El Planeta Misteriós (LV)

Anterior

CAPÍTOL 55

Ànakin Skywalker entenia la naturalesa de la Força –o, millor dit, les moltes natures de la Força– millor del que hauria pogut ensenyar-li a entendre-la un segle sencer d'ensenyaments en el Temple, i ja havia comprès que la seva prova distava molt d'haver conclòs. Havia de treure la Jabitha de la muntanya i tornar amb Obi-Wan, i havia d’enfrontar-se al que havia descobert sobre si mateix i vèncer-ho.

Però aquesta lluita hauria d'esperar. Un Jedi amb responsabilitats havia de fer a un costat els temes personals i seguir complint amb el seu deure, fos quin fos el preu que pogués haver de pagar per això.

L'entrada a les ruïnes es trobava sumida en les tenebres. Núvols de pols queien d'una llinda de pedra mig partida. Ànakin es netejà la pols dels ulls i va entrar a ròssec en la foscor, avançant lentament fins que la runa van quedar enrere i es va trobar davant un llarg corredor negre.

Els seus sentits s'havien tornat meravellosament aguts, més penetrants i intuïtius del que mai ho haguessin estat abans. Tot i la foscor, el corredor no oferia cap misteri. No era més que un vestíbul del que quedava del palau. Ànakin es va veure a si mateix al final del vestíbul, girant cap a la dreta.

I quan va arribar al final del vestíbul i girar cap a la dreta, va veure davant seu un altre corredor més espaiós, amb el seu gruixut sostre sostenint una gran part de la massa del talús detrític i la runa que cobrien les ruïnes. Aquell corredor portava a l'estada en la qual Obi-Wan i Ànakin van veure per primera vegada al Magíster.

Jabitha ja hi era, la qual cosa volia dir que l'estada no quedava molt lluny. Ànakin va anar en aquesta direcció, el pas ràpid i decidit però amb un terrible caos de pensaments enfrontats agitant-se dins del seu cap.

El sostre va tremolar amb un so semblant al d'un bantha agonitzant. Altres gemecs i xiscles de penyals grinyolant contra rocs van ressonar pels passadissos interconnectats i, en algun lloc molt proper, la roca es va desplomar sobre un corredor i primer el segellà i després el va deixar completament aixafat. Una ràfega de vent i pols va lliscar sobre Ànakin com el penúltim alè del palau moribund.

Va passar per sobre de circells que reptaven sobre el sòl esquerdat, i va veure que eren nous. Sekot encara vivia allà, i encara buscava el seu camí a les palpentes per entre els buits i els pous derruïts. Encara hi havia vida allà, i un ressò llunyà d'una cosa semblant a la veu de la seva nau va ressonar suaument en els seus pensaments, gairebé ofegat pel tumult de la mort d’en Ke Daiv.

Per un instant Ànakin va creure veure la Vergere resplendint tènuement davant d'ell, i es va preguntar si la Jedi havia mort a Zonama i havia deixat rere seu un esperit per guiar-lo. Però quan va arribar en aquell lloc la imatge ja no hi era, i Ànakin va bellugar el cap. Somiava despert, tenia al·lucinacions. Potser s'estigués tornant boig.

En una ocasió la seva mare li va explicar que havia tingut moltes visiones inquietants i estranyes. Això li havia espantat una mica.

Va arribar a l'estada circular amb el seu alt sostre gruixut de volta, amb la lluerna feta miques i una gruixuda columna de runes obrint-se en ventall a partir d'ell. Jabitha estava immòbil a un costat de la runa, agenollada i amb el cap baix.

Ànakin va anar cap a ella. La jove va aixecar els ulls i va dirigir el feix d'una llanterna cap a la cara de l’Ànakin. Havia trobat la llanterna entre la runa, potser de les seves estances del palau.

Apuntant entre dos grans blocs de pedra tallada hi havia un braç del qual ja havia desaparegut la major part de la carn. Un gruix anell d'acer adornat amb un pentagrama de petites gemmes vermelles brillava en un dels seus dits. Ànakin va reconèixer un dels antics anells de segell que es lliuraven als aprenents Jedi al passat.

–Està mort –va dir Jabitha–. Només el Magíster podia portar aquest anell. Significava que estava unit al Potèntium.

–Hem d'anar-nos-en –li va dir Ànakin amb dolçor.

Els corredors van ressonar amb els ecos de més gemecs, nous xiscles i ressons distants. El sòl es va estremir sota d'ells.

–Devia morir durant la batalla amb els Estrangers Llunyans –va dir Jabitha, passant el feix de la llanterna per la càmera a la recerca d'algú més. La càmera estava deserta–. Però qui enviava els seus missatges?

–No ho sé –va dir Ànakin.

I llavors, de cua d'ull, va tornar a distingir una espurna de llum en la foscor, lluny de la llanterna de la Jabitha. Es va tornar i va veure a la Jedi emplomallada immòbil sobre les seves cames d'articulacions invertides, amb els peus separats com si es disposés a saltar, mirant-lo sense cap emoció aparent.

Jabitha no podia veure-la. La noia tampoc va veure com la figura es convertia en el Magíster, el seu pare. La figura transformada va fer un pas cap a ells.

Ànakin no va sentir cap por. En comptes de por, el que sentia era que es trobava en presència d'una altra persona jove i molt semblant a ell, un amic. Això va fer que tornés a prendre en consideració la possibilitat molt real que s'estigués tornant boig.

–Jo vaig enviar els missatges –li va dir la figura.

La noia seguia inclinada sobre el seu pare mort. Ànakin es va ajupir i li va fregar suaument el cap amb les puntes dels dits, i Jabitha es va quedar adormida, inclinant-se lentament sobre un costat.

Ànakin la va agafar en els seus braços i es va assegurar que estigués còmoda, i després es va incorporar i es va encarar amb la imatge.

–Qui ets? –va preguntar, sentint com se li trencava la veu.

–Un amic de la Vergere –va dir–. Crec que el meu nom, per a alguns, és Sekot.

Següent