Al buit (IV)

Anterior

CAPÍTOL QUATRE

EL SEU PROPI HOME

Mai ubiquis tota la teva confiança en la Força. Sempre hi és, però això no vol dir que sempre la puguis trucar. Cada Je'daii és la seva pròpia persona amb els seus propis talents. Aprèn a usar-los. Nodreix-los. Si la Força és el somni, tu ets el somiador, i de vegades has de despertar. A vegades, tu ets tot el que tens.

-Mestre Shall Mar, «Una vida en equilibri», 7523 TYA

En Tre Sana ja li havia dit més que els mestres Je'daii que li havien enviat a aquesta missió. Havien esmentat una vaga xarxa de Kalimahr rics aparentment involucrats en la secta Dal dels Observadors de les Estrelles, i en Tre ho havia recolzat amb la xerrada de trobar una persona en particular per preguntar-li. Havien parlat de la matèria fosca sent usada per intentar activar una suposada híper-porta. Però no havien esmentat del tot als Gree.

El que se sabia dels Gree era de molt enrere en la història, tan profund en el temps, que tenia l'aparença de mites i llegendes. La Lanoree volia tornar a l'ordinador de la seva nau per trobar el que pogués.

Però primer havia de descobrir qui, o què, estava seguint-la.

Va imaginar que aquest districte de Rhol Yan estaria en algun lloc a l'extrem més baix de l'experiència de turista... els carrers estaven greixosos; alguns venedors molt probablement estaven comerciant amb béns, serveis, o substàncies il·legals; i la clientela de diversos establiments deixaven poca evidència de ser mers visitants. Una àrea dura, però no una en què la Lanoree se sentís fora de lloc. Cada ciutat de cada planeta els tenia, i ella havia visitat molts.

Algunes vegades, encaixava bé.

Caçadores de Núvols anaven a la deriva per amunt, els speeders brunzien per una carretera lleugerament marcada al centre del carrer, i diversos tipus de bèsties indígenes carregades de gent per portar a l'esquena o malucs. Però la Lanoree va escollir caminar. Això significava tenir el control total dels seus moviments, i seria més fàcil mantenir-se en guàrdia. Volia treure a la llum el seu perseguidor, no escapar d'ell o d'ella.

Va usar la brillantor polida dels speeders, el vidre de finestres desplegades, i els reflexos en els ulls d'aquells que passaven mirant darrere d'ella. I quan no podia mirar, parpellejava lentament, usant els seus sentits per intentar descobrir qui era i on era el seu perseguidor.

Era frustrant. Se sentia observada, i no podia ser més la curiositat usual d'un Je'daii; s'havia tret l'estrella de Ranger per intentar integrar-se.

El final del carrer s'obria a un gran mercat, llocs construïts al llarg d'una àmplia plaça pavimentada en marbre i suspesa en tres estructures massives amb forma d'arbre al voltant del perímetre de la plaça. Petites Caçadores de Núvols amarraven en alguns d'aquests arbres, transportant gent i carregant-les i descarregant-les d'embarcacions més grans que brunzien i anaven a la deriva per amunt. La Lanoree trotà cap a sota les escales corbades de pedra que portaven a la plaça. Quan va parar, es va girar, i va córrer de nou cap amunt.

Es va parar al graó de dalt i va mirar al voltant. El carrer pel qual havia caminat estava ple gom a gom. Va mirar la gent caminant cap a ella i passant-la, humans i altres. Va veure molts més allunyant-se. Sondejant amb els seus sentits, tocant el pols de la Força, va sentir buscant qualsevol imatge de si mateixa en consideració d'algú més... i el va trobar.

Simplement parada aquí, mirant, no oblidis que és una Ranger, perillosa, misteriosa...

Va tocar l'empunyadura de la seva espasa i la va treure parcialment de la seva beina, girant-se, veient una família cathar parant-se a vint passos d'ella mentre la mare i el pare protegien als seus sis nens. A peu dret just darrere d'ells, pretenent ser part del seu grup i tot i així òbviament no ho era, hi havia una forma que no pertanyia a ells.

L'home era petit però fornit, portant una túnica grisa voluminosa i una gran màscara. La Lanoree estava segura que era un noghri: assassins d'alta gamma, reptilians, lluitadors hàbils. Mentre reposava els ulls en ell, ell va mirar cap amunt i va trobar la seva mirada.

Ella va aixecar una mà, preparada per donar-li una empenta de Força cap a terra en el moment que necessités assolir-lo.

Ell va agafar una pistola làser i va disparar al grup de la família.

Crits. Pànic. Gent corrent, fugint, caient. El noghri va disparar de nou, disparant a cegues.

La Lanoree va desembeinar la seva espasa i va córrer rere del tirador. Ell ja estava fugint, pistola en mà i amb quelcom més en l'altra. No podia endevinar quin dispositiu era. Ella va assolir-lo, el va empènyer, però ell la va esquivar cap a un costat, i el seu puny de Força li va posar la traveta a una bèstia de càrrega, escampant els seus tres passatgers.

Mentre ella passava la família cathar, va mirar avall i va veure a la dona a terra, la sang sortint d'una terrible ferida tenyida de negre en el seu pelut cuir cabellut. El pare estava tractant d'allunyar als nens mentre plorava en una bogeria d'aflicció. La Lanoree volia quedar-se i ajudar, però hauria altres per fer-ho.

Serviria millor a la dona morta agafant al seu assassí.

El noghri havia seguit el corrent sota les escales i estava esprintant cap a una de les estacions d'amarratge. Quan el van veure venir, la majoria de la gent es va apartar, la seva intenció violenta era òbvia. Però quan dos de la milícia es van flexionar davant ell i li van apuntar amb les seves armes llargues, de tipus llança, els hi va disparar a tots dos. El moviment va ser gairebé massa ràpid per ser vist, i d'acord queien morts l'assassí estava entrant a l'ombra de l'arbre d'amarratge.

Estava ben entrenat. Caldria algú que sabés el que estava fent per abatre aquests dos guàrdies sense prendre una pausa.

Li estava guanyant terreny quan ell va entrar en una de les diverses portes cap a l'estructura d'amarratge de la Caçadora de Núvols. Ell encara estava fent alguna cosa amb l'objecte de la seva altra mà, i ella va parar i va tractar de donar-li abast, concentrant-se, fent la voluntat de la Força en el seu camí, la seva mà urpada tancant-se lentament mentre ella intentava agafar-lo. Però hi havia massa gent al voltant, i el pànic era massa gran.

Més trets de làser van sortir de l'interior del rebedor de la plataforma d'amarratge, i més crits.

La Lanoree va usar la Força per augmentar la seva velocitat, donant-li voluntat als seus músculs per estirar-se i contraure's més ràpid, bombant els seus braços, impulsant la sang a través de les seves venes. Hi havia centenars de viatgers i mercaders al rebedor, i dues persones estaven a terra amb sang escampada al seu voltant, altres corrent per ajudar. Però va veure el noghri immediatament.

Ell estava endollant el dispositiu a una columna comunicadora. Ell va mirar enrere per la seva espatlla però no va aixecar la seva pistola.

Està més preocupat per enviar el que sigui que ha de enviar, va pensar ella. I mentre corria cap a ell va aconseguir arribar a la columna comunicadora, sondejant-lo, amenaçant-lo en la seva concentració. Havia d'impedir-li l'enviament, i si...

Ella va escoltar la tos seca d'una pistola i va treure la seva espasa, i va ser només aquesta reacció instintiva el que la va salvar. El tret va colpejar l'espasa i ella va trontollar cap enrere, llavors va callar, la seva arma sonant contra el terra de marbre. Ella encara tenia agafada l'empunyadura -mai la deixaria marxar- i podia sentir la calor dispersant de l'espasa exquisida.

La Lanoree el va empènyer, i a quaranta passos el noghri es va elevar dels seus peus i va ser aixafat contra una paret. La pistola va caure de la seva mà i se li va escapolir fins a terra.

La multitud de gent s'havia dispersat i amagat tan bé com podien, deixant només a les dues persones a les que havien disparat. La Lanoree percebre que estaven mortes.

La ira va bategar a través d'ella però ella la va controlar. Podia alimentar les seves accions, però també podia ennuvolar els seus sentits. Utilitzar la Força mentre sents ràbia podia alterar l'equilibri dins d'ella, i això la portaria a errors.

Es va posar dreta d'un salt, i era l'única persona dempeus.

-Queda't quiet! -va cridar. Va treure la seva mà i va pressionar amb la Força al seu observador contra el terra. Va escoltar-lo lluitant per respirar. Li va pressionar una mica més.

Caminant cap endavant, l'espasa protegint-la davant seu, la Lanoree va mirar a la columna comunicadora i al dispositiu que estava unit aquí.

Una ràfega de moviment i ella sabia el que vindria, aixecant l'espasa per reflectir el tret un parpelleig abans que vingués. Un altre el va seguir. Ella es va desplaçar a l'esquerra i va aixecar la seva espasa a la dreta. El tret va ser empassat pel metall calent.

Ell portava una segona, pistola oculta.

La Lanoree va grunyir de frustració, llavors li va donar abast i va aixecar el noghri sobre el sòl, agafant-lo allà, estrenyent-lo, més i més fort.

-Deixa-la -va dir ella. Tot i estar en silenci, la seva veu arribava a tot el rebedor.

Ell va deixar anar l'arma. Ella el va aixecar encara més alt... llavors el va deixar anar.

El so d'ossos trencant-se mentre colpejava al terra va ser seguit per la sorpresa col·lectiva dels que estaven mirant.

La Lanoree va córrer cap a ell. Estava retorçant-se, la seva cama de pell grisa retorçada, amb els ossos protuberants visibles a través de la seva túnica àmplia. Fent-li un cop d'ull a les seves enormes, mans i peus urpats, i conscient de la reputació dels noghri com a lluitadors i assassins, va mantenir la seva espasa alçada en cas que portés altres armes ocultes. I a mesura que es va agenollar al seu costat, va treure-li la seva màscara.

-Agafa'l! -va dir algú. Milícia. La Lanoree va maleir interiorment, sabent que això es complicaria ara. Volia portar-lo a un lloc tranquil per interrogar-lo, i lliurant-lo a la milícia de Kalimahr no guanyaria res. Ella va sospirar i va mirar a les dues dones uniformades que corrien cap a ella, pensant si podia persuadir-les d'una altra manera.

-Ell els va disparar i només...

-Ella el va atrapar aquí, i el va llançar, ha de ser una Je'daii i...

-Mort, el meu germà és mort, i vessant els seus cervells per tot arreu...

Hi havia una allau de veus conforme la gent aterrida començava a parlar al voltant dels límits del vestíbul. I en aquesta cacofonia, un crit d'un nen que va salvar la vida de la Lanoree.

-Amb compte!

D'acord va tornar a mirar el noghri ferit, va veure la closca de la seva màscara desenganxar-se i un fil de fum a l'interior. Activació per veu! va tenir temps de pensar, i llavors va posar cada mica de força i cada mesura de poder que tenia a la Força en escudar-se del que venia.

Tot just va escoltar l'explosió.

* * *

Per un moment, mentre va veure la cara de la wookiee i va sentir la seva força, mans peludes arrossegant-la pels seus peus, va pensar que estava de nou a Ska Gora amb els seus dits posats sobre els gallets dels canons làser. Llavors va recordar el que havia passat i va olorar el fum agre en l'aire.

-Estic bé -va dir ella. El mareig se li va anar i es va recompondre, respirant profundament. La femella wookiee va grunyir una pregunta, i la Lanoree va assentir-. De veritat. Estic bé.

Les poques persones al seu voltant -la wookiee; diversos humans, un miraluka alt, sense ulls amb una màscara de llistons- l'observaven en un silenci estupefacte. Quan la Lanoree mirà darrere d'ells, va entendre la seva sorpresa a la seva supervivència.

El noghri havia fet un bon tret. No quedava res d'ell, i el lloc de l'explosió era el centre d'una àmplia franja de marbre trencat i ennegrit. Els detritus contaminaven el rebedor. S'havia matat a si mateix sense pensar-s'ho, i era increïble que ningú més hagi estat atrapat pel tret.

Jo hi era, va pensar la Lanoree, mirant al petit cràter, marcat al terra de marbre. Havia estat disparada a través del rebedor, protegida i escudada per la Força en la qual ella era tan rica, i per uns pocs moments ella es va estremir amb una cosa que semblava un èxtasi. Ella va prendre profundament alè i va sentir una onada de benestar. Potser era alleujament. O potser només s'estava adonant del bo que era estar viva.

-Tu! -va dir una veu-. Je'daii! -era una de les de la milícia que s'havia aproximat quan el noghri s'havia matat a si mateix. L'altra estava ensangonada i l'estaven ajudant a aixecar-se. A mesura que s'acostava la dona, la Lanoree mirà ràpidament a les columnes de comunicació. Una part d'ella havia estat aconseguida pel tret, però va romandre dreta, tot i haver-se doblegat i retorçat. Podia veure el punt del comunicador en què el noghri havia endollat ​​el dispositiu.

Ella va córrer.

-Para! -va cridar la dona de la milícia, enfadada. La Lanoree hauria de tenir cura. La dona estava agitada, i en la confusió podria decidir disparar-li.

La Lanoree va aixecar una mà, va somriure, i va disminuir fins a caminar.

-Només aquí -va dir ella, senyalant-. Només estic venint aquí.

-Atura't o et...

-M'esperaràs -va dir la Lanoree, pressionant suaument.

-Jo... Jo t'esperaré -va dir la dona, arrufant les celles fins i tot encara que hagués deixat de córrer. Va mirar al voltant com confusa, i llavors la Lanoree va arribar a la columna de comunicació.

Va examinar per sobre el dispositiu, llavors el va arrencar de l'endoll. Era una petita caixa negra amb diversos connectors i una pantalla en un lateral. Una càmera, entre altres coses. La Lanoree va tocar la pantalla i va revisar la llista d'imatges emmagatzemades.

Eren totes d'ella.

-Quan ve un Ranger, la mort sempre el segueix -va dir un home.

Vaig pensar que la dita era «el perill sempre el segueix»?

-El que sigui.

L'havien portat al lloc de milícia més proper, i la Lanoree havia anat sense resistir-se. La seva missió s'havia tornat ja molt més complexa del que hauria esperat, i tornar-se a si mateixa una fugitiva significaria que les respostes serien encara més difícils d'obtenir. Gent havia mort. Li devia a les autoritats de Kalimahr ajudar-los.

Tot i això, es trobaria amb Tre de nou fent-se fosc. Tenia temps per perdre.

El capità era Lorus, un membre alt de l'orgullosa espècie dels sith, poderosament forjat i òbviament acostumat a ser un líder i a què les seves ordres s'obeïssin, i demana una trobada, sense que se li qüestioni. Semblava impertorbable tenint una Je'daii a la seva cel·la d'aïllament. Ell hauria de saber que ella podia escapar en qualsevol moment, però això causaria un incident diplomàtic. Així que per ara hi havia un educat equilibri entre ells, un acte del qual tots dos es veurien beneficiats. El fet que tots dos ho sabessin facilitava les coses. En qualsevol altre moment podria haver estat molest.

-Alguna cosa graciosa, Je'daii?

-No, no realment. I t'he dit el meu nom.

-Prefereixo dir-te Je'daii.

-Molt bé, Lorus.

-Hauries de referir-te a mi com a Capità Lorus.

-Hauria?

El capità va sospirar i es va inclinar contra una paret. Les dues humanes de la milícia que l'havien portat romanien en les cantonades de l'habitació a cada costat de la porta. Ambdues semblaven espantades, i la miraven meravellades. Probablement era la primera vegada que veien un Je'daii en acció.

L'habitació era una mica més gran que l'habitació de control principal del seu Pacificador, amb una porta, diverses cadires al voltant de les vores, i la cel·la de confinament individual en el seu centre. La cel·la era molt petita per tombar-se, i consistia en un camp de calor arcaic en lloc de barrots. La Lanoree podia sentir un toc de calor on ella estava -el generador era antic i gotejava- i sabia que es fregiria com una patata fregida si es movia massa a prop dels murs lluents. També sabia que podia desconnectar el generador amb un simple pensament, i amb una mica més d'esforç podia escudar-se a si mateixa i caminar cap endavant a través del camp de calor.

Però no tenia ganes de lluitar amb el Capità Lorus i els seus agents.

-Cinc morts -va dir Lorus.

-Sis, senyor -va dir una de les dones de la milícia. En Lorus es va tensar però no es va girar, i la dona es va posar nerviosa de sobte-. Er... incloent-hi al terrorista.

-No m'importa el terrorista -va dir en Lorus-. Hi ha cinc persones mortes que m'importen, incloent-ne dos de la meva milícia.

-Senyor -va dir la dona, en silenci.

-No vaig matar a cap d'ells -va dir la Lanoree.

-Estan morts perquè el terrorista t'estava seguint.

-Sí.

-Per què?

-Estic aquí sota ordres del Consell Je'daii -va dir la Lanoree.

-Per què?

-No puc revelar el motiu de la meva assignació.

-Per què? -va somriure en Lorus.

La Lanoree no va respondre. Mirà als seus peus i el va sondejar suaument, tan lleument que esperava que no ho notés. El que va descobrir no la va sorprendre. Ell gaudia el poder que li conferia la seva posició. Era com un aprofitat amb el seu personal. O malgrat que havia estat en presència de Je'daii abans, no els tenia en cap estima.

-No he fet res perquè m'odiïs -va dir la Lanoree.

La cara d'en Lorus va caure.

-Conec la teva ment. I hi ha més que puc fer.

-No si pressiono el botó de purga de la teva cel·la i et fregeixi com una patata fregida.

La Lanoree no va dir res. El silenci era més efectiu. Projectava confiança.

En Lorus esbufegà.

-Je'daii. Rangers! Vaig conèixer un Ranger una vegada, fa molts anys. Vulk. El coneixies?

-No -va dir la Lanoree. Però recordà el nom i la tristesa de la gent que l'estimava-. Els meus pares el coneixien.

-Arrogant. Superior. Em va apartar del camí una vegada. Era un agent llavors, encara en entrenament, i ell havia arribat a prop d'aquí amb dos Je'daii més joves. Aquells als que anomeneu Pelegrins. Massa joves i incapaços de controlar els poders que li vau donar. Problemàtic. Hi havia una disputa en aquell moment, dues de les famílies més riques de Kalimahr disputant-se els drets de mineria d'un asteroide distant i un altre. En Vulk va dir que vindria a calmar la disputa abans que es vessés sang. Mai vaig saber per què els Je'daii es van involucrar, no m'importa. Però quan el vaig enfrontar als carrers -li vaig dir que tenia preguntes i que ell i els seus joves problemàtics haurien de seguir-me- em va dir que no hi havia temps. Va dir que havia d'atendre una trobada i un regal que oferir, o d'una altra manera es vessaria sang. I llavors va aixecar la mà i... em va apartar. Em va aixecar, gairebé m'escanya amb la maleïda Força amb què tracta la teva gent. Em va apartar del seu camí. Va caminar, sense si més no dedicar-me una altra mirada.

La Lanoree va somriure. No podia ajudar, ni tan sols sabent-ho només faria enfurismar d'allò més en aquest orgullós, home simple. Però havia escoltat als seus pares parlar d'en Vulk, i això sonava exactament l'home que havia estat. Ell mai havia permès que res s'obstruís el que ell pensava que era correcte.

Va ser una lliçó que els seus pares li havien ensenyat bé.

-Et rius de mi, Je'daii? -va dir en Lorus.

-Només en memòria d'en Vulk.

-Llavors, sí que el coneixies?

-No. Com vaig dir, els meus pares el coneixien. I era més sever fa anys. En Vulk va morir fa vuit anys en un accident de Caçadora de Núvols a milers de quilòmetres d'aquí. Però imagino que ets tan de poble que no has sentit parlar d'això. Ell ja havia matat catorze terroristes Xang per llavors, i estava mortalment ferit. Ell va dirigir la seva nau lluny de les àrees poblades, salvant centenars, potser milers. Va xocar al mar. -La Lanoree no va dir més. Però va veure que l'expressió d'en Lorus va canviar, subtilment però definitivament, i ella es va alegrar. Semblava que l'home tenia cert sentit de l'honor després de tot.

-Així que explica'm sobre el noghri mort -va dir la Lanoree.

En Lorus va grunyir.

-No t'apartaré del camí. -Ella va somriure, encantada de veure un canvi en la resposta als llavis d'en Lorus. Ell la va mirar per un moment, llavors va assentir a una de les de la milícia. La dona va estrènyer diversos interruptors en un panell de control de la paret. El camp de calor empresonant la Lanoree brillà i s'esvaí, xiuxiuejant fins al no-res. En Lorus es va asseure i va assenyalar un seient davant d'ell.

-Ell en sabia -va dir en Lorus-. No va quedar molt d'ell. -Somrient, va assenyalar per sobre la seva espatlla a la dona de la milícia. La Ducianne va trobar un dit del peu enganxat en el seu uniforme. El vam identificar pels registres de seguretat presos en l'arbre d'amarratge. El que no sabem és per què un predicador es tornaria un assassí.

-Un predicador? -va preguntar la Lanoree-. Era un noghri, no? Predicar no és una cosa per la que siguin coneguts.

-Un culte -va dir en Lorus-. Hi ha molts al llarg de Kalimahr, massa com per tenir un control d'ells. Al contrari que en el teu Tython, aquí són integrats. Acollim qualsevol espècie, credo, o llinatge.

-Com nosaltres. Però Tython és un lloc desafiant per a un no Je'daii.

-Sí. Bé. El noghri era un Observador de les Estrelles.

-Què en sabeu d'ells? -La Lanoree es va asseure, descansant, còmoda. Estava carregant les seves preguntes amb empentes de Força d'allò més subtils, poc més que una suggestió. I potser ara estava arribant a algun lloc.

-No gaire -va dir en Lorus arronsant les espatlles. La seva pell vermella de sith semblava estranya a la llum artificial, el color més profund, més sangonós-. Són una de les sectes més petites, gairebé sense membres, sense cap influència real. Un de molts que busquen mirar més enllà del sistema Tythan, per trobar la història. No he tractat amb ells abans. Mai han causat problemes. -Ell va arrufar el gest-. Fins ara.

-Volen tornar a casa -va dir la Lanoree, recordant el que va dir en Dal una vegada, Algun dia trobaré el meu camí de tornada a casa.

-Hi ha molts que mantenen un interès d'allà on van venir els nostres ancestres. Que ressenten que hàgim estat portats a Tython.

-Ets un d'ells?

-No del tot -va dir en Lorus-. Estic bé aquí.

La Lanoree va fer més preguntes sobre els Observadors de les Estrelles, informació que tenien ells i qualsevol membre prominent. Ella amb prou feines va tocar la ment d'en Lorus, i ell semblava no adonar-se'n. Sense vacil·lar va consultar un ordinador vell al mur i li va donar un nom i direcció.

-Ah, sí. Kara. Ella no està obertament afiliada amb els Observadors de les Estrelles. Però és increïblement rica, va fer la seva fortuna en l'intercanvi de mineria de pols, i es rumoreja que ella els va fundar, que els deixa romandre en les propietats que posseeix al voltant de Rhol Yan i més enllà. Però són només rumors. No tinc cap prova.

-De veritat? -La Lanoree va arquejar una cella.

-No he tingut necessitat de buscar-les. Els Observadors de les Estrelles no han fet res malament.

-Cinc morts?

-I això és investigar per a mi. Si us plau, Je'daii, no explotis això. Ella és una de l'elit de Rhol Yan, i deixaria quelcom més que un desastre.

-Faré el que pugui -va dir la Lanoree-. Agraeixo el teu temps. -I amb una reverència a les dues milícies va sortir de la cambra de retenció. Ella va mirar enrere per veure en Lorus plantat davant de la cel·la inactiva, arrufant les celles, i probablement preguntant-se qui havia interrogat a qui.

Deixant el lloc de la milícia, la Lanoree ràpidament es va perdre en el bullici del capvespre.

-Algú va intentar matar-me -va dir en Tre.

-Sembla una cosa molt comuna per aquí.

-A tu, també?

La Lanoree va arronsar les espatlles.

-Qui era?

-No el vaig veure. Un tret, després van fotre el camp.

-No sembles molt preocupat.

-No és la primera vegada que passa. -En Tre Sana va tractar de semblar calmat, però hi havia senyals que s'estava posant nerviós... la seva roba de costat, ulls desviant-se d'esquerra a dreta, els lekku inquiets.

S'havien trobat fora de la Taverna d'en Susco i van caminar pels carrers. Estava fosc, i totes les parts estaven ocupades de forma diferent. Abans, les passarel·les havien estat plenes de residents i visitants tots anant a algun lloc, amb un propòsit en el seu caminar. Ara el flux i reflux era menys urgent, les destinacions més incertes. Van beure i menjar, i la música emanava de qualsevol establiment, competint pel major volum i l'atracció més subtil. Era una escena molt més relaxada que abans però més caòtica.

Els dirigibles suraven sobre la ciutat, les grans naus intercontinentals allà dalt il·luminades amb desplegaments extravagants que ballaven i proporcionaven llum al llarg del cel. Transports més petits descendien a la deriva i suraven de nou, transportant gent des dels arbres d'amarratge fins als navilis més grans. Diversos es movien cap a l'est, i la Lanoree imaginava què hi hauria en aquesta direcció.

Ja havia contactat amb el seu Pacificador per assegurar-se que tot estava en ordre. Ironholgs va escopir i brunzir com si estigués molest perquè el molestessin, però tot estava bé. Ella anhelava tornar a estar a la nau, sola.

-Fàcil per qualsevol el fet de seguir-te fins aquí -va dir en Tre.

-Ho sabré -va contestar ella. I potser ho faria. Estava molt més alerta ara, i mantenia la seva ment oberta a pensaments amenaçadors, moviments sobtats, sent el centre d'atenció. El noghri havia estat més que disposat a matar transeünts innocents per allunyar-se d'ella, almenys, fins que va fer el seu comunicat, i no podia deixar que les multituds fossin la seva protecció. Però no podia saber-ho tot. I hi havia gent com Tre que havien estat específicament alterats per no ser llegits.

Mestra Dam-Powl, hauries d'haver-me contat més, va pensar la Lanoree.

-El meu germà sap que estic venint -va dir la Lanoree.

-I està tractant de matar-te?

No va respondre. La càmera del noghri s'havia connectat a la columna de comunicació per enviar imatges d'ella, i semblava plausible que les enviés a Dal. Pel que els mestres Je'daii li havien explicat, semblava ser el cap dels Observadors de les Estrelles, o almenys d'aquesta facció. Però per què el noghri estaria tan disposat a matar-se a si mateix abans de ser capturat? En Lorus ho havia anomenat un culte, però no veneraven res. Tenien un únic propòsit, però els feia semblar més un grup criminal més que un grup de fonamentalistes retorçats. Hi havia un enigma que havia de resoldre.

-Llavors quan anem a veure la Kara? -va preguntar ella.

La sorpresa d'en Tre era òbvia. El seu lekku extra es va doblar molest perquè havia esbrinat alguna cosa que ell creia que era un secret. Potser ocultar alguna cosa a un Je'daii li havia donat una sensació de poder. De qualsevol manera, el seu desplegament de petulància no va fer res per guanyar l'afecte de la Lanoree.

-No et preocupis... no he tret el seu nom de la teva ment.

-Ja ho sé -va dir en Tre, tractant de somriure de nou-. Llavors on vas escoltar sobre ella?

-Tinc les meves fonts. -No li faria mal fer que en Tre cregués que no era el seu únic contacte a Kalimahr.

-Vaig parlar amb la seva gent abans, com et vaig dir que faria -va dir en Tre-. Abans que el bastard em disparés. Ella ens veurà a mitjanit.

-On?

-No ho saps tot sobre ella, llavors -va dir en Tre, amb la confiança una mica recuperada.

-Només el seu nom i on viu.

-I d'on mai surt. Els rumors diuen que no ha deixat els seus apartaments en tretze anys.

-Per què?

-No pot. Anem. És el moment d'introduir-te en una mica de la cultura de Kalimahr. És a prop d'on ella viu... podem matar el temps un parell d'hores.

A la Lanoree no li va agradar aquest canvi de frase, però el va seguir mentre ell liderava el camí, sempre en guàrdia, mantenint la seva ment oberta, escoltant i ensumant problemes. Sentia multitud d'ells. Però per ara, cap era per ells.

El Forat tenia un nom apropiat. Una taverna subterrània profunda sota un dels districtes més saludables de Rhol Yan, desplegava encara més del que la Lanoree havia vist de la barreja de cultures, gent i filosofies que existia a Kalimahr. Havia sentit dels combats de gladiadors a Nox; i una vegada en una de les llunes de Mawr, visitant al reclús Je'daii Ni'lander, havia presenciat els resultats d'una lluita de contacte amb ganivets. En Ni'lander li havia dit que les lluites solien ser concertades per diners o posició, i que els perdedors no sempre sobrevivien. En aquest establiment a Mawr i les seves llunes no l'havia sorprès. A Nox, aquesta brutalitat era comú. Però creia que Kalimahr era millor que això. Més assentat. Més civilitzat.

Només en la superfície, pel que sembla.

Fins i tot mentre descendien l'escala en espiral que portava a baix a través d'una gran caverna, pobrament il·luminada, l'essència de la violència, l'excitació, i desesperació li va arribar. Suor humana, polpa de Krevaaki, la dolçor de la sang sith... les olors omplien la caverna, creixent en onades de calor nociva del tumult de sota.

La taverna s'havia construït al nivell de la caverna a trenta metres sota els carrers. El seu punt central era un acabat profund a terra, un clot natural en què dos combatents lluitaven. Un era un humà gran amb un joc d'armes extra agafat als seus malucs. L'altre era un wookiee, amb el pelatge irregular, laceracions ocultes; i al voltant del seu coll hi havia un collaret de control pesat, llums brillant mentre polsos elèctrics li infonien més fúria. Els seus crits eren tant de dolor com d'ira. Portava un garrot tatxonat de metall, i estava ja lluent de carn humana.

-Això és cultura? -va preguntar la Lanoree mentre descendien l'últim revolt de les escales.

-L'extrem del cul d'ella -va dir en Tre-. Es creix acostumat a això. Usen generalment criminals i assassins. Això és el que diuen, de totes maneres. Intento no qüestionar-ho. -Ell la va mirar, i els seus tres lekku es van tocar i van girar, dient-li, un bon lloc per a romandre en l'anonimat.

I per molt que odiés admetre-ho, era probablement més cert del que en Tre sabia. Perquè no només era el Forat ple de gent de tota mena i races, era quelcom en algun lloc que anivellava a tothom. Cada patrocinador hi era per la beguda i la baralla. Una persona que no estava com boja, beguda, i tacada de sang es quedaria fora.

Seria fàcil per a la Lanoree veure si algú els seguia.

Van arribar fins al pis i en Tre va assumir el seu camí cap a la barra més propera. Hi havia diverses situades al voltant del forat, i la majoria estaven fent un treball ràpid i atrafegat. La Lanoree va seguir-lo, sentits alertats, mà al maluc prop de la seva espasa.

Un cop sec, un crit en gargamelles, i un xiscle. Les mans onejaven, i la multitud rugia. Els xips d'apostes estaven il·luminats; i al voltant de l'altre costat del forat, diverses beines d'apostes s'acceleraven conforme la gent anava a reclamar els seus premis.

La Lanoree no desitjava mirar, però tot i així es va mantenir en els seus peus per mirar el forat. El wookiee estava inclinat contra una paret amb sang quallant en la seva esparracada barba. Per un moment ella va pensar que era el perdedor, però llavors un braç mecànic va baixar i arponà el cos humà, arrossegant-lo cap a fora, balancejant-lo sobre els caps de la multitud, i llançant-lo a les ombres en els extrems de la caverna.

Va escoltar un esquitxar, i després una festa de moviment mentre criatures ocultes es feien càrrec del derrotat.

Ella va tancar els ulls i va respirar profundament. Cada porció decent del seu ésser Je'daii volia tancar aquest lloc. I cada part bàsicament humana només volia marxar. Però era un lloc fàcil per emprar els seus sentits, i cada ment que tocava era transparent per a ella. Emocions bàsiques inundaven el Forat. Emocions desagradables, cert, com les que ella va aprendre a controlar feia molts anys durant el seu entrenament Je'daii. Però senzilles de llegir a la recerca de qualsevol amenaça o sensació d'estar sent observat.

En Tre va donar un cop de colze al seu braç i li va aconseguir una beguda.

-No és el millor vi de Kalimahr.

-Em sorprens. -Ella va agafar el got i va mirar al voltant-. Vens aquí sovint?

-No -va dir en Tre. Potser hi havia disgust en la seva veu.

-Aquests llocs estan permesos?

-Tolerats. Canalitzen l'agressió, i el Consell de Rhol Yan accepta això. Així que fan els ulls grossos.

-Què civilitzats -va dir la Lanoree-. Sou de veritat una societat integradora.

-No és la meva societat. Només vinc aquí de tant en tant. -Ell va prendre un glop-. De totes maneres, no jutgis a Kalimahr per això, Je'daii.

-Difícil no fer-ho. -Ella va iniciar la comunicació amb el Pacificador, va preguntar si hi havia algun comunicat de Tython o algun altre lloc. No n'hi havia cap.

-El següent combat està començant -va dir en Tre, i aquesta vegada el seu desgrat era obvi. Potser va engolir el seu vi fort per encegar els seus sentits. S'estava convertint més en un enigma que mai.

Al forat, un cathar d'aspecte miserable, nu excepte pels grillons amb punxes al voltant dels seus canells, tremolava. I mentre tres portes amb barrots s'obrien i criatures de la mida d'un humà, amb la pell grisa reptaven cridant a través de cortines de foc, la Lanoree va recordar la segona vegada que va salvar la vida del seu germà.

* * *

Dirigint-se al sud a través de les Planes Bombardejades cap a Stav Kesh, la Lanoree espera que ella i en Dal trobin punts en comú. Lluny de Thyr i el Desert del Silenci fins i tot ella exhala un sospir d'alleujament, tot i que durant el seu temps a Qigong Kesh va fer grans avenços en el seu enteniment de les Habilitats en la Força. Ella s'estremeix amb la Força. La seva ment està inundada amb ella. Tot i això ha de recordar la seva promesa als seus pares.

Aquest viatge és tant per al Dal com per a ella.

-Comença a fer fred -diu ella.

-Bé. M'agrada el fred. -En Dal està callat, però quan ells parlen, no sent animositat per part d'ell. Potser ell només està pensant en les seves coses. Tractant d'assentar-se a si mateix, trobar l'equilibri. Tant de bo Mare i Pare estiguessin aquí, pensa la Lanoree, perquè ells han de ser capaços de raonar amb el seu fill.

Des que van deixar Qigong Kesh ell semblava molt més en pau, i ella esperava que fos un bon senyal. El seu viatge a la costa sud de Thyr va ser interessant, trobant gent en el camí, compartint històries amb Pelegrins que feien el seu Gran Pelegrinatge en direcció oposada, i tenint l'oportunitat de veure algunes de les grans vistes de Tython. I un cop a la costa, el gran aeroport de Caçadores de Núvols era una meravella de contemplar. A dalt en els penya-segats sobre l'oceà rugent, es van asseure junts per veure diverses grans naus enlairar-se, descendint a la deriva i a fora a través de l'oceà en una majestuositat silenciosa.

El seu torn havia arribat, i el vol al sud cap al continent tumultuós de Kato Zakar havia estat la seva última oportunitat per descansar.

Kato zakar era conegut de vegades com les Terres del Foc, per la seva activitat volcànica extrema. Però molt d'aquest vulcanisme estava localitzat al cor del continent gairebé a tres mil dos-cents quilòmetres al sud de la costa on van aterrar. El seu destí estava molt més proper. A les altes muntanyes gairebé a cinc-cents quilòmetres cap a l'interior estava Stav Kesh, el Temple de les Arts Marcials.

Les Planes Bombardejades són un ambient dur, fred... muntanyes escombrades pel vent propenses a les freqüents Tempestes de Força localitzades i regats de columnes silícies de gel esmolat i perillosos forats plens de magma que poden aparèixer d'improvís. Modelades àmpliament per la Força elemental mateixa, les Planes Bombardejades són una manifestació del que atrau a unir-se a cada ésser vivent. La Força com una cosa palpable. Poderosa. Esmolada.

A mesura que el panorama creix constantment en les altes muntanyes, la Lanoree roman alerta, mirant la vida salvatge de les Planes Bombardejades. Es diu que els ocells giratoris comuns poden sentir emergir imminentment un forat de lava, i que volaran en espirals al voltant de qualsevol àrea a punt d'entrar en erupció.

Però no és un forat el que gairebé els mata a tots dos.

En alguns llocs, piles de detritus tirades des dels forats constitueixen les llars per a les criatures atretes per la facilitat de fer túnels en aquest material solt. És d'un d'aquests grans i dispars monticles d'on ve l'atac.

La Lanoree mai ha vist un tygah de flames, però ha sentit parlar d'ells. Quan era una nena creia que eren un mite inventat pels seus pares per espantar-la. Mentre va créixer, va escoltar històries i va veure aquells pocs i rars holos fets de les criatures evasives. I dies abans que el seu viatge comencés, els seus pares els van advertir a tots dos.

Crema des d'un buit ocult al cim del monticle, arbres trencats i pedres esmicolades entrant en erupció mentre baixa la costa cap a ells.

-Dal! -crida la Lanoree, però ell ja està caminant cap endavant per trobar-se amb la bèstia-. No, Dal, Jo puc...

-Calla! -crida ell. Ha desembeinat la vella pistola del seu cinturó.

El tygah de flames és un de gran, la seva longitud era fàcilment el doble de l'altura de la Lanoree, el seu cap tan alt com la seva espatlla, cadascuna de les seves sis pesades potes de la mida del seu cap. El foc surt de les puntes de les seves urpes i brilla en les empremtes que deixa enrere. És escamós, la seva pell oliosa es flexiona i reflecteix el sol en franges multicolor; la seva cua dóna fuetades de foc blanc per l'aire; els seus ulls cremen; i la seva boca plena de dents brilla amb una boira de calor. És tan bonic com mortal.

En Dal dispara quan la bèstia està a trenta passos. Ni tan sols s'atura. Ell s'ajup i dispara de nou, i la Lanoree pot veure el retrocés de l'arma vella. El tygah es queixa, una inundació de sang inflama l'aire sobre la seva espatlla, i accelera el seu atac.

La Lanoree pot aturar-lo, està segura. Té un cop de puny de Força preparat per atordir-lo, i un cop immòbil pot acostar-se i donar una tirada en els músculs de les cames, respirar la Força, i proporcionar tant dolor a la criatura que sortirà cames ajudeu-me i fugirà.

Si cal, pot matar-ho.

Però ella vacil·la. Abans a Qigong Kesh va avergonyir a Dal, posant aquesta imatge de la llar en la seva ment quan ell ni tan sols l'havia convidat a entrar. Ell necessita recuperar-se d'això. Si ella derrota al tygah de flames per ell, només serà un altre desplegament de què inadequada i com de forta s'està tornant.

Així que s'atura però es manté preparada.

En Dal esquiva cap als costats, i dispara gairebé a cegues al costat de la criatura. Rugeix i s'agita, i ell bota sobre la seva esquena, disparant un cop més fins i tot abans d'aterrar. És l'atletisme i la força el que el dirigeixen, no el poder de la Força, però l'efecte és encara el mateix. La criatura està confusa i adolorida. A mesura que es balanceja per colpejar-lo amb una de les seves potes enormes, en Dal ja està ajupit i preparat per propiciar el tret final en el seu ull.

Es posa a la rereguarda, el foc brillant de les seves urpes en fuets abrasadors.

En Dal somriu. Prem el gallet.

No passa res.

Mentre la Lanoree veu la sorpresa a la cara d'en Dal, el tygah trontolla cap endavant i li dóna una urpada amb una gran pota.

En Dal és portat a un costat, esgarrapat i xocant contra el terra dur. Serps de foc s'enrosquen en els seus braços i espatlles.

La Lanoree dirigeix ​​un cop de puny de Força pesat al tygah i el copeja a un costat. Un ull en Dal -s'està retorçant al terra ara, girant-se per extingir les flames- ella dirigeix ​​un altre cop de puny al pit de la bèstia, empenyent fort, sentint el poder de la Força a través d'ella i cap a l'animal enfurismat.

Crida de dolor, un so sorprenentment humà. El foc raja de la seva boca i ennuvola l'aire. Cendres cauen.

Una oportunitat, pensa la Lanoree, i s'atura i es reté. Manté les seves mans aixecades, preparant-se per llançar una empenta més pesada, més dura del que ho ha fet abans. Per un moment creua la seva mirada amb la de la criatura, i entén el dolor que ella pot infringir-li.

-Vés -Diu la Lanoree, empenyent contra la ment de la bestiola conforme ella parla.

El tygah de flames mira una vegada al Dal i llavors se'n va botant, tornant al voltant del turó del qual va emergir i desapareixent en la distància.

La Lanoree deixa sortir un sospir d'alleujament i llavors va cap al Dal.

-Podia haver-lo matat -diu ell.

-La teva pistola va fallar. Gairebé et tenia. -La Lanoree està sorpresa de l'enuig de la seva veu, ferit.

-Jo estava lluitant amb ell, no tu.

-T'he salvat, Dal -diu ella.

-No. -Continua de manera vacil·lant, la roba encara fumejant on ell havia apagat les flames. Sembla furiós i trist al mateix temps-. No, la Força m'ha salvat. -Ell està tremolant ara per les cremades que ha patit.

Puc guarir aquestes, pensa Lanoree.

-Hauries mort. -Ella està plorant llàgrimes en silenci.

Però en Dal només sembla amargat.

-Almenys hauria mort lliure. Com un home. -Ell li gira l'esquena, i la seva fredor fa més que posar-la trista.

Per primera vegada, el seu germà l'espanta.

Següent