Al buit (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL DIVUIT

EL DESCENS

Mai oblidis que vam ser portats aquí. Tython és un planeta ric en la Força, però és també un lloc de misteri, desconegut per a nosaltres, existint aquí per eons abans que els Tho Yor arribessin. La seva edat és profunda, les seves històries encara més profundes. No som més que mers residents aquí; la nostra veritable llar està en la Força.

-Mestra Deela jan Morolla, 3528 TYA

Per a Tre el descens va haver de ser aterridor. El Pacificador estava en flames, el casc cruixint en protesta per les forces increïbles i la terrible calor, flames untaven les finestres, l'acceleració pressionant-li l'esquena contra el seient amb la suficient pressió per fer que les seves oïdes i nas sagnessin i els seus lekku drenessin sang. La Lanoree amb prou feines es va adonar d'aquests efectes físics. La Força estava en tumult, i com més s'acostava a casa, més sentia la pèrdua.

Però encara que va buscar-lo a ell i els seus bojos plans, no estava convençuda que aquesta tempesta estigués connectada amb ell. Ella ho percebia per tot Tython, esclatant des de llocs profunds del món i brollant des dels cels més vasts. La pertorbació era poderosa, però el planeta encara es mantenia sòlid.

Ella va pensar de nou en aquella visió en el seu somni i el sentiment estrany que havia tingut volant des de l'espai violent entre els planetes interns.

En Dal és el meu objectiu, va pensar ella. Agafant la palanca de vol ella va instar el Pacificador cap a un descens encara més profund, més perillós. Estava forçant la nau passant els seus límits de disseny i confiant en ella a la zona de perill. Però no hi havia una altra manera. Cada respiració que prenia entre ara i trobar-lo podia ser una respiració massa llarga, i la seva última.

El Pacificador va esclatar des dels núvols per sobre de Talls. Ella es va dirigir a l'oest, volant arran de terra pels cims dels turons, veient els escàners confosos i pertorbats per la Tempesta de Força que tenia lloc, i una repicadissa urgent va marcar un retorn parcial al senyal del seu comunicador.

Ella immediatament va enviar un senyal a la Mestra Dam-Powl. Va ser contestada en moments, i la nerviosa Mestra va aparèixer a la pantalla plana del Pacificador.

-Lanoree -va dir ella-. Jo... el pitjor.

-Mestra! En Dal em va donar el salt, però sé on està anant, i sé el que té. -La imatge de la Dam-Powl semblava no estar escoltant el missatge. Semblava més gran que abans, distreta, i no estava tan ben presentada com normalment. La Lanoree ni tan sols podia dir des d'on estava retransmetent la Mestra; l'habitació al seu voltant estava neta, moderna, buida.

-... Nau de fora del sistema... -La Dam-Powl va continuar parlant, però la Lanoree no podia escoltar-la. Ella va ajustar alguns controls, va comprovar els nivells de transmissió. Però els efectes de la tempesta eren insuperables.

-Mestra, gairebé estic a la Ciutat Antiga. Hi ha Je'daii aquí esperant?

-... Es van retirar, però hi ha mesures de seguretat -va dir la Mestra Dam-Powl. Semblava recompondre's i mirà la Lanoree des de la pantalla plana-. Ha de ser detingut. El que sigui que estigui passant ara... acaba-ho del tot.

-Mestra?

-Percebo que tot està a punt de canviar -va dir la Dam-Powl. Ella va anar a dir alguna cosa més, però a la pantalla ja només es veia neu i la seva veu va desaparèixer en una boirina cruixent d'interferències. La Lanoree ho va intentar un cop més, llavors va apagar la unitat de comunicacions.

Què volia dir? Una nau de fora del sistema? Una de les naus Dorments ha tornat? La Lanoree estava més que intrigada, però també estava posada a la ruta, i les paraules de la Mestra Dam-Powl no van fer res per dissuadir-la.

-Si us plau, només aterra aquesta cosa -va dir en Tre-. No tinc res més que treure.

-Gairebé estem -va dir la Lanoree. Va mirar enrere cap a Tre, encantada que semblés una mica millor. Potser el que sigui que li havia enverinat a Nox podia ser tractat, al seu temps.

-Quin és el pla? -va preguntar ell. Els seus lekku estaven colpejant cada costat de la seva cara com donant-li comoditat.

-Pla? -va preguntar ella.

-Ella sempre és així? -va preguntar en Tre a Ironholgs sobre la seva espatlla, i la Lanoree va somriure. El droide no li va donar cap resposta; alguns dels seus circuits estaven fregits, i necessitava una reparació. De nou, donat el temps.

La nau es va sacsejar conforme un cop d'un llampec de Força s'arquejava cap avall i dividia el cel. La Lanoree es va abatre i va tirar de la nau cap a un costat. Xocar ara seria...

Un repic dels sensors. Ella s'inclinà a l'esquerra i va escudar un escàner de la llum reflectida des de l'exterior, i llavors ella ho va veure. A diversos quilòmetres de distància, i almenys trenta quilòmetres des de les primeres ruïnes de la Ciutat Antiga.

-Ara què? -va preguntar en Tre.

-Nau estavellada. -Ella va pessigar els controls dels sensors, llavors es va asseure de nou i va sospirar de satisfacció-. Alguna cosa ens va bé, per fi.

-La seva?

-Sí. Pistola-mortal. Fem una ullada.

Ella va mantenir baix el Pacificador, les restes dels canons làser preparats per a qualsevol agressió. El Pistola-mortal havia d'haver naufragat, però això no significava que no els esperés lluita dins. Ella el va circumdar a certa distància, escanejant-lo per formes de vida. No hi havia res. Si els Observadors de les Estrelles i el seu germà estaven encara a bord, estaven morts.

Ella va sentir una fiblada per això, insegura de si era alegria o penediment.

-Per què no simplement rebentar-lo? -va preguntar en Tre. La nau havia tingut un aterratge dur, traçant solcs a terra sobre el baix turó, i llavors trencant-se quan va colpejar un aflorament de roques. No hi havia signes de foc o explosions.

-No podem en cas que el dispositiu encara estigui dins -va dir ella. Però no era l'única raó-. Aterrant.

Ells van aterrar gairebé sense cap agitació, i el Pacificador semblava cruixir i sospirar d'alleujament. Mentre ella anava a parlar, en Tre va aixecar una mà.

-Qui tindrà cura de tu si em quedo aquí?

-Estava a punt de dir-te que no necessites venir -va dir la Lanoree-. Aquesta mai va ser realment la teva lluita.

La cara d'en Tre es va enfosquir i els seus lekku es van enterrar per comunicar enuig.

-És la lluita de tots -va dir ell-. Només que passa que som els dos únics aquí.

-Somnies com un mal holo. -La Lanoree va somriure i va obrir l'escotilla. Mà a l'empunyadura de l'espasa, sentits de la Força ennuvolats per les tempestes que s'enrabiaven sobre la superfície de Tython, ella va baixar cap al seu planeta llar una vegada més.

Ells es van separar mentre s'aproximaven a la nau estavellada dels Observadors de les Estrelles, i el nerviosisme de la Lanoree creixia. No volia trobar al seu germà mort entre les restes. Si això deia que ella era una bona persona, si això parlava d'un sentit irraonable de perdó, ella no ho sabia. Simplement era així. Ella sempre mantenia l'esperança per ell. Fins i tot encara que ell tornés la seva pistola cap a ella i ella tingués mig segon per parcialment escudar-se amb la Força, s'havia sentit molt malament per ell.

Una imbècil, potser. Però una germana segur. Ella esperava que els seus pares estiguessin orgullosos.

La Lanoree es va acostar a la nau i va sondejar cap a fora amb els seus sentits de la Força. No podia detectar a ningú dins. En Tre es va aproximar lentament des de l'altre costat, i quan va aixecar una pedra i la va llançar contra el casc, ella va córrer endavant per abordar a qualsevol que sortís. Però tot estava en silenci.

Ella va grimpar pel casc inclinat i va dirigir un bastó brillant cap a una porta aixafada. Els interiors eren un desastre... panells destrossats, cablejat i cables penjant, un seient estirat, i les formes buides formades per escuma d'impacte endurida d'almenys quatre persones. Ella podia veure dos cossos encara encapsulats en escuma, i les parts exposades estaven mutilades de mala manera pel xoc.

La Lanoree va assenyalar perquè en Tre esperés on era, llavors va grimpar a l'interior. Cap dels cossos era el d'en Dal. Ella va respirar un sospir d'alleujament, llavors va saltar davant un cop particularment fort de llampec de l'exterior.

No hi havia senyal del dispositiu. I no hi havia evidències d'una batalla o d'haver-se disparat. La Tempesta de Força havia enderrocat la seva nau, i ella es va meravellar davant el cop de sort.

Ella va tocar el casc en la sortida, llavors va lliscar per la part posterior de la nau fins als motors. Estaven encara massa calents com per tocar-los.

-Trenta quilòmetres fins a la Ciutat Antiga, i van a peu -va cridar ella.

-Fa quan? -va preguntar en Tre.

-No molt. Encara està calenta. Però necessitem donar-nos pressa. -Ells van córrer de tornada al Pacificador, i la Lanoree va enlairar-lo i els va portar ràpidament sobre el panorama. En Tre es va asseure darrere i va mantenir els seus ulls en els escàners mentre ella els feia volar arran de terra per valls i al voltant de cims rocosos. Ella estava més que alertada de l'element sorpresa que tenien de la seva part de nou. En Dal pensava que estava morta.

Aproximant-se a la Ciutat Antiga, ella va experimentar flashbacks de l'última vegada que havia estat aquí. Després de trobar les robes ensangonades d'en Dal i donar-lo per mort, ella havia tornat a Anil Kesh per encarar les repercussions dels seus actes finals. Seguint la investigació judicial sobre l'assassinat de l'Skott Yun -la culpa va ser directament d'en Dal- li havien garantit un període de retir, durant el qual havia viatjat a casa i els havia explicat als seus pares tot el que havia passat.

Ells s'havien culpat a si mateixos. I la Lanoree s'havia culpat a si mateixa. Una distància va créixer entre ells, i quan va arribar l'hora d'embarcar cap a la resta del seu Gran Pelegrinatge -sola aquesta vegada, una situació que començaria a preferir- s'havia aferrat a això.

Ella mai va tornar a la Ciutat Antiga. En Dal estava mort i s'havia anat, alguna cosa se l'havia emportat, i no hi havia res a guanyar visitant aquest lloc de nou.

A més, hi havia una sensació de por que la inundava, el qual havia atribuït a la immensa edat del lloc, la història desconeguda, el misteri que fins i tot la Força no podia albirar. Ella mai havia parlat d'això. Creia que aquest lloc hauria de ser deixat sol per sempre.

I ara, aquí estava de nou.

-Els sensors no mostren cap forma de vida -va dir ella.

-No hi ha Je'daii aquí? Segurament ho hagin estat vigilant en el cas que ell et sobrepassés?

-Crec que la Mestra Dam-Powl va dir que es van retirar. -Ella va apuntar al cel-. Està passant alguna cosa més. Hi hagi o no connexió, crec que estem sols.

-Vosaltres Je'daii i els vostres misteris -va dir en Tre, els lekku encongint-se-. Llavors on són?

-Ja han d'haver anat a baix.

-Abaix?

-Hi ha túnels sota les ruïnes. Cavernes. Llacs. Llocs profunds.

-Ja he tingut prou de subterranis.

La Lanoree mirà cap a ell, una cella alçada, encara que aquesta vegada ella no va dir, No tens per què venir.

-Fem-ho ràpid -va dir en Tre.

-Et sents millor?

-Les teves medicines estan mantenint-lo lligat.

La Lanoree aterrà la nau, i junts es van aproximar a la Ciutat Antiga.

Les vistes semblaven massa familiars, encara que ella només havia estat aquí una vegada. Gairebé com si ella sempre hagués volgut tornar. Ella va liderar el camí a través d'una vall poc profunda i passant un turó que un cop va haver de ser una piràmide. Ells van seguir les petjades de quatre persones a la gran herba humida. El seu cor bategava ràpid, i una sensació de terror imminent va esdevenir al seu voltant. Ells de veritat creuen que són aquí per iniciar una híper-porta! Va pensar ella, i la idea era sorprenent. Si tot va anar malament, han d'haver condemnat al sistema. Però si la híper-porta era real i el dispositiu realment funcionava, en Dal podria estar creant un camí cap a les estrelles.

Quin navegador no podria sentir una espurna de nerviosisme per això?

A mesura que es van parar a prop d'una entrada als subterranis de la Ciutat Antiga, i la Lanoree la va reconèixer com el camí pel qual havia vingut abans. Una sensació de déjà vu la va colpejar, fort, i molt del que havia passat des d'aquell primer descens destinat se sentia com un somni.

-No m'agrada aquest lloc -va dir en Tre portant-la de tornada a la realitat-. Se sent...

-Estrany -va dir ella.

Percebo que tot està a punt de canviar, havia dit la Mestra Dam-Powl.

Un cop més la Lanoree va perseguir al seu germà sota la superfície de Tython, sense saber el que descansaria sota.

* * *

No gaire després de baixar des de la llum van arribar a les primeres mesures de seguretat de la Dam-Powl.

La dona Observadora de les Estrelles cathar havia estat trossejada en diverses parts. El seu cap havia rodat sota una lleugera costa i ara descansava, mirant cap amunt, cap a ells. La resta d'ella descansava dispersa sobre el sòl del túnel. La sang estava encara humida i calenta, la seva olor malaltissa. Els seus ulls reflectien la llum del bastó brillant de la Lanoree de forma acusadora, i la Lanoree va percebre la Força sobre el parany que havien posat aquí. Col·locades a la paret hi havia una sèrie de beines làser, totes elles gastades ara. Però havien complert el seu propòsit.

-Només queden en Dal i dos més -va dir la Lanoree.

-I ara saben que hi ha trampes.

-Dubto que caiguin en la següent.

-Esperem que nosaltres no ho fem -va dir en Tre.

-Estan posades per la meva gent -va dir la Lanoree.

-Llavors ha d'haver alguna cosa allà baix que mereixi protegir-se.

La Lanoree no va contestar, perquè havia pensat el mateix. El Consell Je'daii li havia encarregat detenir al seu germà, i ells haurien assumit amb seguretat que podria haver tingut èxit molt abans. Aquest era l'últim pas en aquest pla, i ell encara estava per davant d'ella. Però no haurien endevinat això. Aquestes trampes estaven aquí per prevenir que qualsevol entrés en les profunditats de la Ciutat Antiga. I havien estat posades recentment.

Ells van continuar el seu descens. La Lanoree sondejà cap endavant, els seus sentits menys confosos allà baix. Potser la Tempesta de Força de la superfície estava calmant-se, o potser l'ombra sòlida de Tython entre ella i la tempesta actuava com un escut. La Força se sentia pertorbada, però assentada. Ella la va usar amb confiança, i el següent parany era obvi.

En Dal i els altres també estaven al corrent d'això. Havien omplert una túnica amb pedres i la llançaven endavant, i el material triturat i les roques destrossades portaven les marques socarrimades de les beines làser gastades.

-S'estan movent ràpid -va dir la Lanoree.

-Com pots saber-ho?

-És el meu germà. -La Lanoree va desembeinar la seva espasa mentre es movien cap endavant. Ella va reconèixer algunes de les cavernes i túnels, els enormes descensos esglaonats i els estranys gravats en algunes parets, però es va mantenir centrada. La persecució, les mesures de seguretat Je'daii, eren tot el que importava.

Si existia, no tenia ni idea de com de baix estaria la híper-porta.

Mentre creuaven un vestíbul amb pilars de pedra polida i pedestals que portaven estranyes escultures erosionades pel temps, ella va veure una espurna en la distància. Il·luminava una porta alta, arquejada un moment abans d'esvair-se, llavors va tornar de nou. El socarrim incandescent d'un tret làser.

-Una altra trampa disparada -va dir en Tre, i la Lanoree va assentir. Estaven a prop. Ella va córrer.

Potser les expectatives van suavitzar la precaució. La persecució estava gairebé a punt d'acabar, i la seva determinació d'encarar-lo de nou abans que encengués el dispositiu era una cosa calenta, que l'atreia. Ella va sondejar amb els seus sentits de la Força, sense detectar res incorrecte, i va confiar en això. Ella no va tenir en compte que els seus sentits estaven enfosquits i que la Força estava de nou tremolant per les tempestes de sobre seu.

Qualsevol que fos el motiu, ella va liderar el camí cap al perill.

El parany làser havia estat posat a través d'un ampli túnel, i el fum estava encara elevant-se des del pesat objecte que havien usat per activar-lo. La roca s'havia partit netament en dues, les parts tallades brillant. No poden estar a més de cent passos cap endavant, va pensar ella, i conforme es concentrava en córrer en silenci, escudant la seva ment, i preparant-se a si mateixa per al que venia, ella va veure una ràfega de moviment a la seva esquerra.

-Lanoree! -va cridar en Tre darrere d'ella, i ell la va empènyer cap endavant. Potser va ensopegar, empenyent-la mentre queia. O potser ho va fer a propòsit.

El clam del foc de la pistola va fer ressò a través del túnel, aixafant roques fins a convertir-les en munts de perdigons, i l'Observador de les Estrelles havia disparat cinc vegades abans que la Lanoree aixequés la seva espasa. Ella va reflectir dos trets més i va botar sobre el túnel amb prou feines sense cap esforç. Ella va aterrar sobre l'home i va balancejar la seva espasa, tallant tots dos braços just sota els colzes. Avantbraços i pistola van caure a terra. L'home va panteixar en silenci, i va donar dos passos enrere fins que es va quedar dret contra el mur del túnel. Ell va mirar avall als seus monyons gotejants, després a la Lanoree, ulls com plats.

Ella va balancejar la seva espasa a través del seu pit, gairebé tallant-li en dos. A mesura que li queia el cap, ella es va girar, preparada per encoratjar a Tre que seguís endavant i dir-li que anés amb compte, perquè ara en Dal i l'últim Observador de les Estrelles estaven a prop.

Però en Tre no necessitava que li ho diguessin, perquè estava mort. Un tret li havia colpejat en un costat del seu coll, socarrimant la part de darrere del seu crani. Hi havia caigut sobre el seu front, braços encara estesos.

-Oh, Tre -va xiuxiuejar la Lanoree, perquè ella no sabia què més dir. Ella va lliscar al seu costat, preparada per agafar la seva pistola i sortir corrent.

Una bombolla de sang es va formar en el seu nas.

Ella va tocar la mà, el seu pit, i va sentir un lleu pols fluctuant com un ocell en un parany. La ferida semblava estar malament, encara que ell encara respirava.

Però la Lanoree sabia que no hi havia temps.

-Ho sento -va dir ella, i va deixar-lo en la foscor i va córrer endavant. El seu únic alleujament era saber que, si ell estigués conscient, ho entendria.

Tal i com havia estat aquella primera vegada a les profunditats de la Ciutat Antiga, ella estava ara sola.

Aviat, en Dal estaria sol també.

Amb cura ara, més sorpresa que mai pel flux i reflux de la Força a través d'aquestes habitacions antigues subterrànies, la Lanoree va percebre l'últim Observador de les Estrelles molt abans que ell sabés que ella hi era. S'estava amagant en un gran esglaó que portava a una paret massiva, la pistola apuntada en direcció al camí pel qual ell i en Dal havien vingut.

La Lanoree s'enfilà més amunt. Es va moure ràpidament i en silenci, gairebé sense pertorbar l'aire al seu voltant, i a cada moment ella buscava el moviment que hauria de mostrar-li que ell l'havia vist o sentit. Però ella era una ombra. Quan estava prou amunt, es va moure endavant i va caure sobre l'Observador de les Estrelles des de dalt.

Ella va pensar a preguntar-li sobre on havia anat en Dal i quines armes portava, però no podia tenir aquesta oportunitat. Ja havia vist un d'aquests cinturons suïcides dels Observadors de les Estrelles sense pensar-s'ho dues vegades. I, ella va suposar, hi havia ràbia també rere del moviment de la seva espasa. El cap de l'Observador de les Estrelles va rebotar cap avall per les grans escales, i ella va aterrar suaument a terra mentre s'aturava rere d'ella. Ella ja estava corrent de nou. En Dal no havia de saber que l'últim Observador de les Estrelles era mort, però ell assumiria que estava pel seu compte ara.

Ell, i la germana a la qual havia disparat i deixat per morta.

-Dal! -va cridar la Lanoree, sorprenent-se fins i tot a si mateixa. Es va aturar, llavors va somriure. Se sentia bé cridant el seu nom. I no perquè era el seu germà i ella encara tenia alguna esperança per ell perquè, per fi, no la tenia. No hi havia més esperança. Ella va gaudir de cridar el seu nom perquè en la seva veu podia escoltar la ràbia i el disgust que estava sentint. Tanta gent hi havia assassinat per alimentar la seva fantasia. Fins i tot a la seva germana.

Si els seus pares haguessin aparegut de sobte, ell també els hauria assassinat.

-Dal! Vaig a aturar-te, ara. Sense súpliques! No hi haurà més oportunitats! Només tu i jo, i l'última vegada que vam estar aquí vas vessar la teva pròpia sang. -La seva veu feia ressò al lluny, omplint les enormes habitacions i grans túnels que mai havien d'haver escoltat aquest llenguatge abans. Ella es va meravellar per la llengua Gree i el que aquests llocs havien vist i escoltat fa tant de temps. Ella va sentir el poder pesat, dens que omplia el lloc, i no li va importar. Estava cansada i furiosa. El seu equilibri era inestable, però ella va deixar que la ira li dirigís. Aguditzava els seus sentits.

Més profund, i el seu bastó brillant lluitava més fortament contra la foscor que mai abans. Potser com més avall anava, més pesada era la foscor.

I llavors en Dal hi era, dret en una habitació que una vegada havia d'haver estat un lloc de bany. Ell havia llançat diversos bastons brillants en un cercle irregular al seu voltant, i descansant als seus peus hi havia el dispositiu. Ell va haver d'haver carregat amb ell pel seu compte, i la Lanoree estava sorpresa que alguna cosa tan poderosa no fos més pesada.

-Crec que és prou lluny -va dir en Dal.

-No em detindré ara -va dir la Lanoree. Ella es va alentir, però es va mantenir caminant cap a ell.

-No em refereixo a tu. Em refereixo a això. Aquí. És prou lluny.

-Aquí? -Ella va mirar al voltant-. Però on és la...?

En Dal es va ajupir per tocar el dispositiu.

-No ho facis! -Ella va treure una pistola i la va apuntar al capdavant d'en Dal, cobrint la seva espasa. I ella sabia sens dubte que no li costaria res, ara, prémer el gallet.

-No és una arma molt agraciada per a un Je'daii.

-Tu em vas robar la meva espasa.

-Sembla com que tens una altra, i no tems tacar-la de sang.

-Aquesta no és especial.

-Ei. Cert. Sí, vaig llançar aquella altra a l'espai profund. -Ell encara estava mig ajupit, dits desplegats, i ella mirava la seva altra mà.

Hauria de disparar-li ara mateix.

-Vine amb mi -va dir en Dal.

-Tu em vas disparar.

-I tot i així ets aquí. La meva dura germana.

La Força em va salvar. Irònic, no creus? Et burles molt d'ella, i tot i així serà la teva perdició.

-Sembla que una pistola serà la meva perdició.

Van romandre així durant una estona. La Lanoree no es va relaxar ni per un moment... el seu dit en el gallet, els seus ulls en Dal, els seus sentits de la Força oscil·lant i tot i així mai del tot alerta. La tempesta estava abatent, però la Força a Tython estava encara revolta.

-Ets un home dolent, Dal.

-Estic lluitant pel que crec!

-Això no vol dir que no siguis malvat.

-No em detindré -va dir ell-. No abandonaré això, Lanoree. No després de tant. No pots sentir-ho? No ho pots percebre? No tens ni idea...

-No m'importa -va dir ella.

En Dal la va mirar, el Dal més vell, més boig que ella encara no coneixia.

-Pots tan sols imaginar-ho? -va preguntar lleument-. Ni tan sols tens curiositat pel que pugui haver allà fora?

Ella no va contestar.

-D'on vam venir -va dir ell-. Els nostres orígens. Els nostres llocs de naixement. Llocs als quals pertanyem però dels que ens van allunyar. La nostra herència en les estrelles, Lanoree. Ni tan sols una petita part de tu s'ho pregunta?

-Sí -va dir la Lanoree després d'una breu pausa. -Però no arriscant tot el que conec i estimo.

-Llavors dispara'm. -Ell va arribar encara més a baix.

El dit de la Lanoree es va estrènyer contra el gallet. I es va afluixar de nou. En el seu lloc, ella va tancar els ulls i va córrer el risc de la seva vida.

Va empènyer un record d'ells junts. Empès amb tot el seu poder. La Força va sortir d'ella amb un clap! i per una estona ella estava realment viva en el record conforme es formava en la ment d'en Dal tan real com ho era en aquest lloc de bany subterrani antic dels Gree.

Caminaven junts rere del riu de nou en el Temple Bodhi, joves, gairebé sense preocupacions, veient els ocells teixidors niar en els nius i les aigües del riu portant munts d'herba com si fossin petites illes. La jove Lanoree riu gaudint i veu al Dal fer el mateix. Els seus ulls estan oberts amb sorpresa. Durant aquest moment ell està aquí amb ella... i la Lanoree veu els ulls del seu germà obrir-se com plats i humitejar-se on ell estava encorbat sobre el dispositiu, i ella va pensar, Ara!

Ella va empènyer de nou, però això no eren simplement records. Ella va reunir cada imatge ardent, flamejant, menyspreable que havia testificat els últims dies -les explosions i morts sobre l'Estació Boscverd, les profunditats de les mines a Tacasolar, aquells que havien mort sota la seva espasa, la conflagració violenta en els cels de Tython- i els va fer caure sobre en Dal. La seva ment es va retorçar i per un instant el seu rostre era el d'un nen, que semblava paralitzat i enfadat pel seu engany.

Llavors el seu germà va començar a cridar.

Ell es va quedar bocabadat, plorant per la misèria, el dolor, el sofriment que ella havia empès cap a ell. La Lanoree el va empènyer amb la Força cap enrere. Ell va trontollar, llavors va ensopegar amb els seus peus i va caure.

Ella es va moure rere del dispositiu, pistola agafada en una mà. L'he aturat! va pensar ella, i un gran pes es va esvair de les profunditats del seu pit. Ella va pressionar la seva mà aquí i va sentir la calor de la seva ferida curada.

El crit d'en Dal va disminuir. Ell es va aixecar, agitant el seu cap, fregant-se la cara, i fent córrer els dits pel seu pèl. La seva respiració continuava forçada, cada inhalació li feia tremolar.

Derrotat, ella esperava que ell corregués. I ella li hauria deixat. S'hauria perdut a si mateix allà baix i moriria, o potser hauria arribat més lluny que Osamael Or i desaparegut a la Ciutat Antiga per sempre. Però ell no va córrer. I quan va mirar amunt va veure una expressió completament diferent a la cara.

Ràbia.

-Surt del meu cap! -va rugir ell, i ell va anar cap a ella.

La Lanoree aixecà la pistola, però en Dal, d'alguna manera, va ser més ràpid. La seva mà va fer una espurna, ella va veure alguna cosa tallant l'aire entre ells, i llavors un dolor fred li va sorgir a la mà. Ella va deixar anar la pistola i es va quedar atordida, mirant la fulla fina de metall encallada en el seu palmell i partint el taló de la seva mà en dos.

Llavors en Dal estava sobre ella, i cada segon d'atenció que va prestar a Stav Kesh va entrar en joc.

Sorpresa, la Lanoree va fallar en repel·lir els primers cops de puny i puntades de peu. Les habilitats d'en Dal sempre havien estat en el combat, i ella repel·lia els cops que ell feia ploure sobre ella. Ella va mantenir la seva mà ferida al seu costat però ell va anar a buscar-la, un cop de peu aconseguint l'espasa i fent-la lliscar més profund, un cop de puny pressionant la mà cap enrere contra el seu maluc i enganxant la punta de l'espasa a la seva roba. La Lanoree cridà de dolor. En Dal va somriure.

Ell va anar cap a ella de nou, però aquesta vegada ella s'havia recuperat prou per estar preparada.

Mentre en Dal lluitava amb qualsevol talent d'art marcial i tota la força que tenia, el mateix feia la Lanoree amb el seu entrenament. Els seus anys com a Ranger. La seva proximitat a la Força. Tot el que en Dal odiava, i ella ho va usar contra ell.

Un cop de puny va agafar la Lanoree per l'espatlla i ella va empènyer amb la mà sana, donant-li un cop de puny de Força al llarg de la caverna. Ell va colpejar una columna i va lliscar cap avall, lluitant per posar-se dret de nou. La Lanoree va aixecar la pistola i no va vacil·lar a prémer el gallet.

No va passar res. La pistola es va haver d'haver danyat en caure.

En Dal es va ajupir, va agafar una pedra, i la va tirar.

La Lanoree la va reflectir amb la Força i es va convertir en pols.

En Dal va treure dos ganivets curts del seu cinturó i va atacar un cop més. La Lanoree va tirar la pistola inservible i va treure la seva espasa, bloquejant les seves estocades de ganivet. Ella mantenia l'espasa amb una mà, però fins i tot llavors ella sabia que tenia el millor d'ell. Gairebé va sentir llàstima.

Llavors ell va llançar un ganivet a la seva cara, i mentre ella l'empenyia amb la Força a un costat, ell va saltar cap al dispositiu.

La Lanoree no tenia temps per pensar, i si ella el tingués hauria fet el mateix. Ella va balancejar l'espasa en un arc alt, sobre el seu cap, cap avall on Dal es trobaria amb el dispositiu.

Ella va tancar els ulls en l'últim moment i va sentir la sensació malaltissament familiar de l'espasa tallant la carn.

Alguna cosa es va moure i va colpejar el sòl, i la Lanoree havia de mirar.

El braç dret d'en Dal estava tallat al costat del dispositiu, els dits encara desplegats. La fulla estava enterrada profundament en un costat del seu cap. Ell es va desplomar, movent-se lleugerament, parpelles parpellejant. Ell va mirar-la, el seu cos semblava relaxar-se, i per primera vegada des de la seva infància ella va veure veritablement al Dal que havia estat una vegada. Però ell ja no es coneixia a si mateix.

Els ulls d'en Dal es van inundar de vermell, la sang corria des de les orelles i nas, i llavors es va quedar en calma.

La inactivitat i la calma sobtada va venir com un xoc, i la Lanoree va deixar sortir un plor pesat, sorprès d'alleujament i pena. Ella el va sondejar suaument, esperant sentir ràbia i odi, la seva ràbia familiar perquè ella el toqués amb la Força, i la seva determinació per completar el que havia començat.

Però ja no hi havia més Dal. El seu germà se n'havia anat, i tot el que quedava era aquest trist cos, trencat.

Ella li va donar l'esquena mentre s'assegurava que el dispositiu estava estable. Ella va pensar que si. Ella també va pensar que l'estrany poder que havia percebut allà baix feia nou anys existia ara com alguna cosa, com un alè contingut, ajustant-se al potencial destructiu del dispositiu. La foscor del seu cor era horrible. Però ella no era la indicada per enfrontar-s'hi.

Havia deixat l'espasa amb Dal. No era la seva veritable espasa. I no tenia cap desig de netejar la sang del seu germà de la seva fulla.

Aviat, portaria el dispositiu de tornada a la superfície i cap al Pacificador, i si en Tre encara vivia faria el que pogués per ell. Pobre Tre, valent. Ella els transportaria a tots dos fins a Anil Kesh, el Temple de la Ciència. Je'daii amb més talent que ella l'examinarien i farien segur el dispositiu, i millors sanadors li donarien a Tre la seva atenció total. Ella els ho demanaria. Insistiria.

Després d'això, es trobaria amb els mestres Je'daii que li havien enviat en aquesta missió. Els hi explicaria tot el que havia passat, i demanaria permís per recuperar el cos d'en Dal de manera que pogués portar-lo a casa. Havia decidit que li explicaria tot als seus pares.

Després de tot això, hi havia un viatge més per fer, i algunes preguntes finals que fer.

El Mestre del Temple Lha-Mi concediria el que sigui que preguntés, perquè ella ha pogut prevenir un cataclisme.

El que ella no comptaria als Mestres Je'daii, mai, era quant de temps es va asseure aquí al costat del cos del seu germà refredant-se, mirant al panell d'activació del dispositiu.

Preguntant-se.

Només preguntant-se.

 Següent