar fer una mirada al seu rostre
per reconèixer-lo sense cap dubte com en Dzym, el secretari d’en Seti Ashgad,
del qual es deia que era un propietari d'aquell planeta... Però amb la seva
ment encara oberta i preparada per percebre les reaccions d'aquell lloc, en
Luke de seguida va captar els miasmes que emanaven d'ell, aquella aura fosca,
immensa i pestilent de poder corromput, una aura tan colossal i tan
impenetrable que va faltar poc perquè vomités.
En Dzym va tornar a
parlar en veu baixa i suau - «Vinga, vinga...» -, i el cercle de drochs es va
expandir de manera gairebé infinitesimal. L'enorme criatura dels circells
oculars va iniciar una tremolosa carrera cap al llindar en el qual estava en
Luke, i en Dzym va donar dos passos cap endavant, la va atrapar i la va aixecar
a les mans enguantades. La criatura va agitar frenèticament les seves pinces en
un feble intent d’esgarrapar-lo i en Dzym va riure, un so tan horrible com la
gravació d'una riallada atrapada en un ordinador o la riallada mecànica d'un
ocell al qual s'hagi ensenyat a imitar el riure humà. En Dzym va apartar una mà
de la criatura i les seves petites i esmolades dents marrons van tirar del
guant de cuir violeta fins arrencar-lo, i en Luke va veure que la seva mà només
guardava una semblança molt superficial amb la d’un membre humà. De fet, era
una mena de boca, amb orificis oberts al palmell i en les puntes dels dits, i
cadascuna d'aquelles diminutes boques vermelloses es movien en una incessant i
cega recerca, caps de cucs que en Dzym va col·locar sobre el cos de la
cosa-cranc.
En Dzym va tancar
els ulls i va respirar fondo. El droch que sostenia al palmell de la mà es va
agitar amb una horrible tremolor que es va anar debilitat a poc a poc, i en
Dzym va somriure amb un lànguid somriure endormiscat.
-Ah, sí. Fa molt de
temps que estic intentant atrapar-te, el meu petit amic. Quina delícia... -Va
tornar a engolir una altra glopada d'aire, paladejant-la amb l'expressió
extàtica del tastador que assaboreix una copa de vi -. Quina delícia.
L'home que jeia als
seus peus va rodar sobre si mateix i va començar a tractar d'incorporar-se.
En Dzym va deixar
caure el seu peu sobre el pit de la víctima.
-Em pensava que
havíem arribat a un acord, Liegeo -va dir amb la seva veu suau i gairebé
musical -. Creia que sabies quines eren les normes de la casa d’en Seti Ashgad.
Digues que ho sabies.
-Ho sabia -va
murmurar en Liegeo.
En Dzym va tornar a
tancar els ulls i va alçar lentament al super-droch, que encara es removia,
fins a deixar-lo davant del seu rostre..., i després el va mossegar i el va
mastegar amb la boca durant uns instants interminables, emetent murmuris
gairebé inaudibles i sospirant mentre els filets de matèria marró de la
criatura es lliscava pel seu mentó vermell i el seu coll. En Dzym va acabar
deixant caure al super-droch i va somriure, i en la seva boca inflada no hi
havia res que fos ni remotament humà.
-Quan arriben a ser
tan grans resulten deliciosos -murmurar -. Sí, són deliciosos. El torrent de
vida és tan profund, la concentració és tan elevada... Encara que el meu petit
amic ja estava començant a patir deliris de grandesa.
Es va agenollar al
costat d’en Liegeo i el falsificador d'hologrames va intentar apartar-se d'ell,
aixecant el braç davant del seu rostre en un intent de protegir-lo.
En Dzym va estendre
la seva boca-mà gotejant i li va apartar el braç.
-Com sospito que et
passa a tu, amic meu.
En Liegeo va
intentar protestar.
-Si us plau... -Va
murmurar-. L’Ashgad... Encara no he acabat d'introduir els vectors de
llançament...
Però resultava obvi
que en Dzym no li estava prestant cap atenció. Es va treure l'altre guant i va
començar a tocar i acariciar la cara d’en Liegeo, deixant llargs camins de
ferides i mossegades sobre les artèries principals i al llarg del que en Luke
va reconèixer com els senders energètics de certs sistemes curatius, les rutes
que recorrien les sinapsis electromagnètiques del fetge, el cor i el cervell.
Els ulls d’en Dzym romanien tancats en un èxtasi gairebé palpable mentre
mantenia el cap inclinat cap endavant, i en Luke va creure poder veure una
nerviosa agitació entre la roba, com si hi hagués altres membres retorçant-se
sobre el seu pit i l'esquena, altres boques que s’obrien i es tancaven. En
Liegeo va sanglotar durant uns moments i després es va quedar immòbil. Un
murmuri va escapar dels seus llavis - «Leia...» -, i la paraula va fer que en
Luke prengués una decisió.
L'espasa de llum va
cobrar vida en el seu braç amb un esclat de gèlides flames làser i en Luke va
desplegar un circell de la Força i va apartar en Dzym d’en Liegeo, de la
mateixa manera en què s'havia tret de sobre els drochs, i va llançar el seu cos
contra la paret. Però en Dzym era àgil i veloç. Es va retorçar en l'aire, va
girar sobre si mateix mentre xocava contra la paret i va caure a terra, amb els
llavis plens de crostes viscoses separant-se per emetre un xiuxiueig de ràbia,
i durant un instant en Luke va sentir com la Força que havia emprat era
llançada contra ell.
No era un cop
d'expert ensinistrat, però tot i així el seu poder era tan palpable com la ira
d'un poltergeist o els erràtics talents psicocinètics de certs animals. Les
mossegades dels drochs l'ha havien deixat prou afeblit perquè l'impacte el
llancés contra la paret. En Luke va recuperar l'equilibri, va saltar cap
endavant i en Dzym va retrocedir davant seu, fulminant-lo amb els seus ulls
aquosos i incolors mentre la part davantera de la seva túnica s'obria per
revelar la tremolosa confusió de tubs, tentacles i boques secundàries que hi
havia sota d'ella. La Força va tornar a colpejar al Luke, una feble emanació de
segona mà que va omplir la seva ment amb una vaga sensació pudenta. «Està fent
servir un poder que no li pertany -va pensar en Luke-. L’ha absorbit d'algú...»
I un instant després
en Dzym havia desaparegut. La porta que donava a la part superior de l'escala
es va tancar amb un cop sec, i en Luke va poder sentir l'estrèpit metàl·lic
dels anells de bloqueig. Es disposava a activar la seva espasa de llum per
obrir-se pas a través de la fusta quan una veu a la qual tot just li quedava
alè va començar a parlar en murmuris darrere d'ell.
-Fuig. Farà servir
els drochs que t'han mossegat...
En Luke es va
tornar. En Liegeo tractava d'estirar el braç cap a ell i intentava moure la
seva mà ensangonada.
-Obeiran totes les
seves ordres. Estaran a l'escala.
En Luke va arribar
fins a ell en dues gambades i va clavar un genoll a terra al seu costat.
-La dama Solo...Va
desaparèixer. Ha fugit. L’estaven buscant... En Beldorion i l’Ashgad. Vaig
pensar que podria... ajudar-la... a escapar... Els sindroides van deixar de
funcionar... Vaig pensar que podria trobar-la.
Un centelleig fosc
va relluir des del terra davant del llindar que donava accés al tram de baixada
de l'escala, un moviment espasmòdic que no va trigar a convertir-se en un lent
i mandrós fluir. L’espessa i fètida sensació d'un milió d'existències podrides
es va anar intensificant a poc a poc, tan repugnant com l'olor de la sang seca.
En Luke va passar el braç per sota de les espatlles d’en Liegeo i va tirar
d'ell fins que va aconseguir posar-lo dret.
-Saps on pot haver
anat?
El cap ballotejant
li va caure cap a un costat, i els llavis tremolosos es van moure en un lent
panteix.
-A l'estació
artillera de Punta Lúgubre. O a un congost als turons. No sé...
-És igual -va dir en
Luke, respirant fondo i cridant al poder de la Força perquè acudís a ell-. La
trobarem.
«És utilitzar la
Força o morir», va pensar, i es va preguntar què li haurien dit l’Obi-Wan, la
Callista i en Yoda si haguessin estat aquí. Què havia de morir en comptes de
tornar a causar allò que havia causat l'última vegada..., Tinnin Droo, el
fonedor, morint en una agonia de dolor amb tot el cos cremat mentre que el seu
ajudant mai tornaria a poder caminar? Com podia saber que l'absència de la Leia
i la seva mort no causarien un dolor i una destrucció encara més grans en la
Nova República?
I gairebé va poder
sentir com la veu d'Obi-Wan xiuxiuejava dins la seva ment: «Confia en el que
sents...»
I el seu instint
-que en Luke esperava no tingués res a veure amb el desig d'evitar que el
fastigós eixam que fluïa cap a ell per sobre del brut sòl de permacret li
xuclés la vida -tenia molt clar què havia de fer.
Va copejar als
drochs amb la Força, netejant el camí com una escombra embogida. En Luke va
baixar per l'escala mig sostenint al Liegeo i mig tirant d'ell, tremolant i
trontollant sota les onades de vertigen de la debilitat, sentint com els drochs
que encara estaven enterrats en els seus braços i les cames obtenien noves
energies del seu cos i anaven transmetent aquestes energies a la monstruosa criatura,
humana únicament en la seva forma, que es feia dir Dzym.
Les portes de
l'hangar estaven tancades. En Luke va ficar el cos inconscient amb el qual
havia estat carregant a la cabina de la Carrossa Mobquet, aquell vehicle tan
negre i esvelt que semblava un destructor Estel·lar en miniatura, va introduir
la verda fulla làser de la seva espasa de llum al pany i va empènyer la porta
fins que va aconseguir obrir-la prou perquè el lliscador pogués passar pel
forat. La Carrossa Mobquet es posava en marxa mitjançant un codi d'ignició,
però els vint-i-cinc anys que en Luke havia dedicat a reparar i modificar
lliscadors havien de servir d'alguna cosa: En Han potser exagerava una mica
quan li prenia el pèl dient que en Luke era capaç de controlar els sistemes d'una
plataforma torpedera imperial amb una de les agulles de ganxo de la Leia, però
no massa.
I uns instants
després ja estaven avançant veloçment a través de la nit, fugint sota les
estrelles.
Els genets
theranians van buscar refugi en una gruta oculta en les profunditats dels
turons, una gegantesca geoda d'ametista que es trobava lluny del cor de la
tempesta. Dos o tres theranians van encendre torxes o activar varetes
lluminoses, i la resplendor va ballar i va parpellejar sobre les tallants
facetes de les joies que els envoltaven, fent que les ombres es moguessin en
una estranya dansa a través de la fugitiva claredat.
Després d'una llarga
estona de silenci en què van sentir com els penyals xocaven amb els murs del
congost com còdols sacsejats per la marea, la Leia es va atrevir a parlar.
-Qui o què és en
Dzym? -Va preguntar -. Està mantenint amb vida l’Ashgad, oi?
La Callista va assentir.
-De la mateixa
manera en què ha mantingut amb vida i en tota la seva esplendor a Beldorion
l’Esplèndid durant tots aquests anys. Crec que també va arribar a alguna mena
d'acord amb la Taselda. Potser fos responsable de la ruptura original entre
ells.
La llum de les
torxes s’esberlava sobre la borsa facetada de joies dins de la qual estaven
assegudes, i creava una estranya resplendor que banyava el prim rostre i els
ulls incolors de la Jedi perduda.
-En Dzym és la clau
de l'acord entre Loronar i l’Ashgad, la clau del teu segrest... juntament amb
la capacitat per crear una falsificació hologràfica perfecta que té el pobre
Liegeo, naturalment. Només en Dzym pot fer que els drochs absorbeixin la vida
de les tripulacions de les naus en un moment determinat i no abans. En Dzym els
controla..., i absorbeix la vida a través d'ells.
-I gaudeix fent-ho
-va murmurar la Leia, recordant la cara d’en Dzym-. Per això em volia, oi?
Perquè sóc una Jedi, per poder establir contacte amb la Força a través de mi...
-No crec que es
tractés d'alguna cosa realment conscient per la seva banda -va dir la
Callista-. En realitat en Dzym no podria utilitzar la Força, o almenys no amb
l'habilitat necessària perquè es pogués considerar que la utilitzava. Només
volen aquesta vida, aquesta addició a la seva pròpia vida... Pensa que pot
controlar a tots els drochs sense importar quan de lluny que arribin a estar
d'ell. No puc estar segura, naturalment, però em sembla que s'equivoca. Crec
que el que es trobin prou lluny d'ell per poder escapar al seu control només és
una qüestió de temps, i que aquest moment no trigarà a arribar. Llavors es
reproduiran d'una manera tan ràpida i tan desmesurada que es controlaran els
uns als altres en comptes d'obeir-lo. Però en Dzym no creu que les coses vagin
a anar així..., i en el fons la veritat és que li donaria igual. L'únic que vol
és sortir d'aquest planeta per poder tenir accés a mons més fèrtils.
-Això no em diu qui
és -va replicar la Leia-, ni com pot fer tot el que fa.
-Pot fer el que fa
perquè en Dzym és un droch hormonalment alterat, mutat i immensament
superdesenvolupat que té dos-cents cinquanta anys d'edat.
-Pujols -va
xiuxiuejar en Liegeo-. Pel congost, més amunt... Llavor de la Mort... Triga
menys de mitja hora a...
El fred que
s’agotzonava dins d’en Luke era tan inconfusible com aterridor. Ni tan sols
podia tocar-lo amb la Força, perquè la seva estructura molecular era exactament
idèntica a la seva.
-Podem deixar-lo
enrere? -Va preguntar-. Potser podríem sortir del seu radi d'acció.
-Hauries de...
creuar la galàxia per... poder escapar. No -La víctima d'en Dzym va tractar
d’alçar-se, i el vent va tirar enrere la seva llarga cabellera-. Hi ha... una
altra manera.
En Luke ja estava
començant a respirar amb dificultat quan va detenir el lliscador després
d'haver fet que ascendís per una costeruda pendent de graveta cristal·lina fins
arribar el més amunt possible. El seu company portava una bona estona callat, i
durant un instant d'horror gairebé insuportable en Luke va témer que hagués
mort i que, fent-ho, l’hagués condemnat també a ell. Però en Liegeo va alçar el
cap quan en Luke el va sacsejar, i el va mirar amb els seus ulls foscos velats
per la fatiga.
-Ah. Ja sabia que
no... m'anava a resultar... tan fàcil escapar... Els llampecs de superfície
maten..., als drochs. Fes passar el camp d'un circuit de salt a través de...
els vidres. Aquí... hi ha molts...
En Luke ja
desmantellava el motor del lliscador amb mans sobtadament maldestres i
tremoloses.
Ni tan sols una
Carrossa Mobquet era capaç d'arribar a generar encara que només fos una
mil·lèsima part de la potència de les tempestes que produïen els llampecs de superfície,
però quan en Luke va haver fabricat un tosc circuit perquè fes passar
electricitat a través dels immensos fragments de vidre que cobrien el pendent
sota els seus peus, el gairebé imperceptible pessigolleig del corrent d'escàs
voltatge de seguida va resultar palpable per a una persona que estigués seguda
entre els punts d'intercanvi.
-No els matarà -va
murmurar en Liegeo mentre en Luke li passava una de les mantes tèrmiques de
l'equip d'emergència de la Carrossa i s'asseia al seu costat. Les seves mans i
el seu cos semblaven vibrar amb una vaga incomoditat que mai arribava a assolir
el llindar del dolor-. Però els debilita prou perquè no puguin matar-nos, i
així tampoc podran absorbir la nostra energia i transmetre-se-la al Dzym. Quan
surti el sol estarem completament fora de perill.
En Luke es va
estremir i va alçar la mirada cap al cel per contemplar les immenses estrelles,
gèlides i impassibles, i es va preguntar quant faltava perquè la nit arribés al
final. L'electricitat que circulava entre els vidres i a través dels dos homes
era massa feble per projectar llum i només creava alguna guspira o diminuta
resplendor ocasional, com un petit esclat lluminós de gas dels pantans, que
semblava ballotejar en l'aire per dissipar-se gairebé immediatament. Molt més
intensa era la resplendor de les estrelles, la pàl·lida claredat blavosa
semblava ser recollida i amplificada per les lloses, cúmuls i formacions de
pedres iridescents que omplien les parets del congost.
En Luke es va
embolicar en aquella manta massa prima, l'única protecció contra el fred de què
disposava. Les seves paraules van fumejar sota la tènue resplendor elèctrica.
-La Leia... Es troba
bé? -Va preguntar.
En Liegeo va
assentir.
-L’Ashgad va
prohibir al Dzym que s'acostés a ella. Està gairebé totalment esclavitzat per
en Dzym, però havien d'esperar fins que el Protector estigués preparat per
treure en Dzym del planeta, allunyant-lo del perill que suposa la radiació
diürna dels vidres, i fins llavors no podien permetre que ningú estigués segur de
què havia estat d'ella. En Dzym havia d'acceptar-lo i tot el seu tractat amb
Getelles perquè la Corporació Loronar pogués obtenir els drets de les
explotacions mineres va ser idea d’en Dzym, perquè així pogués sortir del
planeta, però no pensa com els éssers humans. Vaig intentar protegir la Leia el
millor possible, i vaig tractar de mantenir-la allunyada d'ell.
En Liegeo va deixar
que el seu cap tornés a inclinar-se cap enrere fins que va caure sobre la
jaqueta que en Luke havia col·locat sota d'ella.
-I ho dic com si
això pogués esborrar tot el que he fet, però no és així. És només que jo... en
Dzym... No podia enfrontar-m'hi. Però quan la Leia va escapar, no vaig poder
permetre que se n'anés sola. Desarmada, sense res... La Leia és... Ja fa molt
temps que l'únic que m’importava era seguir amb vida durant un altre dia més.
Però la Leia..., encara que potser hauria d’anomenar-la «dama Solo», oi? la
Leia va ser..., va ser bona amb mi. I era tan valenta. Era molt més valenta que
jo, per descomptat, encara que fins i tot una sargantana és més valenta que jo.
En Luke va sentir
que li donava voltes el cap. Amb una part del seu cervell era agudament
conscient de la maldat d’en Dzym, del seu intent d'absorbir l'energia que
mantenia en moviment el seu cor i que donava calor a la seva carn. Però hi
havia alguna cosa més, alguna cosa que tractava d'arribar-hi a través del seu
mareig, i aquesta cosa era el murmuri de les veus que tornaven a parlar-li en
murmuris i que estaven molt a prop seu. Li estaven dient alguna cosa. En Luke
va tenir la vaga impressió que estaven intentant dir-li alguna cosa sobre la
Leia, o almenys sobre la imatge de la Leia. Va veure una dona prima i de
cabells foscos que estava fent alguna cosa amb el que semblava una unitat antigravitatòria.
Estaria programant-la?
La visió es va
esfumar.
«Qui són? -Volia
preguntar-. Qui són aquests éssers invisibles, aquests guardians que s'oculten
als turons? On són les seves ciutats, o on havien estat les seves ciutats abans
que els mars morissin? »
Però no s'atrevia a
fer-ho, i es va conformar amb formular una pregunta molt més fàcil de
respondre.
- Qui ets, Liegeo?
La foscor acumulada
al fons del congost era tan intensa que en Liegeo havia quedat reduït a una
tènue percepció de vida, un ressò de la Força, però així i tot en Luke va poder
sentir la seva rialleta.
-Sóc un fracassat
-va replicar en veu baixa i suau-. Sóc l'ovella més negra que ha produït la
casa de Vorn al llarg de tota la seva història. Em faig dir filòsof, però el
meu art sempre ha estat merament imitatiu: falsificar hologrames i copiar-los,
intentar arribar a la perfecció i aconseguir que els altres creguessin que el
que havia copiat era real... De petit era un bromista inofensiu que sempre
estava fent entremaliadures, i estimava la precisió d'aquestes tècniques. Crec
que normalment els agents de la llei tradueixen aquest terme com «falsificador
d'hologrames», encara que els homes que posseeixen el meu talent poden arribar
a guanyar veritables fortunes en la indústria de l'espectacle. Però els meus
pecats em van convertir en un autèntic tresor per persones com l’Ashgad: un
home a qui la família no li trobaria a faltar, perquè per a ells és com si
hagués mort fa molts anys...
Va sospirar, i
durant una estona no hi va haver més sorolls que el feble xiuxiueig del sistema
elèctric del lliscador i els espetecs ocasionals dels acoblaments aleatoris que
anaven produint els circuits.
-No jutgis amb massa
duresa l’Ashgad -va acabar murmurar en Liegeo-. Si jo sóc esclau d’en Dzym, ell
ho és encara més.
» Resulta irònic,
oi? Que en Dzym, que va començar la seva vida sent un simple aperitiu, hagi
acabat...
- Un simple què? -Va
preguntar en Luke, perplex i sense entendre res.
-Un simple aperitiu.
-En Liegeo va alçar la mirada cap a ell i va parpellejar -. Oh, ho sento. Em
temo que estic anant massa de pressa. Hi havia oblidat que... -Va bellugar el
cap en un intent de buidar-se, però el cansament no va desaparèixer dels seus
ulls-. El que realment va acabar amb en Beldorion i va provocar la seva ruïna
va ser la seva cobdícia, encara que suposo que en aquest cas resultaria més
adequat parlar de gola. Aquell cap de cuiners kubazià que treballava per a ell,
en Zubindi... Bé, en Zubindi sempre estava fent experiments amb els enzims de
desenvolupament i no parava d'utilitzar l'enginyeria genètica per crear nous
tipus d'insectes que resultessin més saborosos, més sucosos... Volia crear
plats nous que divertissin encara més a Beldorion mentre se'ls menjava. Ja saps
que als Hutts els encanta menjar criatures que siguin prou intel·ligents perquè
puguin adonar-se’n que estan sent menjades, no? Gaudeixen amb el joc de
perseguir-los per la safata durant una estona. Són uns éssers repugnants...
Va tornar a moure el
cap, i aquesta vegada en Luke va poder veure en els seus ulls els ecos
d'escenes horribles presenciades feia ja molt de temps.
-Bé, en Zubindi va
acabar tenint una gran idea: va decidir usar enzims per desenvolupar, alimentar
i criar un droch que aniria mutant en la foscor durant un període de temps molt
superior al que hauria viscut normalment. Abans que poguessin adonar-se’n del
que estava passant, el droch havia crescut i s'havia tornat tan intel·ligent...
que va ser capaç d'esclavitzar a Zubindi. Absorbia energia d'ell, però al
mateix temps li proporcionava noves forces i una nova energia -i bé sap la
galàxia que la necessitava, ja que era el cap de cuiners d’en Beldorion -en una
mena de vampirisme. I al final, naturalment, el droch al que ara coneixem com
en Dzym va acabar esclavitzant Beldorion.
En Liegeo va aconseguir
emetre una feble riallada i va alçar els ulls cap al cel per contemplar les
estrelles.
-No hi ha dubte que
és una bona lliçó per a tots nosaltres, encara que no estic molt segur de què
pretén ensenyar-nos. I, naturalment, pel que fa a Dzym va començar a absorbir
les seves forces, en Beldorion va quedar acabat com a poder a Hweg Shul. Això
va fer que a l’Ashgad li resultés molt fàcil fer-se amb el control de tot quant
va arribar al planeta. Va ser com si heretés el poder d’en Beldorion, casa i
tots els seus servents..., i també al Dzym, naturalment.
En Luke es va
preguntar si aquesta seria la raó per la qual el vell senador havia construït
aquella casa al desert, i va pensar que potser havia volgut protegir el seu
fill de la influència d'aquella criatura de la qual era incapaç de lliurar-se.
Però la casa no li havia servit de res, naturalment.
-De fet, no estic
molt segur de quant queda d’en Seti Ashgad dins d'aquell cos i aquell cervell.
-En Liegeo havia baixat la veu de tal manera que durant un moment en Luke no va
saber si estava parlant del primer Ashgad o del seu fill-. No prou perquè pugui
oposar se a la voluntat d’en Dzym, per descomptat... I com expert en les
condicions locals, li corresponia la missió de convèncer a Getelles i als
directius de Loronar que no hi havia absolutament cap mena de relació entre els
drochs i la vella plaga de la Llavor de la Mort. No li va costar massa,
naturalment... De fet, ja estaven decidits a tancar els ulls davant la
realitat. De la mateixa manera en què volia fer-ho jo, i tal com vaig
aconseguir fer-ho fins fa set o vuit mesos...
L'alè va sorgir de
la seva boca en forma d'un altre sospir. Un centelleig del corrent permetre que
en Luke veiés com la seva mà es movia sobre els còdols lluents que hi havia
sota els seus dits i els desplaçava lentament d'un costat a un altre en un
moviment sense objecte.
-Al final tot
l'assumpte va ser col·locat just a sota del meu nas per aparèixer davant meu
amb inequívoca claredat, naturalment. Em vaig dir a mi mateix que havia de fer
«alguna cosa» sobre això, que havia de «trobar alguna manera» d'informar a la
resta de la galàxia del que estava passant aquí... Però quan algú diu que
trobarà alguna manera de fer l'impossible, en realitat només vol dir que ja
pensarà en això demà. I en Dzym sempre hi era, esperant-me entre les ombres amb
el seu voraç desig d'absorbir vides i energies de veritat en comptes d'haver-se
de conformar amb el camp d'un nivell ridículament baix que generen els
sindroides, encara que l’absorbeix si no pot trobar res millor. Però quan la
Leia... Quan la dama Solo va arribar aquí i va començar a esforçar-se tant i ho
va arriscar tot, resistint-se i lluitant amb totes les seves forces... Bé,
només llavors vaig comprendre que m'havia convertit en un ésser totalment i absolutament
menyspreable. No volia que... -En Liegeo va titubejar durant uns moments abans
de seguir parlant-. No volia que els seus ulls veiessin aquesta classe de
persona quan em mirés. Et sembla una actitud menyspreable?
En Luke es va
recordar dels dies en què havia estimat a la Leia amb el cec amor irracional
propi d'un cadellet, i de com en Han i ell havien competit l'un amb l'altre per
impressionar-la amb les seves proeses com a pilots..., i no només ells, perquè
en realitat tots els pilots de la flota rebel que no tenien esposa o núvia
semblava que havien estat enamorats de la Leia en un moment o altre.
-El que importa és
el destí, no el sender -va acabar murmurant.
-Em temo que he
trigat massa a abandonar el camí pel qual havia estat caminant fins que la vaig
conèixer. -La veu del filòsof havia tornat a convertir-se en un murmuri gairebé
inaudible-. Quan parlava amb en Dzym... Bé, la veritat és que mentia. El
programa que portarà al Protector més enllà de les estacions artilleres ja està
acabat i ara només falta introduir-lo en els sistemes..., i el primer
carregament de vidres-fantasma també està llest per ser enviat.
