Al buit (VII)

Anterior

CAPÍTOL SET

SANS I ESTALVIS

Tython és bonic i poderós, enigmàtic i perillós, ple de misteris i obert a aquells que se sentin còmodes amb la Força. Ha estat aquí molt, molt abans que nosaltres, i aquests misteris han persistit sense ulls per veure'ls, sense ments per contemplar-los. I és per això que tinc por de Tython. Ho significa tot per a nosaltres, i tot i així no som res per a ell. Simplement estem de pas.

-Reclús Je'daii Ni'lander, 10.648 TYA

Estava clarejant mentre planejaven sobre un oceà tempestuós cap a la Península de Khar. I si Rhol Yan era impressionant, Khar era imponent.

La pròpia península tenia uns noranta quilòmetres de llarg i un quilòmetre i mig d'ample, sortint d'una illa molt més gran que es perdia de vista a l'horitzó. Set torres arribaven ben amunt amb les seves puntes, increïblement altes, gràcils, boniques. Els seus nivells superiors captaven la llum del sol, i conforme el Pacificador s'acostava, la Lanoree i en Tre podien veure la influència de la llum escorrent-se de l'exterior de les torres. Darrere d'elles hi havia altres innombrables estructures, empetitides per les torres de més-d'-un-quilòmetre-d'-alt però tot i així impressionants en el seu propi dret. Gairebé cada construcció era de color ivori, les úniques excepcions eren diversos edificis amb el sostre pla que semblaven servir com a jardins i parcs. Aquests donaven esquitxades d'un verd exòtic a través de l'uniforme to de Khar.

La península semblava una joia enfilada al mar. Però la Lanoree no tenia temps d'estar impressionada.

-Què és això? -va preguntar en Tre. Estava dempeus darrere del seu seient de la cabina de comandaments, inclinat sobre la seva esquena i molestant cada vegada que ell es movia. Ella estava massa concentrada per renyar-lo. Ell encara no havia tingut l'audàcia de seure al seient de vol auxiliar darrere d'ella, i per això ella estava encantada.

-Reforços legals de Khar -va dir ella. Ella ja havia vist les quatre naus petites, brillants, sortint davant d'ells i estava preparant-se per fer-los el salt.

-Ells no discutiran amb un Pacificador.

-Probablement no. Però no he respost al control de vol. Fins on ells saben, estic volant a cegues. Aguanta. -La Lanoree es va concentrar i prémer un botó.

L'acceleració pressionà la seva esquena contra el seient, robant-li l'alè, atrapant els seus pulmons, comprimint el seu estómac i pit, i tot i així ella encara va deixar anar una rialleta ofegada quan va escoltar que en Tre començava a plorar i el so d'ell bolcant-se cap a l'àrea d'estar. Ell va panteixar, i l'Ironholgs va fer repicadissa, i la Lanoree sabia que el droide l'havia agafat. Probablement per prevenir que danyés res a la nau. Ella va riure de nou.

Les quatre naus de Khar van passar amb una fogonada i van desaparèixer de la vista. La Lanoree comprovà les seves posicions a la pantalla de l'escàner i es va assegurar que no estaven girant per disparar al Pacificador. Llavors ella va girar cap a baix i agudament cap a l'eixample urbanitzat de la Península de Khar.

Ella va sacsejar la nau a esquerra i dreta, passant al voltant d'edificis, esquivant naus i vaixells més petits mudant-se aquí i allà, i mentrestant mirant al desplegament del mapa en una pantalla petita a la seva dreta. Mostrava els plànols d'aquell quadrant, i en la vora de la pantalla una llum verda parpellejava. Si l'ordinador de la seva nau tenia raó, era la localització del temple Dai Bendu sense utilitzar de la Kara, llar dels Observadors de les Estrelles.

-Podies haver-m'ho advertit -va dir en Tre.

-Ho vaig fer.

-Però no em vas donar temps a...

-Aguanta. -La Lanoree girà la nau a la dreta, virant estretament al voltant de l'àmplia base d'una de les set torres massives. Va omplir el seu camp de visió, i una sèrie d'obertures just per sobre del nivell del sòl proveïen de badies d'aparcament per speeders de terra. Ells anaven en eixam dins i fora com insectes d'un niu.

En Tre es va aixecar de nou i llavors va saltar al seient de vol auxiliar darrere d'ella. Ella el va mirar. Ell li va tornar la mirada.

-Ho vas fer a propòsit -va dir ell.

-No tenim temps a perdre amb permisos d'aterratge.

-Ets una Je'daii. El tens alguna vegada?

-Quan cal. No m'agrada que t'assentis aquí.

-Llavors fas el que vols, i agites als nadius?

-Nadius? -La Lanoree els va moure bruscament al voltant d'una gran Caçadora de Núvols que havia anat a la deriva cap avall, amb cura de no acostar-se massa-. Això és humiliant. Així és com creus que pensem sobre tots els altres?

-No és així?

-No -va dir ella. Però va arrufar les celles. Ella havia experimentat l'antagonisme dels habitants de mons que no fossin Tython, i ella normalment ho atribuïa a opinions que sobraven i aliances de les Guerres de la Dèspota. Però potser ella s'ha estat enganyant a si mateixa i escollint una raó clara i simple perquè a algú li disgustessin els Je'daii. Potser realment era més profund i complex que això-. Nosaltres només ho fem sempre el millor que podem per a tothom.

-Us immisciu. Us serviu només a vosaltres mateixos i a la vostra Força. Em llances per la teva nau en lloc de dir-me el que estàs fent. -Ell va apuntar des de la finestra a la bellesa i complexitat de Khar-. Tu aterraràs i te n'aniràs de nou, sense permís i sense dir-li a ningú per què, i hi haurà una altra raó perquè tots desconfiïn.

Això va pertorbar la Lanoree. Però només una mica. Ella estava en una missió per evitar una possible catàstrofe a escala del sistema, i ho sabés tothom en el sistema o no no li treia importància.

-Tu negocies amb nosaltres -va dir ella-. Amb la Mestra Dam-Powl.

-Creus que tinc elecció? -va preguntar en Tre.

-Sí -va dir la Lanoree-. Moltes.

-Sóc un home de negocis -va dir ell-. Suposo... que sóc tan mercenari com els Je'daii en aconseguir els meus objectius.

-Tu ets un criminal -va dir la Lanoree-. I no t'advertia sobre aquest gir perquè necessitava riure.

-La complexitat d'un Je'daii -va dir en Tre, i ella no podia ajudar somrient al seu to lleu. Ell la va molestar. Però hi havia alguna cosa eminentment agradable sobre Tre.

- Així i tot no et vull en aquest seient -va dir ella.

Ell va mirar cap a ella però no va contestar.

Un repic del tauler de control: alerta de proximitat.

-Si us plau aguanta, Tre -va dir ella emfàticament. Llavors va posar la nau en caiguda. Ells es van desviar per un dels amplis edificis, amb jardins a la part alta, esquivant entre els peus baixos i fornits que sostenien la sorprenent estructura allà dalt, i llavors ella va girar agudament a la dreta i ràpidament va pujar de nou.

-El Temple està a un quilòmetre per endavant. -Ella va comprovar al mapa, on el temple Dai Bendu estava marcat en un verd difús.

-Realment vas a aterrar a la teulada?

-No. He canviat d'opinió. Massa exposats.

-Bé!

-Vaig a portar-nos a la porta principal.

En Tre ni tan sols va contestar, però amb el seu silenci estupefacte hi havia prou. Ell va agafar els cinturons de seguretat del seient i els va assegurar sobre el seu pit i malucs.

La Lanoree sabia que aquesta era una maniobra arriscada, enganyosa, però necessitaven temps. Estarien massa visibles a la teulada del temple; i correcta o incorrecta ella ja havia pres la decisió que no hi havia temps per gestionar això a través dels canals diplomàtics. En Dal i els Observadors de les Estrelles sabien que ella era allà, i fossin quins fossin els seus plans, ells estarien accelerant-los. Havia de ser creativa.

L'edifici era baix, gran, rectangular, amb agulles en quatre cantonades i una teulada a dues aigües abrupte. Mentre la Lanoree baixava el Pacificador cap a l'ampli pati davant del temple ella va sondejar dins a la recerca d'en Dal. No tenia ni idea de si seria capaç o no de percebre'l, però havia d'intentar-ho. Estava nerviosa. Temorosa quina confrontació portaria.

Un altre repic d'advertència de la nau la va portar de tornada, i es va adonar que la seva concentració havia estat difusa. Ella gairebé els porta volant contra el terra.

La gent es dispersava lluny de la nau, deixant anar les seves pertinences, corrent per cobrir-se mentre les seves maquinàries poderoses trepitjaven amb violentes tempestes de pols. Bancs volaven a través del pati. Arbres es torçaven i perdien les seves fulles. La Lanoree va fer surar el Pacificador sobre el front del temple fins que va veure les portes principals de fusta. Prou àmplies. Estaven tancades. Però la nau era dura.

Ella les va empènyer endavant i va aixafar les portes cap a un costat amb el morro del Pacificador, emportant-se un tros de maçoneria amb ells. Llavors va assentar la nau, el morro dins del temple, el cos de la nau al pati. Difícilment inadvertits, però ella no planejava ser-hi molt de temps.

-Ironholgs, mantingues la maquinària carregada. Hauríem d'anar-nos-en aviat. Tre? vens?

Ell va mirar cap a ella, els lekku formant una sèrie de paraules que haurien fet ruboritzar a la seva mare. La Lanoree va somriure.

En Dal no hi era. Ningú ho estava. Però fins feia molt poc, havien estat.

L'interior del temple era una gran habitació central amb moltes habitacions més petites al voltant de les seves vores. L'habitació principal arribava fins a dalt, els murs i el sostre estaven extravagantment decorats amb frescos relatant els contes i la història religiosa Dai Bendu, altes finestres permetent entrar la il·luminació multicolor a través de símbols de vidre tintat. El morro del Pacificador estava genial i maco, el casc clapejat de colors, les antigues portes de fusta del temple aixafades a terra al voltant d'ella.

Va ser en algunes de les habitacions petites que van trobar evidències que havien morat allà recentment.

Els sacs de dormir estaven escampats per terra. El menjar estava a mig menjar en diverses taules llargues, freda però no quallada. Les espelmes encara cremaven en algunes de les habitacions interiors sense finestres. Aquí i allà reposaven les restes d'equip aixafat precipitadament.

I en una petita habitació, la Lanoree va trobar una cosa d'en Dal.

-Comprova les altres habitacions -va dir ella.

-S'han anat -va dir en Tre-. La Kara ha d'haver-los advertit.

-Per què dir-nos on són i després avisar-los? Comprova les altres habitacions. Necessito saber on estan anant. -En Tre va percebre alguna cosa en la veu de la Lanoree perquè no li ho va discutir, no va contestar amb una altra ocurrència. Se'n va anar, i ella va escoltar les seves petjades fent ressò a través de l'habitació del temple.

Era la més petita de les coses. Al Dal sempre li havia encantat la fruita, i els mepples eren la seva favorita, la polpa dolça, agra complementada amb l'espurna picant de moltes llavors petites. Ell sempre els mastegava baixant fins al cor del pinyó, i llavors quan acabava amb les petites fruites, posava els pinyons punta amb punta fins que formava un cercle. De vegades només hi havia cinc o sis fent la forma, de vegades quinze o més.

Hi havia nou ara a terra, i el cercle estava incomplet. Si hagués deixat això com un senyal per a la Lanoree amb seguretat hauria acabat el cercle. Però l'últim cor havia estat llançat a un costat, com si se n'hagués anat del temple apurat.

La Lanoree mirà el gairebé cercle i va desitjar que els finals s'haguessin trobat. Almenys llavors en Dal estaria acceptant la seva persecució i atraient-la, amb certa rivalitat fraternal latent.

-No així -va murmurar ella-. No desesperat. -Ella va tocar un dels pinyons suaument, llavors es va inquietar a la petita habitació. Era un desastre. La roba romania escampada per terra, els plats estaven tacats amb restes seques de menjar vell. A la paret de pedra una xarxa d'agulles de metall mostraven on alguna cosa havia estat desplegada. Plànols? Mapes? No hi havia manera de saber-ho.

Ella va agafar una jaqueta, la va pressionar contra la seva cara, va inhalar. Però no hi havia res aquí que reconegués.

Havia de saber on estava anant, quanta informació -si n'hi havia- tenia ell sobre aquests plans antics, com de lluny estava el dispositiu. Potser fins i tot amb els plànols seria impossible replicar la tecnologia Gree al detall requerit. Però hi ha poc aquí per indicar res en una direcció o en una altra, i la Lanoree sent una rubor de desesperació. Havia estat tan a prop, i tot i així en Dal havia d'estar dirigint-se a algun lloc.

Mirant per la petita habitació un cop més, va intentar recordar els últims bons temps que ella i el seu germà havien passat junts. Els seus pensaments divagaven en aquesta direcció sovint, normalment quan en Dal es va immiscir inesperadament en la seva ment. Sabia que va ser molt abans del seu viatge a través de Tython. Potser tan enrere com quan eren nens, més joves i més innocents a la veritat de les coses.

Però fins i tot llavors ell era diferent.

-Hauria d'haver-te escoltat -va murmurar la Lanoree. Ella sempre havia sentit culpa per la seva mort, perquè creia que era el seu delit en la Força, i la seva determinació a empènyer-lo cap a ell, el que definitivament el va allunyar. Ara aquesta mateixa culpa la tocava de nou, però era sobre quelcom pitjor que la mort.

Ella havia d'haver-li fet el que fos, en allò que s'havia convertit.

-Alguna cosa? -va cridar ella. Va deixar aquella habitació ràpidament, fument una puntada de peu als pinyons de mepple-. Tre? Alguna cosa? -Entrant a l'habitació principal, va mirar al morro del Pacificador bloquejant l'entrada destrossada a l'altre costat. La maquinària de l'embarcació vibrava amb potència.

En Tre va aparèixer d'una entrada al temple i va córrer cap a ella. Portava alguna cosa. Semblava pàl·lid.

-Hem de marxar.

-Se'n van ràpid, però no abans de deixar un temporitzador.

Els sentits de la Lanoree es van aguditzar, les seves venes inundades d'energia.

-Quant?

-Instants.

Ells van anar cap a la nau, van pujar la rampa, i fins i tot mentre la Lanoree saltava al seient de vol, la finestra es va encendre amb una increïble llum brillant.

-Rampa! -va cridar, però Ironholgs ja l'estava tancant. Una onada de foc va rugir a través del temple i va embolicar la nau. L'explosió va colpejar, increïblement fort dins de la nau, el casc agitant-se i tot a fora esborronant-se conforme les parets se sacsejaven i part de la teulada aixecava l'enorme edifici.

En Tre cridà, la seva veu amb prou feines se sentia.

Momentàniament encegats pel centelleig de foc la Lanoree els portà al capdamunt. Impactes sonaven al llarg del casc conforme l'edifici començava a col·lapsar-se. La palanca de vol tremolava a la mà i ella es va acomodar de nou, tractant de recordar la disposició del pati. Si ella feia marxa enrere i entrava en un altre edifici estarien en els mateixos problemes.

Una altra explosió va colpejar contra ells i la Lanoree va estrènyer ajuntant els seus llavis, agafant la palanca amb les dues mans. El temps per a tenir cura s'havia acabat. Ella va aixecar i va girar, els ulls escanejant el panell d'instruments. Les alertes de proximitat sonaven i un mur de maçoneria en flames s'aixafà contra la finestra, pedres antigues cremant per tot arreu. Llavors es van allunyar, la visió aclarint-se, i la nau gairebé semblava alleugerir-se d'alleujament conforme s'elevaven del pati.

Reclinant-los lleugerament per descarregar qualsevol detritus que quedés al casc, ella va mirar a baix a temps de veure el temple implosionar... teulada col·lapsant-se, agulles tombant-se cap a dins i afegint-se als inflats núvols de pols i flames que rugien amunt i fora.

-Això va estar a prop! -va dir en Tre des de l'altre seient. Ell estava subjectant-se als reposabraços, els seus lekku pàl·lids i agitats.

-La noia vella pot aguantar més que això.

-Em refereixo a nosaltres!

Comprovant l'escàner per als reforços legals, sabent que estarien aquí aviat, la Lanoree mirà una vegada més a les ruïnes cremant de l'antic temple Dai Bendu.

-Crec que la Kara estarà molesta.

-Crec que potser sabia exactament el que anava a passar.

La Lanoree no va contestar, però no podia ajudar estant d'acord amb la valoració d'en Tre. Havia estat tant de temps dirigida aquí i allà, guiada per paraules de gent que no coneixia o confiava. La Kara es mereixia una altra visita.

Però encara no.

-Què has trobat? -va preguntar ella.

-El que quedava d'una unitat de comunicacions -va dir en Tre-. Ells van aixafar les coses bastant fortament, però crec que una de les cèl·lules de memòria està sencera en aquesta.

-Dóna-li al droide. -Li va oferir a Tre un mig somriure-. No et preocupis, no ha estat per a res a prop.

-Comparat amb les coses que tu has fet, potser. Però jo valoro la meva pell. No faig «A prop». Ni tan sols faig «pròxims». Jo faig «sans i estalvis».

-Llavors per què accedeixes a ajudar a un Ranger?

-No tenia elecció.

-Sempre hi ha una elecció -va dir la Lanoree. I ella va pensar en Dal de nou, les eleccions que ell havia pres, i com potser ella havia forçat alguna d'elles en ell.

Ella els va portar a munt, traçant un arc des de la Península de Khar i tornant sobre l'oceà, on no hi havia molt trànsit. En Tre la va deixar sola, i la Lanoree va passar un temps avaluant les condicions de la nau i comprovant els danys. No hi havia res significant. Desviant-se amunt fins que estaven donant-li un cop d'ull al límit de l'espai, ella va deixar que la nau volés sola i va tornar a veure què havia trobat Ironholgs.

En Tre estava assegut al catre, i el droide encara estava treballant. La unitat de comunicacions estava més aixafada del que en Tre creia, i l'Ironholgs xiulava que portaria un temps extreure qualsevol informació que quedés en les cèl·lules de memòria.

La Lanoree es va adonar per primera vegada com d'estret se sentia el Pacificador. Estava dissenyat per portar dos pilots i quatre passatgers amb facilitat, però havia estat la seva llar per tant de temps, i d'ella sola. No estava acostumada a compartir aquest espai amb ningú ni res que no fos l'Ironholgs. I ella podia apagar-lo.

-Bé, això és acollidor -va dir en Tre, com si estigués llegint els seus pensaments.

-L'excusat està per aquí -va dir ella, assenyalant a una de les tres escotilles que sortien de la part posterior del compartiment principal. La porta central dóna a la sala de maquinària i la unitat de càrrega del canó làser. Tu queda't fora d'allà. La tercera porta dóna a la sala d'estar auxiliar, però és el meu magatzem. Menjar, aigua, beines de càrrega de làser de recanvi. Suposo que seràs capaç de netejar l'espai suficient per dormir-hi.

-Estic bé aquí -va dir en Tre. Els seus lekku giraven lleument, en un moviment aleatori que enganyaven molt poc.

-Per ara -va dir la Lanoree-. Has de saber-ho, no m'agrada portar passatgers.

-Ei, jo no et vaig demanar venir.

Ella no podia discutir-ho. La Lanoree obrí un compartiment i va treure dues bossetes de beguda. Ella li va llançar una a Tre i li va rebotar a la seva espatlla. Ell la va agafar, la va examinar breument, llavors va estripar la cantonada i va beure. La va elevar en un brindis silenciós i va inclinar el cap donant les gràcies.

-Així que, com és la teva història? -va preguntar la Lanoree-. La Dam-Powl em va dir que eres perillós.

-No la creus? -va preguntar ell.

-Potser has estat dolent. Potser ets perillós per a alguns. Però no per a mi.

En Tre Sana va mirar les seves mans com si considerés el que havia fet en el passat. El seu somriure era contemplatiu.

-He fet coses que mai podré explicar -va dir ell-, a gent que mai voldries conèixer.

-No hi ha molt que pugui commocionar-me -va dir la Lanoree.

-No. Per descomptat que no. Tu ets una Ranger. -Alguna cosa de les seves defenses va caure llavors, ella va pensar que ell les va deixar caure, i ella va veure rere del twi'lek alguna cosa estranya, amb por a les altures, a l'home que hi havia a sota. I els seus ulls eren de gel, el seu cor un os dur, i ella de sobte va creure cada paraula del que la Dam-Powl li havia explicat.

-Excusat -va dir ell suaument-. Si em permets.

-No et perdis -va dir la Lanoree. Ella li va donar l'esquena i va encarar a l'àrea d'estar, i mentre escoltava l'escotilla de l'excusat obrir-se i tancar-se darrere d'ella, va respirar amb un alè silenciós. Dam-Powl, amb qui m'has carregat?

-Droide. Estigues ocupat.

L'Ironholgs va riure sobre l'abús de les seves eleccions, va fondre més cablejats, va fer més connexions. El compartiment feia olor d'electricitat, i la Lanoree canvià l'aire condicionat al màxim per netejar l'aire.

Es va asseure al seient de vol i va mirar els escàners a la recerca de problemes.

-Oh, genial -va dir en Tre-. Això és genial.

La Lanoree es va sacsejar d'una lleugera becaina, enfadada amb si mateixa per deixar-se portar. Això no és professional, va pensar. Això no és bo. Ella es va enfilar des de la cabina de comandaments i va anar on Tre estava mirant a Ironholgs.

El droide havia connectat una petita pantalla mòbil a la unitat de comunicacions destrossada, i ara diverses línies d'informació fragmentada brillaven suaument.

-Sans i estalvis? -Li va somriure la Lanoree.

La pantalla va mostrar disset comunicacions recents entre els Observadors de les Estrelles i un receptor sense nom a Nox.

Nox. El tercer planeta del sistema, també el més contaminat, ric en dipòsits de mineral, i ara llar per dotzenes de ciutats lliurades completament a la manufactura. Cinc segles abans, l'atmosfera s'havia tornat tan contaminada que les ciutats s'havien tancat en cúpules gegants, i irònicament, l'eixample més ric era ara el Cràter Keev, que manufacturava components de les cúpules i carregava un gran extra per mantenir-les sota revisió i manteniment. L'aire fora de les cúpules era àcid i verinós, i pesadament corrosiu per a qualsevol navili exposat a ell massa temps. Les escaramusses no eren desconegudes entre ciutats amb cúpules en competència. Durant la Guerra de la Dèspota, algunes s'havien aliat amb la Reina Dèspota Hadiya i algunes amb els Je'daii i unes quantes amb qui fos que pagués més. Moltes d'aquestes divisions encara es mantenien profundes.

La Lanoree ha estat en diversos llocs perillosos, però Nox bé pot ser el planeta més perillós del sistema.

-Bé, deixa'm caure abans que hi vagis -va dir en Tre.

-Segur. Obriré la porta.

En Tre mirà cap a ella.

-Ho dic de debò.

-I jo també. Ja ens tenen avantatge, i no hi ha forma de saber quin tipus de nau tenen. Si la Kara els ha fundat, apostaria a què tenen diners d'altres parts, també. No serà un vell vaixell de càrrega espacial el que els està portant a Nox. Si aterro a...

-Me'n vaig d'aquesta nau.

-Me'n vaig d'aquest planeta. -La Lanoree li va donar l'esquena i va lliscar al seient de vol-. Vine aquí i lliga't -va dir ella-. No hi ha temps per preocupar-se per les exquisideses.

El Pacificador es va estremir i va rugir mentre escapava de la gravetat de Kalimahr, i la gelada abraçada del fred, l'espai mort mai havia estat millor rebut.

El seu temps a Stav Kesh és el període més intens d'aprenentatge que la Lanoree mai ha experimentat, tant psicològicament com físicament. Ella i en Dal entrenen dur tot el dia -meditació, combat, moviments de la Força- i a les tardes preparen menjar, netegen les classes d'entrenament i habitacions, renten la roba, i aprenen com cuidar les armes. També baixen a les coves sota el temple, llocs escalfats per profunds llacs de magma, i aquí atenen les collites de fruites i verdures creixent en els vasts jardins hidropònics. Menjar, neteja, manteniment, aigua, roba... a ningú simplement li donen coses a Stav Kesh, i han de treballar junts per assegurar-se que el temple segueix en fluida marxa.

En Dal sembla trobar una mica d'acceptació en el seu entrenament. La Lanoree encara pot sentir l'agitació de la Força al seu voltant mentre ell lluita contra la seva influència, però la major part, el seu somriure infantil ha tornat.

Per un moment, ella comença a creure que ell està gairebé en pau.

Fins a l'esfera Darrow.

-L'esfera Darrow és la vostra propera gran prova -els diu la Mestra Kin'ae un matí. La Mestra zabrak ha pres el relleu del Mestre Tave diverses vegades ara, i a Lanoree li agrada molt. Baixa, prima, la seva pell tatuada tan fosca com el cafè de Bodhi, ha de ser la persona més mortífera que la Lanoree ha conegut mai. Tot i això amb aquest talent per al combat vénen unes maneres suaus i un equilibri subtil, evident en els seus suaus moviments i la seva expressió tranquil·la. La seva relació amb la força és tan natural com respirar.

La Mestra Kin'ade els ha portat amunt fins al cim d'Stav Kesh, prop del cim de la muntanya. Fa fins i tot més fred aquí que a qualsevol altra part, exposats als vents alts i amb una atmosfera escassa. Hi ha realment poc que grimpar, però el camí és llarg i energètic, i per quan arriben al petit altiplà al cim de la muntanya estan tots suant. Més acostumats ara a l'aire escàs d'aquestes altures, la Lanoree encara se sent delirant i sense rumb. El vent comença a congelar el seu suor. Les seves túniques fines d'entrenament són inefectives. Cap d'ells vol ser-hi.

Excepte la Mestra Kin'ade. Ella baixa la motxilla que ha estat carregant fins a terra i es gira de cara a tots ells.

-No hi ha temps per a les vistes -diu ella-. Aquí. Mireu. -Ella obre la motxilla i una cosa cau d'ella.

Però no toca el terra.

L'esfera brilla, brunzeix, resplendeix. S'adreça a tota velocitat passant el cap amb banyes de la Kin'ade i flota amunt, desviant-se a esquerra i dreta com si estigués mirant les vistes. És de la mida d'un cap humà... i llavors major encara... i llavors més petita de nou, com un puny, dura. Voleteja de lloc en lloc i planeja. És suau i brilla com un fluid, dur i espinat amb innombrables protuberàncies. Hi ha moltes contradiccions en l'esfera, és tan ambigua, que quan ataca, li pren a la Lanoree uns moments per esbrinar què està passant. Per llavors la seva cama està sagnant i el seu braç li fa mal, i els altres estudiants estan en el caos.

L'esfera Darrow ataca i llavors es retira, puja i cau, dispara dards de llum, i impacta contra la carn. Un moment sembla intentar matar-los a tots, al següent s'allunya, brillant amb una ombra blava gairebé serena com si contemplés les vistes.

Es torna cap a la Mestra Kin'ade, qui executa un moviment Alchaka i li fot un cop de peu a l'esfera a un costat.

-Concentreu-vos -diu la Kin'ade-. No entreu en pànic. No us atabaleu. Deixeu que la Força flueixi amb vosaltres, sentiu el moviment de l'esfera. Coneixeu les seves intencions.

La Lanoree ho va intentar. Calma la seva ment i respira llarg i profund, recordant tot el que el Mestre Tave els ha ensenyat. La Força en ella està perfectament en equilibri. Se sent un amb ella, ni mestra ni servent si no...

L'esfera Darrow escombra cap a darrere d'ella i li proporciona una descàrrega paralitzant a la seva cama. Ella gemega i es rebolca contra el terra, es fa un massatge al múscul espàsmic i s'enfadada amb si mateixa. Ella roman aquí per un temps mentre el dolor es dissipa, veient als altres estudiants caure davant l'esfera. La wookiee aconsegueix donar-li un cop amb un puny pesat. Però potser l'esfera li deixés fer, perquè ella plora mentre els pèls del seu braç es posen de punta i el seu puny brilla i espurneja.

-Suficient -diu la Mestra Kin'ade. Ella executa un gràcil gest amb la mà i l'esfera s'enfonsa fins a terra, esvaint-se fins que és gairebé transparent. La Lanoree té la impressió que encara és la seva pròpia ment, i que la Kin'ade simplement l'està controlant del tot.

-Què és aquesta cosa? -pregunta en Dal. Ell està ajupit sobre el petit altiplà per sobre de la resta d'ells, el nas sagnant, els punys en carn viva on ell ha estat intentant combatre l'esfera.

-Aquesta és l'esfera Darrow -diu la Mestra Kin'ade-. La vaig crear jo mateixa per ajudar els estudiants a entrenar aquí a Stav Kesh, i aquesta és l'única. Un estudiant meu de fa diversos anys la va anomenar la perdició dels Je'daii, i gairebé li vaig canviar el nom. M'agrada. -Ella va mirar amunt al cel, somrient-. I com tot el que té dos noms, l'esfera té les seves ambigüitats. -Ella inclina el cap on l'esfera va anar a descansar, i la Lanoree no se sorprèn de veure que s'ha anat.

-On és? -pregunta en Dal.

-Aquí -diu la Kin'ade-. O potser no. Confies massa en els teus sentits, Dalien Brock?

-Són tot el que tinc.

Un silenci carregat cau sobre l'altiplà amb brisa, fins i tot el vent sembla apagar-se amb les paraules d'en Dal.

-No -murmura la Kin'ade-. Són el més últim del que tens. I igualment tu també pots anar últim.

-Anar últim per a què?

La Mestra Kin'ade ignora al Dal i indica per gestos a la Lanoree que s'aproximi al seu lloc. La Lanoree camina cap a ella, i conforme s'aproxima, la Mestra comença a parlar silenciosament.

-Recorda, la Força no menteix, però si estàs fora de l'equilibri pots prendre mentides d'ella. Sent el flux. Confia en l'equilibri. -Ella furga a la motxilla i treu una bena, un clip nasal, taps per les orelles, i una màscara.

-Si porto tot això... -protesta la Lanoree, però la Mestra Kin'ade la talla.

-Llavors hauràs de confiar en la Força.

Prenent aire profundament, la Lanoree assenteix. Se les posa, i és com aïllar-se a si mateixa del món. La bena li proporciona perfecta foscor. Els taps de les orelles s'adapten a les seves orelles i tallen tot el so, deixant només el seu cor bategant. El clip nasal li roba totes les olors. Ella pot assaborir la neu en l'aire, però l'esfera...

Un impacte a la cama i ella plora, trontollant a l'esquerra. Ella no pot sentir les instruccions de la Mestra Kin'ade i s'adona de la seva intenció. La Lanoree tracta de centrar-se, respirant llarg i profund, sentint la Força en ella i sent part d'ella, equilibrada i anivellada. Ella desembeina la seva espasa i espera.

Una punxada a l'espatlla. Ella arronsa les espatlles per evitar-la.

Alguna cosa es mou passant la seva cara, a prop i ràpid.

Ella ho aconsegueix i percep a tot el món al seu voltant, i llavors...

Roda sobre la seva cama esquerra, agenollant-se i tirant en contra amb la seva espasa. Sent la connexió i l'impacte viatja pel seu braç. Ella roda cap endavant, llavors enrere per posar-se dreta, mantenint la seva mà esquerra a dalt amb els dits desplegats, llançant un puny de Força, percebent-lo colpejar a l'esfera Darrow. El seu cor està punxat, la respiració augmentant, i ella sent fluir la sang i la Força per les seves venes. És èxtasi.

L'esfera impacta contra la seva esquena i la colpeja tombant-la. La bena és retirada dels seus ulls, el clip i els taps llevats del seu nas i orelles. El que entra inunda els seus sentits, i el dolor la colpeja.

-No està malament -diu la Mestra Kin'ade-. Malgrat que vas deixar que l'orgull tragués el millor de tu. Mai assumeixis que el perill s'ha anat fins que ho sàpigues amb seguretat.

La Lanoree assenteix i s'asseu. Els altres estudiants estan mirant a la Mestra Je'daii i l'esfera surant a l'espatlla, prement, elevant-se. Tots menys en Dal. Ell està mirant la Lanoree, i ella no pot llegir bé l'expressió de la seva cara. Resignació? Determinació?

-Molt bé -diu la Mestra Kin'ade, agitant la mà per treure's la neu acumulada de les seves banyes vestigials-. Següent.

Tots ho intenten, i llavors està en Dal.

La Lanoree el veu amb la bena ajustada i els taps de les orelles i el clip nasal. Ell roman tranquil i pacient mentre la Mestra Kin'ade ho fa, i ella no pot percebre cap tensió o desencís en ell. Per a què, ell ha vist a cada Pelegrí patir l'abast a mercè de l'esfera Darrow, ell sembla calmat. Ella no el sondeja -això estaria malament, tractar de tocar la seva ment abans d'aquesta prova- però ell traspua confiança.

La Kin'ade dóna un parell de passos enrere i mira la Lanoree, i llavors diu:

-Comença.

En Dal s'ajup a esquerra i dreta es precipita cap al terra, inclina el cap com si escoltés. Però tot és un espectacle. L'esfera va a la deriva lentament i llavors li dóna una descàrrega en el seu turmell esquerre. Ell no la veu ni percep venir. El seu moviment és gairebé petulant, i la Lanoree pensa com sap l'esfera que en Dal ho està fingint tot.

Ell colpeja el terra. Roda. I ella li veu traient la pistola de la seva jaqueta.

-Dal! -exhala ella.

Ell comença a disparar. Els seus trets són salvatges i sense punteria, i la Lanoree i els altres es llancen a terra, escudant-se a ells mateixos amb la Força conforme les pedres s'estellen i fan erupció, caient neu crepitant fins a vaporitzar-se, algú crida. Ella sent la calor i el dolor sobre la seva mà i braç.

En Dal crida i deixa anar la pistola. La Lanoree pot veure la brillantor des d'on ha estat sobreescalfada, i llavors la Mestra Kin'ade gira la mà engarrada en direcció al Dal. Ell puja i immediatament és llançat enrere, rotant, esvaint-se de la vista a la brisa de flocs de neu. Per un moment ella creu que la Mestra ha portat al Dal massa lluny i que ell caurà en picat sobre el parapet, caient tres-cents metres per trobar la seva fi en un dels sostres de sota.

Llavors ell colpeja el terra amb un cop en sec pesat. Mentre ella arriba fins al Dal amb la seva ment la seva caiguda en la inconsciència es torna, per un moment, la seva pròpia.

Següent