El Planeta Misteriós (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

–Per què no anem i els preguntem per la Vergere? –li va dir Ànakin mentre s'instal·laven en els seus allotjaments per passar la nit a la secció de clients de Distància Mitjana.

–Tinc la impressió que hem de ser pacients –va respondre Obi-Wan alhora que obria els porticons i contemplava la vall–. Hem d’esbrinar més coses sobre aquest Magíster, sigui qui sigui.

El trajecte en aeronau fins al districte d'ensinistrament, prop d'un promontori particularment gran del penya-segat est, havia estat tan rutinari com podia esperar-se d'un viatge a bord d'un vehicle aeri, però també havia estat molt bonic..., i per a l’Ànakin, molt emocionant. Totes les seves estranyes sensacions i premonicions s'havien esvaït davant l'esplèndid espectacle del sol i l'aire lliure, dues coses que eren molt rares a Coruscant i totalment impossibles a bord del Flor del Mar Estel·lar.

–Aquí tot és diferent –va dir Ànakin–. No és com Tatooine..., però segueixo sentint-me com a casa.

–Sí –va dir Obi-Wan de mala gana–. Jo també. I això em preocupa. L'aire conté moltes substàncies, i pot ser que algunes d'elles afectin als humans.

–Fa molt bona olor –va dir Ànakin, traient el cap per la finestra per contemplar les ombres del riu que corria molt per sota d'ells–. Fa olor de viu.

–Em pregunto què estaria dient Sekot si poguéssim entendre aquestes olors –va dir Obi-Wan amb veu pensativa, i va tirar del seu padawan abans que pogués treure massa el cap–. Estigues en guàrdia.

–Ho sé, ho sé –va dir Ànakin alegrement, i després va parlar en el to de veu més greu que era capaç–. «Les coses no són el que semblen.»

–Què més perceps? –va preguntar Obi-Wan.

Era just la pregunta a la qual Ànakin havia esperat poder evitar respondre, i el noi va fer una ganyota.

–En aquests moments no vull percebre res. L'únic que vull és gaudir del sol i l'aire fresc. A la nau d’en Charza tot estava mullat i amb prou feines podies moure't, i mai m'ha agradat viatjar per l'espai. Quan estic perdut en el centre del no-res, sempre tinc fred. Prefereixo estar envoltat d'éssers vius, fins i tot Coruscant és preferible a l'espai. Però això... –va alçar la mirada cap a Obi-Wan–. No paro de parlar, oi?

Obi-Wan va somriure i li va acariciar l'espatlla.

–A vegades l'alegria és una emoció útil, sempre que no serveixi de màscara a la badada.

Va pensar en Qui-Gon i en Mace Windu, als quals havia vist somriure i fer broma animadament fins i tot en situacions molt difícils que exigien la més profunda concentració.

Obi-Wan encara no havia aconseguit dominar aquest talent.

–Sempre estàs content, Mestre? –va preguntar Ànakin.

–Ja tindré temps d'estar-ho quan em diguis el que perceps. Necessito un criteri de guia bàsic amb el qual poder comparar les meves pròpies percepcions per mesurar-les.

Ànakin va sospirar i va agafar un tamboret de quatre primes potes. Els seus dits van recórrer la substància verd fosc del moble, i de sobte el va deixar caure a terra.

–Encara és viu! –va exclamar sorprès, i després es va inclinar per redreçar-lo.

–Els ferroans construeixen les coses amb el que ells anomenen làmina –va dir Obi-Wan–. No necessiten matar per fer les seves cases i els mobles. Tot el mobiliari està viu, i l'estatge també ho està. Desplega les teves percepcions per un moment i intenta veure el que hi ha aquí, en comptes del que vols que hi hagi.

–D'acord –va dir Ànakin. Però gairebé immediatament, els seus pensaments van tornar a la gran curiositat del moment–. I com es manté viva aquesta... làmina? Que menja, com es...?

–Padawan –va dir Obi-Wan, sense recórrer a la sequedat però emprant un to que Ànakin ja havia après a reconèixer i al qual reaccionava immediatament.

–Sí.

Ànakin va apartar el tamboret i es va quedar immòbil al centre de l'habitació. Els seus braços van romandre al costat dels seus costats, però els seus dits es van estendre cap a fora. Tot el seu ésser es va concentrar en percebre el que l'envoltava.

Van passar uns minuts. Obi-Wan va romandre immòbil a un parell de passos de l’Ànakin, neutralitzant totes les seves emocions i retirant els seus sentits cap a l'interior del seu ésser perquè el noi pogués percebre a la major distància possible.

–És una immensitat, una unitat –va dir Ànakin finalment–. No és un munt de veuetes.

–Totes les formes de vida d'aquest planeta són simbiòtiques per naturalesa –va Obi-Wan–. El patró habitual de competició i depredació no està present. Aquesta sensació d'un sol destí forma part del que vas percebre abans.

–Potser, però també he percebut quelcom fora d'això, alguna cosa relacionada amb nosaltres.

–Potser les dues coses estiguin entrellaçades.

Ànakin va reflexionar durant uns moments amb les celles arrufades.

–Puc sentir la presència dels nouvinguts i dels colons, i percebo a cada un d'ells per separat –va dir després–. Però no percebo la Vergere enlloc.

–S'ha anat –va assentir Obi-Wan.

–Doncs llavors anem a preguntar on va anar.

–En el moment oportú. –Obi-Wan va alçar els ulls–. Mira el teu tamboret.

Ànakin va baixar la vista i va veure que una de les potes s'havia soldat a terra. Es va inclinar i va tocar la connexió, i després va alçar la mirada cap a Obi-Wan.

–S'està alimentant! –va exclamar, molt bocabadat–, el terra també és viu!

–Hauríem d'estar preparats a primera hora del matí per l'arribada dels nostres amfitrions.

–Estaré llest –va dir Ànakin, incorporant-se–. Estaré superllest, creu-me!

El nivell d'energia emocional del noi seguia sent massa elevat per al gust d'Obi-Wan. Hi havia una interacció entre Ànakin i Sekot que encara no podia entendre, i el que més li sorprenia era que allò revelava tant sobre Ànakin com ho feia sobre Sekot... i també revelava que era molt poc el que Obi-Wan sabia sobre el noi i el planeta.

Següent