Planeta de Penombra (XIV)

Anterior

Capítol 14

Tot hi era, en lletres negres sobre el verd pàl·lid del plastipaper.

Les comunicacions entre en Seti Ashgad i el Moff Getelles d'Antemeridià on acordaven destruir les estacions artilleres a canvi d'armament i d'una part substancial dels beneficis que s'obtinguessin després que la Corporació Loronar hagués començat a explotar els vidres de Nam Chorios.

Informes d’en Dymurra, que havia resultat ser el president executiu de Loronar per als sistemes del Nucli, detallant què minories, faccions descontentes i grups marginals s'alçarien en una gran revolta, adequadament armades a costa de la Corporació Loronar per mantenir dividida a la flota pacificadora de la Nova República i permetre que l'almirall Larm tingués ocasió d'actuar.

Un gràfic comparatiu compilat per en Seti Ashgad que mostrava els diferents costos de l'operació, repartits entre les despeses en armament, suborns, agitadors i la difusió de falses històries d'atrocitats d'una banda i els beneficis que els vidres programables anaven a proporcionar durant el primer any d'explotació per un altre.

Detalls de la reunió, incloent-hi la suma de diners lliurada al conseller Q-Varx i el que havia costat coordinar la desaparició de la Leia amb l'enverinament -no letal, li assegurava el memoràndum a Getelles, perquè les disputes legals que paralitzarien al Consell impedissin que es nomenés un successor -del ministre Rieekan.

I en tota la carta de l’Ashgad no hi havia ni una sola línia on parlés de la plaga de Llavor de la Mort del passat. «Els vectors de la plaga no són a cap sensor, atès que la seva acció dins del cos imita amb tota exactitud els camps electroquímics i la composició del teixit humà -havia dit, la qual cosa explicava per què necessitaven la carn quasi-viva dels sindroides-. Quan la malaltia s'ha apoderat de l'organisme, ni tan sols la teràpia regenerativa produeix cap efecte. Tot i així, puc assegurar-li que estic en condicions d'exercir un control complet sobre el sorgiment i la difusió d'aquesta malaltia, i li ofereixo les meves garanties personals que només afectarà els que estiguin a bord de les naus de la Nova República i a les dotacions de les seves bases.»

"I a les dotacions de les seves bases!"-Va pensar la Leia, sentint-se tan falta d'alè com si hagués corregut diversos quilòmetres i cremant amb una ràbia tan intensa que les seves entranyes semblaven haver-se convertit do en una massa de foc-. Idiota! Idiota! Així que pots exercir un control complet sobre la plaga, eh? Oh, és clar, i la meva àvia caminava de quatre grapes! Tens alguna idea del que passarà si arriba a produir-se un accident o un error de càlcul..., si passa alguna cosa en el que no hagis pensat, noble Ashgad el setciències?»

Gairebé estava tremolant de pura ràbia. Els arxius no contenien moltes dades sobre els estralls causats per la Llavor de la Mort, però enormes segments de la població de dotzenes de civilitzacions capaces de viatjar per l'espai havien mort abans que la plaga acabés consumint-se a si mateixa. La malaltia havia estat combatuda en alguns llocs, però la Leia no sabia com o fins a quin punt havien estat efectius aquells remeis. A jutjar per la seva experiència personal, només en Dzym semblava capaç d'exercir un cert grau de control sobre ella.

Va pensar en l’Ezrakh i en Marcopio, i va sentir com la calor abrasadora de les llàgrimes envaïa els seus ulls. «Els mataré...» La ràbia la va fer tremolar i la va obligar a preguntar-se amb quina rapidesa podia arribar a dominar la Força, i quant trigaria a acumular les energies necessàries per venjar als innocents. «Agafaré la Força a les meves mans i li deixaré caure sobre el cap com si fos una tempesta...»

Vader havia fet això.

I l’Ànakin, en el somni que havia tingut la Leia.

Es va envoltar amb els braços, intentant no sucumbir al plor. «Sempre és preferible no saber que tens el potencial necessari per arribar a adquirir aquesta classe de poder -va pensar-. Sempre és preferible no saber que pots arribar a fer alguna cosa semblant, i que només necessites estar disposat a lliurar el teu cor i la teva vida a la teva ràbia per aconseguir-ho... »

En Han l’estaria buscant. En Han estaria amb la flota. Només afectarà els que estiguin a bord de les naus de la Nova República.

El caos s'havia apoderat de la Nova República. S'havien atrevit a enverinar a Rieekan amb l'únic propòsit de crear problemes i dificultats...

I per a què?

La Leia, les mans cada vegada més tremoloses, va seguir examinant les primes làmines de plastipaper.

Allà hi era: el pla de la Corporació Loronar per construir una nova factoria a Antemeridià on fabricarien tant sindroides com una cosa anomenada Agulles, miniarmes de llarga distància programables i controlades per aquests vidres que posseirien un radi d'acció infinit i serien capaços d'acudir a punts de cita a l’hiperespai.

I la font dels cristalls era Nam Chorios.

La tecnologia del control central. Agulles per a l'espai profund que anirien delmant la flota de la Nova República com els quamilles del sistema de Kidron delmaven a les bèsties del fang. I amb Nam Chorios fermament inclòs en la seva esfera d'influència, disposarien de tots els vidres programables que volguessin utilitzar.

