Planeta de Penombra (XIX)

Anterior

Capítol 19

-En Luke va ser capaç d'enfrontar-se a Vader -va dir la Callista-. Va suportar l'ésser derrotat per ell i el fet que li tallés la mà, tal com li havien tallat a ell, per així acceptar el fet que en Vader era el seu pare. Després va saber renunciar a aquest fet per seguir vivint i crear-se un futur. Tu mai vas tenir aquesta oportunitat.

-Estàs parlant d'un tipus d'experiència per la qual no sento molts desitjos de passar -va observar la Leia en un to bastant sec-. Vaig conèixer en Vader i podia veure’l, immòbil darrere d’en Palpatine o seguint-lo tan silenciosament com si fos un fantasma, cada vegada que anava a la seva cort. Creu-me, Callista: mai acceptaré que ell era el meu pare.

-Llavors sempre seràs l'esclava de la seva ombra.

Una guspira d'ira va cremar en els ulls de la Leia. Durant uns moments cada dona va aguantar la mirada grisa de l'altra sota la tremolosa resplendor de la foguera i la freda claredat de les làmpades de sodi escampades pel campament dels theranians. La majoria dels seguidors del culte s'havien ficat al llit al voltant de la boca de la més gran de les cavernes resplendents després que els últims esclats de la tempesta de la Força acabessin de consumir-se a si mateixes. Excepte uns quants sentinelles que muntaven guàrdia congost amunt, tots s'havien lliurat al somni. Bé havia desaparegut, algú va dir que per entrar en comunió amb la nit. Pel que sembla això era el que feien els Oients, perquè tots els que van sentir aquella afirmació es van limitar a assentir.

La Leia i la Callista, bastant separades dels altres, es trobaven pràcticament totes soles.

Va ser la Leia qui va desviar la mirada primer. Els seus malsons van tornar a ella, omplint la seva ment amb la forma i el rostre dels seus temors. Es va recordar de la ràbia que s'havia apoderat d'ella, i d'aquella estranya necessitat de demostrar que era alguna cosa més que la filla de l’Ànakin Skywalker. Hi havia pres i usat la seva arma, els noghris, per protegir la seva seguretat i la dels seus fills i per reparar el dany que el seu pare els hi havia causat, però la mera idea d'haver d’enfrontar-se al món per a reconèixer que era la filla d’en Darth Vader era suficient per donar-li calfreds.

-No sé què suposaria el que ho acceptés -va dir per fi, parlant molt a poc a poc i tractant de trobar les paraules adequades-. Què passaria si convertís al Vader en una part de mi, tal com ha fet en Luke?

- Vols dir què significaria per als altres? - La Callista es va envoltar els genolls amb els seus llargs braços, immòbil sobre la llisa massa de vidre semblant a un munt de vidre fos que havia triat com seient mentre les ràfegues de vent agitaven la seva llarga cabellera fosca sobre el cuir carmesí de la jaqueta-. Estàs pensant en aquells que preguntarien què feia la seva filla governant el Consell?

-Potser, però sobretot penso en el que significaria per a mi i per als nens -va respondre la Leia-. Crec que necessitaré molt temps per a acceptar-ho.

Pensar en això va omplir la seva ment amb un terrible caos emocional, una fúria gelada a la qual va succeir la calor de les llàgrimes que s'amuntegaven a la seva gola.

-Ningú t'està demanant que ho facis demà -va dir la Callista-. Però si saps quines parts d'ell segueixen estant ocultes dins teu, llavors podràs saber què has de fer per construir una muralla al voltant d'elles i què has d'arribar a acceptar perquè formi part de tu..., perquè no pots permetre't el luxe de no ser forta, Leia. No pots deixar-te afectar per aquest tipus de coses.

-No -va murmurar la Leia-. Ja ho sé.

 La Callista es va aixecar i va despenjar l'espasa de llum del seu cinturó. La fulla color groc solar va sorgir de l'empunyadura, una llança feta d'estiu obrint-se pas a través de la foscor de l’hivern.

-Doncs llavors comencem -va murmurar.

