Emboscada a Corèllia (III)

Anterior

3

Família

Pharnis Gleasry, agent de la Lliga Humana, estava assegut dins del seu búnquer, amagat en les profunditats de les entranyes de Coruscant. Va donar un nou cop d'ull als seus detectors i, un cop més, no va trobar res. L’androide d'exploració s'havia esvaït per complet, i no estava responent a cap trucada codificada.

En Pharnis es va remoure nerviosament, sabent amb tota exactitud com de costós i difícil que podia arribar a ser aconseguir androides d'exploració, fins i tot els de models obsolets. Sí, esperaves perdre una certa quantitat d'equip. Això formava part dels atzars de la guerra. Però se sentia incapaç d'imaginar-se al Líder Ocult sentint-se complagut assabentant-se que l'androide s'havia esfumat.

Tanmateix, la tasca de l'androide havia estat secundària. El realment important, obrir-se pas fins a l’Skywalker, encara estava per arribar. Tot havia estat minuciosament calculat, i la seqüència d'esdeveniments havia estat preparada amb la màxima precisió. El pla del Líder Ocult donava una finestra de temps molt estreta a Pharnis. Hauria de ser després del moment en què Organa Solo partís amb rumb a Corèllia i abans de la demostració planejada. Si lliurava el missatge massa aviat, Organa Solo podia eludir el parany. Si lliurava el missatge massa tard, tots els altres plans del Líder Ocult podien esfondrar-se.

Era una greu responsabilitat..., i la veritat era que en Pharnis no havia estat segur de ser capaç de carregar amb ella ni tan sols abans de la pèrdua de l'androide d'exploració.

La Jaina va pensar que el sopar no estava sent massa alegre. Hi havia alguna cosa flotant a l'aire, una ombra de nerviosisme i d'assumptes pendents de resoldre. La Jaina no sabia percebre aquest tipus de coses tan bé com en Jacen, però li va semblar que el seu pare era el centre de tot això. Estava passant alguna cosa relacionada amb ell, cosa que preocupava a la mare, i que tenia una mica nerviós fins i tot al Chewbacca.

La Jaina volia preguntar què anava malament, però va acabar pensant que no era una bona idea. Si els adults volien fer veure que tot anava estupendament, ella podia fer el mateix encara que no sabia quin era el problema.

A més, hi havia una altra pregunta donant voltes pel seu cap, una ocasionada per l'androide que acabaven de fer esclatar. L'havien construït per evitar haver de fer feines que no volien fer, treballs que els adults no permetien que els androides fessin per als nois. Però, suposant que ni els androides habituals estiguessin disponibles? Ella i en Jacen tindrien encara més tasques a fer. Què passaria si l’R2 i C3PO no anaven amb ells en el viatge?

-Pare, anem a portar-nos a l’R2 i C3PO a Corèllia? -Va preguntar la Jaina mentre clavava la forquilla en un altre tros de menjar.

El seu pare va sospirar, va llançar una mirada significativa a la seva mare i va obtenir el més imperceptible dels assentiments de cap a canvi. La Jaina sabia què significava això: la mare estava del seu costat en aquest assumpte. La Jaina va lamentar a l'instant haver tret a la llum el tema. Havia estat un greu error tàctic. Quan es tractava només del pare o només de la mare sempre existia la possibilitat de trobar alguna manera de superar aquest obstacle, però hauria d'haver sabut que quan els dos presentaven un front unit no hi havia ni la més mínima esperança.

-Ja hem parlat d'això una dotzena de vegades, nois -va dir en Han-. Un, esteu començant a dependre massa dels androides perquè tinguin cura de vosaltres. Dos, realment no hi haurà lloc per a ells a bord del Falcó. Tres, no m'agrada tenir androides al meu voltant en general. Quatre, i especialment no m'agrada tenir androides a bord de la meva nau. Si puc evitar-ho, mai porto androides a bord.

-Però...

En Han va alçar un dit, el va dirigir cap a la Jaina a manera d'advertència i la va interrompre.

-I cinc, sóc el vostre pare i punt final.

-Em sembla que no és exactament el moment més adequat perquè demaneu més favors relacionats amb els androides, nois -va dir l'oncle Luke, movent el cap en una inclinació gairebé imperceptible per assenyalar el passadís al final del qual es trobaven els resultats fosos de seu experiment fracassat-. Jo anava a parlar de l'altre assumpte amb els pares més tard, però ara ja heu tret el tema. Naturalment que si realment voleu que ho discuteixi amb ells aquí i ara...

- No, no, què va! -Es va apressar a dir en Jacen-. No cal que et molestis. Els androides no vénen. Fantàstic. Perfecte.

La Jaina va fulminar al seu germà bessó amb la mirada. Aquest tipus de retirada estratègica era molt propi d'ell, per descomptat. Però, pensant-ho bé, què més podia fer en Jacen? Els adults havien sortit vencedors d'aquell assalt, d'això no hi havia dubte. Tanmateix, una petita part de la Jaina continuava negant-se a rendir-se sense haver lluitat. Seguia estant una mica enfadada i avergonyida per la forma en què els havia sorprès el seu oncle Luke. La temptació de fer xivarri en un altre front era irresistible.

-Si no haguéssim d'anar a aquest vell munt de ferralla, llavors potser hi hauria lloc per als androides -va murmurar amb els ulls clavats en el seu plat.

Hi va haver un moment de silenci total a la taula, i la Jaina va comprendre com de gran era l'error que acabava de cometre en el mateix instant en què les últimes paraules estaven sortint de la seva boca. Va alçar la mirada per veure que tothom, fins i tot el petit Ànakin, l'estava mirant fixament. Es va atrevir a llançar una ràpida mirada al seu germà bessó i va veure que en Jacen estava movent el cap i la contemplava amb muda exasperació.

-Ja saps quan significa aquesta nau per al teu pare -va dir la seva mare, utilitzant aquest to de veu fredament raonable que resultava inexplicablement pitjor que els crits més estrepitosos-. També saps que el Falcó ha salvat les vides de la meitat de les persones assegudes al voltant d'aquella taula, algunes d'elles moltes vegades. I jo sé que tu saps que nosaltres sabem que tu ho saps. En conseqüència, no em queda més remei que suposar que has fet tots aquests comentaris tan lamentables i insultants amb la deliberada intenció de faltar al respecte al teu pare. M'equivoco?

La Jaina va obrir la boca per negar-ho, però va veure com l'estava mirant l'oncle Luke i va comprendre que no serviria de res. De fet, la seva mare tenia les mateixes capacitats que l'oncle Luke a l'hora de percebre la veritat. Aquella era l'única faceta de les seves capacitats referents a la Força que es podia esperar que la seva mare hagués practicat, naturalment. La vida hauria resultat molt més fàcil si la Jaina pogués mentir als seus pares de la mateixa manera en què ho feien els altres nois. Però tal com estaven les coses, realment no li serviria de res intentar-ho.

-No -va respondre amb una ombra de mal humor en la seva veu.

-En aquest cas, joveneta, crec que ja va sent hora que te’n vagis a la vostra habitació.

-Però...

-Però res -va dir en Han.

La Jaina es va donar per vençuda. Discutir amb el seu pare quan utilitzava aquest to de veu no servia absolutament de res. Es va aixecar de la taula i va anar a l'habitació que compartia amb el seu germà, encara fent ganyotes i enfadada amb tots ells..., encara que en el més profund del seu cor la Jaina sabia que ella havia tingut la culpa de tot el que havia passat.

Aquest era l'altre gran problema de tot aquest assumpte dels Jedi. Ni tan sols podies mentir-te a tu mateixa.

La resta del sopar no va transcórrer molt millor després que la Jaina se n'hagués anat. Cada vegada que castigaven un dels bessons es produïa una mena de reacció en cadena. L'altre bessó començava a posar-se nerviós, i acabava demanant ser excusat per poder anar a compadir al qui estigués presoner i compartir la seva tristesa. Llavors l’Ànakin se n'adonava que alguna cosa anava malament i volia esbrinar què era. N'hi havia prou amb fer marxar a un nen perquè els tres estiguessin fora de la taula en deu minuts. Normalment després els adults se les arreglaven per tenir un sopar agradable tot sols, i gaudien de la pau i el silenci. Aquella nit no va passar així. En Han estava totalment concentrat a fer veure que tot anava bé, Chewie resultava encara menys convincent, i en Luke feia el que podia per prendre part en la mascarada.

-Bé, suposo que tens moltes ganes d'anar a Corèllia -va dir en Luke, en un clar intent d'entaular conversa.

- Hmmm? Oh, si. Per descomptat que sí -va replicar en Han-. Serà fantàstic. Tant de bo poguessis venir amb nosaltres.

-Resulta temptador -va dir en Luke-. Però vaig prometre a Lando que l'ajudaria amb no sé quin projecte secret seu.

-Sí, va esmentar alguna cosa d'això -va dir en Han-. Et va donar alguna pista sobre què pot ser?

En Luke va moure el cap.

-Ni la més mínima. Només que podria exigir unes quantes setmanes.

-Bé, em deleixo de saber en quin tipus d'embolic s'ha ficat aquesta vegada.

-I jo -va dir en Luke-. Ah, Leia, per cert, parlant de secrets..., se suposa que he de veure la Mon Mothma demà a la nit. Tampoc va voler dir-me què volia. Sembla que estic condemnat a carregar amb una missió supersecreta darrere l'altra, eh?

En Han li va llançar una mirada bastant estranya, i va haver d'esforçar-se bastant per somriure.

-Sí -va dir-. Afers altament confidencials dels quals no es pot parlar.

La Leia va acabar no podent aguantar ni un instant més.

-Disculpeu-me -va dir-. Tinc algunes coses urgents a fer aquesta nit.

Es va aixecar de la taula sense importar-li que poc convincent que sonava l'excusa, i va anar ràpidament al seu estudi. Va tancar la porta i va pressionar l’anul·lador del control de les llums abans que els sistemes automàtics poguessin il·luminar l'estudi amb una excessiva claredat. Després va pujar una mica la intensitat de les llums perquè estigués just per sobre del mínim. Preferia que l’habitació quedés sumida en la penombra.

El més lamentable era que en realitat el treball no era una simple excusa, naturalment. Per molt que la Leia delegués les seves funcions, sempre hi havia algun abisme insondable ple de treball. La Leia va deixar anar un sospir i va anar fins el seu escriptori. La llum de l'escriptori es va encendre per si sola, un feix nítid i brillant, i la Leia la va deixar així. Es va asseure a la foscor, a la vora d'un bassal de llum, i va descobrir que no era capaç d'enfrontar-se ni tan sols a un sol dels documents d'importància vital que cobrien el seu escriptori.

Quina raó podia haver perquè una insignificant discussió a l'hora de sopar l’afectés fins a aquest extrem? Sabia que la major part de l'efecte havia d’atribuir-se a les tensions subjacents a la taula, però hi havia alguna cosa més que això. Hi havia moments, i aquell era un d'ells, en els quals, sense que hi hagués cap raó clara per a això, tota la idea de la maternitat i el treball de modelar els seus fills fins a convertir-los en éssers humans civilitzats semblava sobtadament aterridora.

De sobte la Leia va veure amb tota claredat quina part tan gran de la seva infància havia estat dedicada a dir-li que s'estigués callada i no remogués durant els banquets de gala, i a lliurar-la contínuament a la cura d'institutrius i guardians quan el seu pare estava massa ocupat. Hi havia sopat moltes més vegades amb els androides i els servents que amb Bail Organa, i la poca infància que va tenir no va durar massa temps. La Leia encara era una adolescent quan es va trobar atreta cada vegada més profundament cap a la política. Arribar a senadora sent tan jove com ho era ella quan ho va aconseguir va ser un autèntic èxit, però aquest èxit va ser obtingut a canvi de lliurar les últimes restes de la seva infància i la seva innocència. Només en aquest moment, mentre contemplava el món a través dels ulls dels seus fills, va comprendre la Leia com d’elevat que havia estat en realitat el preu que va pagar a canvi.

En Han gairebé mai parlava de la seva infància i, de fet, gairebé mai parlava de res que estigués relacionat amb la seva vida abans de marxar de Corèllia. Dels tres, en Luke havia estat el que va estar més a prop de tenir una infància i una educació normals. Havia estat criat a Tatooine, pensant que una parella de grangers, Owen i Beru Lars, eren la seva tia i el seu oncle. Però a la seva manera les primeres fases de la seva vida havien estat tan solitàries com les de la Leia. Una granja d'humitat havia de ser un lloc bastant solitari perquè un nen creixés en ella, fins i tot en circumstàncies normals..., i les circumstàncies havien estat molt lluny de ser normals.

L’Owen i la Beru havien fingit ser l'oncle i la tia d’en Luke. Pel que tenia entès la Leia, havien estat bons amb ell, però sempre d'una forma una mica distant. La proximitat i la calor que la Leia volia per als seus fills mai havien existit.

A la Leia tampoc se li passava per alt el fet que ni ella ni el seu germà havien arribat a ser una part realment íntima de les vides de les persones que els van criar. Les circumstàncies havien exigit un cert grau de subterfugi, d'engany ben intencionat, de distanciament acurat per a la protecció de totes les parts implicades. Filla adoptiva i fals nebot eren els llaços de parentiu més propers que en Luke i la Leia podien mostrar.

Hi havia una altra partícula de coneixement, i era un coneixement culpable, que seguia rosegant la consciència de la Leia, i no li cabia cap dubte que també la d’en Luke. Tots dos havien estat l'agent involuntari i inconscient de la mort per a les persones que els havien criat. El planeta Alderaan va ser triat com a blanc adequat per a la destrucció per l'Estrella de la Mort en gran part a causa que era la llar de la Leia, i l’Owen i la Beru havien estat assassinats per soldats de les tropes d'assalt imperials mentre buscaven als androides que en Luke tenia amagats.

Amb tot aquest equipatge que portar d'un costat a un altre, no tenia res de sorprenent que la Leia estigués decidida a aconseguir que la seva família fos una família, i no merament un grup de desconeguts als quals la casualitat havia fet compartir uns quants avantpassats. Hi havia un altre fet que sempre tenia present, el que els fills de famílies poderoses o prominents solien trobar-se convertits en jugadors, o pitjor encara, en peons, dins de complexes lluites pel poder. Encara que els seus fills no anessin a heretar el seu càrrec o els seus poders, seguien sent la pròxima generació del que estava bastant a prop de ser la família reial de la República.

Li agradés o no, i tant si s'havia pretès com si no, els seus fills eren la segona generació d'una dinastia. No feia falta molta imaginació per veure els perills que hi havia en això. Les temptacions del poder i la riquesa podien ser forts. Què passaria si acabaven demostrant ser més forts que els lligams familiars?

Posats a suposar, què passaria si, d'aquí a vint anys, l’Ànakin començava a fer plans per obtenir alguna mena d'avantatge sobre en Jacen? I si algun conseller indigne de la confiança dipositada en ell instava al Jacen a impedir que el seu germà i la seva germana fossin un obstacle interposat entre ell i algun objectiu meravellós i enlluernador? Semblava impossible..., però la història era plena d'esdeveniments similars.

Però hi havia més, i era molt pitjor que això. Que els seus fills tinguessin enormes capacitats per a l'ús de la Força era un gran do, d'això no hi havia dubte. Però també era un gran perill. La Leia mai oblidava que Darth Vader, el seu pare, l'avi dels seus fills, també havia tingut grans capacitats per a l'ús de la Força... i havia estat destruït pel costat fosc. La Leia estava segura que arribaria un dia en què cada un dels seus fills hauria d'enfrontar-se a l’indret fosc. La mera idea la terroritzava. Això feia que el seu temor que algun dia poguessin arribar a enfrontar-se entre ells pels diners o el poder semblés totalment trivial.

Cada petit esclat de rebequeria infantil, cada mal humor momentani, cada temptació de deixar anar una mentida tan insignificant com òbvia, l'espantaven mortalment. Era il·lògic i irracional, però la Leia mai podia evitar preguntar-se si aquella diminuta mostra d'entremaliadura infantil o aquell insignificant error de judici típic dels seus pocs anys no eren en realitat el senyal que un nen estava sucumbint a alguna temptació del costat fosc de la Força.

En teoria, no se suposava que això fos possible. La tradició i la saviesa Jedi afirmaven que la innocència infantil era un sòlid baluard contra el costat fosc. Però tampoc contenien cap cas d'un nen que hagués mostrat la capacitat i el poder per emprar la Força que mostraven els seus fills.

Els perills eren grans, però li semblava que només hi havia una defensa contra els dos perills. Era tan vulgar i tòpica que gairebé semblava absurd que pogués triomfar sobre forces tan poderoses, però seguia estant aquí. El millor que podia fer era educar bé als seus fills.

La Leia Organa Solo estava fermament decidida a què els seus fills arribessin a l'edat adulta tenint un caràcter sòlid, ferm i honest, uns lligams familiars forts i consistents i els cors plens d'amor mutu. Si això significava ser estricta amb els seus fills, o enviar a la Jaina al llit quan encara no havien acabat de sopar, o negar-los el fet de disposar de servidors androides, llavors així hauria de ser.

La Leia va recolzar els colzes a l'escriptori i es va fregar els ulls. Estava massa cansada, això era tot. Un petit problema a la taula a l'hora de sopar no hauria de provocar tanta preocupació. Allunyar-se d’allà i gaudir d'un descans li aniria molt bé. En Han havia tingut una idea excel·lent decidint que tots anirien a Corèllia per gaudir d'unes vacances en família abans que comencés la conferència comercial.

Poder gaudir d'una mica de pau i tranquil·litat seria realment meravellós.

-Aquesta nit has estat veritablement brillant, Jaina -va dir en Jacen mentre es ficava al llit i es tapava.

-No pretenia fer-ho -va replicar la Jaina ficant-se al seu, a l'altra banda de l'habitació -. Habitació, llums en modalitat de son -va afegir.

Els llums es van afeblir, i l'única il·luminació del dormitori va passar a ser la tènue llumeneta nocturna de l'alcova contigua de l’Ànakin. Els tres nens podrien haver tingut les seves pròpies habitacions independents, per descomptat, i fins i tot havien provat aquest acord en algunes ocasions, però no havien trigat a descobrir que estaven massa acostumats a estar junts. La solució actual d'una gran dormitori, amb l’Ànakin lleugerament apartat en un extrem, era la millor per a tots. A més, a bord del Falcó estarien una mica estrets, així que seria millor que fossin acostumant-se a això.

Cap dels bessons va parlar, i el dormitori va romandre sumit en el silenci durant un moment. En Jacen i la Jaina podien sentir la suau i rítmica respiració de l’Ànakin. El seu germà petit ja estava adormit.

En Jacen va descobrir que estava una mica pensatiu i trist mentre contemplava el sostre ple d'ombres.

- No estàs sent una mica massa indulgent amb tu mateixa? -Va preguntar.

- Què vols dir? -Va replicar la Jaina.

-No pretenies fer-ho, així que això no compta -va dir en Jacen-. El que importa no és el que pretenguis fer, sinó el que fas. -Sonava una mica com si l’estigués sermonejant, especialment tenint en compte que en Jacen s'havia sentit temptat d'utilitzar aquella mateixa defensa consistent en el “no-pretenia-fer-ho” un parell d'hores abans. Però a Jacen li semblava sentir alguna mena de temptació i no fer el que et suggeria devia significar alguna cosa-. De tota manera, pretenies fer xivarri, i tu ho saps.

-M'estàs començant a recordar a l'oncle Luke -va dir la Jaina.

-Podria escollir models pitjors -va dir en Jacen, adonant-se que la seva germana no havia negat l'acusació de voler fer xivarri deliberadament-. L'oncle Luke és bastant llest. Però per si et serveix d'alguna ajuda, no crec que tota la culpa del que ha passat aquesta nit fora teva. Ja estaven nerviosos abans que arribéssim.

-Sí -es va mostrar d'acord la Jaina-. Tots estaven preocupats per alguna cosa.

-I tothom estava fent veure que no passava res -va dir en Jacen.

-Inclosos nosaltres -va observar la Jaina-. Nosaltres tampoc vam dir res, i podríem haver-ho fet. L'únic que no estava fingint era l’Ànakin.

»No oblidis que l’Ànakin va permetre que l'oncle Luke pensés que no va tenir res a veure amb l'androide-va seguir dient-. És el millor actor dels tres. Nosaltres sabíem que va ser l’Ànakin qui va construir l'androide, i tot i així no vam poder estar segurs de si fingia davant de l'oncle Luke. Potser l’Ànakin volgués prendre'ns el pèl, o potser ni tan sols sabia el que estava fent.

-No hi havia pensat en això -va dir en Jacen. Però l’Ànakin era un misteri vell i molt familiar. Estaven acostumats al fet que fos incomprensible-. Bé, què és el que creus que va malament? -Va preguntar en Jacen mentre alçava la vista cap a la fresca i silenciosa foscor-. Amb els adults, vull dir.

-No tinc ni idea -va dir la Jaina. Els seus llençols van cruixir quan es va posar de costat-. Però la meva teoria és que el pare sap alguna cosa que no vol dir a la mama o a l'oncle Luke.

En Jacen també es va girar fins a quedar de cara a ella i va recolzar el cap a la mà. Tot just podia veure-la en la penombra. La Jaina estava tornada cap a ell, reflectint la seva postura.

- Creus que és una cosa realment important? -Va preguntar-. O només és alguna d'aquestes ximpleries polítiques que no tenen cap importància real?

-No ho sé -va replicar la Jaina-. Però sigui el que sigui, té alguna cosa a veure amb nosaltres. La mare i el pare mai es comporten d'una manera tan rara llevat que estiguin preocupats per nosaltres, els seus estimadíssims i petits fillets.

-Sí, això és veritat -va murmurar en Jacen-. Sempre s'estan preocupant.

La Jaina va deixar anar una rialleta mentre es posava de l'altre costat i es preparava per adormir-se.

-Vinga, Jacen...-Va dir, i la seva veu va quedar una mica ofegada pel coixí-. Si estiguessis en el lloc dels nostres pares, no et preocuparies?

Jacen es va tombar d'esquena, va contemplar el sostre i va haver d'admetre que la seva germana tenia força raó.

Següent