Al buit (XVI)

Anterior

CAPÍTOL SETZE

L'ALQUÍMIA DE LA CARN

Un Je'daii necessita la foscor i la llum, ombra i il·luminació, perquè sense les dues no pot haver-hi equilibri. Vira a Bogan, i Ashla se sent massa continguda, massa pura; gira cap a Ashla, i Bogan es torna un mite monstruós. Un Je'daii sense equilibri entre tots dos no és del tot un Je'daii. Ell, o ella, simplement està perdut.

-Mestre Shall Mar, «Una Vida en Equilibri», 7537 TYA

El rancor de sang és una ombra amb dents. Arrossega llargs circells al seu voltant que, encara que són fins i tot fàcils de trencar, la constrenyen. Ella els arrenca i els hi fum guitzes, i l'olor i sabor quan es trenquen li recorden les planes d'herba al Temple Bodhi, llargues tardes d'estiu, vespres de música i xerrada amb la família. El cos de la cosa s'abalança una vegada i una altra, portada per ales plumíferes que no fan cap soroll mentre colpegen l'aire fosc. La Lanoree envia un maldestre puny de Força i el rancor roda. Els seus circells s'agiten i les seves dents mosseguen l'aire.

Les seves dents són el seu punt més fort. Ales, circells, cos, tots són lleugers i airejats, donant la sensació d'una fantasia o memòria més que d'una cosa viva. Les seves dents li donaven forma.

El rancor ataca de nou. La Lanoree sent un fluid càlid escampant-se pel seu clatell, i no està segura de si és la sàvia del rancor o la seva pròpia sang. El seu moment de pànic minva. Està sense armes, però mai sense la Força. I mentre la naturalesa estranya d'aquest ser el fa immune a qualsevol assalt mental, la Lanoree ha estudiat a Stav Kesh.

Ella prem els seus punys, reuneix un puny de Força, i el llança cap al rancor.

Ell es llançat cap enrere amb tal velocitat i poder que la majoria de les seves fines extremitats s'estan apagant, descendint cap a terra i captant el que poden del sol. El cos cau i es retorça per un moment abans de quedar-se tranquil. La Lanoree examina les seves ferides. El sagnat no està massa malament.

Sense voler esperar més rancors de sang, s'afanya cap a la piràmide.

I hi ha un poder aquí. Ella està sorpresa per la ciutat, i conscient de la seva història profunda, però el que comença a sentir va una mica més enllà o part d'això. No és res físic -ni bategant al sòl, ni carregat en l'aire- però tot i així està inundada d'un sentiment de tal potencial enrotllat que les seves dents grinyolen, el seu cor se li capgira. És la por més deliciosa.

Res la descoratjarà. Ella segueix el rastre d'en Dal, les úniques empremtes humanes visibles a la sorra moguda pel vent i en la pols. I quan el seu rastre desapareix per un temps ella contínua de totes maneres, amb el seu instint guiant-la cap endavant. Ha entrat en un estat com de son. Això és Tython, però ella ja no sap de quin. Això és la seva llar, però mai s'ha sentit tan allunyada d'ella. El poder que sent a baix i al seu voltant està separat de la Força; i encara que pregunta a aquesta energia forta, protectora que sempre està en el seu interior, no troba respostes.

Estic sent rebutjada per aquest lloc, pensa ella. Tristament, no està sorpresa que en Dal fora atret aquí.

Les ruïnes són tan antigues que la majoria d'elles estan bastant enterrades pels efectes del temps o erosionades pel vent i la sorra, la pluja i el sol. Però aquí i allà sobre aquests petits turons i valls poc profundes estan les puntes de les piràmides, la curvatura dels murs caiguts, o els profunds buits d'obertures a terra.

Aquests forats foscos badallen i semblen exhalar l'estranya energia que ella sent. I és cap a dins d'un d'aquests forats on porten les empremtes d'en Dal.

Abans que ella pugui considerar la bogeria de les seves accions, la Lanoree hi va cap avall.

* * *

El petit bastó de llum que sempre porta li dóna una llum subtil però consistent, però en certa manera desitja no poder veure.

L'aliè d'aquest lloc la colpeja. Tots els altres llocs on ella ha estat a Tython han estat creats per i per a aquells conscients que habiten el planeta ara: humans i wookiees, twi'lek i cathars, molts altres. Les seves aparences podien ser diferents, però les seves fisiologies bàsiques són les mateixes. Els cathars són relativament baixos i els wookiees normalment més alts que la majoria, però hi ha una similitud en les seves característiques que fa que els llocs on viuen i treballen siguin còmodes per a tothom.

Aquestes ruïnes són diferents. La Lanoree descendeix diversos nivells que ella finalment descobreix que són enormes escales, com si fossin construïdes per gegants. Un passadís pel qual es mou és alt i vast. El mateix aire que respira -estancat i ranci, vell i carregat amb la pols dels anys- sembla encaixar més per a una altra cosa. Ella sent un calfred com si l'observessin, però sap que només les profunditats de la història l'observen.

Però ella no és la primera que ha baixat aquí.

Les petjades d'en Dal la porten cap endavant, pressionades sobre la pols. Estan lluny i són profundes, com si corregués, i ella es pregunta com pot trobar el seu camí cap avall aquí i quina llum il·lumina el seu camí.

Aquesta energia demolidora sembla bategar a través dels passadissos com un pols a través de les venes d'una criatura gegant, dorment. És una imatge incòmoda que la Lanoree no pot fer desaparèixer, encara que sap que és estúpida. La Ciutat Antiga és només això... una ciutat antiga. Arqueòlegs han estat aquí. Historiadors. Alguns han estat, vist, i marxat de nou, intrigats però no obsessionats. Altres han gastat les seves vides investigant aquest lloc. Uns pocs no han tornat a ser vistos, i hi ha històries sobre aquestes profunditats...

Però es pregunta si algun d'ells ha sentit alguna vegada aquest potencial terrible, polsant, i què han pensat d'ell.

-Dal! -Crida ella, sorprenent-se a si mateixa. La seva veu fa ressò per les parets i el sostre, esvaint-se en la distància encara que semblava persistir més lluny del que hauria cregut. Més tard, descendint per una altra escala gegant, pensa que encara podia escoltar el nom del seu germà viatjant per la foscor. O potser és només un record.

* * *

Més profund. Comença a preguntar-se què va caminar per aquests passadissos mil·lennis abans, i intenta no fer-ho. Poc se sap dels Gree, si de fet aquesta era una estructura d'origen Gree. La llegenda diu que posseïen tecnologies sorprenents, més complexes que els permetien viatjar a través de les estrelles. Que eren espècies nòmades, explorant la galàxia fins als seus confins desconeguts. Hi havia rumors d'escultures Gree en alguna part de la Ciutat Antiga. Però alguns creuen que l'expedició que suposadament les va trobar les va fabricar.

A vegades les petjades d'en Dal s'esvaeixen en àrees on el sòl aparentment ha estat arrossegat sense pols, potser per tempestes subterrànies. Explosions de poder tan increïbles que aquests trencaments d'energia s'alliberen, potser un cop l'any, o un cop a la vida. Molt és desconegut, però la seva atenció està centrada. La seva intenció sí que es coneix. En Dal necessita salvar-se de si mateix, i ella lluitaria per això tant com pogués.

La Lanoree perd la noció del temps. Pensa que potser un dia ha passat des que va deixar la superfície i es va aventurar aquí. Està preocupada per trobar el camí de tornada, però hi ha les petjades -tant seves com d'en Dal ara- i hi ha la Força. És un alleujament per a ella, i l'única raó per la qual pot mantenir-se en el seu camí.

Té fam i set. L'aigua cau per les parets en alguns llocs, però no pot arribar a tocar-la o beure-la. No té ni idea d'on ha vingut o a través de què, després de tants segles, ha estat filtrada. Hi ha d'haver innombrables llocs que el temps ha amagat de la vista per sempre, i innombrables coses que mai es coneixeran.

Ella comença a cridar-lo més i més. Els ressons dels seus crits semblen discutir, i de vegades creu escoltar cors de la Lanoree implorant al seu germà que torni, que doni la volta, que vagi amb ella a casa. La Lanoree creu que està al·lucinant però no pot estar segura.

Les ruïnes són tan antigues que cap lloc roman intacte pels dits del temps... de vegades estan devastats, de vegades simplement colpejats per un recordatori que l'entropia no pot evitar-se. Passa a través de llargs passadissos amb petits túnels sortint, i de vegades amb nínxols en els murs que una vegada havien d'haver estat portes però que des d'aleshores portaven molt de temps tancades. Aquests túnels més petits ofereixen possibilitats temptadores i aterridores, però la Lanoree no seria desviada del seu camí. Això no és una exploració, és un rescat. Hi ha cavernes molt més grans -gairebé vestíbuls- amb forats d'estranyes formes en el sòl que una vegada han d'haver portat aigua, i estructures verticals amb les restes de formes de metall. Potser és tecnologia, podrida pel temps.

Sent que s'està acostant al Dal.

Un pont de metall abasta un congost profund, fosc, des de les profunditats des de les que flueix un alè càlid. El pont cruix mentre ella el creua. La foscor li crida. Fa olor d'ossos polsosos i pèl mullat, i la Lanoree creua l'últim terç del pont corrent.

Més enllà hi ha una altra gran caverna on nivells en filera per tot el voltant semblaven com àrees per seure, i una tarima central porta les restes de diversos objectes mecànics alçats. La Lanoree s'atura per contenir l'alè.

En la distància ella escolta un crit.

La Lanoree estava sent arrossegada. Les veus sonaven, urgents i enfadades, sense fer cap esforç per amagar-ho. Va sentir calor en el seu cos a mesura que la llançaven cap avall. Ella va rodar sobre un costat, sentint les ferides. Però només eren els bonys i els blaus amb els que ella ja estava familiaritzada, i uns quants més a part. Ella encara portava les seves armes i la seva unitat de canell. Ni tan sols s'havien molestat a desarmar-la. O eren maldestres, o no la veien com una amenaça.

Agredida al cap de nou, va pensar ella. La Mestra Kin'ade no estaria contenta. Va intentar mirar més enllà del dolor, alleugerint-lo amb la Força, i un ensopiment calmat va baixar.

-Ja gairebé estic. Et deixaré mirar.

Dal! Però ell estava mort, no? Ella havia baixat aquí buscant-lo i va trobar...

Però, no, això va ser en un altre lloc, en un altre temps. Això va ser en el passat.

La Lanoree va obrir els ulls i es va recompondre a si mateixa, asseient-se, abraçant els seus genolls contra el seu pit.

L'aire a la mina tremolava amb calor. Diversos humans, que s'havien tornat raquítics i vestits amb roba reflectora i amb cascos amb visor, es queixaven sobre algun equip de mineria. En Dal romania prop d'ella, pistola en mà apuntant en la seva direcció,-cinc Observadors de les Estrelles l'acompanyaven. No tenien rostre per a ella, seguidors de la seva bogeria. Era en Dal qui tenia la seva atenció.

-Em vas deixar per morta -grallà ella. La seva gola estava seca i inflada, la seva llengua com una roca a la boca.

-Sí, et vaig deixar. No puc cometre el mateix error una altra vegada.

Encantada, feble, la Lanoree va tractar de tocar la seva ment.

En Dal va apuntar la pistola a la seva cara, els seus llavis premuts amb força, tot el cos tens. Ella podia apartar-lo amb la Força, i potser seria capaç de posar-se dempeus abans que els altres Observadors de les Estrelles li disparessin. Potser, d'alguna manera, ella podria distreure'ls. Potser, com el Mestre Tave, podia perdre's a si mateixa en la Força, tornar-se invisible per a ells el temps suficient per desarmar-los i derrotar-los.

Però va pensar que no.

-Llavors dispara'm -li va dir al seu germà. Mentre parlava la seva ment s'inundava amb una allau de records de la seva infància, els seus estimats mare i pare, i els bons temps que ara ja havien passat. Estava trista però increïblement enfadada també.

-Tu i la teva Força...

-Prou de parlar, Dal! Només dispara'm i deixa que passi!

-Has arribat tan lluny -va dir ell, somrient-. No vols veure el meu segon gran moment?

-Segon?

-El millor encara està per arribar. -Ell va assenyalar amb el cap passant l'equipament de mineria cap on el dispositiu descansava a terra, exposat ara, els Observadors de les Estrelles dempeus a una distància respectuosa. Era sorprenentment llis: una closca metàl·lica rodona, diversos ports de connexió al voltant de la seva circumferència. No semblava sorprenent.

Els miners estaven comprovant pantalles de visualització i fent treballar la maquinària, i encara funcionava amb prou feines un murmuri, la Lanoree es va preguntar si la tremolor profunda que va sentir estava causada pel que feien aquí.

-No -va dir ella-. Estic avorrida. Vas a matar-me, així que per què no ara en comptes de després? Germà. -Va escopir aquesta última paraula, esperant una reacció. Però el seu somriure gentil romania. Estava intentant incitar-lo a l'acció, esperant que abans que ell premés el gallet hi hagués un moment de dubte, un instant de penediment i dubte del qual ella pogués prendre avantatge.

Però en Dal estava al comandament aquí. La Lanoree va sentir el flux de la Força i va saber que ella era tan poderosa i rica en ella com sempre, però el seu malalt germà, boig, encara tenia el control.

-Aquí -va dir un miner. La maquinària davant d'ell va vibrar lleugerament i llavors es va tornar tranquil·la, i una caixa de metall quadrada va emergir d'un forat al terra de la mina. La Lanoree havia vist això abans en holos i sabia el que era... un cub de marionium, carregant amb un dels elements més inestables però tot i així desitjables que es podien trobar a les mines de Tacasolar.

Però què hi ha de la matèria fosca? Estava equivocat tot el que havia vist, sentit, après?

-Al dispositiu -va dir en Dal-. Ja sabeu el que fer.

Tres Observadors de les Estrelles van caminar cap endavant i van elevar el cub, movent-lo cap al dispositiu.

La Lanoree va pensar en empènyer-lo amb la Força contra ell, però no sabia quin efecte podria tenir això. Estaven tractant amb tecnologia arcana, antiga, i ella recordava el seu viatge a baix cap a la Ciutat Antiga nou anys abans, el poder que havia percebut allà, la por que li instigava.

He de detenir-los! Va pensar. Però no puc arriscar-me a detonar el dispositiu. Atrapada entre les dues opcions, va sentir la gravetat de les dues possibilitats estripant-la.

-No -va dir ella conforme els Observadors de les Estrelles lliscaven a un costat un panell. La inserció era simple. El marionium va brillar suaument mentre l'acoblaven al dispositiu d'en Dal, i llavors van tancar el panell i van tornar enrere.

-Llavors què és el que...? -va preguntar un dels miners. No va acabar la seva pregunta.

El dispositiu la va acabar per ell. Va començar a girar.

En Dal va panteixar, i la Lanoree es va adonar amb una terrible seguretat que ell tenia molt poca idea del que estava fent. Estava seguint plànols antics, perseguint un somni infantil. Estava corrent a cegues.

Ella es va tensar, preparada per actuar tant si significava la seva mort com si no. Perquè això no podia passar.

Hi va haver un lleu soroll de mòlta mentre el dispositiu girava al profund sòl. Llavors va emergir i surar enmig de l'aire, girant més i més ràpid fins que semblava esvair-se de la vista, tornar, esvair-se de nou. La Lanoree es va sentir de sobte malalta. Era una reacció fisiològica a alguna cosa que anava molt malament.

-Oh, Dal, no saps el que estàs...

La Força mateixa va retrocedir. La Lanoree es va posar a quatre potes i va vomitar, i va sentir una flexió de la Força, com la reacció natural d'una persona doblegant-se pel dolor, allunyant-se del foc. D'un parpelleig, la Força es va absentar de la mina, i en el seu lloc només hi havia el dispositiu, encara girant i esvaint-se dins i fora de l'existència.

Llavors la cosa es va alentir per aturar-se al mig de l'aire, traspuant una sensació de poder maligne i una energia incommensurable que va fer que la Lanoree vomités de nou.

Feble, amb el cap donant-li voltes, va mirar cap amunt als altres al seu voltant. Els miners estaven a terra, sostenint els seus caps. Però els Observadors de les Estrelles estaven joiosos, i en Dal era el més feliç de tots.

-Funciona -va sospirar ell, sorprès i encantat-. Funciona! Ho hem fet! Està preparat, ara. Ha fabricat la seva pròpia matèria fosca i està preparat... i, ei, Lanoree, m'encantaria que poguessis viatjar amb mi.

Ella no estava segura de si era una petició encoberta, i no va tractar d'esbrinar-ho. No li importava.

-T'has convertit en un home boig i un monstre, Dal. El meu únic objectiu és fer-te caure.

-Llavors aquesta és la fi per a tu -va dir suaument. L'eufòria esvaint-se ràpidament, ell va apuntar la seva pistola al pit de la Lanoree i va prémer el gallet.

La Lanoree corre, atreta pels crits, sabent que hauria d'estar fugint d'ells perquè són terribles. Però ha baixat a la Ciutat Antiga per salvar el seu germà, i ara tem que sigui massa tard.

Ella troba la roba prop d'un llac subterrani. Està estripada i humida. Fa olor de sang. Fa olor com de la família.

La superfície del llac brilla i s'ondula en calma cap al no-res.

Sense importar-li el que pogués escoltar-lo, la Lanoree crida el seu dolor a la foscor. S'enfonsa en els seus genolls i estreny les robes contra el seu pit, i tot i que la sang dispersa d'en Dal està encara calenta, la seva germana comença a plorar.

 Següent