Al buit (V)

Anterior

CAPÍTOL CINC

VORES ESMOLADES

Serà el Gran Pelegrinatge. Pelegrins caminaran, o cavalcaran en bèsties o en vehicles mecànics, però serà la seva primera aventura valent-se per si mateixos en la superfície de Tython, visitant cada temple per aprendre i refinar els seus talents en la Força. Tython és un lloc tumultuós, i la nostra nova llar encara té incomptables racons ocults i profunditats inexplorades. Cada Pelegrí trobarà diferents perills. Molts trobaran els seus viatges traïdors i problemàtics. I inevitablement hi haurà alguns que no sobreviuran. Però per existir en un equilibri fluid en la Força, un ha d'enfrontar les seves vores esmolades.

-Nordia Gral, primera Mestra del Temple de Padawan Kesh, 434 TYA

-M'agrada la sensació de surar. Per a algú com jo és... alliberador. Gairebé com si no hi hagués del tot res per a mi. A vegades penso que sóc una de les criatures dels núvols que viuen a les profunditats de l'atmosfera d'Obri. Enorme, immaterial. Això és el que penso de vegades.

-Són especulacions -va dir la Lanoree-. Un misteri. Ningú n'ha vist realment una.

-Ja ho sé -va dir la Kara-. M'agrada aquesta idea, també.

La Lanoree no estava segura de si la Kara era una poeta o una dona boja. De qualsevol manera potser li digués a la Lanoree el que havia vingut a descobrir.

Després d'abandonar el Forat, la Lanoree i en Tre havien viatjat a la base de la seva torre. En Tre havia anunciat la seva presència al sistema de sentinelles. Un ascensor aeri els havia elevat fins a la planta dos-centes. Les vistes mentre ascendien eren sorprenents, i havien estat tots dos en silenci des de la beina elevadora. Mentre la Lanoree sentia la llum platejada de les tres llunes de Kalimahr purgant la pudor del Forat de la seva pell, va meditar en la Força. Netejant la seva ment. Ella no oblidaria les olors i sons, i les morts que havia presenciat, però no les portava més amb ella.

-Bé, a mi em caga de por -va dir en Tre. Estava dret a prop d'una de les parets internes, amb l'esquena recolzada en ella, amb els braços estesos. Els seus lekku estaven enrotllats protectors al voltant del seu coll.

-Gràcies per rebre'ns -va dir la Lanoree-. Entenc que valores la teva privacitat.

-Ho faig -va dir la Kara-. Però com podria rebutjar la sol·licitud d'una Ranger Je'daii?

-Molts ho fan -va dir la Lanoree.

-El Sistema està ple d'imbècils. -La Kara va lliscar pel terra de vidre clar de l'enorme habitació principal del seu apartament i es va aproximar a una taula baixa que estava adornada amb tot tipus de menjar i beguda-. Algun refrigeri?

-Aigua, si us plau.

Un droide li va servir, però la Kara va portar a la Lanoree la seva beguda. A aquesta distància, la Ranger va veure com d'enorme era la dona. Era humana, però la seva grandària immensa la feia semblar com una espècie diferent, única. Va agafar una unitat de suspensió que estava oculta per la seva bata fluïda. Estava calba, com si el seu cap hagués sobrepassat el seu pèl, i d'on sortia la seva bata la Lanoree va veure rotllos de mixelins pesats i pell pàl·lida. Hi havia un perfum en ella que no era incòmode, però després d'això hi havia el seu propi pudor natural. Els seus braços havien estat engrandits artificialment perquè pogués assolir les coses al voltant de la seva panxa. La seva cara estava tan inflada que els seus ulls semblaven mirar-se l'un a l'altre. Però malgrat com d'estranya que semblés, la Lanoree sabia que no podia subestimar la Kara ni per un moment.

Estenent-li la beguda a la Lanoree, la Kara es va aturar durant un moment massa llarg, mirant als ulls de la Ranger.

-Què? -va preguntar la Lanoree.

-Un Je'daii, tan pur -va sospirar la Kara-. Perdona. Han passat anys. -Aquestes paraules enigmàtiques surant en l'aire rere d'ella, ella va surar de nou fins a la taula i va començar a menjar.

La Lanoree va prendre un glop per calmar els seus nervis, mirant als seus peus mentre empassava. Aquesta gran habitació principal de l'apartament estava suportada sobre el cim de l'alta torre, i el seu sòl estava format per un vidre fi, increïblement clar. Feia la impressió d'estar flotant en l'aire, i a mitjanit les vistes per sota eren sorprenents. Les llums es desplaçaven i movien al terra de sota, passant sobre les xarxes de carrers i places que envoltaven la immensa estructura. I més a més a prop del fons del pis, les balises intermitents de navegació dels petits Creuers de Núvols i altres navilis corrien cap enrere i endavant al voltant de la torre.

La Lanoree mirà en Tre. Ell encara estava a la vora de l'habitació, fent un esforç en no mirar a baix. Però també estava prop de la porta. Ella va pensar que potser no era només la por el que el mantenia alerta, i per primera vegada estava agraïda per la seva presència.

-Sabràs per què sóc aquí -va dir la Lanoree.

-Ho sabré?

-Els meus motius ja semblen més àmpliament coneguts del que m'agradaria.

-Ah, sí. Vaig escoltar l'atemptat contra la teva vida.

-És això el que era? -va preguntar la Lanoree.

-Un assassí noghri s'explota a si mateix a prop teu. Què més podria ser?

Rebuig a ser capturat, va pensar la Lanoree, però no va contestar.

-Encara així em tens en desavantatge -va dir la Kara-. Mai surto d'aquí. Existeixo per mi mateixa i per a mi mateixa.

-Estic segura que tens un llarg abast -va dir la Lanoree. Va veure en Tre lluint un somriure rere la Kara, però va mantenir la seva pròpia expressió neutral.

-Em proveeixo per saber el que necessito saber -va dir la Kara. Ella va riure suaument-. Sóc molt, molt rica. Els meus negocis funcionen per si mateixos, però encara em nodreixo d'informació. És la meva obsessió. I l'única veritat universal actual.

-Els Observadors de les Estrelles -va dir la Lanoree. Mirà a la recerca de qualsevol reacció, però a part d'una lleugera pausa abans de contestar, la Kara no va mostrar res.

-Sé d'ells. Poc a veure amb mi.

-Tu els vas fundar.

-Jo vaig fer una donació. Són una causa caritativa.

-Una secta de bojos -va dir en Tre.

-Només per a aquells que no entenen.

-Tractaries d'abandonar el sistema? -va preguntar la Lanoree.

-No ho faries tu?

-No. -La Lanoree sacsejà el seu cap, confusa. Una pregunta estranya-. Aquesta és la meva llar.

La Kara la va mirar, i per un instant la Lanoree va sentir una cosa estranya, com si una consciència externa estigués rascant la superfície de la seva ment. Llavors el sentiment se'n va anar. Però ella va tractar d'agafar-ho, analitzar-ho. Era com una cosa que mai havia sentit abans.

-Has anat alguna vegada a la Porta de les Fúries?

-No -va dir la Lanoree.

-Jo sí -va dir la Kara-. Fa molts anys, abans que em convertís en això, era una viatgera. Hi ha un mínim de tres-cents dies per arribar fins aquest petit planeta, i no molts fan el viatge. No hi ha realment un motiu per anar-hi. Però vaig sentir... la necessitat. La urgència empenyia els meus lligams. Sempre m'he sentit així, i ho he fet tant físicament com mentalment. Fins i tot la meva aparença és producte d'aquesta urgència. Vaig passar vint dies allà, a l'Estació de les Fúries, i la majoria del temps jo tan sols... mirava. A fora, al Nucli Profund. A fora, més enllà de qualsevol cosa que qualsevol del sistema Tythan coneix. Volia veure la brillantor d'una nau Dorment tornar, un d'aquests navilis enviats fa mil·lennis per tornar a l'àmplia galàxia. Volia viatjar allà per mi mateixa però sabia que la mort seria segurament el resultat. Però encara que vaig donar-li l'esquena a l'Estació de les Fúries i tornar aquí, he continuat mirant cap a fora.

-Observant les estrelles -va dir la Lanoree, i li va recordar molt al seu petit germà... el seu enuig amb què els seus ancestres l'haguessin portat a Tython, els seus desitjos, els seus interessos. Mai havien estat els d'ella. I tot i així sempre hi havia hagut aquest lloc dins d'ella, la presència problemàtica de la foscor i la llum ballant en la seva pròpia batalla.

-No m'avergonyeixo d'això -va dir la Kara-. Molts en el sistema miren cap a fora. La majoria només en els seus somnis, perquè la vida del dia a dia no ho permet d'una altra manera. Però jo... sóc rica. Puc invertir.

-Així que li vas donar als Observadors de les Estrelles diners per buscar un camí per anar-se'n.

La Kara es va encongir d'espatlles, i el seu immens cos tremolà i vibrà amb ones de mixelins.

-Coneixes al meu germà.

-Germà? -La seva confusió semblava real.

-Dalien Brock.

Aquest vibrant encongiment de nou.

-Sincerament, mai m'he trobat amb ells. Vaig fundar diversos dels seus petits temples al voltant de Kalimahr, els vaig donar un lloc on trobar-se i parlar. Jo pago per les seves contemplacions. -Es va girar amb respecte a la Lanoree, potser per tombar-se-. Ells només són un altre dels meus interessos.

La Lanoree va tractar de tocar la ment de la Kara però no va poder. La dona era un devessall de sentiments, pensaments, sensacions; i si tingués sentit aquell soroll blanc la Lanoree no el podia trobar.

-Són més que un projecte per a tu -va dir la Lanoree.

-Sóc una somiadora amb diners -va dir la Kara.

-Així que els vas fundar amb pura filantropia.

-Sí. -La Kara va continuar pasturant sobre la taula, menjant una gran quantitat d'exquisideses per a una dona tan enorme.

-He escoltat sobre tecnologia Gree -va dir la Lanoree. De nou va mirar-la a la recerca d'alguna reacció. De nou aquest raspat estrany a la seva ment. Pertorbada, no va aconseguir-ho, tractant de percebre qui o què estava tractant de llegir-l'hi. Però no hi havia res. Potser el sentiment realment venia de l'interior. Potser aquestes preguntes estaven tocant desitjos ocults plantats allà tots aquests anys amb els interessos del seu germà menor. De totes les maneres que va tractar, no va poder negar la seva fascinació pel que havia hagut abans de Tython.

La Kara va mirar i llavors va començar a menjar alguna cosa més.

-Els Gree -va pressionar la Lanoree.

La dona li va donar l'esquena a la Lanoree de nou i es va situar més a prop de la taula, el seu sistema de flotació suaument tocant el terra de vidre. Ella va sospirar pesadament, semblant que canviava de forma dins de la seva roba. Les seves espatlles es van relaxar.

-Estic cansada -va dir ella-. La vostra audiència s'ha acabat. Parleu amb els Observadors de les Estrelles si heu de fer-ho. El seu temple més proper està en el quadrant est de la Península de Khar. Un vell temple Dai Bendu abandonat que em pertany. Ara marxeu.

-No he acabat -va dir la Lanoree-. Tython, el sistema sencer, poden estar en un terrible perill pel que estan fent els teus Observadors de les Estrelles.

-Marxeu! -la Kara va continuar menjant. I només per un moment, la Lanoree va reconèixer alguna cosa sobre ella. Uns maneres, una presència, un comportament.

-Ets una Je'daii? -panteixà la Lanoree. Semblava sorprenent, però tot i així explicaria aquest estrany esquinçar, insistent en la seva ment. L'ombra d'en Bogan va passar per la ment de la Lanoree, i estava encara més confusa.

-Ho vaig ser -va dir la Kara, rient amargadament-. Però ja no. La Força està obsoleta en mi. Ara vés-te'n, Ranger. Tinc la meva seguretat, i són els millors que els diners pot comprar.

I ara de cop i volta m'amenaça, pensa la Lanoree.

Una tos, un cop sec, i la Kara va lliscar fins a la seva banda, rodant des de la plataforma de flotació i semblava que s'escampava sobre el sòl. L'alè s'agitava en la seva gola.

-Què has...?

-Ella està fora, això és tot. -En Tre portava una petita arma en una mà, vagament de la mida d'un dit. Canó atordidor. Portava una càrrega, però era efectiva per diverses hores. O potser al menys per a algú de la seva grandària. Ell va enarcar una cella-. Així que ara que has parlat amb ella, vols esbrinar tot el que ella no ens estava explicant?

-Faràs que els seus guàrdies caiguin sobre nosaltres! -La Lanoree mirà al voltant de la gran habitació. No podia ajudar donant suport parcialment els actes d'en Tre. I tant li agradés com si no el temps per parlar s'havia acabat-. Ara que està fet, no tenim gaire temps.

Van començar a buscar. En Tre estava caòtic, agafant armaris de rebost oberts i tirant de banda els coixins dels diversos assentaments baixos, enormes que descansaven al voltant del lloc. Però la Lanoree va tractar de concentrar els seus esforços.

Va deixar que la Força fluís i va buscar on una Je'daii amagaria els seus secrets.

Realment una vegada va ser Je'daii? es preguntava ella. O simplement va dir això per confondre'm? La Kara era una jugadora de jocs, això era segur, contestant algunes preguntes i esquivant altres. Semblava molt oberta sobre els seus desitjos i ambicions. Així i tot encara hi havia un misteri per a ella, i una cosa profundament llunyana i més complexa que aquesta dona confinada en el seu propi apartament. Rica podria ser, i poderosa, i ella indubtablement tenia un gran abast. Però el reconeixement de la Lanoree d'alguna cosa sobre ella -quelcom Je'daii- era encara més confús.

Hi havia alguns que es van entrenar amb els Je'daii però van deixar Tython. Era normalment en la fase de Padawan, quan els nens que una vegada van ser forts amb la Força semblaven perdre aquesta força mentre arribaven a l'edat adulta. No hi havia vergonya en això. I els Je'daii mateixos admetien que en ocasions havien de cometre errors i prendre en entrenament a aquells que mai estarien còmodes i en equilibri amb la Força.

El meu germà, per exemple, va pensar la Lanoree. Ella va mirar a la figura desplomada de la Kara, rica benefactora dels Observadors de les Estrelles, i va desitjar que hagués pogut preguntar més.

-Dóna't pressa! -va dir en Tre-. Els sentinelles han d'estar venint en qualsevol moment.

-Per què ho farien?

-Com ella va dir, la millor seguretat que els diners pot comprar. Tindran sensors per a descàrregues d'armes.

-Ei, genial -va dir la Lanoree. Més conflictes era l'última cosa que volia aquí. El seu breu temps a Kalimahr ja havia estat més atrafegat del que hauria esperat.

Va mirar cap avall a través dels seus peus al terra llunyà sota d'ells. Un caos de llums es movien en eixam al voltant de la base de la torre, però hi havia tres llums blanques emergint ràpidament a dalt de la paret externa de la torre. Ascensors aeris. Ella va tocar el seu collaret i va activar el seu comunicador.

-Ironholgs, necessito que portis la nau. Estem al pis dos-cents de l'Agulla Gazz, a vuit quilòmetres al sud-est de la torre d'aterratge.

Res.

-M'has sentit?

L'Ironholgs va respondre un espurneig d'estàtica i cruixits. Com passava normalment, ell sonava com un home vell acabat despertat d'un plàcid somni, però ella ja havia escoltat el ploriqueig de fons dels mecanismes del Pacificador preparant-se.

-Què? -va preguntar en Tre.

-Companyia. Ens anirem aviat.

La seva por amb els ulls ben oberts no va poder ser fingit.

-Anar-nos com?

-Ens preocuparem d'això quan arribi el moment. Ara busca. -La Lanoree es va girar i va veure les àmplies finestres panoràmiques mirant sobre l'arxipèlag de Rhol Yan, tractant de relaxar-se, recordant el seu entrenament en les habilitats en la Força i gaudint l'equilibri que podia sentir al seu interior. Foscor i llum, mirant i buscant. Ella va sondejar la vasta habitació, buscant on alguna cosa podia estar oculta. Una dona com la Kara tenia molt a amagar, i no tot això era relatiu a secrets. Ella era una dona rica amb un gran apartament i béns materials. Havia de tenir coses a amagar, també.

A la cantonada més allunyada de l'habitació hi havia un desplegament a la paret d'objectes marcials... espases, llances, maces, altres armes colpejants, totes elles alimentades només pel seu portador. A la Lanoree no li va sorprendre que la Kara fos una col·leccionista d'aquestes antiguitats, i no li van interessar. El que li va interessar era el que havia darrere del desplegament.

No hi havia una porta òbvia, però va sentir un buit rere del mur.

I ella no tenia temps de trobar el mecanisme d'obertura ocult.

La Lanoree va empunyar la seva espasa i va colpejar. Van saltar espurnes, i una intensa explosió d'energia va aparèixer sobre el desplegament d'armes antigues, il·luminant-se breument amb la Força. Ella va colpejar de nou i un panell de la paret va obrir el camí. Diverses ballestes van ressonar contra el terra.

La Lanoree es va obrir pas a través de l'obertura cap a l'espai ampli rere del mur.

-Aquests ascensors estan bastant a prop! -va cridar en Tre.

-Bloqueja les portes. Fes una barricada. Dóna'ns tant de temps com puguis. -La seva veu sonava esmorteïda a la petita habitació, fosca, com si l'empassés alguna cosa tova. La Lanoree agafà un petit bastó lluminós del seu cinturó i el va encendre.

La llum va inundar l'habitació, i veient el que hi havia aquí li va donar el context per a la curiosa olor d'humitat.

Llibres. Potser una dotzena d'ells, cadascun recolzat en un pedestal en una vitrina separada. Havia passat molt temps des que ella veiés tan sols un llibre. Els seus pares en tenien un -un antic tom d'instruccions escrit pel gran Mestre Je'daii Shall Mar feia més de tres mil·lennis- i ells l'ensenyaven a qui els ho demanés. Ella estimava la impressió, la cura i l'atenció que havien plasmat en els processos de producció. Però aquests...

Ella va obrir la primera vitrina, va agafar l'oloreta d'humitat i antiguitat, i conforme va obrir el llibre es va adonar que era únic.

No imprès. No produït en massa. Aquest era escrit a mà.

La veu d'en Tre va callar, esmorteïda per la paret entre ells.

-Estan a fora!

La Lanoree sabia que no tenien molt de temps.

-Ironholgs, com de lluny estàs? -El seu droide va contestar que el Pacificador estaria allà en un moment-. Bé. Queda't baix, espera fins que em vegis, llavors acosta't. -Un brunzit perplex des del comunicador-. No et preocupis. No seràs capaç de perdre'ns. -Obrint la resta de les vitrines, es va avergonyir del dany que li havia d'estar fent a aquests llibres. Però el temps no estava de part seva. Donant voltes a les pàgines, el seu cor assentant-se encara que la seva ment es movia més ràpid que mai, per fi va trobar el que estava buscant.

Ella va deixar anar el llibre fi a la seva jaqueta i va abandonar l'habitació.

-Ràpid! -va murmurar en Tre. Estava al centre de la gran habitació, dret sobre una de les àrees de seients baixos de manera que no hagués de mirar cap avall. La Lanoree va pensar que realment estava tremolant de por, els seus lekku tocant nerviosament sobre el seu mentó.

La Kara gemegà, el seu embalum es va aixecar en un moviment malaltís, fluid. Un enllaç de comunicació a la taula rere d'ella estava brillant suaument, trucada sense resposta. La seva seguretat ja sabria que alguna cosa anava realment malament.

La Lanoree va lliscar fins a les finestres àmplies, altes i va cridar amb un gest a Tre Sana.

-Ahí? -va preguntar ell.

-Creus que podem escapar per un altre lloc?

Una cosa va xocar contra les grans portes, tres impactes pesats. Una taula baixa que en Tre havia bolcat contra la porta es va inclinar i va caure, colpejant el terra de vidre.

La Lanoree aclucà els ulls per les finestres mirant al mar de llums de sota i al seu voltant, i llavors va veure la forma que volia. Va donar un sospir d'alleujament.

-Droides de combat -va dir en Tre, arribant al seu costat-. Tots els rics els contracten, seguretat privada, els hi posen xips i els reprogramen, amb armes més pesades. Alguns d'ells van lluitar a la Guerra del Dèspota. Fins i tot he sentit que alguns conserven records de les seves batalles amb els Je'daii, no els hi agraden, els odien, i alguns fins i tot somien amb...

-Estàs balbejant -va dir la Lanoree-. I els droides no somien.

-T'ho vaig dir, no m'agraden les altures.

Més impactes de més enllà de l'habitació. I llavors un cop sec més fort, més profund va vibrar a través del pis i les portes van cremar obrint-se en un cop de fum, flames i metall esquinçat.

La Lanoree empunyà la seva espasa de nou i va enfrontar la porta. Tres droides van entrar, unitats petites, fines designades per a la velocitat i oferint objectius de curt abast que colpejar a qualsevol agressor. Els seus caps de la mida de punys giraven mentre escanejaven l'habitació.

La Lanoree pressionà amb la mà al pit d'en Tre per calmar-lo, i ella va sentir el seu cor picant contra el palmell de la mà.

I llavors sense cap advertència dels droides van obrir foc.

La Lanoree agità la seva espasa d'esquerra a dreta, capturant i reflectint els trets de les seves armes. En Tre es va encongir darrere d'ella. Ella es va concentrar, la seva postura perfectament en equilibri, i amb la seva mà lliure ella va colpejar amb la Força a un droide contra la paret. Ell la va colpejar, va caure, i llavors ràpidament es va aixecar de nou. Estava marcat amb diversos cops de trets antics. Endurit en la batalla.

-Prepara't! -va cridar la Lanoree.

-Per a què?

-Ho sabràs quan passi. -Ella va col·locar en angle l'espasa i va reflectir diversos trets contra la finestra. El vidre es va trencar en trossos, i un gran bloc de la finestra esclatà cap a fora amb un gran Crump! El vent va xiular dins de l'habitació, escombrant els plats carregats de menjar de la taula, i la Lanoree va veure els ulls de la Kara parpellejant per obrir-se.

L'espasa encara movent-se davant d'ella, la Lanoree alçà la seva mà esquerra, aixecant un droide i llançant a un altre. Un tret li va donar i el va destrossar, un breu crit de metall torturat seguit per un clam de components blancs incandescents rebotant per l'habitació.

La Lanoree sabia que no tenia molt de temps. Ella podia saltar amb la força a través de l'habitació i destrossar els dos droides de combat restants, però ara mateix destruir-los no era la prioritat.

La prioritat era escapar.

Es va girar, va agafar a Tre per la cintura, i va saltar per la finestra destrossada.

El vent li va robar l'alè. Els va agafar i els hi va fer donar voltes com si baixessin en espiral de l'apartament penjant de la Kara, portant-los a prop de la torre de manera que les finestres passaven en forma d'una taca. Rugia a les orelles. La Lanoree aclucà els ulls, ignorant els crits de terror d'en Tre mentre descendien, en dificultats per mantenir-se agafat.

Trets de làser brillaven al seu voltant i no hi havia res que ella pogués fer, no hi havia manera que pogués reunir els seus pensaments per protegir-los del foc prolongat que venia de la finestra destrossada de dalt. Ella només tenia esperances...

El Pacificador va sorgir de l'ombra de la torre i es va situar sota d'ells, deixant-se caure, els motors rugint, adaptant-se a la seva velocitat perquè l'impacte quan ells colpegessin la seva superfície fos el més suau possible. La Lanoree va grunyir i va agafar a Tre mentre impactaven, sacsejant amb l'altra mà amb la qual encara tenia l'espasa. Donat el cas d'escollir què havia de caure, sabia que l'arma seria la guanyadora. Però esperava que no hagués de fer aquesta elecció.

Trets de làser rebotaven des del casc corbat de la nau, però l'Ironholgs pilotava remotament la nau a la perfecció. Van volar en un lleuger cercle al voltant de la torre de manera que els droides ja no poguessin colpejar-los amb el seu foc des de dalt, llavors el navili va planejar per donar-los l'oportunitat d'entrar.

L'escotilla superior del Pacificador va murmurar mentre s'obria.

-Després de tu -va dir la Lanoree.

En Tre es va llançar a través de la suau esquena de la nau i es va ficar de cap.

La Lanoree entrà rere d'en Tre, aterrant suaument sobre els seus peus, i l'escotilla es va tancar sobre ella. A casa un cop més, ella gairebé ni es va moure conforme la nau accelerava per allunyar-se de Rhol Yan i cap a fora al mar fosc.

-Estàs boja? -va cridar en Tre-. Dement? Què hauria passat si la teva nau no hagués estat aquí, què si...?

Ella va aixecar una mà, silenciant-lo, i va prendre alè profundament, calmant-se.

-Amb un simple gràcies hi hauria hagut prou.

Amb els ordinadors del Pacificador apedaçats en els satèl·lits de navegació de Kalimahr i la nau volant a través de l'oceà cap a la Península de Khar, la Lanoree volia utilitzar el temps per analitzar la situació. Al principi en Tre Sana va intentar parlar, però ella va aixecar un dit en advertència i va fer un gest amb el cap al seu llit.

-Seu. Estigues tranquil. Estàs en la meva nau ara. Va ser fàcil pujar-te a bord. Seria encara més fàcil per a mi llançar-se d'ella.

-dius a això fàcil? -va dir ell.

-Al llit! I silenci.

En Tre es va asseure, els seus lekku tan pàl·lids que eren gairebé roses. Era tot façana, però la Lanoree podia veure el seu alleujament en tenir una oportunitat de descansar.

Ella va girar el seient de la cabina de comandament cap al front i es va asseure darrere per un moment, mirant al mar brillant de sota. La llum de la lluna agafava les ones. Els fars dels vaixells puntejaven la superfície, i aquí i allà els llums de navegació dels navilis aeris es movien a través de la nit. Estava clar, i una franja d'estrelles tacava el cel. Els seus ancestres havien vingut d'algun lloc d'allà fora, i ara el seu germà estava preparant-se per arriscar-ho tot per viatjar-hi un cop més.

El seu germà, i altres.

La Lanoree estava advertida del terrible perill que els esforços d'en Dal estarien portant a Tython i l'ampli sistema, i li donava calfreds fins i tot imaginar-lo acostant-se als seus objectius. Però en moments com aquest, mirant a dalt a les estrelles, ella no podia abandonar els seus interessos. La seva fascinació. En diversos sentits ella era tan curiosa com qualsevol sobre els seus orígens, però va anar alimentant aquesta curiositat de manera diferent.

La Kara havia semblat bastant oberta sobre la seva afiliació amb els Observadors de les Estrelles. El seu passat Je'daii era un misteri, especialment tal com ara traspuava aquest desgrat per la seva societat i creences. Si la informació que li havia donat era correcta, ella els havia enviat voluntàriament a un temple d'Observadors de les Estrelles, i potser un pas més a prop d'en Dal. Tot i això ella encara havia estat ocultant secrets.

La Lanoree havia portat un d'ells amb ella.

En silenci, ella va agafar el llibre de la seva jaqueta i el va col·locar sobre el panell de control davant seu. No va percebre cap moviment d'en Tre. Si tan sols s'aixequés del llit a l'àrea d'estar darrere seu, ella el copsaria, i no necessitava cap sentit Je'daii per saber-ho. El Pacificador era tant la seva llar com ho va ser la dels seus pares, i ella coneixia cada brisa d'aire, cada grinyol de panell solt, i cada ombra creada per les llums de la cel·la o els indicadors del tauler de control. Ella estava més segura allà que en cap altre lloc.

El llibre estava folrat en cuir, la seva coberta gastada per les vores i en blanc. Era fi; potser cinquanta pàgines. L'edat emanava d'ell, una combinació del seu aspecte artesanal; la feble olor de pols; i el sol fet que era un llibre de paper, cartró i tinta. Hi havia aquells que encara produïen aquests llibres, però només com a bijuteria o objectes especials.

Això era la cosa real.

Quants han tocat això? es va preguntar. Quants l'han mirat com jo ho estic fent ara, preparant-se a si mateixos per veure el que hi ha dins? Encantat per la història -l'essència de temps perduts, el sentiment dels anys- representava una cosa que cap pantalla plana o dispositiu d'holo podria fer mai.

Ella va obrir la coberta i va mirar a la primera pàgina. El poc que havia imprès en ella era una simbologia estranya que ella només va reconèixer lleugerament. Lliscà els seus dits a través de la pàgina i va sentir la grumollositat rere d'ells, la pols dels anys.

Acariciant un panell al braç del seu seient, ella escoltava en Tre mentre una petita esfera rosa sortia del tauler de control del Pacificador. Ell estava en silenci i tranquil.

La Lanoree aixecà l'esfera i la va girar per apuntar al llibre. Surava sobre la seva galta dreta, i quan va tocar el panell de nou va parpellejar i va començar a brunzir suaument. Una lleu llum blava es va desplegar sobre el llibre, i sobre ell els símbols van començar a tremolar.

Va prendre més temps del que esperava. La impressió semblava fluir i moure's a la deriva, encara que només dins de la llum blava de l'esfera, i al final la brillantor es va estabilitzar en paraules que ella podia llegir.

Els Gree, i Tot el que he Trobat d'Ells a la Ciutat Antiga. El nom de sota era Osamael Or. I aquest nom va ressonar a la memòria de la Lanoree.

Arrufant les celles, ella es va inclinar al seu seient i va tancar els ulls per concentrar-se. Qui era ell? On havia conegut aquest nom abans? Ella va mirar de nou, fora les estrelles tan lluny de tot el que coneixia i estimava, i el concepte d'exploració va arribar a ella. Què era ella, sinó una exploradora? Una Ranger dels Je'daii, una viatgera del seu sistema que encara tenia innombrables incògnites malgrat que havia estat habitat per deu mil anys. Hi havia molt més per conèixer... misteris, confusions, ambigüitats. Hi havia...

-Hi ha profunditats -va murmurar ella. Aquestes, també, van ser les paraules d'Osamael Or, i ella va recordar on havia sentit parlar d'ell abans. Un conte per dormir del seu pare, que li havia explicat feia molt i mai l'havia recordat de nou fins ara. Fins i tot després de tot el que havia passat amb ella i Dal, els temples Je'daii, la recerca, i el que havia esbrinat sobre ell. Fins i tot llavors ella no havia pensat en aquesta època gairebé vint anys abans quan el seu pare s'asseia a la cadira al costat del seu llit, cabells llargs deixats anar, per fluir sobre les seves espatlles, mans creuades sobre el seu pit mentre ell relatava el cautelar conte d'Osamael Or i la seva última, i més gran aventura... en les profunditats de la Ciutat Antiga, on ell insistia que hi havia secrets esperant a ser trobats. Així que es va embarcar en la seva següent expedició sol, perquè per llavors ningú volia anar més amb ell. Deien que estava boig. Deien que hi havia coses més importants a fer al voltant de Tython, i que els voltants eren massa perillosos. Això va ser fa nou mil anys, has de recordar, enrere en un temps on les terrorífiques Tempestes de Força encara devastaven el planeta i els Je'daii eren escombrats amb elles, en lloc de prendre el poder i l'equilibri d'elles. Hi havia molts com l'Osamael Or llavors. Pioners, es deien a si mateixos, però per a l'Osamael Or les grans fronteres3 no existien necessàriament en les grans distàncies. Així que va descendir a la Ciutat Antiga a Talss tot sol. I mai més va ser vist. El van buscar. La seva família sentia un sentit de la responsabilitat, tot i que ells pensessin que estava boig com tots els altres. Així que el van buscar, però mai van trobar res, i ningú estava disposat a anar més profund-. Hi ha profunditats -va dir l'Osamael a la seva germana la nit abans que se n'anés, i ella va repetir les seves últimes paraules quan fos que qualsevol li preguntés pel seu germà. Perquè ella era l'únic membre de la família que insistia que encara estava viu-. Ell encara està explorant allà baix, en aquestes profunditats -deia ella-. Ell està anant encara més profund, i trobant-ne més, i un dia hi sortirà amb notícies que ens sorprendran a tots. -Però mai va tornar. I és per això que la Ciutat Antiga és un lloc tan perillós, la meva dolça Lanoree. Perquè hi ha profunditats.

-El Diari d'Osamael Or -va xiuxiuejar la Lanoree, esbalaïda. Per a ella estar sostenint això, ara, nou mil anys després... ell ha d'haver tornat.

Un calfred la va recórrer, com si algú des d'una distància enorme toqués la part més profunda d'ella, i la conegués.

Ella va girar la pàgina i va començar a llegir.

3 Joc de paraules entre Pioners (frontiersmen en anglès) i fronteres. (N. del T.)

Següent