Capítol 08
Havien difós deliberadament la
Llavor de la Mort.
La ira que es va apoderar de la Leia
va omplir tot el seu ser amb una ràbia devastadora que ni tan sols la boirina
del brot de la dolçor va aconseguir sufocar.
Recolzada a la barana del balcó de
la seva terrassa, va veure com un dels nombrosos sindroides de l’Ashgad
avançava amb pas lent i gairebé vacil·lant per la gran terrassa de sota. La
Leia sabia que aquelles criatures no estaven realment vives, i que només eren
carn sintètica quasi-viva a la qual es modelava, igual que faria un pastisser
amb la nata i la seva crema, per escampar-la per sobre d'una armadura
robòtica..., però quan va veure les taques fosques de la necrosi que s'anava
estenent per la cara i el coll, no va poder evitar sentir una nova onada de
ràbia i compassió.
La veu d’en Liegeo, el pilot -encara
la Leia ja havia deduït que era bastant més que un simple pilot -, va arribar
fins a ella des de baix, suau, greu i plena de paciència.
-Hauràs de sortir a aquesta terrassa
cada dia i prendre el sol durant quinze minuts al migdia -deia-. És una ordre,
i hauràs d’obeir-la mentre no sigui revocada.
En Liegeo va anar fins on la Leia
pogués veure’l. Duia una bata de laboratori gris amb moltes butxaques, i la
seva llarga cabellera fosca ha havia estat recollida mitjançant uns escuradents
ornamentals. Era un home de constitució mitjana, i l'alçada i la robustesa del
sindroide feien que semblés gairebé prim. La Leia va pensar que l’Ashgad devia
haver estat intentant impressionar a algú, probablement a la població local,
quan va adquirir aquelles criatures. La massa muscular era purament ornamental,
ja que les articulacions hidràuliques dels sindroides posseïen la fortalesa
il·limitada i terrible dels androides i haurien seguit posseint-la encara que
tinguessin la mida i la forma d'un ewok.
En Liegeo va agafar la mà del
sindroide entre els seus dits, va obrir la plaqueta-maniga i li va examinar el
braç. La Leia va poder olorar la pudor de putrefacció que desprenia la seva
carn.
-Sembla que t'agrada donar ordres
-va murmurar la veu suau i delicada d’en Dzym, invisible entre les ombres de la
casa.
En Liegeo va tornar ràpidament el
cap en aquesta direcció. La Leia podia veure la seva cara, encara que estava
massa lluny per poder distingir cap expressió. Així i tot, i malgrat
l’atordiment de la droga, va poder percebre la por d’en Liegeo i també la va
poder sentir en la seva veu quan va tornar a parlar.
-Aquests sindroides són els meus
treballadors i ajudants -va dir en Liegeo-. La Llavor de la Mort no pot
matar-los, però la seva carn acaba perint passat un temps. No permetré que
et...
- Què és el que no em permetràs que
faci? –En Dzym va parlar molt a poc a poc, i un silenci letal va emmarcar
cadascuna de les seves paraules-. És que preferiries que la plaga pugés a
aquestes naus viatjant dins del teu cos en comptes de fer-ho dins del
d'aquestes criatures?
En Liegeo va fer un pas cap enrere,
retrocedint cap a la zona il·luminada pel sol, i la seva mà va pujar cap al pit
en un moviment gairebé inconscient, com si volgués fer-se un massatge per
dissipar algun gelat dolor que amenacés amb enfonsar-se en ell.
-Potser preferiries que obtingués
els meus petits plaers i el meu escàs suport de tu i no d'ells? -Va seguir
dient en Dzym, i el murmuri de la seva veu es va debilitar encara més. La Leia
podia sentir la seva presència, com si la mateixa Mort estigués oculta sota del
seu balcó allà on s'acumulaven les ombres-. Em va ser promès, petit
teclejador... Em va ser promès, i encara he de rebre el pagament que se’m deu a
canvi d'aquestes coses que només jo sóc capaç de fer. Recorda que hi ha moltes
hores en un dia, i que només la meitat d'elles són hores de llum.
En Dzym devia anar-se'n després de
pronunciar aquelles últimes paraules, perquè en Liegeo es va relaxar
visiblement. Així i tot, va romandre immòbil durant una bona estona sota la
llum del sol, i fins i tot des de la distant terrassa superior la Leia va poder
veure que tremolava.
En Liegeo encara estava bastant
nerviós quan va pujar a la seva habitació uns minuts després. Quan va sentir el
suau picaroleig de la porta -En Liegeo era l'únic que es molestava a utilitzar
el picador de la porta, ja que l’Ashgad i els sindroides que li portaven
l'aigua i el menjar es limitaven a entrar sense trucar-, la Leia va pensar que
havia de d'haver vingut directament de la terrassa. Va pensar que potser hauria
d’entrar a la sala per donar-li la benvinguda, però no va aconseguir reunir la
motivació necessària per fer-ho. En el balcó feia fred i l'aspra sequedat de
l'aire resultava bastant desagradable, però tot i així li agradava prendre el sol.
La Leia va seguir asseguda al banc de permacret, envolta en el cobertor del seu
llit i la ja bastant bruta capa de vellut vermell, i es va dedicar a contemplar
en Liegeo mentre aquest la buscava a l'habitació, inspeccionava el gerro
d'aigua i, per fi, la veia donant-se la volta.
Sempre inspeccionava el gerro
d'aigua. Tots ho feien. La Leia se sentia bastant orgullosa de si mateixa per
haver estat capaç de trobar un lloc a la barana on podia tirar l'aigua per
crear la impressió que estava bevent aquell beuratge. Gràcies a aquell clima
hipersec, la Leia ja portava dies flirtejant amb la deshidratació i tenia mal
de cap gairebé tot el temps, però era l'única manera de mantenir mínimament
buidada la seva ment. Des del primer dia havia estant intentant trobar alguna
forma de perforar les canonades de proveïment dels camps nebulitzadors interns
que permetien que la casa fos habitable o de condensar l'escassa humitat de
l'aire, però la droga absorbida pel seu organisme feia que li fos terriblement
difícil emprendre qualsevol classe d'acció. La Leia començava a pensar en
possibles solucions i acabava descobrint, amb una lleugera sensació de
sorpresa, que s'havia passat dues o 3 hores amb els ulls clavats en el buit.
En Liegeo va sortir a la terrassa.
-Excel·lència... -La va saludar
afablement.
La Leia no havia tingut intenció de
parlar del que havia vist -no volia que en Liegeo s'assabentés que havia
esbrinat algunes coses-, però el brot de la dolçor feia que li resultés molt
difícil recordar-se de qualsevol decisió.
Se'l veia tan pàl·lid, i els seus
foscos ulls estaven tan plens de tristesa i preocupació, que la Leia no es va
poder contenir.
-Estàs tan presoner com jo -va dir.
En Liegeo es va encongir sobre si
mateix i va desviar la mirada. La Leia va pensar que li recordava a un animal
maltractat que s'espantava veient aixecar-se una mà humana, i una dolorosa
punxada de compassió li va estripar el cor.
-Es diria que pots anar i venir al
teu antull -va seguir dient-. Per què no te'n vas d'aquí?
-No és tan senzill -va dir en
Liegeo. Va anar cap al banc on estava asseguda la Leia, va abaixar la mirada
cap a ella i la va contemplar amb solemne serietat. La Leia encara podia veure
el sindroide immòbil a la terrassa inferior, on la pàl·lida claredat solar convertia
els seus morts cabells de nina en una massa d'or. Quina part de la conversa heu
sentit?
-No... No he sentit res. -La Leia
quasi havia balbucejat, i va maleir la debilitat que l'obligava a consumir una
mica d'aigua drogada cada dia. Així i tot, sabia que la majoria de persones no
tenien ni idea de fins a quina distància se les podia sentir quan parlaven-.
Vull dir que... Sí, vaig sentir que parlaves amb en Dzym, però no vaig poder
sentir el que estàveu dient. Només vaig veure com t’encongies i t'allunyaves
d'ell, i la por que li tens.
En Liegeo va sospirar i les
espatlles va encorbar. Un tènue somriure va il·luminar fugaçment la seva cara
plena d'arrugues.
-Excel·lència, com vós mateixa podeu
veure i deixant a part el fet de què se’m paga molt bé per la feina que estic
fent aquí, fins i tot si me n'anés... Bé, en realitat no tinc cap lloc on anar.
-Va moure la mà en un gest que va abastar tot el que els envoltava, aquell
desèrtic paisatge cristal·lí, els sots enlluernadors i els cingles de vidres
tan esmolats com navalles d'afaitar. Després va guardar silenci durant uns
moments i va abaixar la mirada cap a la Leia amb els ulls plens de pena i
impotència -. Passeu molt temps aquí fora, a la terrassa? -Li va preguntar tot
d'una.
La Leia va assentir.
-Ja sé que probablement no sigui una
bona idea. Després em fa mal la pell i...
-Us proporcionaré una mica de
glicerina -va dir en Liegeo-. Ja sabeu el que li vaig dir al sindroide? Que
tots siguin manejats des d'un controlador central resulta molt còmode, però té
l'inconvenient que mai pots distingir un sindroide d'un altre.
-L'única cosa que vaig sentir va ser
que se suposa que cada dia ha de passar quinze minuts a la terrassa.
-M'agradaria que vós també ho
féssiu..., i que estiguéssiu fins i tot més temps a la terrassa, si us és
possible.
-Molt bé -va dir la Leia, assentint
amb el cap mentre pensava que era impossible que la llum del sol fos capaç de
vèncer la Llavor de la Mort. Milers de milions de persones havien mort a causa
d'aquella plaga, de dia o de nit, en mons escampats pel mig de la galàxia-.
Liegeo...
En Liegeo ja es disposava a marxar,
però es va tornar cap a ella dins les ombres de la casa.
-Si puc fer alguna cosa per
ajudar-te...
La Leia es va sentir com una
estúpida a penes les paraules havien sortit de la seva boca. «És la droga», va
pensar, i es va tornar a maleir. Allà estava, una presonera a qui la mateixa
vida la trobava sotmesa al control dels seus captors –i a qui li semblava que
en Dzym era capaç d'invocar la presència letal de la Llavor de la Mort i fer-la
desaparèixer a voluntat-, i no se li acudia res més que oferir-se a ajudar-lo.
Però alguna cosa havia canviat en
els ulls d’en Liegeo i la por va ser substituïda per la vergonya i una
desmesurada gratitud, com si no pogués creure que la Leia estigués disposada a
tenir el més mínim gest de bondat cap a ell.
-Gràcies, però no hi ha res que
pugueu fer per mi -va dir, i després va desaparèixer entre les ombres de la
casa.
La casa que estava buscant en Luke
es trobava al cor del barri dels Veterans i en molts aspectes guardava una
semblança sorprenent amb la d’en Seti Ashgad, que l’Àrvid li havia assenyalat
aquella tarda quan anaven cap al poble. Com l'estatge de l’Ashgad, aquell
habitatge havia estat construït a nivell de terra -una cosa que va sorprendre
al Luke fins que es va recordar que la casa de l’Ashgad va ser construïda pel
pare de l’Ashgad feia quaranta anys-, i com la de l’Ashgad a l’actualitat,
resultava obvi que hi va haver un temps en el qual havia estat envoltada per
una luxuriant proliferació de plantes que no es limitaven a la vegetació
estàndard comuna dels planetes terraformats amb poca llum solar, sinó que també
havia inclòs brots i arbres més rars regats mitjançant un complex de ruixadors
i canonades.
Però mentre que la casa de l’Ashgad
encara mantenia aquella arrogant exhibició d'aigua desaprofitada, aquella casa
ja només comptava amb les restes de la glòria passada. Trossos de canonades
trencades sobresortien del brut estuc blanc dels murs. Uns quants matolls
ressecs s'aferraven a les fornícules, tan asfixiats per l'enfiladissa cautelosa
com pràcticament tota la vegetació que creixia en el brut i miserable barri
dels Veterans. L'estuc d'un blanc lletós dels murs havia estat colpejat i
esquerdat pels vendavals de l’hivern, i en els buits de les esquerdes es podia
distingir la textura grisenca del plastè compactat utilitzat per construir
pràcticament tot el que hi havia a la ciutat. La majoria de panells solars del
sostre també estaven trencats, i el vent feia cruixir i espetegar els cables
solts. La decadència semblava traspuar el transpariacer recobert amb taulons
com la fetidesa d'un pantà..., i al seu costat hi havia una sensació gairebé
insuportable d’un gravíssim error.
«No pot estar vivint aquí», va
pensar en Luke, i va comprendre que mai se li havia acudit prendre en
consideració la possibilitat que vuit mesos puguin ser suficient perquè la
Callista deixés de ser la dona a qui havia conegut.
La Callista havia aconseguit sobreviure durant
trenta anys dins de l'ordinador del sistema d'artilleria del cuirassat Ull d’en
Palpatine. Seria possible que s'hagués deteriorat tan ràpidament en menys d'un
any?
Però fos qui fos la persona amb el
gran domini de la Força que havia percebut en Luke, hi era allà.
La porta es va obrir abans que hi
piqués. La dona immòbil sobre la lloseta de vidre que hi havia davant del
llindar no era la Callista.
I llavors la dona li va somriure i
li va oferir les mans, i el somriure la va transformar en una bellesa.
-Un altre... -Va murmurar-. Lloat
sigui el cel.
No hi havia manera de discernir la
seva edat. Tot i la perfecció de porcellana del seu rostre, en Luke de seguida
va saber que no era jove. Aquella dona feia pensar en una excel·lent
reproducció de la joventut que només hagués aconseguit no semblar vella. Li
faltaven les arrugues i les petites marques de la pena, i el delit, humans al
voltant de la boca i les diminutes potes de gall en les comissures dels ulls
que feien tan sàvia a la Leia, i ni tan sols tenia l'empremta del més lleu
pensament gravat en el seu front. La seva cabellera era tan negra com l'ala
d'un corb, i portava setmanes sense ser rentada. El seu esvelt cos de llargues
cames i pits alçats i el brut vestit gris que l'envoltava també portaven molt
de temps sense ser rentats.
-Benvingut. -La dona el va convidar
a entrar a les espesses ombres que omplien la primera de les moltes estances de
la casa. Tenia la mà d'una deessa que es mossegués les ungles -. Benvingut. Sóc
Taselda, i sóc una Jedi. -Els seus ulls es van trobar amb els d’en Luke, joies
blaves sota aquelles celles perfectes -. Però això ja ho sabies, naturalment...
La mirada d’en Luke va recórrer la
miserable habitació sumida en la foscor. La major part del transpariacer havia
estat recobert de taulons, i l'única il·luminació existent procedia d'una
filera de vells bulbs lumínics subjectats al sostre amb xinxetes. En Luke va
sentir una immensa compassió. Obi-Wan Kenobi s'havia amagat durant anys en els
remots deserts de Tatooine, consentint que la gent es burlés d’ell i li prengués
per un vell eremita embogit, i havia renunciat voluntàriament a utilitzar els
seus poders per així poder protegir l'última i més selecta esperança dels
Cavallers Jedi. «Però ell almenys comptava amb les disciplines de la Força per
què l'ajudessin a suportar-ho», va pensar en Luke. Aquella dona, en canvi...
Qui podia saber quant de temps portava vivint allà, incapaç de fer servir els
seus poders perquè temia provocar una altra tempesta de la Força que matés o
ferís a persones innocents? Devia haver sentit dir als Nouvinguts que en
Palpatine havia mort, que ja no podia fer-li més mal...
-Em dic Owen -va dir, sabent que el
nom d’Skywalker probablement seria anatema per a la majoria de Jedis que havien
aconseguit sobreviure a la persecució d’en Vader-, i estic buscant a una
persona.
-Ah.
Els ulls blaus van tornar a
somriure, espurnejants i plens de saviesa. La Taselda va anar fins a un
aparador i va treure d'ell un parell de copes de vidre antic corellià, dos
objectes exquisits amb forma de tulipa i d'un gran valor. Un ràpid cop dels
seus dits va expulsar a un droch de la base d'una copa. En Luke va mirar per
sobre de la seva espatlla i va veure que l'aparador estava ple de feristeles
que saltaven i corrien d'un costat a un altre. La Taselda tenia una ampolla de
vi penjada d'una de les poques finestres que no estaven clausurades amb taulons
perquè es refredés entre les gèlides ombres del pati, i va omplir les copes amb
ella. Quan va apartar els porticons i va permetre que una mica de pàl·lida llum
entrés a l'habitació, en Luke va veure que els seus blancs braços estaven
esquitxats de mossegades de droch. L’acre i penetrant olor dels insectes surava
per sobre dels de la pols i la falta de neteja, i s'imposava a ells.
-Busques a la Callista... -Va
murmurar la Taselda.
- Si, l'has vist?
Tot el cos i l'ésser d’en Luke eren
com un crit de triomf, i no va poder evitar que l'emoció tenyís seva veu.
- Com no havia de veure-la? -Va
replicar la Taselda, i va somriure-. Ara sóc la seva mestra en els camins de la
Força.
El vi havia estat destil·lat a
Durren, i no era molt bo. Havia estat rebaixat diverses vegades amb sucre
d’algues fermentades i deixava tota una varietat de regustos estranys a la
boca, però així i tot en Luke va beure un glop sense apartar els ulls de la dona
immòbil al seu davant.
- Està aquí? Com es troba? -Va
preguntar en Luke en veu baixa-. Què...? Quin aspecte té?
La Taselda es va apartar un floc de
cabells del front, i en Luke va veure la tristesa que s'ocultava en els seus
ulls i que el seu dolç somriure no aconseguia dissimular del tot.
-El d'una dona que ha suportat
moltes proves terribles -va dir-. El d'una dona a qui el cor ha estat esquinçat
pel dolor quan intentava donar l'esquena a la seva més profunda necessitat.
El somriure de la Taselda tenia una
qualitat indefiniblement estranya. Era molt gran i curiosament mancada
d'emoció, i a primera vista semblava poc més que un estirament dels llavis.
Però passats uns instants i mentre la contemplava per sobre del vorell de la
copa, en Luke va pensar que en certs aspectes era molt similar a la de Ben
-perquè també era afablement i maliciosament jovial, i sempre semblava capaç de
sorprendre’s davant la naturalesa humana i gaudir-ne -, i es va preguntar a qui
li recordava aquella dona. Li recordava una mica a la tia Beru i una mica a la
Leia, i també a una dona de la qual en Luke només conservava els més tènues
indicis enterrats en les profundes comoditats de la seva memòria. A la seva
mare, potser?
La intensa sensació de calor i
bondat disposada a perdonar-ho tot i l'aura reconfortant d'un amor il·limitat i
totalment altruista eren els mateixos.
- On és? -Va preguntar en Luke,
adonant-se que no hi havia res que aquella dona no sabés i no pogués entendre
-. Pots portar-me?
El vi acabava d'adquirir una nova
dolçor que envoltava la seva llengua, i ressonàncies que en Luke no havia entès
abans l’havien tornat infinitament subtil. Va apurar la seva copa, i la Taselda
va tornar a omplir-la. El vi alleujava el seu cansament de la mateixa manera
que ho feia el somriure de la Taselda i, com el seu somriure, el deixava
assedegat i desitjós de beure una mica més.
-I tant. T'he estat esperant des que
ella va pronunciar el teu nom. -Va estendre els braços i va tornar a prendre
les mans d’en Luke entre les seves-. Als turons, no gaire lluny d'aquí, hi ha
una caverna en la qual la Força és molt poderosa. És un dels llocs d'on
sorgeixen els llampecs de superfície. La vaig enviar allà perquè medités. Et
portaré fins a aquesta caverna, ja que ningú pot trobar-la a menys que disposi
d'un guia.
La Taselda es va aixecar i va
respirar fondo, com si li costés conservar l'equilibri. Després es va embolicar
en els gastats plecs del seu esparracat vestit de romex i la seva mirada va
recórrer distretament els racons de la cambra a la recerca de les seves
sabates. En Luke es va adonar, però com des d'una gran distància, que els seus
peus estaven fastigosament bruts i que les ungles havien crescut tant que
semblaven urpes groguenques. La seva fugaç espurna de disgust va anar seguida immediatament
pels seus records d’en Yoda -que, per dir-ho suaument, mai havia tingut un
aspecte massa impressionant -i per un profund enuig amb si mateix.
Com podia pensar aquestes coses de la Taselda?
I quan va tornar a baixar la mirada
cap als seus peus, ja no va veure ni rastre de brutícia en ells.
Es va aixecar i va deixar la seva
copa a la vora de la taula. En Luke es va sorprendre de veure que havia estat a
punt de deixar-la en suspens a l’aire. Devia ser culpa de la poca llum que hi
havia a l’habitació, perquè el vi que li havia donat a beure la Taselda li
havia aclarit el cap més que ennuvolar-li. De fet, en Luke tenia la impressió
que mai havia estat capaç de pensar amb més claredat en tota la seva vida.
- Tens un lliscador? -Va preguntar
la Taselda, i en Luke va assentir.
-He de fer que el reparin, però
només necessitaré un dia per a això.
Un instant després en Luke es va
adonar que no disposava dels diners necessaris per pagar les reparacions i que
fins llavors havia tingut la intenció de vendre el vehicle per tal d'obtenir
els crèdits necessaris perquè ell i la Callista poguessin sortir del planeta,
però de sobte allò semblava haver deixat de tenir importància. Aquella frase
mental - «ell i la Callista» - va ser suficient per fer que el cor li comencés
a bategar més de pressa.
- I tens armes?
En Luke es va dur la
mà al desintegrador i l'espasa de llum que penjaven del seu cinturó.
Un núvol de
consternació va enfosquir el rostre de la Taselda.
-No n'hi haurà prou
-va dir en veu baixa i suau-. Haurem d’esperar -va murmurar, i un arrufament de
celles va arrugar el seu front.
- Esperar? -En Luke
va sentir una sobtada punxada de pànic. Si no es reunia amb la Callista aviat,
potser li podria passar alguna cosa terrible. Potser arribaran allà per
trobar-se que havia tornat a desaparèixer, o amb què havia mort. Estar tan a
prop i tornar a perdre-la... No, això seria insuportable -. Per què hem
d'esperar? Quin és el problema?
La Taselda va
bellugar el cap, com si no volgués preocupar a un amic amb les seves petites
dificultats, i va tornar la cara en un moviment gairebé imperceptible. Un droch
es va arrossegar sobre el seu coll fins desaparèixer sota de la tela.
-Oh, no hi ha cap
problema.
- Puc ser-te
d'alguna ajuda?
-No puc demanar-te
que m'ajudis -va replicar la Taselda-. És una cosa que només m'incumbeix a mi.
-Explica’m de què es
tracta. -Si no l'ajudava, el món es convertiria en un lloc buit i espantós.
Potser no trobés a la Callista..., i d'alguna manera inexplicable, de sobte li
semblava terriblement important evitar que la Taselda hagués de demanar ajuda a
algú que no fos ell-. Si us plau...
El somriure amb què
la Taselda va respondre a les seves paraules era plena de timidesa, com si
volgués negar-se a admetre que la seva humil persona podia ser tan important
per a algú.
-Ha transcorregut
molt temps des de l'última vegada que vaig tenir un campió. La teva Callista és
una dona molt afortunada, Owen. -Aquells ulls de flor blava van tornar a
alçar-se cap als d’en Luke, i la Taselda li va fregar el pit amb els dits en un
gest ple de tendra confiança -. És una història molt, molt llarga, amic meu...
Quan vaig posar els peus per primera vegada en aquest món, i ja fa molts anys
d'això, només pretenia dur a terme la insignificant missió que m'havien
encomanat els mestres dels Jedi i partir de seguida. Però veient com vivien els
habitants d'aquest món, com s'enfrontaven en disputes interminables pels drets
de les bombes d'aigua i dels arbres, i per decidir qui tenia dret a conrear
quines collites en quin tros de terra... Bé, el cas és que no vaig ser capaç de
marxar-me. Hi havia senyors de la guerra, fanfarrons insignificants i mesquins
que disposaven de matons a sou, i encara que el fet de prendre partit en un
enfrontament és una cosa que va contra els dictats del nostre Orde, no podia
permetre que les coses seguissin com fins llavors. Vaig començar a emprar les
meves habilitats i els talents que posseïa, i els vaig posar al servei del
poble. Amb la meva espasa de llum a la mà, els vaig guiar vers una manera de
viure més pacífica i menys miserable. La meva nau va ser destruïda una nit
mentre jo era lluny dirigint el rescat d'uns ostatges capturats per l'enemic, i
llavors vaig saber que havia de què quedar-me aquí. Quan la lluita va haver
acabat, aquestes persones van decidir que havia de governar..., i vaig ser
feliç.
En Luke va assentir,
veient en la seva ment a aquella bella dona en la seva joventut de guerrera. La
casa, per descomptat, era just el tipus de domicili que un poble agraït
construiria per a un governant just i savi que els havia salvat de la tirania.
-Però molts anys
després un altre Jedi va venir a aquest món. Aquell Jedi era una criatura
malvada: mentia i només pensava en si mateix, però les seves mentides eren molt
plausibles. Va venir aquí perquè havia sentit dir que en aquest món la Força
arriba a immensos cims de domini. Aquí la Força es troba a tocar de la
superfície de la realitat, i està prou a prop seu perquè puguis allargar la mà
i tocar-la, encara que ell no era capaç de fer-ho. No posseïa una gran
capacitat per a l'ús de la Força, i va tractar d'enganyar la gent i de
sotmetre-la a la seva voluntat per omplir el seu propi buit. Beldorion, així es
deia... Beldorion el dels Ulls de Rubí, Beldorion l’Esplèndid.
La Taselda va
sospirar i es va passar la mà pel front en un gest ple de cansament i pena.
-Com ja saps, Owen,
sempre hi haurà gent disposada a seguir a aquest tipus de criatura. Beldorion
no es limitava a fer servir la violència i l'amenaça de la violència, sinó que
també emprava les mentides i la calúmnia per retorçar la veritat i els records
de la veritat en les ments de la gent, i no va parar fins que va haver
aconseguit que tot el que jo havia fet aquí adquirís un significat diferent...,
un significat sinistre que aquells amb el poder per fer el mal havia estat
aixafat per les meves accions hi van creure i van acceptar amb gran delit.
» Els meus amics es
van tornar contra mi. Beldorion era un adepte massa feble per poder construir
la seva pròpia espasa de llum, raó per la qual em va robar la meva. Vaig caure
en la pobresa. Temut pels febles i adulat per les ànimes venals, Beldorion va
acabar governant Hweg Shul com un rei, i vaig ser oblidada.
La veu se li va
trencar de sobte, i la Taselda es va afanyar a alçar la mà per ocultar qualsevol
expressió que pogués estar tensant els seus llavis. Un blerdo va llançar el seu
monòton grunyit de tenor en el silenci del carrer darrere d'ells, una Veterana
va passar al costat de la casa en un carro d'enormes rodes tirada per alcopays,
fent espetegar el seu llarg fuet al costat de les seves peülles. En Luke, amb
els ulls de la ment, va veure aquella dona tan bella corrent pels serpentejants
carrers emmurallats amb el seu brut vestit aletejant sota les ràfegues d'aquell
vent que mai deixava de bufar, i es va tornar a recordar d’en Ben i de com els
nens de l'estació de Tosche solien arrencar a córrer davant seu, rient i fent
el que ells consideraven eren senyals màgics amb els dits. Malgrat la gran
distància de temps que s’interposava entre ell i aquells dies, en què en Luke
no era més que un nen, i es va recordar de la sincera diversió que hi havia
ballotejant a les comissures dels llavis d’en Ben.
La Taselda va seguir
parlant.
-Com bé sabem tots
els veritables Cavallers Jedi, era inevitable que Beldorion acabés sucumbint a
la seva cobdícia i als seus vicis. Va ser víctima de la usurpació i, fa ja
molts anys, va ser expulsat del poder per un home anomenat Seti Ashgad, un
polític enviat aquí per l'Emperador com a càstig, de la mateixa manera com
havien estat enviats aquí els avantpassats d'aquesta gent. Beldorion s'havia
enfonsat al llibertinatge fins a tals extrems que ja no li quedava cap poder
real. Els seus seguidors el van abandonar per l’Ashgad, i l’Ashgad li va
prendre casa i tots els tresors que contenia. Tresors que en Beldorion m'havia
robat a mi, naturalment... -Va afegir amb expressió ombrívola-. I també li va
prendre el més important de tot: la meva espasa de llum, que està en algun lloc
d'aquella casa.
-Ah -va murmurar en
Luke.
-Les ferides que
havia patit durant la meva lluita amb Beldorion van fer que em resultés
impossible construir una altra espasa de llum. Quan vaig anar a la casa de
l’Ashgad, fa ja molts anys, i vaig intentar recuperar-la, vaig ser expulsada
amb tanta brutalitat com m'havia expulsat Beldorion abans. Des de llavors he
intentat recuperar-la moltes vegades. Mira. -Amb un moviment ple de senzilla
innocència, la Taselda va fer que la tela es llisqués sobre la seva espatlla
dreta i li va mostrar, entre les picades dels drochs, un terrible morat al
braç-. Quan anem a la caverna per cercar la teva estimada Callista serem
vulnerables -va seguir dient en secret i suaument-. Els servents de l’Ashgad no
coneixen la compassió i són molt més implacables del que puguis arribar a
imaginar, perquè l’Ashgad ja no utilitza a éssers humans, sinó a mers androides
que semblen éssers humans. Les ferides de les que t'he parlat fan que ja no
tingui la fortalesa necessària per entrar a la casa de l’Ashgad i recuperar
l'espasa de llum pels meus propis mitjans. De fet, ja ni tan sols estic segura
de si encara es troba allà o de si està a la casa que l’Ashgad té en els erms,
al peu de les Muntanyes del Llampec. Pel bé de la Callista, i pel teu, voldria
poder anar amb tu i mostrar-te on es troba, però no m'atreveixo a fer-ho.
Va fer una tremolosa
inspiració d'aire i va tornar a apartar-la bruta cabellera de la cara amb les
dues mans.
-No m'atreveixo a
fer-ho...
Una terrible ràbia
s'havia apoderat d’en Luke quan va veure els morats del seu braç, omplint tot
el seu ésser amb una fúria justiciera davant la simple idea que algú pogués
haver gosat fer mal a aquella dona tan bella i dolça a la qual s'unia a més el
temor que els seus misteriosos enemics, qualsevulla que fossin, descarreguessin
la ira que els inspirava la Taselda sobre la persona de la Callista en el cas
que arribessin a trobar-la tota sola.
-En quin lloc de la
casa de l'Ashgad pot estar la teva espasa de llum?
Els alts murs de
lluent blancor van tornar a la ment d’en Luke, brillant amb arrogància entre
les casetes dels Veterans.
-Hi ha una sala del
tresor sota de les cuines. -Els ulls color indi de la Taselda es van omplir de
llàgrimes d'agraïment-. L’entrada està en els patis de les cuines, aquí...
Va girar sobre els
seus talons i va fer alguna cosa en una tauleta. Després es va tornar novament
cap en Luke i li va lliurar un full del tosc paper local sobre el qual havia
dibuixat un plànol de la casa.
En Luke la va
saludar amb ell, sentint-se tan alegre i disposat a tot com si surés dins de si
mateix o com si les seves venes estiguessin plenes de guspires de foc.
-Tornaré -va dir,
mirant-la i somrient com un noi-. Abans d’arribar el capvespre haurem sortit
del poble.
- La Callista em va
dir que podia confiar en tu, Owen -va murmurar la Taselda-. Vaig veure la llum
que cremava en els seus ulls quan va pronunciar el teu nom. Em sembla que pots
anar a buscar-la sense cap temor.
« La Callista...»
Tot el cos d’en Luke semblava estar entonant un càntic d'alegria mentre
caminava pels carrers mal pavimentats del barri dels Veterans. I per moltes tenebres que pugui enviar-les
el món, els enamorats sempre acaben trobant-se al final del seu viatge...
«L'he trobada, l'he
trobada, l'he trobada!» Vaig veure la llum que cremava en els seus ulls...
El seu pas es va anar
tornant menys ràpid i decidit.
... quan va pronunciar el teu nom.
Però la Callista no
podia saber que en Luke es faria passar per un home anomenat Owen Lars.
En Luke es va aturar
i es va adonar que no sabia on era. S'havia perdut entre totes aquelles cases
blanques que semblaven gairebé iguals.
«Hi havia alguna
cosa en el vi», va pensar de sobte sense sentir la més mínima alarma.
En Luke mai havia
estat un gran bevedor, i quant va començar a estudiar i comprendre la Força
havia renunciat del tot a la beguda. Beure senzillament li impedia
concentrar-se. El vi de la Taselda no s'assemblava a cap altre vi, naturalment,
però així i tot en Luke no va poder evitar sorprendre’s de la quantitat que
havia arribat a beure. Va tornar la seva concentració cap al seu metabolisme
per eliminar una part de l'alcohol acumulat en el seu sistema, i fent-ho es va
adonar que hi havia alguna cosa més a part de l'alcohol.
«Un estimulador
anímic sintètic», va pensar mentre es recolzava a la paret amb una mà i tancava
els ulls. Què era exactament? La Taselda havia emprat priodina o priodasa, o
potser extracte d’herbes Tõrve algarines, la classe de substància que et
tornava afable i jovial i feia que et sentissis disposat a acceptar qualsevol
cosa sense fer-te massa preguntes. La Leia li havia explicat que hi va haver un
temps en què el consum de priodasa s'havia convertit en un preliminar gairebé
obligatori abans dels sopars de gala de la noblesa de Coruscant com a forma de
contrarestar la mania dels duels, i que en les disputes laborals o els divorcis
sempre acabaven sorgint acusacions que una part o altra havia posat
dissimuladament una mica d'aquella droga a la tassa de cafina de l'altra just
abans d'iniciar les negociacions.
Era inofensiva, i no
produïa cap tipus d'efecte addictiu. Només et feia baixar la guàrdia.
«Què sàvia ha estat
en utilitzar aquest mètode per vèncer els meus prejudicis -va pensar en Luke-.
Això m'ha permès veure-la tal com és en realitat.»
Va donar dos passos
cap endavant, tractant de trobar la casa d’en Seti Ashgad..., i un instant
després es va preguntar què acabava de pensar. Un sord dolor palpitant va
esquinçar tot el seu ésser. No era un dolor físic, sinó el dolor de la pèrdua i
de l'abandó, el dolor profundament arrelat d'un nen que ha sospitat des del
primer centelleig de consciència que la seva mare el va abandonar tan
despreocupadament com si fos un cadellet per raons que és incapaç d'entendre.
El dolor de la fugida de la Callista, el dolor d'haver perdut el somni del pare
que havia inventat en les seves fantasies solitàries...
Un fred gelat es va
estendre per les seves entranyes, i la por, la inquietud i la preocupació van
arribar amb ell. No podia perdre a la Taselda...
I llavors una veu va
arribar fins a la seva ment, obrint-se pas a través de la por infantil a la
pèrdua.
Enfronta't a les teves emocions i busca entre els teus
sentiments,
li va dir aquella veu de negror que parlava des de la foscor. Sabràs què és veritat.
Era la veu del seu
pare.
La veu d’en Vader...
La Taselda l'estava
utilitzant.
El fred que havia
estat sentint al seu interior es va intensificar, i el pànic de l'abandonament
va créixer amb ell. Si la Taselda estava mentint i si el feia servir únicament
per recuperar la seva espasa de llum (i quina mena de ferida podia impedir-li
construir una altra espasa de llum, si en el passat havia posseït les
habilitats necessàries per fer-ho una vegada?), això significava que no era la
mestra de la Callista. La Taselda no podia retornar-li a la Callista. «No -va
pensar, no volent creure-s’ho, desitjant amb tot el seu ésser que no fos
veritat -. No...»
Saps que és veritat...
I en Luke ho sabia,
tal com ho havia sabut llavors.
Va girar sobre els
seus talons per tirar a caminar cap a la casa de la Taselda.
La Taselda era una
Jedi, i això significava que hauria après a dominar les ments. En Luke li havia
vist fer-ho al Ben, i ell mateix ho havia fet en algunes ocasions. L'Emperador
Palpatine era un autèntic geni a l'hora d'evocar aquesta classe de desesperada
lleialtat, aquesta necessitat de servir que brollava dels ecos de les teves
pròpies necessitats i que l'Emperador podia fer sorgir del no-res amb tanta
facilitat com un bon músic fa sorgir la bellesa d'una flauta.
I la capacitat per
dominar les ments que posseïa la Taselda era molt subtil i molt poderosa.
El vent va redoblar
els seus udols i el va bufetejar mentre avançava pel laberint dels carrerons,
com si intentés impedir que tornés a la casa. Enterrada sota l'allau de punyent
desolació i els oceans de por omnipresent que inundaven la seva ànima davant la
mera idea d'una ruptura amb la Taselda, en Luke podia percebre la gèlida
certesa que havia sentit mentre estava suspès d'aquella protuberància de metall
sobre l'abisme de Bespin. No volia que fos veritat, però sabia que ho era.
Aquesta vegada va
arribar a la casa de la Taselda des del darrere i la va veure pel forat de la
porta del darrere, a l'altre costat d'un pati ple de lliscadors oxidats en
diferents estats d'avaria i abandonament. Un instant després va veure com
s'inclinava per rebuscar en els racons més plens d'ombra de l'habitació, com si
volgués trobar algun objecte perdut darrere d'un moble o oblidat sota dels
coixins. Va veure com lliscava el braç per sota d'un armari, el treia i
s’incorporava..., i llavors la Taselda es va tornar cap a ell, els ulls blaus
molt oberts i plens de fúria, la negra cabellera embullada penjant sobre els
seus pits com una estoreta de brutícia. En Luke va sentir la furiosa i fútil
estirada de la seva ment sobre la seva, la feble i difusa empenta assestada
mitjançant la Força, i encara que el mur el protegia del vent va veure com els
dipòsits d'aigua esquerdats, els vells parracs descolorits i els trossos de
fusta i metall s'agitaven i tremolaven al pati.
Amb els seus ulls
clavats en els d’en Luke, la Taselda estava arrencant coses, drochs, havien de
ser drochs, del seu braç i se les menjava amb les seves esdentegades dents
marrons.
La tremolosa
preocupació que havia estat cridant dins la seva ment acabava d'adquirir una
nova estridència i s'estava convertint en un crit ensordidor. Una desolació tan
falsa com els comptes de vidre barat van envair l'ànima d’en Luke, acompanyada
per una pena gaire més autèntica que s’agotzonava sota d'ella.
En Luke va girar
sobre els seus talons.
No va ser tant la
Força com els anys que havia passat amb la Rebel·lió, tots aquells anys
lliurant batalles en el buit dins de naus que es movien a velocitats
increïbles, la qual li va permetre percebre de manera gairebé instintiva primer
la sensació del perill i després, tan sols un segon després, el soroll d'uns
peus llançats a la carrera. En Luke es va ajupir i una llança es va enterrar a
terra just darrere d'on havia estat. Algú va llançar una roca, i en Luke va
retrocedir d'un salt en el mateix instant en què el feix groc d'un vell
desintegrador de sodi obria un solc fumejant a la paret al seu costat. Homes i
dones d'aspecte brut i esparracat van sorgir dels carrerons per llançar-se
sobre ell des de totes les direccions, i en Luke va veure que entre ells també
hi havia nens descalços i de cabells embullats que li llançaven roques.
En Luke els podria
haver dispersat amb una ràfega de la Força, podria haver levitat a qualsevol
d'ells per l'aire i haver-ho llançat molt lluny..., però no s'atrevia a fer-ho.
Una noia que no tindria més de setze anys i que brandava un garrot es va
llançar sobre ell i en Luke va desviar el cop amb el seu avantbraç mentre feia
un pas cap a un costat, esquivava un altre feix desintegrador sorgit d'una arma
tan vella i amb tan poca càrrega que probablement no hauria estat suficient ni
per coure un pastís, i va fugir. La torba va arrencar a córrer darrere seu,
maleint i agitant les seves armes.
- Assassí! Lladre!
Purrialla!
«No creieu que
hauríem de parlar, nois?», Va pensar en Luke mentre corria. Els atacants es
movien molt de pressa, apareixent per darrere de les cantonades de les cases
per intentar colpejar-lo amb llances i garrots. Hi havia dos o tres que tenien
desintegradors, però es necessitava molta pràctica per encertar a un blanc
llançat a la carrera, i en Luke es va assegurar de mantenir-se en continu
moviment. En un moment donat dos homes el van agafar i van intentar dur-lo a
rosegons envers els laberints de carrerons. Si els seus atacants eren restes
d'aquells grups als quals la Taselda havia «governat» a Hweg Shul -i això era
el que suposava en Luke -segurament estaven tractant de dur-lo de tornada a
casa, però no podia estar segur. Va desplaçar el pes del seu cos cap avall, va
fer que les cames d'un atacant es doblessin sota d'ell mitjançant una ràpida
puntada en arc i va utilitzar el cos que queia com a arma contra l'altre home,
i després els va llançar als dos sobre el grup enfurismat que el perseguia. Va
saltar un mur, va córrer molt a través d'un hort ple de vegetació, on les
fulles el van bufetejar i el van copejar amb la fúria d'una galerna huracanada,
i va sentir com els seus perseguidors galopaven al llarg del rectangle de terra
cultivable. En el pitjor dels casos, en Luke va suposar que podria utilitzar la
Força per a...
Per a què? Per a crear
una altra tempesta de la Força que mataria a una altra dona gran innocent
mentre estava sent atesa per un sanador a dos-cents quilòmetres d'allà?
Va agafar un rastell
entre les eines amuntegades al costat de la tanca, i el va usar com a perxa per
saltar el mur pel lloc en què se sentien menys crits i va tractar d'arribar als
carrers més amples i la visibilitat mes aclarida que podien oferir-li les cases
dels Nouvinguts. La pols i els còdols li van copejar i li van esgarrapar la
cara. Tres perseguidors van aparèixer davant seu ocupant tota l'amplada del
carrer, amb l'home del desintegrador entre ells. En Luke es va llançar cap a un
costat, va passar fregant una javelina que va caure sobre ell des del sostre
d'un cobert, va rodar sobre si mateix fins a quedar dempeus i va enganxar
l'esquena a la paret mentre més atacants arribaven a la carrera.
-Eh, eh... A què ve
tot això? -Va cridar una veu.
Els Veterans es van
aturar de cop, van romandre immòbils durant un moment i de seguida van començar
a retrocedir.
Un ithorià que
mesurava més de dos metres d'alçada i un humà de cabells foscos, gros i
d'aspecte bastant descuidat, tots dos vestits amb l'uniforme blau de la policia
municipal de Hweg Shul, van avançar pel carreró.
-Quina vergonya,
quina vergonya -va dir el cap-de-martell amb la seva veu suau i cantadora-. Què
us creieu que sou? Escarabats-piranya, potser? Penseu que sou una bandada de
nàfens o què?
Hi va haver un
murmuri entre els Veterans. Una dona va deixar caure la roca que havia estat a
punt de llançar. Un home va remugar alguna cosa sobre «el Maligne».
- Et refereixes a
ell? –L’humà va assenyalar al Luke amb un polze. El vent va agitar els
greixosos flocs negres que li queien sobre el front. Ningú va contestar a la
seva pregunta -. Ets el Maligne, pelegrí? -Va preguntar l'humà, girant-se cap
en Luke.
-Tots representem el
mal per a algú -va respondre en Luke, llevant-se la pols de la màniga allà on
una roca gairebé li havia trencat el braç.
L'home va deixar
anar una rialleta.
-Bé, la meva exdona
estaria totalment d'acord amb tu en això... -Es va girar cap al
cap-de-martell-. Què opines, Snaplaunce? Hi ha cap apartat dels Estatuts de
Hweg Shul dedicat al mal i als éssers malignes?
-No que jo sàpiga,
Grupp.
-Heu sentit això?
-El policia anomenat Grupp es va tornar cap a la torba, que havia quedat
reduïda a un terç dels seus efectius originals -. Què ha fet aquest tipus a
part de ser una criatura maligna?
Va llançar una
ràpida mirada de reüll al Luke, mesurant-lo de cap a peus amb dues fosques
nines on brillava una sagaç intel·ligència.
- Les criatures
malignes fan el mal! -Va cridar la jove que havia intentat aixafar el cap al
Luke amb un garrot.
-Sí, ja... Bé,
preciosa, ja que el que una multitud ataqui a un tipus que ni tan sols ha
disparat aquest desintegrador que porta a la cintura em sembla just el tipus de
comportament que es pot esperar de les forces del mal. –En Grupp va moure una
mà en un gest tan lànguid com si estigués fent fora una mosca -. I ara, fora
d'aquí abans que us foti a tots a la presó per pertorbar la pau. Estàs bé?
El policia va donar
l'esquena als Veterans per parlar amb en Luke, encara que en Luke estava segur
que seguia vigilant. La torba es va dispersar, remugant entre dents i amb els
ulls plens d'ira davant l'espectacle de dos Nouvinguts rescatant a un dels
seus, sense ser capaços d'entendre que en realitat només es tractava de dos
agents de la llei ajudant a un innocent injustament atacat.
-Estic bé.
-Condemnats
theranians... Estan tots bojos.
-No eren theranians
–va cantussejar l’ithorià amb la seva veu suau i musical-. Conec als
theranians. Aquests tipus són els que han atacat la casa de Set Ashgad quatre o
cinc vegades des que vaig arribar aquí. Sospito que són els mateixos que van
matar l’últim dels seus servents humans al començament d'aquest any, encara que
no puc demostrar-ho. Sé que van ser ells els van intentar segrestar a aquella
noia més o menys per aquella mateixa època.
- Van tractar de
segrestar una noia?
En Luke va sentir
com si acabessin de donar-li una puntada de peu al pit.
L’ithorià el va
contemplar en silenci durant uns moments, observant-lo amb una lluentor
d'especulació en els seus ulls daurats.
-La dona alta que va
arribar en un dels saltaplanetes de Durren, sí -va dir per fi-. Es feia dir
Cray, però moltes vegades s'oblidava de respondre quan la cridaven per aquest
nom. Aquests tipus dels parracs, que segons m'han dit són les restes d'una de
les velles bandes que lluitaven entre si per aconseguir el control d'aquesta
ciutat durant les batalles lliurades entre Beldorion, de senyor del crim, i una
altra dona, fa ja molts anys, la van envoltar una nit i volien segrestar-la,
però vaig ensopegar amb ella al carrer abans que pogués esbrinar a on se
l'estaven emportant i em va dir que eren amics seus.
La veu dolça i delicada
havia adquirit un to sobtadament sec. Els ithorians eren capaços d'imprimir una
sorprenent gamma de matisos emocionals a les seves paraules.
- Quan...? Quan va
passar això? -Va preguntar en Luke, lluitant amb els seus llavis ressecs -.
Saps si aquesta dona continua a la ciutat? L'has vist?
En Grupp i l’ithorià
van intercanviar una mirada. No era una mirada especulativa, sinó una típica
mirada de policies amb què cada un li preguntava l'altre si en Luke constituïa
alguna mena d’amenaça per a l’ordre i el benestar de la seva ciutat. En Luke va
veure com els ulls d’en Grupp es posaven en l'espasa de llum que penjava del
seu cinturó, i si algú l'hi hagués demanat hauria estat disposat a jurar que
tant si el policia sabia què era com si no ho ignorava, es recordava que la
Callista també havia portat una a la cintura.
Va ser l’ithorià qui
va parlar per fi.
-Se'n va anar de
Hweg Shul una setmana després d'arribar, i pel que sabem va marxar per pròpia
voluntat. Però quant a si va marxar a la recerca d'alguna cosa, si va fugir o
si va anar a fer alguna cosa per algú... Bé, això no ho sabem.
Havien arribat a la
zona dels Nouvinguts, on els quadrats de les cases blanques semblaven caminants
imperials truncats immòbils sobre els seus suports. Tots els globus antigravitatoris
ha havien estat recollits i suraven a poca distància de terra, i el vent gelat
rugia com els mars desapareguts sobre les seves fulles i gemegava al voltant de
torres de permacret on el brope i l’esmoor eren processats fins que podien ser
menjats. En Grupp i l’Snaplaunce van tornar a mirar-lo de dalt a baix, li van
aconsellar que tingués més cura en el futur i es van allunyar cap a les ombres
que ondaven sota de la casa on havien deixat les seves motos aèries.
En Luke va romandre
immòbil durant una bona estona, amb els ulls tornats cap al munt de murs i les
roques recobertes d'algues del barri dels Veterans.
"Una setmana
després d'arribar. Fa vuit mesos...» A la recerca d'alguna cosa, o fugint
d'alguna cosa...»
Un sotrac de
repugnància i avorrició va recórrer tot el cos d’en Luke. Hi hauria apostat
quant posseïa a què vuit mesos abans la Taselda havia intentat utilitzar a la
Callista com a arma, tractant de convertir-la en el seu braç destructor de la
mateixa manera com en Palpatine havia usat a Vader i en Vader havia intentat
utilitzar al Luke. «Una de les velles bandes que lluitaven entre si per
aconseguir el control d'aquesta ciutat durant les batalles entre Beldorion, el
senyor del crim, i una altra dona...» Era a això al que s'havia vist reduïda la
Taselda, fossin quals fossin les raons per les quals havia vingut a Nam
Chorios, aquell món en què la Força semblava impregnar les mateixes pedres amb
una presència tan perceptible com la d'una intensa resplendor?
La Taselda havia
intentat esclavitzar la Callista amb promeses de guiar-la fins al que més
desitjava, amb la il·lusió d'haver trobat una llar i un lloc al qual pertànyer.
La Callista havia
anat a la recerca d'algú que pogués instruir-la en l'ús de la Força, i en
comptes d'això s'havia trobat amb un terrible exemple del que podia passar quan
no tenies ningú que t’instruís, quan la llum de la Força s'anava apagant a poc
a poc fins que l'únic que quedava d'ella era anhels mesquins, ira i bogeria.
I la Callista havia
fugit de tot això.
En Luke va tornar a
estremir-se, va inclinar el cos cap endavant per enfrontar-se als embats del
vent i va arrencar a caminar cap a la seva habitació del Blerdo Blau. La seva
ment es negava a oblidar l'horrible imatge de la Taselda, que havia estat una
Jedi i que s'havia convertit en una vella boja llardosa, arrencant drochs del
seu braç i menjant-se’ls mentre el contemplava des de la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada