Planeta de Penombra (X)

Anterior

Capítol 10

-Encara no t'he donat les gràcies.

La Leia va passar per sota de la gran arcada que separava la seva petita terrassa de l'habitació plena d'ombres. En Liegeo, que acabava d'aparèixer acompanyat per un sindroide que portava menjar i una altra gerra d'aigua, es va quedar immòbil durant uns moments amb la safata a les mans i va acabar movent el cap.

-No me les donis -va dir per fi, i el dolor i la vergonya que hi havia en els seus ulls van bastar perquè la Leia comprengués mil coses que en Liegeo no havia tingut intenció de revelar. Les seves mirades es van trobar durant una fracció de segon-. Pots anar-te'n -va afegir en Liegeo, tornant-se cap al sindroide.

La porta es va tancar darrere del sindroide amb un suau xiuxiueig. La Leia havia pogut veure la taca fosca de necrosi en el seu clatell, i també bé havia pogut percebre el feble deixant de pudor que anava deixant rere seu. No sabia com podia preguntar el que volia saber sense que el seu interès semblés sospitós, i va optar per un camí menys directe.

- Per què hi ets aquí? Com vas arribar a aquest lloc? En Beldorion et va dir «filòsof».

-I ho sóc -va replicar en Liegeo amb un sospir. Va estendre el braç com si anés a canviar de lloc el gerro d'aigua o la petita font plena d’aromàtica vida insectil exquisidament cuinada tapada amb un plat, però la seva mà es va aturar en l'aire i va acabar descendint fins a quedar immòbil al costat del seu costat-. Sóc un rodamón, la típica vergonya ignominiosa en el blasó de la família... Ningú pronuncia el meu nom. Malauradament, també he tingut la mala sort de ser un dissenyador d'intel·ligències artificials per a naus espacials altament competent i un excel·lent falsificador d'hologrames.

- Saps falsificar hologrames?

-Naturalment, estimada. Era el meu art, la meva gran afició..., i durant la meva joventut va ser la font de totes les meves alegries i d'un miler de bromes estúpides. Ara s'ha convertit en la gran maledicció de la meva existència, perquè en Beldorion m'ha encarregat el formidable treball de regravar i compilar la formidable biblioteca de pornografia hutt. Ni tan sols la meva estada a Gamorra, on escrivia poemes d'amor perquè els porcs fers d’una manada els fessin passar per seus quan anaven a festejar les seves truges favorites durant l’hivern, va ser tan horrible.

La Leia va riure amb una rialla sobtada que va travessar la gerra gelada de les seves pors com un estiu inesperadament sorgit del no-res, i en Liegeo també va riure. Durant un moment la Leia va pensar que anava a estendre el braç per agafar-li la mà, però en Liegeo es va contenir en l'últim instant.

- Hi ha res que vulguis que creï per a tu? Tinc restes hologràfics digitalitzats de tots els fons, cares, animals i mobles imaginables registrats al llarg de tota la història de l'holografia: accions, sons, les més petites variacions de cada classe de moviment... Mai podries adonar-te’n que no has estat allà. Puc permetre veure com els peixos iridescents neixen sota la llum de les estrelles en aquest petit llac d’Aldera que hi havia sota el palau on vas créixer, o als Nois Estel·lars en els seus moments més gloriosos..., o al teu marit i als teus fills -va afegir en un to curiosament ple de respecte-. També tinc gravacions seves.

Sentir-ho dir va fer que la Leia sentís una estranya fiblada de dolor, però sabia que en Han i els nens eren figures públiques i que havien estat holofilmats milers de vegades. Els ulls foscos d’en Liegeo semblaven els d'un gos que tem rebre un cop de peu, i la Leia va comprendre que temia haver-la ofès i va estendre el braç per fregar-li la mà amb les puntes dels dits, volent-lo tranquil·litzar.

-No -va dir després-. Gràcies, però... No, no. Crec que em resultaria massa dolorós.

En Liegeo va obrir la boca per intentar dissipar les seves pors amb una mentida, tal com havia fet abans quan li portava l'aigua, però va acabar tancant-la sense que la mentida arribés a sorgir d'ella. Els seus ulls van tornar-se a trobar, els de la Leia en la llum i els d’en Liegeo a l'ombra. En Liegeo va tornar a obrir la boca per parlar i tampoc es va sentir capaç de fer-ho, i llavors la porta es va obrir i el sindroide va entrar en l'habitació abans que hagués tingut temps de reunir el valor suficient.

-Amo Vorn, l'amo Ashgad està a la terrassa i vol parlar amb vós.

La Leia va seguir al Liegeo a l'interior de l'habitació i fins a la porta, i quan es va haver marxat es va assegurar de no ser vista mentre avançava cautelosament fins la barana del balcó, on podria sentir tot el que es digués sota d'ella.

-Confio que tot estarà anant segons el previst -va dir la veu de l’Ashgad.

-Sí, senyor. Demà passat podré iniciar l'activació del nucli, i ja he començat a introduir les trajectòries de fugida per establir un programa de sortida.

-Intenta avançar els treballs el més possible, Liegeo - va dir l’Ashgad-. Com més ens retardem, més possibilitats hi haurà que alguna cosa surti malament. Aquesta nit portarem un carregament de caixes de les dues classes. Assegura't que quedin emmagatzemades com és degut.

Quan va respondre, en Liegeo ho va fer en un to tan baix que la Leia amb prou feines va poder sentir-lo.

-Sí, senyor.

-Després hauràs d’ocupar-te de tot durant tres dies - va seguir dient l’Ashgad-. Al matí partiré cap a Hweg Shul per posar en marxa aquesta part del pla. De fet, ja hauria d'haver-me anat...

- Us n’aneu?

En Liegeo semblava tan perplex com consternat.

-Oh, tot anirà bé. –L’Ashgad havia parlat amb la pressa una mica excessivament típica de qui espera que tot vagi bé sense estar realment molt segur d'això. Durant els cinc dies que portava sota el seu sostre la Leia ni l'havia vist ni havia parlat amb ell, la qual cosa indicava que l’Ashgad preferia no haver d'enfrontar-se amb les víctimes dels seus crims-. En Beldorion estarà al comandament, però no has de permetre que s'acosti a al seva excel·lència. Ja m'he assabentat que ahir hi va haver un petit incident, i he parlat amb ell. En Beldorion sap que no ha de repetir-se.

-Sí, però... Sabrà fer honor a la seva paraula? -Va preguntar en Liegeo, clarament alarmat-. Si ahir va intentar controlar-la, pot...

-Beldorion farà el que se li ha dit que faci -el va interrompre secament l’Ashgad-, igual que en Dzym.

-No -va murmurar en Liegeo-. No ho farà, i en Dzym tampoc.

-Et preocupes massa -va dir l’Ashgad, parlant en un to de veu massa alt i precipitat-. Tornaré d'aquí a tres dies. -Però...

- Ja t'he dit que no t'has de preocupar per això!

La Leia va sentir el ràpid allunyar-se dels seus passos, seguit pel xiuxiueig d'una porta tancant-se que va arribar fins a ella per entre els seus genolls després d'haver travessat les rajoles de la terrassa. Es va recolzar a la barana, sentint-se envaïda per un terror tan estranyament físic i palpable que va estar a punt de marejar-la.

L’Ashgad marxava. Es quedaria sola en aquella casa amb Beldorion..., i amb en Dzym.

----------

- Has trobat a la teva amiga?

En Luke va aixecar el cap i va apartar la mirada de les vàlvules que estava netejant-una atmosfera tan saturada de pols com la de Nam Chorios t'obligava a passar-te la vida pendent dels motors -en el mateix instant en què l'entrada del Graner Reparador de Croig s'enfosquia, i va saludar a l’Umolly Darm amb un somriure. La prospectora tenia l'aspecte brut i polsegós habitual entre les persones que acabaven de tornar al poble després d'haver estat en els deserts, i els seus folgats pantalons i la seva gruixuda jaqueta havien acumulat diverses capes de partícules de pols. Més enllà d'ella, al carrer, en Luke va poder veure el seu robust Trineu X-3 ple de caixes, amb els cristalls relluint com enormes munts d’estelles blaves i violetes sota la tènue claredat solar.

-Encara no -va dir.

L'aparició de la Darm no l'havia sorprès massa. Quan li va recomanar per a aquella feina de mecànic al taller d’en Croig, l’Àrvid li havia dit que era el centre de reparacions més gran de tot Hweg Shul, la qual cosa volia dir que també era el taller més gran de tot el planeta..., i per Hweg Shul era realment gran, la qual cosa significava que comptava amb més de trenta hangars de reparacions que podien deixar en condicions de funcionar qualsevol classe d’artefacte mecànic, des de les bombes fins als lliscants passant pels sistemes domèstics, a canvi d'una suma de diners no molt superior al que costava un dinar barat per als treballadors. Com era habitual en els edificis dels Nouvinguts, el taller també s'alçava sobre el típic conjunt de suports gairebé obligatori en aquell planeta (el T-47 en el qual estava treballant en Luke, per exemple, havia acabat amb tots els anells curtcircuitats pel fet que es trobava estacionat massa prop de terra durant l'última tempesta). En Croig era durosià, i en Luke estava totalment segur que feia negocis amb la meitat dels contrabandistes del sector.

- Què puc fer per tu?

En Luke va deixar les vàlvules de banda i va creuar el brut terra ple de taques d'oli. Sense afaitar i vestit amb la barreja local de peces de confecció casolana i cuir de blerdo i després de portar només tres dies a Hweg Shul, en Luke ja s'havia fos d'una manera tan completa amb l'entorn que ni tan sols els fanàtics ensinistrats de la Taselda li haurien prestat atenció si s'haguessin creuat amb ell al carrer.

La Darm li va allargar un trepant sònic banthí.

-La beina del nucli s'ha trencat -va dir-. No sé si podràs fer alguna cosa amb ella o no, i a més volia preguntar al teu cap si podia portar el trineu després d'haver-lo descarregat... una altra vegada. Anem a enviar un carregament aquesta nit, o almenys ho intentarem. Loronar té un creuer de recollida estacionat en una òrbita d'altura.

- Loronar? -Va preguntar en Luke, sentint una sobtada curiositat -. Vens els vidres a la Corporació Loronar?

Després de sentir parlar a l’Àrvid, en Luke s'havia format la impressió general de què les seves operacions comercials es duien a terme dins d'una escala bastant reduïda, amb la Darm cavant en el de desert a la recerca de vidres que serien utilitzats per fabricar alguna complexa varietat d'equip òptic o metge que només resultaria d'utilitat per als genis d'alt nivell dels laboratoris de recerca universitària.

-Doncs clar. –La Darm va ficar la mà en una de les butxaques de la seva jaqueta vermella esfilagarsada per la sorra i li va mostrar un tros de vidre que tindria uns dos dits de llarg per altres tants d'ample. Nosaltres els anomenem fumeres, o vidres-fantasma. Aquest és una mica massa petit per a ells, i sempre prefereixen els que tenen colors més intensos... Veus com de pàl·lid que és? Tot i així, compraran tots els que els hi puguem enviar. Ara vaig a deixar que li doni la llum. Posa molta atenció, d'acord?

En Luke va assentir.

- Veus totes aquestes ombres i aquestes línies grises? Bé, doncs segueix mirant.

La Darm va travessar l'hangar fins a arribar al racó on els gruixuts anells del recarregador, que havia estat portat fins allà peça a peça pels contrabandistes i que era l'orgull i l'alegria d’en Croig, s’agotzonava com un greixós monstre metàl·lic en l'angle de dues parets, formant el centre d'un niu de cables i canonades que tenien un aspecte gairebé orgànic. Movent-se amb molta cautela -el recarregador havia estat col·locat en una cantonada de l'hangar per protegir-lo de la sorra, i pel fet d’estar embolicat en ombres sempre es trobava recobert de drochs, la Darm va agafar un bloc de recàrrega, va col·locar les terminals a la plataforma i va accionar l'interruptor.

En Luke va arronsar-se sobre si mateix, perplex i sobtadament esmaperdut, encara que la Darm no va semblar sentir res. La sobtada pertorbació que acabava de fer tremolar la Força havia travessat el seu cervell com un crit metàl·lic. La Darm es va tornar cap a ell, molt sorpresa, mentre en Luke donava un tremolós pas cap enrere.

- Què et passa?

- No has sentit això?

Els ecos encara estaven ressonant dins de la ment d’en Luke tot i que tot el fenomen tot just havia durat una fracció de segon i havia cessat fins i tot abans que la Darm tornés a moure l'interruptor. En Luke tenia la cara coberta de suor, i se sentia una mica marejat.

La Darm va bellugar el cap, visiblement perplexa.

- Ets trobes bé, Owen? Què t'ha passat?

En Luke va titubejar. Explicar els misteris de la Força a una persona que ignorava la seva existència era una tasca impossible, i donat l'intent de controlar-lo que havia dut a terme la Taselda -i l'intent de segrestar a la Callista, cosa que s'havia assabentat gràcies a l'agent Snaplaunce-, seria preferible que tingués la màxima cura possible amb el que deia mentre estigués a Hweg Shul.

-No és res.

Va agafar el vidre de la mà de la Darm i va tornar a alçar-se davant la finestra més propera. Les estriacions grisenques semblants a fils que travessaven el cor del vidre-fantasma havien canviat d'orientació, i dues taques en forma d'estrella que no hi eren anteriorment acabaven d'aparèixer en els punts on les terminals havien fregat la superfície del vidre.

-Si aquest vidre tingués el color adequat, hauria pogut obtenir uns cent crèdits per ell -va dir la prospectora amb malenconiosa diversió-. Els de Loronar poden programar i realinear l'estructura perquè actuïn corn un receptor.

La Darm va fer saltar la pàl·lida punta de fletxa de quars al buit de la seva mà i la hi va llançar al Luke.

En Luke es va afanyar a apartar la mà i el vidre va caure a terra i es va trencar, quedant convertit en un munt d'estelles resplendents.

-Oh, perdona -va dir-. Ho sento molt.

La Darm va fer desaparèixer els fragments sota del recarregador amb una despreocupada puntada.

-No pateixis. Com ja t'he dit, no pertanyia al tipus de vidre en el qual estan interessats, però fins i tot els més diminuts poden ser reorientats mitjançant una descàrrega iònica. -Va tornar a arrufar el nas, contemplant-lo en silenci i escrutant el seu rostre, que en Luke temés encara devia mostrar-ho amb excessiva claredat per la perplexa desorientació que s'agitava en la seva ment-. Segur que et trobes bé?

En Luke va pensar que probablement volia dir que no era propi d'ell deixar caure les coses..., i després d'anys de l'implacable ensinistrament físic al que eren sotmesos els Jedi, no hi havia dubte que no ho era. Fossin quines fossin les seves altres propietats, els vidres-fantasma semblaven actuar com focus o gallets activadors de la Força.

-Sí -va dir en Luke, i es va fregar les temples mentre intentava posar una mica d'ordre en els seus pensaments-. Sí, estic bé.

Després del que acabava de veure, ja no el sorprenia que tot el planeta estigués saturat per les reverberacions de la Força. Podrien ser utilitzats per...?

-Aquesta nit hi haurà una reunió -va seguir dient la Darm, i la seva veu va interrompre el curs de les reflexions d’en Luke-. En Seti Ashgad ha tornat. Sembla que va estar parlant amb un peix gros de la Nova República... Increïble, oi? Bé, doncs aquesta nit tots anirem a casa seva. La coneixes? L’Ashgad viu en aquella vella mansió que havia pertangut al hutt que controlava el planeta fa molt temps. És una casa molt elegant, encara que suposo que ser-hi durant una tempesta ha de resultar bastant esgotador. Si volguessis anar, podria aconseguir que et deixessin entrar i després et presentaria a unes quantes persones. Vindrà gent de tot arreu, i fins i tot de llocs tan llunyans com Distancia Exterior. Si la teva amiga no se n'ha anat del territori colonitzat, algú ha d’haver-la vist.

-Gràcies -va dir en Luke, i l'estranya sensació d'atordiment i desesperació va tornar a apoderar-se d'ell quant va sentir parlar de la presència de la Callista en aquell món. Durant les últimes vint-i-quatre hores havia passat dues o tres vegades per davant de la casa de la Taselda per fer-li un cop d'ull amb la màxima cautela possible, i també havia passat per davant de la casa de l’Ashgad. Aquella reunió li oferiria una oportunitat d'entrar a la mansió sense despertar les sospites de l'agent Grupp, que semblava un tipus excessivament intel·ligent-. Sí, m'encantaria.

La Darm va moure la mà com per dir-li que no tenia per què donar-li les gràcies, reaccionant amb la tranquil·la afabilitat pròpia d'aquelles comunitats on els éssers humans-o almenys certes classes d'éssers humans -saben que han d'ajudar-se mútuament.

-Trobarem a la teva amiga -va dir després-. Més tard o d'hora, algú sabrà què ha estat d'ella. Bé, llavors fins a les deu d'aquesta nit... Passaré a recollir-te a tres quarts de deu. L’Àrvid i la Gin probablement també estaran allà.

En Luke va assentir. Després que l’Umolly Darm s'hagués marxat, es va agenollar i va fregar els fragments del vidre trencat amb les puntes dels dits, intentant tornar a experimentar el que havia sentit feia uns moments i tractant d'entendre-ho. Però només eren trossets de silici tan inerts com les restes i deixalles que s'amuntegaven en tots els racons sota dels suports del taller de reparacions.

Així que l'enemic de la Taselda -la casa havia passat a mans d’en Seti Ashgad-havia estat un hutt...

Un Jedi malvat? -Es va preguntar en Luke-. O només era una altra de les seves mentides? » En Grupp havia emprat les paraules «senyor del crim», però això sempre podia no ser més que la descripció d'alguna cosa que no entenia.

I, després de tot, era concebible que haguessin Hutts capaços d'utilitzar la Força?

Hi va haver un temps en què es podria haver fet la mateixa pregunta sobre els habitants de Khomm, però l'arribada a Yavin IV de Dorsk 81 per convertir-se en alumne d’en Luke havia estat suficient per respondre afirmativament a ella.

I si la Taselda havia tractat d'usar a la Callista perquè entrés allà i recuperés la seva espasa de llum?

Tot i que conservava la típica estructura dels habitatges dels hutts -amb les seves sales que sorgien d'altres sales per fer una mena de cau, les portes rodones i les seves fornícules d'alimentació presents a cada paret-, el palau de l’Ashgad portava el temps suficient pertanyent a un ésser humà perquè se li haguessin afegit finestres i hagués estat sotmès a moltes neteges. Mentre en Luke, l’Àrvid i la tia Gin intentaven obrir-se pas a través de les incessants escomeses del vent del vespre, en Luke va acariciar el mapa dibuixat per la Taselda que portava a la butxaca.

-Saps alguna cosa sobre la reunió, Grupp? -Va preguntar l’Àrvid quan el panxut policia va ser cap a ells.

En Grupp va moure el cap.

-Pel que he pogut esbrinar, ningú sap res. La veritat és que m'he estat preguntant on s'havia ficat els últims mesos... -El vent va sorgir de la foscor que estava caient sobre ells amb un sobtat udol i les seves ràfegues van ondar al seu voltant, fent que el fet de parlar resultés gairebé impossible-. Snaplaunce i jo hem estat vigilant la casa, i gairebé mai hi havia ningú.

En Luke no creia probable que un presoner -especialment si es tractava d'algú que ja havia atret l'atenció de l'agent de policia -pogués romandre tancat en aquella casa durant molt de temps sense que la seva presència acabés sent detectada. Així i tot, a penes van entrar a la casa va aprofitar la primera ocasió que se li va presentar per separar-se dels altres i va anar ràpidament cap al vell pati de les cuines.

Els seus alts murs el protegien del vent però així i tot, i sense que sabés ben bé per què, aquell lloc li donava calfreds. A un costat, una enorme planxa de transpariacer li va mostrar una habitació molt llarga embellida pel que en Luke va reconèixer vagament com el darrer últim crit de l'esoterisme culinari: hi havia quatre tipus diferents de forns electrònics; congeladors i assecadors d'acció lenta; deshidratadors i rehidratadors; bols, mesuradors i superfícies de treball de totes les dimensions i materials concebibles, ampolles, caixes i sacs amuntegats sobre prestatges que arribaven fins al sostre... Aquell lloc era el paradís d'un golafre, però poca cosa més.

La porta que donava accés a la sala de l'altre extrem del pati estava tancada. En Luke la va obrir i va poder contemplar un vast panorama de cubs de vidre de totes les mides imaginables, tancs d'oxigen i metà, conductes alimentadors, tremuges i aparells que va ser incapaç d'identificar. Tot estava sumit en la penombra i per molt que s'esforcés en Luke no podia imaginar quin seria el propòsit de tota aquella exhibició, però els ecos de la lletjor i el mal semblaven estar amagats a cada racó de la sala.

Però no hi havia ni rastre de la Callista, ni tampoc de cap altre presoner. L'entrada a les voltes del tresor que li havia descrit la Taselda estava tancada i protegida per una reixa de ferro, i tant la reixa com la porta es trobaven recobertes per una gruixuda capa de podhoy que estava clar havia necessitat molts anys per créixer fins aquells extrems. En Luke va desplegar la seva voluntat i va cridar a la Callista amb la ment, buscant algun senyal de la seva presència en aquell lloc. Però ja fos a causa de la pèrdua de la seva capacitat per utilitzar la Força que havia impulsat a fugir a la Callista o a causa de l’estranyament intensa presència de la Força que impregnava l'èter d'aquell planeta o, senzillament, perquè no hi era i mai havia estat allà, no va sentir res.

Un individu molt alt i d'aspecte androgin al qual en Luke va reconèixer com un dels sindroides de l’Ashgad-i que tant podia ser un membre del grup que havia escortat a l’Ashgad quan va pujar al Borealis com una creació idèntica -va aparèixer darrere seu.

-Puc ser-li d'alguna ajuda? -Va preguntar cortesament.

En Luke va deixar que el sindroide el guiés fins el que resultava obvi havia estat la sala de banquets de la mansió en temps passats. L'estada, que sempre era la més gran d'un habitatge hutt, estava plena de dones i homes, a alguns dels quals en Luke va reconèixer com a integrants del grup que havia tractat d'atacar l'estació artillera. A altres els coneixia de vista gràcies a la seva nova ocupació en el Graner Reparador d'en Croig. Les seves robes indicaven que tots eren Nouvinguts, totes les peces seguien les regles de la confecció i la moda que imperaven en els mons del Nucli fins i tot si qui les portaven ja no podien adquirir els materials habituals, i en Luke es va trobar amb una gamma de colors de la pell bastant més àmplia que la que havia vist entre els Veterans, el banc genètic era molt més limitat.

En Croig hi era, cabells canosos, ulls ataronjats i expressió ombrívola, i no s'apartava ni un sol instant del seu germà (o germana, ja que els durosians usaven la mateixa paraula en ambdós casos) i dels altres dos o tres alienígenes que vivien a Hweg Shul: l’arconià que dirigia una de les plantes de processat més importants i un parell de sullustans propietaris de les grans torres de cultiu del districte. En Luke es va adonar que la majoria dels humans es mantenien discretament allunyats dels alienígenes, com si no volguessin tenir res a veure amb ells. Ja s'havia trobat amb aquella actitud en força ocasions mentre treballava al taller, i havia pogut observar la força d'aquest prejudici silenciós i impalpable contra les espècies no humanes dels mons del Nucli. Era una estupidesa, sense cap dubte, i especialment quan pensaves en les seves tecnologies, però els prejudicis de l'Imperi havien estat igualment estúpids i, de fet, havien acabat provocant la seva caiguda.

La porta estava vigilada per més sindroides. En Luke estava gairebé segur que la majoria dels presents a la sala encara no s'havien adonat que aquells sentinelles no estaven vius i no eren éssers humans. Els sindroides havien estat modelats amb el màxim realisme imaginable, encara que el cabell els delatava -la seva cabellera era perfecta i d'un aspecte impecablement humà, però tenia l'aspecte estranyament mort que sol caracteritzar els implants-, i també hi havia el problema de l’olor. Tots els que havien acudit a la reunió desprenien algun tipus d'olor o un altre: feien olor de suor, a cervesa, a cafina, a la sal de la feina i la vida... La carn sintètica, llevat que creixi a partir de la matèria orgànica a la manera d'un empelt, no necessita cap aliment i no excreta productes residuals. En Luke es va recordar d'un article sobre la Corporació Loronar que havia llegit feia algun temps i que descrivia els seus esforços per fabricar sindroides que puguin ser acceptats per espècies tan dependents de les olors com els chadra-fans i els wookiees. Fins i tot hi havia humans que reaccionaven amb un clar disgust davant l'anomalia profundament soterrada plantejada per la presència d'alguna cosa que semblava un ésser humà i que no tenia olor.

L'article acabava explicant que el projecte ocupava un dels últims llocs en la llista de prioritats de Loronar. Els chadra-fans i els wookiees tenien molt poc poder adquisitiu, i es considerava que el mercat que podien arribar a oferir era massa petit per prendre’s tantes molèsties fins i tot cobrant 100.000 crèdits per cada sindroide.

-Àrvid...

En Gerney Caslo es va obrir pas entre la gentada fins a reunir-se amb ells mentre els assistents a la reunió començaven a seure sobre les vores de les petites estrades escampades per la sala i els seients de compressió repartits per entre ells. El sòl havia estat recobert amb una varietat de roba industrial molt gruixuda que li proporcionava un aspecte curiosament híbrid. Les fornícules alimentàries dels temps del hutt havien passat a contenir obres d'art de la varietat barata i altament imitativa que està a l'abast dels rics en els mons poc poblats: pèssims hologrames d'escultures famoses, alguns d'ells alterats per substituir els rostres originals pels del nou propietari i els seus familiars, o muntatges lumínics de setze colors que s'esgotaven els seus cicles en un minut i mig. En Luke havia vist algunes ceràmiques de sorra vidriada realment magnífiques fetes amb les mans dels terrissaires del barri dels Veterans, i es va preguntar per què ni al Seti Ashgad ni al seu pare se'ls hi havia ocorregut incloure algunes d'aquestes obres d'art en la decoració de casa després de portar tants anys al planeta.

El pare, evidentment, podia haver arribat a odiar Nam Chorios fins a l'extrem de rebutjar tota la seva cultura i el seu art. Però segurament el fill, que havia nascut allà o que almenys havia crescut i s'havia educat allà -ja que no semblava tenir més de quaranta anys-, no podia compartir els seus prejudicis en un grau tan intens. I si l'altre allotjament de l’Ashgad, el seu estatge a les Muntanyes del Llampec, era més seva que del seu pare?

-Estem buscant a un parell de nois per encarregar-se d’una feina -va seguir dient en Caslo, remugant les paraules per una comissura dels llavis com si estigués interpretant un paper de malvat en un melodrama hologràfic-. Demà a la nit arribarà un carregament, i...

- On s'ha de recollir?

-En els Deu Cosins.

En Luke havia sentit parlar d'aquell lloc als Croig. Els Cosins en qüestió eren tsils, amb les xemeneies de vidre formant un anell en comptes d'una filera i indicant l'existència d'algun procés geològic desconegut. Els Cosins eren el somni d'un contrabandista, ja que constituïen una formació que podia ser identificada amb gran facilitat en una pantalla i, alhora, era prou petita per poder ser recorreguda en una sola nit.

- Creus que podries utilitzar a l’Owen? –L’Àrvid va assenyalar al Luke amb el cap-. Està treballant per en Croig. Una mica de diners en efectiu no li vindria gens malament.

En Booldrum Caslo, un homenet corpulent de rostre impassible que portava un aparatós equip d'amplificació visual al cap, va somriure.

-Com a tots els empleats d’en Croig, eh? -Va estudiar en silenci al Luke durant uns moments i va acabar assentint-. Podem utilitzar a tots els homes disponibles. M'han dit que és un carregament bastant gran. Què em dius del teu lliscador? Espero que segueixi estant en condicions de funcionar.

En Luke va assentir, encara que no s'hagués atrevit a garantir-ho per escrit.

-Llavors formaràs part del grup de recollida -va dir en Caslo, i va marxar.

L’Àrvid el va seguir amb la mirada i va deixar escapar un lleu esbufec. -No confia en tu prou per utilitzar-te com a guàrdia de perímetre.

- Eh?

-Per mantenir allunyats als theranians -va explicar la Gin, que s'havia acostat a ells i acabava d'inclinar-se sobre l'estrada en què estaven asseguts-. Oh, de vegades els Oients aconsegueixen saber si arribarà un carregament i tracten d'impedir que el recollim, però crec que bàsicament tot es redueix a mantenir-se al corrent de la situació. Sembla que concentren gairebé tots els seus esforços en...

Els llums van anar perdent intensitat llevat la que il·luminava l'estrada principal, discretament instal·lat en el que havia estat una fornícula d'alimentació de dimensions gairebé olímpiques. Algú va descórrer un teló al fons de la sala, i en Seti Ashgad va aparèixer darrere seu.

No confiïs en ell i no accedeixis a cap de les seves exigències... Per què?

En Luke s'havia creuat amb l’Ashgad i la seva escorta en un passadís del Borealis, però aquella era la seva primera ocasió de veure’l amb claredat. En Luke encara no havia nascut quan el pare de l’Ashgad va ser exiliat per l'Emperador Palpatine, però el seu interès d'adolescent per la Rebel·lió i els enregistraments hologràfics del passat li havien familiaritzat amb el seu jovial encant i les seves promeses camaleòniques. Mentre veia com el seu fill pujava a l'estrada i intercanviava bromes i comentaris jocosos amb els integrants de l'audiència que millor el coneixien, en Luke va pensar que el pare ja tindria més de vuitanta anys.

En Croig i els habituals del Blerdo Blau de la Felicitat no havien parlat d'ell ni un sol cop..., i no obstant això l’Ashgad havia vençut a un hutt (que possiblement era un Jedi), i s'havia apoderat del seu poder i de la seva mansió. Això volia dir que havia d'haver estat un home realment notable. Hi hauria mort, o només s'havia retirat a la casa de les Muntanyes del Llampec?

-Apa, apa... No podem ni pensar en això -estava dient l’Ashgad com a resposta a un suggeriment pregonat a crits de perquè havien d'arribar tropes de la Nova República per «ocupar-se’n» dels theranians. La seva veu greu i musical traspuava un suau sarcasme -. Després de tot, són la majoria. És el seu planeta, no?

- També és el nostre planeta! -Va cridar en Gerney Caslo, i aixecant-se d'un salt-. Ens trenquem l'esquena intentant fer créixer plantes en aquesta maleïda roca. És que això no compta?

- Que si compte? -Els verds ulls de l’Ashgad van lliscar sobre la multitud per escombrar-los amb una mirada que s'havia tornat repentinament gèlida i plena de fúria-. Sí, jo creia que sí... Vaig ser prou optimista per assegurar-vos que podia fer alguna cosa. Bé, doncs pel que sembla estava equivocat.

Un silenci absolut va seguir a les seves paraules, però en Luke va sentir la tremolor d'ira que es va estendre amb la rapidesa del llamp per entre tots els presents.

-Com ja sabeu, tenia grans esperances -va dir el polític, que s'havia convertit en el centre d'atenció de totes les persones presents en aquella sala sobtadament silenciosa-. Certes connexions que vaig aconseguir establir em van permetre concertar una reunió, i no amb un simple polític, buròcrata de segona fila o membre d'algun comitè, sinó ni més ni menys que amb la Leia Organa Solo..., encara que –va afegir va amb amargor –la seva excel·lència em va deixar molt clar des del principi que la perspectiva d'haver de parlar amb mi no li entusiasmava gens ni mica.

El primer Ashgad havia estat conegut com el Temptador Daurat, i mentre escoltava el seu fill en Luke va saber quina impressió devia haver produït en els seus oients. L’Ashgad utilitzava la seva veu de la mateixa manera com un gran artista utilitzaria un òrgan de llum, evocant els matisos, les ombres, el crepuscle, la claredat i la resplendor mitjançant les més subtils variacions del to i el volum.

-Us demano disculpes pel meu entusiasme i la meva estupidesa -va seguir dient-. Estic obligat a demanar-vos que em disculpeu per haver suscitat esperances que no estaven destinades a materialitzar-se.

L’Ashgad va alçar una mà i un home -En Luke es trobava massa lluny perquè pogués veure si era un sindroide o un ésser humà, encara que hi havia una sospitosa fluïdesa en els seus moviments,- va sortir de darrere del teló i va col·locar un projector hologràfic en la fornícula.

-Potser hauria de permetre que la seva excel·lència us ho expliqués amb les seves paraules.

Els llums es van afeblir encara més. L’holograma de la Leia era d'una qualitat magnífica, i la seva cristal·lina nitidesa feia que la seva silueta semblés una presència gairebé sòlida entre la penombra que fregava la foscor absoluta, com si es trobés banyada per la claredat sorgida d'una font invisible. L'escala també era perfecta: la Leia hologràfica era de mida natural, pel que semblava estar realment present a la sala, amb les mans entrellaçades sobre els genolls i els gruixuts plecs del seu vestit cerimonial desplegant-se al seu voltant. Els guàrdies noghris estaven agenollats sobre les seves cames del darrere darrere d'ella, una dotzena d'ombres gairebé invisibles. La Leia mantenia el mentó alçat, i va parlar amb una gèlida precisió que en Luke només li havia sentit emprar quan estava molt furiosa.

-Em temo que hem de descartar qualsevol possible ajuda de la Nova República, noble Ashgad -va dir-. La Nova República no es pot permetre que els consells planetaris que encara no han decidit unir-s'hi vegin com es dóna suport a qualsevol minoria..., sigui la que sigui. Un percentatge massa gran del comerç depèn que mantinguem la situació actual, i són massa les persones que consideren que les activitats dutes a terme pels seguidors del Partit Racionalista del seu planeta constitueixen una greu pertorbació criminal.

Un brunzit d'exclamacions i comentaris ofegats va recórrer a la multitud.

-Criminal... -Va remugar en Gerney Caslo al costat d’en Luke-. Jo t’ensenyaré el que és una conducta realment criminal, preciosa!

- Pertorbació? Jo només vull poder disposar de medicines per al meu petit. Això no és...

La imatge de la Leia va seguir parlant.

-Comprenc els seus problemes, noble Ashgad, però la Nova República no ha de perdre de vista el panorama general. I, si vol que li sigui sincera, el descontentament d'un grapat de colonitzadors en un planeta que ni tan sols és membre de la Nova República no justifica que ens gastem els dos mil milions de crèdits que costaria intervenir..., això per no esmentar els danys que semblant acció causaria a la imatge de la Nova República en el cas que decidíssim intervenir en les seves disputes.

Les seves últimes paraules van quedar ofegades pel naixement d'un rugit col·lectiu.

-Maleïda harpia... Què pot saber del que està passant aquí? - Va cridar algú.

En Luke es va aixecar d'un salt amb tot el cos inflamat per una ràbia abrasadora. Però la seva ira no anava dirigida cap a l'home que acabava d'insultar a la seva germana, sinó cap aquell qui romania immòbil a l'estrada, a penes visible al costat de la iridescència resplendent de l’holograma, amb el cap inclinat en una actitud de pena i devota resignació.

- Mentider! -Va udolar.

Però noves cridòries van ofegar la seva veu, i abans que pogués tragar l'aire necessari per llançar un segon crit en Luke ja havia comprès que protestar i afirmar que l'holograma era una falsificació només serviria per revelar la seva identitat i fer impossible que pogués trobar a la Callista. L’holograma era tan fals com les escultures barates de les fornícules, que havien estat sotmeses a una alteració hologràfica per fer que semblessin membres de la família. Per començar, i fins i tot abans que hi hagués dissolt aquest cos de guàrdies, la Leia mai havia aparegut en públic en companyia dels noghris. Quan «La Leia» es va aixecar del seu seient, en Luke per fi va estar totalment segur que l'holograma era una falsificació: aquella butaca no s'assemblava en res a les de la sala de conferències del Borealis i, de fet, no hi havia ni un sol seient semblant en tot el navili insígnia. Aquella capa carmesina havia estat usada per la Leia durant una dotzena d'esdeveniments públics al llarg dels últims anys, de manera que hauria pogut ser copiada sense cap dificultat. En Luke mai havia vist una falsificació que resultés prou efectiva, però suposava que un manipulador de dades digitalitzades realment bo podia obtenir un holograma del rostre de la Leia i alterar el moviment dels llavis per adaptar-lo a qualsevol text modificant un vocalitzador.

Però en Luke també va comprendre que tot allò eren coses que havia anat descobrint al llarg dels anys que havia passat en el si de la Rebel·lió, anys en què s'havia vist obligat a tractar amb les sofisticades tecnologies i els complicats artefactes científics que es podia disposar a Coruscant i els seus mons interiors. Durant la seva infància a Tatooine-i si s'hagués convertit en un adult allà, com els havia passat a l'oncle Owen i als seus amics-sospitar que la veritat podia ser hàbilment alterada li hauria resultat tan impossible com adquirir la capacitat de volar.

Aquelles persones creien en el que acabaven de veure.

Creien al Seti Ashgad.

I estaven molt furioses.

L’Ashgad seguia a l'estrada i continuava mostrant-se tan hàbil com abans, produint la impressió que estava calmant la multitud sense que en realitat fes absolutament res per disminuir la seva escandalitzada irritació. En Luke va passar al costat dels sindroides que muntaven guàrdia a la porta i va travessar la saleta que hi havia a l'altre costat, sentint-se massa furiós per quedar-s'hi ni que fos un segon més mentre les seves botes es movien silenciosament sobre la catifa. En Luke era conscient que estava sent s'observat pels sindroides -la programació de la seva Unitat de Control Central, estigués on estigués, per força hauria d'incloure les cares de tots els seguidors del Partit Racionalista del planeta-, però ningú el va detenir. Va sortir a l'exterior per entre els dos panells d'un gran finestral, gairebé panteixant de pura fúria, i va avançar per entre els matolls de fulla blava i arbustos aromàtics fins arribar al carrer. L'arribada de la nit havia fet que el vent fos calmant-se a poc a poc, i les violentes ràfegues de feia unes hores havien quedat reduïdes a un sord martelleig. Les veus de la sala de reunions encara ressonaven a les orelles cridant vituperis contra la seva germana.

Els tsils brillaven com llances de gel sota la gèlida mirada de les estrelles que vessaven la seva llum sobre els erms a l'altre costat dels baluards. El sòl estava recobert per una lluent capa de gebre, i el fred mossegava la carn amb un tall acerat. En Luke podia sentir la presència de la Força que palpitava i respirava al seu voltant, agotzonada en una tensa espera.

I hi havia persones als erms, i no es trobaven massa lluny d'allà. No portaven llums, però així i tot en Luke podia percebre la seva tènue presència: remolins, moviments en la Força... Theranians?

Probablement. En Luke es va dir que estarien vigilant la casa d’en Seti Ashgad.

«Dóna curs a la teva ira», li havia dit el seu pare. Dóna curs a la teva ira...

Les paraules d’en Vader no eren més que un engany, un parany en què pretenia fer caure al Luke per aconseguir que utilitzés la seva ira en el combat i perdés el domini de si mateix.

Però de sobte en Luke va deixar de tractar de controlar la seva ira i la va alliberar del tot, permetent que sorgís del seu cos com un núvol de vapor per a ser absorbida i dissipada per les estrelles. Aquella nit ja estava massa saturada d'una ira que estava sent cultivada i esperonada deliberadament, i que era invocada amb tanta insistència com si un mag estigués fent apilament de poder en aquella casa. Un cop lliure d'ella, en Luke va tornar a ser capaç de pensar amb claredat i va poder fer-se preguntes..., i la pregunta més important de totes era què pretenia guanyar el Seti Ashgad amb tot allò.

Següent