En Luke va torçar el
gest quan una sobtada punxada de dolor li va travessar el cap. «Bé, havent
crescut en aquest món si més no l’Ashgad no hi haurà rebut l'educació
necessària per poder introduir un programa dels nivells de complexitat d'un
vector de llançament», va pensar.
-I els vidres no són
l'única cosa que transportarà -va seguir dient en Liegeo sense adonar-se’n de
la seva ganyota-. També transportarà en Dzym fins algun quarter general on no
es veurà afectat per la llum del sol i les irradiacions d'aquest món. Si, el
Protector portarà a bord en Dzym i a tots els drochs que ell vulgui emportar-se
perquè puguin absorbir les vides d'altres i, al seu torn, li permetin
absorbir-les. I el procés segueix i seguirà fins que la meitat dels mons de la
galàxia s'hagin convertit en planetes dels morts...
Una guspira de llum
blanca sorgida del no-res va dissipar les tenebres del Magatzem de mercaderies
a Trànsit Galàctic de Cibloc XII. Després hi va haver un xiuxiueig semblant al
que hauria pogut produir un braç de soldadura elèctrica, i una sobtada pudor de
plastè cremat va començar a impregnar l'atmosfera.
-R2, voldries fer-me
el favor d'adoptar unes quantes precaucions més per tal d'assegurar-te que no
hi ha absolutament cap perill abans d'emprendre activitats d'aquesta
naturalesa? -Va preguntar una veu gemegosa, propera però una mica ofegada.
No hi va haver cap
contestació. El plastè va seguir xiulant i bombollejant sota la calor, i un
instant després es va sentir l'estrident grunyit d'uns tancaments de seguretat
que es partien i, procedent de l'exterior, un grinyol de rodes que giraven amb
gran rapidesa i un so de peus llançats a una veloç carrera.
-Francament, si
hagués sabut que el «pla» de l'amo Yarbolk consistia a enviar-nos a Cibloc XII
sota la forma d'un paquet postal...
La llum es va
esvair. El silenci, un silenci massa profund per a un gran centre de tràfic
comercial entre el sector de Meridià i la República, a la qual aquella lluna
sense vida servia com a porta d'accés, va tornar a apoderar-se del magatzem.
L’R2 va estendre la
seva roda equilibradora i va anar sortint lentament de la caixa, creant un
diluvi de boletes d'estirè per embalar que es va escampar al seu voltant. La
resplendor blanca del seu receptor visual va lliscar sobre el contingut del
magatzem: caixes i contenidors recoberts d'etiquetes d'enviament i adreces de
tots els racons del sector de Meridià, fardells de matèries primeres per
processar, maquinaria, equip i sistemes d'ordinadors encara embolicats en les
seves capes protectores d'herba cabruna... A banda del munt de contenidors
marcats amb el nom i el número d'enviament del vaixell de càrrega Impardiac,
que havia arribat fins allà procedent de Budpock, totes les caixes, recipients
i fardells havien estat oberts i examinats. La maquinària jeia escampada sobre
la rugosa superfície del sòl de cret grisenc. Masses d'embalatge envoltaven les
caixes trencades, escampant-se al seu voltant com les acumulacions de greixos i
tendons que l'escorxador deixa allà on han caigut després d'haver sacrificat a
un animal. Dos homes que vestien l'uniforme de la companyia naviliera eren
morts al costat de la porta, amb el rostre blavós i els estómacs inflats
habituals en els qui ja fa temps que han deixat de preocupar-se pels problemes
del món. Tota la immensa sala feia pudor a mort.
Les rodes de l’R2
van grinyolar suaument mentre anava i venia al voltant de la pila de caixes,
anant d'un costat a un altre com si estigués buscant una en particular. La veu
que havia parlat abans va tornar a trencar el silenci del magatzem.
- Sóc aquí! -Va
cridar-. Potser aquesta sigui la forma més segura de viatjar per als androides,
però no hi ha dubte que té certs inconvenients.
A l'etiqueta de la
caixa algú havia escrit:
CALRISSIAN, CIBLOC
XII
EMMAGATZEMAR PER
RECOLLIDA
En el remet
figuraven els senyals d'un tal Yarbolk Yemm que vivia a l'Estació Dimmit de
Budpock. Un so sobtat en un racó del magatzem va fer que l’R2 tornés la seva
cúpula en aquesta direcció, i la llum va buscar l'origen del so. No era més que
un diminut carronyer alat que ensumava l'aire entre les ombres, buscant alguna
cosa per menjar.
L’R2 va començar a
obrir els tancaments de la caixa de C3PO. El silenci era horriblement profund.
-Doncs clar que tot
està molt silenciós -va dir C3PO quan l’R2 hi va fer notar. L’androide de
protocol va anar estirant cautelosament les seves molt maltractades
articulacions, va sortir de la caixa i va començar a extreure brins d'herba
cabruna i boletes d’estirè dels servomecanismes-. És negra nit, i suposo que
fins i tot els grans espaiports han de dormir en algun moment o altre. Oh,
d'acord -va afegir-, l’espaiport principal de Coruscant sempre és ple de gent.
I el de Carosi també, cert. Oh, sí, suposo que el de Bespin està ple de trànsit
fins i tot en l'hora més tranquil·la del torn de nit.... Ho admeto, però
segueixo sense entendre en què et bases per afirmar que aquest lloc està «massa
silenciós». Què significa exactament «massa silenciós»?
La porta del
magatzem es va obrir amb un suau xiuxiueig. L’R2 es va apressar a amagar-se
darrere d'un fardell de dwimmeria i, quan C3PO no
va donar cap senyal de voler seguir-lo, va desplegar el seu braç manipulador i va
arrossegar l’androide de protocol fins al seu refugi.
Els vestits
ambientals feien que les criatures que acabaven d'entrar al magatzem
resultessin irreconeixibles. Podrien haver pertangut a qualsevol espècie, des
dels sullustans fins als ishi tibs, encara que C3PO va poder identificar a una
d'elles com un rodià gràcies a les inflexions nasals de la seva veu.
-Això deu haver
arribat en l'última nau -va dir aquella veu nasal.
-Fantàstic va
respondre la veu d'una altra criatura, a la qual el circuit vocal del vestit-A
donava una certa qualitat metàl·lica -. No els han tocat... No, maleïda sigui.
Sembla que algú ja ha estat aquí abans que nosaltres. Anem a veure què trobem.
Van entrar al
magatzem, el més alt dels dos remolcant un trineu de càrrega antigravitatori.
La llum de sodi del casc del rodià creava llesques de claredat blanca i enormes
romboides d'ombres negres que ballaven bojament d'un costat a un altre. Les
feristeles es van afanyar a desaparèixer darrere de les caixes. Un dels
invasors va apartar els cadàvers dels guàrdies d'un parell de puntades, i ell i
un camarada van començar a obrir sistemàticament totes les caixes i paquets del
racó que encara estava intacte mentre el tercer integrant del grup s'agenollava
al costat dels cadàvers i inspeccionava les seves butxaques.
- Què tens aquí?
-Un sistema
d'ordinadors X-70.
-Púrria. -Així i
tot, el van carregar al trineu-. I aquesta seda?
-No està malament.
Què hi ha dins d'aquesta caixa?
-Semblen tabletes de
dades. Sí, és la nòmina d'alguna empresa.
-Agafa-ho.
Esborrarem els llistats i les vendrem. Què...?
El que acabava de
parlar va girar ràpidament sobre els seus talons quan la porta del magatzem va
tornar a obrir-se. Dues siluetes escarransides i corpulentes van aparèixer en
el buit, emmarcades per la foscor gairebé total de l'exterior..., i C3PO sabia
que, fos quin fos l'hora de la nit, un espaiport obert al trànsit mai estava
tan fosc. Els cercles de claredat daurada dels seus receptors visuals
identificaven als nouvinguts com androides. Els dos van obrir foc sense
vacil·lar i sense fer cap intent de parlamentar amb els saquejadors, que es van
desplomar a l'instant. Les armes internes havien estat recalibrades, ja que
aquells androides no havien disparat amb la intenció d’atordir.
C3PO estava tan indignat
que hagués estat capaç de protestes en veu alta si l’R2 no hagués usat el seu
braç soldador per enviar una ràpida sacsejada subsònica a una de les zones
exposades del seu cablejat.
Els dos androides
van emetre un sibilant informe per les seves transmissors remots i després,
rebent una resposta, van procedir a reiniciar la tasca dels saquejadors humans
allà on s'havia vist tan bruscament interrompuda, carregant el trineu amb tots
els equips i matèries primeres d'algun valor que havien format part del carregament
lliurat per l’Impardiac, i després van despullar als saquejadors dels seus
vestits-A abans de marxar tan silenciosament com havien vingut.
- Lloat sigui el
Faedor! -Va exclamar C3PO-. Què està passant aquí?
Els carrers de la
base de trànsit principal de Cibloc XII es trobaven a les fosques excepte pels
centelleigs ocasionals dels circuits d'emergència, que anaven agonitzant a poc
a poc. La majoria dels molls d'atracament estaven buits i plens de tenebres,
amb els edificis de les seves instal·lacions de transport saturats pel murmuri
furtiu dels carronyaires, les feristeles i alguns saquejadors protegits per
vestits-A, amb cascos que relluïen en la foscor. Els despatxos de l’Autoritat
Portuària contenien autèntics horrors, cadàvers que portaven molt de temps
morts i que s'anaven podrint sota la lenta però incessant acció dels bacteris
alienígenes que ni tan sols l'atmosfera meticulosament controlada de la cúpula
del complex havia pogut excloure del tot.
L'autoritat
portuària, les oficines consulars de la Nova República, les casernes generals
de la Flota... Tots aquells llocs havien estat desposseïts dels seus equips de
comunicacions. A la infermeria principal de la base, els cossos ocupaven cada
llit, cada centímetre de sòl disponible, cada despatx i armari. Hi havia
cadàver sense identificar per tot arreu, podrint-se a poc a poc i amb un
aspecte curiosament tranquil, com si tots s'haguessin quedat adormits i
haguessin anat passant lentament a la dissolució a partir de la son..., llevat
dels cadàvers als quals se'ls havia donat la volta o apartat bruscament per
examinar les seves butxaques i la seva roba a la recerca del que poguessin
contenir. L'equip mèdic de tots els laboratoris havia desaparegut, o havia
estat parcialment desmantellat per aprofitar els seus microprocessadors i
transistors. Un parell de 2-1Bs decapitats seguien immòbils en el que havia
estat la sala del tanc bacta, amb el tanc buidat del seu fluid i despullat del
seu panell de control, silenciosos, amb les cavitats pectorals obertes i feixos
de cables penjant d’elles, com si aquella horrible penombra també els hagués
convertit en cadàvers.
Els llums
d'emergència del centre mèdic es van anar debilitant amb un tènue xiuxiueig i
van acabar extingint-se després d'haver emès una última i gairebé imperceptible
llampada, i amb la foscor va arribar un nou soroll de corredisses, i insectes
marrons amb els què C3PO no estava familiaritzat i van començar a lliscar pels
murs.
- Què farem?
L’R2 va entrar en un
dels despatxos, on una ithoriana, la bata blanca la identificava com una de les
investigadores del centre, jeia morta sobre la seva consola, i es va connectar
a la presa mural de l'ordenador. El petit androide astromecànic va deixar
escapar una ràpida sèrie de refilets plens de preocupació mentre les llums del
carrer cobrien el seu cos amb un enreixat de barrots ataronjats.
- Al mateix temps
que l’Impenetrable? -Va exclamar C3PO.- Això és absurd! Els vectors de les
plagues no actuen amb tanta rapidesa i només hi ha una probabilitat entre set
mil quatre-centes vint que es produeixi una mutació simultània.
L’R2 va respondre
amb dos trinats i un tremolós xiulet.
- Quan es van rebre
els últims informes procedents de qualsevol punt del complex?
L’R2 li ho va dir.
El carrer que s'estenia per sota de l’estació mèdica havia estat deserta durant
algun temps, però de sobte un petit grup de siluetes que portaven vestits-A
van passar a tot córrer per ella, arrossegant llençols carregats amb el que
semblava un botí recollit una mica a l'atzar: monitors, taulers de circuits,
joies, sabates... Una de les siluetes va trontollar i es va agafar a una
cantonada per no perdre l'equilibri. Les altres van mantenir una precipitada
conferència a una prudent distància del seu camarada en dificultats i després
van arrencar a córrer. L'home a qui havien abandonat intentar seguir-los, però
de seguida es va deixar caure a terra i va recolzar el casc sobre els genolls.
Durant els deu minuts que l’R2 va trigar a informar C3PO dels progressos fets
per la plaga en totes les àrees del sector de Meridià que havien enviat
comunicats, la llum verda del vestit-A del saquejador va passar de l’ambre
primer i al vermell després, romanent visible sota la forma d'un minúscul
puntet de brillantor que relluïa a l'altra banda del carrer.
El transpariacer de
la cúpula ambiental de la instal·lació mèdica estava una mica ennegrida pel
fum, però C3PO encara va poder distingir la ratlla taronja deixada per una nau
que s'allunyava de la lluna.
Uns instants
després, tots els fanals del carrer es van apagar.
Les nits de Cibloc
XII són llargues. La petita lluna sobre la qual s'ha construït el complex té un
període de rotació gairebé sincrònic amb la seva òrbita. L'enorme massa
resplendent del planeta Cibloc només és visible de tant en tant des de les instal·lacions
portuàries, i llavors apareix en el cel sota la forma d'un gegantí disc verd i
daurat suspès a escassa altura sobre l'horitzó. Aquella nit no era visible.
Fins que l'aspra claredat d’Erg Es 992, el primari del sistema, va entrar a
dolls per la cúpula del port, l’R2 va estar treballant en solitari, enviant a
C3PO en expedicions d'aprovisionament a diversos laboratoris perquè li portés
el que necessitava i improvisant tot allò que l'androide de protocol no podia
trobar. En aquella època ja no hi havia cap perill, perquè els carrers havien
quedat totalment deserts excepte pels morts.
L’R2 va acabar
anunciant que ja estava preparat.
-Però si no servirà
de res -va protestar C3PO, inclinant el cap sobre el munt de taulers de
circuits i cablejats que l'androide astromecànic havia connectat a l'ordinador
del centre mèdic-. Aquest modulador no pot produir una amplificació prou gran
per enviar un senyal a l'exterior del sistema. No intentis fer-te el llest amb
mi -va afegir després que l’R2 hagués contestat amb un ràpid refilet-. Vaig
trobar l'únic de la teva llista que estava disponible, així que hauries
d’alegrar-te que fos capaç de portar-t’ho. No queda absolutament res
utilitzable a l'Autoritat Portuària, ni en cap de les companyies navilieres.
L’R2 va connectar un
altre circuit al dispositiu.
-I no entenc de què
servirà aquest trasto. Si s'ha sabut que hi havia un brot de plaga aquí, ningú
voldrà estar prou a prop per poder sentir un senyal d'emergència..., llevat més
saquejadors, naturalment.
C3PO ni tan sols es
va molestar a afegir que estaven perduts. Els carrers silenciosos pels que
havia estat caminant durant tota la nit potser ja contenien un horror i una
falta d'esperança prou grans perquè aquella observació no fos realment
necessària. C3PO ja havia vist humans morts amb anterioritat, però la magnitud
d'aquella devastació l'havia deixat aterrit. Les implicacions que uns
saquejadors que ho ignoraven tot sobre les regles de quarantena s’estiguessin
començant a escampar per tots els racons de la Nova República a bord de tots
els mitjans de transport disponibles li horroritzaven encara més.
Tot això va fer que
C3PO obeís en silenci a l’R2 quan el petit androide astromecànic va començar a
donar-li instruccions. Prima com un fil, viatjant al llarg d'un feix que no
aconseguiria anar molt més enllà del món que havia estat la seva meta durant
tants dies, el senyal va ser emès, en bàsic i, només per si de cas, en tots i
cadascun un dels sis milions de llenguatges galàctics.
-Socors...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada