Al buit (XIII)

Anterior

CAPÍTOL TRETZE

ALTRES CAMINS

L'alquímia no hauria de formar part de l'experiència d'un Je'daii. És una força fosca, arcana i perillosa. Té el poder de pertorbar l'equilibri. Hi ha altres camins.

-Mestre del Temple Vor'Dana, 10.456 TYA

A Anil Kesh la Lanoree es troba a si mateixa, sense ni tan sols adonar-se que estava perduda.

Els seus primers pocs dies allà són estranys. Hi ha un procés d'orientació pel qual passar causa de la influència disruptiva de l'Avenc sota el temple, i la Lanoree es veu immersa en les xerrades, meditacions, i instruccions. Ella i diversos altres Pelegrins passen el seu temps en habitacions fosques, sense finestres lluny de qualsevol vista de l'Avenc, i un Mestre sith els guia a través de diverses fases de malaltia i desconcert. El sith és un home vell savi, i ha fet això moltes vegades abans. Ell veu que la seva incomoditat s'esvaeix... no disminueix, perquè l'Avenc sempre afectarà algú poderós en la Força, sinó que simplement es tempera.

I en la seva saviesa, ell percep que en Dal està gaudint de tot això.

El germà de la Lanoree diu molt poc durant aquells pocs primers dies al temple, però traspua un sentiment de pau que ella no havia vist en ell abans. Ell gaudeix testificant el sofriment de la seva germana i els altres Pelegrins.

Els han donat diversos tours pel Temple Anil Kesh, que és fins i tot més gran i més increïble del que la Lanoree pensava. Cadascun de les seves tres cames de suport gegants alberga un rusc complex d'habitatges, les estructures dissenyades per aportar tanta força com fos possible als suports. A les cames hi ha aïllants de la mida de Caçadores de Núvols, dissenyats per absorbir les increïbles pressions exercides sobre el temple per les freqüents i violentes tempestes que s'originen a l'Avenc. Enormes tancs de fluid pneumàtic s'emmagatzemen a intervals regulars, i hi ha també diversos ports d'accés en cada cama per a navilis d'escapament. Cap ha estat utilitzat mai, i el seu guia del tour els assegura que cap és necessari. Tot el que hi ha aquí és gran i sorprenent, el talent arquitectònic i enginyer en el desplegament inspiren sorpresa. El seu guia sembla prendre satisfacció d'això.

El cos central massiu del temple està sostingut per aquestes cames, penjant directament sobre l'Avenc. I surant al voltant del temple mateix, el Tho Yor. Surant per mitjans desconeguts, llisca al voltant d'Anil Kesh, o així es creu, en sintonia amb la Força.

Aquesta àrea central és el cor d'Anil Kesh. Hi ha diversos laboratoris grans aquí, juntament amb aules, estudis privats per a Mestres del Temple, biblioteques, holo suites, i càmeres de meditació. També hi ha badies de llançament des de les quals drons i altres equips són de vegades llançats a l'Avenc. La Lanoree està sorpresa de saber ara què infreqüentment passa això. Cada experiment que podia ser portat a terme amb seguretat a l'Avenc ja ha estat realitzat innombrables vegades, i encara se sap molt poc sobre la gola sense fons.

Descobriments futurs, els diuen, han de ressorgir per mitjans més esotèrics.

Tot i així un flamejant, raig polsant d'energia encara està sent disparat cap a l'Avenc des del mateix cor d'Anil Kesh, buscant informació i lectures.

En el quart dia, el Mestre sith els allibera de la seva instrucció i els diu que els seus nous mestres es presentaran ells mateixos aquella tarda. La resta del dia és pel seu compte.

-Vaig a mirar-lo -diu la Lanoree al Dal-. Aniré a veure'l. -Es refereix a l'Avenc. Fins i tot pronunciar aquestes paraules causa un enrenou de trepidació i nerviosisme en el seu estómac. Està a punt d'enfrontar-se a una cosa que encara és un misteri fins i tot pels més grans Je'daii, i ella vol fer-ho amb el seu germà.

Però és massa tard.

-No és res, la veritat -ell diu com si tal cosa-. Profunda. Tempestuosa. He estat allà fora quatre vegades al dia des que som aquí. Encara que, estic més interessat en el temple que amb l'Avenc. Has vist què llargues són les cames del temple? Has sentit quant es flexionen amb el vent?

Ell està jugant amb ella, i ell sap que ella ho sap. Però no li importa. La seva visió està en una altra part ara, sempre, i aviat alguna cosa passarà. Potser un dia ella s'aixequi, i en Dal s'haurà anat, i ella mai el tornarà a veure. O potser serà pitjor que això.

-Vaig a mirar-lo -diu ella de nou, i mentre s'obre pas a través d'en Dal ella sent més que veu el seu silenciós riure entre dents.

Hi ha graons que porten a una passarel·la i cap a fora. Les portes pesades de metall sempre es mantenen tancades des de l'interior, com si alguna cosa de més enllà desitgés entrar. Però els perills són molt menys físics. Ella gira la maneta en una porta, i llisca per ella.

L'esclat d'aire era paralitzant. Carregat de càlides gotes de pluja, regalimant contra ella com l'alè d'un monstre inimaginable, porta l'olor d'alguna cosa misteriosa i profunda. La pluja tamborineja contra el terra i es vessa cap a l'interior, i la Lanoree sent un moment de pànic... què ha deixat entrar?

Pren una ràpida decisió i camina cap a fora, tancant la porta darrere seu.

Sobre ella s'arqueja un dels tres grans braços corbats del temple. Actuen com a contrapesos de les cames i també com a transmissors i receptors, reunint la càrrega atmosfèrica per alimentar els experiments d'Anil Kesh i enviar missatges dels Mestres del Temple a altres Je'daii al voltant de Tython i més enllà. La seva massa la refugia una mica de les tempestes.

Però encara no pot mirar a baix.

Camina fins a la vora de l'àmplia plataforma de vistes i se subjecta a la barana. Sent el pes d'Anil Kesh rere d'ella, i els braços protectors semblen sostenir-la amb la seva adherència ombrívola. El temple se sent amb l'alè de l'Avenc, i les seves robustes cames absorbeixen cada subtil impacte del vent.

- «Sempre et mous, buscant atreure els meus ulls» -diu ella. És una línia d'un poema d'amor que va llegir una vegada en un antic llibre de paper de la seva mare, i s'imagina si el poeta hauria visitat alguna vegada aquest lloc.

Mirant avall, s'imagina si tots els Je'daii estan enamorats de l'Avenc.

És un misteri. És profund i infinit en la superfície d'aquest món al que ells es dignen a anomenar llar. El seu alè és càlid i carregat, i més profund a través de la boira de la pluja torrencial, ella pot veure el centelleig freqüent dels raigs de Força, fent erupció en la foscor i il·luminant el no-res. És marejador i aterridor, terrorífic i meravellós. Ella agafa la barana tan fortament que els seus dits li fan mal i els seus artells es tornen blancs, no està segura de poder deixar-la anar mai.

Hi ha un moment breu, estàtic en el qual se sent temptada de saltar sobre la barana i caure. Acabarà morta, però també aconseguirà veure les profunditats de l'Avenc, saber els seus secrets.

No pot no tenir fons. Ells només ho diuen perquè cap Je'daii ha arribat al seu fons amb vida.

-O cap ha anat allà baix i tornat -murmura ella, les paraules immediatament robades pel vent. Ella està amarada per la pluja. La tempesta assota cortines d'aigua cap enrere i davant de l'Avenc sota d'ella.

Ella sent una mà sobre la seva espatlla, i instantàniament tem que sigui en Dal venint a fer-li mal. Jo sóc l'Avenc, va dir ell, potser volent dir que és un misteri per a ella ara, amb una ment que cap Je'daii podrà entendre del tot mai.

La Lanoree es paralitza. No pot contraatacar perquè està massa paralitzada i massa esglaiada per un sentiment d'infinit.

Però llavors una càlida veu diu:

-Vine a dins, Lanoree, on podrem començar la nostra xerrada.

Aquesta primera trobada amb la Mestra Dam-Powl s'allarga durant la nit.

* * *

-Et vaig dir que mai et fiquessis en el meu camí.

Foscor. Dolor. Va escoltar el seu propi alè irregular, va sentir bategar pertorbadament el seu cor. El seu cap palpitava i bategava, el nucli d'un sol ardent al centre del seu cervell. I coneixia aquesta veu.

-Mai vaig pensar que t'enviarien a tu a per mi.

Ella va obrir els seus ulls, però la resplendor la feria. Els va tancar. El dolor era un pes aixafant cada part. La seva cabellera estava mullada i càlida, i tot era vermell.

Normalment un mar calmat, la Força en el seu interior ara era un riu furiós de corrents confuses.

-Vaig pensar que serien més sensats.

Dal, va pensar, i va tractar d'aixecar-se. Algú la va ajudar. Això la va sorprendre, però ja estava recomponent els seus sentits. Roman així. Sigues feble. Sigues ferida.

-Sabia que estaves rere meu a Kalimahr...

-Com? -la seva veu feia ressò i li colpejava al cap, apallissant el seu crani, però ella no podia evitar fer la pregunta.

En Dal no va contestar.

-No vaig creure que fossis capaç de seguir-me. Encara que t'he colpejat. Però ets persistent.

Era això una cosa que entrava en conflicte en la seva veu quan parlava d'ella? La Lanoree no podia dir-ho. Hi havia canviat molt, i ella ho sabia sense ni tan sols veure'l.

En la distància, una tremolor profunda. Què va ser això? On és en Tre? Va recordar els seus crits, va imaginar que era mort, i va sentir una sorprenent tristesa. En Tre no era un twi'lek bo, però estava intentant fer-se millor a si mateix. Tractant d'emmascarar el seu passat.

La Lanoree va obrir els ulls de nou i va mirar al seu germà. Estava borrós per començar, lliscant en la seva visió com una serp cicatriu esperant a mossegar. Va tancar un ull i la seva vista es va assentar. En Dal es va manifestar, ajupit sobre un genoll davant seu com si preguntés a un dels déus ancians.

-Has crescut -va murmurar la Lanoree. En Dal va riure. Ella va reconèixer el so, però hi havia alguna cosa entrellaçat en ell, alguna cosa dement.

I ell havia crescut. S'havia anat el seu bon aspecte de nen, reemplaçat per una expressió foguejada que arrossegava cada dia de cada any que passava. Hi havia perdut una mica de pèl, i el que quedava estava tacat de gris. Hi havia una cicatriu a la galta esquerra. Podia haver fet alguna cosa pel seu pèl i cicatriu, però ella no va veure del tot en ell vanitat, no hi havia evidència d'autoconsciència per la seva aparença. La seva túnica era llisa i rugosa. Tot el que en Dal era ara residia en els seus ulls dements, brillants.

Un altre cop! Ella el va sentir a través de l'esquena més que escoltar-lo. En Dal va mirar amunt al sostre.

-He crescut en cada camí -va dir ell-. Vés. Sent.

-No vull...

-Però t'estic dient que ho facis! -va cridar ell. La Lanoree es va doblar de dolor com si la seva veu cremés al seu cap, dirigint espines de dolor als seus ulls. Potser ella es va fracturar el crani. Va tractar de sentir, percebre, com li van ensenyar a Mahara Kesh quan va acabar el seu Gran Pelegrinatge sense el seu germà. Però estava confusa. La Força fluïa a través d'ella, però semblava tartamudejar. No podia examinar-se a si mateixa, així que en el seu lloc hi va furgar en la ment d'en Dal.

I es va retirar gairebé tan ràpidament.

Ell va somriure, inclinant el cap lentament.

-Veus? -preguntà-. Sents?

La Lanoree va assentir, corrents de dolor travessant-la. No percebia res de la Força en ell. Ni llum, ni foscor; ni Ashla, ni Bogan. Però tenia una increïble força que ella només havia començat a reconèixer nou anys abans. S'havia convertit en una cosa sòlida. Ella només podia dir-hi bogeria, i no obstant això...

I no obstant això els objectius i ambicions d'en Dal eren definits, i la seva ruta per aconseguir-los estava fermament traçada. La seva bogeria era metòdica.

-No molta gent està completament sense la vostra Força, eh, Lanoree? No molts. No ell. -Ell va assenyalar amb el cap cap a una cantonada i la Lanoree va mirar, alleujada de veure en Tre recolzat allà. Ell sagnava per una ferida en el seu front i el seu ull esquerre, i es retorçava inconscient-. Ni tan sols la majoria dels meus Observadors de les Estrelles. -Hi havia tres persones al voltant de l'habitació, ara, altres a part dels tècnics Selkath. Eren d'espècies diferents però tots vestits de manera similar al Dal. La seva aparença semblava a la d'un orde religiós, però eren molt més que això. I poques religions anaven amb un armament tan pesat.

-No molta gent vol estar-ho -va dir la Lanoree.

-Veus, és per això que no em vas trobar -va dir en Dal-. Allà baix, en aquest antic lloc fosc. Perquè estaves buscant de la manera equivocada. Estaves buscant com si hagués perdut alguna cosa i fugit, no trobat alguna cosa i anar-me'n pel meu propi camí. Estaves buscant a un animal ferit, moribund. No l'home en què m'he convertit.

-Estava buscant al meu germà.

-I ja t'ho he dit, tu vas deixar al germà que sempre vas voler enrere a Bodhi amb els nostres pares. Ell és mort, ara. Mort fa temps.

Hi ha un altre impacte distant, i la Lanoree l'absorbeix, l'examina. Està més conscient i alerta ara. Va pensar que era una explosió.

-Què està passant? -va preguntar ella.

En Dal es va posar dret i es va aproximar a l'objecte cobert a taula. Tenia la mida del cap d'un noghri, i sota el llençol semblava completament esfèric.

-Ja gairebé està acabat -va dir ell-. Gairebé llest. Saps el que és això?

-Sí -va dir la Lanoree, tirant-se un farol. Coneixia els seus objectius, i el que planejava usar per fer-los realitat. Però ella no tenia ni idea de què era el dispositiu.

En Dal va descansar la seva mà en l'objecte gairebé reverencialment.

-Tot el que sempre he volgut. -Va murmurar ell gairebé per a si mateix.

-Dal...

-Calla. -Ell ni tan sols la mirava mentre parlava, i un canvi sobtat va caure sobre ell-. Esteu segurs? -va preguntar al grup apinyat a la cantonada-. Esteu convençuts?

-Sí -va dir un dels tècnics. Ell va fer un pas endavant-. La seva sol·licitud era... perdoneu-me, vaga. Hem treballat dur. Era una tasca que gaudíem. I el dispositiu està llest per fer tot el que vulguis d'ell. És... perfecte. Una de les millors de les nostres creacions, i s'acosta al límit de tota la nostra ciència acumulada. Un cop està carregat...

-Suficient! -va dir en Dal, aixecant una mà. Ell va mirar la Lanoree.

-No teniu ni idea del que esteu fent -va dir ella.

-I tu no tens ni idea del que he vist. -Ell va moure el cap cap als seus Observadors de les Estrelles.

La violència va ser sobtada i paralitzant. Els Observadors de les Estrelles -un humà, una twi'lek i un cathar- van treure les pistoles i arcs d'energia i van obrir foc contra els científics. La Lanoree es va encongir però va mirar, incapaç de tancar els ulls. Els selkaths ballaven i s'estremien conforme els trets i raigs trencaven contra ells. La sang va esquitxar, el foc xiuxiuejà contra la pell, la roba esclatà en flames. En l'espai de cinc batecs del cor els científics estaven morts, l'últim lliscant cap avall per la paret per enfilar-se sobre els seus companys morts.

Calma, es va dir la Lanoree a si mateixa, calma, i ella va buscar la Força, preparant-se per utilitzar-la per salvar-se a si mateixa. L'hora arribaria aviat. Havia de parar-lo aquí i ara, i res aquí acabaria bé.

En Dal va mirar la Lanoree. Ella no podia llegir els seus ulls. Va temptejar a la recerca de la seva espasa, però la beina estava buida. I ara jo? Va pensar. El pànic va arribar i ella el va allunyar, buscant la familiar Força per preparar-se per a l'acció. Però el seu dolor encara estava fresc, i el xoc va proveir les tempestes i inseguretats del seu interior.

-Perdries -va dir en Dal-. Potser t'emportis a un parell de nosaltres amb tu. Però els meus Observadors de les Estrelles estan preparats per a tu. El primer toc a les seves ments i una pistola obriria el teu crani, o un raig d'energia et fregiria el cor.

La Lanoree respirà llarg i lent, i el moment s'allargava.

-M'agradaria... -va dir en Dal. Ella va buscar debilitats però no en va veure cap. Ell estava expressant frustració, no penediment.

-T'agradaria què?

-M'agradaria que entenguessis. M'agradaria que poguessis haver obert la teva ment en el nostre passat. La teva Força és tan constrictiva! Creus que et dóna poder, t'ensenyen que és grandiosa, però et lliga. Estàs cegada per ella, però els meus ulls estan ben oberts. Veiem les estrelles! Tenim un lloc en l'univers que ens va ser arrabassat pels Tho Yor. Ells ens van robar, ens van portar aquí, ens van negar el futur que ens mereixíem. I vaig a portar-ho de tornada.

-Mataràs a tothom.

-No -va dir en Dal, somrient-. Sé el que estic fent.

-Matèria Fosca? Tecnologia Gree, Dal? Estàs jugant amb una mica més enllà del que podem ni tan sols esperar entendre. -la Lanoree inclinà el cap cap als cossos encara fumejants i espolsant-se a la cantonada-. Els has sentit. Fins i tot ells van dir que aquesta cosa està en els límits de la ciència coneguda, i els límits es trenquen.

-Recolliu-lo -va dir en Dal als seus Observadors de les Estrelles. Li va donar l'esquena a la Lanoree.

Llavors va haver una altra explosió en algun lloc llunyà.

-Dal, què has fet? -va preguntar. Ella es va aixecar lentament, mantenint-se en un carro amb rodes d'eines per recolzar-se. El cathar la va mirar, la seva pistola preparada.

-Vaig començar una petita baralla. -En Dal es va girar per encarar-la de nou. Per un instant ella va sentir una descàrrega de records, però tots eren bons del seu temps amb el seu germà. No pertanyien aquí.

-Amb qui?

-He intervingut perquè la cúpula de Knool Tandor esbrini sobre els negocis continuats de l'Olla Profunda amb els Je'daii, i ells els odien. Molts supervivents de les cúpules bombardejades hi viuen allà ara. Vaig fer aterrar una de les meves Observadores de les Estrelles allà, i ara mateix ella hi haurà matat a diversos dels presidents de les seves corporacions amb una espasa Je'daii.

-D'on has tret...? -va preguntar la Lanoree, però llavors va caure en compte-. La Kara.

-L'Estació Boscverd serà culpada pels assassinats i la seva aliança amb els Je'daii -va dir en Dal, la seva expressió impertorbable-. Les escaramusses són comunes a Nox. I no serà el primer conflicte entre Knool Tandor i una altra cúpula.

-Cobrint les teves empremtes -va dir la Lanoree.

En Dal va arronsar les espatlles. Darrere d'ell, els seus Observadors de les Estrelles havien agafat el dispositiu en el llençol. No semblava del tot pesat, i la twi'lek el sostenia contra el seu pit. Estaven esperant que en Dal marxés.

-Just com vas fer a Tython -La Lanoree continuà. Una mà furgant en el seu cinturó d'utilitats sota la seva túnica, desembolicant l'objecte que buscava entre el polze i l'índex. Un rastrejador, petit i esmolat-. Deixant les teves robes ensangonades perquè les trobés. Deixant que la teva família et cregués mort.

-Em va agradar estar mort -va dir en Dal-. Em va donar la llibertat dels vostres esforços constants per pressionar la Força en mi quan jo mai, mai la vaig voler. -Una altra petita tremolor i una vibració des dalt-. Aviat em creuran mort de nou, i m'hauré anat d'aquí. Lliure per perseguir el meu propi destí.

-Dal, no saps el que...

-Hauria de matar-te. -En Dal va treure una pistola de sota de la seva túnica i va romandre amb ella apuntant a terra. Estava increïblement tranquil, com una estàtua. Fins i tot els seus ulls semblaven morts.

Ell està allà dins, va pensar la Lanoree, i ella es va preguntar el que ell trobava allà dins, què estava pensant i les decisions que estava prenent, i ella va saber que ara era el moment d'empènyer. Ella empenyeria fort i violentament, aixafant aquelles defenses mentals que ell havia de creure que tenia construïdes en contra.

-Però no puc -va dir en Dal. Ell es va girar i va enfundar la seva pistola.

La Lanoree va treure la seva mà i va moure ràpidament el rastrejador, tancant els ulls, concentrant-se, i guiant-lo ràpidament al llarg de l'habitació fins que es va unir a la bota dreta d'en Dal. Llavors va obrir els ulls i va mirar al voltant, però ningú havia vist res. Potser havia tingut sort. Potser.

En Dal ni tan sols li va dirigir una última mirada. Amb un simple gest de cap al cathar, va deixar l'habitació de la mateixa manera que la Lanoree i en Tre van entrar. La twi'lek que portava el dispositiu els va seguir, juntament amb l'Observador de les Estrelles humà.

El cathar es va quedar, la pistola apuntant-li. Era una pistola pesada, i la seva boca encara brillava càlida. La Lanoree va estrènyer els seus dits, preparant un puny de Força.

-Intenta-ho -va dir el cathar.

-Saps que no puc simplement quedar-me aquí i deixar-lo marxar.

-No romandràs aquí molt de temps.

La Lanoree va fer petar els dits i una eina va saltar de l'àmplia taula, xocant contra la paret. L'Observador de les estrelles ni tan sols va parpellejar.

-Ell no vol sentir-te morir -va dir el cathar.

-Quina amabilitat per part del meu germà.

-Ell és amable. L'únic home amable que mai he conegut.

La Lanoree mirà als cossos apinyats, ensangonats a la cantonada.

-Ells no eren amables -va dir el cathar-. S'ocultaven aquí baix en lloc de mirar les estrelles.

Ella va percebre moviment des de l'altre costat de l'habitació. No va mirar, però sabia que en Tre estava despertant.

-Ell matarà a tothom -va dir ella-. Una vegada que iniciï aquest dispositiu, la matèria fosca formarà un forat negre i tothom en el sistema...

-Ell sap que això no passarà. Les estrelles diuen. L'hi diuen.

-Ei, així que les estrelles parlen amb ell -va dir la Lanoree, rient suaument-. I ell no està boig?

El cathar parpellejà lentament, però ella ni tan sols estava fent una obertura en les seves conviccions. Vinga, Tre, va pensar ella.

En Tre va gemegar. El cathar mirà cap a ell. La Lanoree va empènyer amb la Força amb tot el que tenia. Eines i components solts van repicar al voltant de la taula i van volar cap a l'Observador de les Estrelles, un gabinet va trontollar i va rebotar per terra, una calamarsa de llamps i cablejat disparat es va convertir en una pluja punxant que es va amuntegar sobre el seu pit i cara, esquinçant la pell i cegant-lo.

Ella es va ajupir i va colpejar amb la Força, empenyent enrere al cathar contra la paret rere de la porta. La seva pistola va disparar, el tret picant un forat al sostre. Material fos i fragments de roca van caure. Llavors l'Observador de les Estrelles va subjectar el seu cinturó, plorant sang pels seus ulls trencats, i una mirada d'èxtasi va travessar la seva cara.

-Ep, no -va mussitar la Lanoree. Ella va mirar a Tre i va veure que ell estava tot just conscient, i amb cada porció de forces i esforç que tenia de la Força, va arribar-s'hi i el va agafar a mig camí a través de l'habitació cap a ella. Els seus ulls es van obrir àmpliament de manera còmica conforme lliscava sense ser tocat, i conforme hi arribava a ella i ella agafava la seva roba, la Lanoree va cridar-. Bomba!

L'explosió va ser eixordadora, demolidora, assaltant el seu cos i ment i sentits, i ella es va sentir llançada com un floc de neu en una tempesta.

Amb els seus pares eren les arts. La seva mare escrivia la més bella poesia, i el seu pare era escultor, el seu treball venerat per tota Masara. Però la crida de la Lanoree requeia en la ciència i l'alquímia, i com la Força podia ser usada per a ambdues. Ella ho descobreix a Anil Kesh. I ella gaudeix d'això.

La Mestra Dam-Powl li ensenya el camí. La Mestra cathar del Temple ha ensenyat a Anil Kesh durant setze anys, i al final de la seva primera nit llarga de discussió, ella li diu a la Lanoree que té el potencial de ser la seva major pupil·la.

-Li dius això a tothom? -pregunta la Lanoree, orgullosa, però sospitosa.

-No l'hi he dit a ningú abans -contesta la Dam-Powl.

Durant els següents pocs dies, els estudis comencen, i la Lanoree està sorpresa. Es submergeix a si mateixa en els ensenyaments de la Dam-Powl, i fent-ho els seus problemes amb Dal s'esvaeixen. No desapareixen per complet -sempre hi ha una ombra i un sentiment de canvi imminent en la seva vida- però dorm millor del que ho ha fet des que va deixar la seva llar, se sent més feliç, i s'adona que la seva ment sempre ha estat massa centrada en el seu germà. La Dam-Powl li fa entendre que aquest també és el seu Gran Pelegrinatge. I tot i que la Lanoree no pot abandonar-lo, per primera vegada es posa a ella mateixa abans que a ell.

Amb l'Avenc sota ells, Anil Kesh té un sentiment diferent de tots els altres temples. Cada moment allà és ric, ple de potencial, i esmolat amb una sensació de perill. La Lanoree mai s'ha sentit tan viva. És com si les cèl·lules del seu cos estiguessin carregades, la seva ment en flames. Quan esmenta això, la Dam-Powl somriu i assenteix.

-Ens bressolem al precipici del coneixement -diu ella-. El desconegut descansa sota nosaltres, sempre amenaçant amb atreure'ns avall o alçar-se i devorar-nos. La Força està carregada i és poderosa aquí. Qualsevol familiaritzat en ella pot sentir-lo i percebre'l, però si ets poderosa en la Força... -Ella fa una ganyota i pressiona un puny contra el seu cap-. A vegades fa mal. Però és un dolor que val la pena implicar.

La Dam-Powl la introdueix en ciències de les que la Lanoree només ha sentit parlar o llegit sobre elles. Sap de Je'daii que els hi molesta algunes de les coses que ocorren a Anil Kesh, però ella escolta la Mestra amb els ulls ben oberts i amb una ment oberta. Troba molt que li preocupa però molt més que la fascina. Està al corrent que la Dam-Powl té cura d'ella amb cura, amb reserves. Està impacient per complaure-la.

En els corrals d'emmagatzematge en un dels braços de suport del temple hi ha els animals alterats. Presos de l'Abisme de Ruh, un lloc perillós profund a la Fossa a sis quilòmetres a l'est, aquestes criatures estranyes i terrorífiques han estat manipulades genèticament usant la Força per servir als Je'daii. La Lanoree està sorpresa dels canvis en ells... cap és ferit o danyat, i és com si les seves alteracions fossin el veritable desig de l'evolució. La Dam-Powl la porta a través d'una xarxa de laboratoris. En un, les armes són alterades i adaptades usant metal·lúrgia guiada per la Força. En un altre, es proven les armes específiques per a la Força. Els químics són canviats i transmutats; els sòlids tenen les seves estructures reformades, i el poder salvatge de l'Avenc sota ells és capturat en recintes de gruixuts murs, ballant i brillant, colpejant i espetegant com una cosa vivent.

És en l'última habitació que la Dam-Powl li ensenya en què la Lanoree sap que recau el seu futur.

-Els talents necessaris per això són profunds. -Diu la Mestra Je'daii-, els riscos grans. Però les recompenses són enormes. Vaig a ensenyar-te.

La Lanoree mira als dos Je'daii al centre de l'habitació. Davant de cada un d'ells hi ha una forma. Una cosa que no hauria de viure, però tot i així es flexionava i respirava. Una cosa que no hauria de ser, però que tot i així hi era.

-Arrancat de la seva pròpia carn i sang -diu la Dam-Powl-, i nodrit usant la Força.

La Lanoree està aterrida i entusiasmada. Ha sentit sobre això, però mai va pensar que fos real. Mai va sospitar que ho veuria per si mateixa.

-L'Alquímia de la carn -murmura ella. Malgrat la seva por, està ansiosa per començar.

-Digues-me que pots treure'ns d'aquí. -Va vociferar en Tre. La seva urgència la va portar de tornada als seus sentits. Això i la pudor d'aigües residuals i mort.

Tot li feia mal, i en uns quants llocs estava terriblement adolorida. El seu cap encara bategava com si algú estigués saltant amunt i avall en ella. Va olorar a sang, i sabia que era la seva. Però en Tre no va ser gens subtil mentre l'agafava per sota de les seves aixelles i tractava de posar-la dreta. La Lanoree el va empènyer i el va enviar trontollant cap a la taula trencada.

Va mirar al voltant i va tractar de recompondre's. Semblava dolent.

L'Observador de les Estrelles cathar havia explotat la seva armilla suïcida, demolint el mur i fent caure la majoria del sostre. L'entrada estava bloquejada per metall fos i pedra aixafada, i roques destrossades havien caigut per darrere. La resta del sostre estava esquitxat amb la seva sang, una gran franja cremada en negre pel foc de la bomba. El que quedava de la gran habitació era un desastre... cossos de científics escampats des de la cantonada on havien estat massacrats; eines i components per tot arreu; la gran taula central trencada i estellada. Si ella no hagués tirat d'en Tre cap enrere amb ella, tots dos haurien mort.

Hi havia una gran esquerda en una paret, i a través d'ella es filtrava un flux constant d'efluents. Una canonada o conducte s'havia trencat en algun lloc, i l'abocament estava accelerant en lloc de frenar.

-Mira -va dir en Tre, senyalant-. Una altra porta allà. -Ell estava gairebé cridant, i la sang li corria per les orelles. La Lanoree també va escoltar el grinyol esvaint-se dels seus timpans torturats, però això era la menor de les seves preocupacions.

-La bomba d'aquest cathar no pot haver fet això. -Va dir ella, assenyalant l'esquinçament en el mur. Era al costat oposat a l'habitació des de l'entrada que havia bloquejat l'explosió.

-Hi va haver una altra explosió quan estava tractant de despertar-te -va dir en Tre-. Lluny, a dalt. Per sentir-la aquí baix ha d'haver estat gran. Què està passant? Què hem començat?

Una Guerra. I en Dal l'ha començat. Vinga. Hem de detenir-lo abans que marxi de l'Estació Boscverd.

-Em sento malalt -va dir en Tre-. Fa pudor. El meu cap em fa mal. Crec que el meu crani està...

-El trencaré jo mateixa -va dir la Lanoree-. Vinga! Ajuda'm amb aquesta porta. -Ella va buscar per l'habitació la seva espasa, sabent que no la trobaria, lamentant la seva pèrdua. El mateix Tem Madog havia forjat aquesta espasa per a ella. Hauria estat millor perdre un braç.

Potser havia caigut en algun lloc rere d'aquesta entrada bloquejada. O potser en Dal se l'havia emportat amb ell.

Van provar la porta, però estava tancada electrònicament.

-Tapa't les orelles -va dir la Lanoree. Es va concentrar en el pany i va empènyer amb la Força, aixafant el mecanisme i traient els circuits. La porta va lliscar per obrir-se, i una inundació d'aigües residuals van banyar els seus peus. Ella i en Tre es van agafar les mans per mantenir l'equilibri. El fet de pensar en caure en aquesta porqueria...

Quan els nivells d'immundícia es van igualar, van deixar l'habitació i van sortir als passadissos de l'Olla Profunda. Era gran i buit, i diverses altres portes sortien d'ell. Estaven totes tancades, marcades només amb números de laboratori, i la Lanoree no tenia desitjos d'obrir-los. Raigs suaus, reactius brillaven darrere dels panells del sostre, i a les parets hi havia panells tàctils, pantalles holo 3-D, i diverses esquerdes que havien d'haver albergat impressores implementades. Era una tecnologia avançada per a un lloc tan amagat. Els diners bombat cap a l'Olla Profunda havia de ser vast.

No veieren ningú més. Potser els sis científics assassinats eren els únics que treballaven aquí. O potser en Dal havia pagat a altres perquè es mantinguessin allunyats.

No és molt com avantatge, va pensar, però ell coneixerà el seu camí cap amunt, havia de tenir una ruta d'escapament planejada des d'aquí i des de la ciutat. Ella amb prou feines podia creure l'enormitat dels esdeveniments que en Dal havia posat en marxa. Iniciar una batalla entre dues cúpules... ciutats l'especialitat de les quals era el disseny i manufactura d'armes de guerra, era tant com assassinar a les víctimes de la batalla ell mateix. Tot per cobrir les seves empremtes.

Era brutal. Era inhumà. Ell clamava llibertat de la Força, però eliminar-se a si mateix voluntàriament de la seva influència l'havia fet un monstre.

L'Olla Profunda no era tan gran com ella havia imaginat. Al final del passadís van sortir a una caverna irregular, a l'altre extrem de la qual un fil de llums portava a un túnel que es lliscava lentament cap amunt. La planta de la caverna estava embeguda amb les aigües residuals i la pesta era gairebé insuportable, però la Lanoree sabia que una persona podia acostumar-se a molt en circumstàncies extremes. Fins i tot en Tre li estava sorprenent. Ell ràpidament va parar de queixar-se i es va netejar la sang de la seva cara i orelles, i ara va donar un cop de colze a la seva espatlla i va assenyalar.

-Creus que haurà posat trampes?

-Ell creu que estem morts -va dir ella.

Un altre tret va tremolar des de dalt, escampant graveta i pols del sostre de la caverna. D'algun lloc proper va venir un cruixit destructor, demolidor, fent tremolar el sòl i fent que l'aire mateix vibrés.

-I no tenim temps per tenir cura -va dir la Lanoree-. Crec que estan fent servir bombes de plasma allà dalt. Hem de sortir de l'Estació Boscverd i tornar al Pacificador, o aquesta serà la nostra tomba.

-Descansant en pau en un bany de shak -va dir en Tre-. Bé, suposo que ho veia venir.

La Lanoree va riure fort. Els ulls d'en Tre es van obrir de sorpresa. I llavors van córrer.

Era un viatge a través d'un malson -aigües residuals fluint, murs esfondrant-se, tres reixes de seguretat que la Lanoree va haver d'empènyer amb la Força abans que poguessin continuar- i el que ho va fer pitjor va ser la incertesa de cap a on s'estaven dirigint. Com més lluny arribaven, més forts eren els sorolls de la batalla. Però tenien poques opcions.

La frustració i la por la dirigien. No tant por per si mateixa com per les innombrables persones a les quals els plans d'en Dal posarien en risc, i no només pels que ara estaven morint en el conflicte iniciat allà. Veure la forma del dispositiu sota el llençol desempolsat havia estat estrany... que una cosa tan petita pogués contenir aquestes energies. La persecució havia ennuvolat els seus pensaments sobre la híper-porta, i la veritat o no de la seva existència. Però veure a Dal de nou, i la seva bogeria, i estar tan a prop del dispositiu que havia de ser d'origen de tecnologia Gree tot junt havia concentrat els seus pensaments.

Era possible que el dispositiu funcionés, la qual cosa seria sorprenent, i les conseqüències d'això no podia permetre considerar-les. Però era molt més probable que portés la desgràcia a tots ells.

Com més lluny fugien de sota dels fonaments massius de la torre, més gran era l'impacte de les explosions. Quan arribés al seu Pacificador contactaria amb el Consell Je'daii i els explicaria sobre els esdeveniments d'allà, i potser podrien intervenir a temps de prevenir una tragèdia major. Però fer això seria admetre el seu interès continuat a l'Estació Boscverd i els laboratoris i experiència de l'Olla Profunda. Potser estarien més contents deixant que la ciutat amb cúpula s'enfrontés al seu destí i s'esvaís de la memòria.

La seva ruta els va portar cap amunt, i en Tre va comentar diverses vegades que ja haurien d'haver assolit el nivell del carrer. Però no tenien temps d'aturar-se, i quan la Lanoree va consultar la seva unitat de canell, els esquemes eren confusos. No podia marcar la seva localització en els plànols.

La gent passava al costat d'ells en ambdues direccions, cap dirigint-los la mirada. Estaven tots amb els ulls ben oberts i atemorits.

Per fi van arribar a un joc de portes pesades d'enderrocament. La Lanoree va usar la Força per fregir els seus controls, i en Tre trobà una barra pesada de ferro per forçar-la. La calor i el soroll inundaven l'interior, les olors i sons del caos, i la Lanoree ensopegà contra un ampli balcó diverses plantes sobre el sòl. Havien sortit just a dalt de la base de la torre central, passant per alt el costat oest de l'Estació Boscverd. Els sons, sospirs, i el caos de la guerra eren gairebé aclaparadors.

S'estaven enfrontant a una escena que els va treure l'alè.

Següent