Al buit (XVII)

Anterior

CAPÍTOL DISSET

REBUIG

La immersió en el costat fosc de la Força pot semblar més forta, més alliberadora, més triomfant d'existir a l'equilibri. Però només des de l'exterior. No siguis temptat. Aquells que són engolits per la foscor no només perden l'equilibri i el control. Perden la seva ànima.

-Mestre Shall Mar, «Una Vida en Equilibri», 7541 TYA

En l'últim moment ella va agafar la Força amb tot el que tenia i la va portar davant seu.

Llavors hi va haver foscor.

En els seus somnis ella persegueix al Dal a través de la Ciutat Antiga per sempre. Ell sempre està just per davant d'ella... un murmuri rere d'una cantonada, un riure a la següent caverna antiga, i en la superfície la seva ombra està fora de l'abast darrere dels murs o al voltant dels costats de les dunes. Un pas per davant, sense importar la rapidesa amb què corri, de la mateixa manera camina lent. Però no sent que ell l'estigui temptant. Hi ha un rebuig entre ells, i conforme ella es mou cap al Dal, ell s'allunya d'ella. Potser aquest rebuig sempre ha estat aquí, fins i tot des que eren nens. Ella recorda les moltes vegades que jugaven junts, però ara també li sembla que aquells temps estaven enfosquits per saber que en Dal tenia aquest esperit aventurer i el seu ressentiment cap a la seva família; i la seva pròpia infància era capaç d'ignorar aquests aspectes d'ell. Ella veu la seva expressió infantil amb ulls adults, i sap el que vindrà.

-Em sento fatal -va dir la veu-, però tu sembles pitjor. Pots obrir els ulls? Obre els ulls. Si us plau, Lanoree. -La Lanoree ho va intentar, però les seves parpelles li pesaven massa, el seu cap li bategava i s'expandia per estrènyer-los ben tancats.

-Prem-me la mà si pots sentir-me. -Ella va tractar de prémer i un sol incandescent de dolor va explotar en el seu pit i sobre el seu tors, punxant-li en el seu clatell, mandíbula, i crani. Va tractar de cridar, però prendre aire profundament només avivava el dolor encara més.

-D'acord, queda't tranquil·la i... -La veu es va esvair, i la Lanoree sentia que queia. Les profunditats sota ella eren fosques i estaven plenes de malignitat. Podrien haver estat en les cavernes Gree i en els salons sota les restes de la superfície de la Ciutat Antiga, els desguassos pudents de l'Estació Boscverd, o les mines abrasadores de Tacasolar. On era no importava. La foscor prometia mort.

Ella va nedar en la foscor, però no tenia forces per aturar la seva caiguda.

S'estava movent. La calor la bufetejava per tot arreu. La pudor de cremat s'anteposava a tota la resta... un foc antic, en les profunditats, roca fosa i eons socarrimats. Encara estic en les mines, va pensar ella, i va tractar d'obrir els ulls.

Sobre el que fos que estava estirada va colpejar alguna cosa i la va sacsejar, i ella va cridar pel dolor que explotava a través de les seves venes com àcid. Va tractar usant la Força de suavitzar una mica de la seva agonia, però només va ser un èxit parcial. El moviment va cessar i una ombra va aparèixer sobre ella.

-Lanoree?

Ella va veure el perfil d'en Tre Sana mentre ell es corbava sobre ella, els seus lekku formaven la silueta contra la brillantor vermella i suau dels seus voltants. Què està passant? Volia preguntar. Està la mina en flames, està en Dal destruint-ho tot rere seu de nou, s'han endut el Pacificador... què estàs fent aquí? Però tot el que va sorgir de la seva boca va ser un profund gemec.

-T'estic traient a fora -va dir ell-. L'Ironholgs està tirant. Què li vas fer? No és com cap altre droide que hi hagi...

Els sentits s'esvaïen de nou, la Lanoree va fer el que va poder per continuar. Però sabia que estava ferida de gravetat. Se sentia buida i es va preguntar quin forat li havia esclatat en Dal amb la seva pistola.

Dal, el seu germà, amb la seva pistola...

Aquesta vegada quan ella va sentir que la Força hi era per agafar-la, i a través de l'agonia va tenir un moment d'èxtasi conforme la sentia envoltar-la i fluir a través d'ella.

El sostre de la mina estava en flames. En Tre ha d'haver-la arrossegat fins a una enorme càmera oberta sota terra, encara que ella no podia recordar moure's per cap en el seu camí cap avall. L'alt sostre era un esquitx de vermell i taronja, groc i blanc, arremolinant-se tan lentament en flames ardents que podia fer formes i trets. Algunes civilitzacions veneraven el foc, i ara sabia per què.

Però si no es movien aviat, serien consumits.

-Gairebé a la nau -va dir la veu d'en Tre-. Lanoree... has despertat? Gairebé som a la nau. I per la shak que et necessitaré, llavors.

Gairebé a la nau? Va pensar. Llavors es va adonar del que estava veient, i per un moment el dolor que ho abastava tot va ser empassat per un terror insidiós, pessigollejant reptant des de la seva ment i sobretot el seu cos.

Estaven en la superfície de Tacasolar dirigint-se al Pacificador, i el cel del planeta estava en flames.

Donat el context, la pura mida i abast de l'escena sobre ella tenia més sentit. El mateix aire semblava haver-se pres, i grans franges de flames s'arremolinaven en direccions aleatòries, explotant una contra altra en impactes cataclísmics. Els llampecs s'arquegen sobre la seva visió, raigs morats partint en milers de bifurcacions d'un blanc incandescent. Part dels raigs s'agitaven. Fins i tot explosions més grans detonaven en el profund de la fera atmosfera, inflant-se cap a fora en gotes que havien de tenir deu quilòmetres de diàmetre.

-Malterra... -va xiuxiuejar la Lanoree, i l'ombra d'en Tre es va acostar a ella, els seus lekku retorçant-se frenèticament.

-Què?

-L'altre Planeta... Malterra... s'acosta.

-I que ho diguis. -Ell es va posar dempeus de nou i va continuar empenyent. Des algun lloc que ella no podia veure, l'Ironholgs xiulava i clicava, i ella va escoltar els passos ràpids voluminosos dels peus del droide mentre ajudava a transportar-la de tornada a la seva nau.

Qui va triar que vingués? va pensar ella. Però ella ja ho sabia. Per molta personalitat que projectés en Ironholgs, ell encara era només un droide. Necessitaria una persona per prendre la decisió d'aventurar-se fora en aquesta calor i caos. En Tre havia vingut a buscar-la... i ella no tenia ni idea de quant temps havia passat.

-Tre.

-Ara no. Gairebé estem.

-Tre! -va gemegar mentre onades de dolor radiaven del seu pit. Però la llitera es va aturar de nou, i ell es va ajupir al seu costat per poder-la escoltar sobre els llamps i els fers ruflets-. Quant...?

-Gairebé mig dia -va dir ell-. En els escàners vaig veure l'altra nau enlairar-se, i quan no vas tornar... -Els seus lekku es van encongir.

-Oh, no...

-Lanoree... Hi tens un forat de la mida del meu puny. No tinc ni idea de com segueixes viva. Així que calla mentre et porto de tornada al Pacificador, i llavors... -Ell va començar a empènyer-la de nou, i ella es va sentir malament de sobte per ell. Ell no tenia ni idea de què fer.

Però ella sí.

Ella va romandre en silenci, surant en un mar de dolor mentre en Tre finalment arribava al Pacificador i l'empenyia dins.

A mesura que la porta xiuxiuejava tancant-se, en Tre es va encongir per aixecar-la de la llitera improvisada fins al seu catre. Ella difícilment podia ajudar-lo. Va descansar el seu cap en una banda i va examinar la llitera, i estava plena d'admiració. Era una porta d'una de les cabines de l'ascensor de la mina, una banda irregular per on l'havien tret de la seva muntura, i en un extrem estava unida a una de les unitats de suspensió de l'Ironholgs. Semblava estar fumejant una mica, preparat per expirar.

La Lanoree va elevar la seva mà.

-Tre. Aquí.

Ell es va asseure prop d'ella en el seu catre, suant, exhaust. Ella va recordar com de malalt que havia estat l'última vegada que el va veure. Feia tan poc temps, però ell ja semblava més prim del que recordava, i més vell.

-Agafa la mà -va dir ella. Parlar feia que el dolor li esquerdés pel pit, però algunes coses necessitaven ser dites.

Ell ho va fer, respirant pesadament.

-Gràcies. -Ella va estrènyer la mà i va assentir, fent una ganyota davant una altra onada d'agonia però mai trencant el contacte visual amb ell-. I ara... has de... confiar en mi.

L'expressió d'en Tre tot just va canviar mentre ella li instruïa quins armaris obrir i què portar. Fins i tot quan ell va veure què treia, semblava gairebé immutable. Potser ell havia vist més del que la Mestra Dam-Powl podia fer del que la Lanoree va sospitar al principi.

-Ara ajuda'm a incorporar-me -va dir ella-. No tinc molt de temps.

En aquella habitació, feia molt, amb la Mestra Dam-Powl, abans de la tragèdia amb Dal i mentre la Lanoree estava encara amb els ulls com plats amb meravella i potencial, les lliçons que va aprendre se sentien sorprenents.

El teu futur resideix en l'alquímia de la carn, havia dit la Dam-Powl. Ho vaig veure en el moment en què ens vam conèixer, i res m'ha dissuadit d'això. És un talent, per a alguns, que recau en els límits de l'acceptable. És un poder fort, desafiant, i has d'estar fermament en equilibri per tractar-lo. No has de deixar que desitjos més durs et temptin. El costat fosc aguaita a prop del que jo faig aquí, Lanoree, i jo sempre vigilo. No siguis temptada. No siguis atreta. Mantingues el teu equilibri.

Les paraules sempre havien estat amb ella. Recordant ara la Lanoree va fer com li van instruir, però hi havia massa dolor, massa pressió. La seva ment volia trobar equilibri en la Força, però el seu cor avançava cap endavant. En Dal no esperaria que ella estigués preparada. Cada moment que ella malgastava aquí els acostava a tots a la tragèdia.

-Has de voler tornar -va dir a Tre. Però en Tre només va agitar el seu cap i es va asseure en un racó de la cabina, ulls mig tancats. Després que ella se salvés a si mateixa, faria el que pogués per ell.

L'experiment estava com ella l'havia deixat. Viatjant sola, tenia llargues estones on es podia concentrar a perfeccionar tals alquímies, i tot i que encara era jove, sabia que el seu talent era gran. Prova d'això era el que jeia davant seu ara. Ella va elevar la coberta i la carn va palpitar. La sang s'escorria per les imperfectes encara que adequades venes. Extremitats vestigials s'agitaven feblement i sense propòsit. En un extrem un ull cec s'obria, la pupil·la blanca com la llet. Fins i tot si podia veure, no hi havia ment per entendre.

L'iris tenia la seva coloració perquè era part seva.

La vida que animava aquesta carn estava formada per la Lanoree i reunida per la Força. En el seu temps ella havia modelat l'única col·lecció de cèl·lules -preses del seu propi braç, una esquitxada de sang, i moll d'os- fins això, un objecte amb forma de vida que era tot seu. Els seus moviments encara la pertorbaven, com ho feia la seva familiaritat parcial. Però no hi havia cervell, no hi havia ment, i sense ment era carn. Això era tot. Carn vivent, palpitant, replicant. Continuava dient-se això a si mateixa conforme es preguntava si sentia dolor.

El poder que de vegades experimentava mentre modelava la carn per als seus propis desitjos era atordidor, però ara mateix va trobar un sentit per fi per als seus experiments. No és només alquímia, li havia dit la Dam-Powl. No és només l'art per l'art. És practicar per ser l'artista.

La Lanoree es va recompondre a si mateixa, descansant les seves mans en ambdós costats del petit pedestal d'experiments. La seva ferida era profunda i àmplia, les seves vores supurant i les seves profunditats cremant. Però en el moment en què en Dal havia tractat de matar-la, ella s'havia reunit a si mateixa rere de la Força i havia absorbit gran part de l'impacte. Si ella no ho hagués fet -un instant, una acció per instint- els seu cor i pulmons haurien explotat pel terra de la mina. El seu germà la creia morta. Almenys ella s'havia donat a si mateixa una oportunitat.

Ella respirà profundament i va acollir la Força fluint a través d'ella. Va tancar els ulls. Va allunyar el dolor que amenaçava amb emmalaltir-la, el cansament la temptava amb fer-la dormir, i morir. La Força creixia fortament en ella, vibrant en les puntes dels seus dits de les mans i peus, el seu coll, el seu pit ferit, i ella el va dirigir cap al seu experiment.

L'alquímia es va tornar viva amb ella. Era una estrella ardent en un cor fosc. Això, he de mirar-ho, va pensar ella, però l'agonia la travessava, distraient-la. El poder era meravellós. Ella va somriure.

La carn davant d'ella va començar a bombollejar i a bullir, i sense obrir els ulls va esquinçar la seva túnica esquinçada i la seva roba interior i es va inclinar cap endavant.

L'olor de carn cremada va omplir el Pacificador.

Ella va escoltar un ínfim ploriqueig d'en Tre però no va mirar. Si ell tenia por, podia cobrir els seus ulls.

Bogan s'aproximava i ella va obrir l'ull de la seva ment per abraçar la seva superfície enfosquida, i al mateix temps sentir un toc càlid, humit entre els seus pits. Acariciava la ferida rabiosa i entumida. La Lanoree va agrair el contacte i va buscar més, inclinant-se més cap endavant fins que estava directament sobre el pedestal de carn. La meva carn, el meu experiment, la meva pròpia alquímia de mi mateixa.

Ella va buscar i va trobar a Ashla, una espurna lluent en la Força. I experimentant el fet d'estar en equilibri, els talents sobre els quals li havien fet estar al corrent a Anil Kesh, i sobre els quals hi havia estat practicant per tant de temps, van començar a fluir.

La carn va fluir amb ells.

Bogan està en els seus somnis. Va estar allà abans de convertir-se en Ranger, però només breument en la companyia d'altres. Una visita, un entrenament. I en la seva memòria Ashla sempre era una llum constant que l'allunyava de la foscor.

Però en aquests somnis no hi ha Ashla. Es posa dreta en un turó de Bogan, rere de les ruïnes dels edificis de pedra de milers d'anys d'antiguitat, mirant amunt a un altre Bogan mirant cap avall. Dues llunes, ambdues fosques. Cap esperança de llum.

La Lanoree es va despertar d'un sobresalt i es va incorporar, agafant amb les seves mans el seu pit. Estava en el seu catre, encara nua però amb un fi llençol al voltant del seu pit. L'Ironholgs claquejà. En Tre s'asseia desplomat a la cantonada, el cap cap a un costat i els seus ulls tot just oberts.

-La dormilega desperta -va dir dèbilment, i ell semblava molt malalt.

Davant el seu catre, a terra entre ella i en Tre, estava l'experiment. Estava marcit i sec ara, les restes petrificades d'alguna cosa que feia temps morta. Fins i tot la sang que havia esquitxat en la seva base estava fosca, seca, i coagulada, com si hagués caigut feia temps.

Ella va mirar cap a baix, a la ferida en el seu pit i va prendre una respiració profunda, sorpresa. La seva pell estava dura i cicatritzada, i hi havia una depressió definida en el seu pit. Però el forat del tret s'havia esvaït. Ella va tancar els ulls i va respirar profundament, girant a esquerra i dreta, i no sentia dolor al seu interior. Res fora de lloc. Res faltava.

-Sembles millor -va dir en Tre.

-Sembles pitjor. -La Lanoree es va posar als peus del catre i ràpidament va agafar les seves robes, se les va posar, llavors es va agenollar davant d'ell, descansant una mà sobre la seva galta.

-Crec que el que sigui que m'ha enverinat a Nox ha arribat a alguna cosa vital -va dir ell-. El meu cor trontolla. La meva respiració... lleugera. -Els seus lekku estaven flàccids i pàl·lids, i ella mai havia vist la seva pell vermella tan demacrada.

-Puc ajudar-te -va dir ella, però llavors ella va arrufar les celles. Aquesta cosa marcida, seca i vella... no en queda res-. No de la mateixa manera que em vaig ajudar a mi mateixa, però puc utilitzar la Força per netejar la teva sang, potser. Per purgar-te.

-No hi ha temps -va dir en Tre-. Estaré bé... he estat pitjor... no hi ha temps.

I la Lanoree sabia que tenia raó. No hi havia temps, i potser fins i tot ara ja era massa tard. En Dal potser no la matés amb la pistola...

Però ho va intentar, volia que jo morís, em va disparar per matar-me!

... Però si aconseguia arribar a la Ciutat Antiga i iniciava el dispositiu, tindria èxit en matar-la de totes formes.

La Lanoree colpejà un compartiment obert i va posar un pack metge a la falda d'en Tre.

-Aquí. Medicines. Ho sento, Tre. Fes el que puguis per ara, i jo... -Ell va fer un gest amb les mans indicant que marxés.

Ella es va afanyar a la cabina de comandament i va col·locar les mans sobre els controls del Pacificador. Se sentia com tornar a casa. Ella va encendre la maquinària i llavors es va aturar conforme la nau s'estremia al seu voltant.

-Gràcies, Tre -va dir ella-. Per venir a rescatar-me.

-Només perquè jo no puc fer volar la nau -va dir des de darrere d'ella. Ella va somriure, encantada que no estigués per res a prop del mal home que havia estat una vegada. Ella només esperava que tingués més temps per fer les coses encara millor.

Els escàners van parpellejar, llums d'advertència repicaven. Ella va connectar el comunicador per enviar un missatge a Tython, però la pantalla plana era una boirina de neu i espurneig. Res es va manifestar, i el seu indicador de nivell fluctuava ràpidament. Ella podia haver examinat les lectures de més de prop, però no era necessari. De vegades els instruments donaven veu al que era visiblement obvi.

A fora, el cel i la superfície de Tacasolar eren un tumult. Els feréstecs núvols i llamps que havia testificat mentre en Tre i l'Ironholgs tiraven d'ella des de la mina havien augmentat. Ara semblaven cataclísmics. Dits de llampecs colpejaven baixos per tot arreu, fent que el sòl s'estremís i l'aire es doblés. Els cels eren d'un vermell profund i taronja violent, colpejaven aquí i allà amb flames incandescents que calaven explosions massives, eixordadores al capdamunt.

Malterra estava a prop. Les gravetats lluitaven mentre cada planeta exercia influència sobre l'altre, i semblava que tots dos buscaven dominar.

Podien retirar-se sota terra cap a les mines més profundes, com la majoria dels miners de Tacasolar van fer en cada ocasió. Durant quatre dies viurien allà baix, sentint al món al seu voltant vibrant i percebent les grans energies que es consumien allà dalt. I llavors treparien a la superfície per reparar els danys, i la mineria començaria de nou.

En Dal va planejar això, va pensar la Lanoree. Ha d'haver-ho fet. Un cop l'any de Malterra, un quart d'un any de Tythan; aquesta coincidència no podia ser un accident.

Però la Lanoree sabia que no tenia elecció. Si ho desitjava, podia consultar l'ordinador de la nau i calcular les probabilitats que fos capaç de pilotar la nau a través d'aquesta tempesta. Però mai li va agradar escoltar les probabilitats.

-Pots arribar aquí a dalt i lligar-te? -va preguntar a Tre. Ella va sentir un gemec, i llavors els seus peus arrossegant-se mentre venia per unir-se a ella. Ell feia pudor. La seva respiració era irregular.

-Probablement vomiti de nou.

-No et preocupis. Ironholgs, prepara't per a l'enlairament.

El droide repicà i clicà.

La Lanoree va incrementar l'energia a la maquinària. La nau se sentia forta i segura al seu voltant, i mentre ella prenia alè profundament, ella va sentir el mateix. Estic renovada, va pensar. Ella sabia que aquesta sensació de poder i superioritat que sentia estaven malament; les seves alquímies eren talents que s'haurien de dur lleugerament.

Maleïts siguin Ashla i Bogan. Ella tenia una lluita més immediata a les mans.

-Anem allà -va dir ella, i el Pacificador va esclatar des de la superfície de Tacasolar i cap al caos còsmic.

* * *

La ruta més directa des de Tacasolar fins a Tython hauria d'haver-la portat directament a través de Malterra. La Lanoree programà la ruta quatre vegades, i cada vegada l'ordinador de la nau donava una alternativa diferent. Així que al final ella va prendre el control manual, va encendre quatre pantalles amb diferents escales de gràfiques de l'espai, i va confiar en els seus instints.

No hi ha por; hi ha poder, va pensar, i ella treballava amb la força per veure a través. Es va sentir marejada. Es va convèncer a si mateixa que era resultat de la seva sanació en comptes d'un desajust en el seu equilibri. Però la carn era forta. La força, el potencial! No podia calmar l'excitació que sentia davant d'aquestes alquímies complexes.

-Hauríem d'esperar -va dir en Tre davant seu, feble i espantat. Ella no va contestar. Ell sabia tan bé com ella el que hi havia en joc, i quant avantatge els portava en Dal. Havien de viatjar tan ràpid com poguessin. No hi havia una altra manera.

El Pacificador va donar un cop mentre ella els corbava cap a fora de l'atmosfera de Tacasolar, però el navili havia estat ben construït. El soroll era terrible, i ella amb prou feines podia escoltar el seu propi crit. Els cinturons li tallaven les espatlles i el pit. Les finestres brillaven amb la calor de l'exterior. El seu seient va cruixir en la seva muntura, panells solts sotraguejaven i vibraven, i la palanca de vol vibrava tant en la seva mà que aviat els seus dits i avantbraç es van entumir. No podia deixar-ho. Va lluitar contra la tempesta a través de la nau, i es va calmar a si mateixa amb la Força, i en Dal era al centre de l'ull de la seva ment.

Ella recordà la seva cara mentre apuntava la pistola i els seus ulls mentre premia el gallet, i no hi havia res allà.

Els escàners mostraven que estaven gairebé a quinze quilòmetres sobre la superfície del planeta, i ella va augmentar l'energia per alliberar-los a l'espai. Un cop allà, ella esperava que l'abús al que estava sotmetent a la nau s'alleugerís.

Però estava equivocada. L'espai en si mateix estava sent ondulat i torçat per les forces exercides entre els dos planetes mentre ràpidament s'acostaven l'un a l'altre. Passarien prop de mig milió de quilòmetres l'un de l'altre, i això sonava com una distància còmoda. Però volar entre ells se sentia com deixar anar una ploma al mig dels vents de les planes herboses de les planes de Talss. Els seus instruments es van tornar bojos pel caos magnètic i gravitacional ballant entre els dos mons. L'Ironholgs era arrossegat per la cabina rere d'ella i es va bolcar al seu costat, espurnes arquejant-se des de diverses esquerdes en el seu cap.

-El teu droide ha explotat -va dir en Tre. Fins i tot la seva veu semblava distorsionada, trencada en les seves parts constituents per l'increïble assalt a la nau i tot el que havia comportat-. Quant falta perquè el Pacificador ho faci, també?

-El Pacificador no ho farà! -va cridar la Lanoree-. El teu cervell sortirà del teu darrere abans que això passi.

-Jo crec que ja ho ha fet -va cridar ell. Ella estava encantada d'escoltar humor, perquè potser això significava que en Tre s'estava sentint millor. Potser les medicines que havia pres havien ajudat. Però no podia enganyar-se a si mateixa. S'havia curat les seves pròpies ferides terribles usant alquímia de la Força arcana i perillosa, però en Tre era diferent. Els verins menjant-se'l haurien de detenir-se, però per aturar-los requeriria l'atenció d'un expert.

Ella va tractar de comunicar-se amb Tython, per advertir-los, però tots els sistemes de comunicació romanien tancats. Una hora després de l'intent, el seu propi missatge li va arribar de tornada, sorprenent-la amb el seu aire de desesperació. Es va sentir malalta, i en Treva vomitar rere d'ella. Almenys aquesta vegada es va girar apartant-se d'ella abans de deixar-lo caure.

-És la segona vegada que fas això a la meva nau! -va cridar ella. No hi va haver resposta d'en Tre. Ella va mirar enrere, i ell estava assegut amb la seva barbeta tocant el seu pit. Els seus lekku penjaven flàccids i immòbils. Ella va encendre la unitat de gravetat, però funcionava malament per les tempestes. El seu estómac es va elevar i va caure. Ella es va pressionar contra el seu seient. Una cosa semblava haver-se deixat anar en el seu pit, i ella va sondejar delicadament, usant la Força per sentir la geografia de la seva ferida. Se sentia bé; el seu arranjament havia estat bo. Potser simplement era el seu alè contingut.

El temps passava, cada moment una eternitat. El Pacificador es va agitar i va vibrar i més sotracs es van desenvolupar, la nau s'estava agitant per peces. Llampecs arquejats els van colpejar tres vegades, la tercera vegada amb tal càrrega pesada que cada costura i forat al casc, panell de control i estructura es van il·luminar com si estiguessin en flames. La Lanoree va cridar fortament però no va poder escoltar-se, i ella es va preparar en silenci per la mort. No sentiré res, va pensar, però ella sabia el que veuria en el moment de la seva mort: la bogeria a la cara del seu germà.

Però la nau es va mantenir unida i no van morir.

* * *

Quan estaven a un milió de quilòmetres fora de Tacasolar, Malterra va passar el seu punt més proper al planeta. La Lanoree va veure el passatge en una de les pantalles de l'escàner, i es va meravellar davant les immenses forces i pressions que s'exercien allà ara mateix. En aquelles mines profundes, els miners s'agrupaven. Ella tenia ara respecte per ells i els va desitjar el bé.

Almenys, mentre les tempestes semblaven posar-se millor en lloc de pitjor, ella va fer una revisió completa dels sistemes de la nau. L'Ironholgs estava encara fora d'acció així que va haver de fer-ho ella mateixa. Els havien donat una pallissa. El suport vital estava danyat, però els duraria fins a Tython. Un dels canons làser s'havia trencat; ella va apagar la beina que l'alimentava en cas de pèrdua. Un bastó de combustible s'havia trencat, i ella el va abandonar a l'espai. Però la integritat del casc era bona, i tots els sistemes vitals estaven funcionant. El Pacificador estava prou bé per portar-los a Tython, i aquest era el seu únic objectiu.

Ella va traçar la ruta més ràpida que podia portar-los a la Ciutat Antiga i va assumir el control de l'ordinador de la nau.

A mesura que es deslligava i es posava dempeus per estirar-se a la cabina principal, alguna cosa la va colpejar.

La Lanoree panteixà i es va enfonsar en el seu seient. Una visió. Un buf. Una ondulació en la Força, molt més gran del que havia sentit mai. Una nau, va pensar. Una batalla. Mort i caos, i un d'entre ells...

Llavors la visió es va esvair, deixant tot just un ressò en el seu despertar. La nau d'en Dal? No ho creia. No tenia la sensació de reconèixer-ho del tot; de fet, una fredor se l'havia emportat, i un sentit aliè semblava encantar les ombres de la seva ment. Aviat, això també s'estava esvaint.

La Lanoree agità el seu cap. Llavors va elevar a Tre des del seient del copilot i el va portar al catre. Els seus ulls es van obrir mentre ella el deixava caure.

-Mig dia i estarem entrant a l'atmosfera de Tython -va dir ella.

-Només llança'm a l'espai. Em sentiré millor així. -Ell es va asseure lentament i la va mirar.

-Com et sents?

-Com em veig?

-Cobert de vòmit.

-Així és com em sento.

La Lanoree es va asseure al seu costat, arrufant les celles.

-Tot sembla tan estrany.

-Bé, t'acabes de guarir un forat al pit. Hauries d'estar morta.

Ella va pensar en el seu experiment i en la vida que li havia infós.

-Potser -va dir ella-. Necessito descansar. -Ella s'inclinà cap enrere i va tancar les ulls-. Desperta'm quan ens acostem a Tython. -Sense ni tan sols escoltar la resposta d'en Tre ella va caure en un profund, pertorbat son.

Els seus somnis són estranys. Ella està al corrent que són somnis, però tot i així són més terrorífics que mai abans. Ella constantment intenta despertar-se, però no sent que tingui el control.

Hi ha una figura. Alta, amb capa, armadura, un casc sense marques ocultant els seus trets. A la mà hi ha un arma del tipus de les que mai ha vist abans. Una espasa, però estranya, amb Força pura com la seva fulla.

El mateix somni, una vegada i una altra.

Només les mans a l'espatlla i una veu familiar la porten de tornada d'aquesta visió.

-Lanoree. Tython. Però alguna cosa va molt malament.

Acostant-se a Tython, el caos a la superfície del planeta era evident.

-Què és això? -va preguntar en Tre.

-Tempesta de Força. -La Lanoree mai ha testificat una des de l'espai, però semblava molt més violenta i extensa que qualsevol que hagués experimentat abans. Va tractar de contactar amb la Mestra Dam-Powl de nou, però encara que la seva unitat de comunicació ja estava funcionant, cap senyal podia perforar la tempesta.

-Ell ja ha començat. -va dir en Tre-. El que sigui que el teu boig germà està tractant de fer, ha començat.

-Potser -va dir la Lanoree. I aquest era la seva gran por. Si en Dal iniciava el dispositiu, potser la primera resposta de Tython seria una sacsejada de Força i tempestes per esquinçar tota la superfície del planeta. Potser arribo massa tard.

Ella va saltar a la cabina de comandaments i els va conduir a una immersió en l'atmosfera que no era més que suïcida.

Cada moment podria ser l'últim. Ella faria que tots comptessin.

Següent