Emboscada a Corèllia (I)

EMBoSCADA A CoRÈLLiA



 

TRILOGIA DE CORÈLLIA 1


Roger MacBride Allen 

1

Secrets visibles

-Molt bé, Chewie. Prova ara.

En Han Solo es va tornar a ficar el comunicador a la butxaca i va fer unes quantes passes, allunyant-se del Falcó Mil·lenari amb una expressió preocupada a la cara. Aquesta vegada hauria de funcionar. Però això era el que havien suposat la vegada anterior, i la que l'havia precedit. Des d'on estava podia veure els espiells de la cabina del Falcó, i en Chewbacca tampoc semblava molt segur. Va veure com en Chewbacca allargava les mans cap als controls d'ascens. En Han es va adonar que havia estat contenint l'alè, i es va obligar a expirar.

El Falcó Mil·lenari va tremolar lleument sobre la seva pista i després va començar a ascendir lentament per l'aire del crepuscle. Chewie va seguir fent-lo pujar fins que les plataformes de suspensió del Falcó van estar a l'alçada dels ulls d’en Han, i després va mantenir la nau en aquella posició.

En Han va tornar a treure el comunicador de la seva butxaca i va parlar per ell.

-Molt bé -va dir-. Sí, fantàstic. Ara connecta els escuts.

L'aire va semblar vibrar al voltant del Falcó, ondulant amb un feble tremolor iridescent que va desaparèixer gairebé de seguida.

En Han va retrocedir un parell de passos més, no desitjant estar tan a prop quan Chewie desconnectés els repulsors.

-Bé, Chewie, repulsors... Fora!

La brillantor dels repulsors es va afeblir i el Falcó va descendir bruscament... i es va aturar, quedant suspès en l'aire amb les plataformes de suspensió flotant sobre el sòl a l'altura de la cintura d'en Han. Espurnes i centelleigs van cremar i parpellejar aquí i allà sota el casc mentre les xarxes dels camps d'energia oscil·laven sota la tensió.

-Bé -va dir en Han-. Molt bé.

A part de disparar un turbolàser a boca de canó contra la nau, allò era la millor prova de la resistència global del camp que podies obtenir. Si els escuts aconseguien suportar el pes de la nau, llavors podrien...

De sobte els guspirejos es van tornar més brillants i nombrosos, just sota la plataforma de suspensió número dos.

- Connecta els repulsors, Chewie! Va a...

Els escuts del darrere van cedir de sobte amb un tremolós esclat de llum. Les plataformes de popa van colpejar la pista amb un impacte tan potent que va fer caure al Han i va fer que els seus ossos vibressin. L'extrem davanter de la nau va quedar suspès en l'aire mentre la meitat posterior rebotava sobre els seus pistons hidràulics i tornava a pujar per sobre de la pista.

Els escuts davanters van deixar de funcionar quan la popa de la nau va arribar al punt més alt del seu balanceig. Els repulsors davanters van cobrar vida amb una espurna en aquell mateix instant. Els repulsors del darrere van entrar en acció, encenent-se una fracció de segon després que les unitats de davant i amb un feble parpelleig. Xocar amb el paviment d'aquella manera no havia fet cap bé a les bobines dels repulsors del darrere, això era segur. Així i tot, Chewie havia calculat magníficament la recuperació. En Han havia vist naus girant sobre si mateixes fins a acabar amb el sostre a terra mentre intentaven recuperar-se d'una suspensió mitjançant els escuts que no havia sortit bé.

En Chewie va anar fent baixar el Falcó fins a posar-lo suaument i va desconnectar els repulsors. Un instant després la passarel·la va sorgir del casc i Chewie va baixar per ella, clarament molt poc satisfet amb la situació. El wookiee va emetre un sorollós bramul, va girar sobre si mateix, va pujar per la passarel·la i va tornar a baixar un moment després amb un equip calibrador d'escuts a les mans.

La qual cosa era tot un problema. Després de tots els anys que en Han portava al costat d’en Chewie, sabia que no podia permetre que un wookiee frustrat desfogués seves emocions reprimides en un treball de reparació. Hi havia tantes probabilitats que en Chewie arrenqués d'arrel el generador dels escuts com que el recalibrés.

-Ah... Potser no sigui tan bona idea, Chewie. Deixem-ho per ara. Ja seguirem demà.

En Chewbacca va rugir i va llançar la caixa d'eines de recalibració a terra.

-Ho sé, ho sé, ho sé -va dir en Han-. Està exigint més temps del que hauria, i ja estàs fart de reforçar subsistemes que vam optimitzar la setmana passada. Però amb una nau com el Falcó les coses sempre són així. És un instrument que s’ha d’ajustar molt delicadament. Qualsevol cosa afecta tota la resta. Fes canvis en un sistema i tota la resta reacciona. L'única manera de no haver de passar per això seria desmuntar la nau i començar partint de zero..., i tu no vols desmuntar el Falcó, oi?

En Chewie va tornar la mirada cap a la nau amb una expressió que va indicar al Han que seria millor que no abusés de la seva sort demanant-li una resposta negativa a aquella pregunta. El wookiee mai havia estat tan profundament encapritxat amb el Falcó com Han, i fins i tot en Han sabia que la seva vella amiga hauria de ser jubilada algun dia. Tard o d'hora acabaria en un munt de ferralla..., o més probablement en un museu. Era una idea bastant estranya, però després de tot el Falcó havia fet història en més d'un aspecte.

Però en aquell moment l'important era calmar en Chewbacca, o allunyar al wookiee del sistema dels escuts..., o, preferiblement, les dues coses.

-Demà -va dir en Han-. Demà tornarem a intentar-ho. De moment ho deixarem, d'acord? De tota manera, la Leia probablement ens està esperant per sopar.

La menció del menjar va semblar millorar considerablement l'estat anímic d’en Chewbacca, tal com en Han havia esperat que faria. Manegar wookiees era una feina a jornada completa, i en alguns casos la jornada completa es quedava curta. De tant en tant en Han es preguntava quant esforç invertia en Chewbacca a manegar-lo a ell. Però aquest era un altre assumpte en què pensaria després. Ja era hora de donar per acabat el dia.

Era sorprenent com canviaven els temps i com canviava la vida. Després de totes aquelles situacions desesperades, totes les batalles, totes les captures i rescats i riscos i victòries per les que havia passat en Han, de sobte tot es reduïa a tornar a casa per sopar. «Ara tinc una família», es va dir, encara una mica sorprès davant aquell fet. I el més sorprenent de tot potser fos com li agradava aquest nou Han.

En Han Solo va alçar la mirada cap al cel crepuscular de Coruscant. Quant de temps havia transcorregut? Divuit anys? Sí, havien transcorregut divuit anys des que havia estat contractat per treure de Tatooine a un vell boig anomenat Ben Kenobi i a un noi anomenat Luke Skywalker. Acceptar aquella feina havia canviat la seva vida per sempre..., i si volies posar-te en pla grandiós, podies dir que també havia canviat el curs de la història galàctica.

Havien transcorregut nou anys des de la derrota del Gran Almirall Thrawn i el Mestre Jedi Fosc; nou anys des del naixement dels bessons, i molt poc més de set des que va néixer l’Ànakin.

- Capità Solo?

Una veu femenina el va treure de la seva abstracció. La veu era greu i una mica gutural, i arribava de darrere d'ell. En Han no la va reconèixer. La veu desconeguda sonava vagament i inexplicablement perillosa. Era una miqueta massa calmada, massa freda i segura de si mateixa.

-Sí -va replicar, tornant-se lentament-. Em dic Solo.

Una humana no molt alta, prima i de pell fosca va sorgir de les ombres al costat de l'entrada de l'hangar. Portava un uniforme blau fosc que podia ser d'una de les branques de l'Armada de la República, però que també podia no ser-ho. En Han no estava molt al corrent del que vestia l'Armada de la República últimament.

- I qui pot ser vostè? -Va preguntar.

La dona va anar cap a ell, somrient sense immutar-se. En Han ja podia veure-la una mica millor. Era jove, potser vint anys estàndard com a molt. Els seus ulls estaven una mica més separats del normal, i eren lleument vidriosos. La seva mirada semblava una mica descentrada, com si fos gairebé guenya però sense arribar a ser-ho. Estava mirant-lo fixament, i no obstant això en Han va tenir la clara impressió que també estava mirant per sobre de la seva espatlla, veient una cosa que es trobava entre ell i l'horitzó..., o veient la galàxia. La seva cabellera negra com la nit estava recollida en una complexa trena enroscada sobre del seu cap.

-M'alegro de conèixer-lo -va dir-. Pot dir-me Kalenda.

-D'acord -va dir en Han-. Puc dir-li Kalenda. Bé, té alguna cosa més que dir-me part del seu nom?

-Que tinc una feina per a vostè.

La seva rèplica va agafar desprevingut al Han. Un treball? Va estar a punt de respondre amb alguna observació burleta, però es va contenir. Allò no tenia sentit. Estava clar que sabia qui era el Han, la qual cosa no tenia molt de mèrit ja que en Han, la Leia i en Luke eren famosos en tota la República. Però si sabia qui era, llavors hauria hagut de saber que ja no estava disponible per a ser contractat pel primer que aparegués. Alguna cosa no anava bé.

-Segueixi -va dir en Han, esforçant-se per mantenir el seu to el més neutre possible.

La Kalenda va desviar aquella estranya mirada seva de tal manera que els seus ulls es van tornar gairebé per complet, però no del tot, cap a on estava en Chewbacca.

-Potser hauríem de parlar sols -va dir en veu baixa.

En Chewie va deixar escapar un grunyit ofegat, i en Han ni tan sols es va molestar a tornar el cap per mirar al wookiee per sobre de la seva espatlla. Sabia què veuria si ho hagués fet. Endavant, que Kalenda tirés un bon cop d'ull als ullals d’en Chewie.

-Potser no ho hauríem de fer -va dir-. No vull sentir res que hagi de dir-me i que en Chewbacca no pugui sentir.

-Molt bé -va dir la Kalenda-. Però potser almenys els tres podríem parlar en privat.

-Perfecte -va dir en Han -. Pugi al Falcó.

La Kalenda va arrufar les celles. Estava clar que aquella idea tampoc li agradava gaire. El Falcó era territori d’en Han.

-Molt bé -va dir.

En Han va assenyalat la nau amb un gest del seu braç i es va inclinar davant la Kalenda d'una manera gairebé imperceptible, just el suficient per deixar clar que el seu gest era sarcàstic.

-Per aquí -va dir.

L’androide d'exploració va pujar silenciosament fins a col·locar-en posició, va passar per sobre del mur de la pista i després va baixar darrere d'un munt de caixes per ocultar-se. Estava pintat de negre, i era pràcticament invisible entre les cada vegada més fosques ombres. L'androide va veure com els dos humans i el wookiee pujaven a la nau.

Va desplegar una sonda de vigilància auditiva i la va apuntar cap al Falcó Mil·lenari. Després d'un moment de vacil·lació, es va acostar una mica més a la nau. Fer-ho suposava exposar-se a un major risc de ser detectat, però els propietaris de l'androide d'exploració l’havien programat perquè assignés una elevada prioritat a espiar precisament aquella mena de reunió. L’androide va decidir que el risc valia la pena si els seus amos podien obtenir una bona gravació de la conversa que estava a punt de tenir lloc.

La Kalenda va pujar per la rampa i va entrar a la nau amb Han i Chewie seguint-la. Potser hauria estat més cortès precedir-la, però en Han volia irritar-la i tenia el pressentiment que no era la classe de persona a la qual li agradava tenir gent al darrere. Han no podia deixar passar per alt l'oportunitat de posar-la una miqueta nerviosa. La Kalenda va arribar al final de la rampa i va avançar amb pas àgil i decidit cap a la sala.

En Han va necessitar un parell de moments per caure en el compte que la Kalenda mai havia estat a bord anteriorment. Hauria d'haver-se detingut al final de la rampa, no sabent on anar a continuació. En comptes d'això, ja estava asseguda al seient més còmode de la sala gairebé abans que en Han i en Chewie arribessin al compartiment. Devia haver tret uns plànols d'algun lloc i haver-se après de memòria la disposició interna de la nau. Acabava de demostrar la quantitat d'investigacions que havia fet sobre en Han i quant sabia sobre ell.

Molt bé. Era just, no? Si en Han volia jugar amb ella, era lògic esperar que la Kalenda també practiqués unes quantes juguesques amb ell.

-Excel·lent -va dir mentre s'asseia. Chewie va romandre dempeus, i va donar la casualitat que fent-ho va bloquejar la sortida del compartiment-. Ho sap tot sobre mi, fins als esquemes de la meva nau -va seguir dient-. Té recursos. Ha fet els seus deures. Això no m'impressiona.

-No, suposo que no -va dir la Kalenda-. Vostè probablement és un home bastant difícil d'impressionar.

-Intento ser-ho -va replicar en Han-. I en aquests moments el que m'agradaria és tornar a casa per estar amb la meva dona i la meva família. Per a què em volia veure?

-Per parlar de la seva dona i la seva família -va dir la Kalenda sense parpellejar.

La seva estranya mirada gairebé guenya va semblar centrar-se i veure a la perfecció, i la va clavar en Han per contemplar-lo amb la cara endurida i totalment buida d'expressió.

En Han es va encarcarar i es va inclinar cap a ella, i en Chewie va mostrar els seus ullals. La seva família havia estat exposada a massa perills massa vegades perquè en Han pogués prendre’s ni que fos la més lleugera al·lusió al perill d'una altra manera que no fos molt seriosament.

-Les amenaces tampoc m'impressionen -va dir, en un to de veu tan dur com el seu rostre -. Amb en Chewbacca a prop, les persones que les fan no viuen molt de temps. Així que esculli les seves properes paraules amb molt de compte.

El compartiment va quedar en silenci durant un moment, i la Kalenda va seguir mirant al Han, els seus ulls es van trobar amb els d'ell.

-No estic amenaçant la seva família -va dir, i la seva veu seguia estant buida de tota expressió -. Però a la Intel·ligència de la Nova República li agradaria... utilitzar-la. I a vostè.

La Intel·ligència de la Nova República? Què dimonis havia impulsat a l’INR a acudir a ell? Si en Han era una persona massa coneguda per dedicar-se al contraban, era decididament massa coneguda per servir com espia. Fins i tot deixant de banda això, i fos quin fos el govern al qual servien, a Han no li agradaven massa els espies governamentals.

-No està millorant les seves probabilitats de sobreviure -va dir-. Com van a «utilitzar-nos»?

-Sabem que aniran a Corèllia -va dir la Kalenda.

-Un treball magnífic -va replicar en Han-. Han de tenir un equip d'investigadors de primera classe que examinen les notícies cada dia sense descansar mai. El nostre viatge a Corèllia no és exactament alt secret.

De fet, en realitat el viatge més aviat era el que es considerava notícia digna de titulars en aquells temps de pau i tranquil·litat. La Leia formaria part de la delegació de Coruscant enviada per una important conferència comercial al planeta Corèllia.

Se suposava que seria el primer pas per a la reobertura de tot el Sector Corellià. El sector sempre havia estat una part de l'Imperi molt centrada en si mateixa, i abans d'això havia format part de l'Antiga República. Quan en Han va marxar, Corèllia havia passat de no prestar atenció a l'exterior a tornar-se declaradament hermètica i amant del secret.

Les coses no havien millorat molt en cap aspecte des que la Nova República es va fer càrrec del govern galàctic. Era realment molt estrany trobar-se amb algun esment del Sector Corellià en què no apareixen paraules com «insular», «paranoide» o «desconfiat». La Leia havia considerat com un triomf merament aconseguir que els corellians accedissin a celebrar la conferència en el seu món.

-L'assistència de la seva dona ha estat difosa, sí -va dir la Kalenda-. Però hi ha hagut molt poca o cap esment que vostè o els seus fills vagin a anar.

- A què ve tot això? -Va preguntar en Han-. La meva dona va a assistir a una conferència en el meu món natal. I què? Jo aniré també, i ens emportarem als nens amb nosaltres. Els hi agradarà que els ensenyem el lloc del que va venir el seu vell pare. És això un crim? Hi ha alguna cosa sospitosa en això?

-No -va dir la Kalenda -. Encara no. Però ens agradaria tornar-ho sospitós.

-Ara sí que ha aconseguit que em perdi del tot. Chewie, si el proper que digui no aclareix tot aquest embolic, tira-la de la nau.

Chewie va deixar escapar un so meitat xiscle i meitat udol que pretenia posar nerviosa al seu visitant.

-Això vol dir que té moltes ganes de fer-ho -va dir en Han-. Bé... Aquesta és la seva gran oportunitat de dir-me clarament i concisa què és tot això. No més endevinalles.

La Kalenda havia perdut una part de la seva impassibilitat, però no tota. En Han ho va haver de reconèixer. Fins i tot la vaga idea d'haver d’enfrontar-se amb Chewie n'hi havia prou per fer que la immensa majoria de les persones perdessin el control dels seus nervis.

-Està passant alguna cosa al Sector Corellià -va dir-. És una cosa gran, i fa molta pudor. No sabem què és. L'única cosa que sabem és que hem enviat a mitja dotzena d'agents..., i que cap d'ells ha tornat. Cap d'ells ha aconseguit enviar ni un sol informe.

Aquella notícia va deixar bastant impressionat al Han. L’INR era molt, molt bona en el que feia. Era la successora de les velles xarxes d'espies rebels que havien sorgit durant la guerra contra l'Imperi. Qualsevol persona o cosa que pogués matar o capturar agents de l’INR quan li vingués de gust era una força amb què calia comptar.

-Em sap greu saber-ho -va dir en Han-. Però què té a veure això amb la meva família?

-Volem enviar un altre equip, i volem proporcionar-li cobertura. Aquí és on entren vostès.

-Escolti, Kalenda, o com vulgui que es digui realment: si els corellians són tan paranoics com està dient que són, probablement ja sospiten de mi. No sóc el tipus de persona a la qual se li dóna bé l'espionatge. Ni tan sols seria un bon aficionat. No sóc un home molt subtil. Si no els hi han dit això ja, és que els seus arxius no són tan bons.

-Oh, naturalment que ens ho han dit -va replicar la Kalenda-. I no necessitàvem que ens diguessin això, perquè tothom ho sap ja. Els corellians l’estaran vigilant com falcons. No volem que faci res excepte actuar d'una manera sospitosa.

-No ho entenc-va dir en Han.

-Volem que actuï el més sospitosament possible -va dir la Kalenda-. Sigui visible. Procuri destacar en tot moment. Faci preguntes molestes i indiscretes. Ofereixi suborns a les persones menys adequades en el pitjor moment possible. Actuï com un pèssim aficionat. Volem que atregui la seva atenció i que els distregui mentre introduïm als nostres autèntics equips.

- Què hi ha de la meva família? -Va preguntar en Han-. Què hi ha dels meus fills?

-Per ser-li sincera, els seus fills tenen una certa reputació pròpia. Dubto molt que haguéssim arribat a posar-nos en contacte amb vostè si no estiguessin inclosos en el viatge. Estem donant per fet que per si sols ja n'hi haurà prou per produir seriosos maldecaps entre l'oposició.

-El que vull saber és si correran perill -va dir en Han-. No estic tan segur que hagi de portar-los allà si les coses estan tan malament com diu.

La Kalenda va titubejar una mica abans de respondre.

-La situació a Corèllia és inestable, i no hi ha dubte d'això. No obstant això, si la nostra comprensió de la situació és correcta, el paper que li demanem que interpretin no els exposarà a cap risc addicional. La família continua sent molt respectada a Corèllia. Involucrar membres innocents de la família en una disputa de qualsevol classe està considerat com altament deshonrós. Vostè ho hauria de saber.

Hi havia alguna cosa en el seu to de veu durant aquella última resposta que va fer pensar al Han. Era com si estigués parlant d'alguna cosa més que la tradició planetària, quelcom molt més concret que això i que l'afectava personalment. El problema era que no tenia ni idea de què podia ser. Sabria l’INR coses sobre el passat d’en Han que aquest ignorava? En Han va clavar la mirada en els estranys ulls de la Kalenda i va decidir que no volia preguntar-li-ho.

-Si he entès bé el que està dient -va dir per fi-, vostè creu que el que m'estan demanant que faci no donarà com a resultat que Corèllia sigui més perillós per als meus fills del que ho seria en altres circumstàncies. És correcte això?

-Sí -va dir la Kalenda.

La seva resposta no va deixar satisfet al Han, tenia el pressentiment que «si» era una resposta veraç, però no completa.

-Molt bé -va dir-. Ara, la propera pregunta que vaig a formular li faig com a pare i com a corellià que creu que és deshonrós involucrar els innocents. Seria perillós portar els meus fills a Corèllia?

La Kalenda es va recolzar en el seu seient i va sospirar. Tota la gèlida seguretat superficial es va esvair de cop, i en Han va poder veure dubte i incertesa. Era com si l'agent de l’INR s'hagués esfumat sobtadament i la persona que estava darrere d'ella estigués apareixent per fi.

-D'acord, prescindiré dels embuts -va dir-. No si ho expressa d'aquesta manera, entén? Però juro pels sols foscos que preferiria que no m'hagués fet aquesta pregunta. Sincerament, no ho sé. El problema és que no sabem què està passant allà. Per això necessitem fer tot el que puguem per introduir agents en aquest planeta i esbrinar-ho. Però en aquests moments hi ha nens a Corèllia. Corren perill? És Corèllia un lloc amb més riscos que Coruscant? Gairebé segurament sí, encara que no puc dir en quin grau. D'altra banda, el viatge en si ja és més perillós que quedar-se a casa. Potser mai haurien de viatjar. Si l'únic que li preocupa és evitar tots els riscos, llavors agafi als seus fills i amagui’ls en una caverna per estar segur que es troben fora de perill. Però vol viure d'aquesta manera?

En Han va clavar la mirada en aquells estranys ulls que semblaven veure coses que no hi eren. En els vells temps, en els seus dies d'aventures i temeritats, ni tan sols s'ho hauria pensat dues vegades abans de sortir disparat cap al pitjor perill imaginable. Però la paternitat canviava als homes. No era només que no voldria posar en perill als seus nois. Era una cosa que anava més enllà d'això. En Han tampoc volia córrer perills innecessaris, i no perquè tingués por a la mort, sinó perquè la idea de deixar sense pare als seus fills també era una cosa que havia d'introduir en l'equació.

Però suposant que fiqués els seus fills en una caverna i que fes que estiguessin vigilats contínuament, que passaria si després afegia una allau subterrània a la suposició? O què passaria si realment aconseguia protegir els seus fills de tot perill? Quina classe de vida tindrien llavors? I com es podia esperar que s'enfrontaren a un món ple de risc i perills com adults si mai s'havien enfrontat a ells mentre creixien?

No hi havia respostes completes ni certeses totals. El risc era una part de la vida, i havies de portar la teva porció de risc juntament amb tota la resta. Però també hi havia qüestions d'honor i deure. Si hi havia problemes a casa, al sector on havia nascut en Han, quina classe d'home seria si podia ajudar i no ho feia?

També hi havia un altre factor més. Després de tot, la Leia era la Cap d’Estat. Havia estat rebent informes sobre Corèllia dels serveis d'intel·ligència. Havia d'estar al corrent de la situació, i era molt probable que fins i tot conegués el fet que alguns agents de l’INR havien desaparegut. Així i tot, estava disposada a portar els seus fills en el viatge. Això era una resposta suficient per al Han.

-Gràcies -va dir-. Sempre agraeixo una resposta clara. Bé, anirem a Corèllia..., i faré tot el que pugui per comportar-me d'una manera sospitosa. Tinc la sensació que és un tipus d'activitat que encaixarà molt bé amb les meves dots naturals.

-Oficialment, m'alegra sentir això -va dir la Kalenda-. Però extraoficialment..., molt extraoficialment... Bé, no li culparia si decidís no anar-hi.

-Anirem -va dir en Han-. No permetrem que la por ens impedeixi viure la nostra vida.

- Així, sense més? -Va preguntar la Kalenda-. Sense ni tan sols fer cap pregunta? L’INR no té molta informació, però no hauria de saber el que sabem?

Chewie va emetre un ronc clapoteig gutural, l'equivalent wookiee a una rialleta, i després va grunyir una rèplica.

- Com? -Va preguntar la Kalenda-. Què té tanta gràcia? Què ha dit?

En Han va somriure, encara que l'acudit fos més o menys al seu càrrec.

-Alguna cosa sobre que mai he permès que els fets o la informació interferissin en les meves decisions -va dir-. Però, parlant molt seriosament, potser es tracti senzillament que com menys sàpiga, millor. Si vol que vagi ensopegant d'una banda a un altre com un estúpid ignorant, potser ho faré millor si la meva ignorància és real.

-La veritat és que gairebé ens esperàvem que diria això -va replicar la Kalenda.

-Si em coneixen tan bé, llavors el pròxim que hauria d'esperar sentir-me dir és que és l'hora de sopar i que la meva família m'està esperant.

La Kalenda es va aixecar.

-Molt bé. -Es va girar cap en Chewbacca, que seguia bloquejant l'entrada -. Si el seu amic em disculpa... -Va dir, clavant la mirada al Chewie.

El wookiee va deixar anar una mena d’esbufec ​​i la va deixar passar.

Després que se n'hagués anat, Chewie es va tornar cap al Han.

-Ho sé, ho sé -va dir en Han-. Estàs a punt de dir que tot això no és cosa meva. Però els nostres agents s'estan esvaint en el meu món natal. És la meva gent la que està fent això? Va dir que alguna cosa va malament en el Sector Corellià, en el meu sector... Hauria de limitar-me a girar-me d'esquena? Vinga, digues-m'ho. Què hauria d'haver dit?

Chewie no tenia cap resposta per a aquella pregunta. El que va fer va ser grunyir i tornar cap a la cabina. En Han va seguir per ajudar-lo a desconnectar els sistemes de la nau.

Però el wookiee es va quedar immòbil a l'entrada de la cabina, detenint-se tan de sobte que en Han gairebé va xocar amb la seva esquena.

- Ep! -Va exclamar-. Què estàs...?

Chewie va moure el seu braç esquerre molt lentament cap enrere fins que va quedar darrere de la seva esquena. Després va demanar silenci amb un gest de la mà esquerra mentre mirava cap endavant, clavant els ulls al visor de la cabina. En Han es va quedar totalment immòbil i va intentar veure alguna cosa. No va veure res, però això li va dir tot el que necessitava saber. Hi havia un androide d'exploració o tafaner viu a prop. Chewie havia detectat alguna cosa, qualsevol classe de minúscul moviment. Cap altra cosa explicava la seva reacció.

- Què... farem sobre els escuts? -Va preguntar en Han, intentant que la pregunta sonés natural i convincent.

En Chewbacca de seguida va comprendre el que pretenia i va grunyir una resposta igualment natural i despreocupada mentre es deixava caure al seient del copilot. En Han va seguir la direcció de la mirada d’en Chewie mentre el wookiee examinava els seus panells. Han va veure com els ulls d’en Chewie s'esmunyien veloçment cap a les caixes amuntegades en un extrem de la pista i romanien clavats en elles durant un moment. Bé, així que es tractava d'això.

En Han es va asseure al seient del pilot i va intentar pensar a tota velocitat. Algú o alguna cosa havia estat escoltant la seva petita xerrada amb la Kalenda. El fet que el tafaner seguís allà fora només podia significar que tenien l'esperança de sentir alguna cosa més. En cas contrari, el tafaner s'hauria anat res més marxar la Kalenda.

I això significava que l'única possibilitat de capturar al tafaner seria mantenir-lo ocupat fins que en Chewie i ell haguessin aconseguit ordir algun pla. Seria millor fer alguna cosa que sonés interessant.

-Això té bon aspecte pel que fa al repulsor -va dir en Han-. Però si la nostra visitant tenia raó, les fallades dels sistemes seran el menor dels nostres problemes.

Chewbacca es va tornar cap al Han i el va mirar. El wookiee semblava una mica sorprès.

-Oh, sí -va dir en Han, improvisant de la millor manera que sabia fer -. A jutjar pel que estava dient, tindrem moltes coses de què parlar durant el trajecte. Si sabem jugar correctament les nostres cartes, obtindrem molts beneficis.

Això hauria de ser prou intrigant per mantenir interessats als seus amics. En Han va moure les mans, assegurant-se que no podien ser vistes pels espiells de la cabina. Es va assenyalar i després va moure els primers dos dits d'un costat a un altre en una pantomima de caminar. Després va assenyalar l'exterior, i va fingir que estrenyia un gallet.

Chewie va assentir amb una inclinació de cap gairebé imperceptible i després es va assenyalar a si mateix i va assenyalar cap avall, indicant que romandria on era, i després va fregar els controls del canó làser ventral amb les puntes dels dits. En Chewbacca va expressar el seu acord sobre el tema dels beneficis amb un esbufec ​​i va assentir una mica més emfàticament en benefici de qualsevol que estigués fora.

-Escolta -va dir en Han-. Acaba la desconnexió, d'acord? Vull fer una ullada a les plataformes posteriors per veure si han patit algun dany.

Chewie va assentir. En Han va lliscar la seva mà esquerra sota el seient del pilot i va treure el petit desintegrador que hi guardava. No era l'armament més poderós imaginable, però sí que era prou petit per poder amagar-ho en el palmell de la mà.

En Han es va aixecar i va anar cap la comporta. Va avançar cap a la passarel·la desplegada, movent-se amb el que confiava que fos un caminar relaxat i lliure d'apressament. Si ell i Chewie eren millors actors del que pensava Han, o si el seu tafaner era una mica més crèdul del que és habitual, encara seguirien tenint companyia.

Va baixar per la passarel·la, xiulant desanimadament per a si mateix, i es va aturar al final d'ella. Va badallar i es va estirar en el que esperava que fos una exhibició convincent. Després va anar fins a babord, com si es disposés a envoltar la nau per fer una ullada als suports de suspensió posteriors.

Fent-ho va arribar fins al munt de caixes. Qualsevol persona o cosa que estigués amagant-se darrere d'elles hauria de retrocedir una mica i ficar-se al racó per no ser visible. En Han va moure la mà esquerra, assegurant-se que el seu cos la mantenia oculta, i va col·locar el desintegrador en posició de fer foc. Va reprendre el seu tranquil avanç cap a la part posterior de la nau..., i de sobte va canviar de direcció i va córrer en línia recta cap a les caixes, movent-se el més de pressa possible amb el desintegrador preparat per disparar.

Va poder veure de cua d'ull com el canó làser ventral sorgia de la seva cavitat i feia foc. El canó va anar escombrant les caixes d'estribord a babord, empenyent al seu visitant cap al Han. Les caixes van esclatar sota aquell diluvi de foc, i les flames van il·luminar la pista.

I de sobte, amb els encegadors esclats estroboscòpics del canó làser parpellejant, hi va haver la claredat suficient perquè en Han pogués veure la cosa que estava perseguint.

Un androide d'exploració, un vell model explot imperial, estava suspès a l'aire a menys de deu metres d'ell amb els seus vuit amenaçadors braços sensors penjant de la rodona massa central que era el seu cos. El canó làser va deixar de disparar i la foscor va tornar a l'instant. Chewie no volia córrer el risc que un tret encertés al Han. Era tota una mostra de consideració per part seva.

Fins i tot sense els feixos làser, les caixes en flames desprenien la claredat suficient perquè en Han pogués veure al seu adversari. Però si en Han podia veure l'androide d'exploració, l'androide d'exploració també podia veure'l a ell. Un dels seus braços va girar per apuntar-lo amb el làser que portava incorporat.

En Han va disparar sense desaprofitar ni un segon a formar un pensament conscient i, per sort o per bona punteria, el seu tret va arrencar el desintegrador del braç de l'androide.

Però la pèrdua del desintegrador no va frenar l'androide en el més mínim. Va alçar un altre braç, un que acabava en una agulla d'aspecte temible, i es va llançar sobre el Han. En Han es va tirar a terra i va rodar sobre la seva esquena mentre l'androide atacava, desplegant aquell braç-agulla per travessar-li el pit. El braç va baixar i en Han va completar el seu gir, aconseguint esquivar-lo per una fracció de segon. El braç-agulla es va incrustar al permacret i va quedar encallat allà durant un moment.

En Han va disparar contra l'androide, però el primer tret devia haver estat un cas de bona sort, ja que aquella vegada va fallar per complet. Va tornar a prémer el gallet i no va passar res. La diminuta cèl·lula d'energia del desintegrador de butxaca s'havia consumit amb només dos trets. En Han es va incorporar i es va adonar que estava atrapat. L'androide va treure el seu braç-agulla del permacret i es va tornar cap al Han, preparant-se per acabar amb el seu enemic.

Un solitari feix d'energia va sorgir del canó làser del Falcó i va encertar de ple al cos de l'androide. L’horrorosa màquina va caure a terra, i en Han va començar a respirar de nou.

Chewie va arribar corrent un moment després amb una vareta lumínica a la mà. La va dirigir cap a l’androide i va mirar al Han, i després va deixar escapar una complicada sèrie de grunyits i rugits bombolles.

-Sí, ja ho veig -va dir en Han-. És un androide d'exploració imperial. Almenys tindrà vint anys. Algú el va treure de no sé on i el va reprogramar.

Chewie es va agenollar al costat de l’androide i el va il·luminar amb la seva vareta. Després va alçar la mirada cap al Han i va bordar una pregunta.

-Perquè els imperials no programaven a aquests trastos per a què es comportessin d'aquesta manera -va dir en Han-. Se suposava que no havien de lluitar, sinó espiar. Si eren descoberts i no podien fugir, llavors transmetien les seves dades mitjançant un feix concentrat i després s'autodestruïen. Aquest va intentar escapar obrint-se pas a trets. I no em preguntis el que ens diu això, perquè no ho sé.

Però en Han ho sabia, almenys en part. El que deia era que algú estava decidit a jugar fort. Quant a quin era el joc o qui eren els jugadors, en Han no tenia ni la més mínima idea. Però havia de ser alguna cosa relacionada amb Corèllia. Sí, havia de ser això.

En Han va contemplar la màquina morta il·luminada per les flames que anaven consumint les caixes i es va preguntar què havien de fer amb les restes de l'androide. El fet que hagués estat precisament allà, en aquell moment i lloc determinats, tancava unes quantes connotacions desagradables. Si els agents de l’INR estaven sent seguits, en Han no anava a anar corrent a buscar-los per informar-los d'aquell petit incident. No. Seria millor mantenir-ho el més secret possible.

-Ningú s’ha d’assabentar d'això, d'acord? -Va dir-. Ni l’INR, ni en Luke, ni la Leia. L'únic que podrien fer al respecte seria preocupar-se i posar-se nerviosos, i potser hi hagi més escoltes escoltant allà fora. Ens lliurarem d'aquest trasto el més de pressa possible, després netejarem aquesta trencadissa i aquí s'acabarà tot.

En Chewbacca va mirar al Han i va assentir.

En Han es va agenollar al costat del wookiee i va començar a pensar en com podien lliurar-se de l’androide d'exploració. Després podria ocupar-se dels altres petits problemes, com la qüestió de qui havia enviat la màquina i per què.

En Han va comprendre que en realitat només hi havia dues coses de les que pogués estar segur.

En primer lloc, sabia que si algú estava intentant fer que no desitgés anar a Corèllia, estava enfocant l'assumpte de la manera més equivocada possible. Els espies, les amenaces vagues i els androides d'exploració podien intimidar altres homes, però en Han mai havia respost molt bé a la intimidació.

I, en segon lloc, sabia que anava a ser un viatge molt interessant.

Següent