CAPÍTOL 2
Ulls intergalàctics
La
jove Danni Quee va mirar des de la torre/terrassa occidental d’ExGal-4, un
solitari lloc de guàrdia situat al planeta Belkadan, al sector Dalonbià de la
Vora Exterior. La Danni solia anar-hi en aquest moment del dia, quan queia la
tarda, per contemplar el capvespre belkadan filtrant-se entre els arbres
dalloralla de trenta metres d'alt. Darrerament, i per alguna raó, els
capvespres eren més espectaculars i mostraven tons taronges i verds barrejats
amb els roses i vermells habituals.
La Danni,
que havia estat una dels membres originals de l'equip d’ExGal-4, portava ja
tres anys a Belkadan, però s'havia unit a les arrels de la sempre innovadora
Societat ExGal tres anys abans, recentment complerts els quinze. El seu món
natal era un planeta superpoblat del Nucli Galàctic, i per a la Danni, que era
una jove independent, ni tan sols viatjar als mons veïns havia alleujat
l'angoixa que li provocava viure entre tanta gent. Ella no donava suport als
governs, fossin l'Imperi o la República, i no li agradava res que tingués a
veure amb la burocràcia. De fet, considerava l’ordre galàctic com una cosa
terrible que anul·lava la diversió i les aventures, i amagava les cultures sota
el vel d'una civilització comuna. Per això, la idea que pogués haver-hi vida
més enllà de la galàxia, el concepte d'alguna cosa per descobrir, li semblava
emocionant.
Almenys
li ho havia semblat en el passat.
Ara,
la jove es trobava allà, dempeus, contemplant el mateix paisatge d'enormes
arbres i l'etern mantell verd, i es preguntava de nou si havia escollit bé el
seu camí. Als seus vint anys era un dels membres més joves dels quinze
destinats a ExGal-4, i una de les úniques quatre dones. S'havia convertit en
una jove atractiva, més aviat petita, amb els cabells llargs, rossos i arrissats,
i uns ulls verds que semblaven qüestionar sempre tot el que veien, i
darrerament havia passat més temps resistint l'assetjament de diversos joves
que contemplant la vora galàctica.
La
veritat és que la Danni tampoc culpava als nois. Tots havien arribat allà amb
l'esperança de viure grans aventures com a pioners a l'altre extrem de la
galàxia. En poc temps havien establert una base, o més aviat un fort emmurallat
per mantenir a ratlla la vida salvatge de Belkadan, i havien instal·lat els
seus equips d'escolta i observació: antenes enormes, telescopis i fins i tot
càmeres orbitals. Durant el primer any el treball va ser perillós, però els
grans somnis abundaven. En una ocasió, un puma de cresta vermella va creuar el
mur des d'un arbre proper i dos dels primers membres de l'equip van resultar
greument ferits.
Però
la tasca va continuar, i es van talar arbres en un radi de trenta metres per
augmentar la seguretat del lloc.
Tot
aquell treball havia acabat. ExGal-4 ja era un lloc segur i autosuficient, amb
un abundant pou d'aigua cristal·lina situat just sota les instal·lacions, i
envoltat de múltiples jardins. S'havia convertit en un lloc científic fronterer
en perfecte funcionament.
Però
la Danni trobava a faltar els vells temps.
El
rostre de la meitat dels seus companys reflectia fàstic, encara que la majoria
no eren colons originals, sinó que havien arribat des d'altres estacions
satèl·lit, o des de la seu principal de la Societat ExGal.
L'extrem
inferior del sol es va submergir sota el llunyà horitzó i els tints ataronjats
i verdosos es van estendre de nord a sud. En algun lloc ocult de la selva, un
puma de cresta vermella va llançar un rugit llarg i gutural, anunciant el
començament del crepuscle.
La Danni
va intentar acceptar la situació i va somiar, però davant la crua realitat del
tedi que sentia, davant de l'escolta interminable de senyals que mai arribaven
i l'eterna contemplació de la mateixa boirina intergalàctica, no estava molt
segura del que havia de somiar.
A esquena
de la jove, des d'una de les finestres de l'estructura central de l'estació, en
Yomin Carr contemplava els moviments de la Danni. Era un nouvingut a l'estació,
i no hi havia trigat gaire a descobrir que molts dels seus companys no només
admiraven la Danni Quee, sinó que molts se sentien evidentment atrets per ella.
En Yomin
Carr no entenia en absolut aquest sentiment. A ell, la Danni, igual que la
resta dels humans, li semblava bastant repulsiva. El motiu era que els membres
del poble d’en Yomin Carr, els yuuzhan vong, tenien aparença humana - eren uns
dotze centímetres més alts, una mica més pesats i tenien menys pèl a la cara i
en el cuir cabellut -, però en realitat eren bastant diferents. Encara que en Yomin
Carr era capaç d'admetre que la Danni era una mica atractiva físicament - però
com anava a ser atractiva si no tenia ni una cicatriu ni un tatuatge que
indiqués el seu ascens a la divinitat!
-, Aquestes diferències dogmàtiques i d’actitud li feien contemplar amb cert
disgust qualsevol tipus d'unió amb ella. Ell era yuuzhan vong, no humà i, a
més, era un guerrer yuuzhan vong. Quina ironia que els penosos humans li
consideressin un igual!
Malgrat
el desgrat que li provocava, en Yomin Carr contemplava la Danni sovint perquè
ella, més que ningú, era la líder d'aquell grup democràtic. Segons els altres,
ella havia matat al puma que s'havia colat al recinte el primer any; havia
posat en òrbita la vella i grinyolant nau repetidora per reparar el telescopi
orbital espatllat, tan sols un parell de mesos abans, i havia decidit com
reparar l'aparell en qüestió.
Tots
l'admiraven.
A
ella no podia ignorar-la.
-
Has tornat aviat? - Va dir una veu a esquena d’en Yomin Carr.
El
yuuzhan vong es va girar per mirar al seu interlocutor, encara que sabia per la
seva veu, i sobretot pel to burleta, que es tractava d'en Bensin Tomri.
- O
és que portes aquí des d'anit? -Va continuar en Tomri, i va deixar anar una
rialleta.
En Yomin
Carr va somriure, però no va respondre. No calia, es va dir, aquesta gent solia
malbaratar les paraules pel simple fet de sentir la seva veu. A més, en Bensin
Tomri estava més a prop de la veritat del que ell pensava. Per descomptat que en
Yomin Carr no portava allà des seu torn de la nit anterior, però s'havia passat
pel lloc bastants vegades. La resta dels membres de l'estació pensava que era
l'emoció del novell, aquesta sensació que tots havien compartit quan van
arribar i que els havia fet somiar que l'esquiu senyal procedent d'una altra
galàxia arribaria en qualsevol moment. Potser la resta pensava que en Yomin
Carr ho estava portant una mica a l'extrem, però ell estava segur de no haver
fet res que aixequés sospites reals.
-
Ja s'avorrirà -va dir en Garth Breise, un altre dels controladors del torn de
nit, que s'havia assegut en el nivell superior de l'àmplia sala, on hi havia
les cadires còmodes, la taula de joc i el menjar.
L'estada
era el·líptica. Tenia una àmplia pantalla a la paret frontal, set llocs de
control agrupats davant seu en dues línies de tres separades per un independent,
i la zona de la cuina, que s'elevava al fons de la sala.
En Yomin
Carr va forçar un altre somriure sentint el comentari i es va dirigir cap a la
part davantera de l'habitació, a la seva posició habitual enfront del posat
tres, situat a l'esquerra de la primera fila. Des d'allà, va escoltar a la part
alta a Garth i a Bensin parlant sobre ell, però els va ignorar i es va prendre
amb calma aquest atac al seu orgull. En circumstàncies normals allò hauria
estat motiu per a un duel a mort, però en Yomin Carr sabia que d'aquí a poc
tots ho pagarien car.
La Danni
Quee va entrar a l'estança i es va situar en el lloc quatre, el central, l’escàner
de visió combinava dels sis quadrants visualitzats en la resta. Llavors va
entrar l'últim membre del torn de nit, Tee-ubo Doole, una femella twi'lek i, pel
que els altres sabien, l'única no humana dels quinze habitants de l'estació.
La
Tee-ubo va dedicar una mirada furtiva a Yomin Carr, gairebé un gest de
complicitat, es va estirar lànguidament i va agitar els seus lekku, els
tentacles bessons que els twi'leks tenen a la part posterior del cap. La
femella extraterrestre no havia intentat amagar el seu interès pel nouvingut,
la qual cosa divertia enormement a Yomin Carr. En realitat, ell hi era per
estudiar a aquestes persones i les seves contínues inseguretats. Normalment,
una femella twi'lek, amb els seus exòtics lekku, la seva pell verdosa i la seva
típica escassetat de roba, seria el centre de l'atenció masculina arreu fora de
Ryloth, el seu planeta natal - i tothom sabia que això els encantava a les
femelles twi'lek -, però la Tee-ubo havia connectat especialment amb la Danni.
Encara
amb els ulls posats sobre en Yomin Carr, la twi’lek va alçar un petit envàs i
el va agitar.
Ryll,
va saber en Yomin Carr, una droga del plaer que alguns membres de l'equip de
l'estació prenien per combatre l'avorriment.
També
va observar que la Danni arrugava el nas amb disgust i fins i tot sacsejava el
cap amb gest de desaprovació. Durant molt de temps, la Danni li havia prohibit
a la Tee-ubo que portés aquesta substància a la sala de control, però fins i
tot la resolta Danni podia cedir. Encara que en aquest moment quedava clar que
li estava exigint a la Tee-ubo que tragués la droga de la zona principal.
Tant
Bensin com Garth es van alegrar de la petició de la Danni. La Tee-ubo s'estava
quedant sense ryll, i s'havia tornat una mica garrepa a l'hora de compartir-lo.
No esperaven l'arribada de cap nau de mercaderies en els propers mesos i,
malgrat els esforços de la twi’lek, no hi havia garantia que la droga il·legal
estigués present en el pròxim enviament.
Els
membres del grup es van situar en els seus llocs. Després de comprovar
ràpidament tots els sistemes des del monitor central i de programar la visió de
la pantalla frontal perquè rotés pels petits monitors individuals, la Danni es
va unir a la resta dels seus companys, que havien acabat el ryll i reien a la
zona de la cuina. Seguint un suggeriment seu, el grup va iniciar una partida de
dejarik, un joc de taula en el qual calia moure monstres hologràfics de
diverses mides sobre un tauler quadriculat. Els avantatges tàctics eren
fonamentals per guanyar el joc.
En Yomin
Carr va romandre en el seu lloc i, com cada nit i gairebé sempre que podia, va
manipular discretament el seu monitor, va baixar el volum per ser l'únic que
escoltés el senyal i va orientar la seva antena cap al sector L30, la zona on
sabia es trobava el punt d'entrada: el Vector Prime.
-
Vols jugar? - La crida d’en Bensin Tomri li va arribar una hora després i, pel
seu to, en Yomin Carr va endevinar que no li anava molt bé a la batalla
estratègica.
Una
part d’en Yomin Carr volia pujar i unir-se al joc, sobretot per enfrontar-se a la
Danni, que era una gran estratega. Aquestes competicions eren bones per
mantenir concentrada i en forma la ment d'un guerrer.
-No
-va respondre, igual que les últimes setmanes -, tinc feina.
- Feina?
-En Bensin Tomri va riure burleta -. Com si el major descobriment científic del
mil·lenni fora a ocórrer en qualsevol moment davant els teus ulls.
-
Si creus que això és veritat, en la propera nau hauries d’anar-te’n -va
respondre en Yomin Carr educadament. Mentre parlava, i per les expressions
sorpreses dels seus companys, es va adonar que havia tornat a construir
malament la frase. Va prendre nota mentalment per repassar els seus tizowyrm
més tard.
-
Novell -va xiuxiuejar en Bensin sarcàsticament i gairebé sense alè.
-
Té part de raó -va dir la Danni.
En Bensin
va alçar les mans i es va allunyar de la taula.
-
Estàs segur? -Va preguntar la Danni a Yomin Carr
-Jo
gaudeixo d’això -va replicar ell, esforçant-se amb cada paraula i asseient-se
còmodament a la cadira davant el seu lloc.
La Danni
no va discutir. De fet, en Yomin Carr sabia que la jove respectava la seva
dedicació, i esperava que la resta seguissin el seu exemple.
I
així va transcórrer la nit. En Bensin Tomri aviat va començar a roncar
satisfet, i la Tee-ubo i en Garth Breise discutien i es reien per gairebé tot.
La Danni seguia jugant al dejarik, aquest cop contra tres ordinadors.
I
llavors va ocórrer.
En Yomin
Carr va entreveure de cua d'ull el discret flaix en l'extrem de la pantalla del
monitor. Es va quedar gelat, amb els ulls clavats a la llum, i va elevar una
mica el volum.
El
senyal va reaparèixer, i aquesta vegada acompanyada pel típic parpelleig que
identificava clarament una nau.
En Yomin
Carr es va quedar sense alè. Després de tants anys de preparació...
El
guerrer yuuzhan vong va allunyar aquests pensaments del seu cap i esperà una
mica més per confirmar que la posició era Vector Prime, el punt d'entrada a la
galàxia predeterminat. Llavors va orientar la seva antena cap al sector L1.
Això li proporcionaria un parell d'hores de visualització en aquesta pantalla.
Va mirar el visor principal, que repetia la imatge del monitor central, i va
respirar amb alleujament comprovant que el senyal ja havia passat pel lloc 3 i
no tornaria a ell almenys durant una hora, i fins i tot llavors, no
sobrepassaria el sector L25, i en aquest moment el senyal ja hauria creuat per
aquesta zona.
Amb
l'angle de la seva antena canviat, en Yomin Carr va tornar a posar el volum
normal, es va posar dret i es va estirar. El seu moviment va atreure l'atenció
de la Danni.
-
Caminar jo... -va començar a dir, i es va adonar que s'estava equivocant una
altra vegada amb la construcció de la frase -. Necessito caminar - va corregir.
La
dona va assentir.
-
Tot està bastant tranquil -va respondre ella -, si vols pots prendre't la resta
del torn lliure.
-No
-va respondre -. Nom.. nom... només necessito estirar-me una mica.
La Danni
va assentir i va tornar al seu joc. En Yomin Carr va sortir de l'habitació.
Quan la porta de la sala de control es va tancar darrere seu, es va treure les
pesades botes i va arrencar a córrer.
Quan
va entrar a la seva cambra privada va haver d'aturar-se uns instants,
forçant-se a estabilitzar la seva respiració. No era bo que l’Executor el veiés
tan agitat.
I
tampoc seria bo que l’Executor el veiés amb aquella horrible disfressa humana,
es va recordar a si mateix. Era igual que els humans no estiguessin acostumats
a pintar adequadament les seves pells o mutilar alguna part del seu cos per
mostrar la seva adoració a algun panteó digne. Els ulls humans no es deixaven
caure amb aquests atractius saquets blaus sota ells, com ho feien els ulls
yuuzhan vong, i el front humà era pla, no seductorament corb, com la dels
yuuzhan vong. No, en Yomin Carr no podia suportar la visió dels infidels ni tan
sols després de mesos com a agent infiltrat de la Pretòria Vong.
Es
va treure la roba i es va situar davant del mirall de la seva habitació. Li
agradava contemplar-se per així estimular la sensació d'exquisida agonia.
Es
va posar la mà sota el nas, a la petita arruga sota l'orifici nasal, i va manipular
amb els dits la dissimulada costura, el punt de contacte entre la seva cara i l’emmascarador
ooglith. La criatura, sensible al tacte i ben entrenada, va respondre
immediatament.
En Yomin
Carr va serrar les dents i va lluitar per contenir les tremolors quan els milers
de petits garfis es van deixar anar dels seus porus, i l’emmascarador ooglith es
va enrotllar sobre el seu nas i es va separar de la seva cara. La costura es va
eixamplar sota la barbeta, el coll i el tors, mentre la falsa pell se separava
del seu cos, enrotllant-se fins a desaparèixer completament.
L’emmascarador
ooglith va reptar per terra cap al fosc armari, provocant un so de bombolles
mentre es desplaçava. En Yomin Carr es va col·locar davant del mirall i va contemplar
amb admiració la seva veritable forma: els seus músculs forts i ferms, el patró
del seu tatuatge, que li cobria gairebé tot el cos i constituïa un símbol d'alt
rang entre la classe guerrera, i, sobretot, les seves desfiguracions
intencionades: el nas trencat, el llavi esquinçat i la parpella dividida. Ara,
que ja mostrava els tatuatges i les desfiguracions ornamentals, estava preparat
per dirigir-se a l’Executor i parlar de temes de crucial importància.
En Yomin
Carr es va dirigir a un extrem de l'habitació, on es trobava la seva caixa forta.
Tremolava tant que gairebé no va poder ajustar la combinació. Per fi va
aconseguir obrir-la i, retirant la tapa, una plataforma es va elevar des de
l'interior deixant al descobert una tela marró que cobria un parell de paquets
rodons.
El
yuuzhan vong va apartar la tela amb cura i va estudiar els dos paquets, els
seus villips. Gairebé es decideix pel de l'esquerra, que estava connectat al
villip del prefecte Da'Gara, però coneixia el protocol i no es va atrevir a
desobeir.
Així
que es va dirigir al de la dreta i va acariciar suaument la seva rugosa
superfície fins que l'única obertura del teixit membranós, un forat que
recordava una conca ocular, va despertar a la vida.
En Yomin
Carr va continuar acariciant la criatura perquè l'altre villip, que compartia
la seva consciència amb aquesta i es trobava a l'altra punta de la galàxia,
despertés. Un moment després va sentir l'estirada de la criatura i va tenir la
certesa que l’Executor havia escoltat la seva crida i estava, al seu torn,
despertant al seu propi villip.
En Yomin
Carr va retirar la mà ràpidament. El forat central es va arronsar, després es
va obrir completament i finalment es va enrotllar cap enrere, moment en què el
villip va assumir l'aparença del cap de l’Executor.
En Yomin
Carr es va inclinar respectuosament.
-
El moment ha arribat -va dir, content de poder emprar un cop més la seva
llengua materna.
-
Has incomunicat l'estació? -Va preguntar l’Executor.
-
Ara ho faig -va explicar en Yomin Carr
-
Llavors fes-ho -va dir l’Executor, i amb la típica disciplina i sense ni tan
sols preguntar sobre els detalls del senyal detectat, va interrompre la
comunicació. En resposta, el villip d’en Yomin Carr va tornar a enrotllar-se
sobre si mateix i va recuperar el seu inclassificable aspecte de bola
membranosa arrugada.
Un
cop més, el guerrer va resistir l'ànsia d'utilitzar l'altre villip, recordant-se
a si mateix que s’havia de moure amb rapidesa, ja que l'Executor no toleraria
cap error per part seva en aquest moment crucial. En Yomin Carr va creuar
ràpidament l'habitació fins a l'armari i va extreure una petita caixa del seu
interior. La va besar dues vegades i, abans d'obrir-la, va mussitar ràpidament
una oració. A dins hi havia una petita efígie que representava la més bella de
les criatures per a Yomin Carr i per a la resta dels guerrers yuuzhan vong.
Tenia l'aspecte d'un cervell amb un únic ull enorme i un pap arrugat. De la
massa informe sorgien nombrosos tentacles, alguns gruixuts i curts, i altres
prims i llargs. Es tractava de Yun-Yammka l’Aniquilador, el déu de la guerra
dels yuuzhan vong.
En Yomin
Carr va resar de nou la lletania completa de Yun-Yammka, va besar l'estàtua amb
cura i la va tornar a col·locar en la seva caixa, dins de l'armari.
Seguint
el costum dels dies més purs del naixement del seu poble guerrer, en Yomin Carr
només vestia un tapall de pell que li permetia mostrar la totalitat dels seus
imponents tatuatges i la seva ferma musculatura, i només portava amb ell un
coufee, un gran ganivet de doble tall una mica bast, però molt efectiu, que
homenatjava també als vells temps dels guerrers yuuzhan vong. En Yomin Carr va
jutjar apropiada tota la cerimònia per a aquesta missió en particular. Era una
salva que enllaçava la primera incursió amb l'autèntica invasió. El yuuzhan
vong va treure el cap al passadís i després es va moure pel complex. Els seus
peus descalços no feien el més mínim soroll. Sabia que li resultaria difícil
sortir del lloc sense la seva aparença humana, però es va adonar que si algú el
veia sense el seu emmascarador no el reconeixeria. A més, va pensar, si el
descobrien seria l'excusa perfecta per matar algú. Un sacrifici digne de
Yun-Yammka en aquesta nit sense igual.
Feia
una mica de fred, però a Yomin Carr això li resultava tonificant. La seva sang
fluïa agitada i amb fúria causa de l'emoció que li provocava el perill que
comportava la missió i a la sensació que li produïa saber que la Gran Doctrina
estava per fi de camí. Va córrer fins al mur i va recolzar una escala en ell. Va
grimpar fins a dalt i es va deixar caure a l'altre costat sense pensar. Després
va córrer camp a través.
El
rugit llunyà d'un puma no el va detenir. Hi havia envaït els dominis de
l'animal, però ell també era un depredador. Potser fos una d'aquestes criatures
de 140 quilos, ullals de deu centímetres, potents urpes i una cua que acabava
en un paquet ossi tan sòlid com una porra, i li permetria fer una mica d'esport
aquella nit. En Yomin Carr estava preparat per a aquest repte. Amb la sang
bombejant i el robust cor accelerat, una bona baralla seria l'alleujament
perfecte.
Però
no ara, es va recordar a si mateix, encara que la veritat era que mentre es
lliscava per l'espessor de la selva desitjava trobar-se amb el puma de cresta vermella.
Va reprendre el seu camí i va córrer directament cap a l’elevada torre de
bigues, l'única estructura allunyada del complex. Va observar el gruix cable
que sortia del recinte fins a arribar a l'estructura de metall, i va estar a
punt de tallar-ho amb la seva coufee.
Massa
fàcil de reparar, va pensar, i la seva mirada es va dirigir cap amunt. Per
sort, la distància entre les bigues no era molt gran, així que en Yomin Carr va
començar a escalar usant les mans, amb els músculs forts i tonificats
treballant al màxim i impulsant-lo al cim de la torre de cent metres d'altura.
No va mirar cap avall. No tenia por, mai la tenia, i es va centrar únicament en
la caixa d'empalmaments i en el cable.
El
vent fred que l’assotava li va donar una idea i, amb cura, va començar a
manipular la connexió entre el cable i la caixa, traient un rebló i extraient
un cargol. Els seus companys, si és que les reparacions acabaven per conduir-los
allà, pensarien que l'avaria havia estat provocada pel vent i les dures
condicions climàtiques de Belkadan.
Quant
es va assegurar que la connexió estava trencada, en Yomin Carr va baixar
ràpidament de la torre i va recordar que el senyal estaria creuant en aquests
moments el sector L10. Encara li quedava un llarg camí. El yuuzhan vong va ensopegar
en els últims metres i, emetent un gir, va aterrar just al costat del cable.
Aquesta vegada no es va poder resistir. Sabia que era un cable de comunicacions
carregat amb molt poca energia. Se’l va posar a la boca i el va mastegar amb
ànsia. La punxada de dolor al perforar-lo i les espurnes saltant-li per la boca
i la cara li van provocar un plaer gairebé pervers.
Deixa'ls
que trobin això i ho arreglin, va pensar, perquè després tornin dins i vegin
que el sistema segueix sense funcionar.
La
sang li cobria la boca, les galtes, la barbeta i el nas, de per si contrafet,
aixafat cap a un costat i trencat en els dos forats. El guerrer va tornar al
recinte, però es va aturar en sec notant un moviment al seu costat. Es va
afanyar a posar-se de genolls i va somriure mentre recollia del terra un
escarabat marró vermellós amb mandíbules de ganxo i una única llengua tubular.
-
La meva mascota -va xiuxiuejar.
No
havia vist cap dels escarabats des que els va portar a Belkadonen, i li
alegrava saber que ja havien recorregut la superfície del planeta.
La Danni
Quee aviat descobriria per què els seus preciosos capvespres estaven adquirint
un tint estrany.
En Yomin
Carr va tornar a col·locar el dweebit a terra i, recordant els perills que
implicava el retard, va córrer a corre-cuita cap al recinte, va pujar l'escala
de tres metres d'un salt i va seguir corrent cap a l'estructura principal. Un
cop allà, va caminar amb sigil pels passadissos silenciosos i foscos. Quan va
arribar a la seva habitació es va dirigir a l'armari i va ordenar a l’emmascarador
ooglith que tornés a ell.
El
dolor que sentia mentre la criatura l’envoltava i clavava els seus milers de
petits garfis en la seva pell era perfectament exquisit i li proporcionava
continus calfreds de plaer. Un cop d'ull ràpid en el mirall li va confirmar que
la disfressa estava completa.
Llavors
va treure una altra capseta i la va destapar amb cura. Dins s'agitava un petit
cuc. En Yomin Carr es va acostar la caixa a l'orella i la va sacsejar suaument.
El cuc va respondre arrossegant-se i introduint-se en la cavitat auricular del
yuuzhan vong. En Yomin Carr es va col·locar el dit a l'oïda per assegurar-se
que el tizowyrm entrava bé i indicà a la criatura que comencés el seu treball.
De seguida va sentir les vibracions baixes. Els tizowyrm eren criatures criades
pels alquimistes yuuzhan vong per traduir altres idiomes. S'usaven com
descodificadors. Malgrat la seva diminuta grandària, podien emmagatzemar
quantitats ingents d'informació i emetre-la de forma subliminal. D'aquesta
manera, mentre en Yomin Carr sortia de l'habitació, estava rebent una classe
sobre el llenguatge més utilitzat en la galàxia.
Uns
minuts després el yuuzhan vong estava de tornada a la sala de control. Allí va
trobar la Tee-ubo i a un tremolós Garth inclinats sobre el lloc tres. La Danni
estava reposicionant el lloc quatre a la mateixa alineació.
-
Yomin -li va dir la Danni veient-lo de nou -. Vine, ràpid. No puc creure que
t'hagis perdut això!
-
Perdut? -Va repetir ell.
-
Un senyal! -Va explicar la Danni sense alè.
-
Estàtica -va dir en Yomin Carr posant-se al seu costat.
I
aquí estava, a la pantalla i en el sistema d'àudio. El senyal clar que alguna
cosa molt gran estava creuant la Vora Exterior i entrava a la galàxia.
-
Ve de fora de la galàxia -va dir la Danni amb serietat.
En Yomin
Carr es va inclinar sobre els instruments, estudiant les dades i calculant la
trajectòria, encara que sabia, és clar, que la descripció de la Danni era
correcta. Va mirar la noia solemnement i va assentir.
En Bensin
Tomri i altres membres de l'equip van irrompre a l'habitació en aquell moment,
i de seguida van estar els quinze presents. Van ajustar la imatge dels
monitors, van afinar els senyals amb els ordenadors, van comparar el senyal
rebut amb els milions de senyals que tenien emmagatzemats en els bancs de
dades, i van intentar analitzar des de totes les perspectives possibles el que
fos que acabava d'entrar en la galàxia.
Llavors,
com era d'esperar, va començar el debat. A Yomin Carr no deixava de sorprendre-li
el temps que desaprofitaven els humans debatent i discutint sobre qualsevol
cosa. Una observació que no feia més que reforçar la seva fe en l'estricta
estructura jeràrquica de la seva pròpia societat. Ell mai discutiria amb un
Prefecte, ni aquest amb un Summe Prefecte, com aquests estúpids feien amb la Danni
en aquest moment.
Mai.
I aquesta, va pensar, era la debilitat que els seus mestres acabarien per
explotar.
Al
principi, el debat es va centrar al voltant de la composició de l’asteroide
localitzat. Com no semblava transmetre senyals tecnològics, el grup va donar
per fet que no es tractava d'un vehicle. Era, doncs, un asteroide que, d'alguna
manera, s'havia obert pas entre els grans buits intergalàctics i havia
travessat la turbulència que alguns científics afirmaven que existia més enllà
de la banda d'espai buit que envoltava la galàxia. Òbviament, i potser creuant
algun camp gravitatori gran, havia agafat velocitat. La possibilitat que
l'objecte localitzat no fos més que un asteroide d'una altra galàxia, o potser
fins i tot un tros de roca procedent de la seva pròpia que havia escapat i
havia estat retornat, no els va baixar els ànims en absolut. Abans d'aquell
moment, ningú s'havia atrevit a postular, i molt menys a afirmar, la possible
existència d'una bretxa intergalàctica. De fet, eren molts els científics que
afirmaven que l'existència d’aquesta bretxa era impossible. La veritat és que
alguns valents exploradors i un parell de delinqüents desesperats perseguits
per les autoritats havien entrat a la turbulència de la vora de la galàxia en
els últims decennis, i no s'havia tornat a saber res d'ells. En el present
descobriment podia estar la resposta, però també les preguntes. De quins
materials estaria format l'asteroide? Emetria senyals de vida? Seria aquest
asteroide, un cop el tinguessin en el seu poder per a examinar-lo, la resposta
a totes les preguntes sobre l'univers, o potser fins i tot sobre la creació del
mateix? O, per contra, plantejaria preguntes que podrien arribar fins i tot a
qüestionar els coneixements bàsics de la física?
I
llavors, quan en Bensin Tomri va dir que anava a elaborar l'informe per a enviar-lo
a la central d’ExGal, el debat es va desviar a un tema menys profund, però no
menys polèmic.
-
Encara no -va protestar un altre dels científics.
-Hem
de dir-ho -va replicar en Bensin -. Hem d'enviar naus ràpidament per estudiar l'objecte.
- I
on aniran? -Va dir l'altre noi sarcàsticament.
-Aquest
objecte està ja en la nostra galàxia, i podem seguir el seu curs fins a l'altre
extrem si cal -va afegir un altre.
-
No som una unitat autònoma -els va recordar Lysire, una dona.
-
No ho som? -Va replicar un altre.
-
Però sabem realment el que hem localitzat? -Va preguntar en Yomin Carr
Totes
les mirades es van posar sobre ell incrèdules.
-
Ho sabem? -Va repetir amb la més profunda serietat.
-Alguna
cosa procedent de l'exterior de la galàxia -va respondre un altre.
-
Mai jo estava d'acord amb això -va dir en Yomin Carr, i de nou va ser blanc de
totes les curioses mirades.
-Això
no ho sabem -va intervenir la Danni, posant-se aparentment del costat d’en
Yomin Carr -. També hem especulat que podria tractar-se perfectament d'un
asteroide procedent de la nostra galàxia que hagués sortit d'ella i que ara ha
estat retornat.
-És
cert que podria pertànyer a la nostra galàxia -va prosseguir en Yomin Carr,
somrient per dins davant la ironia de la seva afirmació, que amagava un doble
significat per les paraules "la nostra galàxia" -. De fet, crec que
és bastant probable que ho sigui.
-Vés
al gra -va dir en Bensin Tomri indignat.
-
Al gra? -Va repetir en Yomin Carr, principalment perquè li donés temps a comprendre
el significat de tan curiosa expressió -. El gra és que ni tan sols sabem si
procedeix d'una altra galàxia -va respondre en Yomin Carr
-
Ja has vist la trajectòria -va replicar en Bensin.
-Sí,
l'he vist -va dir en Yomin Carr -. Una trajectòria que podria indicar un rebot.
-Això
és absurd -va respondre en Bensin.
-
Llavors per què no hem registrat la seva sortida? -Va preguntar un altre.
-Potser
ho vam fer i no ho sabem -va dir en Yomin Carr. Va alçar les mans per calmar
els presents -. L'únic que dic és que hauríem d'estar completament segurs abans
de posar en estat d'alerta a tota la galàxia.
- I
totes les trucades que fem serà de domini públic, fins i tot abans que arribi a
la central d’ExGal -va subratllar la Danni.
-Sí
-va dir en Yomin Carr -. I llavors, si descobrim que el senyal és només un
error en algun dels sistemes de seguiment, o un tros de roca inútil a la deriva
que ha rebotat des de la nostra pròpia galàxia, quedem molt bé davant dels
nostres superiors a ExGal.
-
Això ens supera -va respondre en Bensin Tomri.
-
Així és -va dir la Danni -, però ens van enviar aquí per prendre les nostres
pròpies decisions. Potser en Yomin Carr té raó. Podríem quedar com idiotes si
alertem prematurament a la galàxia.
- I
un error semblant, amb la meitat de la flota involucrada, podria perjudicar
seriosament els fons d’ExGal -va assentir la Tee-ubo.
-
Fins i tot si tinguéssim raó i això fos una cosa que se’n va anar i ara ha
tornat, o fins i tot si fos una cosa d'una altra galàxia o del supòsit buit
intergalàctic, et consideres preparat per anunciar-ho? -Va preguntar
directament Yomin Carr a Bensin.
En Bensin
el va mirar amb cara de no comprendre.
-
Vols que aparegui un comitè de científics de la Nova República, i fins i tot
potser un parell de Cavallers Jedi? - Li va qüestionar en Yomin Carr amb
sarcasme. Algunes de les expressions dels presents li van donar a entendre que
no veien cap connexió entre els Jedi i allò, però això no el va detenir -.
Aquest és el nostre moment. És el que hem aconseguit després de sacrificar
mesos, i alguns de vosaltres fins i tot anys, de les nostres vides reclosos en
aquest absurd lloc. Com a mínim ens devem a nosaltres mateixos prevenir el
ridícul i assegurar el reconeixement que ens mereixerem en el cas que l'objecte
sigui en realitat d'una altra galàxia. Hem de realitzar una anàlisi seriosa,
localitzar el punt d'entrada per assegurar-nos que no es tracta d'un rebot,
assenyalar la trajectòria actual i tractar d'obtenir tota la informació
possible.
-
Tens tota la raó, novell -va somriure en Garth Breise.
El
debat va acabar tan bruscament com havia començat. La Danni va recolzar
completament els arguments d’en Yomin Carr, i ni tan sols en Bensin es va
mostrar en desacord.
En Yomin
Carr va tornar a sentir una onada de goig. Els arguments pràctics no
funcionaven amb aquests heretges cabuts i inferiors, però resultava infal·lible
utilitzar el seu dilatat sentit de l'orgull. El yuuzhan vong va contemplar als
emocionats científics, que es mostraven alleujats. Si ells sabessin.
A
mitja galàxia de distància, Nom Anor romania assegut davant del seu villip
pensant en les paraules del seu agent, Yomin Carr
Havia
començat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada