Capítol 05
Mentre en Luke el
pilotava al llarg del canó, el XP-38A va anar descendint a poc a poc cap al
terra. O una cèl·lula antigravitatòria estava a punt de fallar o el combustible
que feia funcionar l'anell modulador d'aquella cèl·lula s'estava esgotant, però
els indicadors, rosegats per la sorra i clarament morts, no permetien saber de
quina de les dues coses es tractava. En Luke va començar a remugar imprecacions
dirigides contra els qui havien estat capaços de permetre que una màquina tan
bona com aquell vehicle acabés en un estat tan lamentable, i va estendre un
circell de la Força per empènyer l’oxidat ventre del XP-38A sobre una filera de
roques pàl·lidament transparents que relluïen amb tènues esclats violetes, verd
jade i blanc-blavosos en què fins a l'últim matís semblava estar tan apagat i
descolorit com el gel d'una glacera.
En l'últim instant
en Luke va decidir no utilitzar la Força després de tot i va optar per emprar
els frens. El lliscador es va aturar amb una tremolosa sacsejada que va fer que
en Luke pensés que també tenia problemes amb els estabilitzadors. Un instant
després el petit vehicle, movent-se tan lentament com un bantha cansat, es va
posar sobre el pendent rocós del sòl del canó.
El silenci semblava
tan infinit i etern com el dels deserts de Tatooine. Igual que passava amb el
silenci d'aquells deserts, també semblava respirar.
I llavors en Luke va
sentir un espetec suau i d'una indefinible qualitat estranyament mortífera
darrere seu, i va sentir com la llança d'electricitat estripava l'aire. Es va
tornar i de seguida va veure el parpelleig lluminós de les serps de llampecs
que baixaven per la cara dels cingles, movent-se sobre elles com mans
esquelètiques o com els sistemes d'arrels tremendament ramificades d'un matoll
espinós, creant una zona de guspires i centelleigs de gairebé un quilòmetre
d'amplada que es desplaçava amb gran rapidesa i venia cap a ell.
En Luke la va
contemplar amb fascinació durant un moment. La zona de llum es va vessar pels
cingles i va iniciar un vertiginós avanç sobre les roques del fons, acomiadant
guspires i tornant-se cada vegada més i més enlluernador a mesura que galopava
sobre les lloses i projeccions de vidres gegants que semblaven sorgir de la
massa més fosca de les roques. Quan la va tenir una mica més a prop, en Luke va
submergir la seva ment en la Força i va fer que el lliscador en el qual estava
assegut s'elevés un parell de metres per sobre del terra. Els llampecs de
superfície es van escampar per sota del vehicle en un ràpid fluir simultani amb
què llepava les parets del canó a banda i banda. En Luke va percebre amb tota
claredat les sacsejades dels petits llampecs que brollaven de la massa
principal i xocaven amb el fons del lliscador, i ni tan sols l'aïllament li va
permetre escapar a les doloroses punxades provocades per aquelles descàrregues,
a la vegada podia sentir la Força com un rugit que ressonés dins la seva ment o
un vendaval calent que bufés sobre la seva cara, i gairebé va poder veure-la
sota la forma d'una claredat fantasmal que es reflectia en les pasterades i
facetes de vidres les resplendors omnipresents il·luminaven les ombres al seu
voltant.
La tempesta, o el
que vulgui que fos allò, va desfilar per sota d'ell durant uns cinc minuts.
Quan es va haver allunyat, en Luke va deixar que el lliscador fos descendint
lentament fins al terra i va pujar al seient per contemplar com el torrent de
llampades i guspires baixava veloçment per les roques fins arribar a la plana,
retorçant-se en pàl·lides ondulacions sota la tènue claredat solar. La tempesta
va arribar a les ruïnes de la presó-colònia, va fluir al llarg del sòl enjoiat
que s'estenia més enllà d'elles i va acabar desapareixent allà on s'alçaven les
xemeneies de punxeguts cristalls de roca que s'allunyaven fins a perdre’s de
vista en els erms.
I la Força estava
per tot arreu, agitant-se i tremolant en el silenci que va succeir a la
tempesta. En Luke podia sentir-la amb tanta claredat com si fos una radiació
que penetrava la seva pell.
«El planeta és mort
-va pensar-. No hi ha ni rastre de vida, excepte en els diminuts enclavaments
dels assentaments humans.» Però la Força hi era.
«La Força de la vida
sorgeix -havia dit en Yoda-. Ens lliga i ens uneix, Luke... A tu, a mi i a tota
la vida.»
I de sobte en Luke
va ser conscient que hi havia vida, i va estar completament segur de la seva
presència. «Aquí hi ha vida -va pensar-. No sé on es troba, però estic segur
que hi ha vida oculta en algun lloc...» Es va preguntar si les ruïnes que havia
vist podrien donar-li alguna pista del perquè aquell fet no havia estat
esmentat en cap de les exploracions del planeta dutes a terme fins al moment.
En Luke podria haver
levitat el lliscador amb la seva ment i haver-lo portat fins a les ruïnes que
s'estenien per sota del canó. També sabia que, de la mateixa manera, en Yoda
hagués pogut anar volant fins a qualsevol lloc que desitgés visitar o que
hagués pogut construir-se un estatge palatí de roques en comptes de
conformar-se amb aquella minúscula cabana de fang en els pantans de Dagobah. En
Ben Kenobi hagués pogut governar un petit planeta.
«No són les guerres
les que grans ens fan», havia dit el petit Mestre Jedi.
I poder elevar pels
aires una massa de metall en lloc de conformar-se amb caminar tampoc tenia res
a veure amb la grandesa.
En Luke va agafar la
seva cantimplora, va inspeccionar l'espasa làser que penjava del seu cinturó i
el desintegrador que havia trobat al costat dels macrobinoculars sota el
seient, i va tirar a caminar pel canó.
Set segles havien
deixat molt poc de la presó-colònia de la dinastia Grissmath. Havia estat
construïda sobre d'una petita franja d'aigua subterrània, però evidentment la
humitat oculta havia demostrat ser insuficient quan el procés de terraformació
va intentar deixar enrere la fase de les estructures biològiques més senzilles,
com les molses crom i gòmex que descomponien els minerals de les roques per
convertir-los en un sòl que pogués ser utilitzat per plantes com la
balcrabbiana i el brachniel. La manca d'un sistema de cultius realment
conscienciós havia fet que la majoria de brots intermedis dels ecosistemes
artificials morissin abans d'arribar a la fase de l'autosuficiència. Els
líquens i el podhoy seguien creixent per tot arreu al voltant dels murs, com si
tot aquell lloc hagués estat submergit en una bóta plena de fang carmesí què
hagués deixat una capa de residus assecant-se. Encara hi havia una mica de
terra prop de les restes del petit edifici que havia albergat les bombes
d'aigua, i les resistents balcrabbianes desplegaven les seves fulles sobre
ella.
En Luke va percebre
la proximitat d'una presència humana pocs segons abans que els seus ulls,
acostumats a percebre el perill, distingissin la tènue espurna metàl·lica d'un
altre lliscador amagat entre les ombres d'uns fonaments mig ensorrats. Es va
envoltar en l'aura d'invisibilitat de la qual li havia parlat en Yoda i que la
Callista, recordant el seu propi ensinistrament, li havia ensenyat a utilitzar
anys després i que, sens dubte, havia permès que el vell Ben pogués anar i
venir com volia per l'Estrella de la Mort sense ser detectat per les tropes
millor entrenades de tot l'Imperi.
El propietari del
lliscador estava assegut a l'ombra de les balcrabbianes, en un lloc protegit
del vent on el degoteig de les canonades de la bomba d'aigua, trencades feia
molt de temps, havia creat una sèrie de tolls diminuts escampats sobre el
paviment esquerdat. Tindria sis o set anys menys que en Luke i, a jutjar pels
seus cabells castanys i la seva constitució esvelta, devia haver nascut a
Corèllia, o potser a Alderaan. Només veure’l en Luke es va recordar de les
dotzenes de joves grangers a qui havia conegut a Tatooine mentre intentaven subsistir
en un món gens hospitalari. Encara que el duranex de la seva granota de vol era
una de les teles més dures i resistents conegudes, la peça estava esfilagarsada
i coberta de pegats, i el cuir de la borsa-cinturó que cenyia els seus malucs
era ple de pedaços. El jove va alçar la mirada ràpidament quan en Luke va
permetre deliberadament que un costat de la seva bota fregués una protuberància
de permacret. La seva mà va volar cap l'arma de projectils de llarg canó i
aspecte primitiu que havia deixat a terra al seu costat, però després
d'examinar al Luke amb la mirada durant uns moments alguna cosa li va semblar
convèncer que el nouvingut no era el perill que havia estat tement. El jove va
tornar a deixar l'arma a terra, va alçar la mà i li va somriure.
- D'on has sortit,
germà? No em diguis que anaves en aquest ala-B que van abatre.
En Luke li va tornar
el somriure.
-Només vull saber
com es diu el tipus que em va assegurar que els ales-B eren massa petits per
atreure el seu foc. Em dic Owen Lars -es va presentar, oferint-li la mà.
El jove es va
aixecar.
-Jo em dic Àrvid
Scraf -va dir-. Havies modificat el teu ala-B per transportar càrrega?
Intentaves arribar a Hweg Shul, potser? Normalment un aparell de les dimensions
d'un ala-B pot travessar les pantalles de foc automàtiques. Els contrabandistes
els utilitzen de tant en tant, però he sentit a dir que tot i així pots tenir
problemes amb ells. Els theranians devien ser a la base quan els sensors van
captar la teva presència. Si volen, poden desconnectar els sistemes automàtics
i manejar les bateries amb els controls manuals.
En Luke es va
agenollar al costat de l’aigua i va submergir la seva cantimplora mig buida.
Tot i que feia força fred, la tallant sequedat de l'aire va omplir tot el seu
ser amb una curiosa sensació d'haver tornat a casa.
-Típic de la meva
mala sort. En una ocasió vaig aconseguir fer-me amb mig contenidor de
brillestim per només 2500 crèdits, però al tipus que me l'havia venut se li va
oblidar dir-me que l'havia robat i que tenia relés sensors ocults. Encara no
havia sortit de l'atmosfera quan catorze creuers dels nois del servei
d'impostos van començar a brunzir al meu voltant com mosques atretes per una
fruita madura.
Al Luke mai li havia
passat res semblant però al Han sí, i l'anècdota li proporcionava una espècie
de credencials i una personalitat. A més, li donava uns moments més per fer-se
una idea de quina mena de persona era l’Àrvid Scraf.
-M'havien dit que
els theranians són uns salvatges, i no hi ha dubte que els que van intentar
omplir-me de forats es comportaven com a tals. El meu carregament va haver
d'augmentar les lectures de massa de la nau. Saben manejar una estació
artillera?
-No els subestimis.
–l’Scraf va agafar la seva cantimplora. Una mica d'aigua va caure sobre la tela
ataronjada de les seves mànigues esfilagarsades per la sorra i va lliscar al
llarg de la pitrera del seu mico-. On has baixat? Suposo que a hores d'ara els
theranians ja hauran acabat de desmantellar la teva nau, així que t'ajudaré a
portar-la fins al Canó Rubí el que hagin deixat. Podràs aconseguir alguns
diners a canvi de les restes.
Una infància en
Tatooine havia fet que en Luke estigués molt familiaritzat amb tots els
aspectes del negoci de la recuperació de ferralla. Subsistir en aquell món
desèrtic, que si més no amb comptava amb una mena de port comercial gràcies a
Mos Eisley ja resultava bastant difícil, però en un planeta pràcticament
desproveït de recursos naturals que a penes tenia accés a les importacions,
aquesta petita quantitat de metall i microxips podia ser suficient per
convertir-lo en un home ric.
- I qui són aquests
tipus? -Va preguntar mentre s'instal·lava al dur banc de fusta que feia de
seient al lliscador de superfície d’en Àrvid Scraf.
El vehicle era un
Aratech 74-Z tan vell que semblava estar a punt de desintegrar-se, i es trobava
en tan mal estat que els Jawes mai li haurien posat una mà a sobre. Els
dipòsits de suspensió d’estribord tenien tan poc combustible que la coberta
s'inclinava en un angle molt pronunciat, i l’Àrvid havia creat una segona
coberta mitjançant taulons sostinguts per pals que els mantenien més o menys
anivellats. També hi havia afegit una pota retràctil proveïda d'una roda perquè
el vehicle no es desestabilitzés si anava molt carregat. Com a resultat, el
lliscador feia pensar en un fong deforme sostingut per una tija que no arribava
a tocar a terra.
-No sembla gran
cosa, però et porta d'un costat a un altre -havia dit el jove en un to entre
orgullós i defensiu quan va veure la cara que posava en Luke. Amb en Luke al banc,
l’Àrvid va haver de desplaçar el sac ple de graveta que servia com a llast per
compensar el nou pes-. Bé, allà anem...
El lliscador
funcionava, efectivament, i semblava capaç de complir la seva funció com a
mitjà de transport. Igual que passava amb el Falcó Mil·lenari, encara
conservava alguns recursos ocults.
- Vols dir els
theranians? -Va preguntar l’Àrvid al seu torn mentre conduïa el vehicle-. Hi ha
petits llogarets de theranians en els canons o en cavernes, i en qualsevol lloc
on puguin trobar una deu o una vella bomba d'aigua que encara funcioni. Però la
majoria d'ells procedeixen de les granges. La meitat dels Veterans van
pertànyer al culte en algun moment o altre de la vida. Els nois abandonen els
assentaments i s'uneixen a les bandes durant dos o tres estacions. Suposo que
així poden olorar el fum, sentir les veus, somiar els somnis i conèixer a
persones a les que mai haurien conegut si s'haguessin quedat a casa. Després
tornen als assentaments i es casen i tenen fills. Uns quants tornen a unir-se a
les bandes passat algun temps, però a gairebé tots els hi sembla que amb un sol
cop n’hi ha prou.
Va arronsar les
espatlles mentre s'aferrava a les palanques que tremolaven i oscil·laven amb
tanta fermesa com si fos un domador de banthes i els seus ulls anaven i venien
contínuament dels indicadors esgarrapats per la sorra a les feses i esquerdes
del terreny, que anava pujant de nivell a poc a poc a mesura que l’Aratech
s'obria pas a través de les cada vegada més estrets canals formats per aquells
cristalls de roca saturats de llum i s'aproximava lentament al lloc on en Luke
havia deixat l’XP-38A confiscat als seus atacants.
-Per això no
aconseguim treure’ns-els de sobre -va seguir dient l’Àrvid Scraf-. Els seus
Oients els diuen que res ha d'entrar o sortir del planeta, i els hi repeteixen
una vegada i una altra mentre dormen i en els seus somnis..., i el que els
diuen acaba formant part dels seus somnis per sempre. Se'ls fica al cap, i a
partir de llavors no hi ha manera de fer-los veure les coses d'una altra
manera. Són incapaços d’imaginar-se com podria arribar a ser aquest món si
aconseguíssim posar en marxa alguna mena d'intercanvis comercials. «No volem
tenir res a veure amb aquestes coses», diuen, i llavors ja pots parlar fins a
quedar-te sense oxigen, perquè ells es limitaran a mirar-te amb aquells ulls de
boig i després et diran: «No volem tenir res a veure amb aquestes coses». No
volem, no volem... Com si sabessin què és el que pensen tots els altres
Veterans! És increïble, per descomptat...
Va moure el cap. Les
robustes mans que empunyaven les palanques estaven tacades de greix i plenes de
callositats, i al Luke li van recordar les seves durant aquells dies en què
intentava subsistir en un món que no estava fet per acollir la vida humana.
Entre els dos van
aconseguir subjectar l’XP-38A al llit de transport del 74. En Luke coneixia
molt bé els raonaments que s'ocultaven darrere d'aquella obsessió per
aprofitar-ho tot: en un món on no hi havia metall, fusta o importacions, una
galleda oxidada era un autèntic tresor.
L’anèmic sol del
planeta s'estava posant a gran velocitat, i ràfegues de vent arribades de
l'oest no van trigar a caure sobre ells i van fer que el vehicle sostingut per
feixos repulsors tremolés i es balancegés d'un costat a un altre. Mentre
lluitaven amb les cordes, el camal del mico de vol d’en Luke es va enganxar en
un dels suports improvisats del 74 i el metall li va esgarrapar la carn. Quan
es va dur la mà a l’esgarrapada, els dits d’en Luke es van trobar amb el que
semblava una goteta de plàstic, llisa i dura, adherida a la seva pell, i quan
va tirar de la tela i va desprendre aquella mena de plaqueta amb una ungla va
veure una diminuta inflor en el seu panxell, com un minúscul turó que hagués
nascut de sobte en la seva carn. En el seu centre hi havia una cúpula gairebé
invisible d'una quitina molt dura de color entre purpuri i marronós que
resultava obvi era la closca d'un insecte de la mida d'un cap d'agulla, el qual
va desaparèixer en la carn d’en Luke un instant després que l'hagués descobert.
En Luke, molt
sorprès i una mica alarmat, va deixar escapar una exclamació de repugnància i
es va apressar a pessigar la carn al voltant de la inflor, obligant a la
criatura a sortir del seu amagatall. La bombolla d'aquella closca que semblava
una gota de sang seca es perllongava en un repel·lent abdomen que tindria un
centímetre de longitud i al qual seguia un caparró molt dur i un anell de
diminutes potes convulses acabades en una mena de ganxos. La criatura de
seguida va començar a debatre’s entre el polze i l'índex d’en Luke, i va
tractar d'enterrar-se en el tou del seu polze. En Luke la va llançar a l'aire
d'una violenta papirotada
i va sentir com xocava amb la faceta plana d'una roca propera. La criatura va
rebotar a la roca, va caure a relliscós terra del canó i va fugir a tota
velocitat a la recerca de les ombres de la pedra més propera.
- Quin ser tan
fastigós! -Va exclamar en Luke mentre es pujava el camal del mico uns quants
centímetres més per descobrir que el seu panxell estava puntejat per diminutes
inflors enrogides o per taquetes rosades que indicaven els llocs on els
insectes ja s'estaven enterrant en la seva carn.
-No malgastis el teu
temps amb ells -li va aconsellar l’Àrvid des de l'altre costat del lliscador.
El jove va fer un últim nus i va passar per sobre de les aletes
estabilitzadores per reunir-se amb en Luke-. Probament els vas arreplegar en
les ombres que hi ha al voltant de l'aigua.
L’Àrvid va apujar-se
la màniga per mostrar-li un mínim de quatre inflors en el seu avantbraç, una
d'elles amb la cua del minúscul insecte de dura closca esvaint-se en la carn.
El jove es va pessigar el monticle fins extreure la criatura amb tanta
naturalitat com si estigués fart de fer-ho i la va llançar sobre la coberta,
reduint-la a una taqueta porpra amb el taló de la bota quan va veure que
començava va a arrossegar-se cap al seu peu.
-Són repugnants, per
descomptat, però moren de seguida i són absorbits per l'organisme. Expliquen
històries de cercadors de cristalls als quals se'ls va acabar el menjar als
erms i que van ficar les mans en un forat, i així van absorbir els drochs
suficients per poder seguir amb vida fins arribar a un assentament. Encara que
si vols que et sigui sincer, mai he volgut comprovar si realment són tan
nutritius... -Va afegir torçant el gest.
-Drochs?
L’Àrvid va assentir.
-Són per tot arreu,
i quan dic que hi ha drochs per tot arreu no estic exagerant. Es reprodueixen a
tal velocitat que comparar amb ells els conills semblen monjos elamposnians.
Tot el món és ple de picades... La llum del sol els mata. Limita't a anar el
més net possible i no pensis més en ells.
En Luke va recordar
alguns dels més horripilants, encara que totalment inofensius habitants de
Dagobah que robaven engrunes en els racons de la barraca d’en Yoda, i es va dir
que l’Àrvid tenia raó.
Uns quinze o vint
minuts després, en Luke va tornar a apujar-se el camal del mico mentre el petit
comboi format pels dos lliscadors units amb cordes sortia dels laberints de
vidre i entrava a la plana, on ja es podien veure els senyals negrosos deixats
pel descens forçós de l'ala-B, i va veure que en la seva pell ja només hi havia
unes quantes taques rosades. Es va pessigar amb gran cautela la carn al voltant
d'una d'elles a la recerca de la duresa d'un cos estrany, i no va trobar
absolutament res. Després va usar la seva ment i les tècniques de la Força per
examinar les molècules, l'aigua i l'energia vital del teixit muscular i només
va trobar tènues rastres a punt d'esvair-se d'un camp d'energia alienígena, que
es van dissoldre en el mateix instant en què els observava per tornar-se
idèntiques a les del seu cos primer i acabar formant part d'ell després.
Ja no quedava
pràcticament res de l'ala-B. Les taques negroses de la terra cremada, les
esgarrapades i esquerdes a terra i l'enorme retall de graveta fosa que indicava
on s'havia trencat el nucli del reactor seguien allà, però fins i tot l'enorme
cilindre del reactor havia desaparegut. El que per en Luke sempre havien estat
les «parts toves» de la seva nau estaven escampades per terra: l’encoixinat
dels seients, alguns trossos de plàstic procedents dels acobladors fets miques,
fragments d'aïllament socarrats per l'impacte i convertits en fràgils laminetes
negres... Els seus atacants s'havien emportat tota la resta.
-Ja m'imaginava que
no trobaríem gran cosa. –L’Àrvid va ficar la puntera de la bota a la part mig
esquerdada del que havia estat un recobriment de consola i el va aixecar. Fins
i tot els cargols havien desaparegut-. L'utilitzen absolutament tot. I per què
no? Tothom ho fa. -Una ràfega de vent ressec va agitar els seus flocs castanys
i els va escampar sobre els seus ulls-. Em sap molt greu, Owen.
El sol s'estava
posant. Els colors vermell, rosa i cinabri dels seus llums canviants estaven
per tot arreu i rebotaven en la graveta, les roques i les gegantines xemeneies
de vidre, fent que en Luke tingués la sensació d'estar atrapat en un gegantesc
riu de lava mancat de límits que s'estirava fins arribar als confins del món.
La brisa s'havia convertit en un torrent de vent, i la temperatura estava
baixant molt de pressa.
-Si més no vas
aconseguir fer-te amb un dels seus lliscadors. Bé, ja és alguna cosa...
–L’Àrvid va abaixar la veu-. Eh... No tindries deutes pendents a causa de la
càrrega, oi? -Va ficar els dits en uns guants teixits per algú que no sabia
manejar molt bé les agulles de fer mitja i li va llançar al Luke una jaqueta
d'aspecte bastant llardós que va treure de sota el seient del lliscador. El seu
alè ja s'havia transformat en un núvol de boira-. Em refereixo a la càrrega que
transportaves a la teva nau, ja saps... Espero que no hi hagi ningú que pugui
ficar-te en embolics per haver-la perdut.
En Luke estar a punt
de dir-li que no es preocupés més per la seva càrrega fictícia, però llavors va
tenir una idea. Quan va respondre també bé va baixar la veu, encara que
resultava gairebé escandalosament obvi que no hi havia res ni ningú que pogués
sentir-los en centenars de quilòmetres a la rodona.
-Bé, la veritat és
que preferiria que un parell d'individus creguessin que no vaig aconseguir
sortir amb vida de la meva ala-B fins que hagi aconseguit reunir una mica de
capital que em permeti recuperar-me -va dir-. Suposo que ja m'entens, no?
L’Àrvid va assentir,
comprenent a què es referia amb una rapidesa que va fer que en Luke es
preguntés si les visites dels contrabandistes serien molt freqüents. Pedducis
Chorios estava molt a prop, de manera que semblava lògic suposar que els
contrabandistes serien una presència familiar.
-Pots passar la nit
amb mi a casa de la meva tia, al Canó Rubi -va dir l’Àrvid-. Si intentessis
dormir a la intempèrie acabaries congelat, saps? I a més, si vols vendre el teu
lliscador tia Gin t'ho pagarà al millor preu possible, i amb aquests diners
n’hi hauria prou per poder sortir del planeta, quan arribis a Hweg Shul.
-Gràcies -va dir en
Luke, embolicant-se en els malmesos plecs d'aquella jaqueta que li quedava
massa gran-. T’ho agraeixo.
-Bé, no rebem moltes
visites de fora -va dir l’Àrvid amb una certa timidesa mentre tornaven a
l’Aratech-. Els Veterans són una mena de gran família en què tothom és cosí de
l’algú, però els que hem arribat aquí durant els últims deu anys ens agrada
assabentar-nos què tal van les coses pel Nucli. Suposo que ja m'entens, no?
En Luke l'entenia.
Durant l'hora i mitja següent, i mentre l’Àrvid s'enfrontava al vent del vespre
i pilotava el lliscador sobre les planes del llit marí ajudat per la tremolosa
claredat d'un parell de llums químiques, va entretenir al noi amb històries de
contrabandistes de segona mà que li havia sentit explicar a la Mara, al Han i
al Lando i amb relats de la Rebel·lió que combinaven les seves pròpies
aventures amb les de la Leia, la Wínter i en Wedge. En Luke va afegir notícies,
rumors i insinuacions en quantitat suficient per donar a entendre que era un
saltaplanetes de segona categoria que es guanyava la vida el millor que podia
per entre el caos sense posar-se de part de cap de ningun dels dos bàndols,
d'una manera molt semblant a com ho havia fet en Han en un passat no tan
llunyà.
I, com li hauria
ocorregut al mateix en Luke deu o dotze anys i unes quantes vides abans,
l’Àrvid de seguida va quedar fascinat per les seves històries.
El jove havia perdut
moltes hores de la seva jornada per ajudar al Luke. En Luke estava bastant
cansat i hagués preferit dormir o fer-li algunes preguntes sobre aquell món
fantasmagòric de llum i vidres implacables, però sabia que la petita diversió
que pogués proporcionar-li serviria de pagament a totes les molèsties que
s'havia pres l’Àrvid. Mentre parlava, en Luke es va dir que després ja tindria
temps de sobres per tractar de trobar resposta a totes les preguntes que li
havien portat fins allà.
Una resplendor
llunyana va apunyalar el cel sobre el teló de fons de la foscor.
- Què...?
- Deu ser l'estació
artillera! –L’Àrvid va recolzar els peus en un sac de llast i va deixar caure
tot el pes del seu cos sobre la maneta de control-. I a més sembla una nau
bastant gran. Crec que s'està acostant a Punta Lúgubre...
El lliscador es va
anar enfonsant pesadament cap a terra, i la vista de les seves llums van
brillar sobre les facetes de vidre sota d'ells. El vent havia cessat amb
l'arribada de la foscor, i la seva desaparició havia fet que el fred es tornés
prou intens perquè en Luke estigués notant punxades de dolor a les orelles i
les dents.
-Hi ha un parell de
rifles desintegradors sota el seient, Owen. Et faria res agafar-los?
En Luke es va ajupir
i va trobar un desintegrador protònic Seinar i un Merr-Sonn Estàndard Quatre
francament venerable.
-Pots utilitzar el
rifle protònic -li va oferir generosament l’Àrvid mentre trepitjava
l'accelerador i els penyals i xemeneies disperses començaven a desfilar al seu
voltant amb horripilant rapidesa-. El Quatre és una mica temperamental, així
que serà millor que em deixis manejar-lo.
-Eh... Sí,
probablement serà millor. -En Luke va inspeccionar el Seinar. L'arma, un
exemplar en avançada fase geriàtrica, havia estat reparada en diverses
ocasions, igual que passava amb tot l'equip que en Luke havia vist al planeta
des que van arribar, però estava impecablement net i els indicadors marcaven un
nivell màxim d'energia -. Què està passant?
Els esclats de llum
que ballaven per davant d'ells procedents del nivell del sòl, i no anaven
dirigits cap al cel. En Luke es va agafar a un agafador i es va incorporar. El
vent va bufetejar el seu mico de vol gris mentre en Luke llançava la seva ment
a través de la foscor, intentant arribar fins a l'origen d'aquells centelleigs
intermitents. Ira. Violència. Un terrible remolí en la Força.
-No seran aquesta...,
aquesta espècie de llampecs de superfície que vaig veure fa una estona, oi?
L’Àrvid, el cos tens
sobre el banc, va moure el cap.
-Sembla com si
l'estació estigués sent atacada.
L'estació artillera
era un complex de siluetes de permacret fosques i escarransides que semblaven
haver-se fos amb les espatlles d'os negre dels turons. L’espurneig de la llum
làser va permetre que en Luke distingís l'enorme cilindre del mur exterior, una
forma geomètrica originalment llisa recoberta per les marques i esgarrapades
del temps i les tempestes de sorra. No hi havia porta, poterna, entrada o
finestres. Les estructures superiors de l'estació, allà on el lluent morro
negre del canó apuntava al cel, estaven coronades per una precària estacada de
pals i taulons de fusta de botoner i el que semblaven troncs sencers de loaks
espinosos en els quals les masses nuoses i retorçades s’estiraven en totes
direccions com una pasterada de llances, i entre les quals s'amagaven
passarel·les, ponts i petits nius protegits des dels que els defensors podien
disparar sobre persones que hi estiguessin sota. Llums diminutes semblaven
haver-se quedat enredades en les acumulacions d'objectes negres: hi havia
llanternes, bengales de sodi i, aquí i allà, l'ocasional filera de llums de
treball improvisades, la seva resplendor sulfurosa va permetre que en Luke
veiés siluetes en moviment que es desplaçaven veloçment per entre les ombres
tremoloses. L’Àrvid va detenir el lliscador a dalt d'un cingle des del qual es
dominava el petit canó en el qual es trobava l’estació, situada a uns cent
metres de les parets. Des d'aquell privilegiat punt d'observació en Luke va
poder veure com el petit grup d'atacants corria d'una punta a l'altra de la
curvatura del bastió, ruixant la superestructura amb esclats de llum protònica
que cremaven en la foscor durant uns instants abans d’esvair-se.
-Vaja, però si és en
Gerney Caslo... –L’Àrvid ja tenia els macrobinoculars indispensables per a
qualsevol habitant de la frontera col·locats davant dels ulls, i estava
ajustant els seus controls mentre seguia els moviments d'una o altra figura-.
En Gerney és un dels venedors d'aigua més importants de tots els que fan negoci
amb el nostre preuat líquid entre aquest lloc i Hweg Shul. Sense ell mai
hauríem aconseguit tornar a posar en marxa aquestes velles estacions de
bombament. Els Veterans havien deixat que s'anessin podrint, i només s'ocupaven
de les que hi ha als seus pobles. Veus a aquesta noia d'aquí, la dels cabells
blancs? És l’Umolly Darm. Trafica amb vidres-fantasma, aquesta varietat
allargada de color verd i violeta que creix en raïms sobre els turons més
alts... Els usen per fabricar no sé quin equip òptic que se suposa que fa que
les flors creixin més de pressa en mons amb sols de la classe K o alguna cosa
per l'estil. Treballa per a una petita organització de transportistes de Hweg
Shul: disposen de tres naus suborbitals, i poden fixar el preu de venda de
qualsevol carregament que aconsegueixin fer passar a través de les pantalles de
foc de les estacions.
L’Àrvid va abaixar
els macrobinoculars. Tota la seva actitud deixava molt clar que no es delia per
unir-se a l'atac, encara que en Luke es va adonar que havia deixat el Merr-Sonn
Quatre prou a prop seu per poder empunyar-lo en qüestió de fraccions de segon.
-És una de les
poques persones que pot proporcionar-te un seient a bord d'una nau. -L'alè del
jove es va convertir en un nuvolet de diamants-. Ella o en Seti Ashgad, en el
mateix Hweg Shul... Si vols, l’Umolly podria aconseguir-te informació a través
del directori del poble.
Una cridòria
llunyana va ressonar sota d'ells. Un petit grup del que semblaven grangers
armats i habitants d'algun llogaret estava pujant a un lliscador que havia
estat col·locat al costat del mur. En Luke no necessitava els macrobinoculars
per veure els dipòsits de flotabilitat extra instal·lats sota el casc del
lliscador. Els atacants devien d'haver esperat fins que els vents del vespre
deixessin de bufar per poder utilitzar un mitjà de transport antigravitatori a
tanta distància de terra.
El vehicle també
havia de comptar amb alguna mena de primitiu escut deflector, perquè les roques
i les llances llançades des de dalt fallaven el blanc amb sospitosa
insistència. Una de les siluetes agotzonades va manipular una consola de
control improvisada, i el lliscador va iniciar un lent ascens al llarg del mur.
En Luke es va
preguntar si els defensors coneixerien prou bé el funcionament dels escuts
deflectors perquè se'ls ocorregués despenjar a un home suspès d'una corda fins
a deixar-lo sota del vehicle que pujava cap a ells.
- Creus que la
senyoreta Darm podria informar-me de quan vindrà algú?
-No veig per què no.
Ja t'he dit que no rebem moltes visites, però pràcticament totes arriben a
través de Hweg Shul.
Una corda va brollar
del garbuix de troncs. Com una plomada suspesa d'un fil, una prima silueta de
gràcils moviments vestida amb greixoses peces carmesines, cuir vell i el que
semblaven ser parts d'una antiquíssima cuirassa de les tropes d'assalt, va
començar a baixar amb veloç despreocupació al llarg de la superfície de
permacret, mantenint-se prou allunyada del lliscador i el seu petit grup
d'atacants perquè la corba del mur li oferís una certa protecció contra els
feixos làser. Només un tret perfecte hagués pogut fulminar al defensor
solitari, i cap dels atacants enfilats al lliscador tenia tanta punteria. Els
feixos d'energia van passar molt lluny d'ell i van rebotar en la dura paret
negra, deixant llargues cicatrius negroses però sense arrencar-ne ni un sol
fragment. La dinastia Grissmath sabia com construir les seves fortificacions.
I llavors, just en
el moment precís, el defensor es va envoltar un braç amb un parell de voltes de
corda extra i, sostenint un cinturó ple de magranes amb l'altra, es va apartar
de la paret mitjançant una potent puntada per descriure una perllongada
paràbola volant que, com si fos un pèndol, va acabar portant-lo molt a prop de
la part inferior de la plataforma d'assalt improvisada. Els ocupants de la
plataforma van començar a disparar cap avall en un frenètic intent d'acabar amb
la silueta color vermell sang que venia cap a ells a través de la foscor, però
la barana del lliscador els hi va impedir apuntar amb la precisió suficient.
El cronometratge
havia estat impecable. El defensor solitari va llançar el cinturó de granades cap
amunt, i l'expert gir del seu canell que el va dirigir cap a la part inferior
del lliscador va ser suficient perquè el cinturó quedés atrapat en
l’equilibrador d'emergència. El defensor solitari va tornar a entrar en
contacte amb la paret i es va allunyar d'ella mitjançant una segona puntada,
balancejant l'extrem de la corda per desaparèixer entre la foscor. La corda ja
s'estava escurçant amb gran rapidesa a mesura que els defensors amagats a la
seva superestructura hissaven al llançador de magranes. La plataforma va
començar a baixar cap a terra mentre els segons transcorrien a tota velocitat.
Els atacants la van abandonar quan estaven a vuit metres del terra, saltant en
totes direccions, i el lliscador va esclatar entre un diluvi de metralla roent
a dos metres per sobre d'on haurien estat els caps dels atacants de no ser per
la seva ràpida fugida.
Els feixos
lluminosos de diversos reflectors van lliscar sobre la grava en un sobtat
esclat de claredat procedent de la plana. Les llances i les fletxes van relluir
amb centelleigs metàl·lics mentre solcaven l'aire, i un polsim de vermellosos
trets làser va omplir la nit amb un tapís de puntades acompanyades pels secs
espetecs de les armes de projectils. En Luke va concentrar la seva ment a
través de la Força per travessar la foscor i va veure una bigarrada multitud
d'homes i dones que s'acostaven ràpidament sobre un considerable nombre de
lliscadors i motos aèries. Aquell nou contingent anava encara pitjor vestit que
les forces d'atac -que en Luke va suposar que serien Nouvinguts-, però els seus
integrants no compartien el gust pels parracs exòtics que semblava
caracteritzar els theranians.
Eren molt més
nombrosos que qualsevol dels altres dos grups, i hi hauria més d'un centenar
entre homes i dones. Els Nouvinguts es van tornar cap a ells, cridant i
enarborant les seves armes, i en Luke va poder sentir les malediccions i
acusacions que aletejaren pel gèlid aire nocturn. Així que els dos bàndols van
haver entrat en contacte, amb prou feines es van fer trets. La batalla semblava
més aviat una enorme baralla de bar, amb homes i dones empenyent-se i donant
tirons, colpejant amb garrots, palanquetes o aixades, agafant, llançant cops de
puny i tirant dels pèls. «Són enemics -va pensar en Luke-, però es tracta d'uns
enemics que saben que tornaran a trobar-se a la mateixa botiga per comprar
alguna cosa de menjar demà al matí.»
-Suposo que aquests
d'aquí han de ser els Veterans, no? -Va preguntar, i l’Àrvid va assentir amb
expressió enfosquida.
-Condemnats
idiotes... -Va remugar el jove-. Què més els dóna a ells que intentem comerciar
amb l'exterior? Què els pot importar que canviem les nostres collites per
bombes d'aigua, processadors i mitjans de transport? Si volen, poden viure com
animals, però no entenc per què ens obliguen a viure com ells.
L’Àrvid va empènyer
les palanques amb una ganyota de disgust, va fer retrocedir el lliscador i va
començar a baixar per la cinglera. «Perquè esteu al seu planeta, potser?», Va
pensar en Luke.
Va llançar una
ràpida mirada de dalt a baix i va veure figures immòbils entre les biguetes i
troncs de la superestructura de l’estació, les seves siluetes es veien per
l'aspra claredat de les llums: el guerrer carmesí de cos prim i gràcils
moviments hi era, i al seu costat es podia distingir la silueta, esvelta i
diminuta, del que semblava un home més jove amb llargs cabells recollits en
trenes. Una prima llança de llum verdosa va sorgir del canó principal de
l'estació i va sortir disparada cap al cel en un veloç ascens per darrere
d'ells, perdent-se en la llunyania nocturna.
Un instant després
una segona llum va brollar dels turons. Un puntet de foc va florir en el cel,
gairebé invisible en la distància infinita que s'estenia sobre els seus caps.
-Oh, per tots els
siths... -Va murmurar l’Àrvid, mirant per sobre ma de l'espatlla mentre tornava
a baixar cap a terra-. Algú està intentant baixar.
Els atacants van
deixar d’empènyer i maleir al costat del mur. Tant ells com els Veterans que
els havien atacat des del darrere es van quedar sobtadament immòbils en grups
d'expressió fosca i malhumorada, panteixant com dracs en el fred de la nit.
Tots van mirar cap amunt quan el canó de l'estació va tornar a disparar el seu
feix.
-Li han donat a un
–va remugar l’Àrvid, detenint el lliscador al final del cingle-. Però no han
aconseguit acabar amb tots. En Gerney sabrà quina càrrega ha arribat i quant
cobraran per ella.
«És la nau d’en Seti
Ashgad», va pensar en Luke. Resultava obvi que l'atac a l'estació artillera
havia estat meticulosament organitzat i coordinat –ei! qui podia saber des de
quants llocs havia arribat simultàniament? - Per augmentar les probabilitats
que el líder populista pogués tornar sa i estalvi.
La diminuta explosió
que acabava de tenir lloc en les capes altes de l'atmosfera va fer que els antics
atacants reprenguessin les seves malediccions i amenaces i es llancessin a una
nova ofensiva que tenia com a únic propòsit el fet de permetre'ls desfogar la
seva frustració i la seva ràbia. L’Àrvid va tornar a trepitjar l'accelerador en
un sorrut silenci, i els ulls d’en Luke van ser atrets un cop més cap a
l’homenet dels cabells trenats immòbil a la part alta del mur i la silueta alta
i prima que s'alçava al costat d'ell abans de què els penyals i les xemeneies
de vidre ocultessin l'estació artillera.
El lliscador de
l’Àrvid va arribar al lloc on les últimes fileres de roques disperses eren
substituïdes pel buit dels llits marins banyats per la claredat estel·lar i va
arribar als grups de combatents en retirada, homes i dones vestits amb granotes
de treball verdes, grogues o ataronjades descolorides per la sorra, rifles a
l'espatlla o desintegradors penjant dels cinturons, eines que permetien
identificar al primer cop d'ull als habitants de les fronteres a tota la Vora
Exterior. De tant en tant eren avançats per lliscadors o motos aèries
carregades de Veterans i llavors els Nouvinguts maleïen i agitaven els punys,
però no es van produir noves hostilitats.
Ja s'havien allunyat
força de l'estació artillera quan en Luke va veure aparèixer davant seu una filera
de lliscadors estacionats a la plana, la majoria dels quals estaven gairebé tan
malmesos com l’Aratech de l’Àrvid. Els Nouvinguts estaven pujant als vehicles.
- Ets tu, Àrvid? -Va
cridar un home.
- On t'havies ficat,
nen? -Va preguntar una veu femenina.
La veu pertanyia a
una dona ja força gran que al Luke li va recordar a la seva tia Beru, perquè
tenia el mateix rostre colrat per la intempèrie i la seva aurèola de
competència callada i tranquil·la-. I d'on has tret aquest lliscador? Has
tingut problemes?
-Aquest lliscador és
del meu amic Owen, tia Gin. –L’Àrvid va assenyalar al Luke amb una mà-. Es...
Se’l va portar per cobrar un deute pendent.
La tia Gin va
acostar el seu vell vehicle al lliscador de l’Àrvid i els seus llavis es van
corbar en un lent somriure mentre els seus ulls d'experta, capaços de distingir
les característiques de qualsevol equip fins i tot sota la llum tremolosa i
intermitent dels llums de sodi, identificaven el probable origen del lliscador
subjectat a la coberta de càrrega.
- De debò? I a què
et dediques, Owen?
-Sóc mecànic de
lliscadors, i vaig a Hweg Shul. -En Luke va deixar el desintegrador protònic de
l’Àrvid sota el seient-. L’Àrvid va tenir l'amabilitat de treure’m dels turons
quan els dipòsits d'aquest trasto van exhalar el seu últim sospir -va afegir,
ficant-se les mans enguantades a les aixelles per tractar de protegir-les del
fred.
-L’Owen dormirà amb
nosaltres aquesta nit, tia Gin..., si no us sembla malament, naturalment -va
dir el jove, dirigint-se a la seva tia amb una afable jovialitat que en Luke
mai havia estat capaç d'emprar amb la seva família adoptiva de Tatooine -. He
pensat que podia portar-lo a Hweg Shul al matí.
-Per mi d'acord -va
assentir Gin-. Suposant que no vulgui quedar-se a treballar una temporada per
aquí, naturalment... No podem pagar un gran sou -va seguir dient mentre es
tornava cap al Luke-, però tindries menjar i un sostre i això et permetria
estalviar alguns diners per a la ciutat. I una mica d'ajuda no ens aniria gens
malament, per descomptat...
-Fa una hora no ens
hauria vingut gens malament, cert -va grunyir un home molt corpulent amb una
frondosa barba que li donava l'aspecte d'un bantha enfurismat i que acabava
d'aparèixer a bord d'un Saltador SoroSuub gairebé antediluvià.
Els feixos dels focus
del lliscador no paraven de saltar i ballotejar, però així i tot en Luke va
poder adonar-se que el terreny havia canviat. Va sentir la variació primer a
l'aire, que s'estava tornant una mica menys ressec. Tot d'una la grava va
desaparèixer per ser substituïda per una prima capa de terra polsosa, i en Luke
va poder distingir les plantes tenaces i resistents que tan bé coneixien els
terraformadors colonials, des del bolter fins a l'enfiladissa cautelosa passant
els ubics massissos de les balcrabbianes. Davant seu, retallant les seves
primes siluetes contra la tènue llum ambiental d'un assentament, s'alçava una
filera de troncs de botoner que elevava les seves esclarissades copes cap al
cel, i darrere d'ells s'agitaven les fantasmagòriques ombres flotants dels
globus antigravitatoris lligats a terra, estarrufats de brocorda, smoor i
alguna cosa que, a jutjar per com feia olor, devia ser majie. Després del
silenci dels erms, els suaus grunyits dels blerdos i el bombolleig ofegat dels
pastadors semblava estranyament potent, i gairebé ofegava el brunzit dels
milletes i el vol entre metàl·lic i espetegant dels nàfens nocturns.
«Fantàstic -va
pensar en Luke-. Drochs i, a més, nàfens...»Es va preguntar si hi hauria algun
planeta a la galàxia que aquelles irascibles feristeles marrons no haguessin
aconseguit colonitzar. Els nàfens adults sorgien de cries diminutes amagades en
els materials d’embalatge i obligaven a dur a terme llargues tandes
d’inoculacions, ja que sempre se les arreglaven per contraure alguna classe de
malaltia local, mutar-la i tornar-la als colons i els ecosistemes indígenes a
través de les seves mossegades.
- A què venia tant
rebombori? -Va preguntar, fent-se l’ingenu i recordant-se a si mateix que no
sabia de quant poder real disposava l’Ashgad.
L’homenàs va fer una
ganyota d'irritació.
-Doncs a què ja ens
hem atipat, així de senzill. Ens vam assabentar que estava a punt d'arribar un
altre saltaplanetes amb un carregament de xips i peces d'androides, i que
aquests condemnats theranians anaven a vaporitzar-lo perquè aquest condemnat
Oient de les trenetes seu els hi havia dit que els androides anaven en contra
de la natura o alguna cosa per l'estil. Maledicció, si no els agraden els
androides llavors importarem bandies... Si els mantens ben alimentats són prou
resistents per fer la feina dels androides, i tenen just el grau
d'intel·ligència necessari per agafar coses i portar-les d'un costat a un altre
sense crear-te problemes. He sentit dir que podem portar-los des d’Antemeridià
per molt pocs diners.
-Oh, apa, Gerney...
-El va interrompre la Gin amb visible irritació-. Si als Oients no els agraden
els androides, pots estar segur que encara els agradaran menys els esclaus!
- Els bandies no són
esclaus! -Va cridar en Gerney Caslo, posant-se fet una fúria-. Això és com dir
esclau a un cu-pa! Ets pitjor que el meu cosí Booldrum! Els bandies es
reprodueixen tan de pressa com els conills de les sorres, són tan bons
treballadors com els androides i viuen molt millor si hi ha algú que
s'encarregui de tenir cura d'ells.
-Això és qüestió
d'opinions.
-Oh, només perquè
algun condemnat protector dels animals va fer un tripijoc amb una Prova
d'Intel·ligència...
-Els bandies són
éssers intel·ligents -va intervenir en Luke en veu baixa i suau-. Potser no són
tremendament llestos, però tenen dret a no ser-ho. He conegut alguns humans que
tampoc eren tremendament llestos. Els bandies es mereixen alguna cosa millor
que l’esclavatge.
- I qui dimonis ets
tu? –En Gerney va llançar una mirada furibunda a la silueta esvelta de rostre
lleugerament barbut tranquil·lament asseguda al banc del lliscador i envoltada
per una foscor gairebé total, i quan va tornar a parlar va adoptar un to
aparatosament sarcàstic-. Ets un altre d'aquests tipus que es dediquen a
donar-nos maleïdes conferències sobre els maleïts drets dels maleïts éssers
intel·ligents de la maleïda galàxia?
-Bé, de tota manera
hi ha molt més que discutir al respecte -es va apressar a dir la tia Gin mentre
alçava la vista cap al Luke-. Vas descendir als turons, pelegrí? No t'hauràs
trobat amb els theranians, oi? Has vist si estaven tramant alguna cosa?
- A banda de
desmuntar la meva nau i portar-s’ho absolutament tot excepte els trossos de
cinta adhesiva per a l'espai, vols dir?
En Luke va somriure,
comprenent que la Gin intentava evitar una baralla, i la dona li va tornar el
somriure. La cinta adhesiva platejada per a l'espai havia donat origen a
innombrables acudits entre els colons, de la mateixa manera que havia passat
entre els rebels: tot es mantenia unit gràcies a ella, des dels sistemes
domèstics fins -o això s'afirmava -el Palau Imperial de Coruscant.
-No t'ho prenguis a
broma. -La dona que l’Àrvid li havia assenyalat dient-li que es deia l’Umolly
Darm va avançar cautelosament fins aturar-se al costat del lliscador d’en
Caslo. Era baixeta, esvelta i bastant maca, i veure que portava un canó iònic
penjant de l'espatlla va fer que en Luke pensés que devia tenir uns músculs
dignes d'un Rancor-. Unes sis hores abans de l'atac va haver una... Bé, en
realitat no sé què era. He sentit parlar de tempestes de la Força als Veterans
en més d'una ocasió, i allò devia ser una. No havia vist alguna cosa tan rara
en tota la meva vida, creu-me... Totes les eines van sortir acomiadades del
banc i van començar a voletejar per l'habitació com si hi hagués un cicló. Les
caixes de vidres es sacsejaven, expulsaven les roques i saltaven dels
prestatges, i al final del carrer semblava com si algú estigués picant les
prestatgeries del nostre petit supermercat amb un martell pneumàtic. En Tinnin
Droo i en Nap Socker estaven treballant en el seu fonedor de metalls, i diuen
que de sobte el maleït trasto es va posar a saltar com si estigués viu... En
Socker va patir cremades tan greus que no creuen que pugui sortir d'aquesta.
Va entretancar els
ulls, i una guspira de fúria i preocupació va cremar en les seves blaves
pupil·les.
-Sempre estaven
dient que els Oients pateixen algun tipus de poder especial -va murmurar-. Però
jo mai havia sentit parlar d'una cosa així, podeu creure’m... Els Veterans
diuen que fa cent o dos-cents anys hi havia moltes tempestes de la Força.
-Els Veterans diuen
això, els Veterans diuen allò... -Es va burlar en Gerney Caslo-. També diuen
que els seus Oients poden curar qualsevol cosa, des de la febre del pètal fins
a una cama trencada, amb només imposar les mans. -La seva mirada va tornar a
recórrer al Luke des del cap fins als peus -. Quan et vas trobar amb aquests
theranians, amic, i què dimonis estaven fent?
En Luke va moure el
cap.
-Em van atacar amb
llances i rifles de projectils quan vaig baixar, i vaig aconseguir escapar
d'ells -va dir-. Això va ser tot.
Sis hores abans de
l'atac a l'estació artillera...
... En el mateix
instant en què en Luke havia usat la Força per escapar.
«Ho sabia.» La
presència de la Força tan intensament perceptible a tot arreu i el seu terrible
poder, aquella immensa energia que s'havia agitat al seu voltant com un
vendaval i que havia impregnat fins al mateix aire amb la seva frenètica
activitat...
Era ell qui havia
causat la tempesta de la Força.
La veu d’en Yoda va
sorgir del passat i va arribar fins a ell, i els dits verdosos de pell aspra i
rugosa van semblar pessigar-lo amb força. «La seva energia a tots ens envolta i
ens uneix... Sentir la presència de la Força al teu voltant has, entre el teu
ésser i l'arbre, per tot arreu.»
L'ancià Jedi devia
saber-ho. La Callista també devia saber-ho. En Luke havia pensat que podria
seguir el seu rastre a través de la Força mitjançant la seva ment, però ja no
estava tan segur d'això. De fet, i tenint en compte que la Força podia arribar
a ser com un diluvi de llum que encegués la seva ment, en Luke ja no estava
molt segur de si podria seguir el rastre a res o a ningú en aquell planeta.
-Bé, el fet, fet
està -va dir la Gin filosòficament-. Parlar del que ha passat no millorarà la
situació.
-Però picar un
parell de caps sí que podria millorar-ho una mica -va grunyir en Caslo, posant
en marxa el seu vehicle mentre els llums blanc blavosos de l’Aratech arrencaven
espurnes a les lluents carcasses negres del seu rifle desintegrador-. Només
vaig a dir-vos una cosa: serà millor que vagin amb més cura en el futur. Quan
l’Ashgad torni d'aquesta conferència seva...
-La boca d'en Gerney
sempre ha estat la part més desenvolupada de tot el seu cos -va explicar la
Gin, fent girar la seva moto per evitar l'amarra d'un globus antigravitatori
tan gran com una caseta del que penjaven els cables foscos d'una massa de
lianes, amb delicats núvols de nisemia florint entre elles com nuvolets.
Ja estaven bastant a
prop de les llums de Canó Rubí i les collites que permetien subsistir al poble
eren visibles per tot arreu, amb els brots rabassuts del Bott i l’smoor creant
un fosc trencaclosques de vegetació escampada sobre la prima capa de terra de
les granges dels Veterans, i les torres eriçades de pinxos dels topats i el
cerelínc protegint les plantes més fràgils i productives dels Nouvinguts de les
plagues i malalties que poguessin habitar a terra. Els globus antigravitatoris
eren encara més eficaços en aquest aspecte, però en Luke sospitava que també
eren considerablement cars. Tots els globus estaven suspesos força per sobre
del terra, i les seves amarres s'havien tensat cessant el vent.
-Però la resta de la
seva família és gent decent. El seu cosí Booldrum té la biblioteca més gran de tot
Hweg Shul... És fins i tot més gran que la d’Ashgad, ho sabies? L'oferta de
quedar-te aquí i fer-me un cop de mà durant una temporada segueix en peu.
En Luke va moure el
cap.
- Gràcies, però si
en Darm pot ajudar-me a trobar a un amic que potser ha vingut a fer negocis a
Hweg Shul me n'aniré tan aviat com pugui.
-Com vulguis. -Tia
Gin va inclinar el cap per assenyalar els dos grups de llums que definien el
poble, amb les pulcres fileres dels habitatges dels Nouvinguts sostingudes per
pals de fusta de botoner i les masses de claredat, més tènues i situades més
avall, que indicaven on es trobaven les més humils morades dels Veterans-. Tinc
estofat i cervesa a casa, a menys que els dos vulgueu anar a la taverna del
Bott Florit amb la resta dels taujans per parlotejar del paradís en què podria
convertir-se aquest lloc si ens permetessin obrir-lo al comerç. Però la veritat
és que el nostre món mai arribarà a ser un paradís per moltes hores que en Seti
Ashgad dediqui a parlar amb aquest personatge tan important al que ha anat a
veure. -Va tornar a mirar al Luke-. Si el teu cor no està en pau amb si mateix,
cap lloc pot ser un paradís.
Després va fer girar
la seva moto aèria en un prolongat viratge i es va allunyar cap a les cases
dels Nouvinguts i la potent resplendor dels seus llums.
Tenia raó,
naturalment, però en Luke dubtava que la seva opinió fos compartida per la
majoria de Nouvinguts..., i en realitat no hi havia cap raó per la qual haurien
de pensar com ella, naturalment. Tenien dret a viure de la manera més còmoda
possible, i ningú podia negar-los el dret a veure com els seus fills creixien
gaudint d'una atenció mèdica adequada o a intentar fugir dels esforços
horribles, incessants, esgotadors i inevitables en una agricultura primitiva i
una economia estancada.
Eren una minoria al
planeta, i la majoria de la seva població no volia que el seu món arribés a
formar part de la Nova República. Res del que en Seti Ashgad pogués dir als
representants de la Nova República alteraria aquesta realitat.
Però encara que els
seus lliscadors estaven fets de ferralla i peces separades i la seva roba
consistia en parracs apedaçats i peces improvisades, en Luke no va poder evitar
adonar-se que algú havia pensat que valia la pena gastar un munt de diners
perquè fins al darrer dels Nouvinguts estigués armat amb els models més recents
i sofisticats de rifles, desintegradors i canons sònics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada