Planeta de Penombra (XVIII)

Anterior

Capítol 18

- Què vol dir amb això que no aconsegueix obtenir cap resposta de Cibloc XII? -En Han Solo va deixar caure la mà sobre el botó de comunicacions de la pantalla de la controladora de la base de Durren, la qual cosa va semblar irritar considerablement a la controladora-. Hi hauria d'haver mitja dotzena de creuers estacionats en aquest port...

La controladora el va apartar d'una empenta per poder fer una ullada a la pantalla.

- No hi ha cap senyal, o tenim interferències?

-No hi ha cap senyal, senyora. -El tècnic extremadament jove encarregat de les comunicacions es va afanyar a alçar la mà en una nerviosa salutació-. El Courane i el Devorador de Flames van partir de Cibloc fa unes tres hores i...

- On són ara? -El va interrompre en Han.

El vol fins a la base orbital de Durren havia estat un autèntic malson. Quan el Falcó Mil·lenari va sortir de la densa i tempestuosa atmosfera d’Èxode II, la flota invasora ja es trobava prou a prop perquè pogués captar la seva presència en els seus sensors. Varis caces TIE, del vell i ja bastant antiquat model IN però encara en condicions de prestar servei, havien estat enviats contra ells. Mentre en Lando, que era un pilot excel·lent però un artiller bastant dolent, executava viratges i ràpides maniobres d'evasió a través dels núvols de gasos d’Odos i la perifèria de la nebulosa del Vel Enjoiat, en Chewie i en Han s'havien ocupat de les torretes artilleres, i havien aconseguit eliminar a dos dels seus perseguidors abans que el gruix dels núvols de gasos resplendents i el perill que suposaven els trossos de gel de la grandària de petites llunes que suraven a la deriva en l'espai, i que sorgien tan inesperadament com espantosament de pressa de la sopa iridescent d'interferències visuals i elèctriques, fessin que els seus perseguidors es donessin per vençuts. En Han havia manipulat el motor per reduir la impulsió fins a deixar-la per sota de l’índex de detecció i el Falcó, movent-se terriblement lent, havia acabat sortint del radi d'acció dels caces.

-O van massa escassos d'efectius per córrer el risc de perdre un aparell d'exploració entre tota aquesta brossa -havia observat en Han mentre veia com la vibració dels motors dels dos TIE restants, l'únic mitjà de detecció fiable del que disposaven, s'anava dissipant a la llunyania-, o tenen moltíssima pressa i creuen que no som prou importants perquè hagin de perdre el temps amb nosaltres.

-O potser pensen que aquesta última andanada ens ha deixat fets miques.

En Lando estava calculant nerviosament les situacions més probables dels enormes trossos de gel amagats en algun lloc de les pantalles saturades per la sobtada blancor espacial que havia envaït tant el seu camp visual com les gammes de registre dels sensors.

En Chewbacca havia deixat anar un esbufec ​​i havia grunyit que aquesta última andanada realment va estar a punt de fer-los miques, ja que el puntet negre que estava desapareixent ràpidament entre els núvols de pols era el seu estabilitzador de darrere d'estribord.

Les muntanyes de gel flotant que vagaven per l'interior de la nebulosa pesaven molt poc en comparació amb la densitat del Falcó, de manera que set o vuit d'aquells enormes blocs van començar a sentir els efectes del camp d'atracció de la nau i la van seguir, com banthes sobtadament enamorats d'un lliscador, durant una bona estona fins que en Lando va poder anar una mica més de pressa quant van haver sortit del radi d'acció dels sensors de la flota.

Però el viatge no havia estat massa agradable. Quan van entrar al despatx de la controladora de la base de Durren, en Han no estava disposat a escoltar com li deien que l'estació disposava de tan poques reserves que no podien permetre’s el luxe de lliurar-li una nau o una tripulació.

-Capità Solo, si té la bondat... - La controladora va tornar a apartar-lo per encarar-se novament amb el seu oficial de comunicacions-. Ha intentat posar-se en contacte amb la base de Budpock per esbrinar què està passant, especialista Brandis?

-Budpock no sap res, senyora. Diuen que les comunicacions amb Cibloc van quedar interrompudes fa unes quaranta-vuit hores sense que se'ls hi donés cap raó. Des de llavors han estat patint moltes interferències estàtiques, i no han rebut cap senyal. Van enviar una sonda proveïda d'equips visuals, però encara no ha tornat.

-Gràcies, especialista.

En Han ja estava allargant la mà cap al botó de comunicacions mentre empassava aire per preguntar pel parador de les dues naus que havien salpat de Cibloc. La controladora era una dona baixeta, bastant gran i una mica grassoneta, però va demostrar tenir uns reflexos molt ràpids i va tallar la transmissió abans que en Han tingués temps de dir una sola paraula.

-Com ja sap, capità Solo -va dir, parlant amb tranquil·la precisió -, el tractat entre la Nova República i Durren estipula uns deures de protecció no només del règim planetari determinat per la majoria existent en l'actualitat sinó també, i com a garantia addicional, del sistema pròpiament dit. Ens ha costat molt aïllar la plaga en aquesta base. El govern planetari acaba de recuperar el control de la capital i dels sistemes de transports i comunicacions, i la facció insurgent disposa de naus suborbitals i supraorbitals que ja han causat seriosos danys a l'estació. No és el moment més adequat per a dividir les nostres forces...

- El sector està sent envaït.

En Han es va obligar a parlar molt a poc a poc, tractant de no deixar-se portar per la ira i sabent que la controladora era el tipus de dona capaç d'oposar un gèlid mur de gel a qualsevol intent de convèncer-la a crits.

-Aleshores, pot explicar-me per què la cap d'Estat o el Consell Intern del Senat no s'han posat en contacte amb mi?

Quan va pronunciar les paraules «cap d'Estat» el controlador, que sabia molt bé amb qui estava casat en Han, li va fulminar amb la penetrant mirada de les seves fosques pupil·les.

«Perquè el Consell està molt ocupat discutint si han de nomenar un successor, i perquè ningú va a córrer el risc d'iniciar una guerra per la que potser hagi de donar explicacions després quan la Leia aparegui..., si és que apareix.»

En Han fer una profunda inspiració d'aire i el va deixar escapar molt lentament.

-Té raó -va dir. La Leia sempre començava les negociacions dient a l'altra part que tenia raó, i en Han li havia repetit en més d'una ocasió que faltar a la veritat d'una manera tan descarada acabaria fent que la llengua se li tornés negra i caigués de la seva boca -. Crec que intentaré posar-me en contacte amb la cap de l'Estat a través del canal privat: de vegades funciona millor que els canals militars.

En Lando i en Chewbacca estaven compartint el reduït espai de l'avantsala amb l'únic secretari del que disposava la controladora -ja que el brot de la Llavor de la Mort en els seus nivells inferiors havia fet que tota la base orbital anés molt escassa de personal -, i totes les pantalles que els envoltaven eren plenes de dades i lectures.

-Això no té molt bon aspecte, vell amic. –en Lando es va tornar en la butaca-. Hi ha tot un passadís que travessa el centre del sector en què s'han interromput les comunicacions, i dos navilis d'exploració semblen haver-se esfumat. Et jugo el que vulguis a què han estat aquests petits el-que-siguin que semblen míssils. Estic segur que van sorgir de l’hiperespai disparant en totes direccions i...

-Anem.

En Han el va agafar del braç, el va obligar a aixecar-se del seient i el va treure de l'habitació, amb en Chewbacca enganxat a les sabates com un gegantesc arbre cobert de fongs.

- Què...?

El passadís es trobava desert. Els cartells i les barreres de la quarantena estaven per tot arreu, especialment en els accessos als nivells inferiors. La mera idea d'estar en la mateixa instal·lació que la Llavor de la Mort va ser suficient perquè en Han sentís com se li estarrufava el pèl, i es va preguntar quant trigaves a assabentar-te de què havies contret la malaltia. Com es transmetia? Quant durava el seu període d'incubació? Mesos? Minuts?

-Saps si Punta d'Ala Theel segueix fent negocis a Algar?

- Punta d’Ala? -La sobtada introducció d'un manipulador d'ordinadors de reputació francament dubtosa en una operació militar va deixar bastant sorprès al Lando-. Crec que sí. L'última vegada que vaig parlar amb ell seguia allà, per descomptat.

-Quant trigaries a arribar a Algar? Creus que Punta d'Ala podria accedir al nucli central de l'ordinador de la Cúpula del Plaer d’Algar?

-Dimonis, Punta d'Ala seria capaç d'accedir als ordenadors de la Base Central de la Flota i falsificar els registres personals de qualsevol gran empresa de la galàxia sense que ningú s'assabentés del que estava fent. No hi ha hagut ningú tan bo com ell des dels temps de l'Antiga República. A què ve...?

En Han va empènyer al seu amic contra la paret i va ficar la mà a la butxaca per agafar la seva gravadora.

-Fot el camp d'aquí a la primera nau que puguis trobar i ves a Algar. Agafa els diners per a emergències que està amagat darrere de la mampara d'estribord del Falcó i...

- I què passa amb les reparacions de l'estabilitzador? Què fem amb...?

-Fes el que et dic, d'acord? Digues al Punta d'Ala que necessito el millor holograma falsificat de la Leia que sigui capaç de crear. Vull primera classe total i absoluta en tots els aspectes, amb les bandes més estretes i les gravacions més modernes que pugui trobar, un fons perfecte... De tot, vinga. Dóna-li els diners per a emergències com a avançament, i digues-li que li donaré trenta mil crèdits dintre de dues setmanes. Jura-li-ho pel que més et vingui de gust i signa qualsevol paper que et posi per davant.

- Trenta mil crèdits? I quin banc penses robar per pagar-li aquest treballet?

-Deixa que jo em preocupi d'això.

En Han va inspeccionar la gravadora de butxaca i després va mirar al seu al voltant per assegurar-se que ningú podia sentir-los, tot i que el passadís que portava al despatx de la controladora estava desert. Tot aquell quadrant de la base havia quedat abandonat: la tripulació i els contingents de guàrdies dels dos creuers que seguien atracats en els molls eren a les seves naus perquè s'esperava que el confinament els permetria escapar a la infecció, i els pocs que no estaven a la infermeria, o als dipòsits de cadàvers, no sortien de les seves habitacions.

- Vull les imatges de la Leia més recents i de millor qualitat que pugui trobar, entesos? -Va murmurar en Han-. Digues-li que afegeixi un parell interferències per tapar les línies de muntatge. Vull que manipuli el senyal de manera que sembli que està sent transmesa pel canal principal de Coruscant, i vull que la Leia digui el següent...

-Ets el seu germà, oi? -En Liegeo acabava de moure’s per primera vegada després d'un llarg silenci durant el qual semblava haver-se sumit en el son o en la mort. Tot just li quedava un fil de veu i en Luke, que tremolava sota la terrible mossegada del fred nocturn, es va preguntar si s'aconseguirien sobreviure fins que es fes de dia-. Skywalker... L'últim Jedi.

-Espero ser el primer de la nova fornada.

En Luke va pensar en tots els deixebles als quals havia entrenat: en Kyp, tan tancat en si mateix i tan aterridorament poderós; la Tionne i la seva música; la Cilghal, amb els seus talents curatius... Alguns ja s'havien marxat de Yavin IV per anar a la recerca dels seus camins i les seves pròpies missions. Alguns, com el fidel Dorsk 81, ja havien passat a l'Altre Costat. Hi havia un nou recluta, ni més ni menys que un Bith... I amb el pas dels anys i amb l'ajuda de la Força n’hi hauria més, molts més.

Si en Luke moria aquella nit, els seus deixebles sabrien seguir endavant sense ell.

El record del temps que la Callista havia passat a Yavin IV va punyir la ment d’en Luke amb un dolor més intens que qualsevol dels que hagués experimentat en la carn. Es va recordar de com havia ensenyat a la Tionne a comprendre els misteris més profunds de l'espasa de llum, i de les hores que havia passat asseguda a les terrasses dels vells temples sota la llum color albercoc del crepuscle, parlant-li d’en Djinn Altis, el seu mestre, i de la seva fortalesa flotant suspensa entre els núvols de gasos de Bespin. El matí en què en Luke havia portat el tanc d'imatges que ell i en Han havien trobat en les criptes de Belsavis, la Callista els va mostrar com es podia utilitzar per crear siluetes i formes, i els va explicar que havia après a utilitzar un aparell similar com a eina per reforçar el seu domini de la Força. Mentre els estudiants reien i felicitaven als que aconseguien algun petit èxit, la Callista se’n va anar sense dir res. En Luke va sortir de la sala mitja hora després i la va trobar a la terrassa, amb els ulls clavats en el no-res i el cap tornat cap a les jungles, fermament decidida a no sentir res.

-Hauria d’haver-ho comprès fa molt de temps -va seguir dient en Liegeo-. Aquest planeta... atrau els Jedi. En Beldorion sempre ha afirmat ser un Jedi, i va treure la seva espasa de llum d'algun lloc, encara que la Taselda, aquesta dona horrible, afirma que originalment li pertanyia a ella. Va enviar a aquesta pobra noia a la qual havia enganyat perquè la robés i la hi tornés...

-Una noia?

En Luke va sentir que el seu cor deixava de bategar durant uns moments. Va intentar evitar que l'esclat de por i esperança s'estengués a la seva veu, però no devia d'aconseguir-ho del tot, perquè els ulls d’en Liegeo van semblar experimentar un subtil canvi sota la claredat de les estrelles, com si comprengués el que li estava passant.

-Sí, una jove anomenada Callista.

En Luke es va quedar sense respiració per un instant. Es va recordar de fins a quin punt havia estat disposat a fer qualsevol cosa que li demanés la Taselda, fos el que fos, no només per l'esperança que això li portaria fins a la Callista, sinó també per l’urgent desig de complaure-la que semblava ser un dels usos del control mental en el costat fosc de la Força.

I, naturalment, la Callista hauria mentit als agents Grupp i Snaplaunce quan els va dir que se n'anava de Hweg Shul per pròpia voluntat. S'havia marxat perquè la Taselda així l'hi havia ordenat.

«Si li ha passat alguna cosa, jo...», va pensar.

Què faria? Matar la Taselda? I a Beldorion després? I a qui més?

Res de tot això li tornaria a la Callista.

«Allibera la teva ira... Allibera-la sincerament, sense guardar ni un sol àtom d'ella, i deixa que s'evapori com els drochs sota la llum del sol.»

Els ulls d’en Liegeo seguien clavats a la cara.

-En Beldorion la va fer presonera, naturalment -va dir, parlant en un to tan suau i ple d'afecte com si s'estigués dirigint a un home que acabava de resultar ferit en un accident, o que havia caigut a terra des d'una gran alçada-. La Callista no va poder enfrontar-s'hi, i tampoc podia resistir-se als sindroides de l’Ashgad. Semblava pensar que la Taselda podia convertir-la en una Jedi, i que en Beldorion volia que fos capturada amb vida perquè creia que ella posseïa alguna..., alguna classe de poder Jedi, encara que no era aquest el cas. Al principi en Beldorion va pensar utilitzar-la com a esclava, però va acabar decidint entregar-se-la a Dzym. Més tard o d'hora tots..., tots acabem doblegant-nos davant en Dzym.

- I tu no vas fer res?

En Luke va estrènyer els punys. El desig gairebé incontenible de colpejar a aquell home indefens que jeia davant seu va recórrer tot el seu cos, i en Liegeo va ser conscient. Es va encongir sobre si mateix, però no va fer cap esforç per desviar el cop que temia rebre.

El murmuri de l'aire que acabava d'empassar va fer que en Luke es recordés de com l'havia vist per primera vegada, agonitzant entre els drochs amb la sang i aquelles fastigoses substàncies viscoses brollant de la monstruosa boca d’en Dzym, i una nova compassió va fer desaparèixer la ràbia.

-No, naturalment -va murmurar-. Què podries haver fet? «La Força -va pensar-. Aquest ressò de la Força tacat i brut que vaig percebre en el poder d’en Dzym...»

- Què va ser d'ella? -Va preguntar, parlant amb tanta dificultat com si tingués la boca plena de pols.

-Va escapar. Vaig sentir parlar a Beldorion i a Dzym i li vaig explicar a quin acord havien arribat, i ella va escapar aquella mateixa nit. No sé què haurà estat d'ella després que fugís. Estava... Estava plena d'amargor.

En Luke es va adonar que estava panteixant.

-He de trobar-la -va murmurar -. He de dir-li que...

Però no va arribar a acabar la frase. Els llampecs de superfície van guspirejar en la llunyania, brillant i lluent com un eco gegantesc del diminut camp artificial dins el que estaven asseguts que va semblar perdre’s en el silenci desproveït de vida del congost.

- Què has de dir-li, amic meu? -La veu d’en Liegeo estava ple d’afable dolçor-. Què l'estimes? Ella ja ho sap. És l'únic del que sempre ha estat segura.

- Vas parlar amb ella?

En Liegeo va inclinar el cap en un assentiment quasi imperceptible mentre les seves primes mans romanien creuades sobre el seu pit.

-Doncs llavors ja saps que he de trobar-la.

-Apa, apa... Realment creus que té un concepte tan pobre de tu? Penses que creu que vas decidir donar-li l'esquena perquè havia perdut el seu poder? -La veu, cansada i sense cos, semblava sorgir de la mateixa foscor-. Fa molts anys vaig estimar a una dona..., una noia, en realitat. Ella era molt jove. Va ser... Bé, el cas és que ni abans ni després he tornat a sentir res semblant. Hi havia moments en què gairebé semblàvem germans, com si fóssim dues meitats d'un tot, i hi havia altres instants en què va semblar com si la passió que cada un sentia cap a l'altre fos capaç d'il·luminar el món amb els centelleigs d'una gran foguera. Si mai has sentit res semblant, em temo que no puc explicar-t'ho.

-Ho he sentit -va murmurar en Luke.

-Igual que jo, ella també vagava d'un costat a un altre perquè volia saber què havia més enllà de les estrelles. Igual que jo, sabia manejar les màquines i les eines. També portava una mica de cinisme ocult dins d'ella, però el seu cor era capaç de grans passions.

» I tenia el seu propi camí -va seguir dient-. Crec que mai va deixar d’estimar-me, però jo no podia recórrer aquell camí amb ella. Ho vaig intentar. Però de vegades... De vegades has de dir adéu i no mirar enrere.

-No d'aquesta manera.

I no a la Callista.

En Luke no podia donar l'esquena a l'únic que desitjava en l'univers, l'únic que havia estat capaç d'inspirar aquell anhel tan desesperadament intens. Les paraules van sorgir dels seus llavis després d'uns moments d'agonia.

-No puc fer-ho.

-Bé, cada cas és diferent.

La veu d’en Liegeo s'havia afeblit fins a tal extrem que en Luke va decidir córrer el risc d'encendre la vareta lluminosa que portava a la butxaca del seu vestit de vol, tacat i ple d’estrips, per poder examinar les puntes dels dits i les parpelles del filòsof. El pols era feble però regular, i la respiració entretallada i lenta.

-I la vaig seguir. -Els ulls d’en Liegeo es van moure sota les seves pàl·lides parpelles, com si encara pogués veure la cara de la seva estimada, i un arrufament de celles va tensar el seu front-. Vaig pensar, estúpid de mi, que jo era l'única persona capaç d'ensenyar-li el que em semblava que havia d'aprendre a la vida, que era l'única persona capaç de donar-li el que necessitava per recórrer el llarg camí serpentejant de l'existència humana... I aferrant-me a ella tan cegament i desesperadament com ho vaig fer, l'únic que vaig aconseguir va ser..., va ser fer-li un dany terrible.

En Luke no va dir res. El rostre de la Callista va tornar a la seva ment tal com l'havia vist sota la llum de l'alba a la torre del temple de Yavin IV mentre escoltava les veus dels adeptes que jugaven amb el tanc d'imatges que la Callista els havia ensenyat a manejar.

-Al final vaig acabar comprenent que la major prova d'amor que podia donar-li seria permetre que marxés per anar a buscar el seu propi camí. Suposo que el fet de creure que jo era l'única guia que tindria o que necessitaria mai va ser una mica vanitós per part meva, sens dubte..., com també ho va ser el fet de creure que ja mai tornaria a estimar a ningú més després d'haver-me estimat a ella.

En Luke va guardar silenci durant una estona mentre tota la seva ànima udolava amb un crit desesperat, debatent-se entre la foscor dels últims vuit mesos.

- I vas tornar a enamorar-te? -Va acabar preguntant.

En Liegeo va somriure i li va fregar el canell.

-Sempre he pensat que la capacitat humana d'estimar és tan enorme que una sola pèrdua, per molt colossal que sigui, no pot acabar amb ella..., o almenys espero tenir raó. Ara no em creus, Luke, però jo ja he recorregut aquest camí. Puc assegurar-te que si continues caminant acabaràs sortint de les tenebres. L'amor que sents cap a la teva germana és tan gran com l'amor que jo vaig sentir cap a les meves dues esposes, beneïdes siguin els seus pobres cors plens de paciència. L'amor sempre hi és, i només cal buscar per trobar-lo.

«Però no serà així -va pensar en Luke-. No, mai serà com aquest...»

Havia tingut intenció de romandre despert i resistir-se a la lenta estirada del cansament que semblava voler arrossegar-lo fins a la vora d'un insondable pou ple de negror. En qualsevol cas, dormir semblava impossible amb el pessigolleig de l'electricitat que es lliscava sobre la seva carn per netejar el seu cos de les repugnants energies dels drochs, i amb el terrible fred de la nit. Però en Luke no va trigar a trobar-se donant becaines de les que només podia sortir recorrent a tota la seva força de voluntat per a tornar a endormiscar-se uns instants després. A mesura que la foscor anava embolicant-se en les veus que semblaven no haver deixat de xiuxiuejar ni un sol moment dins la seva ment, aquestes van tornar al primer pla de la seva consciència, com a homes i dones que sorgissin de les ombres i, a mesura que anava deixant enrere les àncores de la vigília, en Luke va poder sentir el que deien.

Les veus li van parlar del temps i d'aigües immòbils que mai coneixien les marees i que estaven impregnades de vida i calor. Li van parlar del batec del cor d'aquell món sense llunes, i dels estels. Les veus van pintar un fosc teló de fons sobre el qual les brillants espurnes de la consciència més propera es movien com cuques de llum efímeres, i en Luke va percebre la diversió tenyida de preocupació amb la que observaven com aquelles nervioses i diminutes criatures que mai paraven de moure’s venien a habitar en els seus minúsculs enclavaments de terra, aigua i adorns vegetals. I també va percebre la por que els inspirava l'existència d'un perill terrible i desconegut...

I després va arribar la ira, una ira violenta, abrasadora, i espantosament intensa, la ira d'aquells que han vist com els seus amics i els seus familiars són violats, assassinats i esclavitzats davant dels seus ulls plens de fúria impotent i que mai oblidaran els crits de dolor que llançaven mentre eren despullats de les seves ments.

No permetis que ho facin. No permetis que ho facin... I per què tenia la inexplicable impressió que les presències invisibles estaven immòbils al seu voltant, ombres a l'aguait entre les roques dels congosts que baixaven la mirada cap a ell mentre dormia?. Encara podem sentir les seves veus. Els seus crits i el seu plor encara no s'han apagat. S'han anat, però encara formen part de nosaltres.

En Luke va moure el cap. «No ho entenc.»

Era a Tatooine. Es trobava en el centre del seu antic estatge, i l'edifici havia estat restaurat i ja no era l'enorme forat mig ple de sorra en el que l'havien convertit els soldats de les tropes d'assalt feia ja tants anys. Hi havia soldats de les tropes d'assalt al pati i alguns d'ells entraven i sortien per la porta de la cuina que donava al pati, traient a ròssec Jawes que xisclaven, suplicaven, es debatien i donaven cops de peu. La Tia Beru mai hagués permès que un Jawa posés els peus en la seva impol·luta cuina, naturalment, però en Luke va creure comprendre que la seva tia no tenia res a veure amb el que estava passant. I hi havia algú darrere d'ell, algú a qui no podia veure tot i que gairebé sentia el frec de la seva presència al colze i que estava creant aquelles imatges, algú molt vell, molt pacient i molt enfadat que estava intentant fer-li entendre certes coses.

Dos soldats de les tropes d'assalt van agafar a un Jawa pels braços. Un tercer soldat va alçar un enorme trepant manual del tipus usat per a obtenir mostres de les roques d'aigua i va enfonsar la broca giratòria en el cap del Jawa..., i el Jawa va seguir debatent-se i llançant frenètiques puntades, oferint una horrible resistència mentre el soldat extreia la broca del seu crani, es tornava cap a una mena de banyera que hi havia al seu costat i treia d'ella un cervell grisenc del que regalimava fluids transparents i l’introduïa en l'obertura que acabava de practicar en el cap del Jawa, estrenyent-lo i empenyent-lo perquè entrés per ella com un sapador que estigués omplint un forat amb explosius. El Jawa va deixar de debatre’s i va romandre passivament immòbil mentre els dos soldats li deixaven anar els braços, agafaven les diferents seccions i components d'una armadura blanca de les tropes d'assalt d'un gegantí munt apilat davant la porta del taller i ficaven al Jawa dintre, tancant l'armadura com si fos una caixa amb forma de soldat i assegurant-la mitjançant tancaments especials col·locats al llarg d'un dels seus costats. El vestit havia estat rígid mentre estava sent manipulat, però així que l'infortunat Jawa va estar dins d'ell es va tornar tan sobtadament articulat com una armadura normal. Un ésser viu tan petit com un Jawa no podia omplir-lo, però el seu involuntari ocupant semblava haver augmentat de mida.

L'armadura animada va saludar els altres soldats i va pujar amb pas rígidament marcial els graons per desaparèixer dins la casa, movent-se com si hi hagués un home dins d'ella.

«Eh?»

Un segon Jawa va ser tret de la cuina («La Tia Beru es deu estar pujant per les parets!»), I el seu cap també va ser trepanat i emplenat amb un cervell, després d’allò també va ser introduït en una armadura, va rebre una arma -En Luke va veure que es tractava d'un rifle desintegrador Atgar-4X-, i va desaparèixer dins la casa.

«No entenc res...» en Luke es va tornar per intentar obtenir una explicació de l'ésser que havia inventat aquella visió, però va tornar, i va trobar-se al congost amb en Liegeo. Estava dempeus, immòbil al costat del seu propi cos i el de l'enginyer, i encara que hagués pogut jurar que l'ésser que li havia mostrat les imatges i que estava intentant comunicar-se amb la seva ment havia tornat a aquella realitat amb ell, l'únic que va veure tornant-se va ser la tènue resplendor de les facetes del mur rocós.

-Aquest món els pertany, en Luke -va dir la veu de la Callista-. Aquest món els pertany...

En Luke va veure com s'allunyava d'ell, amb la seva llarga cabellera castanya vermellenca recollida en una cua sobre l'esquena de la jaqueta de cuir i llana de nerf, que ell sabia que era vermella tot i que semblés negra sota la llum de les estrelles.

I la Callista va desaparèixer, allunyant-se d'ell pel seu camí particular sota la llum de les estrelles per anar cap a un destí que en Luke no podia distingir...

La Leia es va adonar que els murs de cristalls resplendents acabaven de canviar al seu voltant. Quan va entrar a la caverna, ficant-se per una esquerda perduda entre els congostos que s’elevaven sobre el campament de la partida de theranians, havia quedat enlluernada pels reflexos que projectaven les gruixudes capes de gemmes. Però després d’apagar el llum, tal com li havien dit que havia de fer, i haver-se endinsat en la immensa cambra acompanyada per una tènue claredat, no va trigar a comprendre que aquella geoda enterrada a les profunditats del planeta havia estat transformada, i que alguna cosa o algú l'havia metamorfosat en un lloc molt familiar, una estada que la Leia coneixia molt bé...

Columnes fosques pujaven cap al vidre solcat per estries color verd i or de les voltes. Les ombres es perseguien per entre la daurada complexitat del sòl.

La sala d'audiències d’en Palpatine... I per què podia sentir el tènue estrèpit gemegós d'aquell horrible grup de músics que entretenien a Jabba el Hutt en el seu palau? Per què estava percebent, amagat darrere dels perfums, l'aroma de l'encens i dels subtils gasos hurlothrúmbics amb els que l'Emperador havia inundat la seva gran sala d'audiències, l’acre pestilència d'un hutt i l'olor oliosa dels mercenaris i els aventurers professionals?

Va seguir caminant. Tenia molta por, però ho va atribuir al gas. El seu pare l'havia previngut quan la Leia era una adolescent que anava a acudir a la seva primera audiència amb l'Emperador. «No tinguis por -li havia murmurat mentre li obria la porta perquè entrés-. No és més que un truc, un estratagema per fer-te creure que és més perillós del que realment és...»

I la Leia havia tingut por, però també havia sabut que la seva temor no era real. Aquell record i aquell coneixement no s'havien dissipat mai, i l'havien ajudat a resistir i a seguir endavant cada vegada que havia tornat a sentir por.

Hi havia algú assegut al tron ​​d’en Palpatine.

La Leia va deixar enrere l'última filera de columnes i va anar cap aquella silueta embolicada en els gruixuts plecs d'una gran capa que romania inclinada cap endavant, immòbil i amb la cara amagada per l'ombra que projectava un caputxó. Un instant després va poder distingir la brillantor dels seus ulls. Als peus del tron ​​s'arraulia una dona gairebé nua, amb tires d'or i seda per únic abillament, la llarga cabellera castanya estava recollida en una trena que queia sobre la seva esquena i el coll estava envoltat per una gruixuda argolla unida a una cadena.

Era ella mateixa feia vuit anys. Ella, la Leia, però amb els ulls baixos, vençuda i en una actitud d’apàtica obediència que mai havia arribat a adoptar ni tan sols quan es trobava presonera en l'horrible palau d’en Jabba, una Leia que havia renunciat a les esperances per què sabia que aquella vegada no hi hauria cap rescat...

La seva mà va anar cap a l'espasa de llum que penjava del seu cinturó, però llavors es va recordar del que li va dir la Callista quan la va advertir que era millor no fer servir una arma fins que sabés contra qui anava a usar-la. La Leia va romandre immòbil, però el cor li martellejava dins el pit.

-Empunya la teva espasa -va dir una veu de dona, una veu profunda i musical que semblava estar feta de fum i de mel i que la Leia va reconèixer com la seva.

La silueta asseguda al tron ​​va apartar el caputxó que cobria el seu cap i la Leia es va veure a si mateixa, madura i bella, bella més enllà de tota possible descripció, alta i amb la gràcia delicada i esvelta que sempre havia envejat quan la veia a Mon Mothma i en la Callista. El seu rostre estava ple de maduresa i de saviesa, però les petites potes de gall havien desaparegut del voltant dels seus ulls, la boca era més ferma, més vermella i més opulenta, i la cabellera s'havia convertit en un núvol de color canyella. Tots els trets de la seva bellesa havien estat idealitzats i elevats fins a aconseguir una aterridora perfecció.

-Empunya l'espasa. Has de lliurar-la a una de nosaltres.

Es va aixecar del tron ​​i va fer a un costat la capa d’en Palpatine amb un gest de la mà per fer que els seus plecs es doblessin darrere d'ella com un teló de foscor. La Leia va veure que també portava l'arnès daurat de les esclaves, enjoiat i ple de llampades, però el lluïa com si fos un vestit imperial. L'Emperadriu Leia va tirar el cap enrere, i va riure, i va alçar les mans cap a les ombres del sostre. Raigs de la Força van brollar dels seus dits i van pujar per les columnes per il·luminar aquells pòmuls perfectes i la gèlida resplendor dels seus ulls. Darrere d'ella, com en el palau d’en Jabba, la Leia va poder veure un home congelat en un bloc de carbonitza al costat de la paret, però la cara garratibada no era la d'en Han, sinó la d’en Luke.

La Leia no sabia on era en Han «És mort...», va pensar.

El seu espòs havia estat aniquilat per la Llavor de la Mort en algun lloc del sector de Meridià..., i ella, l'Emperadriu, per fi havia quedat lliure d'ell.

- A quin de nosaltres la hi posaràs, Leia? -L'Emperadriu va tirar de la cadena d'or, fent que la Leia-esclava caigués a terra. La infortunada jove va enterrar la cara al braç i es va posar a plorar, com havia anhelat fer-ho la Leia més d'una vegada en aquell lloc i en aquell moment de la seva vida-. Empunya la teva espasa de llum, perquè ha de ser per a una de nosaltres. Això és el que has de fer.

La Leia va despenjar l'espasa de llum del seu cinturó i la va sospesar a les seves mans, esvelta i platejada, sentint la fredor metàl·lica de l'arma que va construir sota la tutela d’en Luke i que després havia temut utilitzar. Les mans de la Leia-esclava, premudes en punys de frustració i desesperança, eren febles i no tenien força. Les mans de l’Emperadriu, que seguia immòbil davant del seu tron, eren tan fortes com les d'un home, i els seus llargs dits posseïen aquella blancor perfecta que la Leia sempre havia desitjat per als seus. Darrera el tron ​​va poder veure en Jacen i la Jaina, somrient amb espases de llum a les mans i, a penes visible al costat d'ells, també va poder distingir la punta de la capa blanca del seu pare, la capa que havia portat en l'altre somni de la Leia, quan l’Ànakin l’havia partit en dos amb la seva espasa de llum.

L'únic so audible eren els sanglots de l'esclava.

L'Emperadriu va anar cap a la Leia, i la capa d’en Palpatine va onejar al seu voltant com ales de fum que tanquessin la flama del seu arnès daurat.

-Dóna-li l'espasa a una de nosaltres -va ordenar-. Dóna-me-la.

La Leia va retrocedir, aterrida davant el poder d'aquella dona. «No he sabut manejar molt bé l'espasa de llum, però tot i així podria matar-la. S'ho mereix... Mereix morir per allò que li va fer al meu pare.» No. Estava molt segura de per què pensava allò, o de si havia arribat a dir-ho en veu alta. Si li lliurava l'arma a l'esclava, l'Emperadriu es limitaria a arrabassar-li. A més, l'esclava era una criatura covarda i pusil·lànime, un ésser feble que sanglotava sense aixecar la cara. La Leia va sentir una punyent fiblada de vergonya i incomoditat, sabent que l'esclava també formava part d’ella.

«Podria matar-la. Podria matar a les dues.»

Va donar un altre pas cap enrere, sostenint l'espasa de llum amb les dues mans i respirant amb ràpids panteixos entretallats. Els ulls resplendents -els seus propis ulls, alçats cap a la glòria dels sols -es van clavar en els seus, dominant-la amb un poder tan palpable com el que havia estat capaç d'exercir en Palpatine. L'esclava seguia plorant, amagada sobre el setial del tron. La Leia va aferrar l'empunyadura de l'arma, sense voler separar-se d'ella i, alhora, convençuda de què havia de fer. Gairebé panteixava de tanta por, i al final va ser aquesta mateixa presa impalpable amb la qual el gas premia la seva gola el que li va permetre recuperar el control de si mateixa.

«No és real - li havia dit el seu pare..., el seu veritable pare, el pare del seu cor-. Només és una cosa que vol que sentis.»

I la Leia es va tirar a un costat per sortir del camí de l'Emperadriu.

-No he de lliurar-li res a ningú -va dir-. És meva, i puc fer el que vulgui amb ella.

I, donant-los l'esquena a les dues, va sortir del palau i de la caverna.

Següent