El Protector. Els informes i documents referents a la nau també hi eren, i no faltava cap detall. Un casc Corredor de l’Udol I-7 modificat amb capacitat extra. La Corporació Loronar ja portava mesos enviant carregaments de materials i components. Les sol·licituds i plànols de l’Ashgad eren molt precisos -La Leia es va recordar d'haver-li sentit dir al seu pare que l’Ashgad havia dissenyat navilis espacials-, i les seves comunicacions sobre els carregaments indicaven on i quan havien estat recollits pels seus amics del Partit Racionalista. Hi va haver incidents ocasionals quan les estacions artilleres havien volatilitzat el segon i el tercer carregament abans que arribessin a caure del cel. Els documents també parlaven d’en Liegeo Sarpacio Vorn, dissenyador i programador de la intel·ligència artificial de la nau, encara que deixaven clar que la seva utilitat principal per al pla consistia en les seves capacitats com a expert falsificador d'hologrames. Hi havia peticions de dades digitalitzades específics de la Leia, el seu navili insígnia i el seu escorta perquè poguessin ser manipulats i convertits en transmissions que descrivissin l'exitosa conclusió de la conferència entre l’Ashgad i la Leia, i la partida de les dues naus des del punt de cita i la seva entrada en l'hiperespai.

L'horror de la traïció es va retorçar en les entranyes de la Leia com una nàusea impalpable. En Liegeo no podia saber què estava passant. No podia conèixer els perills de la plaga..., i un instant després una onada d'ira i amargor es va apoderar d'ella quan va pensar que havia estat capaç d'arribar a sentir afecte cap a aquell home.

«I el Gran Moff Tarkin probablement era molt bo amb la seva dona i els seus fills, si és que els va tenir -va pensar, reprotxant-se de la seva ingenuïtat -. L'home que va baixar aquella palanca de l'Estrella de la Mort que va destruir Alderaan va haver de ser bo i amable amb algú a qui estimava i que li importava...» Els dits de la Leia es van tensar salvatgement, i la ràbia va convertir la seva respiració en un panteix tremolós.

Després, amb la cara gèlidament impassible, va seguir examinant les primes làmines de plastipaper, buscant alguna cosa més...

Aquí estava. Plànols i especificacions per a la construcció de la nau. Un mecanisme de càrrega per a elevadors antigravitatoris i de dipòsits de flotabilitat de lliscadors, per tal de facilitar el desenvolupament de les operacions de prospecció i recerca de vidres quant les estacions artilleres haguessin estat destruïdes i el navili mercant pogués moure’s lliurement. La Leia va estudiar els diagrames, i es va sorprendre davant la quantitat d'escuts i blindatges amb què comptaria. Cascos dobles i triples amb protectors interns... Amb quina mena de radiacions creien que anaven a trobar-se?

La Leia es va recolzar en el seient i va alçar la mirada cap a les finestres per a contemplar el bigarrat teló del cel crepuscular.

Se sentia com si hagués dormit durant molt de temps, encara que a jutjar per la llum només havia estat dormint unes quantes hores. Hi havia aigua i senyals de què algú-probablement en Liegeo -havia estat a l'habitació. S’havia despertat tapada amb una manta, i la Leia es va alegrar més que mai d'haver-se obligat a amagar els fulls de plastipaper i l'espasa de llum abans de sucumbir a la inconsciència. Quan es va ficar al llit, se sentia tan malament com si s'estigués morint.

De fet, les sensacions havien estat curiosament similars a les que va experimentar durant el seu breu contacte amb la Llavor de la Mort.

Però en Dzym no havia estat a prop seu en aquell temps. Si en Dzym hagués sabut on era i què feia, la Leia mai hauria despertat en aquell lloc.

Es va pujar la màniga. La carn del seu braç estava enrogida en alguns llocs i havia adquirit un parell de noves picades de droch, però no hi havia cap senyal de violència. Tampoc hi havia ni rastre de capil·lars trencats, o d'aquells morats que li havien deixat els dits del secretari.

El crepuscle purpuri del dia s'estava convertint en la negror més profunda de la nit, silenciosa i immobilitzada per l'ocàs. La Leia va pensar d’esperar fins a la matinada, però de seguida va descartar la idea. Després de tot, les nits de Nam Chorios estaven lliures de depredadors naturals i el retard només serviria per aproximar vuit hores més el retorn de l’Ashgad. Si actuava immediatament, hi havia bastants probabilitats que no la trobessin a faltar fins a l'alba.

Es va aixecar, sentint una lleu debilitat als genolls. El gerro d'aigua era del tipus de buit, i n'hi havia prou amb fer girar el tap per deixar-lo segellat. Quan se’l va penjar de l'espatlla mitjançant una corretja improvisada amb una tira de la manta, va descobrir que pesava bastant. La Leia va enrotllar dues mantes i es va posar les dues camises netes que li havia lliurat en Liegeo. La ira que havia sentit cap a ell es va esvair només tocar-les. En Liegeo podia no saber en què s'estava ficant, i quan ho va saber ja era massa tard perquè es fes enrere.

La combinació de la porta havia estat alterada mentre dormia, i la Leia va activar la seva espasa de llum i va introduir la fulla a les entranyes del pany. No podia permetre cap retard. Si no actuava immediatament, ja no podria fer-ho.

Començaria per l'estudi de l’Ashgad. Hi havia dues coses més que necessitava esbrinar.

L'estudi donava al nord, igual que la seva habitació. El mur interior estava recobert d'ombres, però el crepuscle ja gairebé esvaït encara es reflectia en els penya-segats i torres facetades de vidre de les muntanyes que s'alçaven més enllà de l'altiplà, i els extravagants dibuixos de la vànova de llum es desplegaven sobre les rajoles blanques del terra amb una estranya radiació que resultava inexplicablement reconfortant i tranquil·litzadora. La Leia va accedir als fitxers principals i va dur a terme una ràpida recerca-i-impressió de tot allò relacionat amb la Llavor de la Mort. Va acabar obtenint cinquanta o seixanta pàgines a un espai impreses per les dues bandes, i es va afanyar a guardar-les dins el seu farcell improvisat juntament amb les llistes que hi havia obtingut abans.

Després va inspeccionar els directoris fins que va trobar el que necessitava: mapes de la zona, altures, guies de viatge... Hi havia un llogaret a vint quilòmetres d'allà, a l'altra banda de l'esperó de muntanyes sobre el qual s'alçava la fortalesa. La Leia va pensar que l’Ashgad de seguida la cercaria allà, i de tota manera no hi havia moltes probabilitats que els seus habitants comptessin amb cap equip de transmissió prou potent per poder enviar un senyal fora del planeta. A setze quilòmetres metres en direcció oposada hi havia una estació artillera construïda sobre un dels estreps de les muntanyes en un lloc conegut com Punta Lúgubre. La Leia creia poder arribar fins a ella, viatjant enganxada a les vessants dels turons per mantenir-se a cobert. L'estació potser estaria deserta, amb els seus sistemes automàtics protegint aquell món tal com ho havien fet durant gairebé mil anys, però contindria alguna classe d'equip que potser podria utilitzar.

Va tornar a inspeccionar el plànol de la casa. Per aquella porta, i després pel passadís on havia torçat a l'esquerra abans: un tram de graons i una porta tancada la combinació, segons l'ordinador, era 339-054-001-6. Els dipòsits antigravitatoris es trobaven darrere de la segona porta. La llum ja estava desapareixent del cel crepuscular, i la Leia va sentir una vaga punxada de temor. Sabia que en Dzym podia actuar tant de dia i com de nit, però de dia se sentia més fora de perill d'ell. Qui fos o el que vulgui que fos en Dzym, la Leia volia estar fora de la casa abans que s’hagués fet fosc del tot.

I llavors va tenir una idea. Va girar sobre els seus talons, va obrir les portes de la petita càmera que albergava la unitat de control central dels sindroides i va contemplar les llums ambrades que relluïen com ulls en la foscor.

«Hauré d'actuar molt de pressa», va pensar. En Liegeo estaria dirigint als sindroides a la zona d'atracada. En Beldorion tindria a un o dos a la seva cambra, i potser a un a la cuina perquè ajudés al seu repugnant cuiner kubazià. La paralització sobtada i total dels sindroides els posaria a tots sobre la pista de la Leia, però els únics que podrien perseguir-la serien en Liegeo i en Dzym, en comptes de més de vint humans sintètics controlats mitjançant una unitat central i dotats d'una extremada mobilitat.

El polze de la Leia ja estava a sobre del botó activador del seu sable de llum quan el xiuxiueig de les portes exteriors la va deixar paralitzada. Un instant després va sentir veus a l'habitació, i va tenir el temps just de tancar les portes dels armaris que ocultaven la unitat de control del seu vestíbul.

«Tres dies! -Hauria volgut cridar-. Va dir que estaria fora tres dies!»

Una de les veus que estava sentint era la d’en Seti Ashgad.

- Et vaig dir que no t'apropessis a ella! -Estava dient, i la Leia es va sorprendre davant l’estrident debilitat de la seva veu. Semblava la veu d'un ancià-. Skywalker és un Cavaller Jedi, i és el seu germà. Si la Leia mor ell ho sabrà de seguida, i encara és massa aviat per permetre que s'adonin que poden triar un successor! Tot el nostre pla s'ensorraria...

-Ja m'has dit tot això anteriorment. -La veu d’en Dzym era com un xiuxiueig amagat en la penombra crepuscular-. No em tractis com si fos imbècil, Ashgad. M'estàs dient que dónes més crèdit al que et digui aquest desgraciat que a les meves paraules?

La Leia va fer girar cautelosament una de les tauletes metàl·liques de la porta i va apropar l'ull al diminut buit. No hi havia cap llum encès en l'estudi, i la cada vegada més feble claredat diürna de l'exterior no arribava fins al mur interior. Podia distingir rostres i la nítida V blanca de la pitrera de la camisa de l’Ashgad, i li va semblar que portava alguna mena de capa blanca o grisa que es confonia amb la taca d'ombres de la seva cara. Respecte al Dzym, amb prou feines podia veure res excepte una massa fosca i encorbada que irradiava maldat, i una lluentor d'ulls que li va fer venir a la seva ment el desagradable record d’una altra cosa. Altres ulls, uns ulls que havia vist feia poc...

En Liegeo va quequejar en el moment de parlar.

-Jo només... Jo només vaig dir que quan la vaig trobar ahir vaig pensar que... No s'ha despertat, senyor. Segueix ajaguda al mateix lloc, i amb prou feines respira. He estat comprovant el seu estat durant tot el dia...

-I vas pensar el pitjor -va xiuxiuejar en Dzym, i la massa d'ombres es va alterar subtilment amb el lent gir d’ofidi del seu cap -, i et vas apressar a arribar a la conclusió que havia desobeït les ordres del meu senyor..., que m'havia limitat a esperar fins que em va donar l'esquena...

La Leia, que seguia observant, va creure veure com s'estenia una mà cap al rostre d’en Liegeo. Tot just podia distingir el que estava passant, però li va semblar veure com el falsificador d'hologrames feia un pas enrere i s’enganxava a la paret, i li va semblar sentir el tènue xiuxiueig que va brollar dels seus llavis - «No, si us plau...» -, i l'immens terror que hi havia en la seva veu.

- Vas inspeccionar l'habitació? -Va preguntar l’Ashgad, amb una pressa gairebé excessiva-. Podria haver ocorregut d'alguna altra manera? Creus que algun altre...?

- I tant que no! –En Dzym es va encarar amb ell, i en Liegeo es va afanyar a posar-se fora del seu abast-. Qui més té el poder necessari a part de mi? Qui, a part de mi, és prou vell per haver aconseguit el grau de desenvolupament necessari? Ja t'ho he explicat. T'ho he repetit una vegada i una altra, i també t'he dit que no has de tractar-me com si fos una bèstia desproveïda de cervell! Anem a la seva habitació, i esbrinem d'un cop si aquest covard ploraner està dient la veritat o si ens ha mentit.

En Liegeo va girar sobre els seus talons, i la Leia va sentir el xiulet de la porta en la foscor.

-Espera un moment -va dir l’Ashgad amb un fil de veu enronquida.

Cada vegada estava més fosc i les veus que parlaven murmurant a penes resultaven audibles, però la Leia va tenir la impressió que en Liegeo s'havia avançat i havia deixat sols a l’Ashgad i al Dzym entre la penombra de l'habitació. L’Ashgad va tornar a parlar en un to de veu encara més baix que abans, però la Leia va creure entendre les seves paraules.

-El viatge ha estat molt llarg -va dir-. Hauria d’haver-te portat amb mi.

En Dzym no va dir res, o si va parlar ho va fer en un murmuri massa baix perquè pogués ser escoltat.

-Ja se m'hagués passat alguna forma d'evitar que aquesta dona de Hweg Shul ens cregués problemes. L'hauria mantingut allunyada de tu. La propera vegada...

-No hi ha cap necessitat que hi hagi una «propera vegada»-va murmurar en Dzym.

-Et prometo que quan les tropes d’en Larm hagin aterrat faré que s'ocupin d'ella. No t'has de preocupar, perquè no podrà trair-me. I de tota manera ningú la creu, així que... Però jo... Mira’m. –L’estrident veu d'ancià es va trencar de sobte i la Leia, sense saber molt bé com, va comprendre que l’Ashgad no portava una gorra, com havia cregut al principi, sinó que els seus negres cabells havien encanudit fins a tornar-se quasi totalment blancs-. Ahir a la nit vaig haver de marxar a corre-cuita després de la reunió. Havia de... tornar.

-Havies de tornar -va murmurar en Dzym en un to clarament burleta -. I què t'esperava aquí? Algú en qui no confies. Algú que creus que és capaç de desobeir-te...

-Mai he pensat que m'haguessis desobeït.

-Vas creure al ploraner.

-Jo... No el vaig creure. És només que..., que em va agafar desprevingut. El necessitem, Dzym..., almenys fins que tot hagi acabat. Era el millor amb què podíem comptar, un dels falsificadors d’hologrames més brillant de tota la professió. Després que arribin les tropes d’en Larm i quan hàgim acabat d’instal·lar els rails de llançament de la nau, podràs fer el que vulguis amb ell. Però fins llavors... Oh, si us plau, si us plau, no t'enfadis amb mi. Si us plau...

La Leia no va poder entendre el que va dir a continuació, però li va semblar que podia ser «Ajuda’m" o "Dóna'm».

En Dzym va semblar fer-se a un costat. La Leia va veure com la prima cua negra es retallava contra el centelleig de les llums de l'ordinador, i també bé va poder percebre el moviment gairebé aràcnid de les seves mans enguantades mentre obrien el tancament de la seva túnica. Sota la radiació reflectida de les llums davant de la qual es trobava, la Leia va poder veure amb tota claredat que la pell d’en Dzym canviava de sobte per sota del coll. Es tornava dura i quitinosa, capturant reflexos verds i ambarins..., i també s'omplia d'esquerdes i de taques que s'escampaven per sobre del pit i les espatlles d’en Dzym, amb tubs i orificis i petits nòduls semblants boques que busquessin a les palpentes i que mai haguessin d’haver estar units a una forma humana. Totes aquelles boques i obertures diminutes s'estiraven i es distenien per deixar escapar foscos rierols d'una substància lluent. La boca humana d’en Dzym també es va obrir, i la seva llarga llengua va sorgir d'ella per tafanejar l'aire com la d'una serp.

I llavors, amb un soroll que no arribava a ser del tot un gemec i que tampoc era un sanglot, l’Ashgad va inclinar el cap. Va pegar la boca al fosc pit quitinós i després, amb un moviment tan horrible com impossible per a un coll humà, en Dzym va lliscar el cap al voltant d'ell i la seva llengua va semblar furgar al clatell de l’Ashgad. Els brins de claredat del cel van il·luminar un fil de sang. L’Ashgad va seguir emetent sons durant una estona, uns tènues gemecs plens de desesperació, i després va callar. El silenci va durar gairebé un minut, encara que a la Leia, atrapada en la foscor del vestíbul tancat, li va semblar que durava molt més temps.

