Capítol 04
La Leia va treure
l'espasa de llum de la butxaca i la va contemplar amb atordida incredulitat. Va
pressionar l'interruptor i la tremolosa fulla làser va emetre el seu tènue
brunzit, pàl·lidament blau i gairebé invisible en aquella estranya llum morada.
La veu d’en Luke va
tornar a ressonar en la seva ment. «Segueix practicant amb l'espasa de llum,
Leia. Necessites fer-ho... »
I, com un eco, un
instant després va sentir la veu d'aquell Ànakin al qual mai havia sentit
parlar abans. «Tenim el poder...»
La Leia va expulsar
aquell somni horrible de la seva ment, però no va poder expulsar d'ella el
coneixement del que eren els seus fills: eren els néts d’en Darth Vader, i
només els ensenyaments de la llei i la justícia s’interposaven entre la Nova
República i aquell terrible somni. La Leia es va recordar de tots els esforços
que s'havien fet per segrestar-los, usar-los i deformar les seves ànimes i les
seves ments fins a convertir-les en eines per a la cobdícia o l'obsessió. I
tothom sempre donava per sabut que ella seria capaç d'ensenyar-los que no
havien de seguir aquell camí no, que no calia utilitzar els seus poders per
satisfer els seus impulsos o el seu egoisme, mentre veia com els xacals de
l'Imperi fet miques i els membres del seu propi Consell discutien entre ells,
intentant acumular poder i malgastant temps i vides.
I en Luke seguia
insistint que havia d'acceptar aquell poder personal que tant l’aterria. El seu
germà volia que acceptés el poder d’en Palpatine, aquell poder que li permetria
fer-ho tot a la seva manera.
La Leia va tornar a
pressionar l'interruptor i la fulla resplendent va desaparèixer.
«L’R2...» Encara
guardava un borrós record dels gemecs de desesperació que C3PO havia dirigit al
comunicador, i mentre anava relliscant cap a la freda foscor va creure poder
sentir una suau barreja d’espetec i brunzit dels servomecanismes del petit
androide astromecànic ressonant prop d’ella. «L’R2 sabia que la meva vida
corria perill, i em va ajudar de l'única manera en què podia fer-ho.»
Va tancar els ulls i
va intentar reprimir les llàgrimes.
«Els mataré -va
pensar de sobte, i la fúria gelada es va obrir pas a través del lànguid
esmussament de la droga-. L’Ashgad, en Dzym, aquest hutt repugnant, en Liegeo
amb les seves begudes drogades i la seva falsa preocupació... Els mataré a
tots. No sé què estan tramant, però els destruiré.»
La Leia va pensar
que seria millor que inspeccionés la seva habitació abans que tornés en Liegeo.
Potser aconseguiria trobar alguna forma d'escapar d'allà.
L'aire era una mica
més fàcil de respirar a l'interior, com si hagués estat sotmès a alguna subtil
modificació per eliminar aquella penetrant sequedat. Això significava que hi
hauria camps magnètics a les portes i les finestres, la qual cosa costava
bastant diners, i alguna mena de generadors de boira en els sostres. Les ombres
s'acumulaven a tot arreu, allà on no podien arribar les refraccions enjoiades
de la llum del sol, i els gruixuts murs semblaven acollir una humida olor de
ranci que cap sistema d'aire condicionat era capaç de dispersar.
Qualsevol lloc
ocupat per un hutt feia pudor a hutt, naturalment, i al llarg de tota la
història de la galàxia mai havia existit ningú a qui li agradés aquesta intensa
olor de podrit. La Leia havia après a odiar Tatooine, encara que l'experiència
de viure en el palau d’en Jabba li havia estat molt útil durant les
negociacions amb Durga el hutt a Nal Hutta. La Leia era una de les poques
figures del món de la diplomàcia capaç de tractar amb espècies tan altament
aromàtiques com els Hutts i els vordums sense deixar-se influir pels prejudicis
i pràcticament sense torçar el gest. A més, sabia que no es podia desacreditar
la seva intel·ligència merament perquè els seus enzims digestius haguessin
estat concebuts per assimilar gairebé qualsevol cosa, des de les arrels
d'arbres fins als subproductes del petroli.
