Al buit (II)

Anterior

CAPÍTOL DOS

EL GRAN PELEGRINATGE

A la teva edat primerenca, el flux de la Força pot semblar temible, atordidor. Troba l'equilibri entre les seves facetes de llum i foscor, i el flux es convertirà en un poderós repòs. Lluita en contra de la Força, i el teu cos es rebel·la; lluita mitjançant la Força i tindràs l'univers de la teva part.

-Mestre Vor'Dana del Temple, Stav Kesh, 10.441 TYA

Dos anys, pensa la Lanoree. Farà almenys aquest temps que no veig la Mare i el Pare. Però així és l'entrenament d'un jove Pelegrí. El seu temps a Padawan Kesh va acabar, ara adolescents, ella i el seu germà Dal es troben embarcant cap al seu Gran Pelegrinatge. I han tornat a casa per dir adéu.

A prop del mar a la costa sud de Masara es troba el Temple Bodhi i el seu assentament als voltants, la seva llar des que va néixer. Els seus pares són Je'daii i ensenyen al temple, instruint als joves sensibles a la Força en les arts. La seva mare s'especialitza en la música, prosa i poesia. El seu pare és un escultor i artista de talent. Ells van fer el seu propi Pelegrinatge anys abans que en Dal i la Lanoree naixessin -de fet, gaudeixen explicant la història de com es van conèixer com a pelegrins- i tots dos van ser portats a Bodhi, la Força exposant i celebrant els seus particulars talents i forces.

Ara és el moment que en Dal i la Lanoree viatgin a través Tython als altres temples Je'daii, per aprendre els camins de la Força. Ciència i combat, meditació i sanació, els talents en brut que la Lanoree té ara seran polits i perfeccionats en els següents dos anys. Està alterada i nerviosa. I quan la seva mare la crida i li demana que caminin sobre l'herba fins que estiguin soles, ella gairebé sap esperar.

És un bon dia, assolellat, i el cel està clar. Tythos brilla amunt, donant-los calor i llum. La Força la uneix amb els seus voltants, i ella porta la seva espasa d'entrenament Je'daii al maluc. Malgrat els nervis, està en pau. Fins que la seva mare comença a parlar.

Cuida del teu germà, Lanoree.

-Només sóc dos anys més gran que ell, Mare.

-És cert. Però la Força és poderosa en tu. Tu la reps, i ella t'alimenta. El teu pare i jo percebem la teva força, i també percebem la debilitat d'en Dal. Ell i la Força... és un petit amor impossible.

-Aprendrà, Mare. Ell et té a tu i a Pare per tenir cura d'ell. Sou uns Je'daii molt poderosos, i ell també ho serà.

-Tu estàs destinada a seguir-nos, crec -diu la seva mare. Somriu a la Lanoree, però hi ha poca alegria en això-. Però les meves preocupacions per Dal són genuïnes i de cor. Els seus interessos en el passat llunyà, els nostres ancestres i la història fora del sistema, llocs de Tython com la Ciutat Antiga... Tinc por que el seu destí l'allunyi de la Força. L'allunyi de Tython. -La seva veu es trava, i la Lanoree està sorpresa de veure llàgrimes als ulls de la seva mare, relluint en les seves galtes marró clar.

-M'asseguraré que no passi! El guiaré i l'ajudaré, ho prometo. És per això que estem viatjant, després de tot.

-Tu estàs viatjant per aprendre a controlar i expandir els teus poders. Si la força no hi és des d'un principi...

-Està aquí -diu la Lanoree, interrompent la seva mare-. Ho veig en els seus ulls. Crec que en Dal només té problemes per deixar-la anar.

-Vol ser el seu propi mestre.

-I ho serà -va dir la Lanoree-. Coneixes els ensenyaments, Mare. «La Força no és ni llum ni foscor, mestra ni esclava, sinó un equilibri entre extrems». En Dal trobarà l'equilibri.

-Això espero -diu la seva mare.

La Lanoree arrufa el nas, lleugerament enutjada. És una mica injust, ho sap, usant l'actitud que la seva mare rarament és capaç de resistir. Però ha de ser l'última vegada. Ella se'n va com una nena, i quan torni serà una dona.

-Bé, Lanoree -diu la seva mare, somrient-. Estic segura que trobarà l'equilibri que necessita.

La Lanoree somriu i assenteix, i una mica després, ella i en Dal donaran els primers passos simbòlics lluny dels seus pares. Miren enrere al llarg del riu diverses vegades i la seva mare i el seu pare romanen aquí, mirant-los marxar i dient adéu amb les mans en el seu camí.

En Dal no diu res. Tampoc ho fa la Lanoree. Perdut en els seus pensaments privats, els d'ella estan plens de preocupacions. Estic segura que trobarà l'equilibri que necessita, va dir la seva mare sobre en Dal.

Enterrat en el més profund després del seu entusiasme infantil, en realitat la Lanoree no està tan convençuda. I encara sense resoldre qualsevol futur que el seu germà hagi d'encarar, ella també deixa als seus pares i la seva llar amb nerviosisme cremant en el seu cor. Aquest és l'inici d'una aventura real, i una a la qual cada Je'daii de Tython ha d'anar en algun punt en el seu entrenament.

L'equilibri en la Força és essencial per esdevenir un gran Je'daii, i per aconseguir-ho un també ha d'equilibrar-se en les seves habilitats i talents. Ser un adepte a les habilitats de la Força no és res si no saps com usar-les. Tenir un gran talent a canalitzar la Força a través de les escriptures i l'art està bé, però si no pots també protegir en combat, llavors mai arribaràs el rang de Mestre Je'daii. Ashla i Bogan exerceixen la seva llum i foscor sobre la superfície de Tython, i el veritable equilibri existeix tant en això com sense això.

La Lanoree de vegades pot sentir la Força vibrant a través d ella, sincronitzant-se amb els batecs d el seu cor o, potser, viceversa. I està ansiosa cada dia que passa. Ella i en Dal sovint deambulen junts, i estan molt familiaritzats amb Bodhi, l'oceà proper, i les terres al seu voltant. Però a part del seu temps a Padawan Kesh, mai han anat més enllà.

L'inici del seu viatge els portarà al nord-oest a través de la gran illa continent de Masara fins a l'altra costa. Un vol en una Caçadora de Núvols vuit-cents quilòmetres sobre l'Oceà Thyrià anirà a continuació; i després de la seva arribada a Thyr, viatjaran creuant les planes rocoses i a través dels vasts boscos fins que assoleixin Qigong Kesh. El Temple de les Habilitats en la Força. Es troba més enllà dels boscos i a tres dies a peu del Desert del Silenci, el lloc misteriós on el so és absorbit per alguna qualitat desconeguda en les sorres que constantment estan acumulant-se. Els vents són implacables allà, i es diu que algunes de les escultures de sorra que persisteixen en ocasions durant mers segons són sensitives, a part d'una espècie que ha existit en Tython durant milions d'anys. Mai s'ha fet contacte amb aquestes escultures... de fet, hi ha aquells que creuen que simplement són una altra qualitat inusual del Desert del Silenci. Però la Lanoree sempre està disposada a creure-ho.

Sota el desert, en cavernes profundes, prendran les primeres lliçons en el seu viatge de l'aprenentatge.

Ells coronen el moderat cim d'un turó prop del mig dia i tornen per mirar enrere cap al Temple Bodhi a la distància. El mar brilla darrere seu, constantment en moviment però en pau. El Tho Yor al centre del temple reflecteix la brillantor de la llum del sol, i el riu serpentejant a la terra és un arc de sant Martí de llum dansaire.

-Quan tornem serem veritables Je'daii -diu la Lanoree-. No estàs emocionat, Dal? No és emocionant?

-Si -diu ell. Ell subjecta la seva mà i la prem, però no obstant això no creua la seva mirada.

-Mare i Pare estaran tan orgullosos.

En Dal arronsa les espatlles.

-Suposo.

La Lanoree coneix de les esperances dels seus pares... que el seu viatge imbuirà a Dal amb més força, que vindrà a conèixer-la i estimar-la, i que potser és simplement una mica lent. A vegades passa, deien ells. A vegades només requereix temps i experiència.

Però la Lanoree també sap que un Pelegrí ha de voler que passi.

-Vinga -diu ella-. Et faig una carrera fins l'arbre caigut!

Van córrer baixant la costa, i aviat Bodhi quedà fora de la vista darrere d'ells. Cap d'ells va comentar el fet. I per un moment, mentre corrien l'un contra l'altre a través de l'herba llarga de flauta i escoltaven el lleu brunzir i udol de la brisa al seu voltant, són nens petits de nou.

La Lanoree va veure que l'ordinador de vol del Pacificador els deixava fora de l'atmosfera de Tython, i això li va donar temps per a mirar a baix, al planeta que una vegada va ser la seva llar. Per assolir la velocitat d'escapament van passar pel continent més gran de Tython, Talss, i fins i tot des d'aquesta distància podia veure la vasta ferida a la terra que va ser l'Avenc. Sis-cents quilòmetres a l'est de l'Avenc hi havia el Temple de Anil Kesh, i va ser aquí, en el seu Gran Pelegrinatge, on ella va trobar realment la seva pau amb la Força per primera vegada. També va ser allà on es va segellar la perdició del seu germà.

Però desitjà poder mirar avall fins Masara, llar de Bodhi, el Temple de les Arts, Allà, els seus pares encara vivien i ensenyaven. Ells ploraven al fill que creien mort, però que ara semblava haver-se tornat un enemic dels Je'daii i un perill per a tothom. Els seus pares ara sabien que ell encara vivia, d'això estava segura... Els comentaris de la Mestra Xiang sobre que entenien les circumstàncies ho van fer obvi. Però li hauria agradat parlar amb ells i dir-los que continuïn plorant al seu fill. El que sigui que resulti de la seva missió, el Dalien Brock que havien conegut i estimat ja no existia.

Ell havia evitat a la seva família i els havia deixat creure durant nou anys que era mort. No tothom té la sort suficient d'acabar el seu Gran Pelegrinatge, li havia dit la seva mare en el ritual funerari d'en Dalien. Semblava ara que la sort tenia poc a veure amb això.

-Petit Shak -va dir la Lanoree. Va riure amargament. Solia usar aquest terme abans per descriure en Dal, però només per a si mateixa, quan ell se sortia amb la seva amb els seus pares o l'enfurismava massa.

La nau es va estremir amb els seus esforços per lliurar-se de l'atracció de Tython, i ella es va preguntar per què anar-se'n no la molestava de la mateixa manera. Hi havia passat quatre anys creient que era perquè era una errant, un buscadora de coneixements i il·luminació, i quan més lluny anava, més sabia. Una gran part d'això era veritat; la seva passió en la força va fer això.

Però també sospitava que deambulant per Tython, havia deixat enrere la persistent culpa per què la mort d'en Dal fora culpa seva.

On podrien residir aquests sentiments ara?

Ella va treure la beina de missatges de la seva butxaca i la va fer passar fins a l'ordinador de la nau. La pantalla plana es va omplir de neu i llavors una imatge va sortir de la foscor. La cara de la Mestra Dam-Powl, només que ara semblava més tensa que abans.

-Lanoree, seré breu. Si estàs veient aquest missatge hauràs estat davant meu i altres Mestres Je'daii i se t'haurà assignat una missió. El que jo t'ofereixo ara -en privat, la raó per la qual estic segura que entendràs- és ajuda. L'ordinador de la teva nau ara conté tot el que sabem sobre el teu germà errant i les seves intencions, tot i que, com veuràs, és ben poc. Un rumor, un advertiment, unes petites paraules de preocupació dels nostres Rangers i espies fora en el sistema. A Kalimahr hauràs de procedir fins a la ciutat-estat de Rhol Yan, on trobaràs un Twi'lek anomenat Tre Sana a la Taverna d'en Susco. Ell viu a prop, només pregunta-li a l'amo de la taverna. En Tre t'explicarà més. No és un Je'daii. De fet, molts dels seus interessos estan a Shikaakwa, i en qualsevol altra ocasió hauries buscar-lo per arrestar-lo en lloc d'anar a demanar-li consell. Però m'ha servit bé en diverses ocasions abans. La cobdícia el mou, i jo li pago.

Va sospirar i per un moment semblava increïblement trista.

-Odio anar a l'esquena d'altres mestres Je'daii en això, perquè ningú del Consell volia que ningú que no fos un Je'daii estigués involucrat. Però ho justifico amb el coneixement de què ajudarà. Tu sabràs més que la majoria que molts dels mons habitats no confien en els Je'daii, malgrat això potser ens respecten pels dubtes. Alguns activament mostren el seu desgrat. Uns pocs tenen odi, encara fresc i alimentat després de la Guerra de la Dèspota fa dotze anys, i sospito que és en aquests nivells de la societat on et portarà la teva missió. En Tre t'ajudarà a passar entre aquesta desconfiança. Ell coneix aquests nivells. Però... vés amb compte amb ell. Estigues alerta. Té els seus propis interessos en el seu cor, i només això. És tan perillós com... Bé -La Dam-Powl va somriure- gairebé tan perillós com tu.

Ella es va tocar el plec de la seva boca amb un dit, un hàbit que la Lanoree coneixia bé: La Mestra d'Anil Kesh estava pensant.

-Espero que els teus estudis vagin bé -va dir ella amb suavitat-. Espero que encara estiguis aprenent. Mai he vist tant potencial en ningú. Que vagi bé, Lanoree Brock. I que la Força t'acompanyi.

El missatge va acabar i la pantalla es va tornar negra. L'ordinador ejectà la beina de missatges, però la Lanoree es va asseure durant un temps a la cabina de comandaments, amb el seient allunyat de les finestres i les vistes sorprenents de més enllà.

-A Kalimahr, llavors -va dir. Durant quatre anys va passar la major part del temps sola, el costum de parlar sola, o amb Ironholgs, que era gairebé el mateix, anava en augment-. Però no m'agrada la idea d'un company. -Li agradava la seva pròpia companyia. De vegades parlava al segon seient buit de la cabina de comandaments darrere d'ella, tot i que mai havia estat ocupat.

Va girar el seient del pilot i va mirar a les estrelles. Hi havia molt per absorbir i per reflexionar, i tindria el temps que li portaria arribar a Kalimahr per fer-ho. Tots aquests secrets confiats a ella li haurien de fer sentir honrada. Però en lloc d'això se sentia inquieta. Hi havia massa que encara no sabia.

Després d'executar diverses revisions estàndard per assegurar-se que el seu Pacificador no havia estat rastrejat o seguit des de la distància -estant sola era ja una costum- va tornar a girar-se cap a la pantalla plana.

-Bé vegem tot el que els mestres volien que sabés. -va aixecar un botó del seu portàtil, va teclejar algunes ordres, i va començar a veure la informació que havien carregat a l'ordinador de la nau.

Els pares de la Lanoree i en Dal els van dir que el ritual de visitar cada temple ho farien millor pels seus propis mitjans sempre que fos possible. Sense la facilitat d'un speeder o la comoditat d'un cavall de càrrega, una de les bèsties de càrrega més comuns a Tython.

Caminant, deien els seus pares, els acostaria més a Tython, que per si mateix és increïblement ric en la Força. Els faria entendre, experimentar, assaborir, i olorar els voltants, en lloc de veure-ho al parabrisa d'un speeder o des de la part de darrere d'una muntura. I algunes vegades això significa que hi haurà perills d'enfrontar. Perills espantosos.

Quaranta dies i dos mil quatre-cents quilòmetres lluny de casa, en l'estrany continent de Thyr, havien assolit els extensos Boscos Inhòspits que els portarien al Desert del Silenci. Els arbres d'aquests boscos emmagatzemaven aigua en sacs com de pell, penjolls, útils per a viatgers i constantment emplenats d'acord les branques esquelètiques absorbien tota la humitat que podien de l'aire. És aquí on les seves vides són amenaçades per primera vegada.

Tythos brilla sobre ells, el clima ni massa calent ni massa fred. La marxa a través dels boscos és lleugera, i van seguint un rierol poc profund que vagament serpenteja cap al desert diversos quilòmetres endavant.

-Recolliré les pomes del sòl per sopar -diu en Dal.

-Jo atraparé un rumbat per cuinar-lo -diu la Lanoree.

I llavors un esbart de falcons garfi surt disparada dels arbres alts i tracten d'hipnotitzar a Dal i la Lanoree amb la seva dolça cançó. Carnívors, aquests ocells cacen en bandades, cantant a la seva presa fins que la sumeixen en una paràlisi somnolenta i llavors estripen els seus ulls i goles amb els seus becs retorçadament en forma de garfi i amb les seves urpes punxegudes. Ronden en un cercle irregular al voltant del germà i la germana, aletejant a un ritme lleuger, les glàndules de veu xiulant i cantussejant en una harmonia practicada. Els seus ulls són foscos i intel·ligents. Les seves urpes brillen.

La Lanoree ha sentit sobre aquestes criatures però mai les havia vist abans. Està atemorida. Mai s'ha enfrontat a un perill així, i el fet de saber que les seves vides estan en perill li suposa un cop molt pesat. I tot i així un entusiasme la recorre mentre pensa, d'això és del que es tracta el Gran Pelegrinatge!

-Ràpid -diu ella-. Sota el rierol!

-En què ens ajudarà? -pregunta en Dal. Ella s'adona que també està espantat, i sent un devessall del sentit de protecció.

-El xipolleig de l'aigua de vegades pot amagar el seu cant.

-De veritat?

-No prestes atenció a cap de les nostres lliçons? -ella agafa la mà d'en Dal i tira, però els seus ulls ja tenen la vista ennuvolada, els extrems de la seva boca s'estiren en un vague somriure-. Dal!

-Estic bé...

Un sol falcó garfi baixa, lent i relaxat, encara cantant mentre apunta les urpes cap als ulls d'en Dal.

La Lanoree li copeja salvatgement, i en el seu pànic sent la Força agitant-se dins d'ella. Va contra tot el que li han ensenyat, però no té temps de reprendre's... els seus punys arruguen les plomes, i sent el fred petó de les urpes del falcó sobre els seus punys.

Ell gruny de ràbia mentre aleteja cap enrere, i en aquest moment ella es controla fins a calmar-se, concentrar-se, i fluir amb la Força.

Quan l'ocell descendeix de nou i torna el seu bec contra els seus ulls, la Lanoree estira el seu braç i l'aparta d'un bufetada amb la Força. Aquesta vegada la seva mà pràcticament no toca la criatura, gairebé un petó a les plomes entre els tous dels seus dits. Però l'impacte és molt més gran. Els ossos es trenquen, i amb un simple plor dèbil el seu cos desapareix en l'espessor, deixant només unes poques plomes ballant en l'aire.

-vinga! -diu ella, arrossegant en Dal amb ella.

Els falcons garfi encara canten, i les seves veus silencien a la resta del bosc. Una cascada freda, una simfonia plaent, i malgrat que la Lanoree tracta d'apropar-se a la seva influència pot sentir la distància creixent al seu voltant. Està arrossegant en Dal, i quan ell ensopega i cau, la seva mà es deixa anar de la d'ella.

Ella torna, i el seu germà està estirat sobre la seva esquena, somrient al fullatge del Bosc Inhòspit. Mai arribaran al rierol a temps Els falcons garfi s'acosten. Tot depèn d'ella.

La Lanoree sent ganes de cridar de fúria i por, però en el seu lloc troba la serenitat i l'equilibri. Porta la seva consciència al seu interior i s'ajup, respirant profundament. Potser els falcons garfi ho veuen com que està sucumbint als seus encants. Però no poden estar més equivocats. A mesura que el primer ocell cau en picat, Lanoree s'aixeca i envia un cop de puny d'aire de Força en el seu camí. Dues criatures cauen colpejades des del cel amb les ales trencades i les entranyes destrossades, i un tercer és aixafat contra el tronc d'un arbre en una explosió de plomes. Els ocells supervivents canvien la seva cançó per una de pànic, i volen sobre el fullatge fins a tocar el dos.

La Lanoree somriu a Dal, que encara està tremolant de por. La seva mirada està perduda.

-Però eren tan... -deia.

-Bells? Un truc. Ells buscarien la bellesa en vessar la teva sang i en la teva carn esquinçada. -Encantada per haver-lo protegit, però tot i així allunyada de l'orgull, la Lanoree l'ajuda a aixecar-se.

-La teva mà -diu ell. Està sagnant. Ell s'ocupa de la ferida de la seva germana en silenci, aplicant-li les medicines de la seva motxilla que netejaran els talls de les urpes. Llavors envolta la seva mà en una bena. Mentrestant, la Lanoree escolta per si tornen els falcons garfi, una petita part d'ella vol que tornin. El seu cor batega molt de pressa, i ella s'adelita en el seu èxit. Però els ocells han finalitzat la seva caça per avui.

En Dal lidera el camí a través del bosc decreixent, i conforme el crepuscle comença a caure ells veuen el desert dispers sobre l'horitzó. La vora del bosc porta a un moderat turó, i la unió entre el bosc i el desert és un descens gradual de l'espessor, i un augment encara més gran de l'artera sorra. Paren un moment, omplint les seves cantimplores.

A mesura que es mouen cap al desert comencen a embolicar-se en un profund i compassat silenci.

La Lanoree diu el seu propi nom, i només sent una vibració en el seu pit i mandíbula. És com si el desert no volgués escoltar. Mira a Dal i està amb els ulls com plats i espantat, i la Lanoree pensa, Ja li he salvat una vegada. L'orgull aflora de nou. Tracta d'amagar-lo, perquè l'orgull distreu.

Aquesta primera nit acampen a les fredes sorres. Han menjat i estan asseguts al costat de la foguera, mantes envoltant-los al voltant de les seves espatlles, paquets descansant al costat d'ells, sacs de dormir ja fora. No obstant això cap d'ells vol dormir. Aquest lloc és tan estrany que aprecien la companyia de l'altre com mai abans. La Lanoree tem els somnis que aquest silenci absolut pugui portar-li.

Reflexionant sobre la batalla amb els falcons garfi, ella mira fixament a través del foc i veu moviment en les ombres que hi ha més enllà. Preocupada, donant un cop de colze a Dal, s'adona que ell també està al tant del moviment. La Lanoree es posa dreta. En Dal s'ajup. La llum del foc parpelleja per alguna cosa, i un malson es deslliga en el seu campament.

Llangardaix Silik! pensa ella. Rars però letals, aquestes criatures silícies absorbeixen l'energia de la sorra mateixa, però han après a complementar les seves dietes amb el fluid espinal dels mamífers. De la mida d'un humà adult, són bèsties brutalment espinades, amb sis extremitats i capaços de posar-se sobre les seves potes del darrere. Les trobades amb ells són normalment letals. Per a alguns, els siliks són trofeus de caça molt valorats.

Per segona vegada en mig dia, han d'enfrontar un perill terrible.

La Lanoree està tan paralitzada per la seva aparença que es queda congelada. Surten espurnes de les seves extremitats a mesura que s'acosten a ella; les ungles corbades s'enterren a la sorra i esquitxen les flames flotant; i la seva boca cau oberta per mostrar unes dents cristal·lines impossibles d'explicar. El silenci complet de l'atac és potser l'aspecte més paralitzant, i la Lanoree obre la seva boca en un crit sense so.

El llangardaix bota a través del foc, dispersant marques ardents al seu voltant i causant una confusió d'espurnes.

Cop de puny de Força, impulsa'l, empenya'l! Pensa la Lanoree, però els seus instints estan petrificats per la desconfiança. Que morirà tan aviat després d'haver començat el seu viatge, víctima d'una bèstia així...

Una flamarada de llum il·lumina la nit, i el campament dispers sembla entrar en erupció amb nova vida. La criatura terrorífica gira i es retorça, destrossant les ombres amb les seves extremitats i escapolint-se fins a estar fora de perill. En un pressentiment hi era, i al següent ja se n'havia anat, i la Lanoree es gira ràpidament per intentar veure d'on vindrà el següent atac.

En Dal sosté la seva pistola làser. La seva boca encara està en calenta. No, vol dir ella, perquè vol protegir-lo. Les seves extremitats s'agitaven de la por, i mentre comença a captar amb els seus sentits i equilibrar-se amb la Força, la foscor més enllà d'en Dal brilla amb centenars d'estrelles dansaires.

La Lanoree obre bé els ulls i tracta de formar un puny de Força. Però la seva por és encara una barrera, aparentment silenciant la Força com el desert silencia el so.

En Dal s'ajup i roda, alertat per la reacció de la Lanoree, i la nit s'il·lumina amb tres trets de pistola en una ràpida successió.

El llangardaix silik roda en un cercle complet mentre s'apodera d'ell la foscor. Colpeja el terra prou a prop de la Lanoree com per colpejar-la. Els trets d'en Dal i la caiguda de la criatura romanen en silenci.

El seu germà encara està apuntant l'arma al llangardaix. Ell tremola lleugerament, els seus ulls oberts com si no pogués deixar de creure el que havia fet. És una arma vella, llegada pel seu avi, i la Lanoree sempre l'havia menyspreat com a basta i poc fiable comparada amb la Força. Ara, però, els havia salvat a tots dos. El cap del llangardaix penja d'una fibra. La seva sang és pols.

Ella abraça en Dal i intenta parlar-li a cau d'orella, Gràcies. Encara que mentre ho fa, està preocupada i avergonyida pel seu nerviosisme. Potser després dels falcons garfi tenia massa confiança en les seves habilitats. L'orgull inadequat no té cabuda en el cor d'un autèntic Je'daii.

Van arrossegar el llangardaix silik lluny del seu campament i el van enterrar per prevenir atreure l'atenció de criatures carronyaires. L'enterrament és silenciós, fins i tot el murmuri de la sorra entre els seus dits és inaudible. Abans que la sorra cobrís la seva cara, la bèstia mira fixament a través d'ells al cel gloriós de la nit amb els seus ulls violetes.

Quaranta dies fora de casa, sense haver ni tan sols aconseguit arribar al primer temple, i ja les seves vides havien estat dues vegades en perill. La Lanoree pensa en el llarg viatge que queda per davant; els perills que enfrontaran; les distàncies per les que viatjaran per aigua, per aire, i majorment a peu. Per primera vegada des que van deixar els seus pares, desitja estar a casa.

Aquesta nit en els seus somnis la Lanoree veu ombres enormes sorgint del desert, escultures a la sorra que viuen d'una forma per sobre de la seva comprensió, alimentant-se del so i sustentant de cada paraula xiuxiuejada, cada expressió d'amor o por. Al matí el desert al seu voltant ha canviat el seu perfil, hi ha tres monticles de sorra a prop, i s'imagina que els van observar dormir.

Caminen dur durant els següents dos dies. A la tarda del seu tercer dia en el desert veuen agulles de roca corbades sorgint del paisatge al lluny, i saben que marquen la localització de Qigong Kesh. La Lanoree sent un devessall d'emoció, però també ha vist els holos d'aquest lloc. Així com el desert roba el so, també és sec, abrasant l'atmosfera també es confon la distància; el temple encara podria estar a quatre dies de camí.

Ells caminen, viatjant de dia, acampant a la nit, vigilants del perill i gairebé sense dormir.

Quan arriben a la fi estan cansats, famolencs, desorientats. El silenci s'ha convertit en un gran pes aixafant-los. Fins i tot comunicar-se per llenguatge de signes és un esforç, i pels últims dos dies la Lanoree s'ha sentit realment sola fins i tot amb el seu germà constantment al seu costat.

Però la vista de les agulles gegants de pedra, i el misteriós Tho Yor surant entre elles, els porta un sentiment d'expectació.

Estem aquí per fi! pensa la Lanoree. Qigong Kesh! El temple està sota terra en una xarxa de cavernes i túnels naturals. Sota el desert, seran capaços de parlar, escoltar de nou. A mesura que passen per l'ombra d'una de les agulles massives de pedra, diversos guàrdies Je'daii emergeixen d'una caverna en la seva vasta base. Miren la Lanoree i en Dal de dalt a baix; somriuen; i porten dues cantimplores plenes d'aigua mineral fresca.

Llavors s'emporten als exhausts germans sota el desert. Aquí, a una enorme caverna, resideix el majestuós Temple de Qigong Kesh on l'entrenament arcà, misteriós i il·luminador en les Habilitats en la Força començarà.

És aquí on la caiguda d'en Dalien Brock començarà.

Següent