Planeta de Penombra (XIII)

Anterior

Capítol 13

En Luke li havia repetit una vegada i una altra, en aquelles ocasions en què la Leia havia decidit oblidar-se de les urgents exigències de l'Estat per ensinistrar-se amb els alumnes del seu germà, que la vista era el més perillós dels sentits perquè era aquell al qual sempre creies en primer lloc. La Leia es va aturar al començament de l'escala, va tancar els ulls, va començar a respirar més lentament i va concentrar tota la seva atenció en escoltar la casa que l'envoltava. Va desplegar el poder de la seva ment, tal com li havia ensenyat a fer en Luke, i va buscar el flux i el moviment de la Força.

I la Força estava per tot arreu, un càntic tan immens com la llum. En Beldorion li havia parlat d'un oceà de llum, i havia dit que no s'assemblava en res al que hagués pogut experimentar a Yavin o a Coruscant i, de fet, res del que havia experimentat en els llocs on havia tractat de dur a terme aquell sondeig s'assemblava al que estava sentint en aquells moments. Era poderós i aterridor, com si alguna cosa immensa acabés d'aparèixer just darrere de la seva espatlla i la contemplés amb malenconiosa saviesa.

«Hi ha alguna raó per la que això hagi d’inspirar por?», Va pensar mentre intentava no deixar-se dominar per la por. Va transcorre un minut, i després un altre més. A poc a poc la Leia va ser capaç de percebre els veritables sons de les habitacions que s'estenien al seu voltant, i va començar a poder captar-los per sota del sord brunzit que embolcallava aquell gegantí poder.

- Superb, superb! -Va dir la veu pastosa i musical d’en Beldorion des la seva cambra, que devia de trobar-se bastant a prop-. I pensar que el seu origen està en aquests insignificants gletins que semblen taquetes de pols!

-Veureu, senyor meu, en el fons tot es redueix a trobar la solució líquida adequada -va replicar una veu aspra i nasal que parlava amb les característiques inflexions gemegoses dels kubazians. «Deu ser el cap de cuina, l'indigne hereu de l’eximi i plorat Zubindi Ebsuk», va pensar la Leia-. En circumstàncies ordinàries, naturalment, els gletins mai arribarien a estar en contacte amb una solució d’excrecions de Hall d'main, ja que els seus respectius planetes ni tan sols estan en el mateix sector! Però dóna la casualitat que les hormones contingudes en els Halls d'main són el complement fisiològic exacte dels sistemes teleològics dels gletins, de manera que...

I per sota d'aquella xerrameca podia sentir una mena de refilet ofegat, com el d'unes veus insignificants que tractessin de protestar. La Leia es va estremir.

Respecte al Dzym, no va poder sentir cap so que indiqués la seva presència. Feia algun soroll quan es movia? la Leia va pegar el cos a la rugosa superfície d'estuc de la paret, va ignorar la sobtada punxada de la mossegada d’un droch al turmell i va seguir sondejant el buit amb la seva ment. Hi havia una mena de potent vibració en algun lloc de la casa, un gemec continu que semblava sorgir d'alguna classe de maquinària: el generador de la casa, naturalment. En Liegeo li havia dit que en Dzym era incapaç d'arribar a dominar certa classe de processos mentals, com ara el que permetia introduir-se en l'ordinador de la casa i obligar-lo a revelar els números del teclat de seguretat.

La Leia es va preguntar fins on podia arribar l'eficiència del seu sistema de seguretat.

Potser fos per l'olor a hutt o pel fàstic que li produïen els drochs, o merament perquè tenia els nervis de punta, però quan per fi va aconseguir sortir de la penombra de les estances del hutt i arribar a una porta que estava clar donava accés a la part de la casa utilitzada per en Seti Ashgad, i a la gran sala inundada de sol acabada a la terrassa que hi havia sota del seu balcó, la Leia es va adonar que li donava voltes el cap. Els sostres d'aquella zona eren més alts, i les gruixudes cortines dissenyades per capturar la calor estaven apartades de la filera de panells de transpariacer que donaven a la terrassa. Tota aquella part de la casa estava impregnada per una aura de funcionalitat, amb les seves butaques immòbils de fusta i cuir, el seu escriptori construït amb gruixudes planxes de fusta de botoner i els seus senzills prestatges. La Leia de seguida va veure que la pantalla incrustada en la fornícula de sobre de l'escriptori era nova, i un ràpid examen li va revelar que es tractava d'una Sorosuub X-80 d'alta definició: el monitor era tan voluminós que havien hagut de fer més gran la fornícula perquè hi cabés en ella, i la modificació era tan recent que l'estuc de les noves vores encara no havia tingut temps de descolorir-se. La Leia es va aturar al llindar per a tornar a parar l'orella - «Si la ment d’en Dzym és incapaç d'entendre els ordinadors, com va aconseguir la seva ocupació de secretari?» -, I després va anar fins l'escriptori, va treure el teclat i va sol·licitar una definició general de sistemes. Un cop va saber amb quin tipus de sistema estava tractant, de seguida va poder començar a obtenir dades sobre la casa.

Els diagrames de cablejat li van mostrar el conducte que descens dia fins al cor de l'altiplà i el garatge del que havia vist treure l'elegant, i gairebé nou, lliscador negre a l'alba perquè els esbirros de l’Ashgad el deixessin en condicions de ser utilitzat pel seu amo. Després de lluitar una estona amb els diagrames, la Leia va aconseguir esbrinar on era i on quedava l'inici del conducte, que estava a l'altre costat de la casa i es trobava bastant a prop del moll d'atracada i el seu complex de tallers i laboratoris.

Va treure una còpia impresa i després va teclejar una altra instrucció i va sol·licitar més dades. La zona d'atracada protegida per aquelles portes blindades que havia entrevist era enorme. Per tractar-se d'un món on escassejaven tant els equips de qualsevol classe, allà semblava haver-hi de tot i en abundància: una dotació completa de l'equip extremament car que carregava els anells antigravitatoris dels dipòsits de flotabilitat dels lliscadors, un gran sistema d'ordinadors connectat a un generador independent i dedicat a l'enginyeria hiperespacial, les instal·lacions de falsificació hologràfica d’en Liegeo... Gran galàxia! en Liegeo disposava de milions de clips de dades independents, en una quantitat que anava molt més enllà del que podia exigir l'afició o l'art. Això també havia de formar part del pla de l’Ashgad, i podia explicar el per què encara no s'havia produït cap intent de rescat després de cinc dies de la seva desaparició.

Hi havia un altre sistema centrat en aquella mateixa habitació, i la Leia va pensar que probablement estigués darrere de les portes dels armaris que hi havia a la seva dreta. Es va aixecar, mantenint el cap inclinat per seguir llegint les dades que apareixien a la pantalla dels sistemes de suport: hi havia panys d'alta seguretat amb cablejats de reforç en diverses portes que incloïen, com va veure amb una certa irritació, la de l'ascensor d'aquell nivell que conduïa fins al garatge.

La Leia va dur a terme un ràpid examen de l'esquema i va veure que l’escaleta de reparacions del conducte de l'ascensor no comptava amb cap sistema de reforç. Acabaria amb les cames molt adolorides, però podia fer-ho. Va teclejar una nova ordre per obrir les combinacions del fitxer. Sí, havia aconseguit trobar la que obria la porta de la seva habitació i es va sentir ridículament satisfeta de veure confirmada la seva habilitat d'una forma tan oficial. Segons la pantalla, la combinació havia estat canviada poc després de l'alba, probablement en el moment en què en Seti Ashgad va desaparèixer entre els primers centelleigs de l'alba. La Leia va treure una còpia impresa, va doblar les primes làmines de plastipaper, se les va ficar a la butxaca dels seus pantalons i va anar a esbrinar què hi havia darrere de les portes que indicaven l'existència d'una font d'energia independent.

I es va trobar amb un tauler de control central per sindroides. Quantes d'aquelles criatures posseïa l’Ashgad? la Leia va comptar cablejats independents per dues dotzenes d'elles. Dues dotzenes?

Va intentar recordar el que havia esbrinat sobre els sindroides durant la seva única visita a la fàbrica que la Corporació Loronar tenia en la major de les llunes de Carosi, que havia tingut lloc precisament quan els seguidors del Càntic del Dia estaven armant més enrenou sobre els supòsits drets de la carn sintètica. La Leia creia recordar que se suposava que la carn sintètica conservava immunitats automàtiques que la protegien dels virus i els anticossos, però resulta va obvi que l’Ashgad havia aconseguit superar aquell obstacle. També es va recordar que els científics de Loronar li havien explicat que la tecnologia del control central operava a través d'una transmissió gairebé instantània entre una varietat especial de cristalls de matriu programable, i es va preguntar si això era una part intrínseca del pla o una mera casualitat que havien pogut aprofitar.

Va tornar a l'ordinador. Cada segon que passava en aquella sala augmentava les seves probabilitats d'ensopegar amb en Dzym, en Liegeo o en Beldorion, però aquella potser fos l'única oportunitat que anava a disposar. Com podia esbrinar quines altres coses necessitaria saber? La Leia va dur a terme una cerca comprimida a escala nuclear amb els noms que havia sentit durant la conversa com a claus a localitzar: Dymurra, Getelles, Protector... Quan va haver acabat va copiar la informació en una tauleta de dades, va ficar tant la tauleta com el ja bastant formidable feix de plastipaper a les butxaques dels seus pantalons i va tornar a omplir el contenidor de plastipaper de la impressora perquè no saltés a la vista que algú havia gastat gairebé dues-centes fulles. Amb el cor bategant prou de pressa perquè se sentís marejada, va tornar a tancar els ulls i va sondejar la silenciosa absència d'activitat de la casa.

No va sentir res, però no podia saber si estava fent servir el mètode adequat. Si hagués rebut un ensinistrament més prolongat o si s'hagués concentrat una mica més en el que havia rebut, podria haver-se obert pas a través d'aquella estranya i espessa aura pestilent de la Força per cridar al Luke?

Però al final del camí dels «si» només aconseguiria trobar la desesperació, i la Leia va expulsar aquells pensaments de la seva ment.

Va tornar a estudiar la primera còpia impresa de l'esquema de cablejat i va identificar el conducte de l'ascensor i l'escala de cargol que anava descendint al seu costat. Quan va posar a sobre l'esquema dels sistemes d'emergència, va poder identificar sense cap dificultat la sala que contenia la terminal del control central i el complex principal d'ordinadors: era la sala on es trobava.

Hauria de creuar aquell llindar i baixar un altre tram de graons fins arribar a una zona de recepció rodona que no contenia res més important que una enorme escultura de llum i un parell de cascades artificials. Les portes de l'ascensor hi eren, igual que l’escotilla d'accés a l'escaleta de manteniment.

Va llançar una ràpida mirada de dalt a baix als panells de transpariacer que donaven a la terrassa, sent molt conscient de com de segura i protegida que se sentia en els llocs on hi havia llum. Mentre anava cap a la zona de recepció, les portes de l'ascensor i l'escala d'accés, la Leia va descobrir que estava concentrant tota la seva voluntat en un desesperat desig de què l'habitació estigués proveïda de panells de transpariacer.

No era així. Tot estava molt fosc excepte pels bigarrats arcs de Sant Martí de l'escultura de llum, les pautes multicolors parpellejaven i brillaven com acompanyant el murmuri de les cascades, a penes visibles en la penombra. El recinte feia pudor de drochs i a hutt, i la Leia no es va atrevir a tocar el que va pensar eren els panells lluminosos per por d’activar algun sistema que revelés la seva presència en aquell lloc. «L’escaleta estarà totalment a les fosques», va pensar mentre avançava cautelosament per entre les pàl·lides siluetes semblants a fongs dels mobles i seients plens de coixins que portaven anys sense ser usats, guiant-se pels tènues reflexos de l'escultura de llum.

Es va treure la camisa de la cintura dels pantalons i va ficar la mà sota de la tela per deixar anar la tira de roba que subjectava la seva espasa de llum. La freda fulla làser no proporcionava molta llum, però la Leia va pensar que la seva tènue claredat sempre resultaria preferible a un descens a les palpentes entre la més absoluta foscor.

-Els veritables Jedi poden veure en la foscor, barunq -li ha havia dit en Beldorion feia un parell de dies amb la seva veu gargotejant quan li havia demanat que fos a la seva cambra per dinar amb ell i prendre el sol una estona a la terrassa. La Leia ja ni tan sols se'n recordava de com havia arribat a sorgir el tema dels poders Jedi-. No veuen amb els seus ulls: veuen amb els seus nassos, amb les seves orelles, amb els cabells del seu cap, i amb les seves pells. Has descuidat el teu ensinistrament, petita princesa -havia afegit, agitant un diminut dit enjoiat davant d'ella -. Hi va haver un temps en el qual ens obligaven a competir en llargues carreres en les cavernes de Maposhani, a diversos quilòmetres per sota del sòl. Solien deixar-nos abandonats en mons amb un sol fosc, planetes com Af'El i Y'nibeth, on no hi ha cap espectre de llum visible. Però els grans Jedi, els veritables mestres -Yoda, Thon i Nomi Sunrider -podien invocar la llum, i podien fer que el metall brillés perquè els seus insignificants amiguets tampoc haguessin d’ensopegar i caure. Prenien una agulla de ganxo..., d'aquesta manera...

En Beldorion havia allargat una mà viscosa per agafar una agulla de ganxo dels cabells de la Leia que, tot i que es va encongir sobre si mateixa, estava massa atordida per la droga per arribar a retrocedir.

El hutt havia sostingut l’agulla de ganxo entre el polze i l'índex, i els seus enormes ulls color robí havien anat més enllà d'ella per a clavar-se en les pupil·les de la Leia..., i llavors la Leia havia vist, com en un somni que hauria somiat i oblidat, com en un fragment perdut de la seva memòria, el prim rostre d'un home, tan prim que se li endevinaven els ossos i amb una espantosa cicatriu envoltada per una gran cabellera de cabells canosos, sostenint una agulla de ganxo tal com el hutt estava sostenint la seva, amb la corba metàl·lica de l'extrem superior incandescent i projectant la llum suficient perquè es poguessin veure els pilars i frescs de la sala on es trobava.

La Leia es va estremir mentre el record-visió s'anava esfumant. Hi havia tremolat pensant que tota aquella antiga saviesa, totes les tècniques i el coneixement que en Luke havia estat intentant recomposar tan laboriosament al llarg dels anys, estaven submergits en el pou fangós de la ment indolent del hutt. Tot aquell poder il·limitat estava sent utilitzat no per al mal, com havien fet en Vader i en Palpatine, sinó com un mer criat posat al servei del caprici més absolut i ridícul, perquè fins i tot suposant que desitgés justificar el que estigués disposat a convertir-la en la seva esclava, en Beldorion mai podria trobar més raons que la que volia recuperar el poder que havia exercit sobre uns grangers indefensos o el seu desig de vèncer a una vella adversària que en realitat tenia tan poc poder com ell.

L'espasa de llum era com un pes mort a la mà. «Has d'aprendre a fer servir els teus poders -li havia dit en Luke-. Necessitem campions de la Força. Som tan pocs que no ens podem permetre el luxe de donar l'esquena a la Força.»

Però cada vegada que pressionava el botó activador, cada vegada que la freda fulla color blau cel cobrava vida amb un brunzit, la Leia només veia ombres: l'ombra d’en Vader, l'ombra d’en Palpatine, les ombres de la seva pròpia ira, de la seva impaciència i d'aquelles profundes certeses nascudes de la convicció de tenir la raó i de les que havia acabat aprenent a desconfiar..., i, en aquells moments, les ombres plenes de floridures i olor de ranci d’en Beldorion i la seva mesquina cobdícia.

I les ombres del futur que la Leia tant temia, quan l’Ànakin, en Jacen i la Jaina -aquells tres fragments incalculables del seu cos i de la seva vida -arribessin a l'edat en què podrien escollir entre la llum i la foscor.

Però de moment no tenia altra opció. Va activar la fulla i va obrir l'escotilla d'accés discretament dissimulada que donava a l'escala de manteniment.

Una cosa que no va poder veure amb claredat es va afanyar a desaparèixer de darrere del primer revolt de l'escala. La pudor a drochs era tan intensa que tot just permetia respirar. Tot el que es trobava a més d'un metre de distància era invisible, i la tènue claredat de la fulla de l'espasa de llum només li permetia distingir siluetes borroses: els petits esglaons en forma de falca tallats a la roca del mateix altiplà, la corba del sostre que baixava gairebé enganxat al seu cap... Amb la mà dreta aferrant l'empunyadura de l'arma i la mà esquerra sobre el suport central de l'escala, la Leia va anar descendint a poc a poc, el bull de l'adrenalina inundant les seves venes amb una febre gèlida. No tenia ni idea de què faria si arribava al garatge per trobar-se amb un dels servents sindroides fent guàrdia allà o si no hi havia cap lliscador de superfície que robar. Havia forçat la vista tant com va poder per escrutar l'oest i al nord des del balcó on acabava la seva habitació, i només havia pogut veure els erms de muntanyes cristal·lines i les interminables planes resplendents.

«Encara que això no vol dir que no pugui haver tot un casino turístic amb camps de joc entapissats d'herba a uns cent metres al sud d'aquest lloc, naturalment...» la Leia gairebé va poder sentir el comentari suaument sarcàstic de la seva amiga Callista i el seu cor palpitar dolorosament davant l'esperança que en Luke pogués trobar-la d'alguna manera, allà, en aquell món. «Però jo no apostaria els diners del lloguer per això.» El sol record del tipus de broma que hauria sorgit dels llavis de la Callista va ser suficient per fer-la somriure, i aquella imatge irònica li va donar valor per seguir avançant per entre la foscor.

I llavors la Leia es va aturar de sobte.

Hi havia alguna cosa immòbil en l'esglaó que tenia davant, just allà on acabava la zona il·luminada per la llum de la freda fulla d'energia.

Tindria aproximadament la mida d'un pittí, es mantenia alçat i mesuraria uns vint o trenta centímetres d'alçada: era una criatura de cos lluent en forma de cranc que dirigia els seus llargs circells oculars cap a ella per contemplar-la amb una malèvola brillantor de consciència. La cosa estava rígidament immòbil sobre l’esglaó..., esperant-la.

La Leia va avançar un altre pas i va estendre la fulla d'energia.

La cosa es va inclinar cap enrere. Les ombres feien que resultés extremadament difícil saber quin aspecte tenia exactament, però quan va mirar cap amunt la Leia va veure que hi havia altres criatures, coses que semblaven aranyes de potes molt llargues immòbils al sostre i a les parets, i una mena d'erugues de potes curtes que corrien veloçment per les parets, capturant i devorant els enormes drochs que cruixien i s'agitaven entre les ombres. Mentre la contemplava, la criatura dreta sobre l'esglaó es va doblar de cop i va girar veloçment cap a un costat, fent sorgir del seu cos el que semblava un membre punxegut per atacar amb ell a un droch particularment repugnant i atrapar-lo mitjançant una pinça que va semblar alterar la seva forma i transformar-se en una boca convulsa. Durant un moment la Leia la va sentir ronquejar amb un suau remoreig de profund plaer. Després la cosa va tornar a la seva posició original, i els circells oculars van girar lentament per quedar novament tornats cap a ella. Plena de repugnància, gairebé paralitzada per la sensació que s'enfrontava a un mal que no podia ser combatut ni rebutjat, la Leia va estendre el braç que sostenia l'espasa de llum i va dirigir la punta resplendent cap a la cosa-cranc.

Un moviment va tremolar de reüll i la Leia va girar sobre els seus talons en el mateix instant en què alguna cosa queia del sostre i aterrava sobre de la seva espatlla amb un humit espetec. Una punxada de dolor li va esquinçar tot el seu ésser, com una mossegada de droch però molt més intensa. La cosa de cos tou que havia caigut sobre ella va desenvolupar potes tremoloses i ganxos que van començar a enfonsar-se en la seva carn mentre la Leia cridava i intentava arrencar-se-la.

Debilitat. Dolor al pit. Un adormiment gelat, un irresistible desig d'enfonsar-se en el somni.

Alguna cosa es va adherir a la cama. El ronc de la criatura-cranc immòbil en el graó es va tornar més intens, un so de plaer tan vague com distant. La Leia se sentia com si estigués precipitant-se pel buit dins d'un ascensor que es dirigia cap al centre del món.

La Leia va moure la mà que empunyava l'espasa de llum en un veloç gir, encongint-se sobre si mateixa en un moviment ple de terror per apartar-se de la fulla resplendent -que, com sabia molt bé, podia tallar-li el braç -mentre col·locava la seva punta sobre el paràsit que estava a la seva espatlla. La criatura va començar a cremar amb un horrible xiuxiueig i el dolor que estava sentint va travessar a la Leia com una ganivetada, i un instant després va poder percebre la seva mort a través de l'horror i la somnolenta debilitat que s'havien apoderat d'ella. Era com si una part de la seva carn s’estigués morint. La Leia va desviar la fulla a l'altre costat per rostir a la criatura adherida a la seva cama, suportant el dolor i la sensació de negra mort relliscosa, i va donar un altre pas endavant per seguir baixant per l'escala.

La cosa-cranc havia fotut a córrer davant d'ella i no va trigar a desaparèixer entre la foscor, deixant únicament la guspira ataronjada dels seus ulls per indicar la seva presència. Quan va girar la corba següent, la Leia va poder veure que les parets estaven plenes de criatures de moltes formes i mides que s'agitaven i es fonien entre si, alimentant-se unes de les altres però tornant-se cap a ella com si fossin un sol ésser en percebre la proximitat de la llum. La Leia va retrocedir, però estava tan feble que el seu taló va xocar amb un esglaó i va faltar poc perquè caigués. Una altra d'aquelles coses, fossin el que fossin, va caure del sostre per posar-se sobre el seu coll. Aquell paràsit era més petit, de manera que tant la sensació de debilitat i de caiguda en un buit agònic com el dolor de la seva mort van ser menys intensos..., però les criatures semblaven decidides a atacar-la.

Dues mossegades més. La Leia se sentia com si anés a desmaiar-se per la falta d'aire. El delicat bategar de delit de la cosa-cranc va fer que es delís per trobar-la, estigués on estigués, per fer-la trossos. La mà de la Leia va lluitar maldestrament amb l’empunyadura de l'espasa de llum, i una llançada de dolor molt diferent de les anteriors es va obrir pas a través del seu braç quan la vora de la fulla va fregar la seva carn matant un altre paràsit. «Si caic, si perdo el coneixement..., moriré», va pensar la Leia.

Es va aferrar a les parets, sanglotant i tractant de respirar mentre feia esforços desesperats per no precipitar-se en la delicada frescor d'aquell suport inexplicable que tractava de donar-li la benvinguda, i va començar a pujar: quinze graons, vint... La cosa-cranc la seguia entre la foscor, com si estigués gaudint del seu esgotament i el seu dolor. «Em trobaran -va pensar-. No aconseguiré tornar a la meva habitació, i em trobaran.»

En Seti Ashgad era lluny. En Seti Ashgad, que havia advertit en Dzym que si ella moria l’Skywalker ho sabria a l'instant... La Leia havia fet un intent rere d'un altre d'establir contacte amb en Luke i havia tractat d'enviar-li senyals amb la seva ment, però no estava molt segura que l'hagués sentit. El brunzent poder del càntic de la Força que impregnava aquell món molt bé podia haver engolit tot allò de més. Només en Dzym hi era, callat i silenciós en aquella casa plena de silenci. «Si en Dzym em troba aquí, moriré...»

Va caure pel forat de la porta i es va quedar immòbil, panteixant i sentint-se paralitzada pel fred, incapaç de respirar o de pensar, mentre la tènue resplendor tenyida de colors gairebé imperceptibles de l'escultura de llum tremolava i ondulava sobre ella, i l'espasa de llum, la seva fulla esvaïda amb la relaxació dels seus músculs, brillava a un parell de centímetres dels seus dits. «He de recollir-la. He d’aixecar-me. Per sortir d'aquí... Per tornar a la meva habitació.»

I un instant després va pensar que morir resultaria molt més fàcil, i es va preguntar si realment en Luke arribaria a percebre la seva mort en el mateix instant en què es produís.

«Si moro, almenys podrien nomenar un successor...»

Com a idea no mancava de mèrits, però un instant després va sentir un moviment en la penombra gelada que l'envoltava: era el lent i pesat panteixar d'eruga d’en Beldorion. «Està molt a prop -va pensar-, i ve cap aquí.» El hutt s'aproximava.

«No permetis que em trobi», va resar mentre intentava aixecar-se. No ho va aconseguir, però es va posar de quatre grapes i es va arrossegar a través de l'habitació sumida en la penombra i va començar a pujar per aquella escala interminable. En Liegeo l'havia advertit que primer en Beldorion la faria presonera per als seus propis propòsits..., però passat un temps se la cediria al Dzym tal com s'havia fet amb algun altre infortunat esclau.

Li semblava que encara hi havia paràsits arrossegant-se sobre ella i el dolor de les seves mossegades s'obria pas a través dels seus braços, les seves cuixes i la seva esquena, debilitant-la i erosionant les seves forces a poc a poc. Però quan va aconseguir arribar a la llarga sala rectangular en la qual estava l'ordinador i es va quedar immòbil sota les bandes de llum purpúria tenyides d'un gris fantasmagòric que sorgien de l'ocàs, es va sentir una mica millor, i quan es va examinar no va descobrir cap senyal d’ells.

«No puc permetre que em trobin -va pensar -. No puc permetre-ho...»

La Leia va haver de recórrer a totes les reserves d'energia i voluntat que li quedaven per reprendre el seu lent ascens per l'escala, aferrant-se a les parets, exhausta i atordida pel dolor de la cremada que li havia infligit l'espasa de llum. Va tornar a ensorrar-se a terra tot just hi va haver aconseguit entrar a l'habitació i es va quedar immòbil durant molt temps, enroscada en una posició fetal sota els cada vegada més tènues barrots de claredat solar, desitjant únicament dormir fins que l'univers fos renovat un cop més.

Però va acabar aixecant-se i va amagar l'espasa de llum, la tauleta amb les dades que havia copiat i tots els fulls sota el cobrellit i els coixins del seu llit. Després va tornar a llançar la seva ment al buit per a enviar un nou missatge, però amb prou feines va aconseguir emetre un murmuri ple de desesperació - «Luke...» -, i després va perdre el coneixement per enfonsar-se en uns somnis que semblaven haver sorgit dels pous incolors de la mort.

-Igpek Droon –va retrunyir la veu greu i gutural del passatger emmascarat i encaputxat, i el que semblava una mà protètica de no molt bona qualitat enfundada en un guant negre d'aspecte barat (i la pròtesi que recobria havia estat tan pèssimament dissenyada que de sota d'ell gairebé haurien pogut estar els dits articulats de metall d'un androide) va allargar cinquanta-set crèdits en fitxes i bitllets de diverses denominacions a la capitana del vaixell de càrrega Zicreex-. Treballo per a les línies de càrrega d’Antemeridià, i el meu androide i jo hem d’arribar a Cibloc XII com més aviat millor.

La capitana va comptar els diners i va donar un cop d'ull a les lluents lents grogues visibles a través de la màscara respiradora que cobria la major part de la cara de l'aspirant a passatger. Una llarga cabellera gairebé incolora ondulava al seu voltant, donant-li un estrany aspecte de calavera adornada.

Després que les tropes del govern haguessin fet retrocedir a les bandes de gopso'os amotinats, tots els molls d'atracada que encara estaven en condicions d'operar es trobaven atestats d'homes de negocis, viatgers atrapats pels disturbis i alienígenes de totes les races imaginables que intentaven fugir de la ciutat devastada per les flames. La majoria estaven pagant sumes molt superiors a cinquanta-set crèdits, però és que la majoria intentaven aconseguir passatge a bord de navilis bastant millors que el Zicreex, que hauria estat definit com a molt poc impressionant fins i tot per l'observador millor disposat.

A la capitana Ugmush tant li feia el que opinessin els altres. Tenia com a enginyer a un humà que mantenia en funcionament els motors, que no estaven ocupats lluitant entre ells, els seus esposos formaven un bon equip capaç de comerciar en els mons més salvatges del sector, la qual cosa era pràcticament el màxim al que podien aspirar els gamorreans quan havien de competir amb espècies més sofisticades. L’Ugmush, amb la seva llarga cabellera tenyida de rosa, els seus braços tremendament musculosos i els seus pits adornats per quinze morrts paràsits que donaven mut testimoni de la seva fortalesa i la seva resistència, sabia que molt pocs alienígenes eren capaços de suportar un viatge a bord d'una nau gamorreana. També sabia que mentre hi hagués una altra nau al port no hi hauria moltes probabilitats que es veiés aclaparada per un diluvi d'ofertes.

-Tracte fet.

L’alienígena embolicat en una túnica negra que es feia dir Igpek Droon va pujar per la rampa amb un dring metàl·lic gairebé imperceptible i va entrar a la nau, seguit per la seva petita unitat R2. L’Ugmush es va preguntar si podria convèncer a Droon que li vengués el seu androide quant arribessin a Cibloc XII.

 Següent