Emboscada a Corèllia (IV)

Anterior

4

Els perills de la pau

A l'espai profund, lluny de qualsevol sistema habitat, un petit estel solitari surava al firmament. No tenia nom, sinó únicament un número de codi, un enfilall de dígits per identificar-lo en les cartes celestials. L'Estrella Nombre TD-10036-EM-1271 no tenia planetes realment dignes d'aquest nom, només uns quants cinturons de restes espacials que mai havien arribat a cohesionar-se formant mons de cap mida. No posseïa recursos que no estiguessin disponibles en algun altre lloc, i no era d'una particular importància estètica o científica. Per dir-ho breument, no existia cap raó perquè ningú es prengués la molèstia de fer-li cas..., i ningú li ho feia.

Hi havia literalment milers de milions d'estrelles semblants a la galàxia, i el TD-10036-EM-1271 era d'una mida, edat i tipus tan ben compresos com els de qualsevol altra de la seva categoria. Qualsevol astrofísic mínimament competent de qualsevol lloc de la Nova República hauria estat capaç de dur a terme diverses mesures molt bàsiques d'aquella estrella, i d'informar immediatament sobre la seva edat, el curs del seu desenvolupament i la pauta de la seva evolució futura.

I tots aquests astrofísics s'haurien equivocat.

A molts anys llum de distància, amagat a les profunditats del Sistema Corellià, un equip secret de tècnics i investigadors s'estava assegurant que així fos. Portaven molt de temps treballant, però els seus esforços aviat donarien fruit. Les energies de les seves màquines no trigarien a desplegar-se per entre les estrelles.

Aviat ho canviarien tot.

En Luke es va aixecar i va respirar a fons abans de prémer l'anunciador de la porta de les estances de la Mon Mothma. Havia après a respectar a molts éssers de tota la galàxia al llarg dels anys, però la Mon Mothma ocupava un lloc especial en la seva estima. Potser fos causa que semblava una persona d'allò més corrent, i a la seva forma callada i gens aparatosa d’enfrontar-se als problemes.

Per als que no haguessin estat prestant massa atenció al que passava resultava molt fàcil pensar que la Mon Mothma havia interpretat un paper bastant menor en la història recent de la galàxia, i això com a molt. No havia manat flotes, i no havia lliurat batalles. No posseïa poders estranys, un passat misteriós o talents notables.

No era res més, ni menys, que un ésser humà valerós, intel·ligent i molt normal, un ésser humà que havia pressionat i modelat incansablement a l'Aliança Rebel fins a donar-li forma. Més que qualsevol altra persona, la Mon Mothma havia creat la Nova República.

Si això no mereixia respecte fins i tot d'un Mestre Jedi, en Luke no sabia què ho mereixia. Va pressionar l'anunciador i la porta es va fer a un costat sense produir cap soroll. La Mon Mothma estava a l'altra banda del llindar. Va rebre al Luke amb una inclinació de cap i va somriure.

-Salutacions, Mestre Jedi -va dir-. Benvingut a casa meva. Entra, per favor.

-Gràcies, senyora -va dir en Luke.

Li semblava que «senyora» potser no sigui la forma més adequada de dirigir-se a una persona de tanta importància, però la Mon Mothma mai havia estat molt partidària dels títols o els tractaments honorífics.

En Luke va entrar i va mirar al seu voltant amb interès. Feia anys que coneixia la Mon Mothma, naturalment, però havia estat molt poques vegades a casa seva.

Les estances actuals de la Mon Mothma s'assemblaven bastant a la dona: eren discretes i gens aparatoses, però tot i així estaven impregnades per una aura de callada seguretat. Hi havia poc mobiliari, però cada moble havia estat delicadament fabricat, per ser gràcil i no obstant això sòlid i resistent. Cadascú encaixava a la perfecció amb els altres en un conjunt general de suaus tons blanc i marfil. L'habitació semblava ser més gran del que era en realitat. No hi havia dubte que, almenys en part, això era un efecte produït pel simple contrast. La majoria de les llars de les famílies de classe alta de Coruscant estaven plenes d'objectes bigarrats, cridaners records i col·leccions artístiques procedents de tots els mons de la Nova República. Trobar una llar que no semblés un museu massa ple i pèssimament organitzat era tot un alleujament.

-Em complau enormement que hagi pogut venir a visitar-me, Mestre Jedi -va dir la Mon Mothma.

Pel Gran Espai! Per què ella, d'entre totes les persones possibles, es dirigia al Luke amb el vostre títol més cerimoniós?

-I per a mi ha estat un gran plaer haver pogut venir -va respondre en Luke.

-Me n'alegro -va dir la Mon Mothma-. Segui, si us plau.

En Luke va seure en una cadira de respatller recte i aparença austerament severa, i es va sorprendre a descobrir que era molt més còmoda del que semblava. No va parlar. La seva amfitriona era perfectament capaç d'exposar el que volia d'ell sense necessitat de cap intervenció per part d’en Luke.

La Mon Mothma va seure davant d'ell i el va contemplar en silenci durant uns moments.

-Parli de les seves circumstàncies actuals, Mestre Jedi -va dir per fi.

La pregunta va deixar una mica sorprès al Luke. Un instant després va comprendre que no era una pregunta, sinó una ordre. Després de tot, per què anava la Mon Mothma a interrogar-lo sobre aquest tema quan coneixia la resposta tan bé com ell? Hi havia ocupat la direcció de l'Estat abans que la Leia. Tenia accés a tota classe d'informació, i sempre havia seguit la carrera d’en Luke amb un interès particular.

-Bé, senyora, com sap, l'Acadèmia Jedi ja està prou organitzada i consolidada. Encara vaig allà de tant en tant, però els estudiants estan fent grans progressos i la primera classe ha arribat al punt en què hauria de començar a aprendre pel seu compte i, de fet, alguns ja dediquen tant temps a ensenyar a la segona i tercera classe com a l'aprenentatge.

-Així que l'Acadèmia Jedi ja no el necessita.

-No d'una manera que m'hagi d’ocupar contínuament. Ser-hi massa temps en aquella fase suposaria una distracció en el procés d'aprenentatge.

-Per tant, es tracta de quelcom més profund que el fet de no ser simplement necessari. Ha escollit mantenir-se allunyat per no interferir.

No era la forma més diplomàtica possible d'expressar-ho, però s'acostava prou a la veritat.

-És una manera de descriure-ho, si.

- I què està fent ara?

En Luke es va remoure en el seu seient, i va descobrir que li semblava sobtadament menys còmode que abans. No havia esperat aquell tipus d'interrogatori. Però un Jedi sempre deia la veritat fins i tot quan s'enfrontava a preguntes difícils de respondre. I fins i tot si les preguntes eren una mica més indiscretes del que permetia la cortesia, altrament aquell qui no fos un Jedi descobriria també que li resultava difícil mentir, o merament disfressar una mica la veritat, quan estava mirant als ulls a la Mon Mothma.

-Últimament no he estat fent gran cosa -va respondre.

- No hi ha hagut creuades colossals, batalles desesperades o missions heroiques?

-No, no hi ha hagut res per l'estil -va dir en Luke, començant a sentir-se una miqueta irritat.

Figura reverenciada o no, la Mon Mothma no tenia cap dret a ser tan descortès amb ell.

-Per descomptat que no -va dir la Mon Mothma-. Ens trobem en temps de pau. -Va somriure i va deixar escapar una suau riallada en què hi havia un cert cansament-. Aquest és el problema de la pau -va seguir dient-. No hi ha crisi, no hi ha problemes, no hi aventures. La qual cosa significa que les persones que saben enfrontar-se a les crisis i els problemes no són tan necessàries com abans. Actualment no hi ha una gran demanda d'aventurers..., o de revolucionaris. Sap que últimament jo tampoc he estat fent gran cosa, Mestre Jedi?

No semblava haver-hi gran cosa que en Luke pogués dir en contestació a aquella pregunta, i de totes maneres la Mon Mothma no semblava estar esperant una resposta. En Luke va guardar silenci.

-No dir res és una mostra de saviesa per la seva banda, Mestre Jedi -va dir la Mon Mothma-. No té ni idea de per què li he fet venir aquí, o de quina pot ser la raó de tota aquesta falta de cortesia tan inesperada i injustificable. Bé, li ho vaig a dir.

La Mon Mothma es va aixecar i va creuar l'habitació fins arribar a la finestra enfosquida. Va fregar els controls i la finestra es va tornar transparent.

El sol de Coruscant s'estava posant entre un esplendorós desplegament de colors vermells i grocs que il·luminaven el cel. Una nau espacial que es dirigia cap a una òrbita planetària s'obria pas a través de l'esclat de claredat, anant cap a la nit.

-Potser vaig fer que m'allotgessin a la part equivocada de l'edifici -va dir la Mon Mothma-. Veig l'ocàs cada dia, però mai veig la sortida del sol. Hi ha moments en què el simbolisme em resulta una mica excessiu. Cada dia miro per aquesta finestra i em recorda que el meu dia ha acabat. Sé que he fet moltes coses i que les he fet bé, i que he deixat la meva marca sobre la galàxia. Sé que fins i tot és possible que pugui ser útil en el futur. No obstant això, no sóc capaç d'imaginar-me que el futur vagi a oferir-me algun repte comparable amb aquells als quals m'he enfrontat en el passat. És preferible que sigui així, per descomptat, però això em deixa sense saber què fer. Que l'obra de la meva vida hagi acabat abans que la meva vida és... inquietant i desagradable. Ha tingut alguna vegada aquesta sensació?

En Luke no va saber què respondre. La Mon Mothma va donar l'esquena a la finestra i el va mirar.

-Si té aquella sensació, llavors ha de resultar encara més dur que a mi. El meu dia ha acabat -va repetir la Mon Mothma-, però sóc una dona. En aquesta època de la meva vida, descobreixo que almenys hi ha alguns moments en què agraeixo la perspectiva de la pau, la calma, la intimitat i el descans. L'agitació i la pressa de la joventut s'han anat consumint a si mateixes fins a desaparèixer, i puc gaudir de la meva vida tal com és.

La Mon Mothma el va mirar als ulls.

-Però què hi ha de vostè? -Va preguntar-. Què passa amb el Mestre Jedi? Em temo que conec la resposta.

- I quina és la resposta? -Va preguntar en Luke.

-Que l'obra de la seva vida també ha acabat -va dir la Mon Mothma-. Ha lliurat les seves guerres. Ha salvat incomptables vides, alliberat un nombre immens de mons, i ha combatut en grans batalles. Ha fet que els Cavallers Jedi ressorgissin del no-res. Ara tot aquest treball ja està acabat, i no obstant això vostè encara és jove.

» Va créixer en temps de guerra, i les guerres han acabat. La història ens diu que la pau sol resultar bastant dura per als guerrers. No tenen un lloc en ella. Per dir-ho de la manera més senzilla possible, en Luke Skywalker, què farà ara?

-No ho sé -va dir en Luke-. Hi ha coses que podria fer, però... Bé, potser la raó per la que porto un temps sentint-me així sigui senzillament que he estat intentant trobar alguna cosa que em mantingui ocupat. Em refereixo a coses que pugui fer, no a coses que vulgui fer o coses que necessiten fer-se.

La seva protesta va sonar vagament buida.

La Mon Mothma va assentir amb expressió pensativa.

-Tot això em resulta molt familiar -va dir-, però aquest és el problema. Què pot comparar-se amb el que vostè i jo hem fet en el passat?

-No ho sé -va dir en Luke-. Però tinc la impressió que potser vostè tingui algunes idees.

-Bé, em sembla que un altre membre de la seva família s'ha enfrontat al mateix problema -va dir la Mon Mothma-. Aquesta persona sembla haver aconseguit trobar una solució.

-Jo diria que en Han es troba encara més desorientat que jo -va replicar en Luke-. Crec que no és el millor exemple per a mi.

-No estava pensant en Han. Però, ja que hem parlat d’en Han, jo no em preocuparia per ell. Potser estigui passant per una temporada de tranquil·litat, però em sembla que no hi ha massa probabilitats que l'univers vagi a deixar-lo en pau durant molt de temps.

-Sí, suposo que és així.

-Estava pensant en un altre membre de la seva família que també es va enfrontar a la mateixa situació, la mateixa transició de la guerra a la pau. Ella va saber arreglar-se-les bastant bé.

Un arrufament de celles pensatiu va omplir d'arrugues el front d’en Luke.

- La Leia? Ni tan sols havia pensat en ella.

-La qual cosa demostra que tinc raó -va dir la Mon Mothma.

-Però el cas de la Leia és diferent -va dir en Luke-. Fins i tot abans de la guerra, la Leia ja estava fent la mateixa classe de treball diplomàtic i polític que fa ara. I després de la guerra, es va limitar a seguir amb ell fins que...

La Mon Mothma va somriure.

-Fins que va acabar fent-se càrrec de la meva feina. Em vaig alegrar molt de poder lliurar-me de totes aquestes obligacions, per descomptat, però hi ha moments en què les trobo a faltar. I podria afegir que és una feina molt adequada per la Leia.

-No sé si és la classe de treball adequat per a mi, si és aquí on vol anar a parar. Aquest tipus de coses mai se m'han donat bé. Crec que no m'agradaria.

-La Leia dóna pocs senyals que li agradi la seva feina, però ho fa molt bé. Probablement millor que jo. Però digui una cosa... Quina classe de Jedi és la Leia? -Va preguntar la Mon Mothma, canviant novament de tema amb sorprenent brusquedat.

En Luke va alçar la mirada, molt sorprès. Un cop més, la Mon Mothma segurament coneixia la resposta tan bé com ell. Però en Luke de seguida es va adonar que la Mon Mothma no buscava merament una resposta. Volia que en Luke se sentís respondre.

-Té les capacitats innates i el talent natural -va dir, escollint acuradament les seves paraules-. Això resulta obvi. Però sempre ha hagut de fer moltes altres coses que ocupaven una gran part del seu temps, i això ha impedit que pogués dedicar-se d'una manera realment intensa a la seva instrucció. Això li ha costat una part del seu potencial. Tanmateix, si ara comencés a dedicar tot el seu temps a l'estudi, amb el temps podria acostar-se molt al meu grau de capacitat.

-Però en el moment actual la Leia es troba molt lluny del nivell d'habilitat en l'ús de la Força que posseeix vostè -va dir la Mon Mothma-. La Leia no ha sabut treure tot el profit possible dels seus dons.

-Encara no ha sabut fer-ho, però encara podria fer-ho -va dir en Luke, una mica més apassionadament del que havia pretès -. Si deixés d'invertir el seu temps en totes les coses que fa ara i estudiés els secrets de la Força, podria desenvolupar les seves capacitats d'una manera tremenda.

- Veu alguna possibilitat que això arribi a passar?

En Luke va bellugar lentament el cap.

-No -va dir-. La Leia ja ha fet la seva elecció. La seva carrera política ocupa una part excessiva del seu temps. I a part d'això, té tres fills que educar.

-I no obstant això tant ella com vostè sempre han lamentat que la Leia no hagi desenvolupat més les seves habilitats. I si no estic equivocada, el problema ha estat la causa d'amables i repetits retrets per part seva.

-Bé..., sí.

- El preocupa que la seva germana tingui grans dons i no els hagi desenvolupat, que no hagi fet ús d'ells? Ho troba bastant semblant a un escandalós malbaratament?

En Luke va alçar el cap i va mirar a la Mon Mothma als ulls. La veritat. Era el que la Mon Mothma volia obtenir i, com va comprendre en Luke un instant després, el que ell volia donar. La veritat, sòlida i clara.

-Sí -va dir lentament i amb fermesa-. Sí, així és.

-Llavors, Luke Skywalker, li suggereixo que pensi en el fet que alguns miralls reflecteixen en els dos sentits.

Sobtadament ja no hi havia res remotament afable, tranquil o suau ni en la seva veu ni en la manera de comportar-se.

- Què vol dir amb això, senyora? -Va preguntar en Luke. De sobte va caure en el compte que havia estat tenint grans dificultats per percebre les emocions de la Mon Mothma des que va entrar en aquella habitació. La seva façana de tranquil·litat havia amagat un tema que li inspirava sentiments molt apassionats-. No ho entenc.

-Li ho he sentit dir una vegada i una altra a tota classe de persones -va dir la Mon Mothma, amb una certa sequedat-. Com els dos eren bessons i com cada un va heretar el mateix potencial, però només un de vosaltres va fer ús d'ell mentre que l'altre va escollir fer una altra cosa, diferent i inferior... La gent diu que és una llàstima. I sempre és la Leia Organa Solo, la Cap d'Estat de la Nova República, la persona de la qual parlen d'aquesta manera. La Cap d'Estat, i diuen en murmuris que no ha sabut treure tot el profit possible dels seus recursos!

- On vol anar a parar? -Va preguntar en Luke, sentint que començava a enfadar-se.

-Al fet que penso que ja va sent hora que prengui en consideració el fet que en Luke Skywalker també va fer unes quantes eleccions. Ja va sent hora que reflexioni sobre el fet que vostè té talents i un potencial que no ha desenvolupat.

- Per exemple? -Va preguntar en Luke.

-Si la Leia té un cert potencial per a l'ús de la Força perquè vostè, el seu germà, li ha ensenyat com usar-la, per ventura no es dedueix d'això que vostè té un cert potencial en altres àrees perquè la Leia, la seva germana, li ha ensenyat com actua en elles? La Leia s'ha convertit en una líder, una estadista, una experta en política, una esposa i una mare. Està construint la Nova República al mateix temps que educa una nova generació de Jedi.

» Tornem a mirar al mirall -va seguir dient la Mon Mothma-. La República necessita una nova generació de lideratge polític. No sé si vostè és conscient d'això o no, però és pràcticament inevitable que acabi entrant en el camp de la política tant si li agrada com si no.

- Jo? -Va preguntar en Luke-. Però jo sóc...

-Un heroi de la Rebel·lió. És famós en tota la República, i en centenars de mons fora d’ella. Els diferents poders tàctics no seran capaços de resistir-se a algú tan ben conegut, o tan apreciat, o tan respectat com vostè. La seva persona serà un punt focal inevitable de les maniobres polítiques durant els anys vinents.

-Però sóc un Cavaller Jedi -va protestar en Luke-. Sóc un Mestre Jedi. No puc ficar-me en política. A més, no vull fer-ho.

La Mon Mothma va somriure.

- Quina part de la seva vida ha consistit en el que volia fer fins aquest moment? Però parlem dels Jedi, que és el tema del que més desitjava parlar amb vostè. Què arribaran a ser els Jedi?

-Ho sento, però no entenc a què es refereix.

Li semblava que tota la conversa havia estat poc més que una sèrie d'endevinalles i trencaclosques. Si els Jedi eren el que més interessava a la Mon Mothma, per què havia esperat fins aquell moment per començar a parlar d'ells? Quant a la seva pregunta, els Jedi eren... Jedi. Quina altra cosa serien?

-Molt bé -va dir la Mon Mothma-. Permeteu-me que ho expressi d'una altra manera. En els anys vinents, a mesura que els Jedi vagin passant de ser un grapat d'estudiants a ser una ordre de milers de Cavallers Jedi, optaran per ser un sacerdoci d'elit o preferiran ser una banda de campions? Van a estar separats de la gent pel privilegi i la mística, i seran responsables únicament davant si mateixos? O actuaran al servei de la gent, i estaran íntimament units a la gent? Formaran part del poble, de la ciutadania, o estaran fora d'ella?

Al Luke mai se li havia ocorregut pensar en aquest tema veient-lo des d'aquell punt de vista.

-Resulta obvi quina resposta vol sentir vostè -va dir-, però crec que és la resposta que jo escolliria de qualsevol manera. Em sembla que una ordre de Jedi que s'aïlli a si mateixa de la població seria una cosa molt perillosa. Si mai has experimentat les coses que fa la gent corrent, et resultaria molt fàcil oblidar com és la gent corrent i com viu.

-Exactament -va dir la Mon Mothma -. Crec, i estic fermament convençuda, que la República necessita que els Jedi s'embrutin les mans, que formin part de la vida quotidiana de la República. Uns Jedi que visquin en torres d'ivori podrien ser més perillosos que el fet de no tenir Jedi. N'hi ha prou que faci una ullada a la nostra història recent perquè pugui veure com sempre han estat els Jedi Foscos els que van buscar l'aïllament. Per ser un Jedi de la Llum, un Jedi ha de formar part del poble. Hi ha d'haver un Jedi a cada planeta, un Jedi a cada ciutat..., no uns quants planetes plens de Jedi i res més. Hi ha d'haver Jedi fent el que fa la gent corrent, Jedi que siguin persones corrents. Hi ha d'haver metges i jutges Jedi, i soldats i pilots Jedi..., i polítics Jedi.

-I vostè creu que el meu camí acabarà portant-me a la política -va dir en Luke.

-Sí. Encara que només sigui per la raó que té el deure d'establir un exemple..., i vostè sempre ha estat un esclau del deure. Si se'n va a meditar al cim d'un turó perdut en algun lloc, els seus seguidors marxaran per trobar els seus propis turons sobre els quals meditar. Si vostè viu al món, ells també seguiran el seu exemple.

-Comprenc el que vol dir -va admetre en Luke, encara que sense massa alegria. Donar un bon exemple era una raó molt encomiable per a la gran majoria de les coses, però no era una raó que li accelerés el pols i li omplís d'emoció. I no obstant això la Mon Mothma tenia raó dient que les emocions escassejarien considerablement durant algun temps..., i per a la població general això potser no fos res dolent-. Realment creu que em veuré ficat fins aquest extrem en la política?

-Puc assegurar-li que no disposo de cap manera de veure el futur -va respondre la Mon Mothma-. No puc veure el seu camí. Però la gent buscarà líders, i crec que tornaran la mirada cap amunt.

-Suposo que és possible -va admetre en Luke.

-És altament probable. És prou probable com perquè hagi de reflexionar sobre aquesta situació abans que es produeixi.

-Però jo no he estat interessat en el poder -va dir en Luke-. No despertaré un matí i decidiré de sobte que vull ser un alt càrrec.

-No, naturalment que no. Però no és així com passarà. Algú..., no sé qui, o quan, o quantes persones, o per què..., vindrà a veure’l buscant no un líder, sinó un campió. Algú li demanarà que abraci la seva causa, que parli en el seu nom i que lluiti pels seus drets. No està interessat en el poder, però... Podria resistir una petició d'ajuda?

-No -va dir en Luke, i en la seva veu hi havia alguna cosa semblant a la pena. La Mon Mothma tenia raó. Era just el tipus de planteig al que li resultaria impossible resistir -. No, si algú ho demanés d'aquesta forma..., hauria de dir que sí, naturalment.

-I algú ho farà més tard o més d'hora. La pregunta a respondre és si va a convertir-se en un autèntic líder o en una mera figura decorativa.

- Què vol dir? -Va preguntar en Luke.

- Serà una simple figura decorativa? -Va repetir la Mon Mothma-. Coneixerà els secrets del lideratge, de negociar quan hauria de fer-ho i de prendre decisions difícils quan ha de fer-ho? O estarà ple de bones intencions, però mancat de tot ensinistrament i mal preparat per moure’s dins del món de la política, fet pel qual altres hauran de guiar-lo i controlar-lo..., i manipular-lo? Si ha de ser un veritable líder per al poble, llavors s'ha de preparar per aquest treball, igual que es va preparar per ser un Jedi. S'ha de sotmetre a l'ensinistrament pel qual va passar la Leia mentre vostè estava aprenent les seves capacitats de Jedi.

Hi havia una inconfusible ombra de retret en el seu to, si no en les seves paraules. «La Leia estava aprenent gràcies a què feia el treball pesat, avorrit i necessari, mentre que tu vivies emocionants aventures anant d'un costat a un altre de la galàxia.» La Mon Mothma no va arribar a dir-ho, però en Luke va captar el missatge.

-Hi va haver alguna cosa més que diversió i jocs en el que he fet -va replicar.

-Sí, naturalment. No hi ha dubte que ha servit bé a la República, i fins i tot heroicament. Però la història segueix endavant. Els temps canvien. La galàxia de demà ens exigirà coses noves i diferents. Ja va sent hora que trobi formes d'actuar com a líder, negociador i portaveu per a aquells que no tenen veu. Serà un guia, un comandant o un mentor. Ha arribat el moment que el poble avanci, i que ho faci unit. Estarà vostè al capdavant de la desfilada?

-Suposo que té raó -va dir en Luke, encara que no se sentia molt convençut-. Però encara que volgués fer el que diu, no hi hauria molt que pogués fer al respecte. No està passant gran cosa.

-Sí -va dir la Mon Mothma, i va tornar a somriure-. De moment es presenten molt poques oportunitats per exercir un lideratge dinàmic. Això és el que passa en temps de pau. En certa manera, tot el problema es redueix a la pau.

- Com pot la pau ser un problema? -Va preguntar en Luke.

-No em malinterpreti, si us plau -va dir la Mon Mothma-. La guerra és una cosa terrible, i espero que mai torni a haver-hi guerra. Però hi ha certs aspectes en què la guerra és simple i clara, i en què la pau rarament ho és.

» En la guerra la identitat de l'enemic està clara, i l'enemic es troba fora del teu grup. Tots els teus amics i aliats han d'unir-se per sobreviure. En temps de pau no hi ha un enemic. Només hi ha persones que voten contra tu en aquell tema, i persones que es posen del teu costat en aquella proposició.

» Ens enfrontem a l'Imperi en nom de la llibertat i de la justícia. Però ara la nostra tasca és fer que la llibertat i la justícia arribin a ser una realitat. Ara estem buscant corregir problemes i injustícies que ens haurien semblat trivials en els vells temps. Quan estaven a punt de tallar-nos el coll no hi havia temps per preocupar-se pels delicats matisos d'una legislació justa.

» La pau és complicada i nebulosa. Vam poder guanyar la guerra fent esclatar una Estrella de la Mort o dues..., però només podem guanyar la pau construint noves estacions espacials, noves cases, noves ciutats. Tot això no és una qüestió de generositat o amplitud de mires. Si no reconstruïm, hi haurà nova inquietud i nous disturbis, i una nova guerra. En temps de pau no pots vèncer destruint, sinó únicament construint..., i destruir sempre resulta molt més fàcil. És, de la manera més literal possible, una llei de la naturalesa.

»La reconstrucció és un treball lent i laboriós, gens adequat per a la mentalitat d'un guerrer. Aquest és el veritable problema per a les persones com nosaltres. Arribem a desenvolupar una addicció a les emocions i els desafiaments de la guerra, i ara han desaparegut. N'hi ha que sentiran la temptació de crear problemes únicament per gaudir d'una mica d'excitació.

-Dubto que sigui així, Mon Mothma -va dir en Luke-. Sempre hi haurà perills i desafiaments. L'univers és un lloc perillós, i tampoc estic molt segur d'haver-me tornat addicte a aquestes coses. Podria viure la resta de la meva vida sent molt feliç si ningú tractés de tornar a matar-me.

-Potser té raó, Luke Skywalker. Però fins i tot si ara no hi ha cap tasca que li digui perquè es posi al seu servei com a líder..., tot i així, estigui preparat per tal oportunitat quan hi arribi. No la deixi escapar i aprengui d'ella. No sigui merament un Jedi, ni tan sols merament un Mestre Jedi..., sinó un líder Jedi.

-Pensaré en les seves paraules -va dir en Luke, posant-se dret i preparant-se per marxar.

-No esperava res més -va dir la Mon Mothma-. Però hi ha un altre assumpte en què espero que pugui complaure a una dona gran.

- I quin pot ser? -Va preguntar en Luke, amb una certa cautela.

-Anirà a veure a Lando Calrissian -va dir la Mon Mothma-. Lando va a demanar-li que l'ajudi en un... projecte seu.

-Sí -va dir en Luke, preguntant-se no per primera vegada d'on treia la Mon Mothma les seves informacions-. Així és. Però encara no sé de quin projecte es tracta.

-Ah -va dir la Mon Mothma, somrient una vegada més-. Pensava que potser no ho sabria. Dóna la casualitat que jo sí que sé què està tramant. És un projecte que no resulta molt propi d’en Lando, però té un cert element de grandiositat.

-I vol que li convenci que ho oblidi.

-Tot el contrari: m'agradaria que s'oferís a ajudar-lo en tot el possible. El fet que sigui grandiós no ho converteix en una mala idea. No. Ajudi al seu amic. Crec que fent-ho també es farà un gran bé a si mateix.

No va ser fins algun temps després, estant ja a l'altre costat de la porta, quan en Luke es va adonar que no s'havia atrevit a preguntar-li què volia dir amb aquelles paraules.

Següent