Al buit (X)

Anterior

CAPÍTOL DEU

ESPAIS BUITS

L'orgull és una indulgència perillosa.

-Mestre del Temple Lha-Mi, Stav Kesh, 10.670 TYA

Passen catorze dies més a Stav Kesh, i de vegades en Dal és portat a part i aprèn per si mateix. Això la preocupa. Ella vol romandre a prop per donar-li una ullada, i quan estan separats ella no sembla capaç d'atrapar-lo. Ella ho intenta, però ell l'està bloquejant. Només els de ment feble estan sempre oberts als sentits Je'daii, i en Dal està lluny de ser de ment feble. Ell ha tingut anys per aprendre com excloure els subtils sondejos de la seva germana.

La Mestra Kin'ade contínua ensenyant la Lanoree i els altres, però en aquestes ocasions en què en Dal és portat a part, és el Mestre del Temple Tave qui el porta. A les tardes quan en Dal tria tornar a la seva habitació, la Lanoree li pregunta on va i què fa.

-Entrenament d'armes -diu en Dal-. Veuen els meus talents com a guerrer i en Tave que està prestant-los atenció un a un. -Però ella veu que fins i tot en Dal no s'ho creu. Quan el grup està sent instruït en l'ús amb la Força d'armes, ells el mantenen apartat. Potser tenen por que ell es deixi perdre amb una pistola i fereixi algú de nou.

O fins i tot pitjor, potser creuen que ho va fer a propòsit.

En el seu últim dia aquí, els Mestres Kin'ade i Tave els reben a la Gran Sala. És una estructura construïda profundament a la muntanya, i s'havia convertit en una mena lloc llegendari entre els Pelegrins després dels segles. Es diu que el Mestre del Temple Vor'Dana va lluitar i va matar a tretze Assassins de les Sorres a la sala més de dos-cents anys abans, i de vegades quan el vent és adequat grans solitaris de sorra encara xiulen i callen contra la pedra antiga.

Ara, la sala és freda i tranquil·la, il·luminada per un assortiment de marques cremant i silenci expectant. Els Pelegrins romanen drets al llarg d'una paret com els instrueixen, i en Tave i la Kin'ade estan junts, xiuxiuejant i esperant alguna cosa.

Què és això? Es pregunta la Lanoree. Ella mira de reüll als bessons cathar, i ells li tornen la Mirada i li somriuen. Hi ha una unió especial entre els dos que és més profunda que la Força, i ells la preocupen. Ella mira en l'altra direcció cap al Dal. Ell està relaxat i en calma, mirant al voltant de la sala als tapets i a l'assortiment de l'armeria antiga penjant de ganxos i descansant en urnes d'exposició al voltant del perímetre. Ell capta la seva mirada i somriu.

-Mestra Kin'ade... -diu ella, però la zabrak aixeca una mà, amb els dits desplegats.

Algú ve. La Lanoree el pot percebre, i ella sent una aproximació al flux de la Força. Uns moments després una ombra apareix en una porta rere de la sala. El Mestre del Temple Lha-Mi entra, caminant confiadament cap als estudiants. Els dos Mestres inclinen els seus caps lleugerament, i llavors en Lha-Mi s'atura i examina als Pelegrins. Ell passa una mica de temps mirant-los de dalt a baix, i quan arriba a la Lanoree, ella pot sentir la força de la seva estima. A vegades l'amor no és suficient, li va dir en Lha-Mi, però avui no hi ha un missatge especial. Ell es mou cap al Dal, i llavors després d'una mirada als mestres Tave i Kin'ade, diu una paraula.

-Lluiteu.

Els dos mestres mantenen el control definitiu. Quan un puny de Força és llançat amb una mica de massa vigor, el Mestre Tave l'agafa i absorbeix una mica l'impacte. Quan una sèrie d'empentes de Força massa entusiastes dóna un cop sec sobre el sòl cap a la wookiee, la Mestra Kin'ade els agafa en l'aire i els dispersa amb poc més que un gemec.

La Lanoree evita la lluita amb el seu germà tant com pot. Però aviat es troba a si mateixa banda a banda amb Dal, i, mentre intercanvien mirades, ella veu quant està gaudint això.

-No hi ha bàndols aquí -diu en Dal. Ell bota cap a la Lanoree en un maldestre, però fort moviment Alchaka, i el que passa després es repeteix en la seva ment per un llarg temps després. Ella es deixa abatre.

Ella tremola, caient sobre el terra de pedra i ferint la seva esquena, malucs, colzes. Ella fa servir la Força per prevenir que s'estampés contra una paret. Llavors es posa dempeus, i en Dal ja està carregant contra ella de nou.

Ella esquiva entre els cops d'en Dal, llisca darrere seu mentre ell gira i es tira en contra d'ella amb els seus punys, li posa la traveta, trepitja el seu turmell, llavors ell cau a cavall amb un puny en alt, preparat per colpejar-li a la cara.

-No necessito la Força per fer-te caure, germà -diu ella, somrient. Està tractant d'alleugerir l'ambient, apel·lant a la seva connexió propera. Però els ulls d'ell estan plens d'odi.

Ell colpeja la Lanoree al front i ella cau a un costat, impactada més que adolorida. Un cop de peu a les costelles, un altre cop de puny a l'estómac. Ella roda lluny d'ell però ell sempre hi és, i llavors ella pensa, per què no utilitzo la Força? Estic reprimint-me simplement per la seva sensibilitat?

Ella colpeja de nou, fort, i un gran cop sec! Reverbera per tota la sala. En Dal és disparat lluny d'ella, braços i cames desplegats com si volés per l'aire. Algú l'agafa i el deixa caure, fort, abans que s'aixafi contra la paret. La Lanoree no veu qui però assumeix que és en Tave o la Kin'ade.

Ella es manté dreta, sostenint el seu cap i allunyant el pesat dolor punyent del seu interior. Però de vegades fins i tot la Força no pot esmorteir aquestes agonies, i en els seus estudis ella ha començat a confiar en el dolor. Hi és per un motiu, i emmascarar-lo pot portar a més danys i un dolor pitjor més tard.

-Estàs baixant les teves defenses -diu la Kin'ade, i en un principi la Lanoree pensa que està parlant-li al Dal. Però realment es dirigeix ​​a ella-. Hauries de ser capaç d'anticipar aquests atacs maldestres, i contraatacar-los. Els moviments Alchaka del teu germà són com a molt rudimentaris, i no fa servir la Força per empunyar-los.

-Ja ho sé -diu ella suaument, encarant la Mestra Kin'ade però mirant de reüll en Dal. Ell està dret a la sala a l'altra banda d'ells, i sembla alacaigut, derrotat.

-Cesseu -diu en Lha-Mi, i el combat acaba. Els germans cathar s'abracen, ensangonats i somrient. La wookiee i el twi'lek s'acosten l'un a l'altre i xoquen les seves espatlles.

La Lanoree mira al Dal, però ell ja li ha donat l'esquena.

La Kin'ade camina cap a la Lanoree, sense dir res. A la Lanoree li han dit que la segueixi, i sospita que la porten amb Lha-Mi una última vegada abans d'anar-se'n al matí. Demà, ella i en Dal comencen el seu llarg, viatge perillós a Anil Kesh.

El Temple de la Ciència es troba a més de mil quilòmetres a l'est en Talss. Hauran de creues les Illes Lluna per assolir Talss, i un cop allà s'enfrontaran a una gran caminada per una terra salvatge. Arcs de lava cremen des d'antics túnels volcànics; costes de muntanyes estan banyades amb arbres de cendra; i estranyes criatures, de vegades mortíferes aguaiten les valls i congostos. Encara més salvatge és el propi Anil Kesh, estenent-se sobre la misteriós i mortal Avenc alt a les muntanyes. Cap Je'daii ha baixat mai fins el seu fons i sobreviscut, i molts dels que ho han intentat es van tornar dements. Daegen Lok, el Presoner de Bogan, és un d'aquests homes... la seva fascinació per l'Avenc va portar a la seva caiguda. A tots els Padawan joves els expliquen aquesta història.

La Lanoree estava mirant cap endavant per controlar-se a ella mateixa amb Dal. Fins i tot ara, ella està atemorida també. D'en Dal, del que s'està convertint, i el que podria fer. Ella està desesperada per no defraudar els seus pares. I tot i que encara intenta creure que el seu germà pot ser salvat i portat a la Força, en la profunditat ella sap la veritat.

Els seus dies a Tython estan comptats.

-Espera aquí -diu la Mestra Kin'ade. Ella posa una mà a l'espatlla de la Lanoree-. Aquesta és l'última vegada que ens veurem, almenys per ara. Espero que el teu viatge cap endavant sigui segur, Pelegrina. Que la Força t'acompanyi.

-Gràcies per tot el teu entrenament -diu la Lanoree.

La Mestra Kin'ade sembla pensar, que vol dir més, i la Lanoree se sorprèn quan percep dubte traspuant de la Mestra. Però llavors l'habitació més enllà d'on esperaven ja no està buida, i la Kin'ade simplement somriu.

-Entra -diu una veu, i la Lanoree reconeix en Lha-Mi una vegada més.

La petita, habitació hexagonal està decorada amb imatges de gent a la qual la Lanoree no coneix. Hi ha una barreja de gent, totes les espècies i colors, i en alguns punts sobre les parets també hi ha espais buits. En Lha-Mi es troba dret en una entrada en l'altre extrem de l'habitació.

-Tota la gent a la que he decebut -diu el Mestre del temple-. Tota aquella gent, Je'daii i no Je'daii, als que he fallat al llarg de la meva llarga vida. Mantinc l'habitació oberta per a qualsevol que vulgui veure-la, perquè és important saber que no som del tot perfectes. L'orgull és una indulgència perillosa. Sóc el Mestre del Temple ara, però fins i tot això no m'exclou de la decisió. En molts sentits, els meus errors són més grans, i la responsabilitat porta més riscos. -La Lanoree no diu res. Li estan parlant, i en Lha-Mi no convida a respostes.

-Depèn de mi, per descomptat, les imatges de qui col·loco aquí -continua el vell home-. Alguns argumentarien que hi ha aquí alguns que es deixen caure, més que caure per mi. I hi ha d'altres que nomenarien algunes imatges que falten. -Ell camina lentament al voltant de l'habitació-. Hi ha espais. Buits encara per omplir. Espero encara veure àrees de paret nua aquí quan em faig vell i m'acosto a la mort, però... -Ell arronsa les espatlles i toca la freda pedra nua.

-No vols veure la imatge d'en Dal aquí -diu en Lha-Mi-. Estàs aprenent bé, i la teva experiència resplendeix. Però és la teva cara la qual no tinc desitjos de veure en les parets d'aquesta habitació, Lanoree. Així que fes cas d'aquesta advertència. Ignora, pateix les conseqüències, i t'hauré deixat caure. El teu germà creix més inestable i perillós cada dia. Vés amb compte d'ell.

-Ho faré, Mestre Lha-Mi.

L'home vell sospira.

-Hi va haver un temps en què la gent com en Dalien... -ell es va apagant.

-Què? -pregunta la Lanoree.

-Temps més durs -diu en Lha-Mi-. No et preocupis. Vés sana i estàlvia, Lanoree Brock, i que la Força t'acompanyi.

La Lanoree veu al Mestre del Temple girar-se i deixar l'habitació de la seva vergonya, i quan s'ha anat ella passa un temps mirant al voltant a les cares que li tornaven la mirada. Ella pensa què haurà estat d'ells. Morts, esvaïts, portats fora al sistema?

Espera no esbrinar-ho mai.

I ella jura que ni la seva cara ni la del seu germà ompliran mai un d'aquests espais buits.

A baix a l'Estació Boscverd, en Tre Sana es va convertir en una altra persona.

La Lanoree el percebia quan van emergir al primer desbordant carrer de botigues, tavernes, i altres llocs de plaer. No de cap manera de la Força, perquè el que fos que la Dam-Powl li havia fet al twi'lek l'havia tornat gairebé immune als sondejos de la Lanoree. Sinó de la manera en què ell actuava. Els seus modals, el seu comportament, la seva interacció amb el món es va tornar subtil. El Tre Sana que havia conegut a Kalimahr i amb el que havia passat dies tancada en el seu Pacificador es va convertir en l'home sobre el qual la Dam-Powl li havia advertit.

Es va tornar perillós.

Van caminar a través del carrer costat a costat, i la Lanoree va mantenir la caputxa de la seva túnica aixecada. Unes poques persones els van mirar però només casualment. La majoria estaven massa involucrats en les seves pròpies vides per estar atents amb ningú més. Els venedors desplegaven la seva mercaderia en vagons de mercat de metall... menjar, beguda, i un assortiment de drogues que prometien una fuita temporal de la realitat d'aquest lloc miserable. La gent romania fora d'establiments de begudes, intentant atreure vianants a l'interior amb promeses de la millor beguda. I tot el temps, més cap al centre de la cúpula, les xemeneies brunzien i bombaven, les màquines colpejaven, el sòl tremolava, i grans trens rodaven dins o fora amb materials crus o productes acabats. La gent era l'oli que mantenia la cúpula treballant, i la Lanoree va percebre que la seguretat i salut aquí descansaven en una fina madeixa de fum.

Mentre caminaven, ella mantenia els seus sentits oberts a la recerca de qualsevol senyal d'en Dal. Però ni tan sols estava segura que ja el reconegués.

-Aquí -va dir en Tre. Va assenyalar al llarg del carrer.

-Què?

-Punt d'allistament. -Ell va caminar cap endavant, va empènyer a un costat a un home alt, i va pressionar diversos botons en una caixa sobre un curt pal rabassut.

-Estava usant això! -va dir l'home. Ell va haver de ser un cop humà, però algun terrible tumor li havia menjat la cara, i ulls artificials brillants havien estat posats en les restes de les seves conques oculars.

-Com fas servir això? -va dir en Tre. Ell va apartar la seva jaqueta a un costat i li va mostrar la petita pistola al seu cinturó. Jo ni tan sols sabia que tenia això! Va pensar la Lanoree.

-Estàs armat! -va dir l'home-. A ningú se li permet anar armat a l'Est...

En Tre el va empènyer fort. Braços girant ràpidament, i l'home va ensopegar d'esquena cap a un grup de dones que portaven insulsos uniformes de treball vermells, i una d'elles li va posar la traveta. Elles es van petar a riure.

En Tre li va donar l'esquena a l'home caigut i va començar a treballar en el punt d'allistament. La seva petita pantalla mostrava un mapa de l'Estació Boscverd, i mentre en Tre pressionava les tecles, el mapa s'ampliava en un sector, després una petita xarxa de carrers. Un brillantor verda parpellejava. En Tre va apagar la pantalla i va inclinar el cap cap a la Lanoree.

-El cap d'escòria és a la llista? -Va preguntar la Lanoree.

-No, però algú que coneix a algú que el coneix sí que ho està.

-Està bé. Fàcil.

En Tre va començar a caminar.

-Podies haver esperat per a usar-lo -va dir ella, caminant al costat del twi'lek.

-Només mantenia les aparences.

-Vaig pensar que tu no havies estat abans aquí?

-No he estat. Però conec com moure'm per aquí. Confia en mi.

La Lanoree va tractar de somriure i posar els ulls en blanc, però en Tre ni tan sols estava mirant cap a ella.

Algú havia estat atropellat per un tren. La Lanoree va veure la commoció mentre s'aproximaven a una àmplia carretera que els portava a un túnel amb boca rere la vora inferior de la cúpula. Una dona estava plorant de pena, i una petita multitud s'havia reunit al voltant d'una malaltissa taca vermella a la dura superfície del camí. La majoria de la gent seguia caminant ràpidament. Els vagons havien d'haver estat enormes i pesats perquè no quedava molt d'ell.

-No hi ha seguretat? No hi ha ajuda? -pregunta la Lanoree.

-Hi ha alguna cosa, si t'ho pots permetre -va dir en Tre-. Però l'Estació Boscverd és com qualsevol altra ciutat de Nox: dirigida per les corporacions. Elles són la llei, i la gent treballa per a elles. Tota la seguretat que hi ha gira entorn a mantenir la producció, assegurar la seguretat dels membres de la Corporació, la majoria dels quals viuen probablement a la torre central, i protegir la ciutat d'atacs d'altres ciutats.

-Això encara passa?

-Mas sovint del que creus. Vinga. No hi ha res a veure aquí. -Van caminar, i la Lanoree va dirigir una última mirada a la dona adolorida.

-S'assembla més a Shikaakwa -va dir ella.

-Au va, no és ni tan sols tan organitzada -va dir en Tre.

Van creuar les àmplies vies del tren i van entrar en un districte més proper a les zones centrals de manufactura. El sòl tremolava amb una vibració constant, i els edificis d'allotjament dels treballadors eren molt més reglamentats. La gent es movia a través dels carrers, treballadors vestits de vermell en el seu camí cap a o des del treball; i aquí i allà hi havia grups de guàrdies armats, vigilant per problemes però aparentment no esperant-ne cap. Les seves armes estaven exposades de manera òbvia, i tots semblaven mesquins.

La Lanoree tocà el pes de la seva espasa i va mantenir la cara baixa. Era dubtós que qualsevol la identifiqués com una Je'daii simplement mirant-la, però ella no podia desconnectar de qui era tan fàcilment. Ella temia que els seus ulls, la seva expressió, la traïssin.

-Aquí -va dir en Tre, assenyalant amb el cap a una torre d'allotjament gris-. No el cap d'escòria, però sí un associat. Igualment desagradable.

-No puc esperar -va dir la Lanoree.

Dins de la torre, van pujar fins a catorze pisos d'escales perquè l'ascensor estava trencat, i quan en Tre va colpejar la porta, no hi va haver resposta. La Lanoree li va donar una puntada de peu. La persona que havia estat pressionant, escoltant, a l'altre costat va caure d'esquena i va ensopegar sobre una peça de decoració, escampant drogues i ampolles d'una beguda d'olor rància. La Lanoree va empènyer amb la Força la porta tancada i la va pressionar dins del seu marc trencat.

-Bé -va dir en Tre-. Lanoree, coneix a Domm, un contacte meu de negocis.

-Encara mantenint la bona companyia segons veig, Tre Sana -va dir en Domm des del terra.

-Ella està virtualment endormiscada ara mateix -va dir en Tre, seguint-li el corrent. La Lanoree estava impressionada-. Odiaries veure-la desperta i enfadada.

-Conec un Je'daii quan el veig.

La Lanoree es va abalançar contra l'home caigut en un instant, espasa desembeinada i pressionant-la contra la seva gola abans que pogués prendre alè de nou.

-Coneixes d'aquestes, també? -va preguntar ella.

-No -va dir en Domm. Ell era un zabrak, però terribles ferides desfiguraven la seva cara, deixant un traçat de cicatrius per darrere seu. El seu alè feia pudor viciat de químics-. Però el meu pare ho va fer. Un dels de la teva classe li van arrencar el cap de les seves espatlles fa dotze anys.

-On?

-Kaleth.

-Llavors ell no havia d'haver estat allà -va dir la Lanoree-. Estàvem protegint-nos. Això és el que estic fent ara. I tu coneixes als Je'daii... protegint-se, estem més que feliços d'arrencar caps. -Ella va pressionar amb la seva espasa, sabent exactament quanta pressió exercir abans de vessar sang.

-Estic buscant a Maxhagan -va dir en Tre.

-I?

-Vinga, Domm.

-Troba'l tu mateix.

-Digues-nos-ho tu, estalviarà temps -va dir la Lanoree-. No siguis com el teu pare.

Una espurna de por va ser reemplaçada per resistència als ulls d'en Domm. Ell fins i tot va aconseguir somriure contra la pressió de l'espasa.

-Vosaltres no em massacrareu -va dir ell.

Sí, ella ho farà. La Lanoree va empènyer el pensament. Ella és mesquina i està desesperada, i m'arrencarà el cap de les meves espatlles sense ni tan sols respirar de forma pesada.

El somriure d'en Domm va caure i semblava nerviós de nou i endavant entre en Tre i la Lanoree. Ell va somriure, derrotat. El seu odi es va esvair, i la Lanoree es preguntava si a ell realment li importava del tot el seu pare mort. Potser només era una raó convenient per odiar.

-Deixa'm aixecar-me -va dir en Domm.

-No.

-Necessito aixecar-me i...

-No -va dir la Lanoree de nou-. T'aixecaràs, fingint debilitat, t'inclinaràs contra aquest rebost d'allà. Llavors intentaràs distreure'ns i treure la pistola que està encallada sota la taula superior. Potser fins i tot facis un tret. Però llavors et mataré, i això seria un inconvenient per a mi. Així que, no, no et vas a aixecar. I ara la meva pressió sobre aquesta espasa continuarà augmentant fins que ens diguis on es pot trobar a Maxhagan.

Els ulls d'en Domm s'havien obert com a plats mentre escoltava els pensaments arrencats de la seva ment.

La Lanoree va somriure.

-I si poguessis llegir els meus pensaments, sabries que dic la veritat. -Ella es va inclinar sobre la seva espasa i la seva vora esmolada pressionà contra el dur teixit cicatritzat de la seva gola. La pell es va trencar. Va córrer sang.

-Districte Sis -va dir en Domm-. Mercat. Ell porta una parada... ven... aigua importada.

La Lanoree arrufà les celles, però no podia percebre mentides en les paraules d'en Domm.

-Amagant-se a la vista de tothom-va dir en Tre-. Crec que està dient la veritat.

-Ho fa -va dir la Lanoree. Ella va començar a retirar l'espasa.

-Hauries de matar-lo -va dir en Tre. Les seves paraules eren lleugeres, sense sentiment.

-Matar-lo?

-Sap que ets una Je'daii. Sap que som aquí. I ja estem en desavantatge. Una trucada seva a qualsevol a l'Estació Boscverd i estem compromesos.

La Lanoree mai va apartar la mirada de l'home sota la seva espasa. Hi havia hagut molts  a qui la seva carn havia estat tallada per la seva espasa, però tots ells havien estat lluitant en aquell moment. Disparar als pilots havia estat inevitable, però les seves morts li feien mal. Ella no tenia l'hàbit de matar per matar.

-Hi ha una altra manera -va dir ella. Ella va embeinar la seva espasa i es va asseure a cavall al pit d'en Domm. Ell no es va moure; semblava percebre que això estava lluny d'acabar.

-No tenim temps! -va dir en Tre.

-No portarà molt de temps.

La Lanoree es va calmar i va reunir la Força, i la cara de la Mestra Dam-Powl i la seva veu va venir a ella. Hi ha alguns que estan pertorbats pel que tu i jo som distingides, però ells no entenen el potencial. Mantingues el control, estigues en equilibri, i et servirà bé.

La Lanoree va sentir el poder de la Força arremolinant-se i fluint dins d'ella i al seu voltant, personificada per Ashla i Bogan, la seva atracció i repulsió perfectament en equilibri, i la Lanoree suspesa, ingràvida, impecable, entre elles. Ella va elevar escates de pell del sòl i va escollir quatre partícules, i es van convertir en els seus servents. Concentrant-se en elles, expandint-les en la seva visió i donant-les un toc de Força, ella les va llançar en els ulls en blanc d'en Domm.

Ell va parpellejar i va plorar, però no es podia moure. Els seus ulls entelats, i llavors ell els va estrènyer. Però per a llavors era massa tard.

-Esperaré fora. -La Lanoree va escoltar dir a Tre, i ell sonava com un nen espantat de la foscor. Però els seus ulls estaven tancats i no el va veure sortir.

-Mantingues la calma, estigues callat -va xiuxiuejar amb una lleugera empenta de Força, i en Domm es va quedar immòbil rere d'ella. Ella va furgar, la seva visió tornant-se fosca, el sentit del tacte intens i paralitzant conforme les partícules d'escates avançaven a través dels seus ulls i retrocedien fins al seu cervell. Ella sentia la càlida humitat del seu interior. Ella va veure, les escates van veure; i llavors va trobar els llocs que volia, ella es va aturar, reunint forces i modelant la Força a la seva voluntat. Aquesta era la part perillosa. Ella sentia a Bogan aguaitant i la foscor apropant-se i l'equilibri es va desviar. El poder creixia al seu voltant, i va respirar profundament, intentant mantenir a ratlla les sensacions extàtiques que la inundaven. El plaer del control. L'èxtasi de la foscor.

Les escates es van transformar en elements de la seva voluntat, i en Domm va començar a ennuegar-se conforme la seva voluntat s'havia fet.

Mantingues la calma, va pensar Lanoree, i aquesta vegada estava parlant amb ella mateixa. Bogan creixia gran i pesat, i ella sentia la irresistible atracció de les ombres... llibertat sense restriccions, revelant-se en poder.

I ella va lluitar per tornar a l'equilibri, el rebuig a Bogan era difícil però definitivament triomfant. El sentiment de pèrdua va ser impactant durant un temps, però es va esvair ràpidament.

Aquest era el seu talent, li havia dit la Dam-Powl. L'alquímia de la carn, per molt diminut que l'element de carn fora. Transformació, transició, i la Lanoree va tractar de calmar el sentiment d'orgull del seu èxit. No hi havia tocat l'experiment de la seva nau des que va començar aquesta missió, però no havia perdut res que hagués après.

Ella es va aixecar de sobre en Domm i va anar a la porta que en Tre havia deixat oberta rere d'ell.

-Està fet -va dir ella, i la veu d'en Tre contestà des del passadís més enllà.

-Tenies la cara de la Dam-Powl. La seva foscor.

-I el seu control -va dir la Lanoree. Per descomptat. La Dam-Powl havia d'haver fet alguna cosa semblant a Tre. Però la Lanoree no li importava espantar-lo. La por d'en Tre podia servir bé.

-Està...?

-He socarrimat la seva memòria. Per un moment no recordarà res, ni tan sols el seu nom. -En Domm es retorçarà a terra i lluitarà per posar-se dret.

-Per un moment? -va preguntar en Tre.

-No estic segura de quan de temps. -I no ho estava. Podien ser mers dies, o potser molt més fins que en Domm tornés a ser la persona danyada que havia estat, una ombra fosca en la seva ment on hi havia la memòria del que havia passat era un buit carbonitzat-. Millor que l'assassinat.

-Si tu ho dius. -En Tre estava dret al passadís, amb l'esquena contra la paret.

-Ara digues-me que saps on és el mercat del Districte Sis -va dir ella.

En Tre va assentir. No hi va haver somriure fàcil aquesta vegada.

 Següent