Al buit (VI)

Anterior

CAPÍTOL SIS

MITES ANTICS

Ningú pot lluitar sense equilibri.

-Mestre Rupe, Stav Kesh, 8466 TYA

Stav Kesh. El mateix nom inspira una tremolor d'anticipació, un calfred de nerviosisme. Per a la Lanoree, Qigong Kesh era un lloc de contemplació i immersió en les Habilitats en la Força, criant i nodrint-les, i atès el que la Força significava per a ella. En el Temple de les Arts Marcials d'Stav Kesh, ella aprendrà a lluitar.

Està clarejant mentre la Lanoree i en Dal s'acosten al temple. Han acampat diversos quilòmetres al nord, i desfer el campament quan el sol surt sobre l'horitzó de l'est és un moment increïble. L'aire aquí és escàs, les muntanyes altes, i ells estan marejats i sense alè. Però l'aire escàs sembla purificar els colors sorprenents de l'alba.

En Dal sembla nerviós. Ell sempre ha estat bo en una baralla, com en diverses discussions amb els nens d'altres Je'daii al Temple Bodhi havia demostrat. La Lanoree espera que trobi la Força aquí i l'aculli veritablement a la fi. Quan ell vegi el que pot fer... quan ell senti com pot ajudar...

-Aquest és el meu moment -diu ell conforme es posa dret en un camí de penyals de pedra, un barranc poc profund a la seva dreta. La neu ha caigut durant la nit, i una lleu coberta suavitza els durs voltants-. No tractis de ser la meva professora aquí, Lanoree. I no tractis de ser Mare i Pare. Tu ets la meva germana, això és tot. El que sigui que em passi aquí és la meva responsabilitat.

-Els nostres pares et van fer la meva responsabilitat.

-Ja no som nens. I jo sóc el meu propi home. -És una cosa sorprenent que en Dal ho digui. Però conforme camina davant d'ella cap al temple, i ella veu la força en la seva frase i la postura determinada de les seves espatlles, no li sembla del tot ridícul.

La brisa s'està aixecant. La neu balla per l'aire. El paisatge és dur, el clima també. La Lanoree sap que Stav Kesh mai és un lloc fàcil per ser-hi.

-Em dic Tave, i sóc un dels Mestres del temple. Us hem estat esperant. Com va ser el vostre viatge al sud des del mar?

-Sense problemes -diu en Dal. Ell no esmenta al tygah de foc, i quan el Mestre Tave mira les cremades curant-se dels seus avantbraços, en Dal no diu res.

Després d'una breu pausa, el Mestre noghri somriu.

-Bé. Espereu aquí i enviaré a un droide per ensenyar-vos els vostres allotjaments. Teniu tot el matí per fer exercicis de respiració, aclimatació a l'altitud. Després de dinar comença el vostre entrenament. Aquesta tarda, respirar amb la Força.

-Respirar? -diu en Dal-. Vaig pensar que això era el temple de les Arts Marcials.

El Mestre Tave se'l queda mirant, mira de reüll la Lanoree, llavors li dóna l'esquena a tots dos.

-Dal! -murmura la Lanoree-. No siguis tan groller!

-Groller? -pregunta ell, però almenys manté la veu baixa-. Però...

-No creus que el Mestre Tave sap el que està fent?

-Sí. Bé. Però respirar?

-Estic segura que tot tindrà sentit. -Ella camina passant a Dal i entra per les àmplies portes del temple, de sobte tement que llisquin per tancar-se i la deixin fora. Potser així és com se sent en Dal de vegades, pensa ella. El seu germà la segueix endins, i junts avancen en els seus voltants.

Ella ha vist multitud d'holos d'Stav Kesh, i escoltat moltes històries d'aquells Pelegrins que el van visitar abans que el Temple Bodhi en el seu Gran Pelegrinatge d'aprenentatge. Però res podia haver-la preparat per a la realitat.

El poder de la Força, per començar.

La Lanoree pot sentir la Força aquí gairebé com una presència física, Ashla i Bogan exercint una gravetat sobre ella que sembla tirar, empènyer en totes les direccions, i donar-li al seu cos una increïble lleugeresa. És fàcil deixar-se portar pel flux, i els talents que va perfeccionar a Qigong Kesh se senten fins i tot més refinats aquí. La Força és a prop, i li porta poc esforç esdevenir una amb ella.

Ella mira a Dal. Ell està mirant al seu voltant meravellat, i ella espera que alguna cosa d'això sigui reconeixement de la Força. Però després del que va dir a fora, ella no li preguntaria.

Stav Kesh no s'aferra massa a la forma del vessant de la muntanya. Afloraments rocosos són visibles aquí i allà, però la majoria del que la Lanoree pot veure dalt d'ella són construccions. Comencen en el seu nivell i ascendeixen la costa de la muntanya, projectant cap a fora pesats murs de contenció i de qualsevol forma formant penyals escarpats de pedra grisa llisa. Façanes àmplies amb marques de finestres, i balcons retinguts per suports fins, increïblement forts estesos sobre grans caigudes. Les ombres de les finestres de lona estan onejant a la brisa de la matinada, prestant esquitxades d'una dotzena de colors a la ciutat de gres. Una cascada cau des de dalt, deixant caramells brillants en els edificis i roques per les que passa. Una sèrie de rodes són mogudes per les aigües ràpides. L'esprai ennuvola l'aire, i el sol acabat de sortir crea diversos arc de Sant Martí a través de les zones il·luminades de la ciutat. Mentre la Lanoree observa la línia del sol movent-se al voltant del contorn de la muntanya, els arc de Sant Martí semblen crear una ombra darrere. L'escena és bella, i ella recorda almenys prendre alè.

En el vessant sota ells s'assenta el Tho Yor. El van passar en el seu ascens, misteriós, enigmàtic, i la caiguda de neu recent la cobria amb una capa brillant.

-T'aposto a què la nostra habitació està al cim -diu en Dal. La Lanoree riu més del que mereix el comentari, perquè està encantada d'escoltar fins i tot  una mica d'humor en el seu germà.

Un droide flotant arriba i pronuncia els seus noms en un brunzit electrònic. Ells el segueixen. Per quan arriben a les seves cambres, en Dal s'està rient fort, i panteixant, i potser plorant una mica.

-Mil tres-cents -diu ell panteixant-. Vaig perdre el compte dels passos després d'això.

-Bon entrenament -panteixà la Lanoree. Ells miren l'habitació... llits, bancs, poc més. Les seves robes d'entrenament estan sobre els seus llits, i ella pot ja dir com d'aspres són, i quin fred passaran portant-les. Endurint-nos, pensa ella. Pregunta al droide on tindrà lloc la sessió de la tarda.

-El Mestre Tave sempre dóna les seves classes en els nivells d'entrenament inferiors -brunzí el droide.

-Per descomptat que les dóna aquí -diu la Lanoree-. Per descomptat.

-Ataca'm -diu el Mestre Tave-, amb tot el que puguis.

Els estudiants estan indecisos. Fins i tot la Lanoree s'atura, tot i que sap que el Mestre no suggeriria una cosa per al que no estigués preparat.

Llavors ella camina al prestatge de les armes, agafa una fona, i li llança una pedra al cap del Mestre.

Ell fa un pas a un costat i el cop falla.

Ella empeny amb un cop de Força en el seu camí i ell la rebutja amb un cop dels seus dits.

La Lanoree llisca a l'esquerra, i el seu moviment sobtat sembla donar-li vida a l'habitació. Hi ha sis Pelegrins al pati d'entrenament, incloent-hi a ella i a Dal, i ells prenen el seu entusiasme com un permís per atacar.

Els bessons cathar van contra el Mestre Tave amb cadenes pesades de punxes que ell fàcilment esquiva, deixant-los enredats i inútils. En Dal va a tota velocitat, balancejant una maça cap a les cames... que ja no hi són. En Tave l'empeny contra la seva esquena i dóna una puntada de peu a la maça cap a un costat. Una wookiee rugeix i branda dos garrots curts, pesats que el Mestre Tave eludeix i vira al voltant abans de plantar una bota a les natges de la wookiee i enviar-la a terra. L'últim estudiant a atacar és un twi'lek, que dispara un puny de Força tan poderós que fins i tot li treu l'alè a la Lanoree.

El Mestre Tave reflecteix el puny de tornada contra el seu creador, i el twi'lek es queda bocabadat amb un nas sagnant.

L'enorme pati ressona amb les seves respiracions pesades, els seus cossos encara sense acostumar-se a l'escàs aire. El combat dirigeix ​​els seus cors, bomba sang, aguditza els sentits. Però encara no ha acabat.

-Una altra vegada -diu el Mestre Tave. Ell ni tan sols està respirant fort.

Aquesta vegada la Lanoree, en Dal i la wookiee ataquen simultàniament des de direccions diferents, panteixant, bleixant. -La Lanoree tractant d'escombrar les cames d'en Tave de sota ell amb un astut puny de Força, en Dal apuntant una puntada voladora al seu cap, la wookiee maldestre però forta amb els seus garrots mortífers- i en uns instants estan tots al terra, lluint cardenals i rebolcant-se en orgull ferit.

La Lanoree i en Dal fixen les seves mirades, i el seu germà somriu.

Ells van de nou. El pati és una confusió de cossos escampats i nassos sagnants i neu revolta, i mentre la Lanoree casualment actua per tercera vegada, ella veu el twi'lek anar a pel Mestre Tave amb una combinació adepta sorprenent de moviments Alchaka, l'art marcial vigorosa de la Força. En Tave sembla no estar mai on aterra un puny o colpeja un peu, i moments després el twi'lek roda per l'aire contra una paret llunyana.

El mestre aixeca una mà i suavitza l'impacte del noi volador.

La Lanoree està suant fins i tot és la seva roba fina, el seu cor accelerant, respirant fort. En Dal sembla igual, però també sembla més viu del que ho estava fa un moment. És bo veure'l així, però preocupant, també. Cadascun dels seus atacs era tradicional... ni una sola vegada va intentar canalitzar la Força.

-Tots ho esteu intentant massa dur -diu el Mestre Tave. Ell camina entre ells amb les mans a l'esquena, i no mostra signes d'haver gastat forces aguantant els seus atacs-. Us doneu per vençuts en esforçar-vos i deixeu que això dirigeixi els vostres moviments. -Ell assenyala als bessons cathar-. Vosaltres dos conteníeu l'alè mentre atacàveu, i als vostres cors no els hi agradarà això. -A la wookiee-. Un rugit no distraurà a un enemic poderós en la Força, però robarà el teu alè, buidarà els teus pulmons, et cansarà abans. -I a la Lanoree-. I tu. Tu ensopegues més que fluir. Amb cada moviment gastes tres vegades més energia del que hauries. -Ell roman al mig dels estudiants dispersos, esbufegant, sagnants i sospira-. Així que. Respiració.

Per a la resta de la tarda el Mestre Tave els explica com respirar. Per començar, se sent antinatural i va contra tot el que la Lanoree pensava que sabia, perquè respirar és una cosa en el que ella mai hi pensa. Ella ho ha fet sempre. Simplement passa, com el batec del seu cor, fluir de la seva sang, la seva ment treballant tant si està desperta com dormint. Però per l'hora a la que van parar a mitja tarda a prendre unes begudes i un grapat de nous i fruites locals, es dóna compte de la veritat. En Tave els està ensenyant com respirar amb la Força així com amb l'aire. Potser més tard haurà de revisar el seu cor, la seva sang, el seu pensament.

Els estudiants gaudeixen la sessió, però la Lanoree no permet acostar-se massa als altres. Normalment gregària i disposada a fer amics, sent la pressió de la seva responsabilitat amb Dal. I ara que ell ha emfatitzat la seva independència d'ella i dels seus pares, aquesta pressió se sent encara més gran.

En Dal també roman una mica distant. Està gaudint de l'entrenament, pot veure-ho, però també és selectiu sobre el que està prenent d'això. Com més els diu el Mestre Tave que la Força és la seva amiga, la seva protectora, l'equilibri que han de trobar, més percep que l'atenció d'en Dal es dissipa.

Potser simplement fora d'equilibri, pensa ella.

I una vegada que ella agafa aquesta idea, la Lanoree la deixa créixer. És incòmode, però quelcom que ella entén. Quelcom que pot ser resolt. En la seva ment això és millor que l'alternativa.

Que en Dal realment odia la Força, i està fent tot el possible per allunyar-se d'ella.

-La vostra primera sessió d'entrenament a Stav Kesh està a punt d'acabar -diu el Mestre Tave després d'aquella tarda-. Aquest vespre preparareu el menjar, fregareu les cuines, i llavors tornareu aquí per netejar el pati d'entrenament de neu i fang. També heu de visitar el Tho Yor i meditar una estona. La meditació és part de la lluita. Centrar-te a tu mateix, trobar i assegurar el teu equilibri. I llavors atacar de nou, amb tot el que pugueu.

Aquesta vegada hi ha poc dubte. La Lanoree i en Dal són els primers a reaccionar. La Lanoree fa servir la Força per enviar un xiulet perforador a les orelles del Mestre Tave, fastiguejant el seu equilibri físic, però el seu atac endavant amb una combinació de puntades Alchaka és aturat i contraatacat, i la seva cara dóna amb el paviment de pedra. Ella sent que el seu nas sagna a raig -per segona vegada aquest dia- i roda en el lloc a temps per veure a Dal girant en l'aire, víctima d'un cop de puny de Força d'en Tave.

Els altres ataquen, també, usant combinacions de la Força i físic. Aquesta vegada no hi ha panteixos i rugits, gemecs i remugaments, i els únics sons fent ressò a través del pati són els cruixits de les àmplies túniques, el murmuri dels peus nus en la pedra coberta de neu, els impactes de la carn contra la carn. El Mestre Tave roman en alt i repel·leix cada atac. La seva expressió roman impassible, i els seus moviments són fluids i confiats.

És en Dal qui marca el primer i únic cop del dia. Amb Tave protegint-se d'un atac amb espases dels bessons cathar, en Dal finta un bast assalt Alchaka, però llavors llisca a l'abast d'en Tave i li enfila un cop de colze a la cara. El Mestre Tave fa un pas enrere i el seu cap es gira a un costat, taques de sang esquitxant la seva espatlla.

El pati de sobte comença a calmar-se. En Dal baixa el seu colze, fregant-se lleugerament on va contactar amb el front dur d'en Tave. Hi ha un silenci estupefacte.

El Mestre Tave somriu.

-Bé -diu ell-. Molt bé, Dalien. -Ell llança un braç sobre les espatlles d'en Dal i pressiona amb un dit urpat contra el seu pit-. Estàs aprenent a respirar bé, profund i lleu des de l'estómac en lloc del pit. Estàs aprenent a controlar el teu cos en lloc de deixar que el teu cos et controli. Ara imagina el que podries fer si estiguessis disposat a deixar entrar la Força.

El silenci al pati va anar des de quelcom estupefacte a rar. En Dal no diu res.

Però la Lanoree pot llegir la seva expressió, i els seus pensaments, mentre ell mira la templa moradenca del Mestre Tave.

Qui necessita la Força?

-Ell et va deixar colpejar-lo.

-No!

-I tant que sí. És el Mestre Tave! Creus que seria enganyat per un moviment més apropiat per a una baralla de taverna?

-Estava cansat, va baixar la guàrdia. El tenia. Li vaig colpejar! -En Dal està enfadat, pot veure-ho. Però la Lanoree no podia deixar que cregués una cosa així. Només afegiria més ímpetu en la seva fugida de la Força.

-He escoltat històries d'ell. Pot amagar-se en la Força! Escapolir-se. Torna a intentar-ho. -Ella somriu suaument-. Ell volia que guanyessis confiança. Tu eres el més maldestre de tots nosaltres, i ell no volia que tu...

-En serio? -pregunta en Dal-. No em tractis com un nen, Lanoree. Potser sóc més jove que tu, però hi veig més. Conec més veritats. I la veritat és, la força no sempre prové de la teva estúpida Força.

-La meva Força?

En Dal esbufega. Estan a la part alta del cim salvatge, escombrada pel vent del temple. És de nit, i les vistes sobre les planes són sorprenents. Però en Dal mira al cel.

-Res d'això és per a mi -diu ell, i sona gairebé melancòlic-. Res d'això aquí baix.

Fins i tot mentre la Lanoree s'allunya caminant, en Dal encara està observant les estrelles.

Per un llarg temps mentre la Lanoree mirava amunt al cel de la nit. Sola en el sistema Tython ella de vegades s'asseia mirant a les estrelles, deixant que el Pacificador volés per si mateix, i imaginant què hi havia allà fora. Era part de la raó per la qual ser un Ranger encaixava amb ella. Un dia ascendiria a Mestra, i llavors potser passaria més del seu temps a Tython, contemplant la Força, instruint i guiant a altres, i de tant en tant convertint-se en una vella Je'daii. Però la curiositat de la joventut encara la guiava, i estant sola en l'espai tenia temps per somiar.

A més, a ella li agradava l'aventura. En aquest sentit, potser ella i el seu germà s'assemblaven.

Ella va mirar enrere a l'àrea d'estar i va veure que en Tre Sana estava adormit. Una punxada de molèstia la va colpejar per que es quedés adormit tan fàcilment en el seu catre. Però era el millor lloc per a ell ara mateix. D'acord acceleraven a través del mar de Kalimahr cap a la Península de Kahr, la Lanoree necessitava informar. Hi havia molt per explicar.

Ella va baixar el volum de la pantalla plana i llavors va codificar el codi de la Mestra Dam-Powl. El suau repic sonà durant un temps, i llavors la pantalla parpellejà i la cara de la Dam-Powl va aparèixer.

-Ranger Brock -va dir la Dam-Powl. Ella semblava com si hagués estat dormint-. No esperava escoltar de tu tan aviat.

-Mestra Dam-Powl -va dir la Lanoree, inclinant el seu cap lleument-. Tinc un moment tranquil. I hi ha progressos. Progressos problemàtics.

Després del breu temps de retard, la Mestra Je'daii va escoltar les seves paraules i semblava de sobte més alerta.

-El meu germà Dalien sap que l'estic perseguint -va dir la Lanoree-. Té els seus espies, i m'han seguit des del moment que vaig aterrar. Estic de camí a un dels temples d'Observadors de les Estrelles ara mateix. Crec que ell ha d'estar allà, just a Kalimahr.

-Vas contactar amb Tre Sana?

-Ho vaig fer.

-Ha estat útil?

La Lanoree ho va considerar per un moment, llavors va assentir. Va triar no esmentar la manipulació genètica de la Dam-Powl d'en Tre. Semblava irrellevant, i potser intrusiu. Era una Mestra Je'daii, després de tot.

-Has preguntat a algun dels propers al teu germà o als Observadors de les Estrelles?

-Sí, una dona anomenada Kara. Rica, reverenciada en la societat de Kalimahr. Algun tipus d'ermitana, encara que sembla molt al corrent de qualsevol esdeveniment que tingui interès per a ella. Ella va fundar els Observadors de les Estrelles. No semblava importar-li que nosaltres ho sabéssim.

-Hmmm -va dir la Dam-Powl-. És d'algú com ella que rebem una mica d'aquesta poca informació que tenim. Sembla que no tots els que van fundar els Observadors de les Estrelles estan d'acord amb el que estan intentant fer.

-Crec que la Kara sí que ho està.

-En digué tant?

-No amb moltes paraules. Però vam buscar al seu apartament. I he trobat alguna cosa.

La Dam-Powl s'aixecava mentre s'interessava més.

-Mestra, estàs familiaritzada amb els contes d'Osamael Or?

-Hauria?

La Lanoree va somriure.

-Potser no. Un conte que solien explicar els meus pares quan era una nena petita. És com un mite, de fa almenys nou mil anys. Un explorador dels primers dies del temps dels nostres avantpassats a Tython. Es diu que va desenvolupar un interès en la Ciutat Antiga i va desaparèixer allà baix, mai va tornar a ser vist.

-I la rellevància?

-Era real. I quan vaig buscar a l'apartament de la Kara, vaig trobar una habitació secreta que contenia diversos llibres molt antics. Hi havia un problema... els seus droides de seguretat van venir, i vaig haver de fer una sortida creativa. Però vaig agafar un d'aquests llibres.

-I?

-I és el diari d'Osamael Or del seu temps explorant la Ciutat Antiga. Un d'ells, almenys.

-Un d'ells?

-Està incomplet. Però conté una cosa que... -Ella va arrufar els llavis.

-Ranger?

-Sembla que va trobar alguna cosa dels Gree aquí baix -va dir la Lanoree-. I si la meva traducció de les expressions obtuses del diari és precisa, la tecnologia sobre la que van escoltar els vostres espies, el dispositiu de matèria fosca, ha de ser d'origen Gree.

La Dam-Powl va romandre en silenci un moment, i no va ocultar la seva commoció.

-Conté instruccions? -va murmurar ella.

-No -va dir la Lanoree-. Molt del que diu és fosc i em porta a creure les històries de la bogeria d'Osamael. Però hi ha tres mencions d'alguna cosa que es tradueix com «pas a les estrelles». I cap al final del diari, és molt curt, i sospito que existien molt més, ell diu que està buscant els dissenys.

-Els va trobar?

-Ara mateix no hi ha manera de saber-ho.

-Dissenys per a un dispositiu per activar una híper-porta -va dir la Dam-Powl.

-Llavors existeix?

La Dam-Powl no va contestar. Era com si ella ni tan sols hagués escoltat la pregunta.

-Se sap molt poc dels Gree -va dir en lloc seu-. Si aquests Observadors de les Estrelles tenen plans tècnics per a alguna cosa d'origen Gree, estan jugant amb tecnologia molt més enllà de nosaltres.

-De veritat ho creus?

-Fins i tot encara que els Gree van desaparèixer fa mil·lennis -va dir la Dam-Powl-, tecnologia tan antiga ha d'estar també deu mil anys per davant de nosaltres en lloc de deu mil enrere. És fosca. Arcana. No per ser tocada.

-Estic fent tot el possible per seguir-li el rastre.

-Això ha de ser pitjor del que pensàvem -va dir la Dam-Powl-. He de parlar amb el Mestre del Temple Lha-Mi, i ell voldrà contactar amb el Consell.

-Hi ha una cosa més -va dir la Lanoree-. A Kalimahr, la Kara. Crec que una vegada va ser una Je'daii.

-Una vegada?

-És confús. No vaig poder llegir-ho del tot. Però no de la mateixa manera en què no puc llegir en Tre Sana.

Un dels extrems de la boca de la Dam-Powl es va elevar en un mig somriure. Coneixement no parlat del que fos que hi havia entre ella i en Tre.

-Ella va dir que la Força estava obsoleta en ella.

-El seu nom, de nou?

-Kara. És tot el que tinc. Humana, potser setanta anys. I gran.

-Gran?

-Enorme.

-Va ser difícil que caigués?

-Mestra, jo no l'he matat.

-Llavors com vas buscar en els seus apartaments?

-Hem d'agrair això al teu amic Tre.

La Dam-Powl va assentir, però semblava més distant ara, pensant.

-Lanoree, vés amb compte -va dir ella-. He escoltat sobre aquest tipus de gent, però són molt, molt rars. La majoria acaben a Bogan per un temps i després tornen a nosaltres. Un roman allà.

-Daegen Lok.

-Sí, ell. Però uns quants... nosaltres al Concili en diem Rebutjats. Persones en què la Força mai s'ha assentat, o no troben l'equilibri en la llum o en la foscor, i que han desenvolupat un desgrat per la mateixa Força. La majoria d ells se'n van fora al sistema, trencats mentalment i físicament, moren.

-Mai havia sentit dels Rebutjats.

-Pocs ho han fet. No són un grup... només un nom. -La Dam-Powl mirà des de la pantalla per un moment, somrient insegura-. Els teus propis estudis?

-En marxa -va dir la Lanoree-. Però... en Tre Sana és impressionant.

-Té els seus usos. Perillós, danyat, hi ha un munt de bé en ell. Dirigit per l'egoisme, desafortunadament.

-Bé, ell és apropiadament molest -va dir la Lanoree.

-Digues-li que tindrà el que se li ha promès.

-I ho tindrà?

La Dam-Powl semblava sorpresa.

-Per descomptat, Ranger. Creus que no mantindria una promesa?

Va ser la Lanoree la qual va somriure en lloc de respondre.

-Troba el teu germà -va dir la Dam-Powl, inclinant-se més a prop de la pantalla-. Detingues-lo. De qualsevol manera que puguis, i de la manera que hagis de fer-ho.

-Estaràs vigilant la Ciutat Antiga, si es dóna el cas?

-Si es dóna el cas -va dir la Dam-Powl-. Que la Força t'acompanyi, Ranger Brock.

-Mestra Dam-Powl -va dir la Lanoree, inclinant el seu cap.

La pantalla parpellejà fins a enfosquir-se. L'ordinador de navegació del Pacificador repicà suaument. En Tre Sana es va despertar.

-On som? -va preguntar.

-Més a prop dels Observadors de les Estrelles -va dir la Lanoree. Ella va escoltar el murmuri ple d'estàtica del contacte amb les torres d'aterratge de la Península de Khar, però ella el va apagar i va prendre el control manual de la nau. No hi havia temps per elegàncies polítiques ara-. D'acord amb l'ordinador només hi ha un antic temple Dai Bendu en aquest quadrant que ja no utilitzen. Si alguna cosa del que va dir la Kara és veritat, serà on hi ha els Observadors de les Estrelles.

-Així que aterrarem i farem que ens transportin allà -va dir en Tre.

-No. Vaig a fer que aterrem al temple.

-En ell?

-Lliga't el cinturó. Això pot posar-se mogut.

Següent