CAPÍTOL
VUIT
LA
MEMÒRIA DEL DOLOR
Un
Je'daii no necessita res excepte confiança i comoditat amb la Força. Robes per
escalfar-se, una nau per viatjar, menjar per a energia, aigua per saciar la
set, una espasa per enfilar, una pistola per disparar... tot això són luxes. La
Força ho és tot, i sense ella, no som res.
-Mestre
Shall Mar-, «Una Vida en Equilibri», 7538 TYA
La Lanoree es va
relaxar en el seu seient de vol reclinat. Hi havia traçat la ruta més ràpida
que podia des de Kalimahr a Nox, i ara estava més impacient per veure si
Ironholgs podia descarregar més informació de la cèl·lula de memòria danyada.
Nox era un planeta gran, i de les seves gairebé noranta ciutats amb cúpula de
manufactura, gairebé la meitat havien de ser concebiblement capaces d'acceptar
un encàrrec per al dispositiu Gree. La Lanoree no tenia dubtes que
l'experiència específica requerida reduiria aquest nombre a simplement dos o
tres, però encara no tenia ni idea d'en què consistia aquesta tecnologia
antiga. Ella estava volant a cegues cap a una tempesta, però aquesta era
l'única direcció a prendre.
Ella havia contactat
amb la Mestra Dam-Powl i li havia explicat la situació. La Mestra Je'daii li
havia promès que podia ordenar a aquells pocs Je'daii en aquells moments a Nox
a monitoritzar el tràfic entrant al planeta, però era un planeta notòriament
renegat, i la majoria dels viatges de i des de Nox no estaven registrats.
Trobar la nau d'en Dal i els Observadors de les Estrelles seria com trobar una
agulla en un paller, especialment considerant que la Lanoree encara no tenia
cap pista d'en quin tipus de nau hi estaven volant.
La Dam-Powl li va
preguntar si en Tre estava encara amb ella, i la Lanoree va assentir. El
silenci resultant estava carregat. Però el twi'lek no s'havia mogut del catre de
la Lanoree per parlar amb la Mestra Je'daii, i la Dam-Powl inclinà el seu cap i
després va penjar.
La Lanoree mirà les
estrelles i va agafar la massa cicatritzada a la part posterior de la seva mà
esquerra. Ella encara recordava el dia que en Dal li havia fet això. El
principi de la fi.
-Llavors tu realment
vius en aquesta cosa? -va preguntar en Tre Sana.
-És la meva nau, si.
-És una mica...
sosa. No val molt com a llar. No et tornes claustrofòbica?
-Amb aquestes
vistes? -La Lanoree ni tan sols havia aixecat l'esquena del seient de vol.
Però potser en Tre
s'estava avorrint, i la confrontació faria que passés el temps.
-Mai m'ha agradat el
viatge espacial. Sempre em fa sentir malalt. No hem estat dissenyats per
viatjar per l'espai. Per molt bé escudada que estigui una nau, no estic
convençut que no acabi cuit per la radiació cada vegada que deixo l'atmosfera. La
teva unitat de gravetat està mal configurada, també. Em sento al doble del meu
pes habitual, i això m'està fent sentir encara més malalt.
La Lanoree es va
alçar i va girar el seu seient de vol, somrient.
-Això és tot?
-No. Fa pudor aquí.
Sé que probablement t'has acostumat, però... electrònica i greix i la teva
olor. I assumim-ho, la teva nau és petita. T'assentes on dorms quan menges. I
aquest excusat... he de dir-t'ho, Je'daii, he estat en algunes de les tavernes
més tronades en la pitjor de les Nou Cases a Shikaakwa, i fins i tot ells tenen
millors serveis que tu. Com et pots rentar en aigua reciclada? On és la dutxa?
-La seva casa va caure com si ell acabés de reconèixer una terrible veritat-. I
què és el que menges?
-Ah -va dir la
Lanoree-. Dinar. Bona idea. -Ella es va posar dreta i va entrar a l'àrea
d'estar, obrint un petit rebost disposat en una paret. Mentre ho feia li va
donar un cop de colze al droide on ell treballava en un banc desplegable-. Res
encara, Ironholgs?
El droide ni tan
sols va contestar. Estava modificant i ajustant un arranjament delicat de
cablejat i xips a l'extrem trencat de la cèl·lula de memòria, i ell es va
aturar breument com molest, llavors va continuar.
-Prendré això com un
no -va dir la Lanoree-. Ara llavors, Tre. Aquí. Escull. -Ella va llançar un
grapat de paquets al seu catre, diversos d'ells aterrant a les cames d'en Tre.
-Què és això?
-Dinar liofilitzat.
Que, pensaves que estic amagant una beina hidropònica en algun lloc a l'esquena
de la nau?
En Tre va agafar un
paquet platejat i el va mirar amb disgust. La seva cara arrugada, els lekku
apuntant enrere com si fos una cosa verinosa.
-Tu menges aquestes
coses?
-Aigua calenta, una
mica de sal. Alguns poden estar molt bons. Encara que tu tens remenat de
dangbat aquí. He d'admetre, que no és el millor.
-Quant temps passes
en aquesta cosa? -va preguntar en Tre, mirant al voltant, fingint incredulitat.
La Lanoree estava
començant a molestar-se. Ella no el volia realment allà... no confiava en ell,
especialment des que ella havia vist el veritable, més dur Tre darrere de les
ocurrències i la cara falsa que mostrava. Però ella estava atrapada amb ell
ara, i ell amb ella. La civilitat no costava molt.
-Un cop, vaig estar a
l'espai profund durant dos-cents dies, rastrejant cèl·lules de mercenaris
renegats de Forces Especials des de Krev Coeur.
-Dos-cents... -En Tre
va sacsejar el seu cap de desesperació.
-Jo no necessito el
que tu necessites -va dir la Lanoree. Ella va deixar anar un paquet de menjar
en una butxaca metàl·lica rere l'escotilla de l'armari de rebost i el va
carregar amb aigua calenta. Olors delicioses van omplir la cabina, aviat
sacsejades per l'aire condicionat-. Sé el que et va prometre la Dam-Powl, i
estic segura que ho tindràs. Però els vasts estats no m'interessen. Naus
ràpides, gran salut, prominència, romandre en la comunitat. Comptes amb crèdits
desbordants en una dotzena de mons. -Ella va agafar el paquet i va començar a menjar.-
Homes. Adoració. Fins i tot respecte. No necessito res d'això.
En Tre va riure.
-Llavors tu ets...
-Perquè sé on hi ha
més per viure -va dir ella, tallant-li. Estava cansada de les seves idioteses i
enfadada que pogués ser tan superficial. A la cara de tot el que ella coneixia,
i tot el que ell havia de saber, aquesta superficialitat li ofenia-. Hi ha la
Força. Ella ens uneix i ens subjecta, i ho fa tot preciós per a mi. És la
nostra raó de ser. No hi ha ignorància, hi ha coneixement. I això és molt més
preuat que menjars refinats o algun lloc còmode on rentar-se.
-Somnies com un dels
clans de Kalimahr resant a un dels seus Déus Sprash.
-A diferència que,
jo sé que la Força existeix.
En Tre Sana va
somriure i va assentir, mai traient els seus ulls dels d'ella. Era un moment
estrany. La Dam-Powl l'havia fet il·legible, i la Lanoree pensava per què la
Mestra Je'daii havia emprat a un home tan perillós. O potser el que li havia
fet ella li havia fet així.
-Però no sempre hi
ha un equilibri, no és així, Je'daii? -va preguntar ell, com si ho sabés tot.
-Menja -va dir
ella-. En realitat no està tan malament. -Ella li va donar l'esquena de nou, es
va asseure al seu seient de la cabina de comandaments, i va pensar en aquests
experiments que havia posat en marxa. Hi havia foscor aquí, si ella no tenia
cura. Però ella se sentia còmoda. Estava en equilibri. No hi havia motius del
tot per preocupar-se.
La Lanoree es va
quedar aquí per un temps, i en Tre deuria d'haver llegit la seva necessitat que
no la molestessin. Ella s'alegrava per això. No li agradava tenir algú més a la
seva nau, i malgrat els seus millors esforços, que li recordessin constantment
la seva presència l'estava portant al límit.
Ashla i Bogan
estaven fora de la vista, juntament amb Tython, a 160.000.000 de quilòmetres de
distància a l'altre costat de Tythos. Tot i això ella sentia la seva estirada i
presència, com ho feia cada Je'daii on estigués en el sistema. Ashla era llum i
Bogan foscor, i ells tiraven d'ella amb una gravetat reconfortant, com si ella
estigués suspesa en el més perfecte punt d'equilibri entre les llunes, influenciada
per les dues i tot i així sense ser tirada cap a cap direcció.
No sempre havia
estat així. Després que perdés al Dal, a mig camí del seu Gran Pelegrinatge,
ella havia experimentat un període de desequilibri. Va tornar a casa. Va
aprendre dels seus pares a ser confiada i de confiar en la força de nou. No hi
havia estat ni de prop tan seriós com per garantir l'exili, però l'havia
pertorbat enormement llavors, i encara ho feia ara.
I la Dam-Powl li
havia advertit que els seus experiments tenien el potencial de molestar
l'equilibri un cop més. L'alquímia de la carn -manipulació genètica de
cèl·lules que, tot i ser sembrades del seu propi cos, tenien vida pròpia- tenia
aquests perills. Però la Lanoree no podia ajudar jugant amb les seves forces.
Ignorar-ho hauria estat com intentar negar la Força mateixa, i ella ja havia
vist els resultats d'això.
Mort, ella ho havia
cregut. Però ara en Dal potser era alguna cosa pitjor. Un terrible tipus de
bogeria.
Potser en algun punt
durant la seva missió ella havia de trobar una raó per tornar als seus estudis.
-Estació Boscverd
-va dir la Lanoree-. Els Observadors de les Estrelles s'estaven comunicant amb
algú allà. Això no és bo.
-No ho és? -va preguntar
en Tre.
La Lanoree mirà les
comunicacions parcials que l'Ironholgs havia aconseguit extreure de la cèl·lula
de memòria danyada. Totes elles havien estat codificades, i fins i tot quan
eren desxifrades pel droide havien fet servir un llenguatge mundà que estava
més enllà de qualsevol desxifrador de codis. Però l'origen i destí de cada
senyal havien estat encriptats amb xifrats del nivell militar.
-L'Estació Boscverd
és un dels pitjors llocs en un dels planetes més perillosos del sistema -va dir
la Lanoree-. Si hi ha un desgrat general pels Je'daii a Nox, ells ens odien
allà. Estarà envoltada per tres cúpules destruïdes, bombardejades pels Je'daii
durant la Guerra de la Dèspota. Jo era molt jove en aquells dies, tretze anys.
Però els meus pares van anar a la guerra, i el meu pare va servir part del seu
temps a Nox. Un lloc terrible, m'explicava. Pluja àcida, tempestes de gas
corrosiu. Ell va advertir a les cúpules que els bombardejos anaven a ocórrer
-ells estaven proveint a Hadiya amb armes, per molta pressió no militar que exercíssim-
però milers encara morien. Molts milers. Ningú ha sabut mai quants.
-Sóc més gran que tu
-va dir en Tre-. Crec recordar l'Estació Boscverd sent bombardejada també.
-Però no destruïda.
La cúpula original va ser esquinçada però ràpidament reparada. És un lloc
danyat, i tot el que l'envolta són ruïnes.
-Però encara és on
construeixen la tecnologia militar més avançada fora de Tython -va dir en Tre.
Semblava que ho sabia tot sobre l'Estació Boscverd, però va fingir ignorància i
li va deixar dir-ho de totes maneres. Un altre dels seus jocs.
-I com sabries això?
-He hagut d'usar-los,
de tant en tant.
-Has estat aquí? -va
preguntar la Lanoree. No tenia interès en els negocis d'en Tre o els seus
motius per utilitzar tecnologia punta. No llavors.
-Per descomptat que
no! T'ho vaig dir, odio el viatge espacial.
-Però seràs conegut
allà?
En Tre arquejà una
cella, va arronsar les espatlles.
-No per ningú que
ens ajudaria.
-Per què no?
-Ets una Je'daii.
-Genial -va dir la
Lanoree. Era el lloc perfecte perquè fugissin els Observadors de les Estrelles
i en Dal quan sabien que ella estava rere del seu rastre. I tot i així...
Això no era sobre
escapar. Algunes de les comunicacions antigues que el seu droide havia extret
de la cèl·lula de memòria danyada ho provava. Estaven anant a l'Estació Boscverd
per una raó, i aquesta només podia ser la construcció del dispositiu Gree. Com de
complets estaven els seus plans, la Lanoree no podria dir-ho. El diari antic d'Osamael
Or estava lluny de la comprensió, i no hi havia manera de saber si hi havia tan
sols trobat aquests plans Gree. Si ho havia fet, potser existissin en un altre
diari. Un que la Kara havia estat massa sensata com per deixar-lo fins i tot a
la seva habitació oculta. I fins i tot si els Observadors de les Estrelles
tenien els plànols de totes maneres, si ells podrien construir el dispositiu
eficientment -i fer que realment funcionés- era una cosa que ningú podria
saber. La seva missió romania plena de desconeixement i ambigüitats.
Hi havia una cosa de
la qual estava segura: això ja havia anat més lluny del que hauria esperat. Els
perills eren massa grans, les possibilitats d'èxit d'en Dal massa terribles per
comprendre. El cas havia d'acabar a Nox, i aquí ella s'enfrontaria al seu
germà.
-Traçaré una ruta
-va dir la Lanoree-. Llavors et trobarem un lloc per dormir.
En Tre va fingir
sorpresa i va retenir les seves mans, indicant cap a l'estret però còmode
catre.
-Ni se t'acudeixi ni
tan sols pensar-ho -va dir la Lanoree. Ella va apuntar a la porta que li havia
ensenyat abans.
-Amb les beines de
làser? I el magatzem de menjar? Hi ha d'haver rates espacials allà dins.
-Mantinc la nau neta
-va dir la Lanoree-. I estic segura que has dormit en llocs pitjors.
-Bé... -els seus tres
lekku es van estrènyer entretinguts. La Lanoree va tractar de no somriure; ella
va percebre que ell volia fer això tan dolorós com ella ho va fer abans.
-Vinga -va dir
ella-. Seguim endavant. Ens portaré allà tan ràpid com pugui.
-No estic segur que
vulgui arribar-hi tan ràpid -va dir en Tre, i el seu somriure cansat va haver
estat el primer genuí que ella havia vist.
-Estarem bé. Cuidaré
de tu.
-I qui tindrà cura
de tu?
La
Força serà la meva guia, va pensar la Lanoree. Ella li va donar l'esquena a
Tre i va anar a la cabina de comandament de nou per traçar la ruta més ràpida,
més segura cap a l'Estació Boscverd a Nox. Tot el temps ella estava pensant en
Dal, i que com a Pelegrina mai havia entès realment com de perillós que podia
arribar a ser.
No fins gairebé al
final.
Tot i que la Mestra
Kin'ade és una adepta a la sanació, el braç i mà de la Lanoree encara li fan
mal. Ho faran per un temps, li havia
dit la Kin'ade. Puc arreglar el dany,
però la cicatriu romandrà, i el record del dolor és més fort del que penses.
El record del dolor
significa que ella pot simplement seure tranquil·la, fins i tot en les estances
del Mestre del Temple Lha-Mi.
En Dal també hi és.
Les seves pròpies ferides són menys greus que les d'ella -blaus i laceracions
d'impactar contra el terra- però la Mestra Kin'ade els va prestar la mateixa
atenció.
-No estàs aquí per
ser castigat -li diu el Mestre del Temple Lha-Mi al Dal. Encara que les
estances són grans i impressionants, el Mestre Lha-Mi s'asseu en una simple
cadira de fusta, la seva espasa recolzada darrere seu. La Lanoree ha sentit
molts relats d'aquest home, i la seva espasa-. Ets aquí perquè pugui escoltar
el que va passar al cim d'Stav Kesh. He après a través de la meva llarga vida
que les històries són... fluïdes. I que la veritat es troba sovint en la suma
de les parts. Així que us tinc aquí a cada un perquè em compteu la vostra
pròpia versió dels esdeveniments.
-És molt simple -diu
en Dal. Ell està assegut davant Lha-Mi, al costat de la Lanoree, i al seu altre
costat s'asseu la seva instructora-. La Mestra Kin'ade es va endur tots els
meus sentits i va esperar que disparés bé.
-No t'he demanat
encara que parlis -diu en Lha-Mi. La seva veu no és severa, però porta
l'autoritat de l'edat i l'experiència-. Mestra Kin'ade. Podries començar?
Ella s'aixeca i
inclina el cap.
-Mestre. Estava
entrenant a un grup d'estudiants amb l'esfera Darrow. -Ella comença a relatar
els esdeveniments exactament com van ocórrer, sense expressar opinions,
simplement relatant els fets. La Lanoree no pot percebre cap elaboració de la
seva història... i és exacta i correcta en cada detall. La Kin'ade acaba i
inclina el cap de nou.
-I ara tu, Lanoree
Brock -diu en Lha-Mi.
-És com la Mestra
Kin'ade ha descrit. Vaig fer el que vaig poder per sentir la Força i lluitar
contra l'esfera, però admeto que em vaig tornar massa confiada. Els altres ho
van fer bé, la majoria. Alguns blaus, cremades, nassos sagnants, i un o dos
cops a l'esfera, també. I llavors era el torn d'en Dal. Es movia bé, i al
principi vaig pensar que estava veient la Força, i em vaig sentir... orgullosa.
Encantada per ell. Però llavors l'esfera el va abatre fàcilment, i ell va
treure la seva pistola. Va fer diversos trets abans que la Mestra Kin'ade el
detingués.
-Ella em va llançar
contra el terra i gairebé em trenca el braç -diu en Dal-. Gairebé caic sobre el
parapet.
En Lha-Mi ni tan
sols mirà en Dal. Ell encara està mirant la Lanoree, els seus ulls vells
gairebé tancats conforme escolta i pensa.
-I els teus
pensaments quan un d'aquests trets va passar prop del teu braç?
-Temia pel Dal -diu la
Lanoree.
-Pel que la Mestra
Kin'ade podria fer-li?
-No. Per la seva
pèrdua de control.
-I ara la teva versió
dels esdeveniments, Dalien Brock.
En Dal sospirà
profundament, un alè gairebé petulant. Però la Lanoree pot sentir la seva por.
-Vinga, Dal -diu
ella. Ell la mira agudament, llavors la seva mirada va cap al seu braç i mà
embenades, i sembla desgraciat.
-Ho vaig intentar
-diu ell-. Vaig intentar trobar la Força.
Està
mentint,
pensa la Lanoree. El conec molt bé. Puc
sentir-ho en la seva veu.
-Ho vaig fer el
millor que vaig poder... i quan l'esfera em va colpejar, vaig anar a per la
meva pistola, vaig intentar... seguir la Força, disparar on em digués. -Ell arronsa
les espatlles-. No va funcionar. Ho sento, Lanoree.
-Cada cicatriu
explica una història -diu ella, repetint una cosa que el seu pare un cop els va
explicar.
El Mestre del Temple
Lha-Mi inclina el cap.
-És una sort que
ningú hagi mort. La Mestra Kin'ade és una adepta a la sanació, i em considero a
mi mateix afortunat perquè escollís Stav Kesh en lloc de Mahara Kesh. Pot
apedaçar ferides a la carn i soldar ossos, donada l'ocasió. Però cap Je'daii
pot derrotar la mort. Les teves accions van ser estúpides, Dalien. Portades per
la impetuositat, no guiades per la Força. Ho atribuiré al teu entusiasme
juvenil. Potser l'entrenament en algunes armes més tradicionals estigui a
l'ordre per als propers dies, Mestra Kin'ade.
-Just el que tenia
pensat -diu la Kin'ade. Ella es posa dreta com si li haguessin donat un senyal
en silenci i els indica a la Lanoree i en Dal que s'aixequin, també.
-Queda't amb mi,
Lanoree -diu en Lha-Mi. Els altres dos se'n van, i llavors la Lanoree està tota
sola amb el Mestre del Temple. Ell és vell i fort, però no intimidatori. Hi ha
una amabilitat en ell que li fa sentir còmoda, i ella pot percebre que ell ho
sap.
-El teu germà -diu
ell, i llavors no diu res més. Era una pregunta?
-Ho està intentant
-diu la Lanoree-. Ell sap per què és nostre Gran Pelegrinatge, i està fent el
que pot.
-No -diu en Lha-Mi-.
Em temo que ja ha abandonat. Per a alguns, la Força mai és una cosa que sigui
còmode o fàcil de trobar l'equilibri en ella.
-No! -diu ella,
aixecant-se davant el Mestre del Temple. Ell roman assegut i serè -. Els
nostres pare són Je'daii, i nosaltres també ho serem.
-Tu ja ho ets,
Lanoree. Percebo un gran futur per a tu. Ets forta, assenyada, madura, i tens
-ell va alçar la seva mà, la va balancejar a esquerra i dreta-... equilibri,
donar o prendre. Però el teu germà és diferent. Ell porta una foscor en el seu
interior, i la seva fugida de la Força ho fa massa fosc per penetrar-hi, massa
profund per a mi per sondejar-lo. Hi ha d'haver encara un camí de tornada per a
ell. Però has de comprendre quan perillós pot ser. Has d'anar amb compte.
-Li vaig fer una
promesa als meus pares. Ell és el meu germà, l'estimo, i el salvaré.
-A vegades l'amor no
és suficient. -En Lha-Mi s'alça i li agafa la mà. No parla més. Però ella sent
un toc en la seva ment, breu però potent, que li ensenya un indici del que en Dal
havia estat pensant en les estances del Mestre del Temple.
Pensaments profunds,
foscos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada