Al buit (IX)

Anterior

CAPÍTOL NOU

CICATRIUS

Els Je'daii diuen, «No hi ha ignorància; hi ha coneixement». Però ells són ignorants de les vostres vides, dels vostres esforços, i la seva superioritat els cega. Ells diuen, «No hi ha por; hi ha poder». Però encara amb el seu poder són envanits. I jo faré que em tinguin por.

-Reina Dèspota Hadiya, 10.658 TYA

Fins i tot a distància, Nox semblava un infern. La Lanoree traçà una ruta que els va portar a l'atmosfera del planeta en l'hemisferi oposat de l'Estació Boscverd, balancejant-se en un arc al voltant del planeta i aproximant-se des del vespre. Els mars eren d'un gris pesat, esquerp, les masses de terra majorment cobertes per núvols groguencs que semblaven malaltissos que brillaven i parpellejaven amb tempestes interiors. Els petits pegats de terra que podia veure entre els núvols eren d'un uniforme color bronze. No hi havia verd. Ella va pensar com seria l'Estació Boscverd quan la van anomenar així, o si el nom era amargament irònic.

En Tre es va asseure de nou en el seient del copilot. No havia dit massa durant una estona, i la Lanoree començava a témer que hagués sucumbit a la seva malaltia per l'espai. Si això passés, ell no li seria del tot d'utilitat i hauria de deixar-lo en el Pacificador. I ella no li deixaria aquí amb la seva nau sol i despert.

Sabia exactament on colpejar.

-Bonic -Va dir ell mentre començaven a fer-li un cop d'ull a l'atmosfera.

-No massa. Es posarà mogut.

Ella els hi havia portat en un descens més inclinat del normal, apressant-se a entrar a l'atmosfera el més ràpid possible. Com més tardessin a aproximar-se, més possible que es donessin compte. Ella podia veure almenys set navilis en els escàners, tots ells descrivint diferents descensos a diverses parts del planeta, i ella no havia escoltat cap alto en el comunicador. Però això no volia dir que no estiguessin sent seguits. I potser esperaven a aquests set.

La calor es concentrava al voltant del morro del Pacificador, ennuvolant la vista i llavors eliminant-la completament. Els escuts de les finestres es van tancar automàticament, i La Lanoree va mantenir els seus ulls en els escàners per mantenir el control manual.

-De veritat -va dir ella-. Això es posarà mogut.

-Intentes lliurar-te de mi? -va preguntar en Tre-. No et preocupis. Crec que em quedaré aquí. Lligat.

Fins i tot després de sis dies, a ella encara no li agradava que s'assegués a la cabina de comandament rere d'ella, perquè ja no podia parlar amb ella mateixa.

El Pacificador va començar a vibrar mentre s'obria pas fins a l'atmosfera tòxica del planeta. La Lanoree balancejà la nau a esquerra i cap avall, incrementant la velocitat i l'angle de descens, i a cada moment el mirava de reüll per veure com s'ho estava prenent. El vol espacial era simple en comparació als traumes d'entrar a l'atmosfera. I malgrat tot el que ell havia dit, semblava calmat i confiat amb el que estava passant.

-Gairebé estem -va dir ella.

-Bé. -Exhalà ell profundament, com si de sobte s'adonés que ella estava mirant-lo -. No m'acaba d'agradar això.

Ells van caure, i aviat la Lanoree els va anivellar, volant sobre Nox i sentint les respostes de la nau a estar una vegada més en una atmosfera de nou a través de les seves mans. El Pacificador picava però no estava trencat. Anava a velocitat constant.

La Lanoree va donar un cop d'ull al llarg de la costa d'un dels continents més grans, volant prou baix per evadir els escàners bàsics basats en radar però no massa baix com perquè fos perillós, i un moment després ella els va portar lentament cap a la terra en direcció al seu destí.

No hi havia manera de saber si en Dal i els Observadors de les Estrelles estaven encara aquí. Només mentre entraven en l'atmosfera de Nox, la Lanoree va saber que estaven volant a cegues.

La destrucció era pitjor del que ella podria haver imaginat.

La Lanoree recordà una mica de la Guerra de la Dèspota. Ella només tenia tretze anys per aquell temps, però mai oblidaria veure els seus pares deixar la seva llar, amb falsos somriures amagant la por que poguessin deixar els seus fills orfes. Ella havia vist els holos i escoltat els informes, però el seu coneixement real de la guerra va venir del que havia llegit i vist d'ella durant els següents anys. En el moment en què passava, la guerra sempre era confusa. La veritat emergia després.

Ella va aprendre sobre la Reina Dèspota Hadiya unint als barons del crim de Shikaakwa sota el seu comandament carismàtic i llavors intentant exercir la seva influència al llarg de la resta de mons habitats. Hi havia hagut sorprenentment una crida entusiasta a la seva causa, mentre ella prometia seguretat i salut i una llibertat de la interferència Je'daii. Negant la Força, demonitzant-la a tots els qui la seguien i l'escoltaven, la seva agressió havia estat brutal però de vida curta. Els Je'daii van jurar confrontar qualsevol moviment fet en contra, i també protegir tots aquells que no desitjaven ser subjugats sota el comandament de la Hadiya.

Després d'un període de falsa pau, durant la qual hi havia moltes petites escaramusses en l'espai i en algunes llunes de Kalimahr, la Hadiya havia portat la guerra a Tython. Treballant en secret havia construït un exèrcit formidable, ben equipat i amb armament pesat, i havia agafat als Je'daii d'alguna manera per sorpresa. La invasió va ser massiva, brutal, i les batalles ferotges. Però els Je'daii tenien la Força de la seva part, i tot el que la Hadiya odiava es va tornar en contra seva. El moment decisiu de la guerra havia estat catastròfic. Després de la mort de la Hadiya a Kaleth i la derrota del seu exèrcit, havia portat molt de temps comptabilitzar el veritable cost del conflicte. Cent mil tythans morts. Deu vegades més de les forces de la Hadiya, i molts més seriosament ferits. Les ferides eren profundes, i han estat així fins ara, més d'una dècada després.

Davant la Lanoree ara hi havia una d'aquestes ferides.

Ella sabia que les cúpules de manufactura a Nox havien estat bombardejades pels Je'daii -atacades per proveir armament i armes per als exèrcits de la Hadiya- i ella havia vist holos de l'acte mateix. Però els holos eren a distància, la imaginació estava limitada per l'experiència. Res podia preparar-la per veure la veritat amb els seus propis ulls. Estava mirant per veure com d'efectiu podia ser un cop militar Je'daii, i malgrat que la Lanoree havia vist multitud de combats, ella mai s'havia vist involucrada en una guerra a escala total.

Ella ni tan sols sabia el nom de les primeres ruïnes que van passar. El seu Pacificador va voletejar ràpidament per allà, però l'escala de la devastació encara era impactant. La ciutat hauria d'haver tingut vuit quilòmetres d'ample, i ara quedava molt poc de la seva cúpula protectora original. Les ruïnes de dintre eren un desastre carbonitzat, fos, amb llacs d'aigua rància i amb estelles acusadores d'edificis destrossats apuntant al cel.

Era un alleujament passar la destrucció i volar cap al sòl impertorbat, fins i tot si aquestes vistes eren tan òbviament contaminades i verinoses. Molt poc creixia aquí. I si alguna criatura era capaç de viure i respirar en l'aire nauseabund, no es donava a conèixer.

Van passar una altra cúpula a estribord, diversos quilòmetres de distància però encara clarament visible com una cicatriu a les vistes. Cada cicatriu explica una història, va pensar la Lanoree, i el seu relat va haver de ser terrible. Una porció de la cúpula romania, destrossada i estrellada per múltiples impactes de projectil, i detritus de la ciutat estaven dispersos al llarg de les planes que l'envoltaven. Les explosions que havien acabat amb aquesta cúpula havien d'haver estat immenses.

Ella es va sentir malalta en el seu interior, i un sentiment de pèrdua d'esperança la va embolicar. La Força oferia molt, però encara hi havia la necessitat pel conflicte, mal, i mort. Mil persones podien ser amants de la pau i dedicar-se a viure bé les seves vides, però pren només una per plantar la llavor del verí que s'escamparà per la població. Quants milions de morts de l'Exèrcit Dèspota estarien encara avui vius si no fos per la Hadiya? Potser la majoria. Alguns podien albergar desgrat pels Je'daii o alguns vagament comportar el sentit de la desconfiança. Odi, fins i tot. Però sense algú amb el carisma i la determinació de la Hadiya, aquests sentiments romandrien a l'interior, sense focalitzar-los. Ella els havia fet manifestar-se, i a les seves mans hi havia la sang d'un milió de víctimes d'ambdós bàndols.

-Veient-lo realment et fa enyorar la llar -va dir en Tre. Sonava tan distret, tan genuí, tan poc com Tre Sana. A la Lanoree gairebé podia agradar-li.

Ella va girar el Pacificador i va fixar l'Estació Boscverd en el seu escàner. Era un tumult de moviment... naus enlairant i aterrant, i grans transports de terra movent-se al voltant de la massiva cúpula. Però ella estava més alerta dels rastres de les naus a prop d'ella. Si l'Estació Boscverd tenia alguna cosa com una milícia organitzada, o una força de defensa fundada pels grans conglomerats manufacturers, detectarien el Pacificador aviat.

I la seva arribada havia de romandre encoberta. Era essencial, perquè si en Dal i els seus Observadors de les Estrelles sabien on i quan havien arribat, la seva reacció seria instantània. Aquest era un lloc molt més salvatge que Kalimahr, i difícilment havien estat curosos allà.

Vint-i-sis quilòmetres fora de l'Estació Boscverd, dues petites naus sentinella es van alçar de les vistes un quilòmetre endavant i van accelerar cap a la cúpula.

La Lanoree reaccionà instantàniament, colpejant un interruptor per bloquejar els seus sistemes de comunicacions. Ella va escoltar un parell de paraules de pànic...

-Boscverd Quatre? Boscverd Quatre, estàs llegint això? Je'daii entrant, classe Pacificador, ha de ser el que estàvem esperant! El guiarem però no estic content amb això, de cap manera, el portarem als canons de pols de Boscverd per...

... Abans d'apagar el comunicador.

-Semblen amistosos -va dir en Tre.

La Lanoree el va ignorar. Va colpejar un teclat en la palanca de control i el sistema d'armes es va activar, desplegant una quadrícula blava brillant sobre la finestra del panell de control. Les dues naus sentinella estaven ressaltades en vermell i una sèrie de lectures a baix a mà esquerra mostraven la preparació del Pacificador. Tres línies es van tornar ràpidament de blanc a verd... fixant objectiu, míssil de plasma, canó làser, tot en línia.

-De veritat? -va preguntar en Tre.

-No sóc aquí per començar una guerra -va dir la Lanoree-. I tu els vas escoltar. Estan esperant-me. En Dal ha d'haver-los advertit, potser va mentir sobre per què sóc aquí. Si l'Estació Boscverd arriba a saber que sóc aquí, la guerra és el que serà.

Ella es va relaxar en el seu seient i va sentir la Força fluir a través d'ella, les seves terminacions nervioses formiguejant, sentits aguditzats. Ella va girar la palanca de control a l'esquerra i va colpejar el disparador, i una de les naus explotà en una boirina de foc i fum.

El segon sentinella va prendre acció evasiva, balancejant-se amunt i a la dreta en un intent de col·locar-se rere del Pacificador. Però per molt ràpids que fossin, aquests petits navilis atmosfèrics no estaven dissenyats per a una maniobrabilitat tan complexa. La Lanoree el va seguir, i conforme la nau va aconseguir l'apogeu del seu arc i disminuir la velocitat amb el gran esforç, ella va disparar els canons làser. L'ala dreta del sentinella va explotar, i el navili va començar a girar cap a terra.

La Lanoree es va desviar al voltant i el va rematar. No hi havia necessitat de fer patir al pilot més del necessari.

Ella va respirar profundament i va pensar breument en la gent que havia matat... els seus amants i amics, les seves famílies i històries. Els Je'daii eren ensenyats a empatitzar amb qualsevol a qui es veiessin forçats a ferir o matar, però la Lanoree mai va atribuir aquests pensaments a la Força. Tot era sobre ser humana.

-Bon tret! -va dir en Tre. Ell va donar un copet amb les seves mans un cop, els lekku trobant-se sobre el seu cap en una abraçada de celebració.

-Acabo de matar dues persones -va dir la Lanoree.

-Però havies de fer-ho!

-Això no ho fa millor. Aterrarem aviat. Part del sector nord de l'Estació Boscverd va ser bombardejat durant la guerra, entrarem per aquí.

-Vols dir que aterrarem fora de la cúpula?

-Creus que donarien la benvinguda a un Pacificador als seus molls d'aterratge?

En Tre es va quedar en silenci mentre la Lanoree els portava volant cap a la cúpula distant.

La nau assentada, dringant i grinyolant conforme els seus motors s'apagaven i el seu casc començava a refredar-se. A la Lanoree normalment li agradava aquesta part d'un vol llarg, imaginant que el Pacificador estava sospirant amb satisfacció per un treball ben fet i desplomant-se, preparat per recarregar els seus músculs. Però no estaven gens a prop del final del seu viatge.

Ella va canviar les seves robes, vestint una túnica llarga onejant que amagava la seva espasa però que la feia sentir com un monjo Dai Bendu.

-Preparat? -va preguntar ella.

-Sincerament? -va preguntar en Tre sana-. Després de tot el que he dit, encara penso que estaria millor a bord que sortir allà fora.

-Vinga, Tre. Vas dir que la meva nau feia pudor. -Ella va riure i va teclejar el codi per l'escotilla de la nau.

Un xiuxiueig, un cruixit, i l'escotilla va baixar a manera de rampa, una brisa bufant al seu voltant tan aviat com les atmosferes s'igualaven. Fins i tot darrere de la màscara d'aire que portava, la Lanoree jurava que podia olorar l'atmosfera rància d'aquest lloc. I si no hagués estat capaç d'olorar com de tòxica que era, era prou fàcil veure-la.

Ells van sortir de la nau cap a una boirina groguenca vagarívola. En Tre la va seguir baixant la rampa, la màscara auxiliar que va trobar per a ell encaixada en la seva cara en tots els llocs incorrectes. Estava feta per un humà, no per a un twi'lek, però hauria de servir. Ella no planejava que la seva estada a l'exterior fos més llarga del que fos necessari.

Van aterrar en un esvoranc a terra, i la Lanoree havia desviat hàbilment la nau contra un esperó sortint de roca. Va descansar-la en les ombres, però qualsevol que mirés fins i tot casualment podria trobar-la fàcilment. Ella va desitjar haver tingut temps de camuflar-la d'alguna manera... terra, o fins i tot algunes de les fastigoses plantes esparracades que ara veia que creixien aquí i allà. Però el temps no estava de part seva. Estava molt al tant del pas del temps i que cada moment acostava a Dal a dur a terme el seu dement pla.

Ella va assenyalar la nau per segellar-se darrere d'ells, i es va aturar per mirar que la rampa es plegués i tanqués fermament. Ella li va fer una mirada a Ironholgs just quan l'escotilla es va tancar. El droide protegiria la nau amb tot el que tingués, però ella encara estava preocupada. Aquest bé podria ser l'ambient més hostil en què ella hagués aterrat mai.

L'Estació Boscverd era una lleu corba en la distància, només visible a través de la boirina. Ella havia confirmat amb Tre que efectivament era l'alba a Nox, Tythos una taca just per sobre de l'horitzó passant la cúpula. L'atmosfera estava tan carregada de contaminants tòxics, bombats durant mil·lennis de mineria i manufactura, que Nox estava negant a l'estrella mateixa.

La Lanoree sondejà cap a fora, a la recerca d'algun problema. Hi havia formes de vida a prop, però no moltes, i no eren intel·ligents. Ella no sentia res perillós, encara que mai baixaria la seva guàrdia. Els seus sentits i precaució estaven augmentats ara, i romandrien així cada moment que estigués allà.

-Això està bé -va dir en Tre, la veu esmorteïda per la seva màscara.

-Estigues callat -va dir la Lanoree-. Aquestes màscares no porten molt d'aire, i el gastaràs.

Ells van caminar sobre el paisatge desolat cap a la cúpula. D'acord amb el que deien, Nox havia estat una vegada un món verd, i encara més càlid que Tython, havia albergat vasts boscos d'arbres gegants amb enormes fulles per sagnar calor cap al cel, sota els quals existien complexos ecosistemes. Es rumorejava que una gran illa a Nox havia estat la llar de més espècies d'ocells i mamífers que en tot Tython. Però els habitants havien fet ús ràpidament dels seus dipòsits rics en metalls i subministres sense fi de fusta per construir plantes de fosa gegants, extraient el 90 per cent dels metalls usats al llarg del sistema. Per l'espai de mil anys, la majoria dels boscos s'havien esvaït convertits en cendres, i amb ells les criatures que albergaven. Havia estat un espoli despietat del planeta, però en el moment el sistema havia estat una frontera nova, misteriosa, i aquells portats pel Tho Yor estaven desesperats per crear una llar per a ells mateixos. Els Je'daii van trobar el seu propi camí a Tython, i els habitants de Nox van deixar que la necessitat, i l'avarícia, guiessin les seves mans. Era desesperadament trist, però Nox estava ara més enllà de la salvació.

Tot el que quedava estava aferrat a la vida. La mutació havia augmentat, i hi havia poques plantes o animals vius a Nox que poguessin ser recognoscibles per algú de set mil anys abans.

Els arbres s'havien anat, i l'única vida de planta que quedava era una mala herba de creixement lent, desagradable, fulles fines bleixant diòxid de carboni de l'aire torturat, les arrels creixent profundes en la seva recerca de nutrients. Petits llangardaixos corrien aquí i allà. La Lanoree va veure rastres de serp en el sòl polsegós, tot i que mai havia vist una serp. Ella va imaginar que es mantenien a si mateixes fora de vista, potser vivint la major part de les seves vides sota terra on l'aire no podia matar-les, les pluges no les podien fondre.

En el moment que estaven a mig camí de l'Estació Boscverd, la seva pell ja s'estava començant a coure i cremar on estava exposada a l'atmosfera.

Mentre s'acostaven i l'assentament emergia des de la boirina, el dany a l'estructura de la cúpula es tornava aparent. Era com si un peu gegant s'hagués estampat contra la tova cúpula, aixafant la seva corba normal, reduint l'àrea de la seva superfície en una dècima part, i cauteritzant el dany amb una negror desigual. Encara més a prop, i la Lanoree podia veure que aquesta negror era una capa de metall trenat i panells fosos, l'estructura danyada sostinguda per contraforts de suports gegants de roca grisa i gruixuda bruscament formats. El treball de reparació semblava barroer i descuidat, però els negocis de l'Estació Boscverd eren la tecnologia, no la construcció. I la seva especialització era la guerra.

Ella va alçar una mà i es va aturar al costat d'un llac d'aigua groga malaltissa. L'Estació Boscverd tapava la meitat de la seva vista, i a aquesta proximitat la Lanoree va ser previnguda pels guàrdies o els droides de seguretat.

-Vull anar a casa -va dir en Tre, la veu esmorteïda.

-Aviat estarem dins -va dir la Lanoree-. És... enorme. -Ella sabia com de grans eren les cúpules, és clar. Ella havia vist les restes d'aquelles bombardejades pels Je'daii, i havia vist molts holos durant el seu temps a Padawan Kesh. Però estar tan a prop de l'Estació Boscverd li va fer adonar-se de la seva pròpia mesura. La breu investigació que havia portat a terme en el seu camí aquí no significava res veient-les per si mateixa.

Saber que era un espai tancat per una enorme cúpula potser li havia donat limitacions a l'ull de la seva ment, però la veritat era, que això era una ciutat. Més de vuit quilòmetres d'extensió, l'estructura de la cúpula aflorava bruscament del sòl i després es corbava lleument cap al pinacle, un lloc fora de la vista que era aguantat per una torre gegant. Aquesta torre interior albergava al consell de comandament de la ciutat, propietaris de negocis, i una altra elit. Disperses des de la base per més de tres quilòmetres en cada direcció hi havia les fàbriques, camins de transport i canals, blocs d'habitacions, i parcs d'oci d'aquesta ciutat manufacturera massiva. Innombrables xemeneies perforaven la cúpula i emergien més altes, totes elles escopint fum i vapor que s'inflava cap al sud.

-El pensament d'estar dins d'això no és còmode -va dir en Tre-. Així que només colpegem una de les portes?

-No. Ens colem.

-A través de la Cicatriu -va dir en Tre.

-Com saps que l'anomenen així?

En Tre va arronsar les espatlles.

-Vaig pensar que era saviesa popular.

Més i més sospitós en Tre Sana, la Lanoree liderà el camí cap a l'arcada aixafada de la cúpula.

* * *

Malgrat que el bombardeig havia estat gairebé dotze anys abans, la runa i les restes encara estaven escampats sobre una àrea àmplia. Els supervivents de la cúpula havien reparat la bretxa i segellat l'àrea danyada, però ningú havia vist la necessitat de netejar les ruïnes. Semblava que qualsevol cosa fora dels límits de l'Estació Boscverd era irrellevant.

Hi havia posicions defensives al llarg de la superfície corbada de la cúpula. La Lanoree podia veure canons de pols i morters de plasma niats en esquerdes a l'estructura, però no creia que les posicions estiguessin tripulades. Ella havia sentit d'escaramusses entre cúpules manufactureres -algunes vegades concernien recursos o negocis, altres vegades sobre causes desconegudes- però l'Estació Boscverd estava ara tan aïllada per les ruïnes al seu voltant que normalment treballava en pau.

-Treparem allà dalt -va dir ella, indicant un camí que emergia a través dels enderrocs. Si tenim sort hi hauran escotilles d'aire a través de l'estructura.

-Bé -va dir en Tre-. Belluguem-nos. La meva pell està cremant i els meus lekku em couen.

Van grimpar per una muntanya desnivellada de runa... roques destrossades, restes retorçades de material estructural, i algunes seccions opaques de la closca de la cúpula que havien estat disparades i mig foses. El material transparent era gairebé tan gros com l'altura de la Lanoree, i els fragments destrossats eren de vegades de trenta metres.

Aviat estarien dins del perímetre de la secció en ruïnes de la cúpula. La marxa es va tornar més dura conforme les ruïnes es tornaven més confuses, amb edificis caiguts barrejats amb roques foses i escultures escarpades de material distorsionat. S'havien format basses aquí i allà, alguna d'elles coberta per capes tan gruixudes de cendres i pols que semblaven terra sòlida. La Lanoree va haver de tirar a Tre cap a fora d'una d'aquestes basses, i ell va començar a tremolar, amarat dels residus a l'aigua rància.

-Aquí -va dir a la fi Lanoree, apuntant a un turó de cúpula i metall fusionats.

-Què?

-Escotilla d'aire. -Ella va sondejar amb la Força, no va percebre a ningú-. No crec que estigui protegida. Anem.

L'escotilla d'aire només es va tornar òbvia quan estaven a deu passos de distància. La Lanoree aixecà la mà i va tractar de fer un gest a un costat de la porta. Ella va gesticular i es va concentrar més, i la porta finalment la va obeir amb un grinyol torturat. No havia d'haver estat molt usada.

Ella estava al tant d'en Tre mirant-la amb una barreja de fascinació i por pels seus talents, però ella no agraïa la seva atenció.

L'aire brunzia al costat d'ells mentre entraven, la Lanoree tancant la porta darrere seu. Les pressions igualades. Diverses petites llums van aparèixer i l'aire net, i llavors una fina boira va caure sobre ells. Descontaminació completada, la Lanoree va obrir la porta interna amb un gest de mans.

Ella es preparà a si mateixa per a la confrontació. Si hi havia guàrdies darrere de la porta, les preguntes vindrien fortes i ràpides, i ella aprofundiria en les ments dels guàrdies, confonent-los el temps suficient per entrar en acció. No tenia ganes de matar ningú més tret que hagués de fer-ho. Però no vacil·laria si significava estar un pas més a prop d'en Dal.

I detenir-lo, és clar. Aquesta era la seva missió. A vegades havia de recordar-se a si mateixa que no era simplement una recerca pel seu germà tant temps perdut.

Però no hi havia guàrdies rere de la porta, i no hi havia indicis que aquesta entrada estigués tan sols monitorada. Un passadís dilapidat amb llums intermitents els portaven fora de l'escotilla d'aire, i ells el van seguir fins que van arribar a una altra porta.

Es van treure les màscares, i la Lanoree les va amagar tan bé com va poder sobre un panell solt de la cel·la.

-Tot això s'ha d'haver construït després del bombardeig -va dir en Tre-. He sentit que el consell de l'Estació Boscverd ha aprovat la mort d'un Je'daii per cada cent habitants morts en l'atac.

La Lanoree estava al tant de la sèrie d'assassinats que hi va haver durant dos o tres anys després de la Guerra de la Dèspota. Rangers van ser atrets cap a trampes i assassinats, missions diplomàtiques atacades; i fins i tot a Tython hi havia hagut morts.

-Ells van perdre prop de dos mil aquí -va dir en Tre.

-Saps més i més sobre aquest forat -va dir la Lanoree-. Em fa pensar si tens interessos de negocis aquí dels que hagi de saber.

Interessos no.

-Però has fet negocis aquí.

-Només per necessitat.

Ella va girar al seu voltant.

-Llavors fes-me un favor, twi'lek. Deixa'm portar els meus negocis sense més xerrades del passat.

En Tre va somriure en disculpa i va inclinar el seu cap.

-Anem -va dir ella-. Estem perdent el temps.

Ells es van llaurar una sortida a través d'una sèrie de passadissos i sales bastament construïdes, totes desertes i amb pudor del desús. La Lanoree va romandre alerta, i estava més al tant que mai del còmode pes de l'espasa rere de la seva túnica.

L'aire es va tornar més pesat. Les taques de cremades creixien i un indici de metall calent, i l'olor dolça d'alguna cosa perfumava l'aire, com si fos afegit per distreure de la resta d'olors. D'acord creuar una gran habitació, sense decoració, Lanoree començar a escoltar els sons d'una ciutat.

Rere de la habitació, un camí curt fins a una porta. I llavors estaven fora de la zona reparada i drets al cim d'un turó a la vora interior de la cúpula, mirant a través de les vastes, brutes, tot i que increïbles vistes de l'Estació Boscverd.

-Whoa -respirà en Tre darrere d'ella, i en aquesta única paraula la Lanoree estava segura que ell mai havia estat allà. Ella gairebé va dir el mateix.

A un parell de quilòmetres de distància hi havia la torre central massiva sobre la qual les costelles gràcils, corbades de la cúpula descansaven. La seva façana fosca brillava amb innombrables llums que la Lanoree va assumir que eren finestres, i obertures més grans que havien de ser badies d'enlairament per a les petites naus aèries que anaven a la deriva enrere i endavant a través de l'espai confinat. Més enllà d'això, només visible en la boirina distant, ella podia endevinar el mur llunyà a gairebé vuit quilòmetres de distància.

Els edificis abarrotaven el sòl per tota la cúpula. Camins portaven aquí i allà, i en uns pocs llocs àrees àmplies al descobert que un cop havien d'haver estat parcs semblaven ara servir com a abocadors de deixalles, amb maquinària trencada o parts trencades inservibles apilades en imprudent abandonament. Focs encesos en aquests abocadors, i el fum de les conflagracions estava sent absorbit per netejadors d'aire mòbils, màquines flotants que ventilaven cap a l'exterior via canonades llargues flexibles.

En qualsevol altra part, xemeneies més sòlides emergien i perforaven la cúpula. Hi havia centenars de xemeneies, i totes estaven il·luminades amb tires de neó brillants. No semblava tenir rellevància el color de la llum que usessin -verdes, blaves, vermelles, grogues, blanc dur-. La vista va commocionar la Lanoree, i per un moment va sentir un tomb en el seu cor.

Però el veritable propòsit d'aquest lloc es va tornar obvi quan va examinar els edificis, camins, i estructures d'emmagatzematge de més a prop. Va treure un telescopi petit, poderós del discret cinturó d'estris que portava sota la seva túnica i el va portar al seu ull dret.

Als peus del vessant en el qual estaven hi havia una àrea oberta usada per aparcar vehicles militars. Semblaven acabats de fer. Alguns eren grans i pesats, carregant armes pesades i rodes massives, amb punxes. Altres eren petits i lleugers, dissenyats per a la infiltració més que per a un atac de front. Uns quants portaven closques bulboses a la part posterior, dins de les quals hi hauria globus preparats per inflar-se ràpidament per elevar el transport fora de la via de perill. Molts anaven sobre rodes, altres en cintes segmentades, i alguns estaven equipats amb unitats repulsores que els farien capaços de surar i lliscar just sobre el sòl.

Més lluny les fàbriques començaven.

-Un lloc ocupat -va dir en Tre. La seva veu era alta i carregada amb estupor-. On és la demanda? Vull dir, per a tot això? És com si s'estiguessin preparant per a la guerra.

-Sempre hi ha demanda -va dir la Lanoree-. Alguns dels barons del crim de Shikaakwa mai poden tenir suficient maquinària. Kalimahr té les seves necessitats. I hi ha llocs a Ska Gora dels que fins i tot els Je'daii no saben molt. Sempre hi ha algú preparant-se per a la guerra.

Les fàbriques s'agitaven i rugien, retrunyien i brunzien. Una fumera grisa flotava en l'aire, tot i que les incomptables xemeneies ventilaven el vapor i els gasos verinosos causats per aquesta manufactura pesada i sense fi a l'atmosfera tòxica exterior. Els trens rodaven en vies pel centre d'àmplies carreteres, alts vagons carregats amb materials crus o maquinària acabada. A tres quilòmetres d'on ells estaven, un tren entrava a un túnel que havia de portar-lo a l'exterior. Semblava que, tot i la distanciació com a resultat de la guerra, l'Estació Boscverd encara estava molt involucrada en la importació i exportació.

Els drons de manteniment brunzien a través de l'aire, i la Lanoree es va adonar que hi havia una enorme quantitat de treballs de construcció en marxa. Alguns edificis estaven sent ampliats o reparats, mentre que altres estaven sent enderrocats, materials rescatats i posats de banda per als nous edificis. El soroll d'aquest treball era un murmuri constant de fons, i fins i tot des d'aquí ella podia veure almenys cinc llocs on la construcció principal estava en marxa. Malgrat el pensament impressionant que tenia a la vista, la seva ment estava ja treballant en el problema en curs. L'Estació Boscverd era gairebé quaranta quilòmetres quadrats d'edificis industrials, casernes d'habitatges, magatzems, espaiports, i altres àrees construïdes. Estiguessin ja en Dal i els seus Observadors de les Estrelles o no aquí, la tasca de trobar-los semblava immensa.

-Pètals de Ringwood -va dir en Tre. Ell va respirar profundament.

-Què?

-No l'olores en l'aire? Més enllà de qualsevol altra cosa, l'essència dels pètals de Ringwood. Ells han de bombar a l'aire per tapar la pestilència. És un arbust amb flors de Kalimahr. Bell.

-T'agraden les flors -va dir la Lanoree, amb la veu plana.

-No li agraden a tothom?

En Tre s'estava convertint més en un enigma per a ella, no menys. Ella havia tingut la urgència sobtada de preguntar per la seva història, la seva família i llaços, saber la seva veritable història d'ell mateix.

-Coneixes a gent aquí -va dir ella-. Has fet negocis aquí, així que coneixes a gent.

-Com et vaig dir, mai he estat jo mateix.

-Això no ho nega.

En Tre semblava incòmode. Els seus lekku s'agitaven i tocaven fins que ell va recordar que ella podia llegir-los i els va posar sota control. Però la seva cara vermella semblava brillar més vermella que mai, i ella va veure vergonya més que enuig.

-Què? -va preguntar ella.

-La gent amb la qual he negociat aquí... no són agradables.

-No esperava que ho fossin.

En Tre mirà al lluny i va inclinar el cap absent, com si estigués conversant amb ell mateix. Ell va arrufar les celles. Llavors va mirar de nou la Lanoree i semblava haver pres una decisió.

-No em jutgis -va dir ell.

Ella va arquejar una cella en sorpresa. Ell no semblava algú a qui li importés el que la gent pensés d'ell.

-Ho dic de debò -va dir ell-. Et portaré davant d'algú, si puc trobar-lo. Però ell és... menyspreable.

-Comparat amb tu? -va preguntar la Lanoree, immediatament desitjant no haver-ho fet. En Tre no havia fet res davant seu per merèixer-ho.

-Comparat amb ell, sóc un àngel espacial. Ell és un cap d'escòria. I tant si ajuda com si no, si us plau no em jutgis per la seva companyia.

-No ho faré -va dir la Lanoree-. Però per què creus que necessito la teva ajuda?

-Per què més em portaries amb tu? -El somriure de seguretat d'en Tre va tornar, i la Lanoree estava sorpresa de què contenta estava de veure-la.

Següent