Al buit (XV)

Anterior

CAPÍTOL QUINZE

LA BOGERIA D'EN RAN DAN

Un Je'daii ha de conèixer els seus límits. Hi ha llocs als quals no hauríem d'anar, coses que no hauríem de fer, poders que no hauríem de buscar. La Força té un increïble poder, però el veritable poder d'un Je'daii és saber quan usar-la, i quan no.

-Mestre Shall Mar, «Una Vida en Equilibri», 7541 TYA

Ella el persegueix a través de Talss, sola, sense armes o subministraments o equip, el recompte on ella podia trobar-lo, fent el que podia per percebre la seva presència i direcció quan ella no hi podia, i passen tres dies abans que ella tingui una pressentiment d'on es dirigia.

La Lanoree sap que no hauria d'haver corregut simplement. Hauria d'haver esperat la Dam-Powl, i ara tem el que la Mestra Je'daii pensarà d'ella. Però confia que no sigui una sospitosa en l'assassinat de l'Skott Yun. I si ho és, l'hora arribarà per posar les coses al seu lloc.

La Lanoree està fent el que pot per evitar perdre al seu germà per sempre. Tot se sent irreal, de malson. En Dalien és un assassí! L'havien fet créixer, i el seu món havia canviat per sempre.

Talss és una terra salvatge, escassament poblada, i com més al sud va, més aliè es torna el paisatge. A vegades és conegut com el Continent Fosc, i està començant a entendre per què. Descendeix des dels turons fins a una àmplia plana, sense fi, gairebé desproveïda de qualsevol creixement de plantes sobre la cintura de la seva altitud. Es pregunta per què per un moment, i llavors mig dia a través de la plana els primers vents colpegen. Una ràfega inicial roba l'alè de la Lanoree i la colpeja cap a un costat, i ella s'enrosca en una bola contra una roca baixa mentre el més potent vent que ella mai ha conegut esquinça el paisatge. L'herba alta, prima que havia començat a odiar -la part inferior de les cames i mans estan entramades amb talls de les puntes esmolades i fines de les vores de l'herba- assoten al seu voltant, caient gairebé planes sobre el seu cos i encara suportant la tempesta. Sent el degoteig de sang de les ferides recents de talls de l'herba, i ara cap per avall la seva cara està també esqueixada. Ella lluita per respirar.

Tot el temps està tractant de fer-se a si mateixa tan petita com sigui possible, i trobar tant refugi com pugui rere de la roca, tem que en Dal continuï caminant a través de la tempesta.

Ella pressiona cap a ell, prenent la comoditat de fluir amb la Força. Ell està en algun lloc endavant, la seva ment és una revolta de confusió. Ha estat el mateix des que van deixar Anil Kesh, i la Lanoree no està segura de si és intencionat. Ell la coneix molt bé, sap com ella intentarà atrapar-lo. Potser aquesta és la seva millor defensa.

Just abans d'enfosquir els vents comencen a disminuir, i ella es posa dempeus i s'apressa. Està assedegada, famolenca, i amb fred. El gebre brilla en innombrables fulles d'herba, endurint-les, formant unes vistes de joies brillant per tan lluny com pot mirar en qualsevol direcció. És bonic i és com caminar a través d'un mar d'espases.

Dal, atura't, per mi, pensa ella, empenyent el pensament tan durament com pot cap endavant. No hi ha manera de dir si l'escolta.

Ella ha començat a creure que la Ciutat Antiga pugui ser el seu destí. Aquí és on els veritables tythans van viure, solia dir. Es coneixia tan poc de la ciutat i els seus habitants habituals que no ho podia discutir, i ell va construir una visió idealitzada d'aquestes ruïnes desplomades, piràmides, i les profunditats no sondejades de les seves cavernes i canals. Alguns deien que els Gree van construir la Ciutat Antiga i van viure allà durant desenes de mil·lennis. Altres postulaven que els Gree simplement van prendre prestat el lloc durant un moment i que els seus veritables constructors estaven perduts per sempre en les boires de la història profunda. És un misteri. I els misteris del passat són el que en Dal cerca.

La Ciutat Antiga es troba a les regions al sud de Talss, i és un lloc salvatge, remot anomenat el Desert Vermell, freqüentat només per exploradors i aquells que volen deixar enrere la civilització. Es diu que els rancors de sang amenacen les nits i encanten els subterranis. Es rumoreja que són meitat planta, meitat animal, intocables pels talents Je'daii, i que s'alimenten de sang calenta. Ella sent un calfred de por quan pensa en això.

Un cop allà, què farà en Dal? Ella no pot saber-ho. Potser ell no ho sap tampoc, i en aquest dubte ha d'estar la seva única oportunitat de guanyar-lo de nou.

Però ell és un assassí.

Intenta ignorar el pensament. Ella s'enfrontarà amb aquesta bogeria quan el trobi, i decideixi què fer amb ell llavors.

Confosa, en conflicte, la Lanoree per fi deixa les planes d'herba tallant i persegueix al seu germà cap a les primeres dunes ondulades del Desert Vermell.

A l'alba del següent dia, la Lanoree tremola quan desperta d'un somni.

Ella està a baix en la foscor sota el Desert Vermell. El pes de la Ciutat Antiga penja al seu voltant, aixafant-la des de totes les direccions amb la seva història enigmàtica i un milió de relats sense explicar. Està en una xarxa de cavernes elaborades, totes elles il·luminades per llums intermitents encesos en algun lloc fora de vista. Les parets i sostres tenen belles incrustacions amb pictogrames dels sense temps Gree, i encara que està segura que expliquen històries fa temps oblidades, no pot percebre les veritables històries. És com si fins i tot amb la veritat davant seu, no pogués entendre el que va passar aquí.

I llavors els rancors de sang apareixen; insonors, mortífers, coses com ratpenats de la mida del seu cap amb circells prims i dents regalimant. No té esperances de lluitar contra ells. Ells l'envolten en espais confinats, llançant-se en picat i donant-li mossos a la seva cara, el seu coll, els braços balancejant. No sent dolor, però la seva sang flueix. Ella crida demanant ajuda.

El seu germà la mira des de les ombres

La Lanoree s'asseu i mira a l'ampli cel, clapejat d'estrelles. El somni ja s'està esvaint, com ho fan la majoria dels somnis, i ella reconeix els rancors de sang de les poques vegades que ha llegit sobre ells i com s'imagina que han de ser. Ella mai ha vist cap holo o imatge. En el seu somni són monstres, però la veritable bèstia només estava mirant.

És una sensació esgarrifosa. Mentre revifa el foc i busca menjar i aigua, utilitzant les habilitats de supervivència que li han ensenyat els seus pares des que era jove, la idea d'en Dal com un monstre no s'esvaeix. El seu somni es desborda sobre les hores desperta. O potser en els seus somnis, ella simplement podia veure la veritat.

Només havia dormit poc temps, i s'afanya a seguir-li el rastre de nou. Tractant de recordar mapes i llegendes del Desert Vermell, ella calcula que la Ciutat Antiga ha d'estar a vuit quilòmetres més al sud. I tot i que ha perdut el rastre físic d'en Dal, ara està segura que les ruïnes són el seu destí.

La Lanoree sempre ha estat en forma, i comença a córrer a través de les grans dunes i l'interior del Desert Vermell. Corre durant deu hores, parant-se de tant en tant en àrees on creixien plantes esparracades per cavar a la recerca d'aigua. Ella bolca roques i menja bestioles i formigues, i en una ocasió ella espanta unes ires del desert d'una matança recent. La carn és rica i corretjosa, i ella se la menja crua.

El Desert Vermell és bonic i colpidor, erm i silenciós. És un lloc que inspiraria a poetes i bojos, i ella fa el que pot per romandre centrada en el seu interior tant com en alerta en el seu exterior. Seria fàcil perdre's a un mateix aquí fora. La seva percepció de qui és ella roman ferma, i hi ha una familiaritat que la fa sentir-se còmoda... la Força, forta en cada roca descolorida pel sol i cada gra de sorra.

Just abans d'enfosquir, ella veu les primeres ruïnes. És una paret bolcada a la base d'una lleu costa, poc més d'una pila de blocs mig ensorrats pel moviment de les sorres del desert. Però òbviament no és una formació natural. I el fred estremiment que les vistes provoquen la convenç que gairebé hi és.

La Lanoree puja la costa, i cap al seu cim veu empremtes. Aturant-se, ella mira al voltant, però en Dal no està en cap lloc a la vista. Ella posa la seva mà, dits desplegats, sobre una petjada de bota a la sorra i tanca els ulls. Però les sorres aquí estan calentes i sempre en moviment i l'imbuïen amb històries sense temps l'amplitud del que l'alarma més endavant.

-Dal, no hauríem d'estar aquí. -És La primera vegada que ha parlat en veu alta des que va deixar Anil Kesh tres dies abans. Res contesta.

Arribant al cim del turó surt a l'últim dels raigs de sol del dia un cop més. A un quilòmetre a l'oest, el sol posant-se en les seves ruïnes com si aquest lloc sempre hagués estat la seva llar, descansen les extenses restes de la Ciutat Antiga.

Desitjant desesperadament que tot pogués ser diferent, la Lanoree camina cap a ella.

Mentre entra en l'ombra de la piràmide més gran de la Ciutat Antiga, el primer rancor de sang ataca.

Al Pacificador, perseguint en Dal i els seus Observadors de les Estrelles passant l'òrbita de Malterra i cap a Tacasolar, en Tre Sana va estar més en silenci del que la Lanoree mai va conèixer en ell. Però ella no va qüestionar el seu silenci. Havien vist coses terribles, testificat una tragèdia de proporcions demolidores. I encara que sabia del seu passat com un mal home, el xoc d'en Tre no podia ser fingit.

El rastrejador semblava estar funcionant bé, i la Lanoree havia traçat la ruta projectada de la nau d'en Dal tres vegades. Cada vegada el seu destí semblava ser el mateix... Tacasolar. I ella creia saber per què. L'increïble dispositiu havia estat construït per als Observadors de les Estrelles pels científics de l'Olla Profunda, però per carregar-lo amb la seva força motriu en Dal havia de visitar Tacasolar. Les mines allà eren profundes i increïblement perilloses, però les recompenses per treballar allà eren grans. Elements exòtics que podien ser utilitzats com a combustible o armes. Vidres que cantaven amb el poder de la Força. I potser, exposada a la tecnologia correcta, una mica de matèria fosca.

La nau d'en Dal tenia uns vuit milions de quilòmetres d'avantatge. La Lanoree havia intentat traçar una ruta més directa a Tacasolar, però seguir-lo seria la ruta més ràpida. Hi havia pressionat al seu Pacificador per la seva major velocitat, al corrent que les modificacions que ella havia incorporat la feien una de les naus més ràpides del sistema. Tot i això en Dal romania fora d'abast, igualant la seva velocitat, forjant la ruta més ràpida per trobar Tacasolar en la seva ràpida òrbita sobre la seva estrella, Tythos.

Assentats a la ruta, la Lanoree inicià un contacte amb la Mestra Dam-Powl. Va dur un temps perquè el senyal fos reconegut, i molt més per al repic d'una connexió entrant.

-Lanoree -va dir la Dam-Powl, i fins i tot abans que la pantalla plana s'ennuvolés per mostrar la seva cara, la Lanoree sabia que la Mestra ho sabia.

-No puc creure que ho fes -va dir la Lanoree-, només per cobrir les seves empremtes. Per fer creure als altres que era mort.

-Potser hi ha més en això que el que sembla -va dir la Mestra Je'daii. Semblava cansada i demacrada, i la Lanoree només podia imaginar les converses que havia estat tenint amb el Consell Je'daii. La caiguda diplomàtica amb Nox, els esforços per calmar una situació volàtil... però això estava més enllà de la Lanoree. Havia de romandre centrada.

-Què més? -va preguntar ella.

-Ell ha d'haver compartit coneixements rars amb l'Olla Profunda perquè ells construïssin aquest dispositiu. Per assegurar la seva singularitat, havia de matar-los a tots.

-Però a tota l'Estació Boscverd? -va dir la Lanoree-. És monstruós.

-No tots van morir -va dir la Dam-Powl-. Alguns transports van marxar abans del cop final.

-Quants es van perdre? -va preguntar Lanoree en silenci.

-Tants que els números signifiquen poc. -La Mestra va sospirar pesadament, llavors semblava recompondre's a si mateixa-. Llavors quins progressos has fet?

-En Dal i els Observadors de les Estrelles estan viatjant a Tacasolar, crec que per armar el dispositiu. He posat un rastrejador en ell i l'estic seguint, però estic a hores per darrere seu.

-No pots posar-te a l'abast i destruir la seva nau?

I matar al meu germà? Va pensar la Lanoree, però no podia compartir aquest pensament.

-No, Mestra. Qui va ser que estigui finançant la seva bogeria li va comprar una nau bastant especial. No puc llegir el seu senyal, però no em sorprendria descobrir que sigui Je'daii.

-Robada?

-Aviat podré explicar més.

-Tacasolar i Malterra s'aproximen l'una a l'altra en les seves òrbites -va dir la Dam-Powl, arrufant el gest-. Saps el que passa una vegada que aquells planetes s'acosten. Interferència magnètica, tempestes espacials. Qualsevol viatge espacial a la seva regió serà impossible.

-Llavors ell ha calculat això fins al batec del cor -va dir la Lanoree-. Ho ha planejat tot amb gran detall. Hauré d'agafar-lo a Tacasolar.

-Fes el que sigui que hagis de fer, Lanoree.

-Per descomptat.

-El que sigui. -La Mirada de la Mestra es va suavitzar.

La Lanoree no va contestar per un moment, i el silenci entre elles estava carregat. Llavors ella va pensar en aquella bogeria d'en Dal que ella amb prou feines havia tocat allà baix a l'Olla Profunda, i com de consumit l'havia sentit.

-Ets forta, Lanoree. Sé que ho ets. Però la responsabilitat és dura, el preu pel fracàs pot ser inimaginable. Així que sigues forta. Experiències com aquesta, com tragèdies, poden ser el que fan a un bon Je'daii gran. Que la Força t'acompanyi.

La Lanoree va assentir i va tallar la comunicació. Va romandre asseguda a la cabina de comandaments per un temps, reflexionant les coses, entristida i espantada. I es va sorprendre a si mateixa trobant comoditat en la presència d'en Tre.

El seu company twi'lek va venir a seure al seient darrere d'ella. L'última vegada que ells havien viatjat així havia estat una suavitat per a ell, una fanfarronada protectora. Ja no més. El silenci era pesat, tot i així cap d'ells el va trencar. La Lanoree comprovà els sistemes de la nau i va mantenir un ull en l'escàner, sempre al tant d'ell assegut en silenci al seu costat.

Va ser un llarg temps després de la seva comunicació amb la Dam-Powl que en Tre va parlar a la fi.

-Em sento malalt.

-Com jo -va dir ella-. Sigui el que sigui en el que en Dal s'hagi convertit no puc creure que faria...

-No, vull dir... -En Tre es va anar apagant i llavors va vomitar copiosament entre els seus peus. L'Ironholgs va cruixir alarmat, i la Lanoree es va enfilar al seu seient i va sobreviure al desastre. Els sistemes de suport de la nau van saltar per la sobrecàrrega, però els filtres d'aire no podien treballar prou ràpid per empassar-se la pesta.

-Oh -va dir la Lanoree.

En Tre estava panteixant i netejant-se la boca, suant, tremolant.

-H-Ho sento.

-Nox -va dir ella-. Vam respirar massa de la seva atmosfera.

-i tu?

-Estic bé. -Ho estic? Va pensar. Ella es va avaluar a si mateixa i no va trobar res important, excepte les seves emocions barrejades sobre en Dal. Però encara hi havia dos dies de viatge fins que arribessin a Tacasolar. Si en Tre emmalaltia, no hi havia res que pogués fer excepte practicar les habilitats mèdiques que havia après a Mahara Kesh. I si ell moria, estava l'escotilla d'aire.

Però ella no podia caure malalta. Només esperava que la malaltia d'en Tre fora el resultat de l'atmosfera verinosa de Nox, no alguna cosa més insidiosa que hagués agafat. Si en qualsevol punt semblava contagiós, hauria d'entrar en acció.

Mirà lluny d'en Tre per un moment cap a les pantalles de la cabina de comandaments. El senyal de la nau d'en Dal estava encara en el rastrejador, encara a vuit milions de quilòmetres per davant d'ells. No podia prendre riscos.

Però sabia que mai podria tirar-lo per l'escotilla d'aire viu.

-Usa el meu catre per descansar -va dir ella-. Jo ho netejaré. Beu prou aigua.

En Tre no va discutir. Es va pressionar el front quan passava al costat d'ella, es va ficar al llit a la seva cabina, i es va adormir gairebé a l'instant.

La Lanoree mirà a terra al vòmit dispers sobre el terra de la cabina de comandaments.

-Tant de bo tinguessis braços -va dir a l'Ironholgs. El droide carrisquejà quelcom que va sonar com un riure entre dents.

Durant els propers dos dies en Tre no es va posar pitjor, però tampoc va millorar. Menjava poques quantitats de menjar, però la majoria de les vegades el tornava a treure. Bevia quantitat d'aigua. Tremolant i suant al catre de la Lanoree, el seu somni era pertorbat, i els seus murmuris mentre dormia eren incoherents i molestos.

La Lanoree passava la major part del temps en el seu seient de la cabina de comandaments, mantenint el senyal en la nau d'en Dal i fent cops de cap breus, incòmodes. Els seus somnis eren vagues i no gaire plaents. Es despertava més d'una vegada amb la idea que alguna cosa estava onejant silenciosament en el seu cap, tallant-li amb esmolats circells i buscant la seva sang.

I ella va tenir un somni on ella mirava des de l'exterior el sistema com Tython mateix, i Tythos, i llavors cada planeta i lluna que l'orbitaven, eren engolits fins al no-res. Bilions de vides i amors i somnis esvaïts gairebé en un parpelleig.

A mesura que es van aproximar per fi a Tacasolar, ella va accedir als ordinadors de la nau per recordar-se a si mateixa sobre el maleït lloc. Sabia que ambientalment era fins i tot menys agraït i més dur que Nox. La seva investigació li va recordar quant.

Tacasolar era el primer planeta del sistema. La seva òrbita de vegades arribava tan a prop com quaranta milions de quilòmetres de Tythos. Es considerava un planeta sòlid, encara que molta de la seva superfície estava en constant agitació, volcans i terratrèmols canviant els seus paisatges gairebé dia a dia. Les seves àrees més poblades estaven principalment en els pols, i era aquí on es localitzaven les comunitats mineres disperses. Era potser l'ambient habitat més dur en el sistema Tythan, tot i així les recompenses per als miners eren enormes. La majoria només duraven una o dues temporades abans de deixar el planeta i prometre no tornar. Prop del 10 per cent d'aquells que van anar a Tacasolar buscant la seva fortuna van morir aquí. Era un planeta afamat, i encara que donava, també prenia tant com podia.

Era també una curiositat al planeta, perquè orbitava al contrari de qualsevol altre planeta. Hi havia aquells que especulaven que era un planetoide solitari, caigut en el pou de la gravetat de Tythos en un passat distant. Això va portar a diverses sorprenents ramificacions, i fa tres mil anys hi va haver una sèrie de missions d'exploració visitant el planeta, buscant qualsevol senyal de població prèvia. Però ningú l'havia trobat mai: ni rastres de civilitzacions, ni ruïnes, ni evidència que cap tipus de vida hagués florit mai allà. Tacasolar era un planeta mort que respirava l'alè candent de la roca fosa, i la resta del sistema el consideraven merament un recurs.

Fins i tot aproximant-se al costat fosc de Tacasolar, la violència de la seva superfície era òbvia. Irradiava una lluentor constant d'una magnífica xarxa de serralades de volcans i llacs de magma i rius, i les ombres dels núvols de gasos nocius de la mida d'un continent filtraven la llum, tornant-lo d'una tonalitat rosàcia gairebé atractiva.

-Pol Sud -va dir la Lanoree. La nau d'en Dal s'havia alentit considerablement i estava entrant en l'atmosfera, balancejant-se al voltant per aproximar-se al pol sud de Tacasolar des del costat fosc del planeta. Ella ja havia calculat un camí similar, i l'ordinador del Pacificador els estava portant allà.

Hi havia una possibilitat que la Lanoree pogués fins i tot escurçar la distància entre ells i enderrocar a Dal abans que aterrés. Els seus canons làser millorats eren poderosos i precisos, i el Pacificador feia quatre míssils dron que eren efectius a vuit-cents quilòmetres. Però si fallava, ell estaria alertat de la seva presència.

Sí, va ser per això pel que ella no va obrir foc. L'avantatge de la sorpresa. Ella es va convèncer a si mateixa d'això conforme es preparava per prendre la superfície, i en Tre la mirava a cada moviment.

-Desitjaria poder venir amb tu -ell va dir per desena vegada.

-No, no ho desitges -va dir la Lanoree.

-És cert. No ho faig. Sempre em portes als millors llocs.

-Diu el twi'lek que em va portar al Forat.

En Tre mirà mentre la Lanoree es preparava. Es va canviar de roba, i sense la seva espasa perduda, va agafar una espasa de recanvi d'un armari de sota del seu catre. Era l'arma amb la qual s'havia entrenat abans que el Mestre Tem Madog li forgés la seva. Ella la va sospesar a les mans, la va balancejar diverses vegades, i va recordar el seu pes. Era sorprenentment còmoda.

-Et pega -va dir-li.

-Haurà de fer-ho. -Ella va embeinar l'espasa, la beina de llangardaix cridaner romania en els seus malucs, i es va agenollar al costat del catre de nou. Ella va treure dues pistoles de l'armari i les lliscar al seu cinturó. Tre mirar, celles elevades. Lanoree només va arronsar les espatlles.

Un repic de la seva cabina de comandament va assenyalar que el seu descens havia començat. Va sentir l'elevació familiar en el seu estómac mentre entraven a l'atmosfera i les unitats de gravetat del Pacificador s'esvaïen, i ella va mirar-lo, preguntant-se si ell vomitaria de nou. Però ell es va mantenir compost.

Ella va indicar que ell hauria de lligar-se a si mateix, llavors es va asseure prop d'ell en el catre.

-No vols aterrar la nau tu mateixa? -va preguntar ell.

-Ho faré. Una vegada que estiguem prop de la superfície. Però Tre -ella li va estrènyer la seva espatlla... - Et vaig a deixar en el meu Pacificador. La meva nau. Aquesta és la meva llar, i confio que la tractaràs bé.

-La protegiré -va dir ell.

-Ironholgs pot fer això, i la nau té les seves pròpies defenses. Només... no toquis res. Res!

-Confia en mi -va dir ell, somrient. Els seus ulls estaven humits i febles, la seva pell pàl·lida, els lekku flàccids.

-He de fer-ho -va dir ella.

El Pacificador es va balancejar i va colpejar conforme es lliscaven avall cap a l'atmosfera violenta de Tacasolar. Els llums brillaven, les alertes repicaven dels panells de control, i les pantalles s'enfosquien mentre la calor cremava pel casc.

La Lanoree s'enfilà al seu seient de vol, prenent el control de la nau. Va comprovar l'escàner, va carregar un mapa del terreny en una altra pantalla, i va accedir a l'ordinador de la nau per descarregar tanta informació com podia trobar sobre la zona.

En Dal i els seus Observadors de les Estrelles havien aterrat en una petita estació minera anomenada la Bogeria d'en Ran Dan. D'acord als seus registres la mina treballava en una font profunda de petonium i marionium, tots dos elements usats com a energia per a les naus i que també podrien ser utilitzats en armes. La mina havia estat en existència des de feia gairebé cent anys, i semblava no haver-hi res espectacular sobre això que el diferenciés de qualsevol altre negoci de Tacasolar. Una tragèdia ja feia trenta anys en què cent miners van perdre les seves vides. Un cop fa divuit anys que va donar lloc a tumults violents i a l'adquisició eventual per les forces de treball i els seus treballadors fora del planeta. Tractes d'embarcament i intercanvi amb equips en almenys tres planetes, inclòs Tython. Si la Bogeria d'en Ran Dan era una font de matèria fosca, mai s'havia notificat res, i ningú ho sabia.

Ningú excepte en Dal.

La Lanoree va experimentar una breu por, esgarrifosa que el seu germà havia trobat el dispositiu de rastreig que ella li va col·locar i l'havia posat en una altra nau. Ella l'havia seguit durant tres dies, i que tota l'estona ell s'havia estat dirigint a Tython. Potser tenia un subministrament de matèria fosca ja extret i esperant per ser implantat al dispositiu. Potser fins i tot ara ell era a Tython, a sota la Ciutat Antiga, anant més profund que ningú ha anat mai i preparat per activar la híper-porta. En qualsevol moment.

-Si està tan sols allà -va mussitar. Estava encara insegura. En tot això, l'existència de la híper-porta era el factor boirós. Però tant si existia com si no, el perill era igual d'apressant.

-Aquest és en Dal -va dir ella, mirant l'escàner mentre rastrejava la seva nau fins que aterrava. El punt vermell es va tornar blau mentre s'aturava, i la Lanoree enfonsà el Pacificador cap al sud perquè poguessin aproximar-se a la Bogeria d'en Ran Dan sobre una fossa gelada en la superfície del planeta. Necessitava tanta cobertura com fos possible.

També necessitava un pla.

Però hi havia poc temps. Malterra i Tacasolar s'estaven acostant. En Dal estava encara un pas per davant.

Ella hauria d'improvisar sobre la marxa.

La Lanoree es va ajupir darrere d'una roca, mirant a la mina i la col·lecció caòtica d'edificis, i es va preguntar com podia algú viure allà. La mateixa entrada a la mina era a la base d'un turó de pissarra i roques caigudes, encaixades en una estructura metàl·lica atrotinada amb dos gegants grues elevadores sortint sobre la teulada. Els edificis dels voltants eren baixos, construïts gairebé per complet de roca, i connectats per cadenes, presumiblement per a la navegació entre els edificis durant les terribles tempestes que colpejaven l'àrea. No hi havia finestres. Tres creuers de terra amb armament pesat estaven aparcats a prop contra les parets dels edificis, i les restes de diversos més estaven dispersos al voltant de l'àrea, lentament corroint-se a la terra estèril.

Més enllà de la vall baixa hi havia tres plataformes d'aterratge perquè qualsevol vaixell de càrrega i altres navilis l'usessin en aquesta atmosfera. La nau d'en Dal descansava en una d'aquestes plataformes, i la Lanoree sabia ara per què no havia estat capaç de donar-li abast. La seva nau era una Pistola-mortal, i una que havia vist acció, potser durant la Guerra de la Dèspota. Una gran franja en el seu costat esquerre estava socarrimada de negre, i àrees del casc havien estat òbviament reemplaçades i reparades a jutjar pel seu color i diferències en l'estil. Era una nau d'aspecte formal, nau germana de les renovades Sotjador-mortal, llevat que eren prou grans per portar una càrrega de bombes, equip, o passatgers. Eren encara més rares que els Sotjadors-mortals ara... molts havien estat destruïts durant la Guerra de la Dèspota; molts desmantellats després pels Je'daii; i aquells que van sobreviure era normalment a les mans de mercenaris, senyors de la guerra Shikaakwa, o assentaments criminals remots fora en alguna de les llunes de Mawr. Per les velocitats que la nau d'en Dal havia mantingut, hi havia una gran possibilitat que hagués estat modificada.

Ella va comprovar l'àrea una vegada més des de darrere de la pila de roques, llavors va córrer cames ajudeu-me cap a la Pistola-mortal. Es va mantenir en les ombres, sabent que en Dal hauria deixat a alguns dels seus Observadors de les Estrelles preparant la nau per a una escapada ràpida. Sondejant lleument, ella va percebre dues ments, els seus sentiments impertorbables. Els observadors de les Estrelles estaven nerviosos; els seus plans estaven donant fruits. Es va preguntar què diria en Dal si sabés quant havien baixat la seva guàrdia.

El moment requeria acció, no diplomàcia. I encara que desarmar-los havia estat la seva preferència, la Lanoree no podia arriscar ni tan sols la més mínima possibilitat que aquests dos arribessin mentre era a baix a la mina. Abans que es mogués, va buscar la comoditat en la Força per al que estava a punt de fer. Mesures desesperades per a temps desesperats, va pensar ella. I va recordar quants havien mort en agonia a Nox.

A prop dels motors encara calents de la nau, la dona iktotchi no va saber què li va colpejar mentre l'espasa de la Lanoree li va tallar el cap de les seves espatlles i va trencar les seves banyes distintives. Ella va pujar com un llamp per la rampa cap a la nau, on el segon Observador de les Estrelles romania còmicament immòbil, amartellant el seu cap amb l'estrany so de l'acer tallant la carn que havia sentit fora.

-No... -va dir ell, i la Lanoree el va apunyalar al cor. Estava mort abans d'esfondrar-se contra l'escriptori.

Ella va mirar al voltant de la càrrega de la nau. Buida, i ara abandonada excepte pels morts. Ella va córrer de nou sota la rampa i es va dirigir a la mina. L'aire gelat li cremava els pulmons, i ella sabia que s'hauria d'haver vestit amb un vestit protector i un aparell per respirar. Però no volia que els seus moviments i sentits estiguessin impedits de cap manera, i aviat estaria sota terra.

A l'edifici principal de la mina es va aturar i es va ajupir, fent una ullada endins a través de les esquerdes de l'estructura vella, dilapidada. No hi havia moviment, i no va percebre a ningú a l'interior.

Va escoltar una explosió en la distància. Sorpresa, es va girar i va alçar la seva espasa. A quilòmetres de distància, més enllà d'una pujada lleu al nord, el cel brillava amb l'enorme foc polsant d'un volcà actiu. Núvols de fum i cendres s'inflaven a quilòmetres d'alt, il·luminats per dins amb tempestes elèctriques. Bombes de lava mortíferes s'arquejaven per l'aire. El sòl tremolava com de por.

Dins del recinte es va aproximar als dos ascensors que proveïen accés a l'interior de la mina. Tots dos estaven tranquils, les portes del buit obertes, però només una de les cabines havia baixat. Si activava l'altra, alertaria a qualsevol allà baix.

Mirà en el fosc buit, buit de l'ascensor. Era una caiguda molt llarga.

Cobrint la seva espasa, la Lanoree rebuscà en el seu cinturó d'utilitats i va treure tres tires de corda fina, forta. Va lligar dues juntes i va formar un arnès sota els seus braços i al voltant dels seus pits. Llavors va agafar l'extrem de la tercera ben ajustada a la mà esquerra, i sense donar-se temps a considerar la bogeria del que estava fent, ella va saltar, balancejant la corda al voltant d'un dels cables tensos de l'ascensor, agafant l'altre extrem, abraçant els seus peus contra el cable d'acer i tirant fort. Ella va trontollar per un moment mentre trobava l'equilibri, i l'aire estava ple d'un suau brunzit mentre el cable vibrava per l'impacte.

Començant a lliscar avall, va provar la força de les seves botes arrossegant contra el cable, només esperant que el cuir fort no es cremés per la fricció en el descens. Això doldria.

Ella va accelerar. La foscor l'agitava. Va sondejar cap a fora amb els seus sentits de la Força i va sentir l'espai obert al seu voltant, el quadrat del buit i va frenar a intervals regulars recolzant-se en l'acer pesat.

Més ràpid del que esperava el fons va emergir davant seu, i ella va tirar de les cordes i va pressionar els seus peus fortament contra el cable per alentir-la. Ella va calcular lleugerament malament i va colpejar fortament el sostre de la cabina de l'ascensor, llevant-li l'aire dels pulmons i causant un estrèpit que hauria estat escoltat per qualsevol que estigués a prop. Però no hi va haver cap reacció, no hi va haver cap crit d'alarma. Després de reunir l'alè, la Lanoree baixà entre el vagó de l'ascensor i el mur del buit.

Un primer cop d'ull a la mina li va recordar als túnels sota la torre central de l'Estació Boscverd. Hi havia de tant en tant, llums parpellejant al llarg de l'estret passadís que portava a dues direccions, i els murs i el sostre estaven bastament formats. Però feia calor. La calor es filtrava des d'algun lloc allà baix, el sòl crepitava les seves botes desgastades, i una lluentor feble semblava inundar el passadís lluny a la seva esquerra.

Va percebre alguna cosa movent-se ràpidament cap a ella pel passadís. Mantenint la seva antiga espasa de pràctiques davant seu, la Lanoree va ser colpejada per la ràfega d'aire calent i llançada contra el terra. Ella va rodar a un costat i va tractar d'agafar aire, però el vent terrible l'hi va robar. L'explosió abrasadora -resultat de les dràstiques diferències de temperatura, potser- va coure les seves robes i va estirar la seva pell. Ella es va fregar els ulls fortament tancats.

Tacasolar estava tractant de cuinar-la viva.

El vent calent rugia contra les parets i llavors s'esvaïa, i la Lanoree va agafar profundament aire.

Ella va olorar suor.

Obrint els ulls, tractant de posar-se dreta, va percebre la pesada roca balancejant-se cap al seu cap, va reunir tots els seus talents en la Força per evitar els danys, però va ser massa tard.

Un breu dolor, i llavors va caure la foscor.

 Següent