Planeta de Penombra (IX)

Anterior

Capítol 09

-En Beldorion l’Esplèndid us envia les seves salutacions, excel·lència. -L'alta i musculosa silueta del sindroide es va inclinar al llindar -. Es sentiria molt honrat si li concedíssiu el plaer de poder comptar amb tots vosaltres per a prendre el té.

«Oh, de debò?» la Leia va haver de fer un considerable esforç de voluntat per no parlar en veu alta. El cub publicitari dels sindroides no deia res sobre que els seus receptors auditius i visuals poguessin ser utilitzats com a sistemes remots perquè els seus propietaris poguessin sentir i veure el que feien, però la Leia sabia que això era una pràctica rutinària en alguns cercles. De vegades el brot de la dolçor la tornava imprudent i descurada, i la Leia sabia que amb en Dzym a l'aguait havia de ser tan cautelosa com si estigués caminant sobre el tall d'un ganivet.

- Estarà present el noble Ashgad?

La Leia va exagerar la dolçor pastosa de la seva veu tal com feia sempre que hi havia algun sindroide a prop o, de fet, quan en Liegeo era present. Feia anys una de les seves companyes d'estudis de l'Acadèmia Selecta passava la major part del temps surant entre els núvols de la droga, i a la Leia sempre li havia resultat molt fàcil imitar la peculiar cantarella de la seva veu. El sol fet que no hagués aparegut ningú per obligar-la a beure l'aigua drogada li havia indicat per fi, encara que amb un considerable retard, que no estava sent vigilada: a causa dels efectes de la droga, aquesta possibilitat no se’ls havia passat pel cap fins aquell matí.

-No ho sé, excel·lència.

-És que necessito saber quina roba he de posar-me -va murmurar la Leia amb veu endormiscada en benefici d'un possible oient.

-No ho sé, excel·lència.

«No és que disposi d'un gran vestidor entre el qual triar, des de després...», va pensar la Leia quan el sindroide es va haver marxat.

Des de la terrassa podia comptar com a mínim cinc sindroides, però alguns d'ells podien ser duplicats i això volia dir que hi podia haver més. Almenys dos d'ells mostraven senyals de la necrosi, aquesta lenta agonia de la carn sintètica que cobria les seves carcasses metàl·liques i que semblava estar relacionada, d'alguna manera encara desconeguda, tant amb la Llavor de la Mort com amb en Dzym.

La Leia es va preguntar si realment era possible, tal com estava començant a deduir, que en Dzym pogués exercir alguna mena de control sobre la Llavor de la Mort. Això explicaria l'exactitud del cronometratge necessari per aconseguir el control de l’Impenetrable i el Borealis i el fet que la Leia hagués sobreviscut al seu encontre amb la malaltia. També explicava per què ni l’Ashgad ni en Liegeo havien contret la plaga i, alhora, explicava la por d’en Liegeo. O potser seria capaç de veure alguna altra explicació, algun altre detall, quan la seva ment tornés a estar lliure de les boirines de la droga?

Si vivia el temps suficient per pensar en tot allò tenint el cap clar, naturalment...

La Leia es va estremir i es va disposar a posar-se el vestit cerimonial de colors vermell i bronze i la pesada capa carmesí que l'acompanyava. El sindroide va aparèixer mitja hora després quan la Leia estava acabant de retocar-se el pentinat. La Leia es va anar fixant tan bé com va poder en les direccions per les que anaven avançant i la disposició de la casa: al llarg d'un passadís, baixant un tram de graons... Hi havia diverses portes de ferro antiimpactes obertes prop del final de la petita escala, i a través d'elles va poder albirar una vasta esplanada que recordava a un moll d'atracada i que donava al buit que s'estenia més enllà de l'altiplà. La pista estava ocupada per un rabassut vaixell de càrrega de mida mitjana al voltant del qual anaven i venien diversos sindroides carregats amb el que semblaven els components d'un nucli d'ordinador, la qual cosa significava que la construcció ja estava considerablement avançada. En Liegeo va sortir de la nau, acompanyat per un sindroide.

-... primer tots els cables verds, i després tots els cables rojos... -Li estava dient, i un instant després la seva mirada es va tornar cap a l'altre extrem de la petita plana de permacret i es va trobar amb la de la Leia.

En Liegeo es va aturar, visiblement sobresaltat.

-Tingui la bondat de venir per aquí, excel·lència -va dir el sindroide que acompanyava a la Leia.

La Leia es va adonar que s'havia quedat immòbil en el buit d'una de les portes blindades i es va afanyar a seguir-lo. Van girar una cantonada, van baixar un altre tram de graons..., i l'olor de hutt va sorgir del no-res per rebre a la Leia amb un impacte tan palpable com el d'una onada de calor.

-Ah, la vida aquí és terriblement avorrida, terriblement avorrida...

En Beldorion va remoure la seva enorme massa de pitó sobre l'escambell dels coixins i matalassos d'aire sobre del que jeia. Els Hutts tendien a l’obesitat a mesura que anaven envellint, però l’Esplèndid conservava la seva aparença de poder físic i enorme velocitat tot i que no parava de menjar, i això feia que no s'assemblés gens a Korrda, el prim i patètic deixeble d’en Durga el Hutt que havia hagut que suportar tantes burles a Nal Hutta. A diferència del més habitual en la seva espècie, a Beldorion li encantava lluir anells d'or en els dits i en els plecs de la carn del seu cap, i s'havia adornat el llavi inferior amb un diminut clau enjoiat. Un gran cinturó d'or i pell de rèptil sostenia la seva espasa de llum, el senzill metall fosc resultava curiosament incongruent sobre el lluent arnès.