I també hi havia
insectes. La Leia els va veure, diminuts i d'un marró purpuri, corrent
veloçment al llarg de les ombres més denses de la base de la paret i per sota
de la tosca còmoda que constituïa tot el mobiliari de l'habitació. La major
part de l'espai d'emmagatzematge havia adoptat la forma de fornícules i forats
a les parets, la qual cosa resultava natural en un món on només el cultiu
intensiu dut a terme pels seus habitants forçosos segles abans havia aconseguit
produir, amb el pas del temps, plantes llenyoses prou grans perquè es poguessin
fer mobles amb elles. Les portes de les fornícules i la vella porta manual
externa de l'habitació eren de plàstic ultrasòlid. Hi havia insectes en la
major part dels buits, tractant d'escapar fins i tot d'aquella llum tan feble.
Un sotrac de
repugnància va recórrer el cos de la Leia mentre tornava a tancar la porta.
Al final va acabar
arrencant tires de la gruixuda tela que separava el vellut de la seva capa del
folre de seda per subjectar l'espasa de llum al buit de l'esquena per sota dels
llargs plecs ondulants del seu vestit color vermell i bronze. En Liegeo Vorn
portava una mena de jaqueta bastant folgada, pantalons i una armilla, la qual
cosa probablement era el vestit habitual en una economia que gairebé no disposava
de matèries primeres o del temps lliure necessari per permetre’s els luxes de
les frivolitats indumentàries. La Leia va suposar que qualsevol peça que li
poguessin arribar a proporcionar seria massa gran per a ella, com havia passat
amb totes les peces sobrants que havia obtingut dels pilots rebels durant els
seus anys de fugitiva que fugia de l'Imperi.
Registrar
l'habitació li havia aclarit una mica el cap. «Luke», va pensar de sobte. En
Luke entrant a l'ala-B, lliscant pel sostre de la cabina per tancar-la,
l'esperit d’en Luke agraint-li aquell últim contacte de comiat...
No tenia ni idea
d'on es trobava la casa de l’Ashgad amb relació a la ciutat de Hweg Shul, que
segons el Registre era l'únic assentament de grans dimensions existent al
planeta. Fins i tot suposant que haguessin utilitzat un mitjà de transport
francament primitiu, podien estar a centenars de quilòmetres d'allà. Si
l’Ashgad disposava de naus capaces d'anar d'un planeta a un altre, per no
parlar dels sindroides, probablement també disposaria de lliscadors de
superfície.
La Leia es va gratar
el dors del canell, on una petita picada vermellosa li va indicar que aquells
diminuts insectes, fossin el que fossin, eren unes feristeles molt molestes. La
temptació de dormir seguia pesant sobre ella, i li murmurava que tornés al
divan de la terrassa plena de sol per seure-hi, que romangués immòbil davant
aquella gran i interminable graveta resplendent, obrint i tancant els ulls en
un parpelleig endormiscat per contemplar els seus colors: blancs grisencs,
roses, blaus molt foscos i verds tan intensos com els d'una turmalina sense
polir, un llit infinit en el qual els raigs del sol ballaven i ondaven com un
calidoscopi curiosament apàtic.
«He de seguir
desperta -va pensar, tornant a sacsejar els plecs del seu vestit i
embolicant-se a la capa de vellut-. Quan els efectes de la droga s’hagi
debilitat una mica més hauré d'enviar un missatge al Luke.»
Si en Luke no havia
contret la plaga a bord de la nau. Si la seva ala-B no s'havia estavellat
contra el planeta amb el seu germà mort o agonitzant a bord.
La Leia va recolzar
el front en el llis panell sense picaporta de la porta del passadís.
«Vaig aconseguir
sortir del Bloc d’Eliminació de l'Estrella de la Mort -va pensar amb
desesperada decisió-. Puc sortir d'aquí.»
- Has de deixar-la
en pau!
La veu de l’Ashgad,
ofegada i distant, va arribar fins a la Leia a través de la porta.
La rèplica d’en Dzym
va sonar sorprenentment propera tot i que el secretari va parlar en veu molt
baixa. En Dzym devia estar a menys d'un metre de la porta.
-Em pregunto de què
podeu estar-me parlant, senyor...
-Que en Liegeo m’ha
dit que havies anat a veure-la, d'això et parlo. –L’Ashgad havia respost en un
to més alt tot i que intentava no aixecar la veu. Les seves botes van repicar
sobre el terra, i portant-lo fins al lloc on devia estar en Dzym. La Leia
gairebé va poder veure’l, alçant-se sobre l'homenet i dominant en Dzym amb la
seva imponent alçada-. No t'acostis a ella.
-És una Jedi, senyor
-va murmurar en Dzym, i hi havia alguna cosa indefinible en la seva veu, una
mena de cobdícia endormiscada, que va estripar l’estómac de la Leia amb una
llançada de nàusees i dolor-. Només volia assegurar-me que podia mantenir-la
controlada.
-Sé molt bé el que
pretenies fer –li va replicar secament l’Ashgad-. El brot de la dolçor la
mantindrà controlada sense necessitat que intervinguis. No has d’acostar-te a
ella, entens? Skywalker és el seu germà. Si ella mor, l’Skywalker ho sabrà a
l'instant.
- Aquí, senyor? -La
veu d’en Dzym es va convertir en un murmuri gairebé inaudible-. En aquest
planeta?
-No podem córrer el
risc que el Consell nomeni a un successor. Vull que et mantinguis allunyat
d'ella fins que tot hagi acabat.
Un soroll de talons
va indicar que les botes de l’Ashgad començaven a allunyar-se de la porta. En
Dzym no va produir el més mínim so. No s'havia mogut, i seguia estant molt a
prop de la porta. La Leia va sentir que l’Ashgad s'aturava, probablement per
mirar enrere. En Dzym, encara a un metre escàs d'ella, va tornar a parlar.
- I després...? -Va
murmurar, i la Leia gairebé va poder veure com es fregava les mans enguantades.
Hi va haver un llarg
silenci.
-I després ja
veurem...
En Luke va romandre
immòbil durant diversos minuts, suspès de les tires de l'arnès de seguretat
mentre intentava recuperar l'alè. Una part de la seva ment seguia en contacte
amb la Força i manipulava l'energia de fusió i la calor per evitar que les
petites reserves de combustible impulsor esclatessin, i una altra part es va
estendre pel buit i va començar a explorar aquell paisatge àrid i desert a la
recerca de signes de perill.
Algú s'estava
acostant.
La ment d’en Luke va
captar la brunzent irradiació de l'hostilitat: fanàtics theranians, gairebé amb
tota seguretat. Havia quedat suspès en un angle de quaranta-cinc graus sobre
les restes del que quedava del tauler de control, el seient i el sòl, i el
diminut recinte feia pudor a escuma anticol·lisions i fluid refrigerant. Les
enormes bretxes dels llocs on el metall del casc s'havia doblegat sota la pressió
de l'últim impacte deixaven entrar prims feixos d'una feble llum que semblava
curiosament fragmentada. La sorra i els còdols també havien entrat per elles, i
havien format minúscules dunes i estanys entre les restes. La pols creava un
teló iridescent que ballotejava en l'aire.
En Luke va lliscar
el seu braç esquerre per entre les tires i va retorçar el cos perquè la seva mà
dreta pogués arribar fins als tancaments de pressió de l'arnès. Mentre baixava
amb un suau balanceig i recolzava els peus a la consola mig destrossada, va
experimentar un fugaç instant de sorpresa veient que seguia viu i que, deixant
a part una espatlla mig dislocada, els morats infligits per les tires de
l’arnès i una sensació general d'haver baixat rodant per la paret més alta del
Canó del Captaire dins d'una bota molt mal construïda, es trobava bàsicament
il·lès.
La porta del
compartiment on hi havia ficat el menjar, l'aigua, un desintegrador i unes
quantes cèl·lules d'energia de recanvi estava completament encallada.
I a jutjar per la
furiosa vibració que feia tremolar la Força, d'aquí a cinc minuts o potser fins
i tot menys tindria un munt de companyia.
En Luke havia
utilitzat el desplaçament cinètic de la Força per obrir panys en algunes
ocasions, però en aquell cas la mateixa porta estava encallada. Va pujar-se la
màniga dreta, va ajustar la força relativa de la seva mà dreta robòtica en el
nivell màxim i, col·locant la vora de la mà sobre el metall abonyegat de la
porta del compartiment, va anar doblegant cap a dins la cantonada menys
sòlidament encallada fins que l'obertura triangular va ser prou gran perquè
pogués ficar la mà per ella i agafar l'ampolla d'aigua, amb la intenció de
treure l'arma a continuació perquè ja podia sentir el brunzit d'uns motors de
superfície força mal ajustats i l'estrepitós cruixir d'unes peülles
encoixinades galopant sobre la grava.
No va aconseguir
agafar el desintegrador a temps de treure'l del compartiment abans que el pes
de diversos cossos caigués sobre el caça i el fes tremolar. Llargues ombres es van
estendre sobre les bretxes del casc abonyegat mentre en Luke treia el braç del
buit amb la mà buida, s'aixecava d'un bot i es lliscava a través de la més
petita de les esquerdes de l'altre costat de la diminuta cabina uns instants
abans que l'estrèpit de les armes de gasos expansius omplís el minúscul recinte
amb una infinitat d'ecos eixordadors i una ruixada de projectils d'alta
velocitat metrallés el lloc on havia estat.
Hi havia molts
atacants. Mentre es deixava caure sobre la graveta i rodava fins a quedar sota
les restes de la secció en S, en Luke va calcular que serien uns vint o
vint-i-cinc. Els seus atacants eren tant homes com dones, o almenys això va ser
el que va creure veure, ja que el fred dels erms els obligava a anar embolicats
en gruixuts gecs i armilles embuatades, que en alguns casos estaven coberts per
barnussos mig esparracats i els caps comptaven amb la protecció addicional d'un
vel o un barret d'ala ampla. A més de les pistoles de dispersió disposaven
d'arcs, tant automàtics com arcs llargs molt primitius, així com javelines, i
no van tardar a tenir completament envoltat les restes de l'ala-B.
En Luke no volia
tenir res a veure amb cap d'ells.
«Hi ha mil maneres
d'usar la Força en una baralla -havia dit Djinn, l'ancià mestre de la Callista-,
i hi ha mil i una manera d'evitar haver de lluitar.» En Luke va decidir
utilitzar un truc que en Djinn havia ensenyat a la Callista i que ella, al seu
torn, li havia ensenyat a ell i que consistia en una forma d'utilitzar el
desplaçament cinètic tan senzill que en Luke es va sentir bastant avergonyit de
què no se li hagués ocorregut feia anys. La seva ment va enfonsar un circell
impalpable en la graveta que hi havia sota els seus peus, i la grava va escopir
un núvol de pols de dimensions realment considerables.
El gran problema
d'aquell truc era que qui volgués utilitzar-lo també havia d'estar preparat per
suportar els seus efectes. En Luke ja ha havia triat la seva línia de retirada
a través de l'anell de theranians que s'estava tancant ràpidament al seu
voltant, i en el mateix instant en què va sortir corrent del refugi que li
oferia l'ala-B ja s'estava pujant el coll de l' granota de vol per tapar-se la
boca i el nas al mateix temps que aclucava els ulls, tractant de treure el
màxim partit possible d'aquesta petita protecció. En Luke sempre havia tingut
un bon sentit de l'orientació, i en Yoda li havia inculcat una capacitat
gairebé sobrenatural per orientar-se en situacions d'emergència. Sabia on eren
els lliscadors de superfície i les muntures dels theranians i va anar
ràpidament cap a elles entre un rugir de trets i un diluvi de projectils,
mentre cossos fantasmagòrics a penes visibles tiraven a córrer en totes
direccions entre la sobtada foscor blanca grisenca de la pols i les partícules
de sorra suspeses en l'aire.
L'efecte del camp de
pols era extremadament localitzat, i es dispersaria ràpidament entre les restes
del ja gairebé dissipat vendaval. Els lliscadors de superfície theranians es
trobaven fora de l'anell fumejant creat per la Força, i constituïen una
col·lecció d'atuells de cinquena mà plens de pegats i reparacions improvisades
que no tenia res a envejar al que hagués vist en Luke en els pitjors dies de la
Rebel·lió: hi havia Aranyes del Buit que eren autèntiques antiguitats, un
parell d’XP-291 i una cosa que semblava el resultat de creuar un Flotador
Mobquet amb un contenidor de mercaderies sota la supervisió d'un manipulador de
gens que hagués pres massa brillestim. Una dotzena de cu-pes xisclaven i
s'agitaven entre els vehicles. Els cu-pes, unes criatures de bigarrat colorit i
sang calenta primes germanes dels tauntauns, eren tan estúpides que al seu
costat un llangardaix de les neus podria haver estat considerat com a candidat
a formar part de la gran família dels éssers intel·ligents i, amb una mica
d'esforç, fins i tot se li hauria pogut concedir una llicenciatura
universitària.
En Luke disposava de
poca aigua i no sabia quanta distància hauria de recórrer abans d'arribar a la
civilització, per la qual cosa va anar corrents cap al lliscador que tenia
millor aspecte, va donar un cop d'ull a l'indicador de combustible i va estirar
el braç cap enrere per tallar les regnes dels dos cu-pes lligats a la popa.
Després va rodar fins a l'altre costat de la cabina i va arrencar a córrer cap
al segon vehicle més presentable, un XP-38A que semblava estar bastant malmès i
les bateries van resultar contenir una càrrega una mica més gran. En Luke també
va deixar solts als cu-pes lligats al XP-38A, les criatures van reaccionar a
l'instant i emprendre un frenètic galop cap a l'horitzó, xisclant i
retorçant-se com gegantines joguines de goma de color rosa i blau, i va posar
en marxa el lliscador mentre tornava a dirigir la seva ment i la Força cap a
terra, utilitzant-les com si fossin un peu colossal.
Més pols va brollar
del sòl i va engolir els theranians que acabaven de sortir del primer núvol de
pols per arrencar a córrer cap al Luke mentre li llançaven una andanada de
projectils i malediccions. El lliscador va sortir disparat del núvol de pols
després de travessar-lo a tota velocitat i en Luke va descriure una llarga
corba, dirigint la proa cap al canó més proper del monstruós massís resplendent
a través del qual havia baixat l'ala-B. Les ombres no van trigar gaire a
envoltar-lo i el vehicle es va anar endinsant en un laberint serpentejant de
llits secs, petits abismes i esquerdes.
En Luke de seguida
va saber en quin moment la distància que el separava de les restes va arribar a
ser massa gran perquè pogués seguir mantenint l'estat d'èxtasi de la calor de
fusió dels dipòsits de combustible mitjançant el poder de la Força, perquè
l'explosió va retrunyir sobre la plana deserta i els seus ressons van rebotar
entre les brutes joies dels pujols com un monosíl·lab eixordador.
En Luke esperava que
els theranians, si és que aquelles persones realment eren els fanàtics
adoradors del culte misteriós dels quals li havia parlat la Leia, s'haguessin
allunyat prou de l'ala-B abans que esclatés.
Una estona després
en Luke va veure el parpelleig blanc d'un canó làser que tornava a disparar el
seu feix d'energia cap al cel des del refugi que li oferia una esquerda
fantàsticament estellada prop de la cimera del cingle, emetent brins del que
semblaven llampecs impecablement rectes dirigits cap al blau fosc del ressec
cel enjoiat. El blanc contra el qual anaven dirigits no va trigar a aparèixer,
girant i retorçant-se en el que estava clar era una pauta d'avaluació
preprogramada extremadament complexa. En Luke estava contemplant un dels petits
mini cascos color bronze del Llum de la Raó mentre portava a terme la seva
reentrada independent en l’atmosfera després d'haver-se després en òrbita.
En Luke es va dur
una mà al front per protegir els seus ulls de la resta resplendor multicolor
que irradiava la graveta iridescent, i de seguida es va adonar en quin moment
intervenia el control de superfície per començar a guiar el fragment. Tots els
civils amb els quals havia parlat al llarg de la seva vida, la Leia inclosa,
durant anys, afirmaven que un programa era tan eficient com un controlador de
carn i ossos, però en Luke no coneixia a un sol pilot que no fos capaç de
distingir la diferència..., si més no si havia sobreviscut a uns quants combats
espacials.
El mini casc es va
aproximar per sota del punt més proper a l'horitzó de l'arc de tret de
l'estació, anivellant-se en l'últim instant per iniciar una trajectòria
paral·lela a les ondulacions adamantines de la plana i allunyar-se veloçment
cap al nord. Uns moments després en Luke va poder distingir la resplendor d'una
altra cadena làser travessant el cel.
Es va aixecar i va
grimpar cautelosament per les lloses lluents fins arribar al cim del cingle. El
vent, que mai deixava de bufar, aixafava el mico de vol contra el seu cos i es
lliscava per entre les roques amb un feble gemec. En Luke va mirar cap avall i
va veure el que semblava el contorn d'uns murs mig ensorrats a cinc o sis
quilòmetres per sota del promontori cristal·lí sobre el qual es trobava i,
apuntant per entre el rosa i el porpra translúcids dels vidres que els
envoltaven, les taques, d'un verd sorprenentment vívid, escampades sobre la
plana dibuixades per alguna cosa que encara no havia vist en cap lloc d'aquell
món: vegetació.
Es va dur als ulls
els macrobinoculars que havia trobat sota el seient del lliscador, un model
manual considerablement apedaçat que probablement tenia més anys que ell però
que encara funcionava. Les lents li van mostrar uns fonaments erosionats pel
vent en què ja feia molt temps que no quedava res utilitzable. En Luke va
suposar que devia ser una de les velles presons que havien format les primeres
colònies d'aquell món. Va anar seguint el traçat dels murs, i va examinar els
llocs on s'havien alçat les petites fortificacions dissenyades per defensar-los
contra un atac que era molt més probable vingués de l'interior que de
l'exterior.
Tot i així, allà
baix hi havia aigua. Les esmolades protuberàncies de pedra facetada li van
deixar les mans plenes de talls mentre baixava pel cingle per tornar al
lliscador, i en Luke no va poder reprimir un calfred davant el brusc descens de
la temperatura quan va posar en marxa el motor i va començar a avançar pels
canons amb rumb a les ruïnes.
----------
C3PO va introduir el
cos de l'infant de marina Marcopio a la petita cambra de congelació
d'espècimens del bot d’exploració, tractant-lo amb maldestre respecte. El bot
només comptava amb equips mèdics d'emergència -ni tan sols disposaven d'un
androide metge de classe 3, raó per la qual no hi havia ni perquè somiar amb
una caixa d’èntasi-, i encara que C3PO pogués connectar al noi als sistemes de
diagnòstic i suport vital sense perdre ni un instant, no havia estat capaç de
salvar-lo. Una pantalla dels sistemes de diagnòstic, tan mecànicament obedients
com de costum, va informar que no hi havia cap estat anòmal, verí, malaltia o
bacteri, mentre que l'altra registrava l'absència d'absorció d'oxigen o
funcions cerebrals.
Deixant de banda el
fet que havia mort, al Marcopio no li passava absolutament res.
L’androide de
protocol va disposar els membres del jove en una postura que resultés el més
digne possible dins d'una cambra de poc més d'un metre quadrat i després es va
aixecar, va deixar escapar uns quants sorolls de preescalfament altament humans
i va procedir a emetre el Servei pels Difunts estàndard amb música inclosa.
L’R2 va deixar anar
un brunzit interrogatiu ple de preocupació, i C3PO es va detenir a meitat d'una
fuga.
- I tant que estic
tocant el Servei per als Difunts a velocitat accelerada! Si les computacions de
l'infortunat infant de marina Marcopio eren correctes, no trigarem a sortir de
l’hiperespai. I m'atreveixo a dir-te, R2, que estic molt preocupat per la
possibilitat que en Marcopio ja estigués malalt quan va introduir els càlculs a
l'ordinador. Es necessita tan poc per pertorbar el funcionament d'un cervell orgànic...
De fet, n'hi ha prou amb una variació de mitja dotzena de graus en la
temperatura corporal. Qui sap en quin lloc ens podem trobar quan sortim de
l'hiperespai? I tampoc sabem si hi haurà algú prou a prop perquè puguem
establir contacte amb ell i demanar-li que piloti la nau fins al port.
El petit androide
astromecànic va emetre un altre estrident comentari electrònic.
-Oh, has comprovat
els càlculs? Estem seguint el curs correcte per sortir de l’hiperespai dins de
la zona de comunicacions de la base orbital de Durren? I per què no m'ho havies
dit abans? I ara deixa d’interrompre, vols? És una greu falta de respecte.
C3PO es va girar cap
al jove que jeia immòbil dins del seu uniforme blanc, aquell jove que havia
estat la seva principal esperança d'acabar el viatge a Durren amb èxit i el més
aviat possible mitjançant un descens planetari controlat per les seves mans, va
adoptar una postura de dol el més reverent possible i va liquidar les dues
hores del servei amb un vertiginós recitat d'alta velocitat que va durar
exactament u amb set segons.
-Ja està. -C3PO va
tancar la porta corredissa de la cambra de congelació i va fer girar l'anell de
bloqueig-. Aquesta unitat ha estat concebuda per mantenir confinada qualsevol
forma de malaltia comunicable del Registre. Quant haguem alertat a les
autoritats des de la Mota de l'espantosa traïció del noble Ashgad, la família
del nostre desgraciat infant de marina Marcopio podrà ser informada... Déu meu!
-El cap daurat de l’androide de protocol va descriure un veloç arc de trenta
graus quan una llum es va encendre sobre la porta de la infermeria-. És el
senyal d'advertència. Serà millor que ens immobilitzem per sortir de
l’hiperespai.
La llum ambarina va
accelerar el ritme dels seus parpelleigs mentre els dos androides anaven a la
cabina a l'ascensor. El bot d'exploració havia estat programat per a la
desacceleració automàtica i hagués sortit de l’hiperespai tant si hi havia algú
assegut davant dels controls com si no, però C3PO es va sentir vagament més
segur quan va entrar en un dels diversos cubicles d'immobilització situats al
costat de la porta de l'ascensor del pont. La línia de lectures que s'estenia
més enllà de les butaques buides del capità i el copilot semblava normal. No hi
havia cap llum d'advertència encesa sota dels grans finestrals plenes de masses
de foscor i resplendors giratòries creades per la llum estel·lar mutada i els
camps gravitatoris deformats. L’R2 va entrar al cubicle més proper a les
consoles i va introduir una presa de registre a la sortida de dades de l'extrem
inferior del tauler. Després va emetre un refilet tranquil·litzador mentre les
llums de bloqueig deixaven de parpellejar per immobilitzar-se en una suau
claredat daurada.
-Sí, ja sé que
emergirem a l'extrem més allunyat del sistema planetari de Durren -va replicar
C3PO en un to bastant sec-. Durren és un port força important, no? Només un
idiota seria capaç d'introduir una seqüència de desacceleració automàtica per a
un destí en què hi hagués la més mínima possibilitat de trobar-se amb una altra
nau.
Els llums del pont
van parpellejar i es van estabilitzar. El camp gravitatori va començar a actuar
quan els sistemes van passar a utilitzar les fonts d'alimentació estàndard. Les
estranyes pautes de la llum estel·lar allargada es van flexionar, i el teló de
seda clapada a través del qual havien estat viatjant es va estirar i va
desaparèixer de sobte per ser substituït per la negror de l'espai normal, amb
prou feines visible darrere de la petita canonera de la Nova República que
ocupava el vuitanta-cinc per cent de la pantalla davantera i cap a la que
estaven avançant a tota velocitat.
- Ai, mare! -Va
exclamar C3PO, i l’R2 va deixar escapar un estrident xiulet d'alarma.
Hi va haver un
potent centelleig i un esclat de llum, i després tota la pantalla va ser
envaïda per una resplendor actínica d’intensíssima claredat blanca blavosa quan
la canonera va esclatar, devia haver rebut un impacte directe en els dipòsits
de combustible, uns segons abans que el bot d'exploració travessés el remolí de
restes metàl·liques que començava a expandir-se pel punt de l'espai que havia
ocupat.
El bot d'exploració
va tremolar, va fer un balanceig i va girar sota l’envestida de les ones de xoc
i l'andanada de restes. C3PO va tornar a cridar «Ai, mare!» Mentre les pantalles
tornaven a la normalitat per mostrar el gegantí disc blavós de Durren. La
franja d'espai que s'estenia entre ells i el planeta estava puntuada per les
nuvolets centellejants de restes que s'anaven dissipant a poc a poc, les
llampades platejades de les ales-E i les petites naus de diversos tipus, que
semblaven ser saltaplanetes i mercants blindats, i que s’escopien ràfegues
làser les unes a les altres en una ferotge batalla i, una mica més lluny, es
podia distingir l'enorme massa angulosa de color negre i plata de la base
orbital de Durren, envoltada per un núvol de naus que l'estaven atacant.
- Per l’ànima del
Faedor! Què pot estar passant, R2? Oh, naturalment, ja sé que la base orbital
està sent atacada -va afegir en un to bastant irritat, responent a la immediata
rèplica del seu amic -. Però qui seria capaç de fer alguna cosa semblant?
L’R2, que seguia
connectat a l'ordinador principal, es va limitar a fer que les lectures
visibles sota de la pantalla s'omplissin de gràfics i diagrames.
-Així que són naus
mercants reconvertides...
C3PO va apartar les
barres estabilitzadores esteses davant del seu cubicle i va anar a la consola
per fer una ullada. La identificació de naus no formava part de la seva
programació original, però diversos anys amb la flota rebel fugitiva havien
triplicat els seus bancs de dades pel que fa a aquestes matèries.
- Fixa't en això.
Fins i tot les llançadores orbitals han estat convertides en caces... Però el
que no entenc és per què la base de Durren no està responent a l'atac amb cap
aparell més gran que una ala-E.
L’R2 va emetre un
parell de brunzits.
- Oh, sí. Per
descomptat. Ara mateix anava a fer-ho.
L’androide de
protocol va connectar el sistema de comunicacions i va sintonitzar les
freqüències de Durren. Els seus rígids dits daurats van recórrer el tauler,
passant d'un canal a un altre a través de les malediccions dels comandants
d'esquadró, les seques ordres que bordaven els comandants de la base per
invertir una fracció de segon després, i una llarga sèrie de transmissions d'intel·ligència
i reconeixement procedents del planeta.
- És una rebel·lió!
-Va exclamar C3PO, horroritzat-. És una revolta faccional contra el Consell
Central Planetari de Durren! La coalició insurgent ha repudiat els acords que
el Consell Planetari havia signat amb la Nova República, i en aquests mateixos
instants està atacant els principals centres governamentals!
L’R2 va emetre un
xiulet d'interrogació.
-Sembla que tot va
començar ahir, després que el Cadeus i el Corbantis s’enlairessin de la base
per esbrinar què havia de cert en els informes que Ampliquen havia estat atacat
per uns pirates. L'atac principal contra el centre del govern va començar ahir
a la nit, i poques hores després van iniciar l'atac contra la base.
C3PO va decantar el
cap i va tornar a escoltar les transmissions. Un navili mercant Kalotth I-9 va
sortir de la seva òrbita entre ells i el planeta i va iniciar un vector de
sortida del sistema.
- Tots els grans
ports estan sent atacats, raó per la qual han donat ordre de desviar el comerç
interplanetari. Això és terrible, R2! Cap nau pot arribar al planeta! El
control de superfície ha deixat de funcionar! Però algú haurà de venir aquí per
salvar-nos. Escolta...
C3PO va deixar caure
un dit sobre el commutador del sistema de comunicacions.
- Base de Durren,
aquí el bot d'exploració del navili insígnia de la República Borealis!
Endavant, base de Durren! Ha passat una cosa terrible!
El sistema de
comunicacions va respondre amb els grunyits i gemecs de l'estàtica i els
fragments entretallats d'una veu que es va esvair gairebé a l'instant.
- Però la seva
excel·lència ha estat segrestada! Hi va haver una emboscada, una plaga...
L’R2 va girar sobre
el seu eix amb tots els llums encenent-se i apagant-se i va deixar escapar un
ensordidor diluvi de trinats, brunzits i xiulets. L’androide de protocol va
apartar la seva horroritzada atenció de la corba blava del planeta, que havia
estat augmentant lentament de grandària a la part superior de la pantalla...,
però que de sobte havia iniciat un ràpid lliscament cap a un costat a mesura
que la trajectòria del bot d'exploració començava a portar-los més enllà de
Durren i el dirigia cap al buit estrellat de l'espai.
- No siguis ridícul,
R2! Fins i tot suposant que hi hagi un traïdor en el Consell, ningú pot monitoritzar
tots els canals de comunicació al mateix temps! -C3PO va tornar al
comunicador-. Han d’escoltar-nos...
Però les seves
súpliques no van obtenir més resposta que els grinyols de l'estàtica.
La pantalla els va
mostrar com els pesats però poderosament armats navilis mercants de les forces
partisanes obrien foc sobre els esquadrons d'ales-E que, evidentment, eren tot
el que la base orbital podia enviar contra ells. Els caces, més petits i molts
menys pesants, van començar a dispersar-se com un eixam de taquetes platejades
per entre la llum reflectida del planeta.
La cap d'Estat
Organa Solo ha estat segrestada! -Va cridar C3PO, fent un nou i desesperat
intent d'establir contacte-. La tenen captiva a Nam Chorios! Oh, no ens estan
rebent...
Les seves mans tremoloses
van dur a terme uns quants ajustos en els controls, però tot va seguir igual.
El disc blau de Durren va arribar a la vora de la pantalla i va desaparèixer.
I davant ells ja
només hi havia espai..., espai i eternitat, tan vans i foscos com l'abisme
d'una tomba.
C3PO va tornar a
pressionar el commutador del sistema de comunicacions.
- Socors! -El seu
feble crit de desesperació es va estendre pel buit en un infructuós intent
d'arribar fins a un garbuix de receptors destrossats i éssers amb una situació
tan apurada que els impedia prestar cap atenció -. Hi ha algú aquí que pugui
sentir-nos? Auxili!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada