Al buit (XI)

Anterior

CAPÍTOL ONZE

ESCLAUS

Hi ha profunditats.

-Osamael Or, al voltant de 1000 TYA

Part del Pelegrinatge d'un Pelegrí és aprendre com sobreviure al món salvatge, i ara estan caçant.

La Lanoree aguaita a través del bosc de fongs gegants, respirant per la boca perquè l'essència sucosa dels bolets gegants no anul·li els seus sentits. Les seves petjades són completament silencioses; pot percebre les àrees de pell de fongs secs que poden cruixir quan les trepitja, o aquells llocs on un buit en el sòl està cobert per molsa. La seva respiració és lleugera i lenta. I la seva ment està connectada amb la seva presa: un petit mamífer. Pot sentir el seu ràpid bategar del cor i respiració, i si ella realment es concentra, pot veure a través dels seus ulls. La seva percepció és molt diferent de la d'ella. Tot el que veu està enfosquit per la Força.

Solia pertorbar-la que hi hagués tanta vida salvatge a Tython tan entonada amb els corrents de la Força. Però ha crescut aprenent que la seva és una relació passiva. Només els Je'daii poden doblegar la Força i usar-la per executar grans gestes.

Els seus moviments fan que el mamífer corri cap endavant, sota al barranc poc profund, passant el creixement de bolets roses que cobreix una paret, i llavors veu una ràfega de moviment davant seu.

Un xiulet en la distància, i llavors la Lanoree corre entre les tiges blanques lletoses. Ella es revela en un moviment silenciós, la brisa ondulant el seu cabell solt, suor lliscant pel seu front. Llavors ella arriba a la vora del barranc i mira avall, en Dal està sostenint la criatura enfilada en una llança que havia confeccionat ell mateix. Ella somriu. Fem un bon equip, pensa ella. Però llavors aquest familiar remordiment de culpa la copeja de nou.

Fa sis dies fora d'Stav Kesh, i cada moment que passa la Lanoree sap que s'està enganyant a si mateixa.

En Dal mai acceptarà la Força, ni s'ajustarà al seu flux i reflux.

Silenciosament ell escorxa, esbudella, i trosseja la criatura, fa un foc, i comença a cuinar la carn. Tot el que fa és metòdic i hàbil. Està aprenent molt. La Lanoree recorda escoltar al seu pare parlant a la seva mare una vegada. Ell és com una esponja, va dir el seu pare. Cada pregunta que li responc li inspira dues més. La seva set de coneixements és insaciable. Serà un gran Je'daii un dia.

L'entristeix com els seus pares podien haver estat tan equivocats.

Les habilitats d'en Dal ocultaven un buit més profund en el seu interior. Un buit fosc, on habita tot el que s'espera de la Força. I per fi, ell comença a servir la carn amb un lleuger, tubercle dolç que van agafar abans, ella pregunta la pregunta que li ha estat menjant per dins.

-Estàs trist?

Ell li dóna un plat. El menjar fa meravellosament bona olor. L'expressió d'en Dal no canvia; ell sap exactament a què es refereix.

-Menja't el teu sopar -diu ell-. Tenim un llarg camí encara per davant.

-Estàs trist? -pregunta de nou-. La manera en què estaves a Stav Kesh... com un nen, gelós d'aquells al seu voltant amb millors joguines.

En Dal aixeca una cella i llavors riu fortament.

-Això és el que penses? -pregunta ell.

-Bé...

-Realment creus que estic gelós de tu? De Mare i Pare, i d'aquells altres amb els que entrenem allà? Gelós que cap de vosaltres sigueu els vostres propis mestres?

-És clar que ho som.

-No! -Ell col·loca el seu plat a terra i es posa dret, no enfadat si no frustrat-. No, no del tot. Sou esclaus de la Força. Heu de pensar que us serveix, però vosaltres la serviu. Mai teniu els vostres propis pensaments, perquè la Força està sempre en la vostra ment. Mai lluiteu les vostres pròpies batalles, perquè la Força lluita per vosaltres.

-No és així, Dal, és...

-Bé, és el que jo veig -diu en Dal-. Us veig usar-la, i quan ho feu, no sou vosaltres mateixos. Tu no ets la meva germana.

-Vaig pensar que sabia el que era millor per a tu -diu ella.

-Però no ho saps! Només jo puc dir això! Els nostres pares, tu, els mestres que ens van entrenar, tots volen dir-me el que he de ser, forçar alguna cosa en mi. Però sóc jo mateix. El meu propi mestre! -Els seus ulls es van obrir com a plats, així com el seu somriure. I no és bogeria o fúria el que la Lanoree veu aquí. És goig.

-Què faràs? -pregunta ella.

En Dal mira al fosc cel, on les estrelles ja estan emergint i Ashla i Bogan miren des de darrere d'una boirina de núvols. Centenars de llums es mouen allà dalt, satèl·lits i naus espacials anant a la deriva amunt sobre l'atmosfera de Tython.

-Aprendré -diu ell-, tot el que pugui, de cada temple que visitem. I llavors després d'això me'n vaig a les estrelles.

-Les estrelles?

-Trobaré el meu camí a casa. -Ell no diu més, no l'elabora, i el primer sentiment de la Lanoree és un tristesa que la llar que tenien junts amb els seus pares no és suficient per al Dal.

Cinc dies després, després del viatge a través de l'extrem est de Kato Zakar -on els boscos de fongs obrien camí als pantans, i aquells en el seu lloc aviat es convertien en dunes de sorra rodant quilòmetres cap al mar- ells es van aproximar a la costa des d'on la primera de les Illes Lluna és visible a l'horitzó. Cent quilòmetres i cent illes més enllà, el continent de Talss.

Malgrat que parlen i viatgen junts, la distància entre ells s'amplia cada dia. La Lanoree pot sentir-ho, i percep que en Dal ho fa, també. La diferència està en que ell ho agraeix.

* * *

En Dal pren alè profundament. Ell està enfortit per l'energia de l'oceà i la violència de les onades.

-Bell! -diu ell-. Alguna vegada has vist una cosa tan bonica, Lanoree?

La pluja està caient. El mar colpeja contra la costa sorrenca, les dures dunes sobre les que estan volen de per vida a Tython. Les onades estan coronades amb una luminescència ondulada a la llum de l'alba, innombrables criatures diminutes exercint la seva lluentor sobre les aigües. Ella pot sentir el poder a través dels seus peus. És humil i, sí, bonic.

-És sorprenent -diu ella.

-Avergonyeix la teva Força, eh? -ell somriu, i la brisa del mar dispara làmines de pluja que mullen el seu pèl.

La Lanoree no respon, encara que podia. Ella podia dir-li que el poder que sent és la Força, perquè flueix a través de la mar així com de l'aire i la roca, les plantes i la terra, les coses vivents que volen i corren i repten, i les coses mortes que es podreixen sota el sòl i sota les onades. Ella podia dir-li-ho, però ell no l'escoltaria. Pitjor, ell no ho entendria.

Així que ella tanca els ulls, i la pluja i l'esprai de la mar la mullen també.

Més tard, al port costaner de Desembarcament Prohibit, els ofereixen un creuer escortat a Talss.

-Els eixams de gelfish estan més al sud que mai aquest any -diu la dona. Ella no els ha dit el seu nom, però porta un estel de Ranger en el seu cinturó-. He anat al llarg de les Illes Lluna i tornat set vegades, i cada vegada l'embarcació en què anava ha estat atacada. Aconsellaria un creuer programat, Pelegrins. Aquells vaixells més grans tenen defenses especials per enfrontar-se a qualsevol cosa que el Canal Lluna pugui llançar-los-hi, i si aneu sols només tindreu un petit vaixell de navegant.

-Anem sols -diu en Dal-. Eh, Lanoree? Estem viatjant per aprendre i explorar, després de tot.

El Ranger objecta, i tot i així la Lanoree veu una espurna de respecte en els seus ulls. Potser en el seu propi Gran Pelegrinatge ella va fer el mateix, encara que no ho diu.

Passen la nit a Desembarcament Prohibit, quedant-se en una simple barraca prop de la vora de l'aigua. A les bigues de fusta que suportaven el sostre hi havia gravats milers de noms, Pelegrins d'anys passats que van estar aquí abans de les seves pròpies travessies perilloses de les Illes Lluna fins a Talss. La Lanoree passa algun temps buscant els noms dels seus pares, però no els troba.

Més tard, en Dal s'asseu a la coberta que envolta la barraca. Grans onades trenquen a les platges a mig quilòmetre de distància, i il·luminades per la llum de les estrelles només els seus turbulents cims lluminosos són visibles, com gegants serps enroscades en la foscor. Però ella està mirant al seu germà. Ell es recolza sobre la seva esquena amb les seves mans descansant rere del seu cap, mirant amunt.

-Menjar? -diu la Lanoree. En Dal agafa el plat que ella li ha portat i li ho agraeix amb el cap-. Serà perillós.

-No et preocupis, germaneta -diu en Dal, fins i tot malgrat que ella és més gran que ell-. Cuidaré de tu.

El seu viatge a través del Canal Lluna dura només tres dies, però la Lanoree ho recordarà per sempre.

El mar està més calmat quan s'assenten fora a l'alba del següent dia. La Ranger es troba amb ells al port i els diu com ella ha fet servir la Força per confondre i combatre les amenaces de les criatures marines -els mortífers gelfish més que res- en les seves travessies prèvies. Llavors els desitja el bé.

Ells naveguen d'illa a illa, parant només per omplir les cantimplores d'aigua abans de moure's. Ells dormen breument en terra, però passen tot el seu temps desperts a la superfície.

Una tempesta esclata a la meitat del seu camí. Un eixam de gelfish colpeja el seu bot i comencen a enfilar-se pel casc, traspuant, tentacles tòxics fuetejant l'aire i buscant carn. La Lanoree fa servir la Força per colpejar-los de tornada al mar. En Dal usa la seva pistola per volar a alguns grups d'ells abans que ni tan sols arribin al bot. L'eixam passa.

Però no estan fora de perill. Una serp marina apareix com del no-res i gairebé bolca el petit bot, el seu cap tan gran com el tors d'una persona, les dents gotejant verí. La Lanoree desorienta la bèstia tocant la seva ment, i en Dal l'enfila diverses vegades amb un arpó del vaixell. Ella s'esmuny lluny d'allà i fuig, i la Lanoree la percep anant profundament, buscant un forat fosc on amagar-se i guarir les seves ferides.

Ells lluiten junts. Enfrontant-se als perills de Tython, suportant les seves tempestes.

Però quan per fi arriben a Talss, desembarcant en un petit port marítim, en Dal es baixa del bot ancorat sense cap altra paraula. Per a ell no hi ha temps a perdre, no té sentit parar a descansar. És com si Anil Kesh tingués alguna cosa per a ell, i està impacient per arribar-hi.

Les tempestes assoten sobre Talss. Una pluja pesada els colpeja com una calamarsa de petites pedres, els raigs els assoten, i la Lanoree sent remolins en la Força. La Tempesta de Força la fa sentir malalta i inestable, i en Dal li agafa del braç i l'ajuda a continuar. Hi ha un nou propòsit en ell ara, i la Lanoree només desitja saber que era el que el dirigia.

El Temple de les Ciències està encara a dos dies de viatge a l'interior.

-Ell en diu la Xarxa -va dir en Tre-. És una vaga col·lecció de contactes, informadors, i espies, no només a l'Estació Boscverd si no en gairebé cada ciutat amb cúpula de Nox. De vegades més enllà. Tan vaga que qualsevol ruptura en la Xarxa protegeix a tots els altres. Qualsevol distorsió dels enllaços a la seva Xarxa talla a tots els altres. És enginyós, de veritat. -Ell sonava gairebé respectuós-. Ha dut a Maxhagan anys configurar-la, i ell no l'arriscaria a no ser que fem que valgui la pena el seu temps.

-I tu t'has trobat amb Maxhagan? Usat la seva Xarxa?

-No a ambdues. Però ell i jo hem dirigit negocis.

-Simplement què has...?

-És d'ell del que necessites saber ara mateix -va dir en Tre severament-. Ho dic en serio, Lanoree. M'agrades. Hi ha ombres en el meu passat, i estic segur que la Dam-Powl t'ho va suggerir. Però en Maxhagan no és algú a qui tractar per ximple. Ell és un veritable repte. Un maníac. Un monstre.

Havien creuat un pudent canal contaminat per un Pont desballestat i estaven ara en el Districte Sis. En el seu extrem més allunyat hi havia la torre de roca i metall que funcionava com apuntalament central de l'Estació Boscverd, cada espina gegantina de la immensa cúpula corbant-se cap enrere i avall des del cim de la torre. Al nivell del sòl era tan àmplia que prendria mig matí caminar al seu voltant, i el seu cim estava ocult en una boirina de fum i vapor. Navilis brunzien cap i des de la torre, tant naus aèries com embarcacions carregades. Hi havia fins i tot una mica de verd allà dalt, es va adonar la Lanoree. Balcons jardí excessius, i al llarg del Districte Sis, pètals i fulles eren picades contra el paviment per innombrables peus. Era com si aquells a la torre provoquessin a la resta de la cúpula amb el que ells tenien.

El mateix Districte Sis tenia una barreja de grans edificis de fàbriques, magatzems, i parcs exteriors de contenció per a producció més gran -La Lanoree havia vist una gran àrea a mig omplir amb fileres de vehicles d'assalt de terra de diverses formes i mides- i una xarxa de places al voltant que albergaven torres d'allotjament i administració. Les places bullien amb gent anant i venint de la feina, i la més gran albergava un gegantí mercat on els treballadors gastaven la seva paga.

Ells estaven a prop d'aquesta plaça ara, una gran fàbrica escopint i tronant a la seva esquerra, un edifici cobert de sutge de cinc plantes a la seva dreta. La Lanoree pensava com la gent ho feia per viure i treballar en un lloc com aquest. Però ella sabia que la majoria no tenia elecció. La gent naixia i moria a Nox, les seves vides traçades de principi a fi. La majoria guanyaven just prou per sobreviure en una de les cúpules, de vegades permetent-se uns quants luxes de tant en tant. Però deixar el planeta costaria més del que la majoria podia estalviar en una vida.

Sens dubte a les corporacions els hi agradava que fos així.

La Lanoree mirà a dalt a l'alta cúpula, a penes visible sobre ells, i la fàbrica sorollosa, pudent a la seva esquerra. En Dal podia estar en qualsevol part aquí. Ella va sentir un devessall d'urgència, no només per agafar-lo si no per veure'l de nou.

-He tractat abans amb monstres -va dir la Lanoree.

-Sí, i lluitat amb ells, aposto. Però en Maxhagan és un monstre amb cervell. Fa quatre anys va ser molestat per una família de la Casa Volke a Shikaakwa. Van comprar certa informació d'ell que els va ajudar a establir una base de producció a la Ciutat Cristall, una cúpula a vuit-cents quilòmetres al sud d'aquí. Llavors es van negar a pagar. Van matar tres dels seus missatgers i es van retirar a Shikaakwa amb tots els guanys del seu negoci intactes. -Ells es van aturar a mesura que s'acostava un tren, apartant-se a un costat, i deixant al transport massiu rodar per les seves vies al mig de la carretera.

-Així que aquest és un conte de venjança, i la terrible retribució que va fer caure sobre ells -va dir la Lanoree. Sabia què esperar. La seva anterior visita a Nox havia estat breu, però coneixia gent com Maxhagan. Ella s'havia trobat amb ells per tot el sistema.

-En certa manera -va dir en Tre-. Li va prendre un temps. Però va conspirar per iniciar un feu a Ciutat Cristall, i això va resultar en una escaramussa que va deixar tres mil morts. Va eliminar la xarxa sencera de la família Volke a Nox, i no hi havia cap connexió en absolut amb Maxhagan. No estava interessat en l'ego, o en ningú que sabés que va ser ell qui el va causar. Ell no volia infàmia. Només volia venjança.

-Però tot i així la infàmia és seva.

En Tre va arronsar les espatlles.

-Aquestes coses s'acaben sabent.

-Una ment aguda, llavors.

-Aguda i brutal. Els tres mil incloïen diversos nens. Dubto que tingués problemes per dormir aquella nit.

-Així que ell fa diners d'informació?

-La millor manera que hi ha per fer diners. -En Tre assenyalà al seu voltant, als edificis, l'aire boirós tot i les unitats de tractament d'aire flotant i tronant al voltant de l'espai aeri massiu de la cúpula-. Tot això està surant, constantment assaltat per l'atmosfera. O pot ser destruït, com vam veure en entrar aquí. La informació és eterna, i és on Maxhagan diposita la seva fe.

-També la Força -va dir la Lanoree-. Dipositaré la meva fe en això.

-La meva fe és aquí -va dir en Tre, tocant l'embalum de la pistola al seu cinturó.

-Aigua importada -va dir la Lanoree-. Sembla irònic que negociï amb una cosa que representa puresa.

-Bona tapadora -va dir en Tre-. I no sé tu, però em vindria bé una beguda.

Van avançar, i aviat l'enorme plaça central del Districte Sis saltà a la vista en una vall poc profunda. Era un mar de moviment, i per un moment en mirar avall cap a ella la Lanoree es va sentir marejada. Innombrables persones anaven en eixam i s'arremolinaven, les parades del mercat i estructures més impressionants s'esforçaven per treure'ls els diners, aromes de menjar barrejades amb les pudors de manufactura de la cúpula i el seu estómac es va tornar del revés. En algun lloc allà baix, el cap de la Xarxa, i potser el seu camí cap al Dal.

La Lanoree liderà el camí sota una lleu rampa cap a l'aglomeració.

Al final, en Maxhagan era fàcil de trobar. Potser creia que el fet d'ocultar-se li faria veure més sospitós. O potser ell estava massa confiat per ocultar-se.

Era amb seguretat un dels homes més discrets que la Lanoree havia vist mai.

-Bé, estic bastant segur que és ell -va dir en Tre, arrufant les celles. Estaven drets en un lloc de menjar, munts de tubercles i prestatges de carn seca per tot arreu. Sobre l'ampli camí des d'ells hi havia un lloc de aigua. Això era tot el que es venia... aigua, en diverses mides de contenidor. El senyal sobre del lloc exhortava LA MILLOR AIGUA, IMPORTADA DE KALIMAHR, CERTIFICAT D'AUTENTICITAT DISPONIBLE PER ALS QUE HO DUBTEN. L'home dret rere de la parada parlant amb una família de treballadors humans era baix i gros, la seva pell fosca arrugada amb línies d'expressió, i els pocs flocs de pèl blanc que li quedaven en el seu cuir cabellut li donaven una aparença còmica. Els seus ulls estaven plens de bon humor, i amb només unes poques paraules tenia la família rient amb ell.

-Ho és -va dir la Lanoree-. Té quatre persones al seu voltant. El noghri en els forats de lluita de llangardaixos pel camí, a tres parades de distància, aquella dona tatuada venent lectures del destí que hem passat uns cent passos enrere, i amunt en els edificis al voltant de la plaça un franctirador amb un rifle de trets i un altre amb un coet. Tots mirant.

-Tu ets una Je'daii -va dir en Tre, però no podia amagar la seva admiració.

-Millor no usar aquesta paraula aquí. Llavors que, comprem una mica d'aigua.

Van esperar darrere de la família, i després que s'anessin, la Lanoree va somriure a Maxhagan i es va aproximar a la parada. Ella es va mantenir alerta, aconseguint amb els seus sentits de la Força a aquells guàrdies ocults que ja havia reconegut. L'última cosa que faria era deixar que l'aparença d'en Maxhagan l'entabanés.

-Ahh -va dir en Maxhagan quan va veure a Tre-. Què et porta aquí, Tre Sana?

En Tre no podia amagar la seva sorpresa en ser reconegut. Potser ells mai havien estat cara a cara, però semblava que en Maxhagan sempre sabia amb qui feia negocis.

-És el meu guia -va dir la Lanoree-. I ens agradaria comprar alguna cosa del que vens.

En Maxhagan mirà enrere i endavant entre ells, i mai va esvair el seu somriure, ni tan sols dels seus ulls. Ell es va gratar la cantonada de la seva boca, i la Lanoree es va tensar, la mà dirigint-se una mica més a prop a l'espasa oculta rere de la seva túnica. Ella el va sondejar lleument, però abans que ni tan sols toqués la seva ment, es va recollir. Els seus pensaments eren tal forat d'immundícia que ella gairebé podia assaborir la seva putrefacció.

-Je'daii -va murmurà en Maxhagan.

-I què? -Va preguntar la Lanoree. En Tre romania congelat al seu costat.

En Maxhagan la va mirar, encara somrient. Ell va omplir tres gots d'aigua d'un contenidor plastoide sense ni tan sols mirar, es va dur un als seus llavis, va xarrupar.

-No es veuen molts Je'daii per aquí.

Ell l'havia percebut a l'instant. A punt aquesta vegada, la Lanoree va contactar per llegir-li, però ell estava tancat a ella ara. El mur que havia aixecat era sòlid i vast, i tenia la sensació d'una mica millorat. Ell tenia millores tecnològiques implantades en algun lloc del seu crani -sota un d'aquells flocs de cabells, sens dubte- i era un producte d'alt grau, tecnologia punta militar. La seva protecció anava més enllà que simples guardaespatlles.

-Faig tot el que puc perquè no em vegin -va dir ella.

-No tinc res en contra dels Je'daii -va dir ell. Va baixar el seu got i el va acostar un a cada un d'ells. La Lanoree va agafar el seu i va indicar amb el cap a Tre que fes el mateix-. Només que no... -ell va agitar les mans sobre el seu cap-... ja saps, juguis amb la meva ment ni res d'aquesta merda.

-Això serà difícil -va dir la Lanoree.

En Maxhagan va riure fort, i era tan contagiós que ella realment es va trobar a si mateixa somrient.

-Bé, la protecció és sempre recomanable, especialment en un forat com aquest. Ei, Tre? -ell va grunyir i sospirà-. Llavors. Temps per a mi, descanso per menjar. Veniu amb mi i parlem.

Ell els va portar darrere de la plaça, descendint per una de les moltes escales. Hi havia maquinària avall que energitzava els llums i els filtres d'aire, i també llocs on els negocis menys acceptables es duien a terme. Prostíbuls, barraques de drogues, pistes de baralles, la Lanoree els va percebre i els va veure tots, construïts en les ruïnes que eren el testament del passat de l'Estació Boscverd. A vegades, era més fàcil construir sobre allò antic.

Però en Maxhagan no tenia interès en tals assumptes subterranis. A través de tres portes, al llarg de diversos passadissos, i llavors avall per una escala secreta oculta rere d'un panell de la paret tancat, ells van sortir d'alguna manera a una habitació que hauria d'haver impressionat a aquells oficials de les corporacions en les seves altes torres.

-Bonic -va dir la Lanoree mentre s'endinsaven. Ells estaven sols, encara que no tenia cap dubte que en Maxhagan estava ben protegit aquí. Va sentir el pes dels droides de batalla enterrats en les parets, i va sospitar que la seva tecnologia implantada probablement controlava tot en aquesta habitació. Un moviment en fals i el caos sortiria a la llum.

-Gaudeixo d'algunes comoditats -va dir ell-. Au, i no penseu per un moment que estic impartint cap sensació de confiança per portar-vos aquí. Tinc dotzenes d'aquestes habitacions per tota la cúpula. No he estat en aquesta en concret des de fa molt de temps, com es pot veure per.. -ell va aixecar diverses ampolles d'una taula i les va llançar contra una cantonada-... la mala selecció de beguda. Disculpeu.

-No estem aquí per beure -va dir en Tre.

-Esteu aquí per comprar alguns mercenaris, Tre? -Els ulls d'en Maxhagan brillaven mentre en Tre es retorçava incòmode. Però la Lanoree no va picar l'ham.

-Estic buscant a algú, i en Tre diu que pots ajudar -va dir ella-. Ell ja ha d'haver arribat, o la seva nau potser estigui arribant. Tindrà gent amb ell. Es diuen a si mateixos els Observadors de les Estrelles.

-Buscant amb el teu talent Je'daii?

-Ell és el meu germà -va dir la Lanoree. No era una resposta, però semblava satisfer-lo.

-Et costarà. Però sóc un home just en negocis, així que et deixaré fer-me una oferta.

-Mig milió de crèdits -va dir en Tre. La Lanoree va contenir la seva sorpresa, i estava encantada de veure que els ulls d'en Maxhagan s'obrien com a plats.

-Una oferta generosa -va dir ell.

En Tre va somriure.

-Sóc un home just en negocis.

En Maxhagan donà una volta per la seva habitació opulenta, passant els seus dits sobre les superfícies i fent petar la llengua davant l'acumulació de pols.

-El seu nom és Dalien Brock -va dir la Lanoree-. Necessito saber on és. I ell no ha de saber que sóc aquí.

-Vas a matar-lo? -va preguntar en Maxhagan.

-Això no és de la teva incumbència.

-És cert. Però cada vegada que faig servir la Xarxa, hi ha un risc. I com estic en el negoci per plaer, sempre hi ha un preu per sobre i per sota dels diners. Per molt generosa que sigui la teva oferta, Tre.

La Lanoree no va respondre.

-A més d'això -va continuar en Maxhagan-, teniu alguna idea de quants negocis patirien si algú sabés que vaig estar ajudant a un Je'daii?

-No li ho direm a ningú -va dir la Lanoree.

-Ei, això ho sé. -Ell va parlar amb tanta seguretat, amb tant control de confiança, que la Lanoree va sentir un calfred per l'esquena. Només una altra persona li havia fet sentir així... Daegen Lok, l'única vegada que l'havia vist durant el seu breu retir a Bogan. Cap dels altres en el seu grup l'havien vist, i el Mestre que els supervisava li havia dit que era impossible, que els presoners es mantenien separats per camps de força. Però encara que ell havia estat quelcom més d'una ombra en un turó distant, ella va sentir els seus ulls sobre ella i el pes de la seva consideració. Pesat. Fosc.

-De manera que -continuà en Maxhagan-, una resposta a la meva pregunta és també part del preu. Mataràs al teu germà?

La Lanoree va considerar la pregunta. Era una amb la qual ella ja s'havia enfrontat i lluitat, i havia causat més angoixa en ella que trobar les robes d'en Dal estripades, ensangonades nou anys abans. Però la resposta ja era ferma en la seva ment.

-Només si és absolutament necessari.

En Maxhagan va assentir. Els seus ulls estaven encesos.

-A la meva parada, quan es faci fosc -va dir ell-. Si està a l'Estació Boscverd ho sabré per llavors. -Ell va endollar un dispositiu electrònic del seu cinturó i li va donar a Tre-. Apreciaria enllaços no rastrejables, si esteu disposats. I la transferència ha de ser la quantitat completa.

-La meitat ara, i l'altra meitat... -En Tre començà.

-La quantitat completa està bé -va dir la Lanoree-. Puc veure que ets un home d'honor.

En Maxhagan arrufà les celles per un moment, tractant d'esbrinar si la Lanoree estava jugant amb ell. Llavors va riure fortament de nou, amb el cap enrere, la mà pressionant el seu costat.

Aquesta vegada ella no va sentir la urgència de riure amb ell.

-Necessito una dutxa -va dir ella-. Vull canviar la meva pell. Comprar noves robes. Aquest home és una malaltia.

-T'ho vaig advertir.

-I d'on treus tants diners?

-No vols saber-ho.

Sí vull, va pensar la Lanoree mentre caminaven tan ràpid com podien fora del Districte Sis. Sí vull saber-ho. Ella es va assegurar que no estaven sent seguits. En Maxhagan tindria els seus ulls en ells d'alguna manera, ella ho sabia, i la seva atenció era una cosa que havien comprat juntament amb la seva ajuda. Però algú seguint-los hauria estat massa amenaça com per ignorar-la.

I ella sí volia saber sobre en Tre, i d'on venien els seus diners, i encara quedava molt perquè es fes fosc.

-Conec un lloc al qual podem anar... -va començar en Tre.

-No. Caminarem. No m'agrada que sàpiga que sóc aquí. Tindrà un rastre sobre nosaltres d'alguna manera, però em sento més segura en moviment. A més... necessito conèixer millor aquest lloc.

-Per què? -va preguntar en Tre.

-És útil si comença una baralla. -Ella li va donar un cop de colze a l'espatlla d'en Tre-. Vinga. Comprem un parell de gerres, beguem mentre caminem. Encaixarem. I tu pots explicar-me alguna cosa sobre tu mateix.

Van comprar begudes i caminar, i tot el temps en Tre estava parlant, la Lanoree estava assabentant-se dels seus voltants. Fent-se amb allò. Localitzant-se a si mateixa en relació a la resta de la cúpula i el sector danyat i les possibles rutes de sortida a l'exterior, si la necessitat aflorava.

Va tractar difícilment de fer-se creure que no estava impotent sent enganyada per Maxhagan.

-Em vaig fer un nom amb la violència i els meus diners amb secrets. -El propi silenci de la Lanoree havia encoratjat en Tre a parlar, i ella no anava a interrompre el seu flux amb preguntes.

-El meu tercer lekku va fer que em deixessin de costat, fins i tot dins de la comunitat twi'lek a Kalimahr. Convidava al ridícul. Tu no ho pensaries, no? Que en una societat plena de tantes formes, espècies, i credos, simplement un quelcom extra faria que em deixessin de costat? -Ell rebufà-. Vaig patir de nen, i això em va posar en el camí que he portat a través dels meus anys de joventut adulta.

Ell va quedar en silenci, i van passar per una plaça on criatures petites, d'aspecte malaltís estaven en parades amb barrots de metall. Els animals estaven en complet silenci, i eren els humans i altres espècies els que feien la majoria del soroll conforme els subjectes individualment eren elevats en un aparell, arrencades les seves potes del darrere, i especejats. Carn i diners canviaven de mans. El bestiar mirava, els ulls pesats amb coneixement.

-Quin camí? -va preguntar ella.

-El camí de la violència. Vaig matar al meu primer home quan tenia disset. Una baralla de carrer fora d'una taverna en una de les illes menys saludables de Kalimahr. A ningú li va importar que estigués mort, i després d'aquell dia a mi tampoc. Em va ajudar. El seu sarcasme, la seva violència contra mi, es van esfumar. -Ell va abaixar la mirada a les seves mans mentre caminava-. Per la seva sang a les mans.

-Matar mai hauria de ser fàcil.

-Però ho va ser. I em vaig tornar molt bo en això. Defensant el meu honor, vaig descobrir que era un lluitador. D'altres es van adonar aviat. Em vaig passar al crim. Sempre hi havia una part de mi que es resistia, però les recompenses fàcils m'ajudaven a contraatacar-la. Vaig dissipar els dubtes i vaig abraçar als nous mons que s'obrien davant meu. Riquesa, poder, estatus. Em vaig tornar temut i reverenciat en la mateixa mesura. Un nom. Vaig reunir a d'altres al meu voltant i vaig formar la meva pròpia organització criminal des de la base. No va ser intencionadament, realment, la creació d'una banda. Però simplement va passar, i jo vaig gaudir de cada moment.

Van deixar la plaça amb el bestiar condemnat i van entrar en un laberint de carrerons estrets entre petits edificis. Els sons de la vida fluïen des de les finestres obertes... nens cridant, pares discutint, canals d'entreteniment, música. La Lanoree se sentia aïllada de tot això, i el pes de la seva missió va pesar sobre ella encara més. El seu cor bategava amb la seva urgència. Hi hauria d'haver trobat ja al Dal.

-No sembles un senyor del crim -va dir la Lanoree-. No sembles un ara.

-Ara, no ho sóc. Com et vaig dir, em vaig fer un nom amb la violència. Una vegada que el nom estava fet, i vaig moure les meves operacions a Shikaakwa, em vaig convertir... en un de molts. Estava perdut. A Kalimahr tenia un imperi, a Shikaakwa era només un altre principiant. Els veritables senyors del crim d'allà ens miraven per sobre l'espatlla, agafaven a aquells que pensaven que podrien ajudar-los, de vegades massacraven aquells que miraven més enllà de la seva posició. I això era una cosa a la que jo no podia ajudar. Em vaig expandir massa ràpid, vaig arribar massa alt i massa ràpid. Era conegut.

-I? -va preguntar la Lanoree. Els lekku d'en Tre van trair el seu nerviosisme i com d'incòmode estava amb els seus records.

-I em van donar una oportunitat. Van matar molts dels meus tinents però van veure alguna cosa en mi que pensaven que podia ser-los útil. Eren... -Ell va agitar el seu cap com si ho trobés difícil d'explicar.

-Com en Maxhagan -va dir la Lanoree.

-Només molt pocs d'ells eren com ell -va dir en Tre-. Els pitjors... monstres. Més enllà de qualsevol cosa que mai voldria ser. Em repugnaven. Però em van donar l'oportunitat de viure, i la prengué.

-Quina oportunitat?

-Fer diners mantenint secrets. Estava pel meu compte una vegada més, i sol. Dues de les Nou Cases em van emprar per ser el seu missatger. Em van confiar secrets que no podien ser confiats per la paraula escrita o la tecnologia, no podien ser transmesos o confiats a droides sense confiança. Vaig carregar amb aquests secrets per a ells, i si algun alguna vegada escapava, moriria. Encara ho faria. Podria explicar aquestes coses, Lanoree....

-Però no ho faràs.

-No. I fins i tot els més grans Je'daii no podrien treure'ls de la meva ment després del que la Dam-Powl m'ha fet.

-T'ha protegit -va dir la Lanoree, entenent-lo per fi. Fent a Tre Sana impenetrable fins i tot als sondejos dels Je'daii, li havia donat la ment perfecta en la qual mantenir aquells secrets del passat que podrien ser la seva mort.

-És una petita part del que em va prometre -va dir en Tre, la seva veu decaiguda-. Perquè vull la meva vida de tornada. Els gàngsters no m'han cridat durant gairebé un any sencer de Tythan, però ho faran aviat. No ho vull més. Vull tot el que la Dam-Powl em va prometre... una nova identitat, nova cara, nova llar. I oblidar tot el que he fet. -Ell va riure suaument, tocant el seu tercer lekku-. Cirurgia. Vull esvair-me en la multitud en lloc de destacar. Vull ser... normal.

Mai seràs normal, va pensar ella. No després del que has vist i fet. I la Lanoree havia de saber-ho. Però no va dir res que destrossés els seus somnis. Mentre ell encara somiés, ell podria ajudar-la. Sentia pena per ell, però ella també va reconèixer que un desig per deixar aquesta vida no li absolia de la culpa que s'havia guanyat. Ell li havia dit només una petita part del que havia fet. La seva pell vermella estava tacada amb sang, encara que mai sabria de totes les víctimes.

-Després d'això, la Dam-Powl m'alliberarà -va dir ell. Semblava tan confiat. Tan segur.

-Ella és una Mestra de paraula -va dir la Lanoree-. I ella em va donar gran part del que sóc, també.

En Tre elevà una cella i els seus lekku van fer el toc de la pregunta. Però la Lanoree no va dir més. Ell podria haver obert el seu cor, però la seva història no era per compartir-la amb algú com Tre Sana.

La Lanoree apuntà amb el cap a l'expansió oest de la cúpula on la llum groga filtrada es vessava dèbilment sobre la ciutat.

-Està a punt d'enfosquir-se. És hora d'escoltar Maxhagan.

Següent