Emboscada a Corèllia (VIII)

Anterior

8

Rumb a la llar

La pau i el silenci eren luxes molt rars en la família d’en Han Solo, i haurien d'haver estat encara més rars quan la família es trobava confinada en una nau bastant petita. I no obstant això, a dos dies de viatge de Coruscant, les coses semblaven anar notablement bé. Bé, s'havien produït un parell de petites disputes, i la primera nit el tràfec a l'hora d'anar al llit havia estat una mica superior al normal, però en conjunt havien tingut molts menys problemes dels que la Leia esperava dels fills del seu espòs.

Va somriure per dins. Sens dubte compartia aquell costum amb totes les mares de la història. Quan es portaven bé, eren els seus fills. Quan es portaven malament, o quan temia que podien portar-se malament, eren els fills d’en Han.

Bé, en aquells moments estava més que encantada d'admetre haver donat a llum al trio. Resultaria molt difícil imaginar-se a qualsevol nen portant-se millor del que en Jacen, la Jaina i l’Ànakin s'estaven portant en aquell instant.

Acabaven de sopar, i el Falcó arribaria a Corèllia d'aquí a dos dies. El Falcó podria haver fet el viatge en menys temps, naturalment, però per aquella vegada la velocitat no era l'únic factor a tenir en consideració. La Leia havia pregat al Han que no intentés establir cap nova marca. Preferia arribar a Corèllia amb un dia o dos de retard a no arribar perquè havien posat els hiperimpulsors al màxim de potència i se'ls havia fos una bobina o el que fos. Per una vegada, en Han havia resultat fàcil de persuadir. Potser pensava que no seria mala idea tractar amb mirament la seva nau..., només en aquella ocasió.

Tot semblava estar tan tranquil que la Leia es va preguntar si no s'hauria equivocat de família. Les restes del sopar ja havien estat trets. Chewie estava assegut a taula amb les seves eines desplegades davant d'ell, treballant en algun sistema avariat. L’Ànakin observava en Chewie amb fascinada atenció, oferint els seus consells de tant en tant, parlant en veu baixa i assenyalant aquí i allà a l'interior de l'artefacte. O Chewie es prenia seriosament els consells, la qual cosa semblava improbable, o en cas contrari estava mostrant un grau de paciència que semblava encara més improbable.

Els bessons estaven estirats a terra, encara que la Leia es va recordar a si mateixa que hauria d’anomenar coberta, ja que es trobaven a bord d'una nau, i els dos estaven llegint. Han es trobava en el lloc de control auxiliar a l'extrem de popa de la nau, fent algun tipus de comprovació en els sistemes del Falcó. Probablement es tractava d'alguna cosa que no era realment necessària fer, només algunes manipulacions amb una part de la joguina més gran i meravellosa de tot l'univers: una nau estel·lar. En Han semblava content i relaxat, un estat de satisfacció que la Leia portava algun temps sense veure-hi.

La Leia estava asseguda al final de la taula, davant d’en Chewbacca i l’Ànakin. En teoria ella també estava llegint, obsequiant-se a si mateixa amb el rar delit de gaudir d'un bon llibre en comptes d'obrir-se pas penosament a través d'algun informe burocràtic. Portava molt temps esperant-ho i desitjant-ho, però de sobte va descobrir que estava fent molt poc més enllà de romandre immòbil embolicada en una càlida aurèola maternal. Estava gaudint d'aquell moment de família, amb els seus fills i el seu marit al voltant d'ella, tots fora de perill i en perfecte estat de salut, i tots feliços d'estar junts.

- Com és, pare? -Va preguntar la Jaina, alçant la mirada del seu llibre.

Durant una bona estona la conversa havia estat pràcticament inexistent, però semblava que a la Jaina se li acabava d'ocórrer un tema del qual parlar.

- Com és què, princesa? -Va preguntar en Han, fent girar el seu seient per quedar de cara a ella.

-Corèllia. Com és? Estic sentint a cada moment que tothom està molt nerviós i emocionat perquè hi anem, però ningú diu gran cosa sobre el lloc.

La Jaina es va aixecar i va anar cap al seu pare.

Durant un moment en Han semblava no saber com reaccionar, i la Leia va mirar-lo fixament. En Han amb prou feines parlava del seu món natal, i la seva vida en el Sector Corellià era un tema del qual parlava encara menys. La Leia s'havia obligat a reprimir la seva curiositat durant anys, però semblava haver arribat el moment de satisfer-la. En Han segurament per fi hauria de dir alguna cosa, no?

-Bé, és un lloc molt interessant -va dir en Han amb veu pensativa.

- I vas viure allà quan eres petit? -Va preguntar la Jaina, instal·lant-se a la falda del seu pare.

En Jacen va romandre on era, assegut a terra amb les cames creuades davant d'ell, però l’Ànakin va decidir imitar la Jaina. Va baixar d'un salt del seient que havia estat ocupant al costat d’en Chewie, va envoltar la taula i va grimpar a la falda de la seva mare. L’Ànakin sempre tenia molt clar quan havia arribat el moment d'explicar històries.

-Això és, vaig viure allà -va dir en Han, adoptant el seu millor to de narrador de contes -. I és un lloc molt bonic. L'únic problema que té és que molts dels noms sonen bastant igual, pel que de vegades els que no són d'allà acaben una mica confosos per ells. Els corellians mai es confonen. I si jo sóc un corellià i vosaltres sou els meus fills, llavors això us converteix en corellians. Així que escolteu amb molta atenció i no cometeu cap error, perquè això em faria quedar molt malament. D'acord?

La Jaina va deixar anar una rialleta i en Jacen va somriure. L’Ànakin va assentir solemnement.

-Bé, el Sector Corellià està format per un parell de dotzenes de sistemes estel·lars, però el sistema estel·lar més important del sector és el sistema estel·lar corellià. I el planeta més important del sistema estel·lar corellià al Sector Corellià és Corèllia, i la capital és Corona. L'estrella al voltant de la qual gira el planeta Corèllia es diu Corell, i d'aquí és d'on han tret el seu nom totes les altres coses que porten la paraula «Corell» en ell. Però ningú diu mai «Corell» a l'estrella. Tothom fa el que fa la gent a tot arreu, i es limiten a anomenar-la «el sol». Tothom fa això.

-Aja -va dir la Jaina.

-Bé. I ara, dins d'un moment us parlaré del planeta Corèllia, però una de les coses més interessants del sistema estel·lar corellià és que té molts planetes habitats. És estrany que una estrella tingui ni que sigui un planeta en el qual pugui viure la gent, però és encara més rar que un estel tingui més d'un. Aquesta és una de les coses que fan que el Sistema Corellià sigui tan especial. Té cinc planetes habitables. Els anomenem els Cinc Germans. Els cinc han tingut tant a veure entre si al llarg de les generacions que en realitat mai hem pensat en ells com cinc llocs diferents. Estaven junts, de la manera en què tu, en Jacen i l’Ànakin ho esteu. Però Corèllia és el que té més població i les ciutats més grans, i per això en diuen el Germà Major, o de vegades només el Major.

-Però per què hi ha cinc planetes habitables? -Va preguntar en Jacen-. Sap algú com va passar això?

-Bona pregunta -va dir en Han-. El Sistema Corellià té molt confosos als científics. Les òrbites dels planetes estan tan a prop les unes de les altres, i són tan estranyes, que alguns científics pensen que tot el sistema estel·lar és artificial. Pensen que algú el va construir fa molt, molt temps.

- Caram! -Va exclamar en Jacen-. Algú va construir tot un sistema estel·lar?

-Bé, és una idea. Altres científics diuen que això és una bogeria. Han elaborat una hipòtesi per explicar la forma en què tot va poder ocórrer per si sol. Però hi ha una cosa segura: si els Cinc Germans van ser col·locats en les seves òrbites actuals deliberadament, això va haver d'ocórrer en les més fosques boires del temps, fins i tot abans de l'alba de l'Antiga República, fa més de mil generacions.

» Però el següent que has de saber és que hi ha més que només humans en el Sector Corellià. Estan els selonians i els dralls, munts d'ells, i alguns éssers d'altres espècies. Bé, almenys solia haver... En realitat no sabem com estan les coses per allà ara.

- Per què no? -Va preguntar la Jaina.

-Bé, és una mica difícil d'explicar -va intervenir la Leia-. Tenim molta informació general sobre el que està passant a Corèllia, però resulta molt difícil obtenir detalls sòlids sobre un munt de coses. Això suposa una gran diferència. És com si algú sabés que vosaltres dos, el meu parell de bessons, us voleu l'un a l'altre, i això fos tot el que se sabés sobre vosaltres. Si us veiessin barallant-se entre vosaltres..., i després us veiessin jugant junts com si res dos minuts després, no entendrien res. Coneixem els contorns generals del que està passant en el Sector Corellià, però en realitat no coneixem el teló de fons del que passa. I no sabem quins detalls són realment importants i quins no tenen importància.

-Fins i tot en els vells temps, si estudiaves Corèllia sempre havies d'acabar fent moltes conjectures -va dir en Han-. El sector sempre ha estat molt concentrat en si mateix, i no s'ha preocupat massa per l'exterior. I no oblideu que la meitat de la galàxia encara s'està recuperant de la guerra entre l'Aliança i l'Imperi. Corèllia probablement ha rebut els seus cops durs juntament amb tots els altres. Però als corellians no els agrada ensenyar els seus draps bruts en públic. Així doncs, podríem trobar-nos que és el planeta bell i ben dirigit de què sentim parlar, la classe de lloc que era quan jo vivia allà..., o podem descobrir que és un lloc dur i salvatge, amb munts de problemes i moltes coses que no funcionen prou bé.

-Jo no vull anar a cap lloc en el qual es visqui malament -va dir en Jacen.

-Però podria fer-te algun bé anar-hi -va dir en Han-. Tant la mare com jo vam pensar que seria bo per a vosaltres que veiéssiu quelcom de la vida a banda d'aquella situació tan afortunada i còmoda de la qual gaudiu a Coruscant. Hauríeu de veure com viu l'altra meitat. Després de tot, és com vivien els vostres pares no fa tant de temps.

- Éreu pobres i tota la resta?

-Bé, jo sempre ho vaig ser -va respondre en Han-. I la teva mare..., bé, ella va perdre el que tenia a la guerra.

La Leia va pensar que això era una forma molt suau d'expressar-ho. L'Imperi havia destruït tot el seu planeta, sense cap raó millor per a això que terroritzar a la resta de la galàxia.

-En fi, deixeu-me que us parli dels dralls i els selonians -va seguir dient en Han-. Un Drall adult té més o menys la teva altura, Jacen, però és molt més robust. Tenen dues cames curtes i dos braços curts en els llocs habituals. Tenen un pelatge no molt llarg de color marró, negre o gris..., o de vegades vermell. Els seus cossos recorden una mica a uns ewoks una miqueta més alts i prims, amb el pelatge més curt, però els seus caps són totalment diferents. Són més arrodonits i..., bé, als ulls dels humans semblen més intel·ligents, amb un musell una mica més pronunciat i les orelles enganxades al cap en lloc de sobresortir d'ella. Són unes criatures molt serioses, solemnes i sensibles, i esperen ser tractades amb respecte. Ha quedat clar això?

La mirada d’en Han es va anar posant en els rostres dels seus tres fills i es va assegurar que obtenia un assentiment de cap de cadascú.

-Bé -va continuar dient-. No he d’advertir-vos que us heu de prendre seriosament als selonians, perquè sabreu què fer cinc segons després d'haver vist a un. Són grans i forts i veloços, i l'adult de mitjana és una mica més alt que jo. La gran majoria dels humans opinen que és una espècie d'aspecte molt refinat. Són bípedes, com els humans i els dralls, però tenen cossos llargs i esvelts, i poden moure’s a quatre potes si volen fer-ho. Probablement van evolucionar a partir d'alguna espècie de mamífers nedadors molt àgils i actius. Tenen un llustrós pelatge curt i rostres llargs i punxeguts amb bigotis sortint d'ells. I tenen dents molt esmolades, i llargues cues que resulten ideals per fustigar-vos amb elles si no us porteu bé. Viuen bàsicament sota del nivell del sòl, i són molt bons nedadors. Però hi ha una altra cosa que hauríeu de saber sobre ells: el més probable és que els únics que arribeu a veure siguin femelles estèrils, i qui mana sempre és una femella estèril. Tots els seus mascles, i totes les femelles que poden tenir fills, han de quedar-se a casa i han d'estar tot el temps dins dels caus.

-Això no sembla molt just -va dir la Jaina.

-No, per descomptat..., per a un humà -va dir en Han-. Potser ni tan sols els sembli just a alguns selonians. Però és la manera en què funciona la seva societat. Munts d'humans han intentat ficar-se en les seves vides i dir-los que canviessin els seus costums, però senzillament no funciona.

- Per què no funciona? -Va preguntar en Jacen.

En Han va riure.

-Oh, no, ni ho somiïs. En algun altre moment. Pregunta-m’ho d'aquí a deu anys...

-Quan sigui prou gran per entendre-ho -va dir en Jacen, posant els ulls en blanc.

-Exactament. Bé, aquestes són les tres espècies principals corellians. De tant en tant un grup d'un món decideix traslladar-se a algun dels altres mons, així que fan l'equipatge i se’n van allà. Després, l'endemà o mil anys més tard, un altre grup d'un altre dels Germans decidirà traslladar-se, i se n'aniran.

» El cas és que tot això ha estat passant durant milers d'anys. Actualment les poblacions de tots els mons s'han barrejat, i hi ha grups de totes les espècies en tots ells. A vegades en una ciutat només hi ha gent d'una espècie: humans, selonians o dralls. En altres llocs, com a Corona, hi ha gent de les tres espècies vivint allà, i no només ells, sinó també espècies procedents d'altres cent sistemes estel·lars. Tots van anar a Corona per comprar, vendre i fer tractes comercials. –en Han va titubejar durant un moment i una expressió de tristesa va aparèixer a la cara-. Almenys abans solia haver-hi molts comerciants vinguts de fora... -Va afegir-. Les coses han canviat a causa de la guerra, i molts dels comerciants van marxar de Corona fa força temps.

- Com va canviar la guerra les coses? -Va preguntar l’Ànakin.

En Han s'ho va pensar durant uns moments abans de respondre.

-Va ser una cosa així com aquests jocs en què col·loques tota una filera de petites peces en posició vertical i després tires la primera de la fila. La primera fa caure la segona, i la segona fa caure la tercera, i així successivament, fins que totes s'han caigut una darrera l'altra. Fins i tot abans que comencés la guerra, l'armada cada vegada tenia més dificultats per mantenir un nombre prou elevat de patrullers als camins espacials. No paraven de cridar-los perquè perseguissin a aquella colla d’incursors rebels, o perquè ensenyessin la bandera en aquest lloc avançat, o perquè s'ocupessin d'aquelles crisis. Com més temps passava l'armada fora d'allà, més es deixaven veure els incursors i els pirates. Com més perseguien els pirates als comerciants, menys beneficiós els resultava als comerciants fer negocis per allà. I quan els comerciants se’n van anar, el comerç se’n va anar també, i munts de persones del Sector Corellià se’n van anar tornant cada vegada més i més pobres.

-I després va arribar la guerra -va dir la Leia-. I vist el que va passar, al Sector Corellià bé podria haver construït una muralla al seu voltant. El govern corellià de l'Emperador es va espantar -va seguir dient-. No només tenien por de la Rebel·lió, sinó que tenien por de tot el món. Van decidir que el més segur era no confiar absolutament en ningú. Van decidir que no volien als comerciants. De fet, no volien a ningú de fora. El govern del sector es va anar aïllant progressivament. No confiaven en ningú més. El govern va començar a dictar tota mena de regles per mantenir cada vegada més coses ocultes i en secret. Obtenir la classe d'informació més corrent es va anar tornant cada vegada més i més difícil, i als de fora cada vegada els anava resultant més difícil enviar missatges o visitar qualsevol dels planetes corellians. I els líders corellians van deixar de confiar en la seva pròpia gent, i li van anar imposant un nombre cada vegada més elevat de restriccions d'aquella mateixa classe. I amb el govern imperial abonant al Diktat Corellià, així és com anomenaven al seu cap d'Estat, el Diktat podia fer el que volgués sense cap por que la gent protestés.

-Però vosaltres vau guanyar la guerra fa molt de temps -va dir en Jacen-. Sense l’Imperi, aquest tipus al qual anomenaven el Diktat hauria de marxar, no?

Les paraules d’en Jacen van fer somriure a la Leia. Ah, si l'univers fos tan lògic i ordenat i tingués tant sentit comú, de tal manera que els qui havien perdut comprenguessin que era hora de marxar i deixessin de resistir-se d'una vegada i per sempre...

-El Diktat no va renunciar al seu poder -va dir-. No de la manera a la que et refereixes. No és que arribés un dia en què el Diktat es posés davant de les càmeres i anunciés la seva dimissió, oh, no... Però quan no hi va haver més Imperi per proporcionar suport exterior, la gent va començar a estar cada vegada menys espantada. Van començar a fer el que volien, en comptes del que les regles deien que havien de fer. Com més persones infringien les regles sense que els ocorregués res, més s’embravien i més regles infringien. Les forces de seguretat no s'atrevien a posar fi a tot allò..., i no volien sortir a disparar contra la seva pròpia gent. Tot va acabar esfondrant-se per si sol. El Diktat seguia al seu palau donant ordres i exigint que executessin als infractors, però ja ningú l'escoltava i ningú obeïa les seves ordres.

-Però què li va passar? -Va preguntar en Jacen.

-Oh, la veritat és que no gran cosa -va respondre la Leia-. La Nova República no volia arrestar-lo. Després de tot, el Diktat era el cap del govern legalment constituït... Encara que l’haguéssim ficat a la presó, hauríem irritat un munt dels vells lleialistes als que estàvem intentant guanyar-nos. Seguíem tractant de decidir què fèiem amb ell quan va desaparèixer. Creiem que ha marxat a un dels Sistemes Externals.

- Què són els Sistemes Externals? -Va preguntar l’Ànakin.

-És el nom que es dóna als sistemes estel·lars del Sector Corellià que són més aviat petits i es troben molt lluny de Corell -li va explicar la Leia-. A la gent dels Externals els hi agrada tant amagar-ho tot que fan que Corèllia sembli no tenir cap secret. Moltes persones del govern imperial del sector van fugir a aquests sistemes i van desaparèixer. La República va instal·lar un nou Governador General del sector -va seguir dient-un frozià anomenat Micamberlecto, però quan els corellians van celebrar eleccions locals, molts dels vells alts càrrecs imperials van tornar al poder.

-Però és que no podeu fer fora els dolents a puntades de peu? -Va preguntar en Jacen.

-No -va dir la Leia-. No podem fer-ho perquè, encara que no ens agradin, han seguit les regles. La gent els va triar.

-Així que aquest Governador General Micamberlecto és un bo que té a un munt de dolents treballant per a ell, i no pot fer res al respecte -va dir en Jacen.

La Leia va somriure.

-Sí, més o menys és això -va dir.

- I com penseu arreglar-ho tot tu i el pare? -Va preguntar la Jaina.

Aquella pregunta va agafar per sorpresa a la Leia. Pel que semblava la seva filla es limitava a donar per fet que la Leia era l'encarregada d'acabar amb tots els dolents i les injustícies.

-No farem res de manera directa -va dir per fi-. Si arribéssim i féssim fora dels seus despatxos a tots els càrrecs escollits que no ens agraden, llavors seríem tan dolents com l'Imperi. A vegades has de limitar-te a tapar-te el nas i acceptar la situació. Però una part de la idea de la cimera comercial és fer la vida més difícil als dolents en el futur. Són la classe de tipus als quals els va bé quan les coses van malament. Utilitzen els seus problemes per crear agitació entre la gent. Quan les coses van bé, ningú vol triar a aquest tipus d'agitadors. La nostra gran esperança és que si aconseguim que el comerç torni a funcionar, llavors la gent no tindrà tants problemes que puguin ser explotats per la classe equivocada de candidat.

En Jacen va fer una ganyota i va arronsar les espatlles.

-Suposo que ho entenc -va dir-. Però..., bé, no creus que els dolents als que voleu fora també s'hauran adonat del que preteneu fer i tractaran d'aturar-vos?

-Segur que ho faran -va dir la Leia-. Així doncs, haurem de ser més llestos que ells i pensar més de pressa del que ho facin ells.

-De tota manera, tornant a Corèllia -va dir en Han, parlant en un to prou feines una mica més alt del normal per omplir la pausa lleugerament incòmoda que havia aparegut sobtadament en la conversa-, és un lloc estrany i meravellós. No s'assembla a res del que hagueu vist abans. No s'assembla en res a Coruscant.

I després va procedir a explicar als nois tot allò referent als mons de Corèllia. Els va parlar de la resplendent ciutat de Corona amb els seus grans espais oberts, tan diferent de la ciutat-planeta asfixiant, atapeïda i hipertrofiada que recobria tot Coruscant.

-A Coruscant passem pràcticament tot el temps sota sostre -va dir-. És la capital de la galàxia, però podríeu passar tota la vostra vida allà sense sortir mai fora per veure el cel! En canvi, Corona és diferent. Hi ha munts de petits edificis, i molt espai entre ells. Pots estar a l'aire lliure tot el temps. La ciutat està plena de places, parcs i palaus. I hi ha el carrer de la Nau del Tresor, amb tots els venedors venent coses delicioses per menjar, i les botigues plenes d'articles procedents de tota la galàxia per comprar... En fi, almenys abans solia haver-hi de tot. Bé, qui sap, potser encara segueixin aquí...

La Leia va escoltar al Han, sentint-se tan fascinada per les seves paraules com els nens. Una ciutat plena de parcs i grans espais oberts li semblava una idea realment agradable. Tant si els nens estaven farts d'ell com si no, la Leia ja havia tingut més que suficient de l'estil de vida cavernícola de Coruscant per a una temporada. I si en Han no va dir gran cosa dels casinos, bars i clubs nocturns i establiments de no molt bona reputació agrupats al voltant de l’espaiport de Corona, la Leia sabia que també hi eren. Fins i tot encara que mai arribés a posar els peus dins d'ells, també formaven part de la llegenda del lloc, i eren una part més de la dura i salvatge herència de contrabandistes i pirates rebuda per Corèllia.

Hi havia un cert romanticisme en aquest tipus de llocs. La Leia potser aniria a un parell d'ells una nit. Podia deixar els nens acotxats al llit, demanar a Chewie que s'encarregués de vigilar-los per aquella nit, posar-se una cosa que la Cap d’Estat mai portaria, i després sortir amb el seu marit i fer que li ensenyés alguns dels locals de diversió més adults de Corona. No podia haver-hi res de dolent a anar a un parell d'espectacles i fins i tot provar sort en el sàbacc. Però llavors li va semblar que en Han havia esgotat el tema de Corona mentre ella estava distreta, i que estava parlant dels altres mons.

- Podrem veure Selònia i Drall? -Preguntava en Jacen.

-És clar que sí -va prometre en Han-. Selònia i Drall i els Mons Dobles, Talus i Tralus... Potser fins i tot puguem fer una ullada a l'Estació Centràlia.

- Què és l'Estació Centràlia? -Va preguntar la Jaina.

-Bé, Talus i Tralus són anomenats els Mons Dobles perquè els dos tenen la mateixa mida. S’orbiten l'un a l'altre. L'Estació Centràlia es troba en el punt d'equilibri, el baricentre, entre Talus i Tralus. Des d'allà es pot gaudir d'un panorama realment espectacular.

-Aposto a què sí -va dir en Jacen.

-I després hi ha el Mar Bullidor a Drall, i els Pics Terra dels Núvols a Selònia, i les Platges Daurades a Corèllia. Mai heu nedat en un autèntic oceà, oi, nois? Podem anar tots a la platja, fer castells de sorra i nedar a l'enorme oceà!

- I què hi ha dels monstres marins? -Va preguntar l’Ànakin, al qual estava clar que no li feia massa gràcia la part de nedar.

-Bé, per això anirem a nedar a Corèllia -va dir en Han. Va donar una empenta a la Jaina, i la nena va saltar de la seva falda. En Han es va aixecar, va anar fins a l’Ànakin i el va agafar en braços-. Allà no hi ha cap monstre marí. Els tenen a tots a Selònia, perquè allà els oceans són molt més grans.

- No m'enganyes? -Va preguntar l’Ànakin.

-No t'enganyo -va dir en Han, tot solemne i sincer -. Però crec que ja va sent hora que alguns petits monstres de terra es vagin preparant per anar al llit.

Això va ser suficient per arrencar un cor de gemecs als nens, però per una vegada el fet de preparar-los perquè s'anessin a dormir tot just va presentar cap dificultat. Els tres van començar a badallar de sobte, i van haver de fer un gran esforç per romandre desperts el temps suficient per rentar-se la cara i raspallar-se les dents, treure’s la roba i posar-se els pijames.

Els tres van grimpar obedientment a les lliteres i van recolzar el cap en els seus coixins amb expressions de satisfeta felicitat a les cares. Quan Han es va agenollar al costat del llit de l’Ànakin, el va ajudar a tapar-se i li va besar afectuosament al front, en Jacen i la Jaina ja estaven profundament adormits i les seves respiracions s'havien tornat suaus i regulars.

Però encara que tenia molta son, l’Ànakin encara no estava del tot preparat per adormir-se.

- Papà? -Va preguntar.

- Sí, Ànakin? Què passa?

-Pare..., quan arribarem allà?

 Següent