En alguns aspectes practicar l'esgrima amb la Callista resultava més fàcil que fer-ho amb en Luke, encara que la Jedi perduda estava a l'altura del seu germà i exigia tant als seus deixebles com en Luke. Tot i així, la Callista comprenia la diferència de tècniques imposada per la menor altura i pes d’en Luke, coneixia els més delicats matisos de l'art de l’esgrima amb l'instint infal·lible d'una antiga alumna que ha estat rigorosament entrenada durant molts anys, i era molt més conscient de la distància i del càlcul dels moments adequats que cap dels homes amb qui s'havia entrenat la Leia. Igual que li passava quan practicava amb en Luke, la Leia no va experimentar la més mínima sensació de perill i va poder contemplar les fulles làser que es movien amb un suau brunzit sense necessitat témer aquelles armes, que podien obrir-se pas a través de la carn amb tanta facilitat com un filferro reescalfat a través del formatge, i només va experimentar una estranya sensació de joia i de llibertat de la que de seguida va començar a desconfiar instintivament per l'única raó que semblava perfectament lògica i adequada a aquell moment.

-Mou els peus -va dir la Callista amb veu impassible mentre feia brollar un diminut fil de fum d'una roca a un centímetre de la ja molt apedaçada bota de la Leia-. Mou els peus i no tinguis por del teu esperit. No cal que t’estiguis vigilant a tu mateixa en tot moment.

La Leia va retrocedir, amb la fulla xiuxiuejant i vessant una pàl·lida claredat blavosa sobre el seu rostre suat mentre els llargs circells de la seva cabellera castanya rogenca penjaven davant seu.

-Tinc por que si deixo de vigilar-me a mi mateixa faré una cosa que no hauria de fer, una cosa terrible... -Va murmurar.

-Ja ho sé -va dir la Callista-. T'has estat vigilant d'aquesta manera durant tota la teva vida, Leia. Què és el que tens por de poder arribar a fer?

-Tinc por de fer-li mal a algú -va respondre la Leia i amb prou feines hi va haver parlat va saber que estava dient la veritat i va comprendre que ja no estaven parlant del combat, i que totes dues ho sabien.

-Quan arribi el moment de colpejar ho sabràs -va dir la Callista-, i també sabràs quan cal retrocedir. Només hi ha una manera d'aprendre a reconèixer aquests moments, i és practicar més i més en comptes d'evitar tot contacte amb l'entrenament.

-No vull arribar a ser un altre...

Les paraules es van gelar en la seva gola.

- Un altre Palpatine? -Va preguntar la Callista-. Un altre Vader? No ets ni un altre Palpatine ni altre Vader, i ni tan sols ets un altre Bail Organa: ets la Leia.

La Leia va guardar silenci i va contemplar la suau claredat blavosa de la fulla d'energia i, més enllà d'ella, la brillantor una mica més pàl·lida de la Callista. Aquells dos fars desproveïts de calor il·luminaven la foscor al seu voltant, aïllant a les dues dones -estadista i guerrera, pensadora i ànima apassionada -al cor d'una brasa en flames.

- Encara no has estat capaç d'entendre-ho? -Va preguntar la Callista, parlant en un to de veu encara més baix i suau que abans-. En Luke ja ho ha comprès.

La respiració panteixant de la Leia es va anar normalitzant a poc a poc. L'arma semblava haver-se tornat més lleugera i estable en les seves mans, més part de si mateixa. Per primera vegada a la vida, la Leia es va adonar que estava somrient mentre empunyava l'espasa de llum. I, somrient, va fer un senyal a la Callista i va reprendre la contesa.

Aquesta vegada va ser la Callista qui va alçar una mà per demanar-li que es detingués. La Leia va baixar la seva arma. La Callista va tornar el cap, parant l'orella mentre les seves fosques celles s'unien en un lleu arrufament de celles. Un instant després Bé va entrar en el cercle de claredat de les torxes, el rostre prim i ple de cicatrius sòbriament solemne en el marc de la seva llarga cabellera.

-Atacaran l'estació artillera -va dir-. Vénen de Canó Rubí, i són molts. També atacaran les altres estacions.

- Com ho ha sabut? -Va preguntar la Leia.

Ella i la Callista estaven seguint als altres cap a les cavernes en les que havien amagat els lliscants i els cu-pes. La Leia va pujar a un trineu repulsor juntament amb tres theranians. La Callista es va enfilar d'un salt a la cadira de muntar d'un cu-pa de pell suaument daurada, va embolicar el seu rostre en els vels grisos i es va tirar a l'espatlla el rifle i les granades de llum.

-Diuen que senten veus, veus que parlen dins de les seves ments si dormen en certs llocs perduts entre els turons, o si beuen beuratges fets amb certes herbes... L'únic que sé sobre aquestes herbes és que suprimeixen l'activitat lineal de l'hemisferi esquerre del cervell. Bé sap utilitzar la Força, i posseeix grans poders curatius. Molts Oients són grans sanadors.

Es va tornar cap a la Leia i li va llançar un rifle i un arc. Hi havia fletxes a la part de darrere del trineu i ja estaven sent distribuïdes entre els seus passatgers, tant homes com dones, mentre els vehicles i animals iniciaven el seu veloç avanç a través de la gèlida foscor que precedia a l'alba, fluint pels congostos plens de silenci com un torrent d'aigua que baixés per un pendent.

-La Força és tan intensa en aquest món... -Va murmurar la Callista, sostenint amb delicada fermesa la regna del cu-pa entre els seus dits enguantats-. Djinn, el meu mestre, m'havia parlat de Nam Choris. Em va explicar una història sobre dos joves Jedi que van venir aquí fa segles a la recerca d'altres dons i d'un nou grau de control de la Força que no havien estat capaços d'assolir per si sols. Mai es va saber res més d'ells, però se suposa que un dels dos era un hutt. Sé que els Hutts viuen molt de temps.

 La Callista va bellugar el cap amb un gest entre malenconiós i perplex, com si estigués veient a aquella jove plena de desesperació que havia fugit de les ruïnes de la flota devastada de l’almirall Daala feia gairebé un any per buscar un lloc on anar, una pista que la guiés a través del laberint d'aquella recerca dels seus poders perduts que havia decidit emprendre.

-Quant al que vaig trobar... Bé, ja saps què vaig trobar: mesquinesa, velles picabaralles, submissió als desitjos més baixos i insignificants... Mai més, vaig pensar. Mai tornaré a ser el peó de ningú a causa dels poders amb què vaig néixer i que ja ni tan sols tinc. Però mentre estava presonera vaig veure el Protector. També havia vist en Dzym, i vaig comprendre què planejava fer. Suposo que no vas rebre el meu missatge.

-El vaig rebre. -La Leia va canviar la posició del rifle que penjava de la seva espatlla perquè no li copegés el costat i es va agafar a una de les torretes artilleres improvisades del trineu-. Però a aquestes altures les coses ja havien anat massa lluny perquè pogués tornar enrere. El missatge va arribar a les meves mans el mateix dia que me n'anava.

-Hauries d'haver dit que estaves malalta, o haver-te inventat qualsevol altra excusa per l'estil.

-Q-Varx i el Partit Racionalista havien trigat mesos a organitzar la reunió. Actuaven de bona fe... Eren peons, no espies. Vaig llegir la seva correspondència. No estava disposada a córrer el risc d'haver d’enfrontar-me a les repercussions polítiques d'una negativa.

La Callista va moure el cap.

-A vegades has de prendre aquest tipus de decisions -va dir la Leia. Va titubejar i després, perquè ella també odiava les sorpreses, va decidir seguir parlant-. En Luke també va venir amb mi. Va anar a Hesperidi per veure’m partir, i després va agafar un caça i va anar a la superfície del planeta per buscar-te.

 La Callista va tornar el cap cap a ella.

-No sé on és.

 La Callista va desviar la mirada. El que es podia veure del seu rostre estava tan immòbil i inexpressiu com una escultura d'ivori, però els seus grans ulls grisos es van omplir de llàgrimes per sobre de la vora del vel.

Van seguir avançant en silenci durant una estona, baixant per senders que a penes els resultaven familiars, el terra estava cobert de trossos de roca i estelles de vidre, amb dunes senceres de graveta elevades fins allà des de les planes que s'estenien per sota d'elles. Els vents de l'alba havien començat a bufar quan la tènue claredat solar va poder escalfar una mica el llit interminable dels mars morts. La Leia va entretancar els ulls per protegir-los de la sedosa claredat grisenca i això li va permetre distingir les masses més altes dels penya-segats que s'alçaven al voltant de l'estació artillera, amb el delicat encaix de les restes dels baluards superiors formant un dibuix negre contra l'aire perlí.

-No vaig trobar res que pogués ajudar-me -va dir la Callista per fi-. La Força és aquí, però no sota una forma que pugui tocar o entendre. El que viu aquí, sigui el que sigui i si és que hi ha alguna cosa realment viva en aquest lloc, és invisible i intangible. He intentat arribar fins aquesta vida misteriosa, Leia. Oh, sí, puc assegurar-te que ho he intentat una vegada i una altra... Els Oients diuen que aquestes veus que els parlen són els fantasmes dels homes sants de l'antiguitat, però jo crec que estan equivocats. Les veus es limiten a utilitzar les formes que els Oients porten dins de les seves ments.

Va tornar a moure el cap i els seus ulls es van entornar per contemplar el crepuscle sense ombres fet de vent i distàncies.

-Sé que a Hweg Shul hi ha una dona que fa negocis amb algunes empreses navilieres -va seguir dient després-. Quan tot això hagi acabat, aniré a veure-la i esbrinaré si puc sortir del planeta en un d'aquells vaixellets que usen per transportar carregaments, i després intentaré aconseguir els diners per anar a un altre lloc treballant en el que sigui. Vas a dir-li a en Luke que m'has vist?

-Faré el que tu vulguis que faci -va respondre la Leia-. M'agradaria dir-li, per descomptat, però si prefereixes que no ho digui... Bé, en aquest cas no ho faré.

 La Callista va obrir la boca per dir alguna cosa, però va canviar de parer.

-Què creus que hauríem de fer? -Va preguntar.

-Crec que seria millor que l'hi digués.

-Doncs llavors fes-ho -va murmurar la Callista-. Fes que ho entengui, si és que pots. Digues-li que l'estimaré fins a la fi de la meva vida, però que no pot formar part de la meva existència.

Serps de llampecs blancs van parpellejar de sobte sobre els cingles de vidre, fredes i pàl·lides sota la llum de l'alba. La Leia es va agafar a la barana del lliscador mentre el vehicle tremolava i es tentinejava, sacsejat pel que semblava un terratrèmol tot i que el terra estava immòbil sota els feixos elevadors antigravitatoris. Un penyal d'obsidiana que pesaria diverses tones es va retorçar i ballar sobre el vessant rocós de la muntanya davant d'ells, i el lluent talús de vidres que s'estenia per sota dels contraforts dels penya-segats va sortir acomiadat cap amunt en una sobtada erupció d'embuts que semblaven remolins estarrufats de dents.

Els theranians dels lliscadors van començar a cridar i van mirar al seu voltant amb les armes preparades per fer foc, i la Callista i Bé van haver de lluitar amb els seus cu-pes per aconseguir que es mantinguessin immòbils abans que els animals tinguessin temps de sucumbir al pànic.

-Una altra tempesta -va murmurar la Callista-. I crec que aquesta és encara pitjor que la d'abans.

-Hi ha algú amb ells que impulsa aquesta tempesta. -Els negres ulls de llangardaix de Bé estaven tancats, i tot el seu ésser semblava estar concentrat en l'esforç d'escoltar-. Mou aquesta tempesta a voluntat, la invoca i la dirigeix​​...

-Deu ser en Beldorion.

- Què fem? -Va preguntar un dels homes que viatjaven en el trineu repulsor de la Leia, tornant nerviosament el cap d'un costat a un altre per contemplar els penya-segats que espurnejaven sota la nova claredat mentre el món semblava haver-se aturat a un pas del caos.

Bé va tirar enrere les seves trenes amb una enèrgica sacsejada del cap.

-Devem fer el que se'ns ha dit que hem de fer -va respondre l’Oient-. Hem d'anar a la trobada i morir...

Si els horrors d'haver hagut de contemplar com els morts i moribunds de Cibloc XII eren despullats de les seves pertinences ja havien estat considerables, amb les baralles entre saquejadors, els androides controlats a distància patrullant d'un costat a un altre com insectes brunzint, la visió dels escassos supervivents que perdien les seves joies i els seus cilindres de crèdit a mans dels lladres, la foscor que va seguir a tot allò va ser infinitament pitjor. Les llums de la cúpula s'havien apagat, i els circuits auxiliars no trigarien a no funcionar. A les sales i laboratoris mèdics on C3PO, amb la paciència infinita pròpia d'un androide, estava emetent la seva petició d'ajuda en bandes alternes de bàsic i alguns dels sis milions de llenguatges que componien el seu repertori, els llums s'havien apagat del tot i a la plaça contigua només hi havia uns quants edificis il·luminats dels que brollaven tènues resplendors per mostrar el carrer que s'estenia sota de les finestres, en la qual ja no hi havia res que es mogués. El cos del saquejador mort jeia allà on l'havien deixat tirat els seus companys, despullat del seu vestit-A, que altres saquejadors s'havien portat juntament amb els components d'ordinador que havia estat arrossegant. El cos amb prou feines era una silueta negra per als receptors visuals de C3PO, encara que va romandre visible a la gamma infraroja durant algun temps. Les olors dels bacteris alienígenes i els organismes en diferents fases de putrefacció anaven impregnant l'atmosfera.

-Això no serveix de res -va acabar dient C3PO. L’R2, que s'havia quedat immòbil en un racó on es mantenia tan inert com una unitat calefactora, va encendre una solitària llum vermella per a preguntar-li a què es referia-. Tot el nucli de l’ordinador s'ha sigut desmantellat. Tot i suposant que algú intentés posar-se a la base, mai arribaríem a saber-ho.

L’R2 va emetre una ràpida rèplica electrònica.

-Oh, d'acord. Però això no servirà de res. A cada moment que passa estic més convençut que haurem de romandre aquí fins que les nostres cèl·lules d'energia s'hagin esgotat, i el caos i la destrucció s'estendran per tota la República.

En una altra classe de situació C3PO hauria parlat impulsat per una mera convicció personal que l'apocalipsi era imminent, però de sobte es va adonar que s'estava limitant a enunciar la veritat.

-Vam fer el que vam poder.

L’androide astromecànic va emetre un suau tri electrònic i va tornar a la seva posició de repòs. El que qualsevol dels dos no fes quant pogués era purament i simplement inconcebible, naturalment.

C3PO es va tornar a instal·lar davant del micròfon improvisat.

-Emergència a Cibloc XII. Emergència a Cibloc XII. Preguem enviïn un equip d'evacuació. Preguem enviïn un equip d'evacuació.

«Ee-tsuü Cibloc XII. Ee-tsuii Cibloc XII. N'geeswá eltipic'uü ava'acuationma-Teema negpo, insky ».

«Dzgor groom Cibloc XII. Dzgor groom Cibloc XII. Hch'ca shmim'ch vrórkshkipfuth gna gna kabro n'grabiaschkth moah ».

C3PO ja estava havent de recórrer a la gamma més baixa de registres dels seus circuits vocalizadors. El llenguatge dels yebs posseïa molt pocs termes tècnics, de manera que l’androide de protocol es va veure obligat a crear un succedani lingüístic equivalent.

-Diversos conglomerats són constrets respectuosament i fermament a coordinar les seves activitats per evitar l'asfíxia per immersió d'un altre conglomerat que no suposa cap amenaça per a cap d'ells, i que tampoc suposarà cap amenaça per a ells o per als seus fills en el futur immediat o distant.

C3PO estava tractant de fer el que podia, evidentment. El Bith, per sort, no li va donar tants problemes.

-Sis-cinc. Dotze-set-vuit. Dos-nou-set -va començar a cantussejar l'androide de protocol, que en molts aspectes era un autèntic enamorat del Bith-. Emergència a Cibloc XII. Emergeixen... R2, mira! És una nau, i ve cap aquí! -C3PO va assenyalar la massa fosca de transpariacer a través de la qual es podien distingir els panells de transpariflex de la cúpula. L'empremta vermellosa deixada per uns retrocoets que seguien una trajectòria de descens acabava d'aparèixer sobre la lívida penombra del cel-. No pots obtenir cap mena de lectura de l'ordinador?

L’R2, que ja ho havia intentat una dotzena de vegades, es va limitar a respondre amb una lacònica negativa. C3PO ja estava anant cap al turboascensor.

L’R2 va recolzar el pes del seu cos sobre la seva tercera roda i va seguir al seu daurat congènere sense fer cap comentari. Si albergava alguna classe de reserves sobre la naturalesa de la nau que venia a rescatar-los, basades en les deduccions que acabava de fer a la vista del model de nau i dels seus números de sèrie, se les va guardar per a si mateix.

C3PO havia pres en consideració la possibilitat que es tractés de contrabandistes, saquejadors o pirates de l'espai, però tot el que havia passat des que els dos androides i l’infortunat infant de marina Marcopio des que havien escapat de la Borealis quan aquesta va quedar condemnada a la destrucció havia fet que l'androide de protocol comencés a tenir una mica més de confiança en les seves capacitats per negociar un possible transport. En qualsevol cas, el seu nucli energètic es trobava perillosament a prop de la reserva, i fins i tot una altra trobada amb uns pirates espacials semblava preferible a anar refredant-se en aquell món mort, deixant a la seva excel·lència abandonada als seus propis recursos sense que ningú sabés on es trobava. Mentre anava avançant pels foscos carrers sumits en un silenci absolut de la cúpula devastada per la plaga, C3PO va anar component escenaris i arguments per obtenir un passatge a Coruscant sense que això exigís informar a uns transportistes potencialment hostils, o senzillament afectats d'incontinència verbal, d’en què consistia exactament el seu missatge i la seva missió.

I tota aquesta animada conversa interior es va interrompre de sobte quan ell i l’R2 van creuar el llindar de l'accés al moll d'atracada més gran de què disposava l'estació i C3PO va veure la nau negra que acabava de posar-se a la pista, immòbil entre la resplendor actínica dels seus llums de descens, i la va identificar com una patrullera de sistemes Seinar IPV de la flota imperial, tan terrible i amenaçadora com un immens cranc d’esvelta closca, que estava desplegant la seva rampa d'abordatge.

-Ai, mare... -Va murmurar.

Després del que acabava de veure, i fos quin fos la suma de diners oferta, semblava haver molt poques probabilitats que qui viatjava a bord d'aquella nau acceptés portar-los fins a Coruscant.

Però ja era massa tard per tornar per on havien vingut. Siluetes vestides amb foscos vestits-A estaven baixant per la rampa –i a jutjar per la seva manera de caminar entre elles hi havia tant homes com dones, la qual cosa resultava bastant inusual per al Servei Imperial-, seguides per dos negres unitats de flotació controlades a distància i armades amb braços tan prims com potes d'aranya que van començar a examinar la base amb l'ajuda de feixos d'una encegadora claredat blanca mentre els soldats avançaven per terra tacat del moll fins a arribar al lloc on els esperaven els dos androides. Un d'ells, una twi'lek de pell bastant fosca que portava un casc enormement ampliat, va prémer el comunicador del seu vestit i va començar a parlar.

-Hi ha dos androides -va dir, i C3PO va tornar a sentir-se prou sorprès.

En circumstàncies normals, el Servei Imperial es mostrava tan poc disposat a utilitzar alienígenes com a utilitzar dones. Estar més a prop li va permetre examinar els vestits-A i identificar-los com a equip imperial -CoMars 980, per ser exactes-, però també va veure que no tenien emblemes, encara que les mànigues i el pit encara mostraven zones una mica més clares allà on aquests havien estat arrencats.

- No hi ha més senyals de vida a la base? -Va preguntar una veueta metàl·lica gairebé inaudible pel comunicador.

-No, almirall. Pel que he vist, em sembla que l'han saquejat a fons.

-Cert, cert -es va apressar a dir C3PO, sempre disposat a ajudar-. El saqueig va assolir nivells realment elevats durant les últimes fases de l'epidèmia. El meu congènere i jo vam comptar cinc grups de saquejadors diferents, i el nucli de l'ordinador del sistema de la base va ser desmantellat d'una manera tan conscienciosa que ni tan sols vam poder utilitzar-lo per enviar un senyal.

-Que passin per les rutines de neteja i descontaminació -va dir la veueta metàl·lica-, i que me'ls portin quant hagin acabat. Vull esbrinar d'una maleïda vegada què està passant en aquest sector.

-Em sembla que no estem davant una missió imperial, R2-va dir C3PO després d'un conscienciós trajecte a través de dues càmeres de radiació i un bany químic i mentre la sergent twi'lek portava als dos androides fins a un petit ascensor marcat com «Particular»-. La nau, encara que de disseny i manufactura imperial, no llueix les insígnies de cap de les diferents satrapies de l'antic Imperi. El mateix passa amb els uniformes dels tripulants que hem vist fins ara. Potser ens estiguem enfrontant a un cas de robatori de material imperial a gran escala dut a terme per un tercer bàndol completament neutral.

Les portes de l'ascensor es van tancar sense produir el més mínim soroll. Una vibració tremolosa va indicar el començament de l'ascens, i l’R2 va emetre un suau xiulet.

- Una operació clandestina? I quina mena d'operació clandestina creus que podrien organitzar els governadors imperials que encara es resisteixen a l'expansió de la Nova República? Estic segur que no pot tractar-se d'això.

Les portes es van obrir. Els capitans i almiralls imperials sempre tendien a decorar els seus despatxos guiant-se pels criteris bàsics de la negror i l'austeritat, en part -i no intentaven ocultar lo -perquè resultessin més impressionants i aterridors. La cambra mara en què van entrar els dos androides no suposava cap excepció a aquesta regla. C3PO de seguida va ser conscient que hi havia moltes consoles i pantalles d'ordinador aguaitant darrere d'aquelles panells recoberts d'obsidiana i que un dit col·locat sobre una escotilla d'accés faria aparèixer seients, en el cas que foren necessaris; més llums; equip de dictat, si calia fer servir i instruments de tortura, sistemes de subjecció, un mirall i articles per l'afaitat, o, ja posats, vi, cafina i uns quants panellets.

Però tot allò de seguida va ocupar un lloc secundari i va quedar gairebé relegat a l'oblit davant el conjunt digitalitzat de factors de reconeixement concernents a la dona que ocupava l'únic seient de l'estada: alta, enèrgica i d'aspecte atlètic en la seva versió simplificada de l'uniforme dels oficials imperials, amb la seva vermella cabellera penjant sobre l'esquena com la cua d'un cometa i els ulls, tan gèlidament acerats com dos coixinets metàl·lics, incrustats en una cara pàl·lida i inexpressiva. C3PO mai l'havia vist en persona, però com a especialista en qüestions de protocol havia estat programat amb tota mena de fitxers sobre els individus que ocupaven o havien ocupat llocs de gran autoritat, i això li va permetre identificar-la immediatament.

- Déu meu, R2! -Va exclamar-. Sembla que se m'han proporcionat dades incorrectes. Segons la informació més recent de què disposo, l’almirall imperial Daala hauria d'estar morta.

-I ho estic -va murmurar la Daala.

En Han Solo s'estava preguntant si hauria alguna mena de bogeria hereditària en la seva família.

Es va creuar de braços i va examinar el panorama que li permetia albirar el panell de transpariacer del visor: dos canoneres CEC, la Courane i la Devoradora de Flames, mitja dotzena de creuers més petits i potser el doble d'aquesta xifra en navilis d'escorta, ales-X i ales-E. Els cascos platejats flotaven sobre la foscor de l'espai real, esvelts peixos blancs suspesos entre les estrelles. Aquelles naus formaven part de l'equip més modern de què disposava la Nova República i no s'assemblaven en res als atuells espantosament antiquats que s'havia vist obligada a utilitzar la flota rebel, però en Han també sabia que no disposaven del personal suficient i que les seves tripulacions es trobaven a la vora de l'esgotament. Cap d'aquestes naus podria oferir molta resistència a la flota que estava a punt de caure sobre elles.

Tanmateix, i tenint en compte que només havia pogut disposar d'un vídeo falsificat i d'un munt de bravates i mentides, podia sentir-se bastant satisfet de si mateix.

Va donar l'esquena al visor del Falcó per tornar-se cap a la pantalla principal, on Lando, que havia tornat a corre-cuita de l'Algar amb la flota, i en Nien Nunb, el seu copilot sullustà, s'estaven encarregant de les extrapolacions del salt mentre en Chewbacca estudiava les lectures sensores transmeses per les escasses estacions robotitzades escampades a l'altre costat de la nebulosa del Vel Enjoiat.

- Has pogut captar les emissions d'aquestes naus? -Va preguntar en Han, i el wookiee va respondre amb un grunyit d'assentiment-. Cap a on van?

-Bé, a jutjar pel punt en què van sortir de l’hiperespai-va dir en Lando, introduint uns quants números més en els sistemes -, pot ser que vagin cap al mateix Meridià, la qual cosa seria una estupidesa tenint en compte que aquest planeta porta diversos segles mort, o cap a qualsevol dels sistemes de Chorios.

El seu últim viatge per aconseguir reforços semblava haver deixat força esgotat al Lando, però s'havia banyat i afaitat i oferia un aspecte tan elegant i impecable com de costum. En Han, que sentia com si portés a sobre massa quilòmetres de pèssims camins (i a més sabia que ho feia veure), no entenia com s'ho feia en Lando.

-Apostaria tots els diners que tinc al banc a què van cap a Pedducis Chorios -va seguir dient en Lando-. Hauran de suar bastant per lliurar-se de tots aquests pirates i senyors de la guerra que han establert aliances amb els petits caps locals, però poden obtenir considerables beneficis de l'operació. Nam Chorios només és una roca.

Sí, per descomptat -va murmurar en Han-. Però, i per una sorprenent coincidència, també és la roca de la qual ha sortit en Seti Ashgad, i no hem d'oblidar que va ser ell qui va estar jurant a tort i a dret que havia vist com la Leia se n'anava sense que li hagués passat res. I ara, de sobte i mentre tot el món s'està pujant per les parets perquè la Leia ha desaparegut, resulta que algú sorgeix del no-res i intenta envair Nam Chorios.

- Però això és una bogeria! -Va protestar Lando, amb tots els ossos d'home de negocis del seu cos ofesos fins a la medul·la -. Qui pot estar interessat en Nam Chorios?

-No ho sé, però crec que aviat anem a esbrinar-ho -va replicar en Han, inclinant-se sobre el comunicador i obrint la connexió principal -. Aquí el capità Solo. Anem a saltar a l’hiperespai en les coordenades 7-7-5, i tornarem a l'espai real en les coordenades 9-3-9-3-2...

En Lando va obrir molt els ulls quan es va adonar del terriblement a prop que estava un punt de salt de l'altre.

- Han, vell amic...

En Han va tapar el micròfon amb la mà.

-Volem arribar allà abans que ells, no? Sé molt bé el que estic fent.

-El que vas a fer és aconseguir que tots acabem xocant amb Nam Chorios si algú es desvia ni que sigui un mil·límetre del curs marcat.

-Doncs que ningú es desviï ni un mil·límetre del curs marcat -va replicar secament en Han, i va dir al comunicador-. Anem cap a Nam Chorios. Potser intentin interceptar-nos quan tornem a entrar a l'espai real, així que mantinguin els ulls ben oberts tots.

Va fer una ullada a les lectures. Tres Destructors Estel·lars, mitja dotzena de fragates, dos interdictors...

I no calia oblidar els eixams que ni tan sols apareixien en les lectures, els núvols silenciosos i mortífers d'agulles espacials controlades a distància que estarien esperant per fer-los miques quant sortissin de l’hiperespai.

Havia d'estar boig, per descomptat.

-Màxima potència, Chewie -va dir.

Següent