Al buit (XII)

Anterior

CAPÍTOL DOTZE

AVENC

Ashla. Bogan. Són només llunes. El meu propi destí recau en alguna altra part... i té tanta gravetat.

-Dalien Brock, diaris, 10.661 TYA

La Lanoree es desperta d'un somni de la seva llar en el qual ella està somiant amb les estrelles, i en Dal està assegut darrere seu. Ell està banyat per la llum del foc, però la majoria de la seva cara està en ombres. Encara pot llegir-ho per la seva actitud i tranquil·litat... ell l'està mirant amb una fredor esfereïdora.

-Què? Passa...? -Però ella sap que no hi ha amenaces de l'exterior. Estan a un dia de distància d'Anil Kesh, acampats sobre un bosquet d'arbres de baies cor. Tots dos han menjat diverses baies, i l'estómac de la Lanoree està càlid i còmodament ple, la bondat de les baies tamborinant a través d'ella. Hi ha vida salvatge en aquests vessants que poden fer-los mal, aranyes àcides, i rumors d'una família de tygahs de flames que van creuar les Illes Lluna, però ella ho percebria si alguna d'elles s'acostés. Ho sabria.

-Jo sóc l'Avenc -diu en Dal. La seva veu és més baixa que abans, més profunda, com un ressò d'alguna part profunda.

-A què et refereixes? -Ella sembla com una petita nena espantada. Ella està espantada.

En Dal llisca, girant cap al foc de manera que la seva llum revela la seva cara. Encara és el seu germà però sembla més gran que abans. Més savi. Com si ella estigués veient un Dal que ja hagués completat el seu Gran Pelegrinatge.

-Tinc profunditats esperant a ser omplertes. Llocs que mai pots veure, ni anar, perquè ets una Je'daii, i les meves profunditats són meves. No dirigides per ningú més.

-La Força no em dirigeix, Dal.

Ell esbufega. Ella està fins i tot més espantada. Va anar a dormir sabent encara qui era el seu germà, però ara...?

-Què ha passat? -pregunta ella.

-Jo sóc l'Avenc. Tinc profunditats per explorar i omplir.

-Les profunditats impliquen misteri i plenitud. Però en tu només sento buit.

-La teva Força et diu això -diu ell, gairebé escopint les paraules-, i tu t'ho creus.

-No. Sé això pel meu amor per tu com a germà.

Pel més breu instant una mirada de penediment sembla cobrir la seva cara. Però potser és simplement una flama del foc exercint una ombra compassiva.

-El meu propi Gran Pelegrinatge acaba aviat -diu ell-. Després que hagi pres tot el que pugui de Tython, sagnant cada cosa que pugui ser útil, marxaré. No et fiquis en el meu camí.

A l'enfosquir del següent dia ells s'aproximen a Anil Kesh.

La Lanoree ha escoltat moltes històries sobre aquest lloc, però res pot preparar-la per a la realitat. El temple en si mateix és una increïble estructura, gràcil i malenconiós, enorme i tot i així insectil en forma i proporcions, una meravella d'enginyeria que sobrepassa qualsevol altra a Tython. El seu Tho Yor sura sobre ell, de vegades a prop, de vegades més allunyat. Es creu que sura amb la Força.

Sota el temple, l'Avenc. Un dels llocs més sorprenents de Tython, i també un dels més enigmàtics i perillosos, l'Avenc és un forat que sembla no tenir fons dins del qual les Tempestes de Força estan enrabiades i els misteris hi resideixen. Cap Je'daii ha anat mai prou profund per trobar el fons de l'Avenc... o si ho han fet, mai han tornat. Com més fort és un amb la Força, major és la influència nociva de l'Avenc... desorientació, mal, i de vegades mort. Molts ho han intentat. Alguns han mort, i alguns han anat tan profund que han tornat bojos, amb al·lucinacions. El suïcidi és comú entre aquells que ignoren totes les advertències i el seu propi bon judici per intentar-ho.

Un dels principals objectius d'Anil Kesh és sondejar les profunditats de l'Avenc, perquè és Tython -i la Força- en la seva major misteri. La Lanoree ha vist holos del Mestre del Temple Quan-Jang analitzant l'Avenc, i fins i tot a través d'ells ella pot percebre la seva sorpresa i fascinació. Els Je'daii, diu ell, trobaran el fons algun dia. És el que hi hagi d'haver aquí el que els posseeix per seguir intentant-ho.

Jo sóc l'Avenc, va dir en Dal. Dempeus prop d'Anil Kesh ara, la Lanoree espera que miri fixament aquesta estranya ferida a la terra, però sembla intacte i despreocupat. Al contrari que ell, ella pot sentir l'atracció de l'Avenc i el seu increïble poder primordial. La Força està agitada en ella. Se sent malalta.

Com controlar aquesta malaltia, ella sap, serà una de les seves primeres lliçons a Anil Kesh.

Aquest no és el destí final del seu Gran Pelegrinatge. Però la Lanoree no pot evitar tenir la sensació d'un final penjant sobre tots dos.

L'Estació Boscverd era una ciutat que mai dormia. El sol s'havia posat i la cúpula estava ara il·luminada per centenars de llums enormes suspeses sota les costelles de suport massives. Eren un pobre substitut del sol, però la Lanoree va suposar que aquesta era la seva nit. Els moviments estaven canviant, l'aire estava ple de les olors de la indústria i el menjar i aigües residuals, i ella i en Tre estaven de nou aproximant-se a la parada d'aigua importada d'en Maxhagan.

Ella el va veure des de la distància, tancant les persianes trencades sobre les seves taules i instruint a diversos ajudants sobre on emmagatzemar les ampolles que encara no s'havien venut. Ell es va acomiadar d'un parell de compradors tardans amb un somriure de disculpa, llavors va veure la Lanoree. El seu somriure romania, però ja no era suau.

La Lanoree no va trencar el seu pas, però se sentia còmoda amb la Força fluint a través d'ella. Els músculs tensos, la seva espasa trinava amb poder, i els seus sentits -sempre alertes es van compassar amb el perill. En Maxhagan era la seva concentració, però si ell li representava algun dany, llavors ell desitjaria aquesta concentració. Qualsevol atac vindria d'aquells al seu voltant.

-Tre Sana! -va cridar en Maxhagan-. Lanoree! Que bo veure-us a tots dos de nou! -En Tre mirà al voltant nerviós per veure si algú més havia escoltat el seu nom, i la Lanoree no va poder evitar somriure. Ella va imaginar quants enemics havia fet el twi'lek a través dels anys.

-Em sorprèn que hagis tancat la botiga -va dir la Lanoree.

-Només per una estona. La gent viatja a treballar ara, tenen el propòsit en el seu viatge. O altres van a casa, o a les tavernes, on l'aigua no és el seu principal assumpte. També... crec que la informació està al punt més sec en aquesta hora del dia.

-Espero que estiguis omplint i revenent les ampolles, també, eh? -va preguntar en Tre.

En Maxhagan semblava genuïnament ferit.

-Dubtes del meu producte?

En Tre no va contestar.

-Altres mercants d'aigua van i vénen. Ells omplen ampolles de fonts enverinades a les coves sota l'Estació Boscverd, fiquen un parell de pastilles purificants, les segellen, les venen com a pures. Cap d'ells dura molt. És per això que encara sóc aquí, venent puresa després de quatre anys. És pel que sempre tornen a mi.

-Tot el món compra la seva aigua de tu? -va preguntar la Lanoree.

-Tothom que importa -va dir en Maxhagan. La seva cara va caure abruptament-. Però ja n'hi ha prou de l'aigua. Seguiu-me. -Ell es va girar i es va obrir camí a través de les cortines a l'esquena de la seva parada, i la Lanoree i en Tre van haver enfilar-se sobre les taules per seguir-lo.

Ell els va liderar a través de la plaça ocupada cap a una porta en una cantonada. Al principi ella va pensar que els anava a portar a baix a una de les seves opulentes habitacions de nou, però llavors ella va escoltar els sons de festa i va olorar begudes vessades i menjar picant. Quan en Maxhagan entrà a la taverna, només uns pocs ulls inquisitius es van girar cap al seu camí. La majoria s'aturaven més en la Lanoree que en el venedor d'aigua, i ella va mantenir la caputxa de la seva túnica aixecada. Ella mai podria treure's la sensació que la seva herència Je'daii era fàcil de veure.

-A la cantonada, taula rodona -va dir en Maxhagan-. Us portaré begudes.

-No tenim set -va dir la Lanoree.

-Però jo si. -Ell es va obrir pas cap a la barra, i la Lanoree va escanejar la taverna. Estava plena de treballadors, els seus treballs de vegades aparents, altres vegades no. Tot tipus de gent, espècies, credos. Cap semblava estar armat. Ella va mirar a Tre, encantada que hagués ocultat bé la seva pistola.

En el moment en què ella va examinar el lloc de la cantonada per assegurar-se que semblava segur, en Maxhagan estava amb ells de nou. Ell havia de tenir als seus guardaespatlles. Però la Lanoree estava lleugerament pertorbada de manera que no podia trobar-los en la multitud.

-L'has trobat? -va preguntar ella.

-El teu germà? Sí. -Ell va agafar una enorme beguda en un got opac.

-On és ell? Encara a Nox?

-No -va dir en Maxhagan.

L'esperit de la Lanoree es va desplomar, però va mantenir els seus ulls en Maxhagan. En el seu interior estava rient. Jugant amb ella.

-Ell no està a Nox. Està a part d'ell. En un lloc que en termes diplomàtics no està aquí del tot.

-Explica't -va dir ella.

-Ets jove per ser una Ranger, no? -Ell es va asseure al banc i es va relaxar, descansant les seves mans en el seu ampli estómac. Era el fet que ell fes el seu toc del somriure amb els seus ulls el que més molestava a la Lanoree.

-No particularment. I què té a veure la meva edat amb res?

-Els Je'daii joves normalment no saben tant com els Je'daii més vells. A ells no els expliquen tant. Els secrets tenen una manera de ser... llegats. Ho hauria de saber. Treballo amb secrets.

La Lanoree va beure, prenent l'oportunitat de mirar al voltant de la taverna fumejant, sorollosa. A ella no li agradava que en Maxhagan usés la paraula Je'daii tant, però ningú semblava estar escoltant. Els seus sentits de la Força estaven alerta, la ironia que els dos homes amb els que seia estaven escudats d'ella era òbvia.

-El teu germà està visitant un lloc que encara porta a terme encàrrecs per a la teva gent. S'anomena l'Olla Profunda. Està a la base de la torre central, en les seves arrels, les seves fundacions més antigues. Prou a prop de la superfície per beneficiar-se dels sistemes de suport de vida de l'Estació Boscverd i les infraestructures però prou profund per sobreviure quan els Je'daii ens van bombardejar durant la guerra. Prou bloquejada com per estar... en alguna altra part.

-Mai he sentit de... -La Lanoree començà.

-És clar que no. És un secret. Però no et preguntes per què la Estació Boscverd només va patir una ferida superficial? Les cúpules del voltant van ser reduïdes al no-res. La gent destrossada, picada o explotada. Però aquí... -Ell va alçar una mà com assenyalant a la cúpula fracturada, reparada ara, on un atac Je'daii va treure una petita porció de la ciutat.

-Així que, com arribo allà? Què fa en aquest lloc? -va preguntar, però ella ja ho sabia. En Dal tenia el dispositiu construint-se allà. Un sentiment d'urgència es va apoderar d'ella, i ella va calmar la seva agitació.

-Coses de tecnologia punta -va dir en Maxhagan-. Tecnologia molt elevada. Militar. De vegades més enllà d'això. Ciència realment avançada per la qual no puc ni tan sols molestar-me a intentar comprendre. -Ell es va passar una mà cap enrere sobre el seu cap sense pèl i passant-la per la seva orella, somrient suaument-. He fet servir el lloc per mi mateix, en una ocasió. Tinc un interès en ell, i encara més interès en aquells que la usarien.

-Ell està allà ara? -va preguntar la Lanoree-. Amb els seus Observadors de les Estrelles?

-Ell va aterrar fa dos dies, i la seva nau encara està a l'espaiport fora de la ciutat. Però no sé quanta gent va aterrar amb ell.

-Digues-nos com entrar en l'Olla Profunda -va dir la Lanoree.

-Estàs tan desesperada per parlar amb el teu germà, Lanoree? I, Tre... estàs tan disposat a ajudar?

-Sí, i sí -va dir en Tre, contestant en nom de tots dos.

En Maxhagan mirà a una banda, i per primera vegada la Lanoree va veure moviment per la taverna que va encendre els seus sentits. Dos homes humans, baixos però forts, i cap semblava prestar cap atenció a les seves begudes. Ells miraven cap a la taula on estaven asseguts, concentrats. Escoltant. El flaix del metall en les seves orelles.

La Lanoree es va inclinar sobre la taula, encantada de veure que en Maxhagan retrocedia.

-Tu saps qui i què sóc -va dir ella-. Pots burlar-te de la meva joventut, però tu ets un home gran que ha sobreviscut tots aquests anys fent el que fas. És per això que ets savi. Convides a la seguretat. Així que sabràs que no has de ficar-te amb un Je'daii Maxhagan. T'hem pagat per la teva informació, la qual rebem agraïts. Així que ara anem pel nostre compte.

El somriure d'en Maxhagan va romandre en els seus llavis però es va esvair dels seus ulls.

-M'estàs amenaçant?

-Sí.

Amb els tres paralitzats d'aquesta forma, la Lanoree va expandir els seus sentits al voltant de la taverna. Els dos homes, mirant a la taula. Un wookiee a la barra. Una zabrak just fora de la porta, una pistola de triple canó oculta a la motxilla però amb fàcil abast. Tres noghri petant-se a riure en una altra cantonada, espases lligades a les seves cames, urpes equipades amb sacs de verí artificials. Tota gent d'en Maxhagan, tots mirant-la.

Si les coses anaven malament, seria un bany de sang. I la Lanoree no tenia temps per matar.

-És divertit fer negocis amb tu -va dir en Maxhagan, somrient. Ell va empènyer un petit panell de memòria sobre la taula, mantenint el palmell de la seva mà amunt. La Lanoree va escombrar-la amb el teclat. I contra tots els seus instints, li va donar una encaixada de mans-. Bona sort.

-No confio en la sort -va dir la Lanoree. Ella va deixar la taverna sense mirar enrere. Percebent a Tre rere d'ella tot el camí. Els ulls els seguien cap a fora. Van passar a la zabrak que esperava fora, i la Lanoree la va saludar amb el cap.

-Podria haver-nos explicat més -va dir en Tre mentre caminaven de tornada per la plaça-. No esperaràs que hi hagi molt en aquest panell, no?

-Hi ha molt que no ens ha explicat -va dir la Lanoree-. Però el lloc serà fàcil de trobar. Confia en mi. -Conforme caminava, assegurant-se que no estaven sent seguits, va lliscar el panell a l'ordinador del seu canell i va accedir a l'ordinador principal del Pacificador. Ella li va ordenar llegir el panell, amb cura, i amb un protocol de protecció total en el cas que en Maxhagan hagi tractat de passar un paràsit, i buscar els plànols de construcció de l'Estació Boscverd-. Vinga. No hi ha temps a perdre.

Ella va imaginar que les cares dels seus pares estaven allà per dir-los que en Dal estava encara viu. I ella va recordar les seves expressions de la vegada que va anar a casa des que es va convertir en Ranger... com si també l'haguessin perdut a ella.

La Lanoree no podia exhalar una paraula d'això a la seva mare i pare fins que s'hagués acabat. I fins i tot llavors, ella només els hi explicaria si tot acabava bé.

Si havia de matar en Dal, aquest secret l'acompanyaria fins a la tomba.

La nau va localitzar els plànols de construcció més nous que va poder trobar del nucli central de l'Estació Boscverd i els va transmetre a la unitat de canell de la Lanoree. Mentre sonava la sirena de mitjanit al llarg de la cúpula, la Lanoree i en Tre van entrar en un magatzem abandonat del Districte Quatre. Allà hi eren a prop de la columna central, i, mirant amunt, la Lanoree podia veure les innombrables llums que pertanyien a aquells que hi vivien. Tants allà dalt s'aprofitaven dels que hi havia abaix, però aquest sempre era el cas. Les classes al comandament sempre se situen més alt.

En els plànols, la Lanoree podia veure que l'Estació Boscverd subterrània no era un lloc tranquil. Els fonaments de la ciutat nova es construïen a partir dels antics, fent caure els edificis del passat. Hi havia estructures artificials profundes sota terra, els seus usos no eren sempre obvis. Hi havia també rutes de transport, túnels massius excavats a la subestructura de la ciutat en els quals els més grans dels seus productes es transportaven a l'espaiport llestos per exportar. Juntament amb sistemes de suport vital, reserves d'aigua, plantes de tractament de residus, centrals d'energia, i instal·lacions d'emmagatzematge, la ciutat era gairebé tan extensa sota terra com ho era per dalt.

Però el lloc que buscava, l'Olla Profunda, no estava realment tan lluny sota la resta de l'Estació Boscverd. El que l'aïllava era que estava construïda dins dels fonaments profunds de la torre central.

Va dur-los algun temps negociar el seu camí a través del primer nivell subterrani cap a la torre. La Lanoree buscava mantenir els seus moviments encoberts; ella ja estava incòmoda amb què en Maxhagan sabés el seu destí i segur que els havia ocultat informació. Però s'havia cansat dels seus jocs. Estava segura que era un mentider consumat, però havia d'assumir que li estava dient la veritat sobre en Dal i l'Olla Profunda.

Amb seguretat encaixava amb el que sabia que el seu germà estava intentant. I això era una cosa que, esperava, en Maxhagan no podia saber.

El descens des del magatzem era per una escala de cargol baixa i antiga, rarament utilitzada, els seus peus sonant en passos de metall, bastons de llum fent ballar a les ombres. La Lanoree recordà tot el seu entrenament a Qigong Kesh, anhelant la pau d'aquell Desert del Silenci mentre exerceix els seus sentits cap a fora i el seu voltant. Ella ensumà a la recerca de perill, va escoltar respiracions mantingudes, va buscar en les ombres fosques amb la vista millorada amb la Força, si la seva ment tocava una altra ment amb intencions violentes, ella ho sabria.

Després d'una estona van arribar a un llarg túnel serpentejant que portava a la torre. Ella va encendre el seu bastó de llum. Com si jutgés que estaven sota el nucli central de la torre, el túnel s'obria en una caverna excavada, un lloc massiu amb un sòl vessant-se per tot arreu cap a un embornal al centre.

-Ep -va dir en Tre-. Uf! -Ell va prémer una mà contra el seu nas en disgust, i la Lanoree només podia estar d'acord. Havien estat olorant la rància sabor forta de les aigües residuals per un moment, però realment veure aquest lloc semblava fer-ho tot molt pitjor.

Els efluents de tota la torre fluïen aquí. Potser deu mil persones d'una dotzena d'espècies, totes ventilant les seves deixalles a les cambres de bany i unitats d'eliminació de deixalles en estatges i oficines, tavernes i restaurants. L'aigua de la pluja encara amb pudor a contaminants s'usava per tirar de la cadena, i ara podien veure la pluja resultant de shak escampant-se des de la sala superior. Innombrables canonades i embornals donaven aquí, els seus continguts pudents caient en beneïda foscor per esquitxar-se contra el terra. I el sòl s'estava movent, un gruixut estofat repulsiu fluint lentament cap avall pel pendent cap al gran forat al centre de la caverna. Des d'aquí la Lanoree imaginà que queia en un llac subterrani o una falla profunda en l'escorça del planeta; milers d'anys de deixalles d'una ciutat podrint-se a la foscor.

-Em portes als llocs més agradables -va dir en Tre.

La Lanoree no va contestar, perquè això suposaria obrir la seva boca. Va consultar el seu ordinador de canell una vegada més, llavors el va apagar. Els plànols ja no els eren d'utilitat. L'Olla Profunda estava en algun lloc no assenyalat en els diagrames, i ella va pensar que sabia com trobar-lo.

Tocant l'espatlla d'en Tre, va assenyalar al voltant del perímetre de la caverna massiva amb el bastó de llum.

-Vols caminar al voltant d'aquí? -va preguntar ell.

La Lanoree va assentir i es va moure. Ella ja havia vist el sortint a l'esquerra, l'espai de sota protegit de qualsevol cosa que caigués de dalt. Portava a l'entrada d'un passadís ocult rere d'una projecció a la paret, i un cop dins del sòl immediatament anava costa amunt.

Ella es va aturar. En Tre gairebé camina sobre ella.

-Què? -va preguntar ell.

-Aquest és un lloc ocult, no està en els plans. Potser no és el lloc correcte. Però aviat ho sabré. Dóna'm un moment. -Ella va tractar de relaxar-se, tancant els ulls i respirant profundament, deixant fluir la Força. En uns moments la pesta se'n va anar, els seus sentits nets i purificats per la Força, preparada per al que buscava.

-Què estàs buscant? -va preguntar en Tre.

-Fonts d'energia. -Ella va exercir els seus sentits cap a fora.

Era un lloc fosc, carregat amb el pes de la torre central de l'Estació Boscverd a dalt i la gent que hi vivia. El mateix aire portava un toc d'equivocació. Potser era per la manufactura militar de la ciutat, però ella va pensar que era més com un rastre de les ments d'aquells que treballaven i vivien allà. Havia vist molta gent, i tots semblaven estar en constant moviment, o parlant o menjant i bevent. Pocs es quedaven tranquils per un moment simplement per meditar sobre les seves vides. Potser fer això seria admetre l'horrorosa veritat de la seva existència.

La Lanoree va sentir un calfred. Nox era bastant conegut per ser un planeta fora de l'equilibri, i aquí més que en cap altre lloc.

Va aprofundir rere d'aquest rastre ombrívol i va buscar energia. A la torre de dalt hi havia innombrables fonts, però allà baix només hi havia uns pocs febles generadors antics perdent potència.

I llavors ella va trobar un buit fosc d'escuts pesats. Ella va sondejar més profund, pressionant més fort, i els seus sentits de la Força van avançar a través d'ells.

Llum brillant. Gran potencial. Poder sorprenent.

-Per aquí -va dir ella-. Anem a pujar. Però no massa.

Més passadissos, i cada pas els portava més lluny de la pudor. S'havien estat movent per un temps, i la Lanoree tenia gana i set. Però també estava alterada. L'última vegada que havia estat així de prop d'en Dal havia estat en aquell terrible, dolorós matí a Anil Kesh.

-Aquí -va dir ella. El túnel pel qual estaven avançant tenia uns murs irregulars i un sòl desnivellat, però allà dalt podia veure una lluentor constant. I a prop, els pensaments mesquins d'un home violent.

Ella va apagar el seu bastó de llum. La foscor va caure, però no era completa. Ella va agafar el braç d'en Tre i el va acostar, respirant contra la seva oïda.

-Guàrdies.

Desembeinà la seva espasa i es va moure endavant. En Tre va anar rere d'ella, pistola en mà. El seu cor bategava ràpid. Ella va tocar la ment del guàrdia de nou, adolorida pels seus pensaments de violència i...

Només en aquest últim instant es va adonar del seu error. Els seus pensaments havien estat una pantalla, un ardit. I conforme la pistola va disparar ella va tocar la seva ment real i les visions de triomf il·luminat per les estrelles que cremaven al seu interior.

La Lanoree va fluir, i la Força fluí a través d'ella. El moviment i la realitat es van alentir, tot i així ella es va moure amb allò, les seves percepcions i reaccions millorades. Va lliscar la seva espasa al seu voltant i va reflectir dos trets de pistola, i va avançar ràpidament.

L'home es va ajupir rere d'una columna unida al costat del túnel. Portava una túnica àmplia, similar a les dels monjos Dai Bendu, però qualsevol semblança amb la santedat era arruïnat per l'arma a la mà i la fúria que sentia en ell.

Un tret va venir per darrera d'ella i va impactar la paret més enllà del túnel, aixafant la roca fins convertir-la en pols i disparant una espurna de foc a través de la seva longitud. En aquesta llum la Lanoree va veure més figures corrent cap allà. Hi havia poc temps.

No el perdré de nou! Va pensar ella, i en tres salts -l'espasa desviant els trets làser dirigits al seu pit - ella estava sobre l'home. Va veure un moment de por en els seus ulls i llavors va arrencar el cap de les seves espatlles, ajupint-se i encarant als Observadors de les Estrelles que s'aproximaven fins i tot mentre sentia la sang salpicant-li al coll.

En Tre es va afanyar pel túnel i es va pressionar contra la paret rere d'ella, apuntant i disparant la seva pistola per la seva longitud. Un grunyit, el so d'un impacte, i llavors una dona va començar a cridar.

-Espera aquí! -va dir la Lanoree.

-Però...

Ella no es va aturar per contestar la seva refutació, en el seu lloc va córrer endavant amb la seva espasa sanguinolenta alçada davant seu. Ella va empènyer amb la Força cap endavant i va escoltar tres veus cridar conforme els seus amos eren llançats cap enrere. Un tret xiuxiuejà per la seva orella i olorà els cabells cremats, roba socarrimada. Això era bo. La Força et dóna poder, i el poder alimenta la confiança, li havia dit la Mestra Kin'ade a Stav Kesh, però la confiança pot ser la teva enemiga. La Lanoree mai era algú que oblidaria la seva mortalitat.

En Tre va disparar rere d'ella, mantenint els caps dels seus atacants abaixats mentre ella escurçava la distància entre ells. No infravaloris el ferit a terra, va pensar, i llavors ella estava sobre ells, trencant a l'esquerra i obrint una femella noghri des de la gola a l'estèrnum, esquivant i rodant, dreta, empenyent a la dreta i agafant un home per el braç. Ell va cridar i va ensopegar a un costat, la seva espasa es va clavar entre les seves costelles. Va caure. Mentre ella avançava ell es va girar -esqueixant l'espasa per més carn, ossos cruixint- per apuntar la seva pistola a la seva cara.

La Lanoree va estrènyer la seva mà esquerra i va dirigir un puny de Força, enviant la pistola lluny. Dos dels dits de l'home encara estaven agafats al voltant de l'empunyadura.

Ell es va desplomar lluny d'ella, morint, i ella es va posar sobre els seus malucs per treure la seva espasa.

Un tret darrere d'ella i un breu plor clapotejant. Ella es va tornar. La femella ferida estava desplomada sobre el mur de pedra, la seva gola i mandíbula inferior una ferida oberta, vores en carn viva encara xiuxiuejant del tret làser que l'havia matat.

Deu passos pel passadís, en Tre va baixar la seva arma.

-Ella gairebé estava sobre teu.

La Lanoree va assentir en agraïment. Això va estar massa a prop. Maldestre! Va pensar. Però ara no era temps d'analitzar el seu error.

-Així que ara saben que som aquí -va dir en Tre.

-Crec que ho sabien des de fa un temps. Vinga.

Van trotar al llarg del túnel, la Lanoree exercint els seus sentits cap endavant i al voltant d'ells. El frenesí de violència terrible havia deixat al seu cor apallissat i amb la seva sang corrent, i el seu pols li va omplir les orelles. Ella coneixia el control, i tenia els talents per calmar-se, però també sabia que l'estat d'alerta augmentat de la batalla podia ser el seu aliat. La Força la complementava; ella era la seva pròpia major arma.

Ells es van ajupir a través d'una entrada, van grimpar per unes escales, i de sobte la paret de pedra va desaparèixer i va començar un passadís de metall. Ella va sondejar endavant, però la seva visió estava ennuvolada ara, els seus sentits de la Força tacats. L'Olla Profunda havia de servir de vegades als Je'daii, si en Maxhagan seria cregut, però també s'esforçarien a protegir-se'n.

Ella va córrer. Alentir-se ara, reposar, podria ser perdre qualsevol avantatge que encara tinguessin. La lluita hauria estat escoltada, i potser en Dal i els restants Observadors de les Estrelles no l'havien esperat allà tan ràpidament. La confusió del combat podria servir-li com avantatge.

A través d'una altra entrada, i allà hi havia una habitació.

Darrere d'ella, en Tre panteixava.

L'habitació era gran. Les seves parets suaus, les seves línies clares. La cel·la i el sòl eren, com res que haguessin vist abans a Nox. Semblava més l'interior d'una nau espacial luxosa que una base de manufactura subterrània. En el seu centre hi havia una àmplia taula, sobre la qual descansava un objecte embolicat en un paper blanc ampli. Dispersos sobre la taula hi havia instruments i components, i al voltant de l'habitació hi havia diversos gabinets amb rodes, llar de més eines, parts, i tecnologia fosca. Era més com una sala d'operacions que un laboratori.

Ajupits en una cantonada hi havia sis selkaths vestits en bates de laboratori blanques llises, tots ells aterrits.

I dret darrere de la taula, en Dal.

-Lanoree! -va dir ell. La seva sorpresa era evident en els seus ulls i la manera que alçava les mans, i mentre ell somreia ella era una adolescent de nou, veient el seu germà i delectant-se en la seva presència. Una allau d'emocions la van travessar... plaer i tristesa, pèrdua i amor. Ell va anar endavant com si gaudís amb què ella hi fos, i per un moment la Lanoree va ser consumida pels seus records. I aquest va ser l'únic moment que el seu germà perdut necessitava.

En Tre va cridar, i quelcom va colpejar el cap de la Lanoree. Mentre va veure el terra alçant-se per trobar-se amb ella, la foscor se la va empassar.

 Següent