-Has estat molt amable de venir a veure’m, petita princesa. Els dies han de resultar molt llargs i pesats, sempre tancada a la teva habitació...

-Sí, una mica -va admetre la Leia, preguntant-se a què venia tot allò. Es va recordar d'alguns dels aspectes més repulsius de l'empressonament a què l'havia sotmès en Jabba, però de seguida es va dir que encara que suposés que l’Ashgad no estigués al corrent de la invitació (una cosa del que la Leia estava pràcticament segura) seguien estant sota del seu sostre-. El noble Ashgad ha intentat atendre totes les meves necessitats amb la màxima diligència possible.

-Oh, sí i també tracta d’atendre les meves –va clapotejar aquella veu enganxosa que semblava sorgir del fons d'un pou-. La meva situació es troba considerablement allunyada de la teva, naturalment, però tot i així... Bé, compto amb els meus petits consols i tinc al meu cap de cuina, encara que si he de ser-te franc, petita Princesa, aquest novell no té ni punt de comparació amb el gran cuiner que era en Zubindi Ebsuk. Zubindi... Ah! –En Beldorion va deixar escapar un sospir força repulsiu, va rebuscar en la seva banyera de porcellana plena de brandy per agafar alguns dels prabkros en procés de maceració que flotaven dins d'ella i es va dur a la boca un grapat d'aquelles closques esfèriques estarrufades de pinxos-. Oh, això sí que era un autèntic cap de cuina! La seva mort em va deixar sumit en la desolació. Sí, sí, vaig quedar destrossat... Procedia de Kubaz, igual que el nou, i puc assegurar-te que era un autèntic geni amb els insectes. «Doneu-me les hormones i els enzims adequats per injectar -solia dir-, i transformaré a una puça de les sorres en el plat estrella d'un banquet imperial.» I el més increïble és que podia fer-ho. -Els insondables ulls carmesins es van clavar en la Leia-. Sí, podia fer-ho...

Un retruny llunyà va fer vibrar el seu estómac, i la Leia va sentir el frec de la seva ment sobre la seva. Era tènue i dèbil però no hi havia dubte que hi era allà, i tirava subtilment de la seva voluntat. La Leia va comprendre que corria un seriós perill d'acabar sent hipnotitzada per aquells globus escarlata i va desviar la mirada. Amb tant brot de la dolçor en el seu organisme, li resultava bastant difícil resistir al seu domini mental.

-L’Ashgad, en canvi... S'ha autoanomenat campió dels Nouvinguts, però què significa això? Quan jo governava Hweg Shul, tots venien a exposar-me els seus problemes perquè pogués emetre el judici adequat. I has de saber que els meus judicis sempre eren justos. -Els ulls vermellosos van tornar a buscar la mirada de la Leia i la van sostenir -. Vaig ser el millor governant que han tingut mai..., i també el més poderós.

La Leia va haver de fer un considerable esforç de voluntat per poder desviar la mirada.

-Estic segura.

En Beldorion va deixar anar una suau rialleta i va lliscar una diminuta mà groguenca per entre dels coixins de setí, arrencant-ne un droch gairebé tan gran com la punta d’un dels dits de la Leia i ficant-se’l a la boca per aixafar-lo distretament amb la llengua.

-Si jo no hagués estat tan cansat i tan fart de tot, l’Ashgad mai podria haver-me pres el poder. Va ser per això, i per res més... Totes aquestes interminables batalles amb la maleïda Taselda van acabar per esgotar-me. I ara prova això, petita.

En Beldorion va estendre la mà i una safata de plata tallada va començar a tremolar sobre una còmoda de plata i fusta de negrari a l'altre extrem de la sala, i després es va alçar per l'aire i va flotar cap a ells. Ja gairebé havia arribat fins on estaven quan de sobte es va balancejar i va començar a caure. La Leia estava atordida pels efectes de la droga, però així i tot els seus reflexos van reaccionar prou de pressa per a permetre-li aixecar-se d'un salt i enxampar-la al vol. La safata contenia una mena de rotllets disposats al voltant d'una base del que semblava subproductes del petroli, coronada, al seu torn, per un estrany objecte blau que recordava a una móra gegantina. La Leia havia assistit a uns quants banquets diplomàtics al llarg de la seva vida, però mai havia vist res semblant.

- Qui era la Taselda?-Va preguntar, allargant-li la safata.

-Una antiga col·lega. –En Beldorion va agafar la pseudomora que adornava el guisat-. Ella i jo vam arribar en aquest món junts fa... Oh, diguem que ja fa molts anys d'això. Però la Taselda va començar a tenir gelosia de la reverència amb què jo era adorat per la població local i de les meves capacitats, que eren molt superiors a les seves. La Taselda ni tan sols podia manufacturar les..., ah..., les eines bàsiques del nostre Orde. Va fer quant estava a les seves mans per desacreditar-me. Bàsicament, el que podia fer es reduïa a petites molèsties, però no deixaven de ser irritants. Sequaços que intentaven irrompre al meu palau, conspiracions... En fi, aquest tipus de coses. Va seguir intentant-lo fins i tot després que jo decidís anar a viure amb l’Ashgad. I ara, estimada meva, digues-me si aquest no és el sabor més exquisit de tota la galàxia... La Leia va agafar el ganivet i la forquilla de la fruita de la tauleta auxiliar que hi havia al costat d'ella, va tallar un tros de la móra i va contemplar com en Beldorion engolia la resta amb pantagruèlic entusiasme abans de menjar el seu fragment. Amb prou feines ho va fer va desitjar haver tallat un tros més gran, perquè era realment deliciós. El gust combinava la dolçor amb la textura de la carn, una superba abundància de sucs i una delicada preparació.

-En Zubindi era capaç de conrear exemplars tres vegades més grans -va dir en Beldorion amb un sospir-. I el seu sabor... Ah, eren tan deliciós que comparat amb ells aquest no és més que una mera resta resseca llançada a les escombraries. Pots creure-ho, nena? No és més que un dels mosquits de les algues rodià de la varietat més comuna, alimentat amb hormones del creixement i mantingut amb vida i en continu desenvolupament al llarg d'un any en comptes del dia a què es redueix el seu lapse d’existència natural. Doncs en Zubindi era capaç de mantenir-los vius durant cinc anys, i podia convertir-los en una forma de vida totalment diferents! Cantaven i xiulaven, i es desplaçaven d'un costat a un altre sobre petits tentacles que desenvolupaven al final d'aquell últim any de vida. Només el cel sap en què haurien acabat transformant-se si hagués pogut perllongar encara més la seva existència! Ah, i la forma en què era capaç de torturar els britteths! El gust de la carn dels britteths, com ja deus saber, millora immensament si està impregnada dels enzims que segreguen quan moren entre grans dolors... Ah! De vegades penso que mai aconseguiré superar la seva mort.

Va buscar un altre prabkro dins la seva banyera de brandy i va vessar una llàgrima d'emoció. La Leia, sempre diplomàtica, va donar una diminuta mossegada a un dels rotllets. Els cuiners kubazians eren famosos en tota la galàxia per la seva habilitat a l'hora d'injectar hormones de creixement en les formes de vida insectils i manipular els seus gens per obtenir nous i cada vegada més perfectes plats d'alt disseny culinari, de manera que ningú podia saber què contenien en realitat aquells rotllets.

- I per què vas venir aquí? -Va preguntar la Leia.

En Beldorion va bellugar el seu enorme cap i els seus ullets, tan lluents com dues pedres precioses tallades, la van contemplar per entre les escletxes de les seves gruixudes parpelles.

-Em sembla que ja ho saps -va dir, i la seva poderosa veu es va convertir en un murmuri tant greu i ominós com el murmuri ofegat del vent que presagia l'arribada dels tifons. La llarga llengua purpúria del hutt va lliscar sobre les comissures dels seus llavis a la recerca d'alguna goteta de suc extraviada i va acabar esvaint-se en les profunditats de la seva boca -. Em sembla que has sentit... aquesta llum, aquest oceà de resplendor que impregna l'univers i que omple a cada membre del nostre Orde amb una marea de llum. Contes de viatgers, velles bitàcoles gairebé oblidades... Deien que existia i que hi era aquí. Però tu ja ho saps, no?

Les seves pupil·les, inescapables i inexorables, havien tornat a capturar la mirada de la Leia.

-I una jove dama dotada dels teus altament peculiars talents i que es troba en aquesta classe de situació podria acabar descobrint que necessita aliats. Ja saps que l’Ashgad no és un home de qui et puguis fiar, oi, petita? I mai va ser molt bon governant...

En Beldorion va estendre una maneta plena d'anells d'or, i la Leia va descobrir que no podia apartar els ulls d'ella.

-Si més no mai va vendre un dels seus esclaus al Dzym -va dir una veu potent i plena de calma des de l'entrada de la sala.

En Beldorion va girar sobre si mateix amb un estrident xiuxiueig. La Leia va retrocedir d'un salt i va apartar la mirada. En Liegeo estava immòbil al llindar, amb els cabells canosos penjant al davant dels seus ulls i alliberat de la seva por gràcies, o això va pensar la Leia, als efectes de la ira. En Liegeo els va contemplar, en silenci i sense moure’s, durant uns segons més i després va baixar el tram de graons amb pas àgil i segur i va anar cap a l'estrada.

-Tingues molta cura, filòsof -va murmurar en Beldorion. Tota la terrible longitud del hutt va tremolar i es va estremir, i l'enorme cua de dos metres de longitud va oscil·lar d'un costat a un altre com una criatura independent i plena de ràbia mentre els ulls rogencs d’en Beldorion s’entretancaven-. Ja et vaig dir en una altra ocasió que no tolero les intromissions.

Un fugaç titubeig va detenir en Liegeo durant un segon mentre un horrible record dilatava les seves fosques ninetes. Però de seguida va tornar a avançar i va agafar a la Leia de la mà.

- Què t'ha ofert, estimada? -La seva veu seguia sent ferma i segura de si mateixa, però les puntes dels seus dits estaven fredes i la Leia va notar com tremolaven lleument entre les seves-. Governar aquest planeta al seu costat, potser..., o únicament deixar-te marxar si li retornaves el poder perdut?

Va ajudar a la Leia a incorporar-se i la va acompanyar fins a la porta. En Beldorion no va fer res per intentar detenir-los, però quan en Liegeo va estirar el braç per fregar la placa d'obertura, la Leia va veure com el hutt estenia una maneta cap a ell en un gest lleument irritat. En Liegeo va panteixar com si acabés de rebre un cop, es va doblar sobre si mateix en una terrible agonia i es va dur la mà lliure a la templa. El xoc i el dolor ja havien tornat seu rostre d'un gris cendrós mentre la Leia colpejava la placa d’obertura amb el dors dels dits. La porta es va obrir davant ells, i la Leia va guiar a través del llindar a un Liegeo cec i trontollant que va haver de recolzar-se en la paret per no perdre l'equilibri.

Havien recorregut mig passadís i estaven davant de les portes blindades que donaven accés al moll d'atracada quan en Liegeo per fi va poder alçar-se i va aconseguir empassar una tremolosa glopada d'aire.

-Migranya -va aconseguir dir a través d'uns llavis exsangües que havien perdut el color-. En Beldorion ho fa... de tant en tant... Quan li guanyo en els holojocs també ho... fa. De vegades... és fins i tot pitjor que ara.

Va moure el cap mentre la seva mà pujava cap a la gola en un gest gairebé inconscient, va llançar una ràpida mirada a les portes blindades obertes i després va posar una mà darrere del colze de la Leia i la va portar de manera més aviat apressada cap l'escala.

-Va intentar influir sobre la vostra ment? No confieu en ell, estimada meva.

-I suposo que en canvi sí deuria confiar en l’Ashgad, oi?

En Liegeo va desviar la mirada sense respondre-li.

Van pujar per l'escala en silenci i van avançar pel passadís fins arribar a les portes de l'habitació de la Leia. En Liegeo va teclejar el codi -assegurant-se que mantenia el seu cos entre la Leia i el teclat -abans de parlar.

-En Beldorion no compleix les seves promeses -va dir-. I fins i tot suposant que volgués fer-ho, no podria protegir-vos d’en Dzym i tampoc podria derrotar a l’Ashgad. Mai ha estat capaç de vèncer-lo..., ni tan sols fa anys, quan l’Ashgad va posar els peus en aquest planeta per primera vegada.

La Leia va alçar la mirada cap a ell, molt sorpresa.

-Però el primer Ashgad... -Va començar a dir, i llavors els seus ulls es van trobar amb els d’en Liegeo.

En Liegeo de seguida va desviar la mirada i el lleu tremolor dels seus llavis va fer comprendre a la Leia que, encara una mica atordit per la migranya, li havia revelat més del que pretenia dir-li. En Liegeo la va fer entrar a l'habitació amb una suau pressió de la mà i després es va apressar a creuar el llindar i va tancar la porta.

La Leia, sentint que se li anaven a doblegar els genolls, va buscar a les palpentes la capçalera del seu llit i es va asseure. El cap li donava voltes a causa de la set, i encara no estava totalment recuperada del seu enfrontament amb Beldorion. Va tornar el cap cap al gerro d'aigua, es va aixecar i va sortir amb ell a la terrassa i va tirar al buit tota l'aigua que contenia. En aquells moments la seva set era massa intensa, i després potser arribés a oblidar que no podia beure.

Necessitava poder pensar amb claredat. «És a causa del brot de la dolçor? -Es va preguntar -. I si en Liegeo estava parlant d'una altra cosa i jo he interpretat les seves paraules d'aquesta manera perquè estic drogada? Hi ha alguna altra explicació real? »

Però l'única explicació que podia trobar a les paraules d’en Liegeo, l'única conclusió que podia arribar a obtenir, era que l'home que havia afirmat ser el fill d’en Seti Ashgad, el vell rival d’en Palpatine en la lluita pel poder senatorial... era el mateix home que s'havia enfrontat a l'Emperador.

-D'acord, què tenim aquí?

En Han Solo va acabar de baixar l'escaleta de la zona d'observació amb un àgil salt i va anar amb dues llargues gambades fins la butaca ocupada per en Lando Calrissian, que estava examinant les lectures dels sensors de llarg abast. Bandes de llum vermella i groga s'enfilaven per les fosques faccions de l'ex-contrabandista i estafador. En Lando va accionar un interruptor de calibratge, alterant el flux dels reflexos per mostrar la pertorbació en les lectures espectrogràfiques que li havia fet cridar al Han.

-Doncs sembla una lectura calòrica en el cinquè planeta d'aquest sistema. Damonita Yors B... Allà no hi ha res i mai hi ha hagut res. La lectura s'està refredant..., i molt de pressa... -Lando va deixar caure un dit sobre les bandes negres de l'espectre acolorit-. Però això d'aquí són conductes de combustible per a reactors.

En Han es va inclinar per sobre de la seva espatlla per sol·licitar una lectura més precisa i va deixar anar un jurament.

-Bé, m'alegro d'haver agafat els meus guants folrats de pell. –En Lando va estirar el braç per fer un ajust en l'altra pantalla-. No hi ha dubte que aquesta lectura és prou elevada perquè pugui correspondre a l’Impenetrable. A jutjar pel solc calòric que han deixat en l'atmosfera, porten unes deu hores allà baix.

En Han ja hi era a la consola principal i havia començat a teclejar el rumb.

-Aguanta, Leia -va murmurar-. No se t'acudeixi fallar-me ara, eh?

El descens fins al planeta va ser un malson. Tota l'atmosfera era un autèntic remolí de tempestes, i el Falcó va ser bufetejat i llançat d'un costat a un altre com una planxa de plastè atrapada pels ràpids d'un riu de muntanya. En Han i en Chewbacca van treballar colze amb colze a la consola, lluitant amb les tempestes iòniques que queien sobre ells en forma de làmines i deixaven inutilitzats els sensors, que eren la seva única guia a la superfície. En Han es va obligar a no pensar en cap altra cosa i va concentrar tota la seva atenció en l'esmunyedissa taca de calor que mostrava la lectura, la taca que es va anar tornant cada vegada més tènue i va passar lentament de l’ataronjat al marró durant les hores que van trigar a obrir-se pas a través d'aquelles galernes titàniques.

«Leia no pot morir», pensava. No tenia ni idea de què faria o què seria d'ell si la Leia moria.

En Han no podia imaginar-se la vida sense ella.

Els sensors van començar a captar l'empremta de restes que s'estenia pel gel sota d'ells i van anar recollint dades a través de les andanades de deixalles atmosfèriques que voletejaven per l'aire. La majoria de les restes ja estaven enterrades a diversos metres de profunditat en la llarga franja de gel fos i altament lliscant, que indicava amb tota claredat els llocs on el gel primordial planetari havia estat fos pel pas de la nau per tornar a gelar-se uns minuts després. Tot aquell revoltim de fragments de casc, estabilitzadors arrencats i nòduls deformats ja s'havia tornat irreconeixible a causa de la fricció atmosfèrica. La franja avançava en un angle molt agut en un abisme que travessava el gel, formant un avenc que tenia diversos quilòmetres de profunditat i gairebé mig quilòmetre d’amplada. En Han va dirigir el Falcó cap a l'abisme en una passada a baixa altura, contenint la respiració mentre anava seguint el rastre.

«No ha caigut allà dins. Digueu-me que no ha caigut aquí dins...» La llarga franja de gel relliscós acabava en una estreta be baixa al caire de l'abisme.

-Aquí està -va dir Lando.

Durant un moment en Han va pensar que el seu amic s’estava referint a la Leia en comptes de les restes de la nau.

Hi havia una cornisa prou gran per instal·lar una petita fàbrica a quaranta o cinquanta metres per sota de la vora de l'abisme, amb una visibilitat horriblement dolenta i una caiguda impossible de calcular estenent-se per sota d'ella. El casc de la nau havia rebentat després que es precipités per la vora de la plana glacera, i tota l'estructura mig destrossada es mantenia en un fràgil equilibri al costat del gran abisme, com una casa de mil milions de crèdits amb una vista panoràmica sobre el mar. La tènue resplendor vermellosa que es filtrava a través dels panells retorçats i els trossos de gel que suraven en el vendaval indicava la situació dels motors agonitzants.

Els números de sèrie eren visibles.

-Quina nau és aquesta?

En Chewie ja estava introduint els números al banc de dades. La nau era el Corbantis, procedent de l’orbital de Durren, que havia estat donada per perduda unes dues hores abans que el Falcó s’enlairés d’Hesperidi.

No era l'Impenetrable i tampoc era el Borealis. En Han no va saber si havia de sentir alleujament o desesperació.

Fer virar el Falcó Mil·lenari per poder donar una altra passada i aconseguir que es posés sobre la vora del primer abisme, a una dotzena de metres de la marca en forma de V que indicava el lloc pel qual el Corbantis s'havia precipitat al buit, va ser un procés tan llarg com laboriós. Començaren deixant caure un cable de remolc perquè l'extrem contrapesat dels seixanta-cinc metres de megafilament quedés suspès sobre la paret d’aquell primer penya-segat a poca distància de les restes. En Lando es va quedar assegut davant dels controls del Falcó mentre en Han i en Chewie es posaven els vestits ambientals i sortien de la nau per anar seguint el cable a través d'aquell erm, agafant-se desesperadament a ell per no ser arrossegats pels terribles vendavals que ruixaven les plaques facials dels seus vestits, amb fragments de gel volant, i baixar en un lent descens al llarg de la retorçada massa negra del penya-segat gelat fins a arribar al ja gairebé agonitzant resplendor que brollava de les restes.

Ni tan sols la potent claredat sòdica dels llums dels vestits era capaç d’obrir-se pas a través dels remolins de negror fins arribar prou lluny per poder mostrar amb claredat els danys soferts per la nau.

- No era molt gran! -Va udolar en Han pel micròfon del casc per fer-se sentir per sobre de l’udol de l'estàtica mentre assenyalava les cremades escampades pel nucli. Chewie respondre amb un rugit d'assentiment-. Veus alguna mena de petjada de Destructor Estel·lar en els sensors, Chewie? Busca alguna cosa que pugui haver transportat caces TIE o alguna altra classe d’interceptors. -El wookiee va començar a examinar les lectures. A uns metres de distància el disc platejat d'un generador d'escut, abonyegat i doblegat sobre si mateix, penjava del metall ennegrit pel gel i els trets sota l’oscil·lant resplendor blanca de la llum dels vestits. Tot i suposant que poguessis arribar tan lluny amb un saltaplanetes, segueixo pensant que és un armament massa potent en aquells tipus de naus.

El grunyit d’en Chewbacca va ressonar a l'auricular d’en Han. El pilot wookiee coneixia les bases més remotes dels contrabandistes d'aquella part de la galàxia molt millor que un avar el contingut de la seva caixa de crèdit, i en Han li va creure quan va dir que en quaranta pàrsecs a la rodona no hi havia ni un sol lloc que pogués acollir a una flota de saltaplanetes.

«Fantàstic -va pensar en Han-. Així que tenim un Destructor Estel·lar, o a tota una flota d'ells, aguaitant en algun racó de l'espai... Just el que necessitava per alegrar-me el dia.»

Tots els tripulants que van trobar en els compartiments exteriors eren morts. Els monticles de gel i gebre blanquí que els recobrien feien que resultés difícil una certesa absoluta, però en Han va pensar que havien de ser homes i dones que havien mort durant la fase inicial de la batalla. A més dels conductes de líquids refrigerants trencats i els cables suspesos en el buit que indicaven una fallada de sistemes de grans proporcions, els forats del casc exterior pels que havien entrat en Han i el wookiee eren massa enormes perquè els sistemes segelladors d'emergència haguessin pogut enfrontar-s'hi. Les portes blindades s'havien tancat a l'instant per conservar l'atmosfera en la resta de la nau, i en Chewbacca va haver de desactivar les caixes de relés perquè poguessin obrir-se mitjançant el procediment manual.

Més enllà, els cossos s'havien tornat blancs a causa de l’escarxa. Relluïen suaument en la foscor, centenars d'ells, orientats al llarg dels passadissos com llimadures de ferro dins d'un camp magnètic, estenent-se en un lent progrés cap a l’interior que els havia anat portant cap al cor més càlid de la nau a mesura que el fred s'obria pas a través de les bretxes de l'aïllament i els anava matant a poc a poc mentre s'arrossegaven.

Els cadàvers tenien la cara tornada cap a terra, i en Han els va agrair d'això. Havia vist homes i dones morts pel fred, i en gairebé tots els casos els seus rostres tenien una expressió de pau. Tot i així, mentre anava avançant per entre els cadàvers com un maldestre intrús en el seu vestit de plastè verd, en Han es va dir que preferia no haver de veure'ls-hi la cara.

Una mica més endavant hi havia alguns panells que encara estaven il·luminats i produïen tènues punts de claredat ambarina o vermellosa tan vacil·lant com la flama d'una espelma. Les llums d'advertència antiradiacions estaven enceses per tota la nau, i una veu femenina gairebé inintel·ligible que parlava amb l'agradable insistència típica dels androides repetia una vegada i una altra que els nivells de radiació eren críticament elevats i aconsellava a tots els tripulants que iniciessin els procediments antiradiació D-4. Després d'haver escoltat el missatge set o vuit vegades en Han va començar a sentir uns desitjos gairebé irresistibles de localitzar aquest androide i convertir-lo en un munt de fragments el més minúsculs possible, però la veu va seguir parlant i parlant, un soroll de fons de malson que va acompanyar el cada vegada més horripilant infern del seu avanç mentre ell i en Chewie van romandre a bord del navili agonitzant.

Ja hi havia prou calor perquè els seus vestits desprenguessin nubècules de vapor -l'indicador del seu canell va mostrar al Han que la temperatura es trobava a un parell de graus per sota del punt de congelació de l'alcohol-, i els sòls ja no estaven tan plens de cadàvers.

-Estan en els reactors -va dir en Han, apropant els llavis al seu micròfon.

En Chewie va assentir. La nit en què en Han s'havia vist atrapat als gels de Hoth havia obert en canal el cos del seu tauntaun mort perquè les restes de calor que encara conservava evitessin que el seu amic en Luke morís a causa del fred i el xoc. El que quedava de la tripulació del Corbantis, guiada pel mateix raonament, s'havia anat desplaçant cap a l'interior de la nau per arraulir-se al costat del cada vegada més tènue calor dels reactors en una última i desesperada aposta per aguantar el fred fins què poguessin ser rescatar. Allà era on en Han i en Chewie els havien trobat, cremats per la radiació com si els haguessin submergit en una supernova, disset homes que seguien amb vida entre els munts de cadàvers retorçats. Dos més van morir durant el lent i laboriós procés del rescat, que havia exigit pujar-los a taules antigravitatòries tretes de la infermeria i empènyer aquestes taules a través del desert assotat pel vent i al llarg del penya-segat fins a arribar al Falcó. Els supervivents havien estat rescatats un a un en quinze viatges esgotadors que havien anat deixant al Han i al Chewbacca insensibles de pur esgotament mentre instal·laven l'equip de suport vital recuperat en els cellers que, anys abans, havien contingut l'ivori de les roques i el brillestim de contraban amb els quals havia comerciat en Han quan vivia al marge de la llei. En Han va aprofitar l'últim dels viatges a la recerca de fluids d'èxtasi i drogues antixoc per copiar la bitàcola de la nau.

- On els portem? -Va preguntar en Lando mentre pilotava el balandrejant vaixell de càrrega corellià en un lent curs d'ascensió a través de la bogeria rampant d'aquella atmosfera. En Han s'havia quedat immòbil durant un moment a l'entrada del pont, amb les espatlles encorbades i sentint-se massa cansat per moure’s. Era una de les poques vegades en què s'havia vist prou afectat com per abandonar la seva façana de fanfarronades i quedar-se callat davant la catàstrofe-. Ei, puc fer-ho tot sol -va afegir en Lando, alçant la mirada cap a ell quan en Han va anar cap als controls auxiliars i la fatiga gairebé li va fer ensopegar-. Torna per on has vingut a dormir una estona. En aquest celler hi ha alguns tipus que tenen millor cara que tu.

En Han va respondre amb un gest que tenia el mateix significat en tota la galàxia i es va deixar caure a la butaca, però a part d'això no va fer cap intent d'ajudar-lo en l'enlairament. Hi havia trigat gairebé deu hores a transferir a tots els supervivents, i sabia que estava massa esgotat per poder manejar els controls de res que fos més complicat que una butaca autoamoldable. Malgrat això, i per molt malament que se sentís, veure com una altra persona pilotava la seva nau seguia produint-li una vaga irritació.

-Bé, suposo que en Bagsho és la nostra millor probabilitat.

En Han va tancar els ulls i va recolzar el front en els punys en un intent d'expulsar de la seva ment el record del nucli del reactor, les borroses siluetes dels cadàvers enganxats els uns als altres en les petites bosses de calor residual emès pels anells. La majoria dels subjectes supervivents seguien amb vida perquè havien disposat del temps suficient per posar-se alguna classe de roba protectora, però tot i així més d'una dotzena de tripulants que portaven vestits antiradiació havien mort, convertits en cegues masses de carn socarrimada. No hi havia ni la més mínima possibilitat que la Leia hagués estat a bord d'aquella nau o prop d'ella des del moment en què havia tallat les cintes d'adorn abans del seu primer vol. En Han sabia que aquell desig gairebé histèric d'examinar una vegada i una altra cada un dels cadàvers que havien trobat a la cambra de reactors i a bord de la nau per estar totalment segur que la Leia no es trobava entre els morts era purament i simplement això: histèria.

Però no podia deixar de veure-la allà: amb la carn mig fosa per cremades que li havien donat un color purpuri, sense ulls, sense cabells...

En Han va respirar profundament i es va obligar a seguir parlant en un to el més tranquil i despreocupat possible.

-El centre mèdic del sector hi és, i també hi ha una petita base. Almenys així podrem esbrinar si hi ha hagut alguna mena de moviments hostils en aquest sector. No vaig veure res que indiqués la presència d'artilleria realment pesada, però cal alguna cosa més que un parell de saltaplanetes per deixar fora de combat a un creuer.

- De quins moviments hostils estàs parlant? –En Lando no va girar el cap perquè estava concentrant tota la seva atenció en la difícil tasca d'evitar que el Falcó fos llançat a l'eternitat per les terribles forces de l'estratosfera, però hi havia tot un món de gestos en el seu to-. A quin enemic et refereixes, Han? Als partisans de Durren, potser? A aquesta flota pirata, invasió improvisada o el-que-sigui que està atacant Ampliquen? Al cop palatí que està tenint lloc a Ka-Ge? No hi ha...

Una cosa va xocar amb el Falcó, fent-lo tremolar amb una sacsejada tan potent com si acabessin de tocar un cable d'alta tensió.

En Han va deixar escapar un xiscle de protesta, i ja s'estava llançant sobre el tauler de control en el mateix instant en què la sacsejada de l'impacte el va fer caure. En Chewie va rugir al passadís darrere d'ell. «Què dimonis...?», Va cridar Lando mentre en Han es posava de quatre grapes i gairebé aconseguia aixecar-se abans que un altre impacte li fes recórrer la meitat del sòl del pont.

- D'on vénen?

- Aquí fora no hi ha res! -Va cridar en Lando.

Les seves mans es van moure ràpidament sobre els controls i van llançar al Falcó cap amunt en un vertiginós ascens que va treure la nau dels últims sudaris remolinejants de l'atmosfera i la va portar a la negror de l'espai. Un altre feix làser va xocar amb els escuts i els llums de sobrecàrrega es van encendre per tota la consola principal en un desplegament de colors vermell i ambre digne del Festival de l’Hivern. En Han ja estava pujant a tota velocitat per l'escaleta de la torreta artillera, maleint i preguntant-se si allò tindria alguna cosa a veure amb la desaparició de la Leia i amb el creuer de combat que agonitzava al planeta sota d'ells, o si només era un petit regal enviat per uns déus galàctics farts d'avorrir-se i convençuts que en Han Solo havia portat una existència massa plàcida últimament.

No hi havia res a la pantalla de punteria.

Un altre feix làser va caure sobre ells i les lectures van mostrar una bretxa de la mida d'una taula de Sàbacc en l'escut inferior de babord.

En Han va deixar anar un jurament i va deixar caure la mà sobre el control de recalibració.

- Els veus? -Va cridar la veu d’en Lando en aquell mateix instant pel seu auricular.

En Han acabava de veure'ls.

Eren com motes de pols microscòpiques escampades pel monitor, cadascuna d'elles amb la grandària d'un canó làser i tot just prou grans per acollir un pilot. «Oh, maleïda sigui... -Va pensar en Han-. Aquests trastos no poden tenir més de dos metres de llarg! Com dimonis se les han arreglat per portar-los fins aquí? On és la seva base? »

Un altre impacte va fer tremolar el Falcó, i les estrelles van girar bojament al seu voltant quan en Lando va iniciar una maniobra d'evasió. En Han només va poder veure una fugaç espurna que va brillar sobre la negror de l'espai a través dels espiells de la torreta. Fossin el que fossin, aquelles coses estaven pintades de negre i no tenien llums de posició.

«Estan per tot arreu!» En Han va llançar una ràpida andanada, però era com tractar de donar-li a un mosquit amb un bat de graviboles. Al mateix temps les seves mans van lliscar sobre els controls, reduint l'índex de calibratge al mínim en un desesperat intent de poder fer una ullada a aquelles coses.

- D'on vénen? -Va tornar a cridar pel comunicador.

- No capto res en els sensors! -Va respondre la veu d’en Lando, també a crits-. Cap base, cap nau...

- Bé, doncs amb aquesta grandària naturalment que no poden haver sortit de l’hiperespai! Oh, maleïda sigui...

Un altre impacte, i les lectures indicaven que la petita bretxa de l'escut ja s'havia convertit en un forat. En Han va fer un parell de trets més, però en Lando estava movent la nau d'un costat a un altre en una sèrie de brusques sacsejades per tractar de protegir l'escut afectat. En Han esperava que els supervivents del celler seguissin dins dels seus arnesos de seguretat. Per sort, cap d'ells estava prou despert per assabentar-se del que passava al seu al vol voltant.

- Unitats robotitzades?

- No pots enviar unitats robotitzades a través de l’hiperespai, i cap robot sap disparar tan bé!

Les tempestes de metà de Damonita es van anar allunyant a popa, un lluent disc d’àcida claredat groga que brillava sobre la negror que girava i saltava a l'altre costat dels finestrals de cristal·lina mentre en Lando descendia, virava i esquivava. En Han va desaprofitar un altre parell de trets i va poder fer una ràpida ullada a alguna cosa mentre el Falcó travessava una petita aglomeració de les naus atacants.

Realment eren naus? Hi hauria pilots vius a bord d'elles? En Han no podia estar segur. Mesuraven uns dos metres i mig de longitud per menys d'un metre d'amplada, i no eren més que cilindres totalment negres dels que brollaven les protuberàncies del que semblava un canó làser miniaturitzat. Què hi havia a les seves cabines..., homenets de la mida del polze d’en Han, potser?

- Treu-nos d'aquí! -Va cridar, encara que sabia que això era exactament el que en Lando estava tractant de fer.

Les diminutes naus van envoltar el Falcó com un núvol d’escarbats-piranya, canviant de direcció i seguint cadascun dels seus moviments tan de pressa que en Lando no tenia cap possibilitat d'escapar a l’hiperespai. Una altra llum vermella es va encendre en el tauler per indicar que un segon escut havia deixat de funcionar. Hi va haver una sacsejada clarament perceptible, i des de la torreta artillera en Han va veure com el parpelleig blanc del llampec s'anava escampant per tota la superfície del Falcó, lliscant per sota d'ell i al seu voltant a mesura que els escuts intentaven compensar la fallada d'energia.

- No es deixen enganyar per les transmissions d'interferència, així que no poden ser naus robotitzades! -Va cridar la veu d’en Lando pel seu auricular un instant després.

- Vaig a obrir un camí perquè puguem passar! -Va respondre en Han mentre un esclat de blancor a cua d'ull li indicava que les naus en miniatura acabaven de destruir alguna part de les estructures superiors del Falcó-. Vector lineal set per sis amb coordenada zero, i accelera al màxim al compte de tres!

- Han, vell amic, què...?

- Fes-ho!

En Han va disparar tots els canons davanters amb què comptava, llançant les seves columnes de destrucció blanca impecablement rectilínies cap endavant en una andanada gairebé contínua dirigida cap a la zona delimitada pel set i el sis de la graella. El Falcó va seguir el sender de llum tan cegament com un pittí que perseguís a la seva ombra, accelerant incessantment mentre en Han contemplava el centelleig de destrucció que s'anava estenent a poc a poc per davant d'ells i calculava, guiant-se més per l'instint que pels instruments, quin seria l'últim moment en el qual podrien saltar sense precipitar-se dins dels seus propis feixos d'energia. Les naus atacants, diminuts escuradents de bronze mortífer, es van reagrupar per seguir l'estela de l'andanada, disparant contra aquell blanc sobtadament estabilitzat que li trepitjava els talons a la llum.

«I més val que això surti bé», va pensar en Han mentre començava a comptar.

-Un... Dos... L'últim escut va desaparèixer entre una espurna de blancor, i una resplendor vermellosa va banyar la cara d’en Han des dels costats, tornant-se sobtadament blanc davant d'ell quan el Falcó es va precipitar cap a la mort làser que tenien davant...

- Tres!

En Lando va connectar els sistemes, demostrant un cop més que no havia perdut la seva increïble rapidesa de reflexos, i totes les estrelles es van estirar davant seu per esdevenir en el mateix nombre de línies de blancor.

Següent