Emboscada a Corèllia (VII)

Anterior

7

Proposta acceptada

-Bé, Lando, quin és aquest projecte per al qual vols el meu ajut? -Va preguntar en Luke mentre s'allunyaven de la pista.

Lando Calrissian li va somriure mentre caminaven, i hi havia alguna cosa més que una ombra de travessa malícia en la seva expressió.

-És tot un nou enfocament de la meva manera de fer negocis -va dir-. O potser seria més precís dir-ne, una oportunitat d'invertir. En fi, el cas és que vull la teva ajuda per fer-ho arrencar.

«Una oportunitat d'invertir?», Va pensar en Luke. Va mirar al seu company. Lando sempre havia perseguit els grans riscos i els projectes a gran escala, però mai havia convidat els seus amics a prendre part en aquests plans embogits. Fins i tot Lando sabia que hi havia límits..., o almenys ho havia sabut fins aquell moment.

No és que això importés, naturalment. Lando podia passar-se el dia sencer intentant treure-li diners al Luke, però això no li serviria de res. Abans de poder donar diners a algú necessitaves tenir diners..., i Lando hauria d'haver sabut que un Mestre Jedi no era la classe de persona de la que es podia esperar que tingués un munt de crèdits dels quals pogués prescindir llençant-los per qualsevol lloc. Per expressar-ho d'una manera una mica grollera, salvar l'univers no era una feina molt ben pagada.

Però Lando havia de saber que en Luke no era ric. Seria alguna cosa encara pitjor? Estaria esperant potser poder utilitzar la reputació d’en Luke, aconseguir que donés la seva benedicció al pla perquè Lando pogués convèncer altres que invertissin en ell?

-Eh..., Lando, no crec que pugui ajudar-te. Realment no tinc la classe de grans sumes de diners que busques. I no crec que se’m doni massa bé intentar vendre el projecte a altres...

Lando va riure.

- És això el que pensaves que pretenia aconseguir de tu? Inversions Llampec Calrissian, patrocinades i aprovades per en Luke Skywalker, Heroi de la Galàxia? No, no, no es tracta d'això. Ni tan sols jo sóc capaç d'emprar aquest tipus de cara dura.

-Bé, és un alleujament -va dir en Luke-. Temia que em fossis a demanar que m’embarqués en alguna classe de gira de promoció.

Lando el va mirar d'una manera bastant rara i va somriure.

-En certa manera, és just el que faré -va dir-. Però no per a la classe de producte en què estàs pensant.

-Lando, fins al moment res del que dius té el més mínim sentit.

-No, suposo que no. -Lando va deixar de caminar durant un moment i en Luke el va imitar. Lando es va tornar cap al Luke, el va agafar del braç i va semblar a punt de dir alguna cosa més. Però després va mirar al seu voltant, com si estigués intentant avaluar la probabilitat que hi hagués oients no desitjats-. Mira -va dir per fi-, hi ha una cosa que fa temps que volia ensenyar-te. És un nou projecte meu. Anem per aquí, Luke. Ens asseurem tranquil·lament una estona, tindrem intimitat i podré explicar-te tot l'assumpte.

-Bé, suposo que podem fer-ho -va dir en Luke, no massa convençut-. De quina classe de projecte es tracta? -Va preguntar.

-La meva nova llar -va dir Lando-. És..., diguem que es tracta d'una cosa especial.

- Especial en quin sentit? -Va preguntar en Luke.

-Ja ho veuràs -va dir Lando, donant-li un copet a l'espatlla-. Vine, anirem per la ruta dels grans panorames.

En Luke havia pensat que coneixia prou bé Coruscant, però Lando el va guiar per un laberint de túnels, passatges, ascensors i camins mòbils que en Luke mai havia vist anteriorment i dels que mai havia sentit parlar fins aleshores. Tots els camins semblaven portar cap a totes les direccions alhora, però no va trigar a quedar clar que s'estaven endinsant més i més en les entranyes de la ciutat.

Quan Lando va haver arribat al nivell que desitjava arribar, en Luke va suposar que es trobaven com a mínim cent o dos-cents metres per sota del nivell del sòl..., suposant que es pogués dir que Coruscant tingués un nivell de terra. La ciutat a escala planetària de torres i estructures monolítiques havia estat construïda i reconstruïda i tornada a construir sobre allò construït i excavat i enterrat tantes vegades que en realitat ja ningú sabia on es trobava la superfície original. Pràcticament tota la superfície terrestre havia estat coberta d'edificacions. Aquí i allà es podien veure monticles de terra en què una raquítica vida vegetal havia aconseguit establir un precari agafador, però gairebé cap d'aquells llocs es trobava en un veritable nivell «de terra». No eren més que punts protegits en els quals els vents i les pluges havien pogut dipositar la suficient quantitat de pols, terra i restes per formar una mena de sòl, llocs fins als que després havia aconseguit arribar una llavor extraviada procedent dels exuberants jardins interiors.

Però malgrat tot això, en Luke sabia que no hi havia cap dubte que es trobaven en el subsòl. La meitat dels túnels no eren més que roca nua, pur granit sòlid. Hi havia llocs on les parets dels túnels estaven tan seques com un os. En altres estaven mullades i enganxoses, amb rierols d'humitat traspuant de les parets i formant tolls aquí i allà.

Si Lando estava vivint en aquell lloc, en Luke no va poder evitar pensar que, d'una manera molt literal, Lando havia caigut molt baix. Una adreça subterrània era considerada un senyal de posició social molt baixa a Coruscant.

Això va inquietar al Luke. Sempre havia sabut que Lando es preocupava molt per les aparences. Hi va haver moments en què havia vist a Lando pràcticament en la ruïna, però Lando sempre havia fet un decidit esforç per semblar pròsper fins i tot en els pitjors moments..., i ho havia aconseguit. Una part d'això era vanitat i amor propi, i Lando tenia grans reserves de les dues coses. Però també existia una part més pràctica. Lando era, entre altres coses, un venedor, i un venedor que no tingués un aspecte pròsper mai arribaria massa lluny.

L'únic que no encaixava era que Lando tenia un aspecte excel·lent i, si hi havia alguna diferència, era que feia anys que no se'l veia amb semblant aparença de prosperitat. Però sí tot li anava tan bé, per què estava vivint en el subsòl? Hi havia d'haver una ruta més directa per arribar al lloc on anaven. Probablement no era res més que la força del costum. En els vells i mals temps, Lando havia sentit amb molta freqüència la necessitat de mostrar-se bastant reservat sobre la situació del lloc en el qual vivia.

Encara que mai havia tingut a la meitat de caçadors de recompenses de la galàxia darrere d'ell, com els va tenir en Han en un moment donat, Lando Calrissian havia aconseguit adquirir un nombre força elevat d'enemics al llarg dels anys. Hi va haver moments en què ni tan sols les amistats en què més confiava sabien on vivia. Fins i tot la persona de més confiança podia ser seguida, o ser enganyada perquè portés a sobre una lloseta de rastreig, o torturada o drogada. Actualment no hi havia cap necessitat real per a aquestes precaucions, però els vells costums es resisteixen a morir als ex contrabandistes que no han mort joves..., i Lando encara estava molt viu. I era molt possible que Lando seguís tenint uns quants vells socis comercials amb els que no volia ensopegar inesperadament. Anar pel camí més llarg potser no fos tan ximple i ridícul com semblava.

Lando mantenia un monòleg continu mentre caminaven, parlotejant animadament sobre tots els temes imaginables, des quins eren els millors llocs per guanyar diners jugant que es podien trobar a les moltes cases d'apostes petites, legals o no, que hi havia a les entranyes de Coruscant, fins als enormes beneficis que podia aconseguir qualsevol que estigués en el lloc adequat i en el moment adequat si la Cimera Comercial Corelliana tenia èxit. En Luke va pensar que en això Lando no havia canviat res. Seguia estant tan interessat en l'aposta de cinc crèdits com en la inversió de cinquanta milions de crèdits, i donada la seva sort habitual en els assumptes de cinquanta milions de crèdits, probablement feia bé prestant atenció als de cinc crèdits.

Lando Calrissian era famós per desenvolupar un projecte enorme, viure en gran amb els beneficis... i després veure com tot s'esfondrava sobre el seu cap sense que ell tingués cap culpa del que ha passat. Havia fet un treball esplèndid dirigint i administrant la Ciutat dels Núvols a Bespin, i havia acabat no tenint molt més que les robes que portava a sobre. La seva operació de mineria amb màquines talp a Nkllon havia estat més o menys la mateixa història. I després va estar aquella explotació minera a Kèssel... De no ser per la seva considerable habilitat en les taules de joc, Lando mai hauria estat capaç de recuperar-se d'aquells desastres.

I, segons sembla, s'estava preparant per tornar a començar. Però si no volia els diners d’en Luke, i si no volia utilitzar el nom i la reputació d’en Luke, quina relació podia tenir aquell assumpte amb en Luke?

Van seguir caminant, avançant per passadissos cada vegada més bruts i d'aspecte més miserable. Els tolls d'aigua ocasionals es van anar tornant més freqüents, i l'aigua que els formava cada vegada més bruta. Hi havia un considerable nombre d'olors desagradables, algunes de les quals en Luke va poder identificar i moltes altres es va alegrar de no poder reconèixer.

El camí pel qual estaven avançant va acabar davant d'una enorme porta blindada. Lando va teclejar una combinació en un petit panell de control i la porta es va enfonsar a la paret amb un lent grunyit de maquinària.

Van entrar en una terrassa des de la qual dominava una enorme caverna subterrània, una cúpula buida que tindria fàcilment més d'un quilòmetre d'un costat a un altre. En Luke, molt sorprès, es va trobar en una plataforma que permetia contemplar tota una ciutat de butxaca d'edificis de pedra de poca alçada i frescos parcs verds. La cúpula estava il·luminada, l'aire era deliciosament pur, i els camins i passarel·les estaven nets i en un estat impecable. Els edificis es trobaven molt espaiats, i els seus murs de pedra havien estat pintats amb colors molt lluminosos. Els senders serpentejaven a través d'extensions de gespa pulcrament acurada, i el sostre de la cúpula estava pintat de color blau cel.

-Benvingut a Ciutat Cúpula -va dir Lando.

-És molt bonica, Lando -va dir en Luke mentre es recolzava en la muralla de la terrassa i admirava el panorama-. Sí, és realment molt bonica. No s'assembla en res al que m'esperava.

-Bé, els nostres promotors van portar l'assumpte amb molta discreció -va dir Lando-. No volien que qualsevol pogués assabentar-se. Vam descobrir aquesta cambra subterrània, saps? Havia estat construïda per “només l'espai sap quina raó”, i ningú sap com de vella que és. Per aquell llavors era plena de maquinària avariada, ferralla vella, tot un ramat de rates mutants de rusc i pràcticament tota la resta que vulguis arribar a trobar. La vam netejar, vam posar en condicions els sistemes d'aire, aigua i seguretat i vam construir unes quantes cases decents. No està precisament al barri més elegant que diguem, però a qui li importa això? Aquí pots llogar un munt d'espai preciós per només una dècima part del que costaria aconseguir un armari per escombres de classe alta a la superfície.

-Suposo que vas ser un dels inversors en aquest petit projecte, no? -Va preguntar en Luke.

Lando va riure i li va donar un copet a l'espatlla, i després va portar al Luke per una ampla rampa fins a la cúpula.

-Ets un bon suposador -va dir-. Vaig decidir, només per una vegada, invertir els meus diners en algun assumpte petit i local. Només per aquesta vegada, per què no ser un entre molts socis, en comptes de ser tot l'espectacle jo sol? Per què no pensar a petita escala i construir un barri bonic i agradable? He tingut al meu càrrec tota una ciutat i, creu-me, això resulta molt més senzill.

-Així que ja no estàs pensant en projectes a gran escala -va dir en Luke.

Lando va mirar mentre seguien caminant, clarament sorprès i potser una mica ofès.

-Mai deixaré de fer aquest tipus de coses, Luke -va replicar-. Si no penses en gran, de què serveix pensar? No, senzillament em vaig afartar de no tenir res segur amb el que pogués comptar en els moments difícils. Potser Ciutat Cúpula no estigui en un barri d'alta categoria, però la categoria no ho és tot..., i de totes maneres ningú té per què saber on visc. Ara tinc uns petits ingressos gràcies a aquest lloc, prou per viure i només una miqueta més, i tinc un lloc per viure que és de la meva propietat, que ningú pot llevar-me. I tot això es troba en les profunditats més segures i a prova de bombes del planeta capital.

-Una inversió segura i sense riscos -va dir en Luke, somrient al seu amic.

-Ho sé, ho sé -va dir Lando-. No facis córrer la veu, o arruïnaràs la meva reputació. Vinga, la meva casa és aquí mateix. Entrem.

Cinc minuts després estaven reposant a l'elegant, si bé un tant espartà, interior de la casa d’en Lando. En Luke va haver d'admetre que Lando tenia raó pel que fa allò de l'espai. Només els més rics, o els més alts càrrecs del govern, podrien haver-se permès un habitatge d'aquella grandària en qualsevol lloc proper a la superfície. La casa havia estat construïda amb pedra, un material de construcció altament barat i disponible quan edifiques en el subsòl, i les parets i terres eren de granit polit. La casa era fresca i tranquil·la, i les habitacions eren còmodament espaioses.

Lando va fer que en Luke s'assegués en un tou i còmode sofà i li va portar una beguda freda abans de seure en una butaca contigua que feia joc amb el sofà. Després Lando va començar a parlar..., i a parlar de tot llevat de l'assumpte que volia abordar. Semblava no molt desitjós d'anar al gra, i això no resultava gens propi d'ell. Lando es va dedicar a ser el perfecte amfitrió, preocupant-se de si l'habitació estava massa freda o massa calenta, de si en Luke no estava còmode i de si la seva beguda necessitava una mica més de gel.

En Luke va acabar decidint que hauria de donar-li una petita empenta.

-No m'has portat fins aquí per esbrinar quina quantitat de gel m'agrada prendre en la beguda, Lando -va dir per fi-. Per què sóc aquí?

-Molt bé -va dir Lando. Després va guardar silenci durant uns instants i es va remoure en el seu seient. Encara que per fi anava a anar per feina, semblava sentir la necessitat de fer-ho gradualment. Va deixar la seva copa sobre la tauleta que hi havia al seu costat i es va inclinar cap endavant amb la cara sobtadament seriosa-. Mentre veníem cap aquí i et parlava de la construcció d'aquest lloc, et vaig dir una petita mentida -va seguir dient-. La veritat és que aquí vaig deixar de pensar en gran durant algun temps. Al principi ni tan sols em vaig adonar. Em vaig concentrar per complet en la tasca de crear Ciutat Cúpula. Era un assumpte segur i sense riscos, i necessitaven algú amb les meves capacitats, i m'agradava la feina. Dimonis, després d'haver organitzat Nkllon, construir aquest lloc era més una distracció que una feina..., i m'agradava la forma en què tot resultava tan senzill. M'havien disparat, colpejat, fet volar pels aires i esborrat del mapa tantes vegades que senzillament no volia tornar a haver d’enfrontar-me amb aquella classe de lluites a gran escala. Així que vaig invertir totes les meves energies en la neteja i la creació de Ciutat Cúpula, i les famílies van anar arribant.

-No hi ha res de dolent en això -va dir en Luke-. Has fet una cosa realment gran aquí baix.

-Sí, ho he fet -va dir Lando, amb una ombra d'orgull a la veu. Va recórrer el saló amb la mirada, òbviament veient la ciutat que havia creat més enllà de les seves parets-. És a dir, vaig fer una bona feina aquí. Però passat un temps em vaig adonar que seguia fent la feina tot i que la feina ja estava feta.

-No ho entenc -va dir en Luke-. Com podies estar fent la feina si estava acabada?

Lando va bellugar melangiosament el cap.

-És molt senzill d'explicar, Luke. Milers de milions d'éssers ho fan cada dia. S'aixequen al matí, canvien de lloc unes quantes fulles de paper sobre d'un escriptori, fan algunes trucades pel comunicador, decideixen que el passadís es pintarà de color blau grisenc en comptes de gris blavós, assisteixen a una reunió, i tenen la sensació d'haver fet prou per un dia. Se’n van a casa, i després tornen al dia següent i fan tot això una altra vegada. Pot ser que estigui bé per a alguns, però no per a mi, i quan em vaig sorprendre fent-ho..., bé, vaig comprendre que ja era hora de passar a fer altres coses.

- Quines?

-No ho sé -va dir Lando, movent les mans de forma bastant brusca per indicar que tant li feia -. En aquests moments ni tan sols és molt important saber-ho. La gran pregunta a respondre és amb què seguia endavant. El meu pare solia dir que no pots pensar més enllà de les teves butxaques, i hi ha molta veritat en això. Vaig començar a recordar tots aquests plans meus que han acabat sortint fatal d'una manera o altra. Vaig tenir la impressió que hauria pogut sortir endavant si les butxaques haguessin estat més grans, si haguessin estat més plenes de crèdits...

» Si hagués tingut les reserves i els recursos necessaris, podria haver aguantat els mals temps i haver aconseguit que Bespin o Nkllon tornessin a donar beneficis. Unes butxaques grans et proporcionen aguant. Et permeten resistir i perdre diners fins que tornes a guanyar-los. Vaig comprendre que la pregunta a respondre era com aconseguir diners. I parlo de molts diners, Luke... Com podia aconseguir aquestes butxaques realment grans?

-I ara has trobat la resposta, i vols la meva ajuda per aconseguir-los -va dir en Luke, sentint-se més que una miqueta divertit.

-Exacte -va dir Lando-. Sí, és exactament això. He esbrinat com es poden aconseguir unes butxaques molt grans plenes de diners, i necessito la teva ajuda per fer-me amb ells.

-Bé, com aconsegueixes unes butxaques molt grans? -Va preguntar en Luke.

-És el més senzill de l'univers -va respondre Lando-. Et cases amb elles.

Hi va haver un moment de silenci absolut mentre en Luke mirava fixament Lando. Sorprendre a un Mestre Jedi no era gens fàcil, però Lando ho havia aconseguit.

- Et casaràs? -Va preguntar en Luke per fi-. Amb qui?

Lando va arronsar les espatlles.

-No tinc ni idea -va dir-. Bé, això no és cert del tot. Tinc una curta llista de candidates, però podria ser qualsevol de la llista, o potser fins i tot algú en qui encara no he pensat.

-Però..., però... Com pots casar-te amb algú a qui no coneixes?

-No m'estic casant amb algú -va dir Lando-. M'estic casant amb alguna cosa. M'estic casant amb diners. Què té de tan estrany això? La gent ho ha estat fent des del començament dels temps. Una dona rica podria fer-me moltíssim bé..., i jo també podria fer-li moltíssim bé a ella. Per començar, podria fer que fos encara més rica.

Luke va contemplar al seu vell amic i va escollir amb cura les paraules abans de parlar.

- I on entro jo en tot això? -Va preguntar.

-Ah, ara arribem a la part complicada -va dir Lando-. No sóc totalment desconegut a la galàxia. La gent ha sentit parlar de mi. Per desgràcia, a algunes persones no els ha agradat el que han sentit dir. Les històries sorgeixen del no-res i comencen a circular. Algunes de les històries que s'expliquen ni tan sols són veritat, però hi són de totes maneres. Per això vull que vinguis amb mi mentre busco a la meva dona...

- Què? Aquesta és la raó del viatge que vols que emprengui?

En Lando es va semblar sorprendre.

-Sí -va dir-. Pensava que t'havia explicat aquesta part. Vull que vinguis amb mi mentre camino a la caça d'esposa.

- I què he de fer? -Va preguntar en Luke-. Convèncer-les que les històries veritables no són veritat? No puc anar per ves a saber on deformant els fets només per complaure't, Lando.

-No, naturalment que no -va dir Lando-. Però he canviat, Luke. No diré que sóc una persona totalment nova ni cap ximpleria per l'estil. De totes maneres tampoc aconseguiria que t’ho creguessis, no? Però ja no sóc com era en els vells temps. Sóc més sòlid, més estable... Creus que el meu jo d'abans podria haver construït aquest lloc? -Va preguntar.

«Sí-va pensar en Luke-. Ho podria haver construït, i després ho hauria perdut tot en una mà de sàbacc.» Però, afortunadament per al Luke, el seu sentit del tacte no va haver de ser cridat per lliurar batalla contra la seva necessitat de dir la veritat. Lando havia seguit parlant sense esperar una resposta.

-No negaré el meu passat -deia Lando-. No val la pena ni tan sols intentar-ho, perquè de totes maneres qui vulgui obtenir informació sobre mi podria fer-ho amb molta facilitat. No tinc res a amagar. -Es va adonar de com li estava mirant en Luke i va arronsar les espatlles -. Bé, no tinc moltes coses que amagar... A més, la immensa majoria de les dones a les que vull fer una ullada ja saben qui sóc. A algunes dones fins i tot els hi agrada la meva reputació. Pensen que és emocionant, o romàntica, o jo què sé. A més, pensa on vaig començar i pensa on sóc ara, i pensa en tots els llocs que he visitat al llarg del camí. Estic orgullós del que he fet. -Lando el va tornar a mirar i va alçar les mans en un fingit gest de rendició abans que en Luke hagués tingut ocasió de protestar-. D'acord, potser no estigui orgullós de tot el que he fet, però almenys sí d'una part.

-I hauries d'estar orgullós -va dir en Luke, intentant sonar convincent-. Has fet grans coses. És possible que la Nova República no fos aquí avui si no fos per tu.

-Gràcies -va dir Lando-. Ho agraeixo, especialment venint de tu.

- És per això pel que em vols? -Va preguntar en Luke-. Vols que li digui això a totes les teves possibles esposes?

-Noooo... En fi, no exactament -va replicar Lando-. Només vull que estiguis amb mi. He pensat que si aparec amb tu al meu costat, això em faria més respectable fins i tot si mai arribes a dir ni una sola paraula. Si aparec amb una escorta Jedi, sabran que les meves intencions són honorables. Mentre tu estiguis per allà, no hi haurà joc brut ni coses rares.

En Luke va haver de fer un gran esforç per no somriure.

-Espera un moment -va dir-. Espera, espera, deixa que intenti entendre això... Vols que t’aguanti l’espelma?

En Lando va recompensar al Luke amb un dels seus somriures més enlluernadors.

-Exactament. Ni jo mateix podria haver-ho expressat millor. Amb tu al meu costat, seré respectable. Sabran que sóc sincer.

- I ets sincer? -Va preguntar en Luke.

Lando va tornar a semblar sorprès.

- Sobre els diners? Mai he estat res excepte sincer sobre això.

-No -va dir en Luke-, sobre el fet de casar-te. Què hi ha de la dona en qüestió?

Lando va posar cara de perplexitat.

- Què vols dir amb això de què hi ha de la dona?

-Bé, no pots apropar-te a una dona i dir-li: «Hola, he sentit parlar del teu enorme compte bancari, així que casem-nos». Per què havia de voler ella casar-se amb tu? I què hi ha de l'amor, del romanticisme i el compromís, i els nens, i tota la resta? Ella voldrà saber quines són les teves opinions sobre totes aquestes coses.

Lando va semblar quedar una mica perplex. Potser mai li havia passat pel cap la idea que hi hagués una dona viva que no volgués casar-se amb ell.

-Sí, en això tens tota la raó -va dir, en el to de veu d'un home que acaba de ser enxampat amb la guàrdia baixa per una pregunta inesperada-. He d'admetre que no havia pensat a fons en tots aquests punts. Però tu tampoc has d'oblidar que els matrimonis són quelcom més que amor i flors. Són relacions de negocis, fins i tot relacions polítiques.

» A més, fins i tot suposant que deixis l'amor fora l'assumpte, la veritat és que no sóc un mal partit. -Lando va tallar l'aire amb una mà en un ampli gest d'escombrat-. Tinc aquest lloc, i no em refereixo només a la casa sinó a tota Ciutat Cúpula, que em proporciona uns ingressos bastant bons. No necessitaré els diners de la meva dona per viure. Només els utilitzaria per invertir-los. Podria agafar diners que no està fent servint de res i fer-los treballar, fer que creixessin... Tinc un munt d'experiència en la direcció de grans projectes i en tractar amb la gent. Tinc un historial de guerra bastant bo i, siguem francs, també tinc algunes connexions amb els grans poders tàctics de Coruscant.

-I portar-me amb tu els recordaria tot això -va dir en Luke.

-I tant que sí -va admetre Lando sense immutar-se -. Series una gran eina de vendes tot i que no arribessis a dir ni una sola paraula.

-Comprenc. Bé, qui figura a la teva llista? -Va preguntar en Luke, que ja ni tan sols intentava reprimir el somriure.

-Un nombre de dones bastant elevat -va dir Lando en un to sobtadament pensatiu i ple d'energia, com un venedor que voldria estar segur que sabies fins a quin punt era impressionant la gamma d'articles que t'oferia-. He estat treballant molt dur amb els bancs de dades, naturalment, i he dut a terme tota mena de recerques. Però no tot va a parar als ordinadors. De fet, la major part de les coses no hi són. Així que he estat prestant atenció a tots els rumors, he llegit les notícies de fora del planeta, he parlat amb capitans de naus..., aquest tipus de coses.

-Has estat fent tot el que fas quan estàs buscant una bona oportunitat comercial -va dir en Luke.

Però Lando no va captar la ironia.

-Exactament -va dir-. He fet tot allò habitual, i he acabat amb unes dues-centes cinquanta candidates.

- Dues-centes cinquanta! -Gairebé va cridar en Luke.

-Això és -va dir Lando, i va treure un lector de dades portàtil de la butxaca de la seva camisa-. Les tinc a totes registrades aquí.

- Lando, no puc anar amb tu d'un costat a un altre per visitar a dues-centes cinquanta dones!

Fins i tot mentre pronunciava aquestes paraules, en Luke ja sabia que estava atrapat. Lando, venedor de categoria galàctica i expert en negocis de primera magnitud, havia fet que caigués a la seva xarxa. En Luke havia permès que Lando sabés que existia algun nombre inferior de dones a les que sí que estava disposat a visitar. En realitat en Luke no havia volgut accedir, però ja era massa tard. A partir d'aquell moment, tot havia passat a ser merament una qüestió de regatejar el preu, que consistia en el nombre de dones que en Luke estaria disposat a visitar.

-Oh, no espero tant de tu -va seguir dient Lando en el mateix to de veu enèrgica i lleument preocupada-. De fet, puc assegurar-te que jo mateix no tinc planejat anar a veure a tantes dones. He establert una classificació per a la llista, i espero sincerament no haver d'anar més enllà de les cinc o deu candidates més desitjables.

-Les cinc o deu més desitjables, eh?

-És clar. Deixaré de buscar quant hagi trobat la que vull, naturalment. Potser tinguem..., vull dir que potser tingui sort en el primer intent.

En Luke va allargar la mà cap a la seva copa.

-Bé, i quina és la nostra primera parada? -Va preguntar, preparant-se per prendre un glop-. Quina és la teva candidata número u?

-Una jove dama anomenada Tendra Risant. Has sentit parlar alguna vegada d'ella?

-No -va dir en Luke-. Hi ha alguna raó particular per la qual hagués d’haver sentit a parlar?

-No, en realitat no. És una funcionaria menor de Sacòrria, un dels mons més exteriors del Sector Corellià. No és la més rica de la cistella, però és prou acomodada, i la seva família és l'autèntic motiu pel qual l'he inclòs. Tenen contactes magnífics escampats per tot el Sector Corellià, i aquestes connexions podrien valer molt més que els diners en efectiu per a la classe d'home adequat.

- Per a un home com tu, per exemple? -Va preguntar en Luke.

Lando va corbar els llavis en un somriure de llop.

-Per a un home com jo, sí -va assentir.

- Qui més hi ha? -Va preguntar en Luke.

-Vegem... -Va dir Lando, consultant el lector de dades-. Està Condren Foreck, a Azbrian. És una mica jove, però el seu pare ja és prou vell.

- Què té a veure això? -Va preguntar en Luke.

-Vinga, Luke, pensa una mica... Si vaig a casar-me amb una hereva pels diners, he de prendre en consideració el temps que trigaré a poder disposar d'ells. -Lando va dedicar uns moments a tornar a repassar les anotacions al lector de dades-. De totes maneres, el seu pare té diners a carretades -va afegir amb veu pensativa-. Valdria la pena esperar, i a part d'això ella rep una quantitat d'ingressos gens menyspreable dels fideïcomisos mentrestant. No és una mala perspectiva, per descomptat... Hmmm. Suposo que aquesta noia tindrà bona salut. Aquí diu que és una atleta famosa en el seu món. Per descomptat, podria tractar-se únicament que el papà li va obrint camí fins els trofeus a base de pagar. Mai se sap.

En Luke no va fingir haver entès l'última part del que havia estat dient Lando. Potser volia una dona que es morís aviat i li deixés com a únic posseïdor dels diners o, altrament, potser volia una dona jove i sana amb moltes probabilitats de sobreviure al seu pare i mantenir el flux d'ingressos dels fideïcomisos en marxa mentrestant.

-D'acord, qui és la següent de la teva llista? -Va preguntar.

-En realitat és la primera a la qual planejo visitar -va respondre Lando-. No hi ha moltes probabilitats que la cosa surti bé, però viu en un món de la ruta al Sector Corellià i aquí és on vull acabar, així que això em permetrà assistir a la meitat final de la cimera comercial i assabentar-me a quins acords estan arribant.

- I qui és la teva elecció número tres?

Lando va tornar a consultar les seves notes.

-Kària Ver Seryan -va dir-. Viu al planeta Lèria Kerlsil. De mitjana edat, o potser fins i tot una miqueta més. Vídua d'un tal Chantu Solk, un tipus bastant llest a qui vaig conèixer molt bé en els vells temps. Era un armador i navilier que va guanyar els seus diners sabent per quin costat havia d’apostar en la guerra contra l'Imperi..., i que va conservar els seus diners sabent quan havia de canviar les seves apostes. Es va casar amb ell fa vuit anys, i Solk va morir fa cinc anys. Li ho va deixar tot a la seva dona. Ella va vendre el negoci. No tinc molta informació sobre ella, però segons les meves dades no sembla fer gran cosa ara que té els diners. Suposo que se li dóna millor gastar els diners que guanyar-los.

En Luke no haver de fer un gran esforç per formar-se una imatge mental de la Kària Ver Seryan que, per dir-ho suaument, no resultava molt atractiva.

- I tu estaries disposat a casar-te amb una dona així? -Va preguntar.

-Si amb això aconseguís la quantitat de diners que vaig buscant, per descomptat que sí. La deixaria en pau i posaria a treballar els seus diners fent més diners, i ella em deixaria en pau i seguiria tenint diners per gastar-se'ls. De fet, en realitat tindria més diners per gastar que abans... -Lando va tornar a consultar el lector de dades-. Després, acabant amb els cinc primers llocs, tenim a Dera Jynsol a Ord Pardron i..., eh..., ah, sí, una tal Dama Lapema Phonstom a Kabal. Podria seguir amb la llista, però no pensaré gaire en aquestes candidates fins que m'hagi ocupat dels tres primers noms.

-M'estàs gelant la sang, Lando.

- Vinga, Luke! Quant temps portes vivint en el món real? Els diners és el que fa girar la galàxia. La gent ha tractat el matrimoni com el negoci comercial que és des del principi dels temps. L'única diferència que hi ha en aquest cas és que jo vaig a buscar el meu únic i veritable amor, i que a més donarà la casualitat que serà la dona més rica que estigui disposada a acceptar.

-Però tot això és tan fred, tan calculat... L'únic que faràs serà buscar la dona que puguis utilitzar d'una manera més beneficiosa, com si volguessis comprar un lliscant de superfície i tractessis de trobar una ganga.

-És la forma de fer-ho en munts de cultures. No tenen molt interès en el veritable amor, i només els interessen els matrimonis que puguin aguantar la prova del temps. A més, la dama en qüestió també buscarà el millor que pugui trobar. La millor classe d'acord comercial és aquell en què les dues parts aconsegueixen el que volen. Això és el que jo vaig buscant, Luke: un bell i honrat acord comercial.

- I realment penses que qualsevol d'aquestes dones et podria prendre en consideració com a espòs?

- Per què no? -Va replicar Lando-. A més, en realitat no espero tancar el tracte en aquest intent. No és més que un viatge d'exploració. -Lando va alçar el lector de dades-. Sé que una part d'aquesta informació està antiquada o és incompleta, potser fins i tot inexacta... Necessito acumular més dades. Vull fer una ullada a unes quantes possibilitats i permetre que elles em facin una ullada a mi.

-Així que aquestes dones saben que aniràs a veure-les, eh? -Va preguntar en Luke.

-És clar -va dir Lando-. No és que hagi mantingut negociacions molt intenses, cert. Només els he fet saber que necessito la mercaderia de la qual hem estat parlant, que estic interessat en elles i que m'agradaria que arribéssim a conèixer-nos a fons.

- I elles t'han dit que sí? -Va preguntar en Luke.

Lando va arronsar les espatlles.

-Moltes no van respondre -va dir, movent el lector de dades d'un costat a un altre-. Aquestes sí que ho van fer. -Va deixar caure el lector sobre el sofà i va mirar al Luke als ulls-. Bé, què em dius? -Va preguntar-. Vols venir amb mi? Necessito tenir algú que eviti que em fiqui en embolics. T’aniria bé allunyar-te una temporada d'aquest bloc d'apartaments hipertrofiat que anomenen planeta. Surt a la galàxia i desplega una mica les teves ales.

En Luke va titubejar. No li agradava admetre-ho, però se sentia temptat. La veritat és que portava algun temps sense sortir de Coruscant, i que s'havia sentit com tancat allà i també havia de confessar que experimentava una certa curiositat. Com dimonis s'ho faria Lando? Recórrer la galàxia amb l'únic i declarat propòsit d'adquirir una dona exigiria més desvergonyiment del que en Luke era capaç d'imaginar. I la Mon Mothma havia apressat al Luke a què acompanyés a Lando en el seu viatge.

- A quantes d'elles he d’ajudar-te a veure? -Va preguntar, intentant conservar les últimes restes de la seva cautela.

-A les primeres deu de la llista -va dir Lando, amb només una gairebé imperceptible ombra d'excessiu apressament -. Això seria suficient. Faria circular la notícia que el gran Cavaller Jedi viatja amb mi. Encara que no seguissis acompanyant-me, el fet que haguessis estat amb mi ajudaria a millorar les meves credencials.

-Tres -va dir en Luke, sabent molt bé que no era el que anava a aconseguir.

-Vuit -va dir Lando.

-Quatre -va dir en Luke.

-Apa, Luke... En memòria dels vells temps, eh? Sis.

-Bé..., cinc -va dir en Luke.

Un gran somriure va il·luminar la cara d’en Lando.

- Magnífic! Magnífic. Em sembla perfecte -va dir.

Li va oferir la mà i en Luke la va prendre, amb més que una mica de reluctància. Lando no havia volgut ni esperat que en Luke l'acompanyés en més de cinc d'aquelles absurdes visites, però tot i així se les havia arreglat per aconseguir que cinc visites semblessin un meravellós compromís, una gran concessió per la seva banda..., mentre que era en Luke el que li estava fent el favor.

-Bé, quan pots estar preparat per partir? -Va preguntar Lando.

En Luke es va posar dret i va respondre amb un encongiment d'espatlles, sabent que no era gran cosa com a resposta.

-Demà al matí, suposo -va acabar dient.

La Mon Mothma havia donat molt a prop del centre de la diana quan va suggerir que no hi havia massa coses que li lliguessin a Coruscant. Potser tenia raó. Potser li faria algun bé tornar a l'espai i a l'acció, si és que aguantar-li l’espelma a Lando podia ser considerat com una perspectiva molt prometedora pel que fa a l'acció.

-Superb, superb -va dir Lando, i va treure un full de paper de la seva butxaca-. És la situació del moll en el qual està atracat la Dama Afortunada. Queda just al sud dels molls del Vent. Saps on és això?

-Naturalment -va dir en Luke, agafant el full de paper-. He fet les suficients visites a Coruscant per saber-ho.

-Excel·lent. Ens veiem allà després d'esmorzar?

En Luke gairebé va sentir la temptació de regatejar també l'hora de la sortida, merament per una qüestió de principis generals, però no semblava haver moltes raons per a això. Lando li havia enxampat, i tenia la seva paraula com a Cavaller Jedi que aniria amb ell. A Lando li donaria igual quina fos l'hora i la data de la partida. Demà o al dia següent o a la setmana següent li anirien tan bé com aquella mateixa nit. Lando sens dubte ja tenia la Dama Afortunada preparat en aquell mateix instant, només per si es donava el cas que en Luke hagués estat disposat a partir immediatament. No, Lando ja li havia pres el pèl una vegada. Seguir jugant no serviria de res.

-Et veuré llavors -va dir en Luke, i va tornar a oferir-li la mà.

Lando va somriure i la hi va estrènyer encara amb més vigor que abans.

-Tracte fet, amic -va dir.

Lando li va donar instruccions detallades sobre com tornar als nivells superiors de la ciutat, i naturalment en Luke se les va aprendre de memòria amb només escoltar-les una vegada, però no es va prendre la molèstia de seguir-les. Va preferir recórrer la ciutat pel seu compte i va seguir endavant, primer pels sòrdids camins de la urbs subterrània, construïts per treballadors oblidats feia molt temps en dies perduts per la memòria, i després per l'esplendorosa ciutat superior, amb els seus castells gegantins, avingudes espaioses i torres resplendents. En Luke Skywalker no tenia res a témer ni tan sols en els senders més foscos de la ciutat. Hi havia molt poques persones a Coruscant que serien prou insensates com per molestar un Mestre Jedi, i el nombre d’aquelles a qui en Luke no pogués percebre la seva presència molt abans que ataquessin era encara més reduïda. Podia anar on volgués sense por de ser atacat o molestat.

Però en Luke va prestar poca atenció a la seva ruta. Aquella nit un túnel fètid i una superba esplanada li semblaven iguals. La seva ment estava en un altre lloc. Va caminar durant hores, pensant en el consell que li havia donat la Mon Mothma, la seva germana i la seva família gaudint de les seves vacances, el sorprenent desvergonyiment d’en Lando, la immensitat de la ciutat, i la galàxia que s'estenia més enllà d'ella.

Però els seus pensaments tornaven una vegada i una altra a Lando. Era un autèntic geni dels negocis, d'això no hi havia dubte. Lando no tenia absolutament res que en Luke necessités, i no obstant això se les havia arreglat per convèncer-lo que fes exactament el que volia que fes.

Era realment sorprenent. En Luke tenia el poder de veure el que hi havia a les ments dels altres i de manipular els seus pensaments. Podia aixecar tota una nau espacial amb el poder de la seva ment..., i no obstant això Lando havia aconseguit manipular-lo com si fos un titella.

Luke va somriure per dins quan va arribar a la porta. Bé, estava molt clar i havia d’admetre-ho: algunes persones se les arreglaven molt bé sense la més petita partícula d'ajuda per part de la Força.

 Següent