-Gràcies -va murmurar per fi l’Ashgad, de manera gairebé inaudible.

El cruixit entretallat de la vellesa havia desaparegut de la seva veu. L'habitació ja estava totalment a les fosques i a l'exterior el cel només conservava un matís ataronjat tan feble que resultava gairebé imperceptible, però tot i així la Leia va tenir la impressió que els cabells de l’Ashgad s'havien enfosquit perceptiblement, i quan els dos van sortir de l’habitació, l’Ashgad es movia com un home jove. No va poder estar segura, però també li va semblar que l’Ashgad es netejava alguna cosa de la boca i la barbeta.

Es va afanyar a pujar l'escala movent el més de pressa possible, sabent que ja només li quedaven alguns minuts. La fulla color cel de l'espasa de llum va cobrar vida a la mà amb una espurna, i la Leia la va enfonsar al centre de la unitat de control entre un salvatge xiuxiueig de guspires i fumera. Després va agafar el seu farcell i el recipient d'aigua i va arrencar a córrer pel terra de rajoles, va teclejar a corre-cuita la combinació de la porta tancada que conduïa a la resta de la casa, va anar pel passadís i va pujar els graons. Una altra combinació, una altra porta..., amb un sindroide al laboratori que hi havia a l'altra banda del llindar, els ulls blaus vidriosos i clavats en el no-res, la boca andrògina oberta mentre trontollava en un incessant i maldestre passejar d'una paret a una altra. La Leia va passar fregant-lo i el sindroide va caure a terra. Una punxada de culpabilitat va estripar a la Leia mentre passava per sobre del seu cos. Enfonsant la seva espasa de llum en el Controlador Central, havia produït una desactivació en massa, els havia destruït...

«No són vius -es va dir a si mateixa-. És com desactivar a un androide o esborrar-los la memòria». Però la culpabilitat seguia allà, com si acabés d'esborrar la programació de l’R2 o C3PO.

«Començaran a buscar-me -va pensar-. L’Ashgad, en Dzym, en Liegeo... Tots intentaran donar amb mi. Faran que en Beldorion utilitzi les seves percepcions perquè estableixi contacte amb la Força.»Sí, farien que el hutt busqués les vibracions de la ment de la Leia, suposant que aquella enorme massa d'indolència tan semblant a una eruga encara fos capaç de fer tal cosa..., i si l'estranya i aclaparadora vibració de la Força que impregnava aquell món li ho permetia.

El magatzem que contenia les unitats antigravitatòries estava just on deia el diagrama.

Però només hi havia una unitat activada. La resta -gairebé una dotzena –estaven guardades en caixes d’estirè amb el fons protegit per capes d'herba cabruna alineades al costat de la paret, mortes i tan inútils com ho haurien estat sengles roques.

La Leia es va sentir com si algú li acabés de llançar una galleda d'aigua gelada a la cara.

Les seves mans van tremolar incontrolablement mentre treia de l’estant l'única unitat a la que les llums brillaven amb suaus centelleigs verdosos. Era una UG-100 -normalment un lliscador utilitzava quatre -, i estava a mig carregar. La Leia va col·locar l'interruptor en la posició de flotabilitat normal i la va remolcar, tirant d'ella com si fos un globus lligat a una corda, fins al laboratori contigu, on un sindroide jeia a terra amb els ulls fixos al sostre, al costat dels components a mig muntar d'un carregador de flotabilitat recent sortit de la fàbrica. El carregador al qual substituiria, que estava damunt d'una taula, era un model molt antiquat que es mantenia sencer gràcies a les tires-Y i els trossos de cinta adhesiva platejada per a l'espai que l'envoltaven. Uns quants dipòsits buits d'aspecte gairebé venerable estaven escampats sobre la taula al seu voltant.

«Quan calgui tornar a votar per decidir si obrim aquest planeta al comerç, seré la primera a donar el meu vot afirmatiu», va pensar la Leia amb creixent desesperació mentre remenava en els calaixos. Va trobar un cinturó amb un rotllo de cable i un ganxo, part de l'equip estàndard en terrenys muntanyosos, així com una petita vareta lluminosa i dos rotllos de cinta adhesiva per a l'espai que va ficar en el seu farcell improvisat. «Començo a estar realment farta de no poder comptar mai amb l'equip adequat!» Es va ficar un parell de miniescalfadors d'emergència en una butxaca i va creuar corrent l’habitació fins arribar a les imponents portes de doble fulla que el diagrama li havia indicat que portaven al moll d'atracada.

Tal com prometia el diagrama, la gran pista de permacret que formava el quadrant sud-est del complex de l’Ashgad donava a una gran extensió d'espai obert per dos dels seus costats. El Protector reposava sobre cinc curtes potes al costat de la porta del taller per la qual acabava de sortir. La Leia va tornar la mirada cap als molls més petits que hi havia a un costat i va poder distingir el con de proa esmolat com una agulla d'una vella Caçadora de Caps i la silueta del morro aixafat d'una canonera Skipray.

Els sindroides que havien caigut a terra amb equip o dipòsits de Puffo-Protector a les mans jeien al voltant de la gran nau, tan flàccidament immòbils sota la llum de les estrelles com si fossin munts de roba mullada per rentar. No hi havia cap font de llum, per què la Unitat de Control Central sempre sabia on era cada esglaó, cada cable i cada component de la maquinària, fos quin fos l’androide que el manipulava, però la Leia va tenir l'estranya impressió que els immensos abismes d'aire que s'estenien més enllà de la plana de permacret estaven impregnats per un suavíssim ressò de llum, com si la resplendor implacable de les estrelles estigués sent amplificat per l’erm de cingles i còdols facetats.

La Leia va anar fins a la vora de la pista de permacret, va mirar cap avall i va sentir que se li gelava el cor. «No ho aconseguiré...»

Hi havia un mínim de tres-cents metres fins a la base d'aquell primer precipici tallat a pic. A partir d'allà el sòl cristal·lí anava descendint en un pendent molt pronunciat, un garbuix de diamants despullat de tot color per aquella llum estranyament empal·lidida. La capacitat elevadora d'una unitat antigravitatòria era directament proporcional a la distància de la superfície a què es trobés. La Leia cauria tan de pressa que quan l'impuls ascensional comencés a actuar potser ho faria massa tard o amb una potència massa reduïda per aturar la seva caiguda.

El cable no tenia ni una quarta part de la longitud que hauria necessitat, i no tenint cap forma de deixar anar el ganxo, utilitzar-lo hauria estat tan estúpid com posar-se a llançar bengales per anunciar en quina direcció havia fugit.

La Leia va llançar una ràpida mirada a la fosca massa de la casa i va veure encendre’s una llum, i després una altra.

La imatge va tornar a la seva ment: l’Ashgad inclinant el cap cap a la cega agitació de les boques, tentacles i nòduls tremolosos com cucs del pit quitinós d’en Dzym; les mans invisibles d’en Dzym, lliures dels seus guants, movent-se sobre la seva cara i els seus canells..., aquella nàusea gelada que tirava d'ella, atraient-la cap un abisme, i en el fons li esperava la mort...

I de sobte, estar en aquell lloc tan allunyat del sòl, on no hi havia cap mur que pogués oferir-li una mica de protecció, va fer que experimentés la curiosa sensació que la Força estava per tot arreu, com si en comptes d'estar a sobre d'un bot a l'oceà estigués en el mateix llit vivent de l'oceà. Era com si la Força estigués cridant-la amb la seva veu estranya, i immensament poderosa, com si li parlés amb paraules que la Leia no podia entendre.

Va inspeccionar la unitat antigravitatòria que tenia a les mans.

No hi havia càrrega suficient.

«Haurà de ser suficient.» El pensament era com un vent càlid que panteixava en la seva ment. «Haurà de ser suficient...»

Estàs fent broma, oi?

La Leia va tornar a mirar cap avall. La foscor, la llum de les estrelles i els erms centellejants semblaven caure i allunyar-se d'ella amb la vertiginosa velocitat d'un vast pensament subconscient. La Leia sabia que la petita diferència de pes no produiria cap efecte sobre la llei immutable dels vint-i-sis coma sis metres per segon multiplicats pel nombre de segons que durés la caiguda, però tot i així no tenia més remei que llançar el seu farcell abans de saltar. El recipient segellat es faria miques, i la Leia no podia córrer el risc de perdre'l.

«Com puc desaprofitar el temps en semblants ximpleries? -Va reflexionar amb un desesperat cinisme mentre arrencava una doble tira de cinta adhesiva per fabricar una nansa improvisada -. Sóc jo qui es farà miques.»

I la nit i la foscor subtilment lluminosa que semblaven respirar al seu voltant van tornar a parlar-li en murmuris. «No et passarà res –va murmurar-. Som aquí. Confia en nosaltres...»

Més llums van sorgir del no-res com lluernes arrencades del seu somni en una nit d'estiu, i un instant després va sentir la potent veu de baríton de l’Ashgad.

- Liegeo! Vine immediatament!

Havien trobat els sindroides.

La Leia va ficar el braç pel forat de la nansa, va posar la unitat antigravitatòria a màxima potència i va saltar al buit des de la vora de la plataforma.

La Leia li estava cridant.

En Luke va despertar de sobte, sobresaltat i sense alè entre el fred de l'alba.

Envoltat per les gegantines siluetes cristal·lines d'aquelles muntanyes que semblaven fetes de vidre fos, la imatge de la Leia -sola en un món de vidre i cel -havia quedat gravada en la seva ment. La seva germana estava en una terrassa de pedra, embolicada en una manta blanca i amb els cabells castanys mig recollits en una llarga trena que queia sobre la seva espatlla. Certa qualitat inexplicable a la imatge li va dir que el que estava veient havia passat feia algun temps i que havia quedat atrapat en les distorsions de la Força, però així i tot en Luke de seguida va saber que era real. La Leia semblava prima i fràgil, i terriblement espantada.

«Ashgad...»

No només havia destruït la nau de la Leia, sinó que s'havia endut tot el seu armament. També s'havia dut a la Leia. Per a demanar un rescat? Per utilitzar-la en una negociació?

Podia ser una il·lusió, el resultat del descobriment que havia fet ahir a la nit mentre recollien el carregament de contraban?

No, en Luke sabia que la Leia hi era o que havia estat allà -i viva -d'una manera tan profundament irrebatible com sabia que hi havia ossos dins del seu cos.

La Taselda li havia parlat dels estreps de les muntanyes del Llampec, i l’Àrvid o la tia Gin coneixerien aquell lloc. Durant un moment en Luke va pensar si havia de dur amb ell a la Taselda, però de seguida va rebutjar la idea.

Es va aixecar del llit, va anar fins al panell posterior de transpariacer i va abaixar la mirada cap al pati plàcidament prosaic de terra i balcrabbiana, bombes d'aigua i components de lliscador trencats, amb els balons antigravitatoris recoberts de fulles fosques surant a l'altre costat dels murs, tan perfectament immòbils com retallables suspesos sota la límpida llum de les primeres hores del dia. Resultava difícil recordar que tot allò havia estat laboriosament creat mitjançant l'activitat humana, i que se li havia donat forma a partir d'un món que no admetia cap mena de vida.

Des d'allà, la immensa presència indòmita i incontrolable de la Força només podia ser percebuda molt tènuement, i semblava tan feble com llunyana.

En Luke va desplegar el poder de la seva ment...

Leia... No et rendeixis. Vaig cap allà.

No podia saber si el seu pensament arribaria fins a ella o si quedaria atrapat en els efectes distorsionants que la Força produïa en aquell món. Tampoc sabia si la Leia podria sentir-lo, i no tenia cap forma d'arribar a saber-ho.

Però en una ocasió la Callista li havia dit que a vegades les esperances són capaces d'afectar la mateixa Força.

-Què ha estat això?

C3PO, que seguia embolicat en els plecs de la negra túnica amb caputxa mentre suportava estoicament el molest pes de la màscara i la perruca, va pensar que la pregunta de la capitana Ugmush era purament retòrica. Fins i tot el viatger espacial menys acostumat als sorolls de la guerra, els aldarulls i la rebel·lió hauria d'haver estat capaç d'identificar el so de l'artilleria pesada, l'estrèpit dels murs que s'esfondraven i l'aspre entrexocar de les veus humanes i els desintegradors.

Però els tres esposos de la capitana gamorreana van semblar interpretar l'exclamació de la seva dama com una pura i simple sol·licitud d'informació, i van anar corrent cap a l'accés rodó que portava a la rampa d'abordatge per fer una ullada. Els tres van arribar a l’entrada en el mateix instant i es van embrancar en un animat intercanvi de cops de puny per decidir qui tenia dret a anar primer. La capitana Ugmush, que s'havia compromès a treure un carregament del planeta i estava esperant impacientment el seu lliurament, es va aixecar de la butaca del pont en la qual havia estat comprovant les projeccions de finestres de llançament i punts de salt hiperespacials i va procedir a posar fi a la baralla mitjançant bufetades, xiscles i un cert entrexocar de caps, després de les quals tota la família va creuar el llindar i va baixar per la rampa. L'enginyer Jos ni tan sols va aixecar la mirada de la consola a la qual estava encadenat.

Una nova explosió, tan potent que tota la nau va fer un balanceig sobre els seus suports de descens, va posar prou nerviós a C3PO per impulsar-lo a aixecar-se.

-Capitana Ugmush... -Es va adonar que els seus moduladors vocals havien passat a la modalitat de registre bàsic i es va afanyar a reinicialitzar-los perquè produïssin aquella veu més greu que, tot i que exigia molta més memòria per imitar la gamma dels ressonadors orgànics, es trobava molt més lliure de la típica qualitat «metàl·lica» dels androides-. Capitana Ugmush, realment li sembla prudent sortir de la nau en aquests moments? -C3PO va anar cap a la porta mentre un altre esclat de crits i trets embolicats en ecos arribava fins a ells des d'algun lloc incòmodament proper-. En el cas que fos necessari dur a terme un enlairament d'emergència... Ai, mare, l’R2... -La veu de l’androide de protocol va tornar a la modalitat bàsica-. Tens alguna idea de què cal fer perquè aquest model de navili s’enlairi?

L’androide astromecànic, que l'havia seguit fins a l'entrada, va negar tenir cap coneixement referent al pilotatge del desmanegat navili gamorreà en forma de cub.

-Ai, mare, ai la mare -va murmurar C3PO mentre seguia a l’R2 rampa avall, esperant contra tota lògica que la situació no hagués empitjorat.

I tot just va arribar al final de la rampa li va resultar obvi que era molt improbable que la situació fos a empitjorar..., o, de fet, que pogués empitjorar. El moll contigu estava cremant, negres fumarades olioses i columnes de flames de deu metres d'alçada pujaven cap al cel i bandes de gopso'os i forces del govern drovià es feien miques uns a altres entre la runa mitjançant els feixos desintegradors i les granades de dispersió.

Un tens silenci es va apoderar durant uns moments del moll d'atracada en què es trobava el Zicreex. Tots els gamorreans havien desaparegut. Llavors una porta es va obrir sota una arcada i una diminuta silueta coberta de fang va aparèixer per ella. El fugitiu va deixar caure una maneta sobre el teclat per tancar la porta darrere d'ell, va extreure una barra de ferro del munt de runa més proper acumulat sota l'arcada i va destrossar el pany. Els seus esforços no servirien de molt, doncs estava clar que qualsevol que estigués a l'altre costat de la porta disposava de barres de ferro, ariets de setge i granades. El fugitiu va arrencar a córrer a tota velocitat a través del permacret.

- Vaja, però si és l'amo Yarbolk de l’Empassa i Endrapa! -Va exclamar C3PO, molt sorprès -. Amo Yarbolk! Per aquí, amo Yarbolk!

El chadra-fan no es va fer pregar. El diminut alienígena va passar corrent al costat d'ells i va pujar a la carrera per la rampa d'accés uns instants abans que la porta s'ensorrés i un contingent sorprenentment bigarrat de drovians -alguns dels quals portaven la cua típica dels gopso'os mentre que altres, tot i presumiblement simpatitzants de les bandes amotinades, no anaven tan adornats, acompanyats per un parell de durosians i devaronians que tenien el típic aspecte dels alienígenes que es dediquen a rondar pels espaiports -envaïa el moll d'atracada. Algú va cridar alguna cosa sobre un pudent porc traïdor corrupte i venut i C3PO, interpretant molt correctament l'observació i el seu context i comprenent que feia referència al fugitiu amo Yarbolk, va assenyalar la porta que portava als molls encara intactes de l'altre costat.

- Per aquí! -Va cridar amb la seva eixordadora veu alternativa d’alienígena-. El fastigós periodista nan i pelut s'ha anat per aquí! -Va afegir, esperant que la invectiva els semblés no només informativa sinó també acceptable.

Udolant imprecacions, la torba es va obrir pas a través de la porta assenyalada en el mateix instant en què un obús de vint centímetres queia sobre l'arcada que separava el moll en flames de l'ocupat pel Zicreex. C3PO va deixar escapar un crit de pànic i es va apressar a retirar rampa amunt mentre les forces governamentals drovianes es dispersaven, es reagrupaven i obrien foc sobre els gopso'os, que estaven tractant d'avançar per entre les restes de l’arcada. L’Ugmush i els seus esposos van arribar corrent en aquest mateix moment. Havien d'haver-se trobat amb la torba en l'altre accés i de seguida van afegir la seva petita contribució a la batalla, disparant sobre els gopso'os mentre creuaven el permacret i pujaven per la rampa d'abordatge en una maldestra carrera balandrejant, amb una gran quantitat de paquets i caixes d'emmagatzematge suspeses de les seves espatlles i l'esquena.

L’Ugmush va irrompre en el pont amb els bruts rínxols rosats aletejant d'un costat a un altre i els morrts aferrant-se desesperadament a ella.

- Poseu-vos els arnesos de seguretat, estúpids devoradors de fems! Ah, aiguamolls de pútrids xipolleigs! Us heu cregut que això és un creuer de plaer o què? -Es va deixar caure sobre la butaca i va començar a moure les palanques i prémer les tecles de la consola amb una velocitat molt superior a la que semblava possible per a unes manasses tan enormes-. Tanca aquesta maleïda rampa d'abordatge, estúpid drac dels fangs! És que he de fer-ho tot jo sola? Jos, treu aquesta fastigosa nau d'aquí ara mateix! Fruck, obre foc sobre aquests condemnats gopso'os... Agafeu-vos, colla de cretins! Ah, repugnant banda de chupacrancs amb cervells de formatge... No només us agrada rentar-vos, sinó que no teniu sang suficient ni per alimentar a un sol morrt!

L’Ugmush va empènyer les palanques d'activació, l'enginyer va introduir les ordres de connexió motriu i el Zicreex va pujar per l'aire entre un rugit de foc de superfície, canons iònics i retrolàsers per sortir dels núvols de fum, andanades antiaèries i restes com si fos un glet putrefacte caigut de la branca que algú hagués decidit llançar al cel amb una catapulta.

C3PO, que no només no havia tingut temps de posar-se l'arnès de seguretat sinó que ni tan sols havia pogut arribar a un seient, es va aixecar cautelosament i es va posar bé la màscara respiratòria, esperant que la seva túnica no hagués estat afectada per l'enlairament fins a l'extrem d'exhibir l'aspecte innegablement d’androide de les seves cames o, en cas contrari, que l’Ugmush hagués estat massa ocupada amb les seves computacions de velocitat per fixar-se en elles. En Yarbolk, que també havia sortit acomiadat cap a l'altre extrem del pont, va anar coixejant cap a ell per ajudar-lo a redreçar a l’R2, que havia rodat una considerable distància i les llums d'alarma estaven parpellejant en diversos sistemes, inclòs un dels components adherits dels que no havien aconseguit alliberar-lo després d'haver-lo desconnectat del Pur Sàbacc. La majoria de les llums d'alarma es van apagar. L’R2 els hi va agrair la seva ajuda amb un xiulet gairebé inaudible i, sense dir paraula, en Jos es va treure la goma elàstica que mantenia recollida la seva llarga cabellera i se la va oferir a Yarbolk perquè lligués alguns dels cables solts de l’R2 amb ella.

-Gràcies..., eh..., Igpek -va dir el chadra-fan-. Et dec un favor. L’Ugmush es va tornar al seu seient i va fulminar el pelut i diminut periodista amb els seus ullets ataronjats.

- Sant fang putrefacte! Què fa aquest busca-raons a bord del meu vaixell? -Va preguntar -. Condemnats imbècils! No sabeu que ofereixen una recompensa per ell en set sistemes?

Següent